Ginette Kolinka, no en va parlar durant 50 anys, abans d’acceptar ser filmada per a la “Shoah Foundation”, que acabava de crear Steven Spielberg.
Ricard Efa, Roger Surroca i Cesc Dalmases
LLUÍS TORRES| Ahir al vespre, puntualment, a les 18;30 hores, a la sala d’actes del Museu d’Història de Sabadell, es va presentar el còmic “Adéu Birkenau de”, de Ricard Efa, Cesc Dalmases i Roger Surroca, tot coincidint amb el “Dia Internacional de l’Holocaust – Pla de Memòria Democràtica”.
SINOPSI D’ADEU BIRKENAU
L’abril de 1944, als 19 anys, Ginette Kolinka va ser deportada al camp d’extermini d’Auschwitz II-Birkenau.
No en va parlar durant 50 anys, abans d’acceptar ser filmada per a la “Shoah Foundation”, que acabava de crear Steven Spielberg.
Per a gran sorpresa del septuagenari, els records enterrats reapareixen. Ella es dedica de tot cor a donar testimoni.
L’octubre del 2020, als 95 anys, va permetre que Victor Matet i Jean-David Morvan l’acompanyessin en un dels seus viatges en grup a Polònia, després del qual va decidir no tornar mai més.
Un detall d’algunes pàgines de la edició francesa
En aquest àlbum commovedor, il·lustrat amb modèstia i potència per Efa, Cesc i Roger, fa balanç de la seva primera i última visita al “cementiri més gran del món” amb aquesta barreja única de força, humor i esperança que la caracteritza.
Al final de l’acte presentat al Museu d’Història de Sabadell, es va projectar el vídeo de l’entrevista realitzada a Ginette Kolinka, i a continuació els autors van passar a signar i dedicar el còmic editat per Norma Editorial, que al tractar-se de fets històrics, és podrà localitzar a innumerables llibreries del nostre país, al llarg del temps.
Els sabadellencs Ricard Efa, Roger Surroca i Cesc Dalmases, personalitzant les dedicatòries amb originals dibuixos
FRANÇA, EL GRAN PAIS DEL CÓMIC
Cal recordar que aquest important còmic, -basat en fets reals-, primer va aparèixer a Franca, i el primer dia es varen vendre la xifra de 30.000 exemplars. Segur que l’edició en català, s’anirà venen molt al llarg del temps.
Ginette Kolinka, 4 de febrer del 1925 (edat: 99 anys) 📷 CEDIDA
Ginette va néixer a París l’any 1925. Els seus pares van tenir sis filles, de les quals Ginette era la més petita abans que finalment nasqués el seu germà petit Gilbert. Durant la guerra, la família es va refugiar a Avinyó (sud de França), un lloc i una època del qual Ginette en guarda bons records. Va treballar al mercat de pagès local amb una de les seves germanes i, a l’hora de dinar, anaven per torns a casa per dinar. Un dia, quan va arribar a casa, la Gestapo hi era. Van portar a la Ginette, el seu pare, el seu germà petit i el seu nebot Jojo a Drancy. Després van ser portats a Auschwitz amb el comboi 71, el comboi de Simone Veil. En arribar, els alemanys van cridar que la gent gran, la gent cansada i els nens poguessin pujar als camions que els portarien al campament. La Ginette va dir al seu pare que ho fes i ell va pujar al camió amb els dos nois. No els tornaria a veure mai més. Seleccionada per treballar, Ginette va ser el més discreta possible, evitant cops i problemes. Miraculosament, va evitar les marxes de la mort. A la seva tornada a París, sense saber el que havia passat de la seva mare i les seves germanes, es va sorprendre de trobar-les a l’apartament familiar. La Ginette, que va sentir que ja no li quedaven emocions, va dir a la seva mare que el seu pare i els nois havien estat gasats i cremats. No es va adonar de la violència que representava aquesta revelació per a la seva mare, que mai havia sentit parlar d’una cambra de gas o crematori. Ginette es va casar, i junts van vendre mitjanes a diferents mercats locals durant anys. No permet que ningú pensi que tenia cap coratge: per a ella, la sort va ser l’únic que li va permetre sobreviure. Té un fill, dos néts i ara és besàvia. Després d’haver callat durant dècades “per por de molestar a la gent”, ara n’és una testimoni incansable, parlant a les escoles on és adorada pels alumnes. No obstant això, aquesta dona, que lluita sense parar contra l’odi, li costa creure en el poder del seu testimoni. Ella sent que després de tot, no hem après res de la història. […]-]
Des de Bellaterra. Cat agraïm els esforços professional i artístic de tots els implicats del còmic “Adéu Birkenau“, en particular els seus creatius, els prestigiosos sabadellencs, Efa, Cesc i Roger. Felicitats per la feina feta i l’alta qualitat dels dibuixos.
