Bellaterra, 19 d’agost de 2025

“Som al cor d’estiu, al pet de la calor. I immersos en la calor, dos dels gaudis gustatius que més cerquem els humans són la beguda fresca i els gelats. Tot i que se’n pot consumir tot l’any, de beguda fresca i de gelats, el seu consum augmenta a l’estiu, el temps que més ve de gust prendre’n”.

Josep Espunyes ✍️ Als segles XVI, XVII i XVIII, el poble català gaudia del benefici del fred gràcies a la indústria del gel. Una indústria potent i molt estesa al país —amb pous de gel a Cortiuda, Peramola, Arfa, Oliana, Lavansa, Isona, Talarn, Solsona, Pinell, Guissona, Torà…—, però que s’acaba quan desapareix la dita «petita edat de gel», a mitjan segle XIX.null

Aleshores, als pobles no tenen cap altre remei que refrescar les begudes —aigua, vi, gasosa, cervesa— a la serena de la nit o al celler de cada casa, l’indret més fresc. De vegades, però, si la beguda era aigua per a dinar o bé sopar, s’agafava un càntir —els de Verdú manaven— i s’anava a cercar directament a la font, si era a prop de casa. La frescor natural que aquestes begudes regalaven al paladar produïa una sensació de plaer deliciosa. Una sensació de plaer que avui, avesats com estem al fred artificial, el nostre paladar ja no cuida notar.

A les grans ciutats, en canvi, quan s’hi acaba el gel natural cuiten a fabricar-ne d’artificial —la nevera hi arribarà alguns anys més tard, coneguda primerament com «cambra frigorífica»— i a comercialitzar-lo. Una de les primeres indústries catalanes que va començar a fabricar gel en quantitat, a la darreria del segle XIX, va ser l’empresa Folch, Albiñana i Companyia, instal·lada al Poble Nou de Barcelona.

A la nostra comarca, l’Alt Urgell, el gel s’hi torna a fer servir, pel que fa a refrescar la beguda, quan cap a la dècada 1930-1940 en comencen a fabricar a la Seu d’Urgell l’empresa RILSA i en Josep Boniquet. L’empresa RILSA, que ha de menester el gel per a refrescar la llet i conservar el formatge, també distribuirà gel, mitjançant els camions de recollida de la llet, als pobles de la rodalia de la Seu i als més allunyats, com ara Taús, Oliana o Peramola. El gel hi arribava encabit en gruixudes caixes de fusta de pi, amb palla a dins a tall d’aïllant, i destinat a fondes, cafès i tavernes. En Boniquet, en canvi, proveirà de gel la Seu d’Urgell mitjançant la venda directa al client o bé distribuint-lo casa per casa amb un ruquet i un carro que menava el Carboner —renom d’un ex-carboner—. 

A la nostra comarca, l’Alt Urgell, el gel s’hi torna a fer servir, pel que fa a refrescar la beguda, quan cap a la dècada 1930-1940 en comencen a fabricar a la Seu d’Urgell l’empresa RILSA i en Josep Boniquet

Cap al 1950, el Pepe del Carnisser —renom de Josep Reig— també va muntar una fàbrica de gel a Oliana. En aquells dies, aquesta població era tot un esclat de vida, amb un cens que s’acostava als 1.800 habitants, arran de la gent que hi havia vingut d’arreu de l’Estat per treballar en la construcció del pantà.   

Un gel artificial que tot seguit donarà volada al consum de nous refrescos estiuencs, com ara els famosos Danzón, Sandaru i Trinaranjus, que arriben de fora. El Danzón, que en un anunci de La Vanguardia es qualifica «de resfresco delicioso y agradable por su aroma y sabroso paladar», tenia diversos gustos —de cirera, de llimona, de taronja, de pinya, de préssec—, mentre que el Sandaru només era de tomata, de llimona i de taronja. Fa anys que han desaparegut del mercat, tant l’un com l’altre. En canvi, de Trinaranjus encara se’n despatxa, per bé que en un envàs diferent de l’inicial, molt original. El nom de la beguda provenia del seu contingut: el suc de tres taronges.

Ara bé, un refresc estiuenc molt demanat als cafès i tavernes de la Catalunya de mitjan segle XX va ser el suau —potser més conegut i tot per «soldat»—, que tant consumia un jove de vint anys com un padrí de setanta. Avui, tanmateix, d’aquest refresc no se’n serveix gaire perquè ben poca gent en demana. Consisteix en cafè, sucre i gasosa fresca, amb molta bromera en barrejar-se, a causa de la reacció del sucre amb el bicarbonat sòdic de la gasosa, que desprèn diòxid de carboni. Hi havia qui donava un toc final al refresc amb un polsim de cacau, canyella o vainilla.

