🎭 Et caldrà esperar 40 anys més per veure l’obra “Estat d’Alerta”?
Tu pots i avui és el moment📍
LLUÍS TORRES|Avui, dijous dia 11 juliol, a les 22 h a la plaça de l’Om de Sant Cugat, la programació de Lectures a la Fresca ens ofereix “Estat d’alerta”, es tracta d’un muntatge molt especial perquè commemora els 40 anys de la Universitat Internacional de la Pau i els 100 anys del naixement del fundador, Frederic RodaPérez. L’obra la dirigeix el seu propi fill Ignasi RodaFabregas, una reinterpretació del Taller de Teatre que ell mateix va dirigir el 1984 amb motiu de la fundació de l’Unipau.
“Aquest 2024 es compleix el 16è aniversari de la creació de la Coral del Turó de Sant Pau de Bellaterra”
“Amb motiu de la inauguració del centre Cívic del Turó, es va formar inicialmente la Coral amb un grup d’entusiastes veïns del Turó i la seva activitat es va allargar durant 2 o 3 anys. Actualment, la Coral Turó de Sant Pau la formen 19 persones amb un repertori proper a 120 cançons“
Integrants de la Coral del Turó de Sant Pau de Bellaterra a la XLI Mostra Internacional de Dansa de Cerdanyola del Vallès
LLUÍS TORRES|En una plaça Abat Oliba plena de gom a gom, la Coral de Sant Pau de Bellaterra va participar ahir a la clausura de la XLI Mostra Internacional de Dansa de Cerdanyola. El públic assistent va acompanyar la Coral amb la seva interpretació de la cançó Hey Jude The Beatles. Aquest any 2024 es compleix el 16è aniversari de la creació de la Coral del Turó de Sant Pau de Bellaterra
2008, CREACIÓ DE LA CORAL DEL TURÓ DE SANT PAU DE BELLATERRA
Era l’any 2008 quan el Turó de Sant Pau, un barri petit de Bellaterra, (amb un traçat de carrers numerats de l’1 al 13, a l’estil del Manhattan de Nova York), un veïnat molt integrat i amic de les activitats festives i culturals, va celebrar el Nadal de 2008, amb un concert de la Coral Camins de Cerdanyola. Els qui estàven entre el públic van romandre tan captivats per la música vocal que van decidir donar vida i crear una coral pròpia: La Coral del Turó de Sant Pau, que enguany compleix el seus 16 anys.
Entre el veïnat que es varen trobar aquell dia hi havia el Jordi Félez, que va ser el primer director i el motor d’alguns dels projectes més ambiciosos. Després va dirigir la Verònica Hernández, amb qui van iniciar en el llenguatge musical, i finalment l’Álvaro Lafuente, l’actual director, que sap treure el millor amb enorme professionalitat i sempre entre somriures i rialles.
Alguns dels cantaires hi som des de l’inici, altres han anat arribant i marxant al llarg d’aquests anys, però la Coral del Turó de Sant Pau ha tingut continuïtat des d’aleshores i ha assajat rigorosament tots els dilluns de l’any llevat dels períodes de vacances. Canten junts, es diverteixen junts i ens alegren junts, amb el pianista en Joel González al teclat elèctric.
Intèrprets de la Coral ahir a la Mostra Internacional de Dansa de Cerdanyola del Vallès:
CARLA OBACH (Directora)
JOSEP MAYA (Teclat)
SUSANA SAINZ-TRÁPAGA
IRENE LINUESA
MARGA DE PEDRO
ROSER FÉLEZ
MA HELENA PACHECO
MATI NAVARRO
MIRIAM RAVENTÓS
MERCÈ SANTACANA
SANTI BADIA
JESÚS GRÁCIA
VICENÇ SERRA
TONI ARIAS
JOSEP SALA
QUIM GUEROLA
ANGEL SUÁREZ
CARMEN GUALLAR
ALICIA RABASSA
EVA VIRGILI
LAURA RUIZ
La Coral del Turó de Sant Pau (Bellatera) a la Mostra Internacional de Dansa de Cerdanyola del Vallès
Una coral oberta, amb un repertori variat (des de Bernstein fins a John Lennon) i amb moltes ganes de créixer, per això animen sempre al veïnat a venir a cantar els dilluns a les 20:30h al Centre Cívic del Turó de Sant Pau de Bellaterra.
