EN MEMÒRIA DEL PINTOR VILA-PUIG La Vanguardia, 4 de març de 1964
Podeu visitar aquests dies, al Palau de la Virreina, l’exposició d’homenatge a la memòria del pintor Vila-Puig organitzada per l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell, ia la qual el nostre Ajuntament ha col·laborat cedint a aquest objecte les sales del pis superior del dit edifici. La mostra assumeix els caràcters d’un gran esdeveniment dins de la vida artística barcelonina, en tots els ambients dels quals havia conquerit Vila-Puig el mateix una autèntica ètica estima cap a la seva persona per les excel·lents qualitats morals i cíviques que l’adornaven, que una consideració sincera respecte a la seva obra, fins i tot en el sentiment dels qui estèticament, en aquests temps tan agitats per teories, molt allunyats se sentien. La integritat de les seves conviccions, i la lleialtat amb què les defensava amb els pinzells a la mà, sense claudicacions i amb acrisolada qualitat pictòrica, el van fer mereixedor del màxim respecte.
L’obra que va deixar és una glossa reiterada del paisatge del Vallès, la comarca nativa, que va interpretar amb austera emotivitat. Altres paratges va pintar, de tot Espanya i d’altres terres catalanes, però va ser el mut llenguatge dels almiats, els regats, els camins, els arbres i cases del Vallès el que més intensament parlés al seu esperit de pintor.
Va néixer Joan Vila-Puig a Sant Quirze de Terrassa, any del 1890, i va morir a la seva finca de Bella Terra, centre de les seves excursions pictòries, el 1963.
En el marc de l’exposició, aquest proper dia 6, serà pronunciada pel catedràtic de l’Escola Superior de Belles Arts de Sant Jordi Miguel Farré una semblança del pintor i donat un concert per l’orquestra el Camara Joan Masia, en què actuen Santiago i Maria Gloria Vila-Puig, fills del pintor; el 17 farà una conferència sobre l’art de Vila-Puig el crític d’art de LA VANGUARDIA i professor de l’Escola de Llotja don Juan Cortés, i serà projectat el film en color Vila-Puig realitzat el 1955 per Santiago Vila-Puig.
Reproduïm en aquesta pàgina alguns dels quadres que figuren a l’homenatge al gran pintor. Entre ells, a la foto 1, l’autoretrat, datat el 1915, foto 2 paisatges i foto 3 veiem els estris de treball de Vila-Puig, record del mestre, que figuren a l’exposició.
📍Autor d’una quarantena de llibres, va ser l’encarregat de documentar el procés creatiu de Subirachs a la Sagrada Família“
📍Guardonat amb premis de prestigi com el Pravda de fotografia, va exposar a diferents ciutats del món com Nova York, Moscou, Venècia o Tòquio. A Sitges va realitzar una antològica al Mercat Vell l’any 2002 i la mostra ‘Un hivern a Moscou’ a l’Edifici Miramar l’any 2005.
Joan Iriarte Ibarz (Barcelona, 1936-Sitges, 2018), autodidacta, admirador i seguidor d’Henri Cartier-Bresson, de Francesc Català Roca i de José Ortiz Echagüe, durant la seva trajectòria artística es dedicà especialment al retrat de personalitats, i especialment d’artistes i la seva obra, col·laborant en nombroses publicacions, com National Geographic.
Joan Iriarte i Josep Maria Subirachs a la capella del Cercle Comtal,1992 (actual Fundació Vila Casas de Barcelona)
Entre els seus treballs, destaquen també les seves imatges de la Unió Soviètica, del Brasil, del Marroc, de l’Àfrica subsahariana, de Venècia, de Nova York, entre d’altres indrets del món. Ha exposat a diverses ciutats com Nova York, Moscou, Venècia, Tòquio o Sitges, la ciutat on va viure des del 1993, amb la qual mantingué una estreta vinculació professional a través d’exposicions i activitats culturals. Ha publicat més de quaranta llibres, entre els quals destaquen Retrats i entorns de Sitges (2006), Sitges d’ahir i de sempre (2007) i, en col·laboració amb el poeta David Jou i Mirabent, Llum de Sitges (2004) i Sitges en blau (2006).
Entre els treballs de més importants deJoan Iriarte destaca la seva documentació gràfica del treball de Josep Maria Subirachs a la Sagrada Famíliade Barcelona, 1991
Joan Iriarte rebent una obra de Josep Maria Subirachs durant el seu homenatge al Cercle Comtal de Barcelona, 1992 (actual seu de la Fundació Vila Casas)
L’any 2007 en el marc de la celebració del 40è Festival Internacional de Cinema de Catalunya – Sitges 2007, l’alcalde Jordi Baijet de la població i Joan Iriarte inauguraren al Baluard Vidal i Quadras l’escultura “Postal de Sitges”, dissenyada per mateix Iriarte, dedicada a la fotografia i al cinema. L’obra, de dos metres d’alçada i realitzada amb ferro rovellat, disposa d’una placa commemorativa per homenatjar la tasca realitzada pels creadors d’aquest festival de referència del cinema fantàstic.