El Museu d’Història de Sabadell, situat al carrer de Sant Antoni, 13, de Sabadell, que explica la història de Sabadell des del poblament prehistòric fins a l’etapa de industrial dels segles XIX-XX 📷 BELLATERRA.CAT
Font: Museu d’Història de Sabadell, The Last Ones (Projecte global independent que homenatja els últims supervivents de l’Holocaust dels nazis)
Joaquim Homs i Oller rebut per Francesc Pérez Torres al Restaurant La Taula de Barcelona
Joaquim Homs i Oller, Compositor català (Barcelona, 21 d’agost de 1906 — Barcelona, 9 de setembre de 2003)
VIDA
Encoratjat pel seu pare, a vuit anys inicià els estudis de violoncel, que, juntament amb el batxillerat, acabà el 1922. Foren, però, les converses mantingudes amb Enric Roig, posseïdor d’una vasta cultura, les que el dugueren a interessar-se per tota mena de creacions plàstiques i literàries, i que influïren de manera clara en la formació de la seva personalitat artística. Abans de tenir vint anys entrà en contacte amb els cercles intel·lectuals de la ciutat, freqüentant l’estudi de l’arquitecte Ramon Sastre, on se celebraven reunions periòdiques a les quals assistien poetes i músics. Durant aquesta època practicà el piano i la composició de forma autodidàctica, mentre estudiava la carrera d’enginyer industrial, que acabà el 1929 i que exercí fins el 1971. Del 1931 al 1936 estudià composició amb Robert Gerhard, el qual li transmeté els coneixements que ell mateix havia rebut d’A. Schönberg, i de qui es convertí en amic i únic deixeble. El 1937, en plena Guerra Civil, es casà amb la pintora Pietat Fornesa, i pocs dies després assistí a la seva primera estrena mundial, el Duo per a flauta i clarinet, interpretat al XV Festival de la SIMC a París.
En acabar la guerra fou objecte de recriminacions per no haver aprofitat el viatge a París per a passar al bàndol franquista, i es veié forçat a traslladar-se a València.
El clima hostil instaurat per la dictadura, juntament amb el seu caràcter retret, feu que, a partir del 1942, de retorn a Barcelona, dediqués tot el temps disponible a escriure música sense manifestar-se públicament; així, al llarg dels anys, Homsarribà a crear més de 200 obres. Durant aquest llarg període cal destacar la seva col·laboració amb el clandestí Club 49, que aplegava els supervivents dels Amics de l’Art Nou i on desenvolupà una intensa activitat de divulgació de la música del segle XX a partir de la Primera Guerra Mundial, en forma, principalment, d’audicions discogràfiques comentades. Aquests comentaris han estat publicats sota el títol d’Antologia de la música contemporània. A partir del 1960 l’activitat musical del Club 49 es manifestà en forma de concerts en viu amb el nom de “Música Oberta”, activitat que Homs, juntament amb Mestres Quadreny, vetllà per mantenir fins al final de la dècada, quan s’extingí l’entitat. A partir d’aquests concerts, la seva obra començà a ser coneguda públicament, i ben aviat li arribà el reconeixement. El 1974 fou un dels fundadors de l’Associació Catalana de Compositors, de la qual fou el primer president. El mateix any, el Festival Internacional de Música de Barcelona li dedicà un concert monogràfic. El 1989 ingressà a la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi. Ha estat guardonat amb la Medalla d’Or al mèrit artístic de l’Ajuntament de Barcelona (1981), el Premi Nacional de Música de la Generalitat de Catalunya (1992 i 1999) i la Medalla d’Or al mèrit en les belles arts del Ministeri de Cultura (1993).
Homs practica el dodecatonisme com a fil conductor adaptat a la seva personalitat, cosa que li permet generar formes a partir dels sentiments, com a components essencials de la sensibilitat. La claredat estructural i l’explícita voluntat d’obtenir la màxima intensitat expressiva amb els mínims elements són característiques del seu estil. La seva música és profundament emotiva, revestida d’una refinada sensibilitat, i troba en la música de cambra la millor manera d’expressió. Això no obstant, la seva ingent obra abraça tots els gèneres, des del lied fins a la gran orquestra. Compositor molt personal i independent, Joaquim Homs constitueix un vincle entre la generació del 1927 i l’avantguarda de les últimes dècades. S’han editat cinc CD monogràfics de la seva obra, entre els quals la integral de clarinet i el primer volum de la integral de piano.