LLUÍS TORRES|El diumenge dia 17 de maig de 1980, a les 13 hores, amb l’assistència de representants de l’Ajuntament de Cerdanyola, Club Bellaterra Parròquia de la Santa Creu, Unió de Veïns de Bellaterra i Veïnat de Bellaterra, es celebraren a la Plaça Joan Maragall les Festes del 50 Aniversari de Bellaterra, inaugurant l’escultura Els Esquirols, una obra de l’artista bellaterrenc en Emili Colom Comerma (barcelona, 1924-Bellaterra, 2007).
Emili Colom Comerma, el dia 17 de maig de 1980 inaugurant la seva escultura Els Esquirols a la Plaça Joan Maragall 📷 CEDIDA
(1) PROGRAMA D’ACTES OFER PER JOAN GARRIGA MANICH
(2) 13.30 hores: Anna Güelli Ignasi Rosa reciten poemes de Joan Maragall
(3) CLOENDA DE L’ACTE PER JORDI MARAGALL.
L’URBANITZACIO I AJARDINAMENT DE LA PLAÇA MARAGALL HA ESTAT POSSIBLE GRACIES A LA COL.LABORACIÓ DE:
Emili Colom (Escultor), Ramón Codinach (Dissenyador), Martin Rubi (Jardiner), Josep Anton Corbera, Felix Estrada Saladich i Escola Tagore.
Secretaria d’Organització:
UNIÓ DE VEINS DE BELLATERRA, Avinguda Josep M. Marcet, 17-Tel. 692 1997 (Bellaterra).
La Mostra de Dansa viatja de la Mediterrània a Amèrica passant per Polònia Grup folkloric Warszawianka de Polònia.
Avui diumenge 7 de juliol, a les 19.30 hores i a la plaça de l’Abat Oliba de Cerdanyola, la Mostra s’acomiada amb el Concert de Música i Dansa amb les actuacions de Batúcamela, Coral Sant Pau, Escuela de baile flamenco de la Casa de Andalucía, Cuarentuna de Barcelona i la formació musical de l’Esbart Sant Marçal. Tots els actes són gratuïts.
La presidenta de l’Esbart Dansaire Sant Marçal, Laura Bros, explica que la Mostra concentra en tres dies molta varietat artística i una sorpresa final que no es pot desvetllar. L’Esbart ha convidat a ballar a antics dansaires per oferir divendres 5 de juliol un espectacle que serà un recorregut pels 45 anys d’història de l’Esbart.
LLUIS TORRES|Avui compartim l’entrevista publicada a la revista L’Esquirol de Bellaterra, fet l’estiu de 1997, que l’Oriol Gisbert va realitzar a l’escultor bellaterrenc en Emili Colom i Comerma (Creador dels Esquirols de Bellaterra, única escultura situada a l’espai públic del poble, i que cap administració s’ha dignat s restaurar, tot i que hi han peces trencades i és plena d’òxid). Colom i Cormena (Barcelona 1924-Bellaterra 2007), fill i net d’escultors, va estudiar a la Llotja i després va continuar els seus estudis a la Escola Superior de Belles Arts de Sant Jordi.
El matrimoni Emili Colom Comerma i M. Carme Sala Matas . 📷 L’ESQUIROL DE BELLATERRA
EMILI COLOM: “Les arts plàstiques van cap per avall”
L’escultor Emili Colom no para. El creador dels esquirols de la Plaça Joan Maragall afirma que està jubilat (va néixer l’any 1924), però en el seu taller de Bellaterra ja projecte dues escultures noves per a l’església de Sant Miquel del Port i un altar per a la Col.legiata de Cardona. Tot just fa un mes que es va presentar públicament una talla seva a l’església barcelonina de Sant Pau del Camp, talla que s’afegeix al gran nombre d’escultures que d’ell es poden veure arreu de Catalunya. Durant molts anys ha treballat en el Servei de Catalogació i Conservació de Monuments de la Diputació de Barcelona, fent-hi rèpliques de les obres d’art religioses custodiades als museus catalans. A causa del seu domini de les tècniques escultòriques, en un llibre suís sobre el romànic català van confondre una de les seves obres amb una escultura de l’època.
La talla policromada a l’església barcelonia de St. Pau del Camp és fruit d’un encàrrec.
Se sent còmode treballant per encàrrec?
Sí, força. Però també tinc obres de creació lliure: he fet dues exposicions a Austria, tres a Ginebra. M’han comprat escultures a l’estranger… i tanbé tinc molts dibuixos en col.leccions particulars.
Perd algun grau de llibertat quan treballa per encàrrec?