La seva obra es compon d’imatges que ens remeten a una poètica dels elements senzills alterats en la significació per una lectura que entronca amb l’imaginari creatiu de Joan Brossa, els dadaistes i els surrealistes. En les seves composicions hi ha també una poètica que apel·la als sentits i a l’erotisme, que vincula l’objecte de la seva obra amb projeccions de Freud o Carl Gustav Jung de la sexualitat humana.
De les darreres exposicions de la seva obra destaquen l’exposició antològica realitzada el 2002 al Mercat Vell i la del 2005 presentant la mostra “Un hivern a Moscou” a l’edifici Miramar. “Realitat i ficció” és una altra de les exposicions, que van tenir lloc a la galeria Agora 3 de Sitges, on s’exhibiren un conjunt d’instantànies originals i peces úniques de l’artista barceloní. El juny de 2018, un mes abans del seu decés, amb motiu dels 25 anys de Joan Iriarte a Sitges, la mateixa galeria Àgora 3 va exposar una faceta artística menys coneguda amb la mostra d’una selecció de dibuixos de l’artista que formen part de la col·lecció ‘Traços de la meva memòria’.
Pedro Almodóvar i germà, rebuts per Francesc Pérez al Cercle Comtal de Barcelona, el 24 octubre 1991 📷 BELLATERRA.CAT
LLUIS TORRES | El Cercle Comtal (1990-1994), –actual Fundació Vila Casas-, va ser un club privat destinat al món dels artistes i empreses creatives de Barcelona. Situat al pis principal de la modernista Casa Felip, carrer Ausiàs March, 20, a la banda mar, entre els carrers Girona i Bruc.
Loquillo i acompanyant a la presentació de Tacones Lejanos al Cercle Comtal de Barcelona 📷 BELLATERRA.CAT
El Cercle Comtal va organitzar un munt d’iniciatives gastronòmiques i culturals, (entenent la cultura en un sentit molt ampli): presentacions de llibres, debats, exposicions de fotografia i pintura, i també competicions de billar, d’escacs, tast de vins, tertúlies d’òpera, mostres de Karate, etc.,
Bibi Andersen a la presentació de Tacones Lejanos al Cercle Comtal de Barcelona 📷 BELLATERRA.CAT
Entre moltes altres activitats, el dissabte dia 24 d’octubre de 1991, es va presentar el film Tacones Lejanos, amb l’assistència del seu propi director, en Pedro Almodóvar, Miguel Bosé, Marisa Paredes, Bibí Andersen etc.,
Taula de billar vestida especialment per la presentació de Tacones Lejanos al Cercle Comtal de Barcelona 📷 BELLATERRA.CAT
Lucrecia, la cantant cubanesa acabada d’arribar a la ciutat de Barcelona va ser contractada per cantar, acompanyada pel seu teclat elèctric, i per tota la Troupe d’Almodovar, varen cantar la cançó Dos Gardenias.
Xavier Agulló, acompanyant i Francesc Pérez amb el pòster de Tacones Lejanos al Cercle Comtal de Barcelona 📷 BELLATERRA.CAT
Al finalitzar l’acte, davant del vitrall modernista del Cercle Comtal, li vàrem entregar a Almodóvar un simbòlic Oscar de plàstic, tot despedint-lo fins a la limusina que l’havia portat des de l’aeroport de Barcelona.
Marisa Paredes entrant a la presentació de Tacones Lejanos al Cercle Comtal de Barcelona 📷 BELLATERRA.CAT
Cercle Comtal es va inaugurar l’any 1991. El restaurador bellaterrenc Francesc Pérez Torres, ex director del Tragaluz, Finisterre, Via Veneto, Melià Barcelona i Hilton, va ser el director del modernista Restaurant que ocupava gairebé el 50% de l’espai del club. A la part central de la gran balconada central del carrer Ausias March, 20, se situava el Restaurant del Cercle Comtal, i a cada una de les galeries modernistes els salons privats rosa i blau. La capella privada va ser convertida en un nou saló privat per a 10 persones. A l’entrada hi havia el celler climatitzat i la recepció.
Miguel Bosé i convidades a la presentació de Tacones Lejanos al Cercle Comtal de Barcelona 📷 BELLATERRA.CAT
Teclejar l’enllaç de sota per veure el vídeo de la presentació de Tacones Lejanos de Pedro Almodóvar al Cercle Comtal de Barcelona, 24 octubre 1991
David Martí i el Senyor Ducasse, àlies Lautréamont Res del que concerneix Isidore Ducasse pot ser indiferent al surrealisme, així que com un autèntic cataclisme prenc coneixement fa uns dies d’un llibre en què apareixen ni més ni menys que cinquanta “visions” plàstiques inspirades per la lectura d’Els cants de Maldoror.
David Martí és un artista que m’era desconegut, ja que no se situa a l’òrbita del surrealisme ni ningú no m’havia cridat l’atenció sobre ell ni sobre aquest llibre. Nascut a Barcelona el 1960, de casta va venir al llebrer, ja que el seu pare era l’escultor Marcel Martí i la seva mare l’escultora Parvine Curie. Passa la seva infantesa i la seva adolescència entre Catalunya i la regió parisenca, i freqüenta l’Escola de Belles Arts de París, des del 1976 iniciar una sèrie de viatges a l’Índia, que l’influirien decisivament. Cultivant el teatre i la poesia, celebra la seva primera exposició a Meudon el 1981. Del 1990 al 2000 resideix a Cadaqués, on exposa regularment, inclosos uns mòbils-escultures. És el 2002 quan es consagra en exclusiu a les pintures inspirades per Los cantos de Maldoror. Va morir prematura i sobtadament a París, el 2007.