Ara bé, un refresc estiuenc molt demanat als cafès i tavernes de la Catalunya de mitjan segle XX va ser el suau —potser més conegut i tot per «soldat»—, que tant consumia un jove de vint anys com un padrí de setanta

La gasosa, que acabem d’esmentar, va ser la primera de les begudes refrescants carbonatades que comercialment va fer forat de debò. Se’n bevia a casa i se’n bevia als cafès i les tavernes. Un consum elevat que va donar peu a la creació d’una fàbrica de gasoses, juntament amb sifons, a moltes poblacions catalanes mínimament grans. A l’Alt Urgell, hi van treballar la del Ramon Nadal i la del Joan Argerich, totes dues a la Seu —l’Argerich era d’Organyà, on també envasava sifó—; la del Domingo Flotats, a Nargó, i la de l’Enric Barber —renom d’Enric Bullich, barber d’ofici i pare del conegut cuiner Josep Bullich—, a Oliana, que envasava gasosa i sifó per concessió del Nadal de la Seu. En Flotats, a Nargó, a més d’envasar gasosa i sifó també va crear dos refrescos, un de taronja i l’altre de llimona. «Un Flotats de taronja» —o «de llimona»—, deien els nargonins quan en demanaven.

Unes indústries que tot i ser locals oferien al client un producte —gasosa, sifó o refrescos— d’una gran qualitat, reconeguda per la mateixa gent de la comarca i per la que venia de fora i el tastava. Avui no creiem que poguessin oferir aquell producte. La primera matèria, l’aigua, no té la mateixa qualitat ara que llavors.

Afegitó I

En la foto que il·lustra l’article, l’ampolla de gasosa porta la llegenda, gravada al vidre: «Argerich. Seo de Urgel». La prova inqüestionable, doncs, que l’Argerich fabricava a la Seu i que a la foto no s’aprecia.

Afegitó II

Un altre refresc estiuenc casolà que es consumia força a la Catalunya proletària —és a dir, d’extracció pobra—, tant a les grans ciutats com a qualsevol poble de la ruralia, era un got d’aigua fresca, una culleradeta de sucre i un raget de vinagre. Una gent pobra, sí, però que sabia molt bé què es feia. Una de les propietats del vinagre és la de ser refrescant.

Pel que fa al nom de «suau» de la beguda de cafè, sucre i gasosa que hem esmentat suara, pot ser que provingui de l’associació amb el terme Zuavo, el nom amb què es va comercialitzar la beguda inicialment. Però com que «zuau» també era el nom d’un soldat algerià al servei de França, el nom del refresc ben aviat va passar, probablement per associació d’idees, de ser «suau» a ser «soldat», que és el que en realitat era un «zuau».

Read Full Post »

Bellaterra, 10 d’agost de 2025

LLUIS TORRES✍️El flam de castanyes és una delícia que combina la textura suau del flam amb el sabor ric i intens de les castanyes, un ingredient estrella de la tardor, que ara ho farem amb castanyes confitades. Aquesta recepta és perfecta per aprofitar productes de temporada i sorprendre amb un postre casolà diferent i exquisit. El toc aromàtic de la vainilla arrodoneix aquest flam, convertint-lo en una opció irresistible per a qualsevol ocasió. Seguiu els passos i gaudiu d’un resultat espectacular!

INGREDIENTS:

250 g de castanyes
1/2 l de llet
3 ous ecològics
100 g de sucre
1 canó de canyella
400 g de crema de llet
mantega (per untar el motlle)
Guarnició: Una castanya confitada

PREPARACIÓ:

Per començar, bulliu les castanyes fresques o congelades, durant 1 hora i 1/2 amb la llet, el sucre i el canó de canyella.

Un cop bullides les castanyes, tritureu-les amb la crema de llet amb l’ajuda de la batedora.

Bateu 2 ous en un bol i barregeu-los amb les castanyes triturades. (Us ha de quedar una pasta que tingui una textura semblant a la d’un puré de patates suau).

A continuació, unteu el motlle amb mantega i ompliu-lo amb la barreja.

Coeu-ho al forn al bany maria, uns 3/4 d’hora a 180 graus.

Finalment, deixeu refredar el flam i desemmotlleu-lo.

Serviu-lo en un plat i decoreu amb una castanya confitada.

Bon profit i bona cuina!

