Aquest petit i enlluernador llibre parla sobre la literatura, i sobre la democràcia, i sobre la mort … així que és bastant difícil no sentir-se implicat en ell. I a més parla sobre el llenguatge, i sobre la memòria, i sobre l’emigració … i ho fa, en tots els casos, amb una saviesa captivadora i una bellesa aclaparadora.
Otra vida por vivir de Theodor kallifatides|CEDIDA
No sabíem res per aquí de Theodor Kallifatides, un grec de 1938 que el 1964 va emigrar a Suècia, on ha viscut des de llavors, i en l’idioma ha construït tota la seva obra literària, apostant, com van fer altres escriptors abans, per la seva llengua de destinació , i renunciant a la d’origen. Aquesta decisió ja remota està en la base d’aquest llibre d’avui, una meditació personal profunda, i una meta-explicació de per què aquest llibre només ha pogut ser escrit en grec, resultant així un llibre que, circular i emocionant, acaba explicant-a si mateix.
És terrible veure com una narració aparentment erràtica va centrant-se en alguns conflictes importants i gairebé resolent-amb seny i pura bondat. L’autor té una perspectiva privilegiada a l’contemplar com Suècia va tancar la frontera als refugiats grecs, o a l’veure com la Unió Europea exigia a Grècia la devolució de diners dels rescats, submergits en la pitjor crisi econòmica. Les postil·les que Kallifatides fa al que significa ser grec i, per tant, al que significa ser europeu són irrebatibles. Tot això el porta també a aturar-se en la llibertat d’expressió i, de nou, el veterà escriptor torna a lluir-se amb tanta senzillesa com a raó. En uns temps en què “llibertat” sembla definir-se, abans de res, com el dret a ofendre als altres, i en anys en que és “tendència” defensar apassionadament la llibertat d’expressió però només a condició que expressis el que ells expressen o expressarien … Kallifatides mitjana com els vells clàssics del seu país: “Si volem entendre’ns els uns als altres, abans de res hem d’acceptar que l’altre existeix i que és probable que cregui en coses diferents de les que creiem nosaltres. En una relació d’igualtat no hi ha sinó drets recíprocs i obligacions recíproques. Respétame perquè et respecti, escolteu-me perquè t’escolti. […] Una cultura no pot ser jutjada només per les llibertats que es pren, també es jutja per les quals no es pren. Hi ha coses que no es prohibeixen, però això no vol dir que es permetin “. Com un oracle.
Kallifatides ja estava a Suècia en els anys de la guerra del Vietnam, i explica com aquest conflicte va marcar a aquella generació de suecs, els va despertar, els va organitzar … És veritat: és una cosa que, gràcies a les traduccions (i les pròpies memòries) de Francisco J. Uriz, hem pogut comprovar, i els millors poetes suecs d’aquella extraordinària fornada van començar a escriure una poesia conscient i compromesa, sense deixar per això de ser poesia de qualitat. Kallifatides recorda amb cert escepticisme aquelles “vacances revolucionàries” però les concep també com un impuls genuí que va donar pas al d’avui, una uniformització ideològica ( “de ciutadans passem a ser individus”) que ha acabat donant mals resultats en forma de noves radicalitzacions , en fanatismes que crèiem superats. L’escriptura ha tingut també moltes coses a dir a l’respecte, i meditant sobre la tasca de l’escriptor Kallifatides torna a ser exacte. O no hi ha alguna cosa realment definitiu en definir l’escriptura com “un vertigen controlat”?
No direm més. Deixar-se portar i bressolar per aquesta altra vida per viure ha estat una delícia i una classe magistral sobre l’existència, la pertinença, el desarrelament, el desemparament metafísic i la llibertat. Sense inflar el text, sense piruetes retòriques, sense trampes argumentatives, amb neteja admirable, Theodor Kallifatides (amb la intermediació de la traductora Selma Ancira) ens ha donat una de les majors i millors sorpreses editorials del que portem de 2020.
BELLATERRA.CAT 