Orquestra Variacions sobre un tema popular català, orq. cambra (1944); Música per a cordes (1952); Polifonia per a instruments d’arc, orq. cambra (1954); Dues invencions per a cordes (1959); Invenció per a orquestra (1964); Presències (1967); Simfonia breu (1972); Dos soliloquis per a orquestra (1973); Biofonia per a orquestra (1982); Memoràlia (1990); Derivacions (1990)
Conjunt instrumental Via Crucis, narrador, qt. c. i tmb. (1956); Octet de vent (1968); Impromptu per a 10 (1970); Música per a 11 -Inmemoriam Joan Prats- (1971);Dos soliloquis I i II per a 11 instruments, fl.-pic., ob., cl., fag., tr., trb., pno., vl., vla., vlc., cb. (1974); Nonet, fl. cl., tr., trb./trp., pno., perc. (1979); Rhumbs per a 10 instruments (1988)
Cambra 8 quartets de corda (1938-74); Duo per a flauta i clarinet (1936); Sonata per a oboè i clarinet baix (1942); Trio per a flauta, violí i clarinet baix (1953); Música per a vuit, fl., cl., trpt., vl., vla., vlc., pno., perc. (1964); Quatre textures/Música per a set, fl., cl., ob., fag./vlc., pno., vl., perc. (1966); Trio de cordes (1968); Heptandre, fl., ob., cl., pno., perc., vl., vlc. (1969); Quintet de vent núm. 2 – Inmemoriam Robert Gerhard – (1971);Trio per a violí, clarinet i piano (1974); Quadriga, qt. guit. (1975); Sagitari, fl. guit., vl., vlc. (1976); In memoriam Pau Casals, vlc., pno. (1976); Auguris, qt. cl. (1977); Duet de Vilac, fl., pno. (1978); Géminis I, 2 guit. (1979); Duet per a flauta i guitarra (1981); Trio per a flauta, clarinet i fagot (1986); Nocturn, 2 guit., perc. (1989); Dos soliloquis per a cinc instruments, cl. vl., vlc., pno. i acordió (1992); Scherzo, qt. fl. de bec (1992); Tríptic en memòria de JMW Turner, cl.,corno di basetto, pno. (1993)
Cor 6 responsoris (1939-41); Missa per a cor a capella (1943); Tres estances (Carles Riba; 1957, rev. 1983); En la meva mort, cor mixt (B. Rosselló-Pòrcel; 1966); Càntics a la creació, cor, org., 2T., B. (1978)
Veu i piano Nadal (J. Salvat-Papasseit; 1930); Ocells perduts (R. Tagore; 1940); Cinc sonets de Josep Carner (1935-36); Cementiri de Sinera (S. Espriu; 1952); Vistes al mar (J. Maragall; 1961); El caminant i el mur (S. Espriu; 1962); Dos poemes d’Emily Dickinson (1980); Homenatge a Jorge Luis Borges (1985); Sol i de dol (J.V. Foix; 1992); Estança núm. 6 (C. Riba; 1995)
Música vocal (altres) Les hores, Ms., fl., ob., cl. (S. Espriu; 1956); Mrs. Death, S., guit., fl. (S. Espriu; 1961); Les hores retrobades, Ms., cl. (J. Vinyoli; 1964); En el silenci obscur, S., cl., pno. (M. Torres; 1965); Tríptic de Setmana Santa, S., MS., conjunt instr. (S. Espriu; 1976); El caminant i el mur, Ms., fl., cl., pno., vl., vlc. (S. Espriu; 1976); Antics poemes xinesos, S. fl. (versió de J. Carner, 1980-86); Tres estances, B., vlc. (C. Riba; 1990)
Piano Tema i variacions sobre una cançó popular catalana (1943); Entre dues línies (1948); Sonata núm. 2 (1955); 7 impromptus (1955-60); Presències (1967); Dos soliloquis (1972); In memoriam A. Rubinstein (1987); Díptic per a piano (1994); Record (1995)
Solo (altres) Suite d’homenatges, guit. (1940-43); Sonata per a violí sol (1941); Dos moviments per a violoncel (1957); Dues invencions per a orgue (1963); Soliloqui, fl. (1972); Tres cants sense paraules, S. (1972); Dos monòlegs per a oboè o clarinet (1979/1988); Seqüència per a viola o violoncel (1982); Tres seqüències, fl. (1987); Tres rhumbs, cl. (1991); Ocells perduts, onze peces, cl. (1992); En record de Joan Miró, cl. (1992); El son de l’infant, cl. (1993); Dos rhumbs: matí i arbre, cl. (1994)
Obra Robert Gerhard y su obra, Ethos Música, 16, Servicio de Publicaciones de la Universidad de Oviedo, Oviedo 1987; versió catalana: Publicacions de la Secció de Música de la Biblioteca de Catalunya, 35, Barcelona 1991; versió anglesa: The Anglo-Catalan Society, Occasional Publications, 11, Sheffield 2000; Robert Gerhard, Col·lecció “Gent Nostra”, 92, Labor, Barcelona 1992; Antologia de la música contemporània, Pòrtic, Barcelona 2001
Bibliografia Casanovas, J. i Llanas, A.: Joaquim Homs, Col·lecció “Compositors Catalans”, 6, Generalitat de Catalunya/Proa, Barcelona 1996 Complement bibliogràfic Homs i Fornesa, Pietat: Catálogo de obras de Joaquín Homs, Fundación Juan March, Madrid 1988 Taverna-Bech, Francesc: Joaquim Homs, Sociedad General de Autores de España, Madrid 1994 Casanovas, Josep; Llanas i Rich, Albert: Joaquim Homs, Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura; Edicions Proa, Barcelona 1996 Homs i Oller, Joaquim: Robert Gerhard y su obra, Universidad de Oviedo, Especialidad de Musicología, Servicio de Publicaciones, Oviedo 1987 Homs i Oller, Joaquim; Crespí i Gonzàlez, Joana: Robert Gerhard i la seva obra, Biblioteca de Catalunya, Barcelona 1991 Guinjoan i Gispert, Joan; Homs i Oller, Joaquim: El compositor davant el moment actual. Discurs d’ingrés de l’Acadèmic Electe Il·lm. Sr. Joan Guinjoan i Gispert… Discurs de contestació de l’Acadèmic Numerari Il·lm. Sr. Joaquim Homs i Oller, Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, Barcelona 1991 Homs i Oller, Joaquim: Robert Gerhard, Editorial Labor, Barcelona 1992 Homs i Oller, Joaquim; Soler i Sardà, Josep: Records i reflexions des del darrer tram de camí. Parlament de l’acadèmic electe Il·lm. Sr. Joaquim Homs i Oller… discurs de contestació de l’acadèmic numerari Il·lm. Sr. Josep Soler i Sardà, Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, Barcelona 1989 Homs i Oller, Joaquim; Maristany, Carles F.: Antologia de la música contemporània del: 1900 al 1959, Pòrtic, Barcelona 2001
LLUÍS TORRES|El grup de teatre del Clínic porta a la Sala Gran del Centre Cívic de Bellaterra “GROENLÀNDIA” Dotze amics es retroben a Queralbs després de 10 anys quan varen fer un trekking a Groenlàndia. Segons les expectatives que un pugui tenir, retrobar-se pot ser perillós…
La Sala Gran del Centre Cívic de Bellaterra acollirà aquest dissabte 18 de gener de 2025, a les 19:30 hores del vespre, l’obra de teatre GROENLÀNDIA, nascuda fruit del treball del grup de teatre del Clínic i de la mà del director de teatre, el bellaterrenc Roger Pallàs.