Read Full Post »

Bellaterra, 8 d’agost de 2025

“En èpoques anteriors, més tristes per a molts paladars catalans, no es tenia cap consideració per la nostra gastronomia. Els propis establiments de luxe del país no la practicaven. La mitja dotzena de locals de luxe que hi havia a Barcelona estaven elaborant cuina francesa, perquè el fricandó o els peus de porc, per posar un parell de clars exemples, no eren receptes gaire ben vistes”.

Els bellaterrencs Angi Ciurezu i Francesc Pérez  📷CEDIDA

“De 1994 a 2015, La Taula va conservar el Bib Gourmand, una classificació creada per la Guia Michelin, que a dia d’avui, pocs restaurant de Barcelona i Catalunya la poden oferir a la clientela”

En Francesc Pérez i l’Angi Ciurezu formen el matrimoni que des del 30 de maig de 1994, dia rere dia, aixequen la persiana de La Taula de Muntaner, un restaurant situat a la part alta de la ciutat de Barcelona, i que ens ocupa ara en aquestes dues pàgines. Ell va enfilar el camí de la restauració de molt jove, captivat per l’àmbit dels serveis en general. D’aquesta manera, va treballar a diferents establiments, tots ells d’alt nivell, i després va marxar cap a Suïssa. A partir d’aquell moment, de la seva estada al país helvètic, se li van obrir les portes per tornar a la capital catalana. Angi ve per la seva part de la carrera de Belles Arts, i aplica així la seva sensibilitat cultivada a la cuina.

“La idea de muntar el nostre propi local a Barcelona va venir perquè jo tenia ganes de fer la meva pròpia cuina explica en Francesc-. El que jo volia era deixar de practicar la restauració de grans paraments, baixar a una altra tessitura i anar a buscar un restaurant una mica més casolà, amb un aire més familiar.”

El nostres personatges volien un establiment a la seva mesura, que fos un fidel reflex de les seves pròpies idees. Ell mateix explica que, de fet, aquesta és la mena de restauració que s’aplica normalment a la resta de nacions del continent europeu: una restauració ben muntada, professional i, al mateix temps, íntima, familiar i amb un cert toc d’elegància.

A La Taula de Muntaner la recepta és gastronomia catalana amb una nota diferencial, que és l’elaboració de plats d’altres països de la Mediterrània i del centre d’Europa, és una línia de cuina mediterrània i centreuropea. Una especialitat són els farcellets de col, que aquí desperten opinions contraposades. És un tipus de farcellet a l’estil del de Poblet, però amb ingredients diferents i més semblant a la choucroutte. I després hi ha els pastissos, que també són molt diferents i de canvi diari”

Això últim un públic tan llaminer com ho és el català ho agraeix. En Francesc mateix, com a amant del dolç que és, dedica per exemple bona part de la seva atenció al capítol de les postres:

“Ens agrada posar en pràctica, aquí i en la resta de propostes, tot allò que ens agradaria trobar a nosaltres quan anem a un altre restaurant com a clients. Això no obstant, has de tenir una personalitat pròpia, no deixar-te anar al ritme dels corrents del moment.”

Els propietaris de La Taula de Muntaner també tenen molt clar que s’ha de provocar, des dels establiments gastronòmics, que la gent surti a menjar fora de casa.

Ells, en aquest sentit, creuen fermament -no pas ara per qüestions de crisi econòmica, ni per directrius governamentals, sinó ja de molt abans- en la línia dels menús tancats: “Des del primer dia que vam entrar en aquesta dinàmica, perquè ens interessa que el client torni i que, a més, ho faci sovint.”

Això ens porta a l’altre element diferencial de la casa, el que ells han batejat com a Menús Sorpresa.

Es tracta d’una oferta gastronòmica a preu tancat. Aquí l’ingredient base és el factor sorpresa. La fórmula, a més, els ha donat molt bons resultats, al Francesc i l’Angi, de manera que n’estan molt contents, d’haver-ho posat en pràctica.

“Un restaurant no s’inaugura un cop a la vida, sinó cada servei” (ANGI I FRANCESC)

Les taules d’aquest local de la part alta de Barcelona també gaudeixen d’aquest principi d’honestedat que apliquen els seus propietaris, un principi que en aquest apartat es transforma en el parament d’una vaixella excepcional. A La Taula de Muntaner saben molt bé què és el muntatge d’una taula de luxe. Han sabut eliminar tanmateix elements superflus i pompes injustificables.