50 visions sud Maldoror és, en efecte, el títol d’una obra excepcional de David Martí, publicada l’any 2003 i difosa en exclusiva, no sabem si encara, per la Librairie du Scalaire de Lió.
L’editor de 50 visions sud Maldoror no és altre que Marc-Gabriel Malfant, de qui ja ressenyem a “Surrealisme internacional” la seva interessantíssima publicació Onan à Cadaqués*. Amic de David Martí, ell és el destinatari d’una preciosa “Carta imaginària” sobre les il·lustracions que l’artista ha fet dels Cants de Maldoror, i que, reproduïda en manuscrit, funciona com a prefaci invalorable. David Martí s’hi confessa lector també de Baudelaire i Rimbaud, perquè “a l’hora de llegir belles pàgines, necessito que siguin maleïdes”, ja que “la resta pertany al regne de l’autoengany i del tedi fenomenal”. Aquesta carta, de sis extenses pàgines en francès i signada l’1 d’agost de 2003, revela, de cap a peus, un veritable poeta. Per ella ens vam assabentar que el suggeriment d’inspirar-se en l’obra de Lautréamont va venir del mateix Malfant, però que només va cristal·litzar arran que Martí advertís, sobre una de les taules de dibuix, unes làmines de paper blanc amb unes taques informes de cafè, que va retallar, dibuixant sobre elles. Especialment emocionant és la descripció que després fa de l’efecte físic que sobre ell va exercir la lectura de Los cantos de Maldoror durant l’elaboració de les imatges, amb dolors terribles als peus i després a les mans i un somni pesat ple de visions, al·ludint a “les vibracions o fenòmens tel·lúrics que emanen perillosament dels cants”. Hi ha res més genuïnament surrealista? Però és que a més, per dir-ho amb Arturo Schwarz, “qualsevol obra que ampliï els nostres horitzons mentals i visuals per mitjà del lliure joc de la imaginació és surrealista”, al marge que el seu autor pertanyi o no pertanyi al Moviment Surrealista.
David Martí va dedicar aquest dibuix al restaurant La Taula de Barcelona
Es podria afirmar que David Martí, sense cap lligam a les activitats surrealistes, és surrealista al furor maldororià. Entre els títols de les visions maldororianes de David Martí, abunden els que es refereixen als seus animals ia les seves metamorfosis animalsques: “El drac de Maldoror”, “Els taurons de Maldoror”, “Ballena Maldoror”, “Rémora Maldoror”, “Maldoror com lleó”, “Pelicà Maldoror”, “Grulles de Maldoror”, “Monstre oceànic de Maldoror”, “Ocells lautreamontianos”, “Pulls de Maldoror”, “Bestiari marí de Maldoror”, “Rinoceront lautreamontiano”, “Rino-gos de Maldoror ”… Però també tenim “La sang de Maldoror”, “Les entranyes de Maldoror”, “La dansa de Maldoror”, “El bosc de Maldoror”, “L’oceà de Maldoror”, “Maldoror en tanta roca”, “ Maldoror a l’estat de violació”, “L’epidermis negra de Maldoror”, “L’astre deformat de Maldoror”, “Rostres desfigurats de Maldoror”, “L’histrió volàtil de Maldoror”, “Arquitectura lautreamontiana”, “Eclosió oceà de Maldoror” i fins i tot un “Maldoror s’apodera de la Terra”. En fi, una apoteosi maldororiana que obliga a atresorar aquest llibre juntament amb les edicions del “Senyor Ducasse, àlies Lautréamont”, que és com David Martí en diu la “carta imaginària”.
Iludtració de David Martí pel llibre Marc Gabriel Malfant “Approche du lanceur de Cailloux” Cadaqués 1999
Diversos antecedents té aquesta gran publicació: els dotze pioners dibuixos que va fer Jindrich Styrsky per a la traducció txeca de Los cantos publicada el 1929; l’edició de Lévis-Mano del 1938, il·lustrada per Victor Brauner, Henrique Espinoza, Óscar Domínguez, Max Ernst, Yves Tanguy, René Magritte, Juan Miró, Roberto Matta, Wolfgang Paalen, Man Ray i Kurt Seligmann; els 37 dibuixos que Armand Simon va seleccionar per a la seva publicació entre els milers que li va dedicar a Los cantos entre 1937 i 1945; l’edició il·lustrada per Magritte el 1948; i la sueca il·lustrada per Ragnar von Holten el 1972. Des d’aleshores no s’havia vist una cosa igual.