El grup de teatre, integrat per 12 professionals del Clínic, forma part del programa Cultura i Salut que desenvolupa diferents activitats adreçades a pacients i professionals en les diferents disciplines artístiques amb l’objectiu de millorar el benestar emocional de tots els usuaris de l’hospital.
LLUÍS TORRES|Jaume Queralt és un artista català, nascut a Tarragona l’any 1949, és conegut per les múltiples facetes com les de pintor, poeta, assagista i activista social. El recordem per la seva assistència al món de l’art del desaparegut Cercle Comtal, actual Fundació Vila Casas i el Restaurant La Taula de Barcelona, on va donar un bonic dibuix al carbó.
El pintor Jaume Queralt donant un dibuix seu al bellaterrenc Francesc Pérez i Torres
Professor de l’Escola de Belles Arts de Perpinyà i col·laborador en revistes i diaris amb articles, a més d’haver escrit nombrosos llibres d’art i poesia.
Als 23 anys es va formar com a pintor a l’Escola d’Art de Tarragona ia les obres hi ha una exploració del seu interior plasmada en quadres. Crida l’atenció les seves pintures centrades en les nines de porcellanes, fent del , un artista molt particular.
Artista precoç
Jaume Queralt va néixer a Tarragona el 1949. Amb tot just 5 anys va mostrar la seva atracció pel dibuix i la pintura. Mentre estudiava Batxillerat, els seus professors del Col·legi La Salle es van adonar del seu talent i van animar els seus pares a deixar anar la seva vocació. Així va començar la formació artística acadèmica, primer a l’Escola Taller d’Art i Disseny de Tarragona, per passar després per l’Escola Massana i el Cercle de Sant Lluc a Barcelona.
Acabada la seva formació el 1972, Queralt es va convertir en pintor professional, tasca que no ha abandonat i que amb gran èxit ha seguit actualment en actiu, investigant i evolucionant constantment la seva obra.
«Queralt no pot deixar de pintar, pinta cada dia com una manera d’expressar la seva ànima, no podria viure sense pintar, cada pinzellada és per a ell una necessitat primordial. Pensa que una obra d’art transcendeix més enllà de la vida de les persones i del mateix pintor i que a l’obra està integra l’esperit de l’artista al voltant d’una possible eternitat»
Exposicions nacionals i internacionals, així com reconeixements i premis, n’avalen la trajectòria de Jaume Queralt
Per això, les exposicions de Queralt sempre generen una gran expectació.
«L’exposició a la Galeria d’Art de la Catedral Tarragona es pot catalogar d’extraordinària i espectacular, que va sorprendre els espectadors, que van veure obres molt clàssiques, personals i característiques, juntament amb altres d’un estil més recent i innovador; però, sempre, mostrant el seu gran domini dels colors, la geometria perspectiva i la llum», segons va declarar Enric Batalla, -director i comissari de l’exposició-, al Diari de Tarragona, el 8 de novembre de 2024.
Vinil Cançons i Poemes de Maria Rosa Buïgas (1973), signat per Jaume Pla
LLUÍS TORRES|L’actor i amic Jaume Pla Pladevall, sancugatenc de 96 anys, i ex bellaterrenc, que va construïr casa familiar al carrer Marylin Monroe (actual Pintor Utrillo), ens ha aportat un munt de records culturals sobre la poeta Maria Rosa Buïgas i Suárez, -que amb el seu vestit tradicional d’Àustria, donava la benvinguda als seus amics més especials- a la seva bonica i ample casa de fusta del carrer Joaquim Buïgas de Bellaterra. Pla va aportar la seva veu pel disc Cançons i Poemes de Maria Rosa Buïgas (1973).