Estem parlant, en una linia màxima de tres mil pessetes per persona, de tres plats, postres i cava brut sense límit: “Ens movem en una mesura de costos controlats, i els diners que ens puguem gastar en publicitat els invertim en el client. Això és tot.” La prova irrefutable del seu èxit és que fan ple diàriament, al menjador, i ni tan sols les jornades en què hi ha partit de futbol del Barça al Camp Nou no fan trontollar la bona marxa dels quaranta coberts del restaurant de l’Angi i en Francesc,

En èpoques anteriors, més tristes per a molts paladars catalans, no es tenia cap consideració per la nostra gastronomia. Els propis establiments del país no la practicaven. La mitja dotzena de locals de luxe que hi havia a Barcelona estaven elaborant cuina francesa, perquè el fricandó o els peus de porc, per posar un parell de clars exemples, no eren receptes gaire ben vistes.

Francesc Pérez, de La Taula de Muntaner explica els motius d’aquella política culinária: “Jo crec que aquest funcionament era un mecanisme que servia per justificar uns determinats preus. Estem amb el de sempre, es volen disculpar unes tarifes exageradament inflades. A partir de la implantació de la democràcia, a l’Estat espanyol, hi ha hagut una normalitat i s’ha començat a creure en el que es feia aqui. De totes maneres, no tot el que es fa actualment és cuina cent per cent catalana, perquè hi ha una mescla de procedències.”

Sigui com sigui, sembla que les coses es comencen a encaminar, encara que tots estiguem dins del sac de la cuina mediterrània. De totes maneres, malgrat les escoles d’hostaleria que hi arriba a haver, en Francesc és de l’opinió que les grans cases no obren les seves portes a la gent que hi surt, que són d’accés difícil per a les últimes generacions de professionals:

“Els joves restauradors no han de tenir por de muntar el seu propi negoci, és la manera de seguir un determinat criteri que permeti ajustar costos i, de retruc, activar el correcte funcionament del restaurant.”

Conseqüentment, la competència no suposa cap entrebanc, per al propietari de La Taula de Muntaner: “Pots tenir tants locals com vulguis, al teu voltant. Si tu saps el què estàs fent no hi ha d’haver cap problema”

El local de l’Angi i d’en Francesc n’és la millor prova. En aquest establiment, la convicció en la pròpia feina i l’honestedat fan bullir l’olla. Cada matí, quan aquesta parella aixeca la persiana, quan encara no ha començat el brogit dels comensals al menjador, encara es pot palpar un bocí d’aquesta fe en la tebior de les cadires. És la tebior de la quotidianetat ininterrompuda, és la tebior de l’èxit.

NOTA: El 2015, tras la jubilació d’en Francesc, el Restaurant La Taula (així ho vàrem anomenar sempre”, va pasar a mans del seu Chef, en Dani Ferraru i la seva muller Sandra Vílchez, qui segueixen apostant amb professionalitat per la mateixa línia honesta per gaudir-lo cada dia.

Els Restauradors de Catalunya tenen més importància que mai

Tothom té clar que menjar és una necessitat vital, i avui que molta gent viu per treballar haurem de coincidir que els restaurants, els Restauradors de Catalunya, tenen més importància que mai, no només perquè no hi ha temps per cuinar sinó perquè quan n’hi ha és més còmode, i sobretot més bo, que t’ho facin, més ara que, trobant a faltar els plats casolans, demanem fora la cuina de l’àvia.

Aquesta mateixa falta de temps, també per estar amb els nostres -la família, la parella, els amics-, fa que no ens fixem, massa vegades, que darrere aquell menjar hi ha persones com nosaltres que, a més, dediquen la major part de les hores del dia a atendre aquesta necessitat vital nostra, i encara aconsegueixen que ens sentim com a casa, o millor.

Això no obstant -massa vegades també-, no els coneixem, i és aquí on neix la idea de fer aquest llibre, segon volum de la col·lecció Personatges de Catalunya. Sabia que el besavi de la persona que el rep al restaurant podria haver donat de menjar al seu propi avi? Sap la feinada que ha tingut per poder oferir-li aquell plat, que li recorda tant el sabor de la cuina de la tieta? Té idea dels tràngols que ha hagut d’amagar perquè vostè no li ho notés i no li amarguessin la vetllada?

Aquest llibre vol ser un homenatge a totes aquestes persones que no haurien de ser anònimes, que ens fan la vida més agradable -que menjar és també un plaer- i que aquí no només ens expliquen les seves vides i les dels seus establiments, perquè ens siguin més properes, sinó que ens enriqueixen amb els seus coneixements, gastronòmics i d’altres àmbits, que diuen que la taula és una de les millors escoles per ensenyar-nos què és la vida.

Sabia que el restaurant que l’acull té més de dos-cents anys d’història? Sap que la masia on dina és del segle XIII i amaga túnels subterranis dels templers? Té idea del que es perd si no visita aquest o aquell local? Ja només cal que li doni la volta altra vegada al llibre i comenci a llegir, des de la primera fins a l’última pàgina, per viatjar per tot Catalunya i veure, escoltar, sentir, olorar i tastar la cultura d’un poble, d’un país.

