📍La Facultat de Veterinària de la UAB acull la preestrena del documental “FAUNA”, dirigit per Pau Faus, coproduït per Nanouk Films i TV3, i al campus de la UAB i al CRESA entre els anys 2021 i 2022. Ja s’ha exhibit en festivals de Suïssa, Canadà, Polònia, Mèxic, Xina i els Estats Units, amb molt bona acollida. S’estrenarà a la tardor als cinemes i s’emetrà per TV3.
El documental vol mostrar dos mons diferents que conviuen. D’una banda, el d’un pastor d’ovelles, i, d’altra banda, el d’un laboratori d’alta tecnologia d’experimentació animal que investiga la vacuna Covid.
La peça ha rebut molt bones crítiques, i l’han qualificat de “documental perspicaç, enginyós i compassiu” així com una cinta “amb un enquadrament precís, gairebé pictòric o arquitectònic, i un muntatge suggerent”.
Per al director, Pau Faus, “és molt important presentar-lo primer a la UAB, no només perquè Bellaterra és l’escenari d’aquesta història, sinó sobretot perquè la temàtica que tracta és molt rellevant”.
Es farà una breu introducció del documental de 15 minuts de durada i després es projectarà el documental, que té una durada de 75 minuts.
📍Com es tradició a molts pobles, Bellaterra podría instal·lar una parada amb Castanyera a la Placa del Pi, ja que per aquesta part passen un munt d’alumnes i persones que arriben per agafar els FGC
Una castanyera a Sant Cugat, una figura inqüestionable
La Castanyera Se sol representar amb la figura d’una castanyera: una dona vella, vestida amb roba pobra d’abrigar i un mocador al cap, davant d’un torrador de castanyes, que ven al carrer.
Abans duien faldilles de sargil molt amples i folrades, amb davantal de cànem i llana. Al cap també podien dur una caputxa blanca de llana, molt llarga, que els arribava fins més avall de mitja faldilla, lligada al coll i a la cintura. El bagatge de les castanyeres era també ben diferent del d’ara. Empraven fogons de terrissa semblants a una copa, i així eren anomenats. Encara avui a Girona s’anomena La Copa l’espai que ocupen les castanyeres a la Fira de Sant Narcís. Donaven vuit castanyes per un «quarto», equivalent a tres cèntims de la nostra moneda.Les castanyeres anunciaven llur indústria amb un crit especial que deia:
Calentes i grosses; qui en vol, ara que fumen?
La mainada, per fer-les enfadar, cridava: Petites i dolentes; de les vuit, set de pudentes.
La Castanyada és una festa tradicional amb més de tres segles d’història que se celebra la vespra de Tots Sants, a la nit. És un dels esdeveniments de tardor més carismàtics de Catalunya, Aragó, Balears i València. En vols saber més?
El seu origen procedeix d’una antiga festa funerària vinculada als cultes pagans . A finals del segle XVIII, certs banquets funeraris van evolucionar cap a aquesta celebració. És un menjar tardorenc amb un sentit metafòric de comunió amb els difunts, en què les castanyes i els panellets són els protagonistes principals.
L’origen simbòlic de la Castanyada
Es considera l’acte de rostir les castanyes com un acte de connexió amb les ànimes difuntes . De fet, de vegades es rostiven mentre es resaven les tres parts del rosari. També incloïa el toc de campanes en homenatge als morts , una tasca manual i molt cansada que requeria moltíssima energia. Aquest sopar els permetia aguantar el ritme durant tota la Nit de Difunts.
La lletra i la música es van fer íntegrament durant un cap de setmana en una casa de colònies, on els membres del grup van conviure amb deu famílies a qui se’ls havia mort algun membre del nucli familiar.
Els Xiula, a la casa de colònies on van compondre la nova cançó|3Cat
Cantar sobre la mort i el dol des de la mirada dels infants que han perdut un membre important de la família. És el que han fet els Xiula. El grup de música familiar i educativa acaba de presentar una nova cançó, “Dol i fa sol”, que tracta el tema de la mort.
“Pensàvem que era necessari fer una cançó que parlés de la mort, des del punt de vista del nen o la nena, i com tot això la família ho pot anar parlant i cantant i vivint”.