David Martí va fer quatre il·lustracions que, igual que passa amb la sèrie Maldoror, no amaguen les influències índies, segurament, segons el títol, tampoc absents al seu llibre de poemes La memòria dels mons. El text de Malfant, estudi, amb inclosa invectiva, de l’habitual gest humà de llançar pedres a l’aigua, va precedit de cites de Montherlant, Salvador Dalí i Víctor Hugo, que resen, respectivament:
“Cada vegada que hagis resistit a agafar una flor, a pixar en aigua neta, a trencar una branca inútilment, etc., hauràs fet bé. Encara que això no tingui cap mèrit (i això no és segur), almenys hauràs evitat un moviment vulgar”;
“Ho he vist pujar la costa, pensativament. Caminant, s’ha inclinat per recollir un còdol”; “Les catàstrofes irradien en totes direccions. Llança una pedra a l’aigua i explica les esquitxades”. Encara és més decisiva una cita interior: “Sovint, jo adoro un còdol”, d’Arthur Cravan, és clar. La meva favorita, com a esperit que aspira a agermanar-se amb la cultura ameríndia, és de Lame Deer: “La terra és viva. Les muntanyes parlen. Els arbres canten. Els llacs poden pensar. Els còdols tenen una ànima. Les pedres tenen poder”. Malfant escriu que respecta les pedres i que fins i tot intenta no desplaçar-les quan va: “Respecto la seva edat i la seva situació. Mesuro el temps que han necessitat, i les vicissituds, per arribar-hi”. Però jo obro una excepció, ja que tinc per hàbit tirar a baix les acumulacions de pedres que deixen els senderistes per indicar-se el camí els uns als altres; és cert que ja aquestes pedres han estat mogudes i es tracta en part d’un acte de desgreuge, però també ho és que jo deixava al seu lloc, fins i tot religiosament, els senyals dels pastors de la serra portuguesa de Montemuro, molt boniques a més, gairebé com si fossin figures de Tanguy. En aquest cas, la meva fòbia triomfa el gregarisme d’aquesta espècie depredadora que no deixa de ser, encara que es disfressi d’amor a la natura, el senderista comú, urbanita i corromput per la banalitat regnant. Banalitat de què David Martí, pel que mostra la seva admirable “carta imaginària”, estava completament protegit. SURREALISME INTERNACIONAL
ENTERRAMENT DE DAVID MARTI
L’enterrament de David Martí, en el seu estimat Cadaqués, previst com un acte íntim, va ser multitudinari. Havia mort inesperadament a París, on solia viatjar sovint amb motiu de les seves edicions poètiques i de les exposicions. Tenia 46 anys i davant seu una vida plena de promeses: poeta i pintor, era sobretot un imaginatiu somiador que, poc aferrat a les coses terrenals, vivia en un món a part.
Als 16 anys havia fet el primer viatge a l’Índia, seguit cinc anys després d’un segon, fet que va marcar la seva iconografia artística. Excel·lent dibuixant, amb un llapis i paper era capaç de crear les més fabuloses composicions a mig camí entre les mil i una nits i el conte infantil. Era un ésser sensible que malbaratava simpatia i tan fràgil que despertava un sentiment de protecció.
Era fill de Marcel Martí, un dels grans escultors catalans, i d’Arlette, que, si als anys seixanta passava per ser una de les dones més belles de Barcelona, és avui amb el seu nom autèntic de Parvine Curie una de les més significatives escultores franceses. David va néixer a Barcelona però es va formar a l’Escola de Belles Arts de París. El 1982 es va instal·lar a Cadaqués i any rere any exposava allà (a Barcelona va exposar tres vegades). No oblidarem mai l’exposició prodigiosa de la galeria Patrik Domken, acompanyat pel gran François Stahly. Fa poc es va presentar a París el segon llibre de poemes il·lustrat per ell mateix, La memòria dels mons: “Morir una mica en la tristesa matinal/ Sota l’encanteri vespertí d’ahir: la nit morta, dormir”. MARIA LLUISA BORRÀS
LA CANÇÓ DE BELLA TERRA, es va publicar al número del mes de maig de la revista mensual Bella-Terra, 1924
Lletra de “La Cançó de Bellaterra”
La cançó de Bella Terra bé l’haureu sentit cantar Qui la sent a la muntanya té ganes de caminar qui la sent en mar o platja té ganes de navegar, i sentida, un clar de lluna, fa ganes de festejar
Qui la canta una vegada ja no fa sinó cantar Bella Terra! Bella Terra! mai més te podré oblidar!
Bella Terra era una reina que brodava vora el mar, de sentir tant les sirenes la reina s’endormiscà, li va caure la corona i el mar se la va emportar Quan la reina es dessonilla sospira que fa penar.
Qui la sent tan sospirosa ja no fa sinó cantar: Bella Terra! Bella Terra! mai més te podré oblidar!
Fa molts anys que Bella Terra no sap fer sinó esperar; mariners no t’haureu vista? d’onades no l’heu besat? Be n’arriben cada dia d’onades i naus del mar! la corona que ella espera no acaba mai d’arribar.
Qui la veu aixi tan trista ja no fa sinó cantar: Bella Terra! Bella Terral mai més te podré oblidar!
Els vassalls de Bella Terra per poder-la aconhortar, li han fet una corona teixida de bona mà la ginesta és de muntanya les pedres del fons del mar i del camp un pom d’espigues i roselles flamejants.