Que vagi de gust.

Read Full Post »

Bellaterra, 8 d’agost de 2025

LLUIS TORRES✍️Recordant la Llagosta a la Cardinal que feien al desaparegut Restaurant Finisterre els anys 70, compartim una recepta apareguda a L’Art Culinaire Français, publicat a París l’any 1959. El Finisterre va ser la més gran escola de restauració de Barcelona, des del dia 23 de desembre de 1943, dia de la seva obertura oficial. Inolvidable són els seus 4 Chef històrics: Belmonte, Urgell, Gorros i Valls. Pocs restaurants de Barcelona han tingut, en tants anys, 4 Chefs. (Al Via Veneto deu rondar els 12 Chefs, només des de el 30 d’abril de 1967, quan Oriol Regàs ho va crear i obrí). Tot recordant que aquest últim restaurant, només va practicar la Cuina Catalana en democràcia, amb va l’incorporació del Chef Josep Bullich, que provenia de l’Agut d’Avinyò (la primera Estrella Michelin Barcelona), de Ramon Cabau, que es va suïcidar amb cianur a l’entrada de La Boqueria. Bona cuina i salut!

RECEPTA LLAGOSTA A LA CARDINAL

– Poseu la llagosta viva en un brou bullent.

– Tan bon punt estigui cuita, partiu-la per la meitat al llarg; traieu-ne la carn de la cua; talleu-la a rodanxes i manteniu-la calenta amb unes cullerades de salsa cardinal.

– Despreneu les pinces i traieu la carn per una obertura gran feta amb un ganivet o unes tisores fortes sota les pinces, sense trencar-les ni deformar-les.

– Talleu a daus la carn treta, així com la carn dels pits; afegiu-hi el mateix pes de bolets cuits i la meitat d’aquest pes de tòfones, també tallades a daus.

– Lligueu aquest salpicon amb unes cullerades de salsa de llagosta.

– Ompliu les pinces buides amb una mica d’aquest líquid i repartiu la resta en una capa uniforme a la part inferior de cada mitja closca de llagosta.

– Sobre aquest salpicon, disposeu les escalopes de llagosta, mantenint-les calentes, alternant-les amb boniques rodanxes de tòfona.

– Un cop guarnides les dues mitges closques, poseu-les en un plat i, per mantenir-les dretes, col·loqueu les pinces a cada costat.

– Cobriu les escalopes i les pinces amb salsa cardinal; empolvoreu-ho amb formatge ratllat; amaniu-ho amb mantega fosa i glaceu-ho ràpidament, en un forn alt o sota una salamandra.

SALSA CARDINAL (també special per a peix i ous poches a l’estil Finisterre)

Afegiu a tres quarts de litre de salsa beixamel:

1. Un decilitre i mig de brou de peix i essència de tòfona (la meitat de cadascun), reduïts a un quart;

2. Un decilitre i mig de nata. Porteu-ho a ebullició fora del foc amb 100 grams de mantega de llagosta molt vermella i amaniu-ho amb un pessic de caiena. Especial per a peix.

Read Full Post »

Bellaterra, 6 d’agost de 2025

“Les flors s’han de disposar amb molt de gust, ja que aportaran la seva frescor i els seus colors vius a la taula, i s’han d’evitar els rams massa grans que interfereixin amb la interacció dels convidats. Seran a la taula el que els parterres i les vores són a la geometria harmoniosa d’un jardí francès”

PARATGE I DECORACIÓ DE LA TAULA

Cal tenir especial cura en l’elecció del mantel, ja que serà el suport i, per dir-ho d’alguna manera, el teló de fons del conjunt. Preferiblement blanc per als sopars, pot ser llis, de damasc, amb incrustacions de puntes o brodat anglès, o adornat amb brodats realçats amb fil d’or, amb tovallons a joc. Cal reservar els estovalles individuals per als dinars íntims i evitar els mantels massa desordenats.

Una regla bàsica de confort és deixar prou espai entre els convidats perquè tothom estigui còmode. Això es reflectirà en la distribució dels plats.

Per sopar, aquests han de ser de porcellana blanca, rodons o contornejats, amb una vora daurada o una decoració subtil. Si teniu vaixella antiga, ha de ser adequada a l’estil de la taula i dels coberts. Només un plat pla per persona, tant si comenceu amb una sopa com un consomé: veurem més endavant com servir la sopa. En cap cas s’han de col·locar dos plats un sobre l’altre.

