L’Església de Bellaterra 1935
Introducció
De tots és prou sabut que l’església de Bellaterra és la de la Santa Creu, situada a l’av. Joan Fàbregas núm. 16, però també cal dir que aquesta no es va acabar de construïr fins l’any 1943, per tant, on es feia la vida religiosa dels veïns entre l’any 1930 i l’any de la inauguració de l’església?
Les primeres notícies són a l’Hostal Sant Pancraç. Allí, i a la part de baix on hi havia una pista de patins, segons recorda en Santiago Vila Puig, es va habilitar un dels garatges de l’hostal per a oir missa. El nom de primer capellà que va dir missa no el sabem amb certesa. El mateix Vila Puig ens parla de mossèn Isidre de la Parròquia de Sant Feliu de Sabadell. Altres noms són: mossèn Masip, mossèn Moïsès Aluges, el Dr. Sebastian Cirac i mossèn Tàpies. Possiblement tots ells van donar servei religiós al veïnat ja que Bellaterra, per no tenir església i per tant, no ser parròquia, no tenia assignat cap rector. Però a la revista Sport Club Bellaterra de lany 1936 apareix un article de Mossèn Josep Masip que signa com a Capellà de Bella-Terra. Hem de suposar, doncs, que aquest fou el primer a dir missa més o menys regularment a Bellaterra.
Els primers bellaterrencs van posar fil a l’agulla per tenir una església i el 16 d’agost de lany 1935 es celebrava l’acte solemne de la primera pedra de la futura església, presidit pel bisbe de Barcelona Monsenyor Irurita. La iniciativa la va encapçalar en Joan Fàbregas Soler, i el secundaren tots els veïns. Les filles dels prohoms de Bellaterra, com la Maria Lluïsa Fàbregas o la Carmen de Abalo, anaven per les cases a demanar diners, i es feren tot un seguit d’actes per al seu finançament. L’arquitecte fou en Jordi Audet i el constructor en Josep Bordas. Cap d’ells va cobrar honoraris. Malauradament l’obra no es va acabar perquè el 18 de juliol de lany següent va esclatar la Guerra Civil. Només faltava cobrir aigües.
Fins l’any 1942 no es reprenen de nou les obres que sacaben l’any següent. També aquest cop va ser en Joan Fàbregas qui va encapçalar la represa. L’Albert Cusidó recorda que quan es va consagrar l’esglesia estava ben proveïda de tota classe d’ornaments: casulles, dalmàtiques, capes pluvials, pal·li, custòdia, etc. El més sorprenent de l’església de Bellaterra és la imatge de la Mare de Déu de la Salut i la confusió que aquesta ha portat a molts bellaterrencs pensant-se que era la patrona del barri. La Sra Maria Codina va ser la responsable de que l’església acollís aquella imatge. En Santiago Vila Puig, el seu fill, ens explica com va anar:
«La M.D. de la Salut la van portar a Bellaterra cap a lany 1944 o 1945. Procedia del Santuari de la Salut de Sabadell. Era una talla còpia de l’original que varen cremar durant la guerra. Els germans de la Masia de Can Domenec, que eren oncles de la Sra. Pepita de l’Hostal, van prometre que si durant la Guerra no els passava res pagarien una rèplica de l’imatge que havia estat cremada. I efectivament, no els hi va passar res i van encarregar la còpia a en Duran, un escultor Sabadellenc. Això deuria passar cap a lany 1941.
»El capellà encarregat de la Salut era mossèn Ernest Mateu i Vidal, que per cert era molt amic de casa perquè el pare va anar un any a viure a la rectoria de Santiga i mossèn Ernest hi anava a dir missa (parlo de finals dels anys ‘20). La majordoma li deia mossèn Pollastre, vés a saber per què. Anava amb moto i era un home de molta empenta. Doncs, a mossèn Ernest no li va agradar la imatge de la Mare de Déu perquè era carrinclona i antiquada. Total, que la va retirar de l’altar i hi nhi va posar una altre més petita d’alabastre. La còpia den Duran la va guardar a la sagristia. Ma mare, que tenia molt de pes en els sector, va demanar de portar la verge a Bellaterra perquè presidis l’altar. Aleshores hi havia mossèn Moïsès Aluges i crec també que hi havia un altre de capellà, mossèn Melcior Cusidó. Es va construir un altar molt bonic. Era un altar molt simple i molt gran. Potser feia dos metres. Crec que el va dibuixar el meu pare. La mare va fer tenyir una peça de roba de la que fèiem a casa, d’un verd molt bonic, un verd agrisat, per posar al darrera de l’altar com unes cortines. Uns anys més tard el mossèn les va substituir per unes de pintades a la paret.»
BELLATERRA.CAT 