No exactament. El que passa és que sovint topo amb els mals arquitectes que no tenen gens en compte el projecte escultòric: per exemple, vaig fer una estàtua del timbaler del Bruc, per a Santpedor, que s’havia de posar damunt d’un pedestal de dos metres i la van instal.lar dins d’un bassalet, a nivell d’aigua. Ara bé, de vegades passa tot el contrari: l’arquitecte de la Catalana Occident aquí a Sant Cugat, va donar moltes voltes buscant una escultura que s’adeqüés al seu edifici fins que va trobar el meu “Cavall de la llibertat” i el va instal.lar allà amb molt de compte i encara hi és.
La talla que ha fet a Sant Pau segueix una línia molt propera a les talles romàniques de fa un mil.leni; es pot considerar vigent el treball escultòric actual amb tècniques de l’antigor?
I tant! Què més voldríem que dominar totes les tècniques escultòriques del passat! Jo he treballat tots els estils d’art religiós català, des del romànic fins el neoclàssic, passant pel gòtic i el barroc. L’escultura de Sant Pau del Camp s’inspira en les talles ròmàniques de fusta policromada. El romànic català és pobret però impressionant. Sempre m’ha interessat bastant i l’he estudiat a fons.
Com prepara les escultures des que rep un encàrrec fins que les presenta en públic?
Jo tinc dues personalitats: d’una part hi ha el poeta, el creador que s’ha d’inspirar, però per altre banda tinc l’ofici que m’ajuda a estudiar les obres d’art del passat, a fer molts dibuixos i esbossos i a adaptar les escultures a l’espai on seran instal.lades. Per exemple, Sant Pau del Camp l’he analitzat de dalt a baix.
Amb quins materials se sent més còmode a l’hora de fer escultures?
Jo treballo amb tot tipus de materials. En escultura, a més a més de l’art hi ha d’haver l’ofici. Si algú vol ser escultor cal que domi- ni les diverses tècniques d’aquest ofici: bronze, marbre, fusta … però per començar, cal anar al taller d’un escultor i escombrar-lo, com he fet jo.
Les Lectures a la Fresca celebren el 4, 11 i 18 de juliol la seva 20a edició amb tres obres commemoratives: “La Filla del Mar” d’Àngel Guimerà en el centenari de la seva mort, “Estat d’alerta” en homenatge al fundador de la Universitat Internacional de la Pau, Frederic Roda, i el musical “Nevares”, la novetat d’aquesta edició, basat en un conte de Pere Calders.
Presentació de la 20a edició de les Lectures a la fresca a l’Ateneu Sancugatenc 📷 (Lali Puig)
Dijous 4 de juliol a les 22 h als Jardins del Monestir (Espai dels Castanyers) es durà a terme el muntatge “La Filla del Mar”, adaptada i dirigida per Dolors Vilarasau. Una obra que s’ha seleccionat en commemoració al centenari de la mort d’Àngel Guimerà que es celebra aquest 2024.
La segona setmana de juliol, dijous 11 a les 22 h a la plaça de l’Om, les Lectures a la Fresca han programat “Estat d’alerta”. Es tracta d’un muntatge molt especial perquè commemora els 40 anys de la Universitat Internacional de la Pau i els 100 anys del naixement del fundador, Frederic Roda. L’obra la dirigeix el seu propi fill Ignasi Roda i és una reinterpretació del taller de teatre que ell mateix va dirigir el 1984 amb motiu de la fundació de l’Unipau.
Frederic Roda Pérez (1924-2006) 📷 CEDIDA
Les Lectures a la Fresca 2024 es tancaran amb el musical “Nevares”, també d’Ignasi Roda i dirigit per Dolors Vilarasau. Aquest muntatge és la novetat d’aquesta edició i es basa en el conte “Aquí descansa Nevares” de Pere Calders. El muntatge compta amb la direcció musical d’Albert Santiago i es durà a terme dijous 18 de juliol a les 22 h a l’Amfiteatre dels Jardins del Vallès.
El Vano
Aquest any, el disseny del Vano que en cada edició any s’ha encarregat a un artista plàstic de la ciutat, s’ha volgut seleccionar d’una forma diferent i s’ha col·laborat amb l’Escola d’Art i Disseny de Sant Cugat, que ha realitzat un concurs intern d’on ha sortit guanyadora l’alumna Àmbar Caspari.