Així ho explica Jan Garrido, educador social, terapeuta i membre de Xiula, que afegeix que quan van decidir que volien dedicar una cançó a la situació viscuda pels infants que viuen la mort d’algú proper van tenir clar que necessitarien la col·laboració de famílies que haguessin patit una pèrdua molt propera.
Amb l’ajut de les xarxes socials i de la Unitat de Pal·liatius del Vall d’Hebron, van trobar deu famílies disposades a compartir la seva vivència.
Amb elles, van conviure durant un cap de setmana en una casa de colònies, on a través d’un seguit de dinàmiques, reunions, jocs i rituals, va anar sortint un material que un altre dels membres de Xiula, Rikki Arjuna, també educador social, va convertir en la lletra de la cançó.
“Van sortir coses molt potents, i jo només havia d’agafar el llapis i anar escrivint. I quan ja la lletra es va anar formant, cap al final els hi vam poder cantar a les famílies, i vam dir: era això, ho tenim!”
Els membres de Xiula i algunes de les famílies que hi han participat, expliquen com va anar aquesta experiència i per què és tan important parlar-ne als nens i a tothom, perquè –tal com diu en Jan– el tema de la mort deixi de ser un tabú.
“Hi ha nens que ho expliquen: el pare, jo ara, el tinc al meu cor i sempre que escolto aquesta cançó, el puc recordar”.
Pel Rikki, el resultat ha estat satisfactori des de tots els punts de vista:
“Ha quedat una cançó que és tan personal, però a l’hora és molt universal. Des d’allò més tancat i trist, que és important de passar, fins que surt el sol”.
Aquesta és la lletra de la cançó Xiula👇
Un segon m’he fet el fort, no volia desmuntar-me, una pedra dins el cor, un silenci que és alarma.
La bombolla que ha esclatat, un hivern vivint d’esquena, sento que t’he aprofitat i sento cristalls de pena.
Si no em surt quelcom bonic és que puc estar empipada i el diari que t’escric l’estripo alguna vegada.
En un pot la teva olor (jo faré petons pels dos)
un coixí que rebregaves (apretant així les pors) et bevem en infusió i et guardem un pitet amb les teves baves.
Et portem en els clauers (el foc que avui hem encès) en un dibuix que hi ha al cel (rituals sense saber) en una carta que potser després llegirem sota els estels.
Com plorem un adéu quan has marxat ben amunt hi ha una cigonya que et veu i estem tan distants i alhora tan junts.
Quan veig que al dol hi fa sol s’omple de llum el meu pit has hagut d’emprendre el vol i alhora ets aquí, amb mi dia i nit.
A més d’aquest tema, els Xiula –que ara estan preparant el nou disc “Babynova”– també van enregistrar un curtmetratge, que porta el mateix nom de “Dol i fa sol”, que s’ha estrenat al Festival In-edit i que es podrà veure als cinemes Girona de Barcelona, els propers dies 25 i 26 de novembre.
A més d’aquest tema, els Xiula –que ara estan preparant el nou disc “Babynova”– també van enregistrar un curtmetratge, que porta el mateix nom de “Dol i fa sol”, que s’ha estrenat al Festival In-edit i que es podrà veure als cinemes Girona de Barcelona, els propers dies 25 i 26 de novembre.
Refrany: Per Tots Sants, desa el vano i treu els guants. Calendari de refranys (1933)
Joan Amades i Gelats (Barcelona, 23 de juliol de 1890 – 17 de gener de 1959) fou un destacat etnòleg i folklorista català. Va treballar com a conservador al Museu d’Indústries i Arts Populars de Barcelona i a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona. Va col·laborar en la premsa del moment, com a D’Ací i d’Allà o Diario de Barcelona, entre d’altres. El seu treball es va materialitzar amb una copiosa producció de llibres, com ara el Costumari català. El curs de l’any (5 volums), Barcelona 1950-1956, que ha estat referent en els estudis de folklore dels Països Catalans
L’any 2022, l’Ajuntament d’Esplugues de Llobregat va adquirir a la família de l’escultor Xavier Corberó (1935-2017) l’anomenada Casa dels Cecs, un espai singular ubicat en el número 100 del carrer Església, que passa a ser públic.