L’any 1973, es va editar el disc LP, titulat “Cançons i Poemes de Maria Rosa Buigas”, interpretat per la soprano Maria Dolors Martí acompanyada al piano per Josep M. Llorens, que va musicar la majoria del seus poemes. Els poemes que es canten són: La Puntaire, La Rosa Vermella, musicada pel mestre Pere Mañé, La Gran Albada, Violetes del bosc, Amor, El Geni, Sempre, Mirant al Cel, Campanetes Blaves, Mainumbi. La cara B del disc el conforma un oratori poètic, dividit en quatre apartats que porten els noms genèrics de: Pau, (cinc poemes), Inquietud, (set poemes), Amor, (cinc poemes), Humor (sis poemes).
Són 200 pàgines dedicades al massís i al santuari, fundat el 1025
Portada del número especial de la revista dedicat a la muntanya i el monestir de Montserrat (National Geographic
Dues-centes pàgines per explicar mil anys d’història de Montserrat. Molts més de mil, de fet, ja que s’estima que l’origen de la muntanya “màgica” es remunta a fa uns 40 milions d’anys.
A això està dedicat l’últim número de la revista National Geographic, una edició especial de col·leccionista publicada aquest desembre, que s’ofereix tant en castellà com, per primera vegada, en català.
Amb imatges extretes de diferents arxius i una maquetació cuidada, la capçalera nord-americana ofereix un repàs històric minuciós del massís i del santuari, que el 2025 complirà un mil·lenni: l’abat Oliba el va fundar l’any 1025.
“La importància del monestir com a centre espiritual i el seu pes polític van anar en augment”, destaca la revista.
Els reportatges toquen temes diversos, des del culte a la Moreneta fins a la destrucció durant la Guerra del Francès o el renaixement després de l’època fosca del franquisme.
Extracte d’un reportatge sobre la Moreneta (National Geographic)
L’avançament editorial d’aquesta edició impresa duu com a títol “un monestir alçat sobre un antic mar” i ja explica alguns punts importants de la seva història.
A la part final, posa a disposició dels lectors una guia pràctica de la muntanya i el santuari.
Si n’eren tres petits infants,varen anar espigolar els camps. Mireu el que els va succeir, que es varen perdre pel camí. Tirem per qui, tirem per lla. La nostra casa on serà? Truquen el vespres a un carnisser. Que ens obrireu bon carnisser? Entre, entreu nois estimats que jo tinc lloc per tots plegats..Passar el portal només va fer i els va matar aquell carnisser, els va tallar en xics bocins i al saler els posa com garrins.
Set anys després passà per lli Sant Nicolau tot fent camí. Al carnisser va anar a trucar: Carnisser tens llit i sopar? Sant Nicolau entreu, entreu,que aquí dins lloc trobareu. Sant Nicolau així que entrà, ja demanava per sopar. Voleu pernil d’allò millor? No en vull, no en vull que no es gens bó. Voleu un tros de vedell xic? No en vull, no en vull que no és bonic. De la carn tendra menjaré, que fa set anys és al saler.
El carnisser quan ho sentí de casa seva va fugir. -Oh carnisser no fugis, no, demana a Deu el teu perdó. Sant Nicolau al saler va, picant tres voltes amb la ma. Petits infants que aquí esteu, jo soc el gran Sant Nicolau…i va estirar el Sant tres dits i s’aixecaren els petits. El primer diu: Que he dormit bé!. El segon diu: i jo també!…i fa per últim el tercer: jo mig del Cel em creia ser Si eren tres petits infants,varen anar a espigolar els camp
Joan Llongueres i Badia. (Barcelona, 6 de juny de 1880-13 d’octubre de 1953)
Fill de Marià Llongueras i Trullàs, natural d’Olesa de Montserrat, i de Teresa Badia i Padrisa, de Barcelona. Fou pare de Josep Jordi Llongueras i Galí. Fou promotor a Catalunya del dalcrozisme, un innovador sistema d’aprenentatge musical mitjançant el ritme i el moviment, ideat per l’austríac Émile Jacques-Dalcroze. Aquest mètode, que representa un important revulsiu per a l’escena musical, exercirà durant el primer terç del segle xx una clara influència en el sector professional de les arts escèniques. Llongueres crea l’Institut de Rítmica i Plàstica dins de l’estructura de l’Orfeó Català, l’any 1912, i aplicà les idees del dalcrozisme tant a l’art, com a l’ensenyament musical infantil i a les teràpies per a discapacitats. Així mateix, a les seves columnes a la Revista Musical Catalana i La Veu de Catalunya fa una interpretació crítica de les actuacions dels ballets de Diàguilev al Liceu.
Biografia
Es formà musicalment amb Domènec Mas i Serracant, Enric Granados, Lluís Millet i Enric Morera. Més tard estudià i es diplomà el 1911 a l’Institut Jacques-Dalcroze de Ginebra. De retorn a Catalunya, l’any 1913 fundà l’Institut Català de Rítmica i Plàstica (que avui porta el nom d’Institut Joan Llongueres; des d’aquesta institució introduí el mètode Jacques-Dalcroze a Catalunya, i en fou el seu màxim impulsor.