Preferim que els gots siguin de cristall fi i amb peu. La mateixa raó que prohibeix les copes sense peu, perquè la mà extingeix les vibracions de la llum, també s’aplica al marbrejat, gravat, facetat, acolorit, etc. El material de vidre o cristall ha de ser com si estigués absent: més transparent és la millor opció. Una copa digna d’un gran vi fa sentir la seva presència fent-la oblidar.

Una bona copa amb peu ha de ser de la mida adequada, prima, lleugera, equilibrada i ben col·locada. El bol no ha d’eixamplar-se, sinó que ha de tendir a estrènyer-se en forma de tulipa. El peu, com la cama d’una dona elegant, no té ús d’ornaments vanitosos que interrompen la línia. Ni quadrat, ni hexagonal, ni octogonal, roman sòbriament cilíndric. L’alçada total de la base i el peu ha de ser lleugerament inferior a la del bol anomenat preprenent. La base és rodona. El got que veieu (pàg. 49, fig. 5) és potser el got ideal. La seva substància és lleugera. Tot i romandre sòlid, té la finesa del cabell, i el got conserva, en la seva esveltesa, el poder de l’equilibri. El bol en forma de tulipa, sense exagerar el tancament corbat, està sostingut per un peu de proporcions impecables.

Res impedeix el moviment giratori, la carícia de la mà, l’espectacle per als ulls i la felicitat del nas. Sense ornaments, sense gravats, sense taques… Tot pel vi!

No ompliu mai la copa més de la meitat. És millor quedar-se a sota, molt a sota, més a prop d’un terç que a la meitat. Els nostres grans vins francesos estan dotats d’esperits diversos i matisos afalagadors que no haurien de ser disminuïts per una copa massa petita o massa plena. Deixeu que el petit geni, en sortir de l’ampolla, prengui tota la seva facilitat i floreixi lliurement; segur que us recompensarà.

Les copes es disposen en línia davant dels plats, o lleugerament inclinades, la més gran a l’esquerra per a l’aigua, i, en ordre descendent, tantes copes de vi com anyades diferents es serviran durant el menjar. Per al xampany, no hi ha d’haver cap copa ni flauta, ambdues igualment inadequades per tastar-lo, sinó una copa força gran, separada de les altres. Per a un gran sopar de recepció, aquesta última es pot substituir per una copa de plata daurada.

Els coberts sempre seran la decoració més bonica d’una taula; la seva qualitat, el seu poliment, una selecció i disposició encertades de les peces garantiran la brillantor i la classe de la decoració.

La disposició dels coberts és la següent: a l’esquerra del plat, la forquilla de taula, després la forquilla de peix, sempre que, és clar, es serveixi; a la dreta, el ganivet, amb la fulla mirant cap al plat, i el ganivet de peix. Si el menjar comença amb sopa, la cullera es col·locarà a la dreta del ganivet de peix. Si cal, es substituirà per la forquilla d’ostres. En cap cas s’han de col·locar coberts o culleres entre el plat i els gots; això seria un pas en fals greu, almenys a França. També es prohibeixen els reposaganviets antiestètics, que no serveixen per a res, ja que les forquilles i els ganivets es substituiran amb cada plat; per tant, no caldrà tornar-los a col·locar sobre el mantel; romandran sobre els plats. La tradició francesa dicta que les forquilles es presentin amb les pues perforant el mantel, i no al revés, mostrant així els escuts d’armes o els números amb què estan gravats. De la mateixa manera, la part interior de les culleres s’ha de girar cap a la taula, seguint la mateixa disposició.

Finalment, com a refinament de bon gust, assenyalem el petit plat individual de mantega de plata o cristall i el seu ganivet, a la part superior dreta del plat gran, i, per a les grans recepcions, un plat de pa col·locat a l’altre costat.

Un costum nòrdic comença a introduir-se a França, i l’esmentarem pel seu luxe elegant: ens referim als anomenats “plats de presentació”. Aquests són de plata, rodons i molt plans, amb un diàmetre lleugerament més gran que el dels plats de taula col·locats a sobre. Romanen davant de cada convidat mentre es serveixen els plats i, durant el canvi de plats, mostren el gran escut xifrat o gravat amb què estan adornats al centre. No es retiren fins al plat de formatges. En cap moment, per breu que sigui, el lloc davant d’un convidat quedarà buit fins a les postres.

El centre de la taula, destinat a seguir sent un element decoratiu permanent durant tot l’àpat, requereix una cura especial i una atenció escrupolosa al volum i al color. Tant si es tracta d’un centre de taula amb una base glaçada, com si sosté una terrina de plata o de terrissa.