Acte de presentació de la compra de l’Espai Corberó per part de l’Ajuntament d’Esplugues Arxiu / Llibert Teixidó
Amb l’adquisició, per 3 milions d’euros, a més d’incorporar un nou equipament, també es vol reivindicar el llegat de l’artista, vinculat a Esplugues. Estem treballant en un pla d’usos per definir el futur de l’espai en el qual es compatibilitzarà l’activitat pública i comercial per al lloguer de filmacions, sessions de foto i vídeo i esdeveniments. A hores d’ara, aquesta activitat comercial està activa i es pot sol·licitar el lloguer de l’espai al següent correu: espaicorbero@esplugues.cat
També coneguda com a Espai Corberó, la Casa dels Cecs es compon, bàsicament, d’un cos lateral, edificat en planta baixa perpendicular al carrer Església i que abasta tota la longitud de la finca, diversos patis, basses d’aigua i una segona construcció. El sostre construït total és de 1.995 m2 en una parcel·la de 2.055 m2 on hi ha diverses construccions i patis.
Al soterrani, amb accés a peu pla des del passatge del Baix Lloc, hi ha un auditori amb un aforament de 250-300 persones. Aquest espai, d’uns 700 m2 de superfície, és de planta lliure, amb un sostre de volta rebaixada de formigó, sense cap columna de suport, i és de gran interès arquitectònic per la singularitat de la seva estructura i composició.
L’espai va ser residència d’artistes|Llibert Teixidó
A l’interior de la parcel·la, entre dos patis, s’aixeca una altra edificació, sense ús concret, formada a base de forjats de formigó armat i arcs de mig punt i escales, també de formigó armat, tot formant una sèrie de dependències i terrasses obertes o semitancades i amb una alçada diversa, fins a planta baixa i tres pisos, algunes amb vidres i d’altres obertes completament al paisatge.
La figura de Xavier Corberó
Xavier Corberó es considera un dels millors i més singulars escultors catalans del segle XX. Va estudiar a l’Escola Massana de Barcelona i a la Central School of Arts and Crafts de Londres. Va treballar a la foneria Medici de Lausana, on va viure un període clau de la seva formació i on va rebre la influència de Pau Gargallo i Henry Moore. Després d’haver estudiat a Anglaterra, entre 1955 i 1959, es traslladà a Nova York on entrà en contacte amb autors surrealistes com ara Dalí i Duchamp.
Artísticament, començà dins el corrent informalista, però després tendí vers una tridimensionalització espacial complexa. Del 1966 al 1968 edità sèries d’aiguaforts i de litografies, i fins i tot ha dissenyat joies.
Va participar en la Biennal Hispanoamericana de 1955 i als Salons de Maig de Barcelona, on obtingué els premis Manolo Hugué (1960) i Ramon Rogent (1961). El 1963 va fer la seva primera exposició individual a Munic, on rebé la medalla d’or de l’estat de Baviera, a Pittsburgh, a Nova York i al Japó. Va exposar a diversos països europeus, Nova York i el Japó, i té obres seves al Museum of Modern Art de Nova York, al Stedelijk Museum d’Amsterdam, i al Victoria and Albert Museum de Londres.
Espai Corberó| Ajuntament Esplugas de Llobregat
Va jugar un destacat paper com a assessor de l’Ajuntament de Barcelona en la tria d’obres d’autors de prestigi internacional per posar en carrers i places de la ciutat amb vista als Jocs Olímpics. El 1992 va rebre la Creu de Sant Jordi. A Barcelona 1992 va ser l’escultor escollit per fer les medalles olímpiques. També va dissenyar els guardons escultòrics dels Premis Pont.
L’any 2000 va ser elegit membre numerari de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, de la que posteriorment passà a ser-ne supernumerari.
El 2015 es va incorporar obra seva a l’exposició temporal Del segon origen. Arts a Catalunya 1950-1977, que va tenir lloc al Museu Nacional d’Art de Catalunya, comissariada per Valentín Roma i Juan José Lahuerta.