En ciutats com Girona, Llongueras va introduir des de la Societat Athenea la gimnàstica rítmica als ambients culturals i artístics, i va muntar espectacles com l'”exhortació poemàtica” Els cants de la Nativitat, el gener de 1917.
La seva labor de pedagog va tenir, però, moltes altres facetes. Fundà i dirigí (1901-18) l’Escola Coral de Terrassa i dirigí (1912-18) l’Escola Municipal de Música de la mateixa ciutat, abans de dirigir la de Barcelona (1924); també fou el director musical de les Escoles de l’Ajuntament de Barcelona i de les Escoles Blanquerna. El 1923 va col·laborar a la Revista Catalana de Música. Fundà l’Escola Vallparadís juntament amb Artur Martorell, Enric Gibert i Alexandre Galí.
Lliçons, aplegades en llibre, sobre François Couperin, J.S.Bach i Beethoven, escrites per Joan Llongueras, publicades el 1925 Fou proclamat Mestre en Gai Saber als Jocs Florals de Barcelona de 1934. Alguns dels seus poemes reberen música de Lluís Millet i d’Enric Morera. Va fer de crític musical a La Veu de Catalunya i publicà abundosament a la Revista Musical Catalana.[1] Moltes de les seves columnes van ser signades amb el pseudònim ‘Chiron’. El fons personal de Joan Llongueras es conserva a la Biblioteca de Catalunya.
‘En Patufet’, 120 anys de la revista infantil més estimada per tothom (60 ayns en català)
El dia 3 de desembre va fer 120 anys que va sortir el primer número d’En patufet, una revista infantil molt estimada i popular, molt ben il·lustrada Els principals impulsors en van ser Aureli Capmany, Jordi Bagunyà i Josep Maria Folch i Torres
El primer número de la revista ‘En Patufet’ era encapçalat pel personatge que li dona nom i la data, 3 de gener del 1904
“En Patufet‘ va ser una revista infantil il·lustrada, en català, que es va publicar a partir del 3 de desembre del 1904, ara fa 120 anys. Estimada i esperada amb deler pels infants i els adults a moltes cases, va tenir un final trist en les dues èpoques en què va sortir al carrer. Els seus creadors i impulsors van ser diversos, però qui li va donar la gran empenta, i molts dels escrits més apreciats, va ser Josep Folch i Torres.
La portada del primer ‘En Patufet’ explicava les intencions del personatge, ben entremaliat, abans de la norma de Pompeu Fabra, és clar.
¡Ja veurán los xixarel·los com jo gasto les bravatas!
Si feu bondat, caramel·los, si no al quarto de las ratas’.
Ho destacaven els editors, al subtítol de la revista, des d’aquell diumenge, 3 de ‘janer’ de 1904: ‘En Patufet farà una entremaliadura cada setmana’.
Una revista per pagar les escoles
L’entitat catalanista Foment Autonomista del Català va idear la revista En Patufet per poder pagar les despeses de les escoles catalanes gratuïtes. ‘En Patufet’ entretenia els més petits de casa amb les il·lustracions, als que ja sabien llegir, els permetia fer-ho en català i millorar-ne la coneixença, i als grans els distreia de les cabòries de la vida diària.
Una capçalera de la revista ‘En Patufet’ el mostra cofoi i rodejat de canalla que l’estima Una capçalera de la revista ‘En Patufet’ el mostra cofoi i rodejat de canalla que l’estima rtve La proposta la va engegar Aureli Capmany, gran coneixedor i divulgador de les tradicions i costums catalans, i pare de l’escriptora Maria Aurèlia Capmany. L’editor Jordi Bagunyà, que també publicava el setmanari satíric ¡Cu-cut!, va aconseguir que la revista tingués continuïtat i fos molt popular.
Font: Francesca Puig, Corporación de Radio y Televisión Española 2024
Josep Maria Jaumài Musté, traductor de “El país que he escollit” de Robert Graves, ha estat guardonat amb el Premi Miramar, un reconeixement creat per la Institució Francesc de Borja Moll per posar en valor l’ofici de traductor.
El premi Miramar a la traducció l’ha rebut Josep Maria Jaumà de mans de l’escriptor Miquel Àngel Llauger. Jaumà ha lloat l’ofici de traductor, “un ofici humil”, ha dit 📷 Ismael Velázquez
El món creatiu i científic de Ramon Llull dona nom als nous premis que s’han lliurarat a la primera Nit de l’Edició i la Lectura que s’ha dut a terme aquest dissabte, 30 de novembre, al monestir de la Real, a Palma. És una iniciativa de la Institució Francesc de Borja Moll, entitat que promociona la lectura amb activitats diverses, a més de tenir la titularitat exclusiva dels drets sobre el Diccionari català-valencià-balear de Moll i Alcover.
Robert Graves protagonitza una nova antologia bilingüe
La Nova Editorial Moll ha iniciat la commemoració dels 40 anys de la mort de Robert Graves amb la publicació de El país que he escollit. Aquest volum bilingüe, traduït per Josep Maria Jaumà, inclou 160 poemes ordenats cronològicament. Segons la seva filla Lucia Graves, aquesta selecció reflecteix les emocions, creences i experiències vitals del poeta al llarg de la seva trajectòria.