I, ballant-li una sardana, ja no fan sinó cantar Bella Terra! Bella Terral mai més te podré oblidar
Lletra: VENTURA GASSOL Música: JULI ROMEU Font: Revista BELLA-TERRA, maig 1924 Dibuix:Juan Mezquita Almer,1881-1956
Ventura Gassol i Rovira 📷 Fundació Irla
Ventura Gassol i Rovira (La Selva del Camp, Baix Camp, 1893 — Tarragona, 1980), escriptor, polític, pedagog innovador i orador hàbil. Rep una sòlida formació humanística al Seminari Conciliar de Tarragona, que abandona poc abans d’ordenar-se capellà. La seva poesia apareix en ple moviment noucentista, però respon més aviat a una estètica romàntica i vuitcentista.
Publica les recopilacions
Àmfora (1917) La nau (1920) Els tombes flamejants (1923), que conté els seus versos més coneguts, Mirra (1931), Mirages (1950), en edició bilingüe del bressol (1977). La seva passió per la poesia i la música es veuen reflectides en la seva producció teatral, a les obres La cançó del vell Cabrés (1921), La Dolorosa (1928) i La mort de l’ós (1935), que no arriba a estrenar-se . També tradueix diversos clàssics de la literatura universal al català i n’adapta algunes obres teatrals. Convertit en una figura pública respectada i admirada, amb una oratòria capaç d’avivar les masses, dedica la vida als ideals catalanistes.
És un dels fundadors del partit Acció Catalana i, més tard, dirigent d’Estat Català. Es converteix en el braç dret de Francesc Macià, ocupa el càrrec de Conseller de Cultura de la Generalitat (1931-34 i 1936) i duu a terme nombroses accions adreçades a modernitzar, millorar i fer més genuïna la vida cultural i l’ensenyament a Catalunya . També exerceix de diputat a les Corts Espanyoles (1932). És empresonat diverses vegades per raons polítiques i pateix l’exili durant bona part de la seva vida.
L’any 1993, en ocasió del centenari del naixement de Ventura Gassol, la seva producció literària es recull en els volums Poesia i Teatre, amb interessants aportacions crítiques, i apareixen estudis i opuscles que estudien la seva vida i la seva obra.
PER COMENÇAR, per Antonio López Llausàs (fundador de la Revista BELLA- TERRA, (1923-1927).
Primera revista Bella-Terra, 1923 i última, 1927 📷 BELLATERRA.CAT
Neix aquesta revista al bo de la tardor, quan el flamareig del cel s’amoroseix convidant al passeig matinal, i la fonjor ondulant dels cortinatges s’alça de bell nou dins les cases oferint-se propícia a la intimitat, i les sales dels teatres tornen a resplendir del brill dels llums i dels vestits elegants i de les cares boniques. La tardor és el temps ciutadà per excel·lència. La nostra revista, que volem que sigui ciutadana, apareix en el millor temps. Cal afegir, però, de seguida, a l’objecte de deixar ben definit el nostre propòsit, que donem a la denominació ciutadanas el sentit més ample i modern, és a dir, aquell sentit que, passant per damunt dels limits materials de la ciutat, enclou tot el que obeeix a un ritme, tot el que es manté fidel a les lleis del bon gust. Sota aquest sentit, el nom de BELLA TERRA -d’august padrinatge dins la lirica catalana moderna- resulta suficientment explicit. La plenitud de la vida catalana venia demanant l’esforç que iniciem avui. Esforç vessant d’audacia i potser massa encès d’ambició, però d’acord amb l’amplària del projecte i les altes finalitats que hi perseguim. Ja és temps que, si ens enorgullim d’ésser un poble ric i complet, sapiguem dotar-lo de l’alat vehicle de la fama i de la relació que és una gran revista. Moltes i belles coses floreixen entre nosaltres. A mostrar-les, primer, a perpetuar-les, després, vé BELLA TERRA. Els monuments antics i les nobles construccions d’ara; els espectacles i la literatura; la vida de l’artista, la del politic i la de l’home de ciència; els paisatges, idil’lics o esquerps, de les nostres contrades; els fets que l’actualitat vagi marcant amb més alt relleu aquí i a l’estranger; les clares dones formoses; l’incessant oneig de les modes i les danses i els esports… tot el que signifiqui una selecció, tot el que porti una aurèola d’enaltiment i faci amable la vida. I aquestes coses les mostrarem i les perpetuarem, unes, perquè són de tot temps i a tot temps fan de bon veure, i les altres, fragils i moridores, perquè no en siguin tant, en gràcia de l’hora de claror o d’alegria que ens hauran produït i perquè, dies a venir, ens la puguin renovar quan l’enyorament provi d’entristir-nos la mirada.
Antonio López Llausàs, fundador de la Revista mensual Bella Terra, 1923-1927
REVISTA BELLA-TERRA (1923-1927) (Barcelona : Antoni López Llausàs) Periodicitat: Mensual, amb irregularitats
Bella-Terra, el primer número de la qual apareix pel novembre de 1923 |BELLATERRA.CAT
BELLA-TERRA el primer número de la qual apareix pel novembre de 1923. Segons el subtítol, era una “revista mensual”, però en realitat fou d’aparició molt irregular. puix que del novembre de 1923 al cap d’any de 1927 només en sortiren 19 números. Tenia l’aspecte, la bella presentació tipogràfica, els gravats i reproduccions d’art i el text seleccionat d’un bon magazine i podem dir que aquesta publicació fou una de les més ben presentades de la llengua catalana. Any 1, núm. 1 (nov. 1923)-vol. 3, any 5, núm. 19 (cap d’any 1927) Col·laboradors: J. Carner, M. Manent, C. Soldevila, etc. ; il·lustradors: Apa, Mezquita Almer, etc.