Aquest, naturalment, és purament decoratiu, ja sigui una cistella de flors o fruites, o un arranjament floral animat amb diversos objectes. La imaginació de l’amfitriona inspirarà la composició d’aquest centre de taula de manera diferent, segons el seu estat d’ànim i l’abast de la recepció.

Les flors s’han de disposar amb molt de gust, ja que aportaran la seva frescor i els seus colors vius a la taula, i s’han d’evitar els rams massa grans que interfereixin amb la interacció dels convidats. Seran a la taula el que els parterres i les vores són a la geometria harmoniosa d’un jardí francès.

Un sopar elegant s’ha d’il·luminar amb espelmes, portades per canelobres baixos al final de la taula o al voltant del centre. Les seves flames, combinades amb una il·luminació elèctrica discreta, proporcionaran la calidesa de la seva preciosa llum a l’ambient d’una vetllada. Faran brillar els coberts i el cristall, i jugaran amb el color dels vins a les copes; ressaltaran la complexió de les dones i la brillantor de les seves joies. Cal anar amb compte perquè les espelmes estiguin a l’alçada adequada, ni massa altes ni massa baixes, per evitar ombres antiestètiques a les cares; a més, assegureu-vos que no interfereixin amb els convidats. Queda determinar, amb simetria i conveniència, la col·locació dels salers, les capses d’espècies i els pots de mostassa, així com la de les gerres d’aigua i vi si es tracta d’un àpat íntim. Una taula molt luxosament parada i servida no té garrafes, excepte amb finalitats decoratives; just abans que entrin els convidats, els gots s’ompliran amb aigua gelada, i els cambrers s’asseguraran que se n’ofereixi més si cal, durant l’àpat, entre els diferents plats de vi.

No oblidem els tovallons; ben plegats, als plats o a l’esquerra d’ells, amaguen el pa; es negaran a deixar-se erigir en bastides complicades i pretensioses. Una taula de sopar no és un pastís de noces.

Tot està a punt ara, i els seients dels convidats es designen amb una targeta, si n’hi ha prou per justificar aquesta pràctica. Les regles de precedència s’han observat amb tacte en l’assignació de seients, sense ometre certes afinitats. L’amfitriona supervisa la seva taula per última vegada; s’acosta el moment en què arribaran els primers convidats.

Font: Art Culinàries Francis, Editorial Flammarion, París, 1959

Read Full Post »

Bellaterra, 4 d’agost de 2025

“Tal com assegura l’Agència Espanyola de Seguretat Alimentària i Nutrició, a l’estiu augmenten infeccions com la salmonel·losi i l’hepatitis A, o intoxicacions com el botulisme o la gastroenteritis”. 

Una higiene correcta o conservar els aliments a la temperatura indicada són alguns dels consells proporcionats per l’Agència Espanyola de Seguretat Alimentària i Nutrició (Aesan).

L’estiu és una època de molta calor, vacances i sortides a restaurants, entre d’altres plans que impliquen menjar o lleure gastro. Augmenta el consum d’aliments a l’aire lliure o d’aliments processats, incrementant-se també els factors de risc que poden provocar intoxicacions alimentàries. 

D’aquesta manera, l’època estival és un període en què cal tenir més precaució amb les toxiinfeccions alimentàries, que són malalties que es produeixen en ingerir aliments amb presència de gèrmens patògens o les seves toxines.

Les infeccions es poden patir per ingerir bacteris o virus vinculats a l’aliment. Per la seva banda, una intoxicació es produeix en prendre toxines produïdes per aquelles prèviament formades en l’aliment i la infestació es deu a la ingestió de formes paràsites en fases del cicle evolutiu del producte. 

Tal com assegura l’Agència Espanyola de Seguretat Alimentària i Nutrició, a l’estiu augmenten infeccions com la salmonel·losi i l’hepatitis A, o intoxicacions com el botulisme o la gastroenteritis. 

Símptomes d’una intoxicació

Els símptomes més freqüents en una intoxicació alimentària són diarrea, vòmits, nàusees, malestar general, mal de cap o fins i tot febre. intoxicació poden ser més greus. És recomanable acudir a un centre de salut en cas que es tinguin sospites d’una intoxicació i/o et trobis en el grup de risc.

Les intoxicacions es poden donar en nombrosos aliments, encara que els més propensos són els aliments congelats, els peixos o carns crues, aquells productes que continguin ou mal cuinat, fruites, verdures i els productes lactis.

Com evitar la intoxicació alimentària?

Davant el possible risc de patir intoxicacions alimentàries durant l’estiu, l’Agència Espanyola de Seguretat Alimentària i Nutrició (Aesan) ha publicat una sèrie de recomanacions que permetran evitar nombroses malalties alimentàries, ja sigui a la llar o als restaurants. 