Presentació del llibre a Palma
L’antologia va ser presentada ahir dissabte, 30 de novembre, a les 11.30 h, a la llibreria Abacus de Palma. L’acte comptà amb la presència del traductor, Josep Maria Jaumà, i familiars de Graves. Aquesta edició ha rebut el suport del Consell de Mallorca, l’Institut d’Indústries Culturals i la Fundació Robert Graves.
Un recorregut poètic per la vida de Graves
Els poemes seleccionats exploren temes centrals en l’obra de Graves, com la mitologia, el paisatge mallorquí o les conseqüències de la Primera Guerra Mundial. La Deessa Blanca, figura recurrent a la seva obra, és un altre dels pilars temàtics, com a símbol d’un passat matriarcal esborrat pel patriarcat grec.
L’empremta de Mallorca en la vida de Graves
Graves s’instal·là a Deià el 1929 amb Laura Riding, en un context de vida austera al poble. Després d’un exili forçat per la Guerra Civil Espanyola, retornà definitivament el 1946 amb Beryl, la seva segona esposa. Aquesta etapa a Mallorca fou especialment fructífera i marcà la seva obra, incloent-hi obres cèlebres com Jo, Claudi.
La figura del traductor i el seu reconeixement
Josep Maria Jaumà, traductor de El país que he escollit, també serà guardonat amb el Premi Miramar, un reconeixement creat per la Institució Francesc de Borja Moll per posar en valor l’ofici de traductor. El premi serà lliurat durant la Nit de l’Edició i la Lectura al Monestir de La Real, el mateix dia 30 de novembre.
Altres publicacions recents de l’editorial
A més d’aquesta antologia, Nova Editorial Moll ha publicat El crestall rost, una selecció de poemes de muntanya en versió d’Eduard Moyà, i Breus històries mallorquines, traduïdes per Nofre Moyà. Amb aquests volums, l’editorial reafirma el seu compromís amb la difusió del llegat de Robert Graves.
UEP! Mallorca és una plataforma cultural amb una pàgina web http://www.uepmallorca.app dedicada a l’actualitat cultural i amb una aplicació dedicada exclusivament a esdeveniments a Mallorca relacionats amb la cultura i el lleure. Contacta a: hola@uepmallorca.app
Josep M. Jaumà i Musté (Reus, 1938) 📷 Bellaterra.Cat
BIOGRAFIA JOSEP M. JAUMÀI MUSTÉ
Josep M. Jaumà i Musté neix a Reus el 1938. Llicenciat en Lletres, el 1979 es doctora en Literatura Anglesa per la Universitat de Barcelona amb una tesi sobre la poesia de Philip Larkin, dirigida per Doireann MacDermott. Durant quinze anys és professor d’anglès de diversos instituts i de 1973 a 2006 és professor de literatura anglesa a la Universitat Autònoma de Barcelona. També ha viscut i ensenyat a dos instituts de Liverpool (1962-63), dos instituts de Bremen (1963-64), a la University of Illinois (1975-76) i a la Universitatea de Iasi, de Romania (2003).
Arran de la seva experiència docent ha publicat nombrosos llibres de text de llengua anglesa i diversos llibres d’assaig com Els meus instituts: Els Instituts de Batxillerat per dins i per fora (1981), obra mereixedora del Premi d’educació Josep Pallach 1980. Altrament, publica La ciutat que volem (2003, amb Jordi Menèndez), els dos volums José María Valverde, lector de Joan Maragall (2004-2005) i, amb Alexander Fidora, Les cartes de Dietrich Bonhoeffer des de Barcelona. La seva activitat crítica es complementa amb la col·laboració en revistes especialitzades com Quimera, Reduccions, Els Marges, Revista de Occidente i L’Avenç, on signa ressenyes i articles sobre traducció literària.
Entre d’altres, ha traduït de l’anglès autors com Philip Larkin, William Shakespeare, Robert Graves, Thomas Hardy, David Lodge, W.B. Yeats, Geoffrey Chaucer i Geraldine McCaughrean. En reconeixement a la seva tasca com a traductor de poesia, ha guanyat el Premi Cavall Verd de Traducció poètica 1991 per D’amor. Trenta poemes de Roobert Graves, el Premi de traducció poètica de l’Associació Espanyola d’Estudis Anglesos i Nord-americans 2004 per Gebre i sol de Robert Frost i ha estat finalista al Premi “Vidal i Alcover” de traducció 2004 concedit per l’Ajuntament de Tarragona per La Irlanda indòmita de William Butler Yeats.
Pel que fa al teatre, escriu Pedra i Sang: L’assassinat de l’abat Arnau de Biure al monestir de Sant Cugat del Vallès, obra publicada el 2005 però representada cada any la setmana de Nadal al monestir de Sant Cugat des de 2000. Les seves altres obres teatrals són també posades en escena al monestir de Sant Cugat. També escriu El màrtir Cugat (representada els estius de 2005 i 2006), El naixement (2006), Els dos Mahatmas (representat l’hivern de 2008) i una antologia de textos shakesperians traduïts (representats l’estiu de 2007) titulada Love in Shakespeare. Les 4 estacions de l’amor i estrenada per Emma Vilarasau, Joan Berlanga i l’Orquestra de Solistes de Sant Cugat.