Revista mensual Bella-Terra, nr.9 d’Antonio López Llausàs|BELLATERRA.CAT
Antoni López i Llausàs va néixer al carrer Nou de Sant Francesc de Barcelona, fill d’Antoni López i Benturas i de Carme Llausàs i Corominas, ambdós de Barcelona. Continuador de la tradició editora dels López va dirigir alguns números de L’Esquella de la Torratxa. Distanciat del seu pare, funda una agència de publicitat i posteriorment la llibreria Catalònia (1924). Des de la llibreria ajuda a donar embranzida al projecte de la Diada del Llibre a celebrar cada 23 d’abril. Com a editor i distribuïdor treballaria amb noms importants de la literatura catalana del moment com Prudenci Bertrana, Carles Soldevila, Josep Maria de Segarra i Josep Pla. Juntament amb Carles Soldevila treballaria en l’etapa més brillant de la revista D’ací i d’Allà, promouria el setmanari Imatges i la revista satírica El Be Negre. Durant la guerra civil abandona el país. A Argentina aconsegueix la propietat de l’Editorial Sudamericana, on seguiria treballant fins a la seva mort. Des de la gerència d’Editorial Sudamericana va crear una sucursal a Barcelona amb el nom d’editorial Edhasa. Antoni López es va casar el gener de 1908 amb l’escriptora Maria Teresa Llovet i d’Arnal. El seu fill Jordi López i Llovet va ser un representant de la quarta generació dels López editors. La seva desaparició va suposar un estroncament prematur de la saga. Jordi López va morir l’any 1965 quan dirigia Editorial Sudamericana juntament amb el seu pare.
Podeu veure el vídeo de Bellaterra.Cat on apareixen els 19 números de la revista Bella-Terra (1923-1927) 👇
Font: Arxiu Històric de la Ciutat (Barcelona) i Biblioteca de Catalunya
El dibuixant japonès de mangues, referent per a moltes generacions i artistes, ha mort als 68 anys
Són Goku, dibuix original del català Guy Pérez| 📷 CEDIDA
En Son Goku (孫 悟空 Són Gokū), sovint anomenat simplement Goku (en el seu planeta natal es diu Kakarot (カカロット, Kakarotto)) és el personatge principal del manga i anime Bola de Drac, creat per Akira Toriyama, és un guerrer extraterrestre de la raça dels saiyajins provinent del planeta vegeta.
El creador de “Bola de Drac”, Akira Toriyama, ha mort als 68 anys, per un hematoma subdural agut, que implica un cúmul de sang al cervell, segons ha informat aquest divendres la companyia Capsule Corporation Tokyo, formada amb la finalitat de gestionar la producció de les obres de l’artista.
“El mangaka (dibuixant de manga) Akira Toriyama va morir el primer de març de 2024 a causa d’un hematoma subdural agut. Tenia 68 anys. És una pena perquè tenia molta feina per fer i encara hi havia coses que volia aconseguir. No obstant això, el traspassat ha deixat molts treballs com a artista”, resa un comunicat publicat a través de les xarxes socials de Bola de Drac.
Akira Toriyama (japonès: 鳥山明) (Nagoya, 5 d’abril de 1955 – 1 de març de 2024)
El funeral ja s’ha celebrat, abans de l’anunci de la defunció, i ha comptat “únicament amb els familiars pròxims”. “A causa dels desitjos de l’individu que desitja pau i tranquil·litat, rebutjarem qualsevol missatge de condol o ofrenes. Els sol·licitem amablement que s’abstingui de fer entrevistes a la família”, ha indicat.
L’empresa ha agraït a les persones que han permès a Toriyama acomplir les seves activitats creatives durant més de 45 anys. “Esperem sincerament que el món únic de les obres d’Akira Toriyama continuï sent estimat per tots durant molt de temps”, ha indicat.
Una influència per a altres autors Nascut el 5 d’abril de 1955 a la ciutat de Nagoya, al centre del Japó, Toriyama era mundialment conegut per obres com “Bola de Drac” o “Dr. Slump”, i també va ser el responsable del disseny de personatges d’importants títols de la història dels videojocs com Dragon Quest, Chrono Trigger o Blue Dragon, entre d’altres.
L’editorial Shueisha, propietària de la revista especialitzada Shonen Jump, on s’han publicat nombrosos treballs de Toriyama, va publicar un missatge de condol a la seva pàgina web en el qual va dir que estan “plens de gran tristesa” per la notícia.
“Dr. Slump”, “Bola de Drac”, “Ball”, “Sand Land”… Aquests mangues els va dibuixar el mestre; han sobrepassat límits i han estat estimats” a tot el món, i el seu estil “ha influït molt en molts mangakas i creadors”, ha destacat Shueisha.
El també dibuixant Eiichiro Oda, autor de “One Piece” i al costat del qual Toriyama havia treballat recentment en la historieta “Cross Epoch”, s’ha sumat a les veus que han expressat el seu condol per la defunció de Toriyama.