Refrany: Quan l’octubre està finit, mor la mosca i el mosquit.
Joan Amades i Gelats (Barcelona, 23 de juliol de 1890 – 17 de gener de 1959) fou un destacat etnòleg i folklorista català. Va treballar com a conservador al Museu d’Indústries i Arts Populars de Barcelona i a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona. Va col·laborar en la premsa del moment, com a D’Ací i d’Allà o Diario de Barcelona, entre d’altres. El seu treball es va materialitzar amb una copiosa producció de llibres, com ara el Costumari català. El curs de l’any (5 volums), Barcelona 1950-1956, que ha estat referent en els estudis de folklore dels Països Catalans
Refrany: No et calcis en sabater amic o parent, que pagaràs car i calçaràs malament.
Joan Amades i Gelats (Barcelona, 23 de juliol de 1890[2] – 17 de gener de 1959) fou un destacat etnòleg i folklorista català. Va treballar com a conservador al Museu d’Indústries i Arts Populars de Barcelona i a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona. Va col·laborar en la premsa del moment, com a D’Ací i d’Allà o Diario de Barcelona, entre d’altres. El seu treball es va materialitzar amb una copiosa producció de llibres, com ara el Costumari català. El curs de l’any (5 volums), Barcelona 1950-1956, que ha estat referent en els estudis de folklore dels Països Catalans
📍Aquest 22 d’octubre de 2023 es compleix el 50 Aniversari del traspàs del mestre català Pau Casals i Defilló
Pablo Casals Defilló, el nom complet del qual era Pablo Carlos Salvador Casals i Defilló ( Vendrell , Tarragona , 29 de desembre de 1876 – Sant Joan , Puerto Rico , 22 d’octubre de 1973), va ser un dels músics catalans més destacats del segle xx . De pare català i mare nascuda dins una família de catalans indians a Puerto Rico, Casals és considerat un dels millors violoncel·listes de tots els temps.
Concert de Pau Casals a la Casa Blanca|Llibre biografia de Pau Casals per Elisa Vives de Fàbregas de l’Editor Rafael Dalmau, 1966
Pau Casals (El Vendrell, 1876 – San Juan de Puerto Rico, 1973) ha sigut un dels músics més influents del segle XX. Violoncel·lista, director d’orquestra, compositor, humanista i ferm lluitador per la llibertat i la democràcia, el seu llegat el converteix en un dels noms més universals de la música i la pau.
Amb vint-i-tres anys triomfa a París amb el gran director Charles Lamoureux, i comença una brillant carrera com a solista que el porta a tocar als millors auditoris del món. El 1914, amb l’esclat de la Primera Guerra Mundial, es trasllada a Nova York, on consolida la seva carrera com un dels millors violoncel·listes del moment.
Escultura El Cant dels Ocells de Pau Casals
El 1919 torna a Barcelona i crea l’Orquestra Pau Casals, que dirigeix sota la seva batuta fins al 1936. Amb l’esclat de la Guerra Civil Espanyola i la victòria del general Franco, el 1939 s’exilia a Prada de Conflent, França, i a partir del 1957 a San Juan de Puerto Rico, on mor el 1973, a l’edat de noranta-sis anys. El novembre del 1979, amb el retorn de les institucions democràtiques a Catalunya, les seves despulles són traslladades al cementiri de la seva vila natal, El Vendrell.
“La música mai no és la mateixa cosa per a mi, mai. Cada dia hi ha quelcom de nou, fantàstic i extraordinari. Bach, com la naturalesa, és un miracle!”
Obra
L’obra i llegat musical de Pau Casals són testimoni de la seva carrera artística al llarg de gairebé un segle com a intèrpret, director d’orquestra, compositor i pedagog.
Com a intèrpret, la seva innovació en la tècnica de l’arc i de la digitació el van convertir en el primer virtuós del violoncel modern, i el van posicionar com a instrument solista. Amb tretze anys, va redescobrir les sis Suites per a violoncel sol de J. S. Bach i les va convertir en peces de concert i més tard, amb el seu enregistrament, en una de les gravacions de música clàssica més importants de la història. L’aportació de Pau Casals al món del violoncel és indiscutible, tant per la seva manera natural de tocar com per la seva intuïció, que el va portar a ser un dels intèrprets més reconeguts del segle XX.
