Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘dRotlles de Primavera capitalista’

El Partit Comunista de la Xina compleix cent anys dijous que ve.  Durant aquest segle ha fet moltes coses, entre elles reconèixer a el règim de Franco

Postal 1974 de l’ballet maoista ‘Destacament Vermell de Dones’ ARXIU PLÀCID GARCIA-PLANAS

Mao va acabar la seva Llarga Marxa en 1935 i Franco començava la seva en 1936.

Les dues marxes van avançar en direccions més aviat oposades, però amb el temps i una canya acabarien reconeixent-se mútuament: la Xina de Mao i l’Espanya de Franco van establir relacions diplomàtiques plenes a mitjans de 1973, amb els dos dictadors encara vius.

Un cavall va arruïnar la carrossa de fades diplomàtiques.  Al novembre d’aquell any es va celebrar al Palau Reial de Madrid la cerimònia de presentació a Franco de les cartes credencials de l’ambaixador xinès, Chen Chao Yuan.  La conversa entre l’emissari de Mao i el Generalísimo va ser com la seda, però el diplomàtic xinès va agafar un gran disgust quan, per primera vegada, es va trencar la tradició d’entrar a palau en una carrossa no massa proletària: una berlina amb postilló, palafreners  , lacais i cotxer.  L’ambaixador de Mao no es va creure que un dels cavalls de l’regiment de la guàrdia de palau hagués caigut malalt.  Va prendre com una excusa i un menyspreu.

Va haver-hi un altre mal rotllet.  Com la Xina no deixava que l’ambaixador espanyol es mogués més enllà d’un radi de 40 quilòmetres de Pequín, Espanya no permetia a l’ambaixador xinès moure més enllà de les províncies limítrofes de Madrid.  “Miri, el dia que el nostre ambaixador pugui anar a Xangai, vostè podrà anar a Barcelona”, li va dir el ministre d’Exteriors espanyol, Laureano López Rodó, a Chen Chao Yuan.

1973

“Fins Guadalajara”, va dir Franco quan li van preguntar què radi de moviment se li donaria a l’ambaixador de Mao

El moment Fernando Esteso el va posar el mateix dictador (l’hispà, no el xinès).  López Rodó li va comentar a Franco el radi de moviment autoritzat per l’ambaixador xinès i li va preguntar si li havien de permetre desplaçar-se a Segòvia, Àvila, l’Escorial, Toledo i Aranjuez.  “Deixi-li vostè anar també a Guadalajara”, va contestar el Caudillo.

En el seu últim discurs de Cap d’Any, Franco ja havia deixat anar que Espanya havia de obrir-se a les “noves realitats”, apuntant a les dictadures comunistes.  I el règim, a l’anotar els seus dubtes de si abraçar o no a Mao, ho va solucionar amb la fórmula màgica que ens fa avançar, individual i col·lectivament, sense haver de fer-nos massa preguntes: “Contradiccions raonables”.

Tres mesos després de l’abraçada sense carrossa de fades i amb límit a Guadalajara, Mao va permetre l’entrada d’un primer grup de turistes espanyols (Xina limitava l’entrada cada any a sis mil turistes estrangers i als només dotze ciutats).  Hi va haver una allau de peticions, i la selecció de el règim xinès per decidir qui aniria i qui no -la majoria serien catalans i mallorquines- va ser rigorosíssima.  Encara no m’explico com els meus pares van passar el sedàs de la Ciutat Prohibida.

Així van conèixer la Xina de la bicicleta com a únic transport privat i la recollida domiciliària d’excrements per adobar els conreus.  A la legació espanyola, gairebé sense estrenar, els va rebre l’ambaixador, Ángel Sanz-Briz, el diplomàtic que trenta anys abans havia salvat a Budapest la vida de cinc mil jueus.  La foto de el grup es va publicar al gravat en relleu de La Vanguardia.

Amb un guia per controlar cada tres estrangers, els van portar a llocs meravellosos.  A veure el apastelado ballet revolucionari Destacament Vermell de Dones, que dos anys abans havien dansat davant Richard Nixon.  O a un lloc tan tremendament turístic com un quiròfan per presenciar una operació de cervell a crani obert.

Operació a crani obert en un hospital de Pequín el 1974| ARXIU PLÀCID GARCIA-PLANAS

Al meu pare, llaner de Sabadell, li hagués agradat visitar alguna fàbrica tèxtil de Mao.  Però no hi havia marge per massa preguntes i va haver de conformar amb un fullet on Liu Kui Ying, vicepresidenta de l’Comitè Revolucionari de la Fàbrica Tèxtil Nombre 2 de Pequín, declarava: “Per poder capacitar-nos més, els quadres de la fàbrica vam dedicar un dia a la  setmana a l’estudi de les obres de Marx, Engels, Lenin i Stalin “.

De tota aquesta biblioteca d’ideòlegs de pell blanca els queda Marx, els pensaments van ser traduïts per primera vegada a el xinès per un missioner cristià britànic el 1899. El règim xinès ho recorda amb intensitat (a Marx, de l’missioner ja ningú se’n recorda).  L’actual líder suprem, Xi Jinping, està doctorat en Marxisme i Pequín va començar a celebrar fa sis anys un Congrés Mundial sobre Marxisme.  La seva tercera edició, el maig de l’any passat, va ser suspesa per la realitat: una pandèmia difícil de planificar.

Desconec si la néta de la vicepresidenta de l’Comitè Revolucionari de la Fàbrica Tèxtil Nombre 2 de Pequín es va apuntar a l’Tercer Congrés Mundial sobre Marxisme.  Però en aquest fascinant experiment -construir el somni comunista a cops de capitalisme- costa molt no imaginar llegint a la intimitat a Milton Friedman, el Marx neoliberal.  Com diria el règim franquista a l’abraçar Mao, “contradiccions raonables”.  I a guanyar pasta, que són dos dies.

Perquè aquest és el tema.  La pasta.  Una dècada després de l’operació a crani obert, Felipe González va visitar Pequín i el llavors líder suprem, Deng Xiaoping, no va deixar de repetir-li el conte: “Gat blanc o gat negre, tant és, l’important és que caci ratolins”.

I els ratolins, com sempre, devorats per gats que es vesteixen de el color que calgui.

Calendari per a l’any 1974 de la corporació estatal xinesa d’exportació i importació tèxtil|ARXIU PLÀCID GARCIA-PLANAS

Font: La Vanguardia, Plàcid Garcia-Planas

Read Full Post »