Oda ha dit que la mort de Toriyama ha passat massa aviat i que deixa “un buit gran”. “Ens va ensenyar que el manga fa possibles moltes coses i ens va fer somiar de poder anar als seus universos. Era com estar veient un heroi que anava al davant dels altres.”
L’EXPOSICIÓ: Paraules que Escolten Del 7 de març al 26 d’abril del 2024, a la sala gran del Centre Cívic de Bellaterra
📍Els colors il·lustren poesies, mentre les cançons vesteixen els nostres dies.
📍Som una exposició d’art viu, que ens creem a cada instant, en que tu, visitant, ens abraces amb el teu esclat. Ens dediques el teu temps. Ens mires. I ens escoltes. Paraules, que escolten.
📍Som colors que creem teixits. Som paraules que creem escrits. Som emocions, que esdevenim part de l’infinit. Som part de tu. Som part de ningú. I de la humanitat que s’acull allà, més enllà dels esculls.
📍La dansa ens dóna moviment. I una guitarra ens convida a seguir endavant, constantment. Fent i refent un present que s’exhaureix, o s’expandeix. Som paraules, que escolten. Convertides en forma, en ball, en línia, en so, en color, en expressió lliure. En expressió de vida i moviment.
Ainoa Soler, pintora, poetessa i ballarina 📷CEDIDA
Pintora, poetessa i ballarina, l’Ainoa Soler és una artista, feliç d’investigar i crear en els mons de l’art, el moviment i l’educació. Creadora i co-creadora de projectes educatius i facilitadora en processos d’aprenentatge i autoconeixement, ha treballat i continua investigant amb diferents disciplines corporals com la dansa, Dalcroze, Laban i Feldenkrais, unint la seva vocació docent i pedagògica amb la seva curiositat artística i la seva exploració creativa. Actualment desenvolupa una tasca d’integració en camps interdisciplinaris, creant ponts d’unió entre la consciència ecològica, la consciència social i la consciència artística de si mateixa, altres persones, de col·lectius i comunitats, i d’ecosistemes.
ADQUISICIONS I DONACIONS: Per adquisicions i compres de peces exposades, aportacions voluntàries per al projecte i donacions, contacteu directament amb l’autora a: ainoasoler@yahoo.es
Joan Oliver i Sallarès/Pere Quart (pseud.) (Sabadell, Vallès Occidental, 29 de novembre de 1899 — Barcelona, 18 de juny de 1986)
Joan Oliver fou dramaturg, poeta, prosista, traductor i periodista. Considerat un dels poetes catalans més importants del segle xx, la seva aportació a la literatura catalana s’ha considerat exemple de llenguatge rigorós, imaginatiu i creador, mantenint una postura crítica permanent contra el poder polític i el conformisme social, amb una ironia propera al sarcasme. La seva tasca com a traductor fou important, adaptant al català textos de Bernard Shaw, Beckett, Goldoni, Brecht, Molière, o Txèkhov, entre d’altres.
Publica el seu primer llibre el 1928, Una tragèdia a Lilliput, sàtira de la societat burgesa del moment, i el 1929 debuta com a dramaturg amb Gairebé un acte o Joan, Joana i Joanet. El 1934, el seu primer poemari, Les decapitacions, mostra el seu estil iconoclasta, satíric i humorístic. El 1935 edita Cataclisme. El 1936 amb Allò que tal vegada s’esdevingué, desmitifica les estructures familiars tradicionals i el món de la religió. El 1937, Bestiari, llibre de poemes epigramàtics irònics rep el premi Joaquim Folguera de poesia. La Guerra Civil de 1936 suposa un canvi en la seva obra, el seu estil que encara dins el noucentisme, es decanta cap al realisme i la història viscuda. Són exemples Oda a Barcelona (1936), nacionalista i revolucionària o La fam (1938), on es planteja els problemes de la revolució. També estrena L’emboscat i La fi d’en Cagalàstics, peces en un acte, avui perdudes. El 1938 també escriu l’obra El comte Arnau, amb Xavier Benguerel.
A l’exili estrena L’amor deixa el camí ral i el 1947 publica el poemari Saló de Tardor, intent de poesia elegíaca, amb múltiples tocs d’ombra i de mort. Ja de retorn, publica Terra de naufragis (1956), Epístola d’alta mar i les obres teatrals Ball robat (1958) i Primera representació (1959), recollides amb Una drecera en el volum Tres comèdies, de 1960. El seu llibre de poemes Vacances pagades (1960), una de les seves obres més conegudes i considerada una fita del realisme històric català, rebrà els Premis Àusias Marc de 1959 i letra d’or de 1961. El 1962 publica 12 aiguaforts de Granyer i el 1963 recopila tots els seus poemes publicats, més alguns d’inèdits, a Obra poètica i tota la seva narrativa a Biografia de Lot i altres proses. Del 1968 és el llibre de poemes Circumstàncies, i del 1970 Tros de paper, col·lecció d’articles de crítica de costums, irònica i moralitzant, barrejada amb records personals, apareguts a Serra d’Or.