El 2016 rep una menció especial al Premi Ciutat de Barcelona de traducció en llengua catalana, i unes setmanes més tard, el Premi Cavall Verd-Rafel Jaume de traducció poètica, ambdós per la traducció de l’antologia Irlanda indòmita. 150 poemes, de William Butler Yeats, publicada a Edicions de 1984.
LIBERTÉ (Paul Eluard) Poésie et vérité 1942 (recueil clandestin) Au rendez-vous allemand (1945, Les Editions de Minuit)
✍️ Sur les sentiers éveillés Sur les routes déployées Sur les places qui débordent J’écris ton nom
Sur la lampe qui s’allume Sur la lampe qui s’éteint Sur mes maisons réunies J’écris ton nom
Sur le fruit coupé en deux Du miroir et de ma chambre Sur mon lit coquille vide J’écris ton nom
Sur mon chien gourmand et tendre Sur ses oreilles dressées Sur sa patte maladroite J’écris ton nom
Sur le tremplin de ma porte Sur les objets familiers Sur le flot du feu béni J’écris ton nom
Sur toute chair accordée Sur le front de mes amis Sur chaque main qui se tend J’écris ton nom
Sur la vitre des surprises Sur les lèvres attentives Bien au-dessus du silence J’écris ton nom
Sur mes refuges détruits Sur mes phares écroulés Sur les murs de mon ennui J’écris ton nom
Sur l’absence sans désir Sur la solitude nue Sur les marches de la mort J’écris ton nom
Sur la santé revenue Sur le risque disparu Sur l’espoir sans souvenir J’écris ton nom
Et par le pouvoir d’un mot Je recommence ma vie Je suis né pour te connaître Pour te nommer
Liberté (Paul Eluard) Poésie et vérité 1942 (recueil clandestin) Au rendez-vous allemand (1945, Les Editions de Minuit)
Eugène Émile Paul Grindel, conegut com Paul Éluard, va néixer a Saint-Denis el 14 de desembre de 1895. La seva mare era modista. El seu pare és el director d’una agència immobiliària.
El 1908, la seva família es va traslladar a París. Becari a l’escola superior de Colbert, Paul Éluard va obtenir el seu diploma l’any 1912. La seva escolaritat es va veure interrompuda per la mala salut. Patia una malaltia pulmonar que el va portar a passar diverses estades en sanatoris suïssos. Va ser als 17 anys, durant una d’aquestes estades, que es va enamorar de la jove russa Helena Diakonova, sobrenomenada Gala, la seva primera dona i la seva musa inspiradora.
El 1914 va ser mobilitzat i va anar com a infermer militar al front de Somme. Després d’una bronquitis, va ser enviat de tornada a París. La guerra i les trinxeres el marcaran per sempre.
El 1917 es va casar amb Gala i va ser pare l’any següent. A París es va unir primer al moviment dadà, després va participar en el moviment surrealista. sie (1929).
El 1928 Gala el va deixar pel pintor Salvador Dalì. No obstant això, els llaços d’afecte romandran intactes i ell romandrà a prop d’ells tota la vida.
El 1929, Éluard va conèixer Maria Bentz, sobrenomenada Nusch, una artista escènica. Es torna a enamorar. Es van casar l’any 1934. Nusch va ser alhora esposa i còmplice d’Éluard i model i musa dels pintors surrealistes.
Exclòs del Partit Comunista l’any 1933 com la resta de surrealistes, va continuar la seva lluita a favor de les revolucions. Viatja per Europa sotmès a règims feixistes. A Espanya es va rebel·lar al costat de Pablo Picasso contra el franquisme.
Mobilitzat el setembre de 1939 al comissariat, el juny de 1940 s’instal·là amb Nusch a París. Durant el període d’ocupació alemanya, Paul Éluard va formar part de la resistència. Participa en literatura clandestina al capdavant del Comitè Nacional d’Escriptors de la Zona Nord. Va continuar publicant fins a l’alliberament el 1945. El seu poema “Freedom” va ser llançat en milers d’exemplars sobre la França ocupada per avions anglesos en forma de fulletons.
Un cop acabada la guerra, Paul Eluard i Nusch van augmentar el nombre de gires i conferències a Europa sobre el signe de la pau. El 28 de novembre de 1946, Nusch va morir d’una hemorràgia cerebral. Paule Éluard està vençuda pel dolor.
El 1948, amb Picasso, va ser convidat a participar al Congrés d’Intel·lectuals per la Pau a Wroclaw, Polònia. L’any següent al Congrés de Pau de Mèxic va conèixer la seva tercera esposa Dominique, amb qui es va casar el 1951.
Va morir d’infart el 18 de novembre de 1952. El 22 de novembre va ser enterrat al cementiri del Père-Lachaise de París.
Paul Éluard és un poeta humanista. Lluita amb els seus versos contra les injustícies, l’odi, l’horror de la guerra. Defensa l’amor, la llibertat i la fraternitat.
Font: La Grande Librairi, Wikipèdia, Fundació Salvador Dalí
BELLATERRA.CAT 