Llibre biografia de Pau Casals per Elisa Vives de Fàbregas de l’Editor Rafael Dalmau, 1966
Com a director d’orquestra, Casals va igualar el seu geni com a intèrpret del violoncel. Els seus gestos seguien la frase musical i tenien una bellesa natural que cap escola és capaç d’ensenyar. La seva finalitat anava més enllà de la perfecció tècnica i consistia a comunicar la força inherent en la música. A part de l’Orquestra Pau Casals, va dirigir nombroses orquestres internacionals. Després de la Segona Guerra Mundial, va dirigir de forma regular al Festival de Prada, al Festival de Puerto Rico, al Festival de Marlboro i, partir del 1962, va dirigir el seu oratori El Pessebre arreu del món.
Com a compositor, a més de l’oratori El Pessebre, l’Himne a les Nacions Unides o l’arranjament per a violoncel d’El Cant dels ocells, Casals va conrear la música religiosa, el lied, la sardana, la música de cambra i la composició de gran format
“La meva contribució a la pau del món pot ésser minsa, però hauré donat tot el que puc per aconseguir un ideal que considero sagrat”.
Anvers de les monedes de plata commemoratives d’El Pessebre, El Cant dels Ocells i Himne per les Nacions Unides de Pau Casals
Compromís i lluita per la pau
Al llarg de la seva vida, Pau Casals va posar la música al servei dels ideals de pau, justícia i llibertat. El 1917 es va negar a tocar a la Rússia soviètica i uns anys més tard, el 1933, va rebutjar tocar a l’Alemanya de Hitler. Des de l’exili va ajudar milers de refugiats de la Guerra Civil espanyola i amb la Segona Guerra Mundial va intensificar el seu compromís i els seus concerts benèfics per als damnificats. El 1946 es va negar a tocar als països aliats per la seva tolerància amb el règim del general Franco, amb la qual cosa va emprendre un llarg silenci musical.
A finals dels anys cinquanta, Pau Casals va ampliar l’abast del seu combat contra el franquisme i les dictadures, al de l’assoliment de la pau mundial. La seva preocupació per l’amenaça nuclear a l’època de la Guerra Freda va enfortir la seva esperança i vinculació amb una governança mundial: l’Organització de les Nacions Unides, on va ser convidat en tres ocasions. Aquesta actitud el va fer mereixedor, entre d’altres, de la Medalla de la Llibertat de J. F. Kennedy, la Medalla de la Pau de les Nacions Unides i de ser nominat al Premi Nobel de la Pau.
“L’amor al propi país és quelcom natural. Però, per què ens hem d’aturar a la frontera? Tots som fulles d’un mateix arbre i l’arbre és la humanitat”.
Revers de les monedes de plata commemoratives d’El Pessebre, El Cant dels Ocells i Himne per les Nacions Unides de Pau Casals
El llegat viu
El llegat universal de Pau Casals continua molt vigent avui dia. La defensa de la pau, la democràcia, els drets humans, i el compromís social són temes centrals i de gran actualitat en el món en què vivim. Des de la Fundació i el Museu Pau Casals treballem per difondre el seu llegat com a exemple inspirador per contribuir a crear un món en pau, més sostenible i cohesionat socialment.
El nom de Pau Casals és recordat en museus, festivals i auditoris de Catalunya, França, Alemanya, els Estats Units, Puerto Rico i el Japó, mantenint viu el llegat d’un dels músics més importants del segle XX.
La cançó ‘Barcelona’, associada als Jocs Olímpics del 1992, va unir la soprano amb el líder de Queen en una imatge musical icònica fruit d’una amistat
Freddie Mercury i Montserrat Caballé.