El 1975 fou editat el primer volum d’Obra completa, però la seva obra poètica continuà amb Quatre mil mots i Teatre original, el 1977, i Poesia empírica (1981). Alguns dels seus poemes han estat musicats per cantautors com Lluís Llach (Corrandes de l’exili), Joan Manuel Serrat (Infants), Raimon o Ovidi Montllor. Posteriorment a la seva mort, es va editar un darrer volum de poesia, Refugi de versos (1987), que agrupa poemes escrits entre 1917 i 1985. El 1999 es va fer el mateix amb el volum Obra en prosa.
*L’objectiu del treball és l’assaig d’una edició crítica de ‘Les decapitacions’ de Pere Quart, a partir de les diferents versions recollides en el buidatge de premsa i de la recerca de material inèdit a l’arxiu de l’autor. L’edició és precedida d’un extens estudi, que repassa el context històricosocial en què va aparèixer l’obra, l’esperit de revolta de l’autor que ja caracteritzava la Colla de Sabadell (sobretot la publicació de ‘L’any que ve’ i la importància de l’humor transgressor), l’obra anterior a la guerra civil de Joan Oliver (la prosa, el teatre i la poesia), la publicació de ‘Les decapitacions’ el 1934 i les posteriors edicions del llibre, els temes i l’estil dels poemes. Finalment, l’apartat d’història interna del text estudia les diferents variants del text (d’adequació a la normativa, de puntuació i lèxiques) i després analitza cadascuna de les decapitacions per demostrar que les modificacions tendeixen a accentuar la sàtira i la càrrega crítica del poema. *HELENA MESALLES
Les Decapitacions, primer llibre de poesia de Pere Quart, Biblioteca de la Rosa dels Vents, 1937
Joan Oliver, el 1919 crea, amb Francesc Trabal i Armand Obiols, el Grup de Sabadell, grup literari de caràcter avantguardista amb traces d’humorisme local i de certa herència noucentista. El 1923 es fan càrrec del Diari de Sabadell, on Oliver escriu amb pseudònims diversos: Feliu Camp de la Sang, Joan Pendonista, Florentí Carvallà,… El 1925, emprenen l’editorial Edicions La Mirada que publica a autors com Carner, Pla, Rovira i Virgili, o Riba. Oliver també col·labora en publicacions de l’època: La Veu de Catalunya, La Publicitat, Revista de Catalunya, Mirador… Durant els anys 20 estrena i publica les seves primeres obres de teatre, narrativa i poesia. A Les decapitacions, combina en clau d’humor la paròdia dels moviments d’avantguarda i la crítica amb vessant ideològic.
L’esclat de la Guerra Civil li provoca un canvi personal i literari. Trenca amb el seu origen burgès i es compromet amb el bàndol republicà: esdevé president de l’Agrupació d’Escriptors Catalans, cap de publicacions de la Conselleria de Cultura de la Generalitat, cofundador de la Institució de les Lletres Catalanes i autor de l’himne de l’exèrcit popular català. Literàriament la seva obra poètica troba el vers lliure amb un to nacionalista i revolucionari (Oda a Barcelona, 1936); i l’obra teatral planteja els problemes de la revolució (La fam, 1938).
A les acaballes de la guerra, per encàrrec de la Conselleria de Cultura, s’ocupa de l’evacuació dels intel·lectuals compromesos. S’exilia a França amb altres intel·lectuals catalans: Trabal, Rodoreda, Calders… Al poc s’embarca cap a Buenos Aires, i el 1940 fixa la seva residència a Santiago de Xile, on exerceix com a traductor i periodista, mentre continua la seva tasca intel·lectual i compromís: col·labora amb la publicació Catalunya, editada a Buenos Aires, i dirigeix Germanor, editada a Xile; conjuntament amb Xavier Benguerel funda la col·lecció El pi de les tres branques, on editen llibres propis i d’altres noms de la literatura catalana.
Carrer de Bellaterra dedicat a Pere Quart
El 1948 torna a Catalunya i és detingut dos mesos i mig a la presó Model de Barcelona pel seu passat republicà. Sobreviu tres anys traduint pèssimes novel·les al castellà, i es torna a introduir en l’ambient cultural del pais: col·labora amb l’Agrupació Dramàtica de Barcelona com a autor o traductor; i treballa a l’editorial Montaner i Simón on entra en contacte amb professors i intel·lectuals que el valoraran com a mestre i que inicien el seu reconeixement literari. Fins els anys 60, seguirà publicant obres i traduint, mostrant-se com a enemic actiu del franquisme. Se’l multa i deté en diverses ocasions per participar en actes i manifestacions contraries al règim. El 1960 apareix la seva obra més emblemàtica Vacances pagades. El 1964 entra a treballar a l’editorial Aymà, dirigint Edicions Proa i la col·lecció A tot vent. Després de la mort de Franco, continua essent crític amb els polítics catalans i la democràcia, mostrant-se cada cop més com a independentista i contrari a l’Autonomia concedida des de Madrid, així com a la Monarquia.
Membre i soci d’honor de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, el 1970 rebé el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i el 1979 el Premi Ciutat de Barcelona. El 1981 accepta la medalla d’Honor de la Ciutat de Sabadell. I el 1982 rebutja la Creu de Sant Jordi de la Generalitat.
Mor el 19 de juny de 1986 a Barcelona i és enterrat al seu Sabadell nadiu
BELLATERRA.CAT 