Vano d’Àmbar Caspari dissenyat per Lectura a la fresca 2024 de Sant Cugat
Exposicions
Aquest any, per commemorar aquestes 20 edicions de les lectures, els Amics de Pedra i Sang també han organitzat una sèrie d’activitats paral·leles, com l’exposició “Vint anys llegint a la fresca” composta per 20 fotografies de gran format que penjaran dels balcons dels espais més emblemàtics on s’han celebrat les lectures al llarg de la seva història, que han estat un total de 64 places. També es durà a terme del 26 al 10 de setembre a l’Ateneu Santcugatenc l’exposició “20 anys ventant-nos a la fresca” que recull tots els vanos originals realitzats per vint artistes plàstics de la ciutat al llarg d’aquests anys.
Documental
Televisió Sant Cugat també col·labora amb la commemoració d’aquestes 20 edicions de les Lectures a la Fresca amb la realització d’una entrevista amb la seva directora i fundadora, Dolors Vilarasau, on es va un repàs de la història del cicle amb imatges úniques dels muntatges de l’arxiu històric de la televisió. Un programa que podreu veure durant tot aquest estiu al nostre canal de TDT i també a la carta a YouTube.
Dolors Vilarasau i Eduard Jener al seu programa Molta Comèdia de Ràdio Sant Cugat 📷 CEDIDA
Lectures a la fresca, Sant Cugat 2024
DIA 4 – LA FILLA DEL MAR d’Angel Guimerà Direcció: Dolors Vilarasau Lloc: pla dels castanyers, darrere el monestir.
Portada del llibre La filla del mar d’Àngel Guimerà (1845-1924)
DIA 11 – ESTAT D’ALERTA d’Ignasi Roda Direcció: Ignasi Roda Lloc: plaça de l’Om, davant del claustre.
El bellaterrenc Ignasi Roda Fàbregas, creador d’ Estat d’Alerta
DIA 18 – NEVARES (Músical) d’Ignasi Roda Direcció: Dolors Vilarasau Lloc: Jardins del Vallès
Anna Güell, actriu bellaterrenca 📷 L’ESQUIROL AMICS DE BELLATERRA
Andrea Pascual entrevista a l’actriu bellaterrenca Anna Guell
Anna Güell sedueix amb la veu. Perfectament modulada, expressiva i segura, és la seva carta de presentació. Suau i densa com un glop de xocolata, la veu d’Anna expressa amb mil matisos els registres d’una actriu que disfru- ta recreant personatges a dalt de l’escenari.
-Vaig néixer a Sabadell, però es pot dir que sempre he viscut a Bellaterra. El pare de Sabadell i la mare de Barcelona, van viure un temps a cada ciutat, però a mig camí van trobar un camp de vinyes, que era Bellaterra, i s’hi van quedar!
– Quan vas començar a estimar el Teatre?
– Ja des de l’escola. Estudiava aquí a Bellaterra, a l’Escola Tagore, envoltada per la família Roda, i es respirava molt teatre. Vaig entrar al món del teatre més per la part literària que per la interpretativa. Quan estudiava Secretariat de Direcció a l’acadèmia Taulé Viñas de Sabadell, volíem fer una obra per parlar de determinats temes i amb uns companys vam començar a escriure-la. Es deia «La màquina de sommiar». La vam estrenar i una companyia d’aficionats de Barcelona la van muntar i va tenir una llarga vida. A partir d’aquí vaig començar a fer més coses.
– Vas treballar amb la Companyia de Belles Arts de Sabadell.
– Amb ells vaig fer moltes coses, entre elles, la funció número cent de <<The Manchester of Catalonia», que s’havia estrenat tres o quatre anys abans, i es va re-programar diverses vegades; «Totilimundi»; «Un pessic al melic», sobre textos de Pere Quart, i més coses…
– Has tingut molts premis de teatre. Ho trobes important?
– Sí, uns quants. Ho trobo gratificant. Sempre que et donen un premi és perquè algú, a part de tu, pensa que has fet un esforç per aconseguir una cosa, Però no serveix de gaire. Sí, per donar-te ànims. Però no és el que més m’interessa o el que més m’agrada. I alguna vegada he pensat que no me’l mereixia, i em fa ràbia.
– I al revés no t’ha passat?
Sí, i això em fa més ràbia! Però quan treballo no penso mai en si em donaran o no em donaran premis. Bé, una vegada sí. Un espectacle que jo pensava que havia estat una passa endavant important, molt treballat, molt maco, era «El somni d’una nit d’estiu que es va estrenar fa un parell d’anys al Teatre Grec. Em semblava que hauria d’haver estat nomenat d’alguna manera i no va ser així.
Quin ha estat l’últim premi?