Freddie Mercury es va plantar al llavors Hotel Ritz de Barcelona amb el seu productor, Mike Moran, davant el piano, es va posar a cantar Exercises in Free Love, fent ell, en falset, les parts que li correspondrien a ella, si acceptava. Era a principis del 1987 i així es van conèixer personalment Freddie Mercury i Montserrat Caballé. I va néixer l’embrió de la que seria una de les millors iconografies tant de la música contemporània com de la idea de modernitat clàssica que va voler vendre la Barcelona olímpica del 1992: l’histriònic rocker i la sòbria diva cantant junts l’himne popular Barcelona, epítom sonor de l’esdeveniment.
Mercury estava musicalment boig i obsessionat amb ella des que la veiés cantar el 1983 a la Royal Opera House de Londres, en una representació d’Un ballo in Maschera, de Verdi. Per la via dels representants, el britànic no parava de fer-li arribar el seu interès a conèixer-la i poder cantar algun dia junts. En públic, no es cansava de repetir que la seva intèrpret preferida era “Montsy”, a la particular pronunciació del cantant. Aquest Exercises in Free Love (que acabaria sent el tema Ensueño) va ser el passaport. A Caballé li va agradar aquell personatge que, contràriament al que aparentava, venia la veu en comptes de la seva imatge. “Quan es va posar el piano a improvisar, em vaig adonar que estava davant d’un músic de debò”. L’impacte va ser tan gran que es van acordar tornar a veure, ja a Londres, a casa del mateix vocalista de Queen, per fer una maqueta.
Amb lletra i música creades per Mercury i Mike Habiten va sorgir Barcelona. Segurament no del tot casual: la soprano tenia el desig i l’encàrrec de l’alcalde de Barcelona, Pasqual Maragall, que interpretés alguna peça a la cerimònia inaugural dels Jocs, potser l’himne. Maragall ja havia fet participar Caballé en un acte a Lausanne per a la candidatura de la ciutat davant el COI, pocs mesos abans de la nominació. Amb el temps, va ser el mateix germà de la cantant, Carles, segons la pròpia soprano, qui va suggerir la idea que cantaran junts ella i el líder de Queen.
Aquella jornada a Londres van estar fins a les sis del matí per fer la maqueta. No cal dir que va enlluernar tant l’alcalde com els membres del Comitè Olímpic Espanyol. Però el miracle de l’excel·lència musical era més humà que tècnic. Com diria després Mercury, efectivament els preocupava que les veus i els registres antagònics “poguessin acoblar-se”, però no va ser gens complicat pel “sentiment que va sorgir”, segons admetria ella anys després. Caballé, de caràcter fort, però molt humana, va quedar enamorada de la “personalitat senzilla” d’una estrella com Mercury, “res a veure quan sortia a l’escenari cantant amb Queen”. També la va sacsejar (i els va unir) la mirada religiosa, tot i que el cantant seguia el culte zoroàstric: “Jo sóc creient i ell parlava de Déu i em deia: ‘No importa quin camí i quins noms pren, però Déu només hi ha un’, i jo estava d’acord”, va rememorar anys després.
Només aquesta química personal entre tots dos explica que el que seria una cançó, que el 1987 ja va ocupar el vuitè lloc al rànquing dels hits a la Gran Bretanya, es convertís en el projecte d’un disc, treball que es va allargar durant més de any i mig, torpedinat per les agendes artístiques de tots dos i, sobretot, per la malaltia de la sida que va desenvolupar Mercury. “M’ho va dir. Aleshores vam tenir l’oportunitat de crear cançons en què totes tenen significat… Em va emocionar perquè estàvem fent alguna cosa molt especial i això no passa sovint; no sempre tens la sort de cantar amb algú que se’n va, que ho sap, i estar interpretant amb ell el seu darrer adéu”, va evocar en una entrevista a l’agència Efe fa uns anys.
Caballé va guardar silenci sobre la malaltia de Mercury, cosa que els va unir més estretament i que no va impedir que actuessin junts diverses vegades, especialment una recordada actuació promocional per a l’Espanya del 1992 que va tenir lloc a la discoteca Ku d’Eivissa el maig del 1987 Mercury va morir vuit mesos abans de la inauguració dels Jocs, per la qual cosa la interpretació junts, malgrat la imatge que ha quedat a l’imaginari col·lectiu, no va ser possible. Va ser aleshores quan es va buscar una altra cançó i l’organització es va decantar per Amics per sempre que va cantar Josep Carreras.