– El muntatge que vam estrenar la temporada passada al Teatre Lliure, <<<Dansa d’Agost», de Brian Friel. Explica la vida de cinc germanes en el món rural irlandès, molt tancat, d’abans de la guerra. Les cinc <<germanes» vam tenir el Premi de la Crítica a la millor interpretació femenina. Va ser molt maco treballar amb actrius de la categoria d’AnnaLizaran, Muntsa Alcañiz, Emma Vilarasau i Esther Formosa.
Ara has dirigit «La Dam de Pic», d’Ignasi Roda, amb els actors del Teatre Inestable de Bellaterra. Com ha estat aquesta experiència?
– No vaig veure l’obra, perquè estava molt nerviosa. Vaig acceptar de fer-ho perquè trobo que l’obra és interessant. Jo tenia ganes de
“Treballant amb aficionats s’obren nous camins”
treballar amb una companyia de gent que conec des de fa molt, però que no són professionals i amb els quals es pot treballar d’una forma molt distesa, amb tranquil.litat. Els actors professionals a vegades som molt maniàtics i molt puristes. Treballant amb aficionats s’obren nous camins, són com cera verge, amb menys prejudicis, perquè s’hi juguen res. Però jo sempre faig el meu examen de consciència i veig el que ha estat positiu i en què m’he equivocat. Ara estic fent aquesta reflexió. A part, que el tema de la Sida és molt actual s’ha de tocar. i –
-Havies dirigit altres obres?
Sí, la meva primera incursió en la direcció va ser fa uns tres anys. Al Centre Dramàtic de València vam muntar «Vides privades» de Noel Coward. Tenia allà uns companys actors que volien formar companyia i em van demanar una obra per a cinc personatges. Com que jo viatjo bastant per veure teatre a Londres i a París i llegeixo molt, sempre tinc acumulades peces que m’agradaria fer. Vides Privades els va agradar molt, i vaig anar a València amb una sabata i una espardenya, perquè no teníem res de res, però el projecte de muntatge, per casualitat, va guanyar el premi de la Diputació de València.
No seria pas per casualitat.
Bé, es que no ens ho esperavem, i el que havia de ser una experiència molt lliure es va convertir en un muntatge molt oficial. Es va estrenar per les Falles de fa tres anys, i vam fer una temporada de dos mesos. Va ser una petita incursió en una obra de categoria molt important.
– Què és el que empeny a una persona a pujar dalt d’un escenari? A tu, què et crida a fer teatre?
-Hum, a veure. Per una banda hi ha una necessitat de conèixer més coses de les que jo sóc capaç de conèixer per mi sola. Crec que puc aprendre moltes coses de mi mateixa que desconec. El posar-te dins la pell d’un personatge i veure que ets capaç de dir coses que tu no diries i de fer coses que tu no faries, veus que ets capaç de jugar-les. El teatre és un joc. És un estímul per a conèixer coses a través d’una nova pell o descobrir el món des d’altres ulls.
“El teatre em fa descobrir el món des d’altres ulls“
També hi ha un repte amb tu mateix. Treballar en directe és com llençar-se al buit cada vegada que surts a escena. I en algun moment pot haver- hi una part d’exhibicionisme.
– Moltes vegades es diu que, en general, els actors són gent tímida.
– Sí, i tant! Fa anys, parlant precisament amb Frederic Roda, em deia que molts psiquiatres, a pacients amb problemes de timidesa, els aconsellen apuntar-se a grups de teatre, o estudiar a l’Institut del Teatre, per superar moltes barreres personals. Sempre m’ha quedat gravat això. Un altre aspecte molt importat és que l’actor té necessitat d’explicar coses, de comparar la seva societat, d’explicar-la. L’actor té una gran necessitat de comunicació.
– Tu com vius les nits d’estrena?
– Jo ho visc fatal! Cada vegada pitjor! Ja m’ho havien advertit, que cada vegada era més dur i realment és així. Hi ha moltes coses que has de defensar, has de demostrar-ho tot. Són moltes coses que depenen de tu i això és horrorós… perquè és una professió que si en un moment estàs fent una cosa ben feta, molt bé! I en el moment que t’equivoques, fora! Això és molt radical. Ja no et criden i desapareixes. I seria maco poder tenir el risc d’equivocar-te i el repte d’arriscar-te per equivocar-te, si és necessari, però sense patir aquestes pors a allò que diran… Si et pots treure tot això del cap és quan pots treballar bé. Es viu una època en què encara no tens tot això posat al cap; una altra època en què ho has de passar tenint-ho al cap i patint per aquest “què diran”; i després una època de treure’t tot això del cap i viure-ho amb més tranquil.litat i poder disfrutar.
– I després de catorze anys de teatre, en quina estàs tu?
Jo, a la del mig! Però almenys sóc conscient que sóc a la del mig i espero que ara ja ve l’etapa de maduració i creixement personal, d’anar-se creant un nom i, amb molta tranquil.litat, anar-se posant, anar treballant, anar tenint sort. La sort hi té molt a veure però també l’esforç personal, la dedicació, l’interès. Gràcies a Déu ho he pogut compagi- nar tot bastant.
“Fer teatre és un joc“
Quins directors t’han aportat més?
Destacaria molt a un primer mestre, en Joan Castells, que em va ensenyar a disfrutar de l’art de la interpretació. Em va ensenyar que fer teatre era un joc. I en Joan Oller, que em va ensenyar a no conformar- me mai amb les coses fàcils, sinó a buscar sempre més i més. Destacaria també en Sergi Belbel, que és un gran coneixedor de la força de la paraula a dalt l’escenari, i té unes idees molt modernes. I en Calixte Bieito, perquè és un apassionat del teatre, és un boig amb el que m’hi entenc perfectament. Ara estic fent una ajudantia de direcció amb ell.
Quin serà el teu pròxim treball?
Aquesta ajudantia de direcció en una obra que és un poema a tres veus, de Sylvia Plath, una noia nord-americana que es va suïcidar als trenta dos anys i ens ha deixat uns poemes “tremendos”, meravellosos, duríssims. Està programada pel 13 de gener a la Sala Beckett. Es titularà “Tres dones”.
Són tres dones embarassades que reflecteixen tres processos molt diferents: una vol tenir el fill i el té; l’altra vol tenir el fill i el perd; i l’altra no el vol, perquè és fruit d’una violació i l’abandona. És una excusa per fer un repàs dels sentiments, i les sensacions, i de la vida… a través dels tres punts de vista, introspectius al màxim. És una meravella. La interpreten tres actrius de la meva generació, Lluïsa Mallol, Francesca Piñón i Marta Millà.
Anirem a veure el teu treball a “Tres dones”. Compta amb tots nosaltres. Andrea Pascual
Portada de L’Esquirol Amics de Bellaterra, 1993 📷 ARXIU BELLATERRA.CAT
Font: Andrea Pascual, L’Esquirol Amics de Bellaterra
Elisenda Sala amb la seva amiga Núria Feliu 📷 CEDIDA
Vídeo realitzat amb motiu del 110 aniversari del Mercat de Sants i com a homenatge a Núria Feliu, amb la col·laboració de la Coral Sant Medir i en Joan Fortuny i Guarro i en Lluís Fortuny i Guarro de l’Elèctrica Dharma.
Elisenda Sala amb el seu llibre “Fang a les mans” a l’Ateneu Sancugatenc 📷 ARXIU BELLATERRA.CAT
Elisenda Sala i Ponsa (Barcelona, 1938) Ceramista formada a l’Escola Massana (1950-59), fou deixebla i col·laboradora de Josep Llorens i Artigas. Becada per la Diputació de Barcelona per perfeccionament d’estudis ceràmics a la facultat Konstfackskolan d’Estocolm (1961-62) sota el magisteri de Stig Lindberg. Graduada en Arts Aplicades i Oficis Artístics en l’especialitat de ceràmica per l’Escola Massana de Barcelona. Llicenciada en Belles Arts en l’especialitat escultura, per la Facultat de Belles Arts de Barcelona. Diplomada en Biblioteconomia i Documentació per la Universitat de Barcelona. Becada per la Fundació March per un treball d’investigació al Japó de la ceràmica japonesa contemporània. Becada dues vegades pel British Council de Barcelona per treballs d’investigació a Anglaterra de les escoles de ceràmica i dels seus artistes ceramistes . Ha exposat individualment a la Garriga (1960), Estocolm (1962), Girona (1963), Sala Parés de Barcelona (1967-1979), Santa Catalina del Ateneu de Madrid- (1968), Museu Nacional de Ceràmica de Valencia (1974 i 1979), Galeria Pascual Lucas de Gandia (1979), Palafrugell (1983) i Vic (1985), Museu Monjo de Vilassar de Mar (1993), Sala Arts i Lletres de la Societat Cultural Sant Jaume (1994), Sala d’exposicions del Museu Municipal d’Argentona Museu del Canti (1995), Sala Busquets de