Però Barcelona, primera cançó de l’àlbum homònim, va quedar: la clàusula imposada pel Consistori barceloní que les connexions amb les televisions de tot el món per a les retransmissions havien de ser amb Barcelona van ajudar, per exemple, que la cançó, aquell 1992, es col·loqués segona al rànquing musical britànic. Qüestions artístiques a part (d’alguna manera, Caballé va ser pionera en la popularització de les incursions dels cantants d’òpera en el gènere del rock i la posada en escena), la inimaginable però dolçament xocant química entre Montsy i Freddie (“gràcies a mi es ha convertit ara en una rockera”, feia broma ell) va fer la resta. Tant, que l’anglès va voler que la cançó sonés a l’enterrament.
Davant del gran nombre d’inscripcions per a la presentació del llibre, hem decidit traslladar l’esdeveniment a una nova ubicació i l’acte tindrà lloc a l’Espai Francesca Bonnemaison de Barcelona (C/ de Sant Pere Més Baix 7, Barcelona), el dimarts 26 de setembre a les 18.30 h. Si tens alguna pregunta o necessites més informació, no dubtis a posar-te en contacte a comunicacio@periodistes.cat o trucant al 93 317 19 20. El canvi d’ubicació ens permet oferir més places de les ja confirmades.
Antonio Franco, un gegant del.periodisme
Antonio Franco, exdirector d’El Periódico de Catalunya, va deixar una petjada inesborrable en el periodisme des de la Transició. El Col·legi de Periodistes de Catalunya vol recordar i homenatjar el periodista amb aquest recull d’articles, entrevistes i cròniques que es presentarà el dimarts26 de setembre, a les 18.30 h, a l’Espai Francesca Bonnemaison de Barcelona (C/ de Sant Pere Més Baix 7, Barcelona). Tots els assistents rebran gratuïtament un exemplar del llibre.
El periodisme català es prepara per homenatjar un dels seus grans exponents, Antonio Franco, a través de la presentació del llibre “Antonio Franco. Un gegant del periodisme”. Aquest recull d’articles, entrevistes i cròniques servirà per destacar la inestimable contribució d’Antonio Franco a l’ofici i la seva admirable trajectòria professional.
Antonio Franco Estadella a l’Associacio d’Amics de la UAB|CEDIDA
L’experiodista col·legiat i exdirector fundador d’El Periódico de Catalunya va morir el 25 de setembre del 2021. La seva plena de dedicació i vocació el va convertir en tot un referent per al periodisme a Espanya des de la Transició. La Junta de Govern del Col·legi de Periodistes de Catalunya va atorgar-li el Premi Ofici de Periodista 2021 a títol pòstum.
El llibre forma part de la col·lecció “Vaixells de paper” editada pel Col·legi de Periodistes de Catalunya i avui ja compta amb un total de 35 títols. En aquest segell hi trobem firmes de periodistes com Jaume Guillamet, Susanna Tavera, Josep Pernau, Elvira Altés o Carles Geli. Tots els llibres es poden trobar i consultar a la seu de Barcelona del Col·legi.
L’acte comptarà amb la presència destacada del degà del Col·legi de Periodistes, Joan Maria Morros, qui serà l’encarregat de donar la benvinguda als assistents i destacar la importància d’aquesta iniciativa per recordar i celebrar la figura d’Antonio Franco. L’acompanyaran els periodistes col·legiats Jaume Guillamet i Maria Iranzo. A continuació, hi haurà una taula rodona amb els periodistes Xavier Vidal-Folch, Rosa Mora, Albert Sáez, i Rosa Massagué amb la moderació de Xavier Casinos. L’acte finalitzarà amb una copa de cava.
Tots els assistents rebran gratuïtament un exemplar del llibre. Cal recordar que l’aforamanet és limitat. Aquest acte representa un tribut a la figura d’Antonio Franco i part del seu llegat es conservarà en les pàgines d'”Antonio Franco. Un gegant del periodisme”.
BELLATERRA.CAT 