l’Escola Massana (1997), Sala Municipal Can Palauet de Mataró (1998), Sala d’exposicions de la Fundació Caixa Penedès de Vilafranca del Penedès, Museu Monjo de Vilassar de Mar (2005), Museu de Premià de Dalt (2006) Ha exposat col•lectivament a Faenza, Ginebra, Florència, Montevideo, Maastrich (Holanda), Madrid, Cotlliure, la Bisbal, Tarragona, Don Mills (Ontario), Göteborg (Suècia), Bechyně (Txecoslovàquia) i, sovint, a Barcelona des del 1966 fins l’actualitat. Té el Premi Miguel Lerín de Cerámica, diversos premis barcelonins, entre els quals el primer Ciutat de Barcelona que es concedí per a ceràmica (1966), i és medalla d’or del concurs de Faenza (1973) i Premi adquisició al Concurs de ceràmica artística contemporània de Faenza. Professora de l’Escola Massana des del 1963, ha participat en congressos i seminaris fent conferències a Yale (1971), Londres (1972) i Sargadelos (Galícia, 1974). Fou invitada per impartir un curs de tècnica de la ceràmica mural a la Universitat de Haifa (Israel). Ex membre del Consell directiu de l’Acadèmia Internacional de Ceràmica de Ginebre (Suissa). Ex membre del primer Consell d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya. Membre fundadora i vocal de ceràmica de la Junta directiva del AA/FAD de Barcelona. Ha publicat la monografia ” La porcellana en el Japó ” de l’Editorial del Castro (Sargadelos). Ha traduït de l’anglès “El llibre del ceramista” de Bernard Leach,de l’Editorial Blume. Ha destacat en la recerca de formes ceràmiques i d’esmalts originals. De la seva obra destaquen murals a la sala de juntes de FENOSA de la Corunya (1964), al vestíbul del Banco Ibérico del carrer de Tuset de Barcelona (1968), a la capella de les Carmelitanes Missioneres de Gràcia, a Barcelona, (1970) i els titulats Catalunya (1967) i Mediterrània (el premiat a Faenza, 1973). Té obres als museus de ceràmica de Barcelona, València i Faenza, Museu Popular D’Art de Villafames, Castelló, Museu d’Art d’Elx, Alacant i a diversos museus d’ Europa i Àsia.
Ignasi Roda Fàbregas (Barcelona, 11 de març de 1953), és cronista de Bellaterra, escriptor, actor, director i pedagog de teatre, cantautor i promotor cultural català, fill de Frederic Roda i Pérez i M. Rosa Fàbregas i Rovira. Entre 1967 i 1973 va formar part del grup musical Tricicle, juntament amb els seus germans Frederic i Àlvar. A partir de 1970 inicia la seva carrera teatral.
Volum 1 Música per a poetes per Ignasi Roda 📷 CEDIDA
La lluna de Sant Joan (Ignasi Roda) https://youtu.be/tyevLg0iPLY?si=3D92fnVBuV1My_zt LLETRA La lluna de Sant Joan és una lluna cansada. Navega sense delit, xopa de mel i rosada. Les ones primes del cel li menen sospirs i alfàbrega, i amb ombres que no es desfan claror de fogueres altes. Ai, lluna de Sant Joan, padrina de les fogueres! Tria la flor del desmai i la rosa de l’estepa. En el vaixell de la nit sigues fanal i senyera, lluna trista de la mar, lluna blanca de les pedres. La lluna ja s’ha colgat, la volta blava ja és negra. Si volava un esparver sentireu el crit que feia. Ai, lluna de Sant Joan, sigues fanal i senyera. Lluna trista de la mar, lluna blanca de les pedres.
LLUIS TORRES|Compartim l’article La senyora engrescada, del poeta bellaterrenc Francesc Garriga i Barata (Sabadell, 26 d’abril de 1932-Sant Cugat del Vallès, 4 de febrer de 2015), publicat al número 59 de la revista L’Esquirol de Bellaterra, el novembre-desembre de l’any 1995.
Auca de Bellaterra 1930 per Valentí Castanys 📷 ARXIU BELLATERRA.CAT
“La senyora engrescada” per Francesc Garrigai Barata
Quan ja, a la vida, he fet quasi tots els papers de l’auca, se m’acut que potser seria bo de parlar en aquestes planes de l’Auca. De l’Auca de Bellaterra. l’auca nostrada, la que va escampar el nom del nostre “paradís català” urbi et orbe.
És fruit del geni d’un jove Valentí Castanys, innocent fabulador de face- cies catalanes, ànima de les revistes “Xut” i “El Once”, pare de “La família Sistacs” paradigma del burgeset català, avui el nostre conciutadà més conspicu, i a qui devem la figura mítica de l’avi del Barça, i els saborosos relats d’El país del Sidral” (per sidral. el que estava a punt de néixer).
Debia córrer l’any trenta quan aparegué la nostra auca per primera vegada. Delicadament ingenua, ingènuament classista, clàssicament llagotera a la major glòria de Bellaterra, o Bella-Terra com deien “ells”. He dit suarà, quan aparegué per primera vegada, perquè, que jo sàpiga, de la nostra auca n’hi ha tres versions.
La primera, la més completa, consta de 48 vinyetes i 48 rodolins. Com que tots la teniu a casa, perquè aquesta revista us la va regalar, us recomano que la llegiu amb atenció. Es encantadorament decadent. Mireu sinó: Una família que per aquelles coses de la rima, s’anomena Grau i Serra, i és de Barcelona, se’n va un dia a Bellaterra, que encara no es deia Bellaterra car el pare Grau no havia arribat encara al bell panorama. De fet sembla ser que no sabien gaire on anaven, ni què volien, una mica tots, si fa no fa, els del seu temps. Agafen el cotxe i Arrabassada enllà, arriben davant el bell panorama on el pare exclama, ara sí, Bella Terra! Fins aquí molt bé.
La sorpresa comença en arribar al lloc on els espera un “cicerone” que els porta a veure la ciutat que neix. I què els ensenya? El jardí florit, el magnific brollador, uns carrers de setze metres d’amplada, una aigua que va a raig fet, un simolses regant els carrers, l’absència de barraques (Senyor, Senyor!), el clavegueram, la piscina per la gent fina, l’escumpadissa de romaní i farigola que hom recull d’ací i d’allà, una escola eternament a mig fer damunt un turó, i cinc raigs d’aigua cristal·lina d’una puresa divina, davant els quals no cal obrir el paraigua car és la font de la Bonaigua (imagino que en aquest punt les cendres dels onze mil poetes catalans bramulen estremides)…
No és gens estrany que de joia llencin un crit, que la senyora parli cofoia, que el xic es posi a plorar perquè s’hi vol quedar, que la mainada faci tabola (encara que això pugui semblar que no lliga amb el plorar de suara), i que l’engrescament més visible els domini, sobretot si cada mitja hora hi ha un tren. Tot plegat obliga el senyor Grau, que ara ja sabem que es diu Joan.
En Joan, a calmar l’engrescament de la seva senyora, amb un Llamp! ferreny que el porta a comprar un terreny. Eren gent de possibles.
Què me’n podeu dir, estimats lectors? Si m’heu seguit fins aquí, endevino el vostre astorament: vivim on sembla que vivim?
Però encara no hem acabat de sorprendre’ns. En un indret verd i florit trien un terreny escollit i en lloc de treure els pins com a primera providència, decidicixen tenir-los al jardí!!! Davant aquesta insensatesa, que els seus descendents s’encarregaran d’arreglar, no és estrany que, amb el cor aixelebrat, se n’entornin a ciutat (naturalment a Barcelona).
Atenció! L’endemà, l’endemà ja hi va el paleta, qui acomplirà la gesta de deixar la casa llesta en un moment, moment que aprofitarà Bellaterra per prendre increment. Al cap d’un any (vegeu sinó la vestimenta dels Grau en la primera visita el bell panorama) de tota aquesta facècia, els Grau ja passaran l’hivern a la casa nova, amb un dolç somriure.
I allí, en el paradis català, sense gossos ni captaires, fent esport cada dia, i esborrant-se només de pensar en Barcelona, obliden, ai las!, la dicotomia república-monarquia. Error fatal els menarà, ai!, ben aviat a un hivern massa llarg sense torreta.
La segona edició de l’Auca la trobarem, si Déu vol, en el proper article. Aquesta segona, la pobre, aparegué a la revista “Sport Club Bella Terra”. revista que va tenir la mala pensada de sortir al carrer el Juliol de 1936. Mala sort. Perquè ens hem d’enganyar? L’aire que hi respirarem ja no serà tant triomfal. Adhue l’amplada dels carrers haurà baixat de setze a dotze metres. Però no precipitem els esdeveniments.
Font: L’Esquirol de Bellaterra, número 59, novembre-desembre 1995.
BELLATERRA.CAT 