En primer lloc, recomanen consumir aliments que s’han tractat de forma higiènica, respectant les temperatures a què s’han de conservar i els temps recomanats per al seu consum. 

Pel que fa al cuinat d’aliments d’origen animal, des d’Aesan aconsellen que la temperatura a què s’ha de sotmetre l’aliment ha d’assolir un mínim de 70 graus al centre del producte durant almenys dos minuts. Està desaconsellat deixar els aliments cuinats a temperatura ambient.

D’altra banda, l’organització també assegura que els aliments s’han de conservar adequadament sota l’acció de la calor, per sobre de 60 graus, o sota l’acció del fred, amb un màxim de cinc graus. 

En relació a la seva conservació un cop ja han estat cuinats, l’agència recomana que les sobres de menjar no estiguin més de dues hores exposades a temperatura ambient i que es refrigerin com més aviat millor. 

De la mateixa manera, entre la resta de recomanacions hi ha l’evitar el contacte entre aliments crus i processats, assegurar una correcta higiene de la persona que manipula els aliments, mantenir els productes fora de l’abast d’insectes o animals, utilitzar aigua potable o no consumir aliments peribles que estiguin exposats a temperatura ambient. 

Font : Público

Read Full Post »

Bellaterra, 13 de juliol de 2025

“Catalunya com a Regió Mundial de la Gastronomia 2025 promou la gastronomia com a forma d’expressió cultural i ofereix un conjunt de fires, exposicions i experiències que vinculen el menjar amb un paisatge únic”.

– Roses ofereix una àmplia gamma de tallers, tasts i presentacions per promocionar el menjar i la gastronomia locals

– El projecte pretén crear sinergies entre les confraries de pescadors locals i els restauradors dels pobles de la zona del Cap de Creus

✍️ A Catalunya, cuinar és un esdeveniment social, un espai de trobada de sabors, costums i persones. En els darrers anys, els professionals de la gastronomia catalana han apujat el llistó i han convertit el país en un referent mundial de la cuina. Aquest any, Catalunya ha estat reconeguda com a Regió Mundial de la Gastronomia i això situa les seves receptes i costums al mapa per als amants del bon menjar d’arreu. En pocs anys, el menjar i el vi s’han convertit en un gran atractiu per als visitants que busquen alguna cosa més que sol i platja. A més, les experiències gastronòmiques són una manera excel·lent de conèixer la cultura d’un poble. En aquest article detallem una mostra de les moltes fires, exposicions i experiències que vinculen la gastronomia a un paisatge i un territori únics.

El millor marisc de Llançà

La vila de Llançà, a la Costa Brava, aposta per consolidar-se com a centre de la bona gastronomia i el bon vi amb diverses propostes destinades a promocionar els productes locals i les delícies tradicionals. Destaquen els esdeveniments Street Food, els tallers Espai Gastromar i la campanya Music & Wine.

Sens dubte, el producte estrella local d’alta qualitat és l’ escamarlà . Aquest marisc s’està promocionant en el marc d’un projecte per crear sinergies entre les confraries de pescadors locals i els restauradors de diversos municipis del Cap de Creus.

Mentrestant, els esdeveniments gastronòmics de carrer s’han consolidat com a trobades imprescindibles per als amants del menjar. Tenen lloc de febrer a juny i ofereixen una àmplia varietat de tapes d’establiments locals acompanyades de vins i cerveses artesanes de la DO Empordà.

Pel que fa a l’Espai Gastromar, que recentment ha obert les portes juntament amb la nova oficina de turisme de la Casa del Mar, serà un centre dedicat a difondre la cultura culinària amb arrels marineres. Al llarg de l’any, organitzarà tallers, com ara un sobre la salaó d’anxoves, en què els participants aprendran a elaborar aquest peix conservat emblemàtic de la costa catalana.

El festival Música i Vi també serà un punt culminant, combinant concerts de música en directe amb tasts de vins de la DO Empordà i acompanyats de menjar durant l’estiu.

atret un públic divers, tant local com visitants, i s’ha convertit en un esdeveniment de referència en la projecció de la riquesa gastronòmica del país. La campanya posa en valor l’arròs únic i d’alta qualitat de Pals gràcies a la participació de diversos restaurants locals que hi participen. L’arròs de Pals, que es conrea als fèrtils arrossars de l’Empordà, és el resultat de més de 500 anys d’història i tradició arrossera. Els restaurants participants oferiran menús especials que inclouran creacions culinàries com el plat principal tradicional, l’arròs a la cassola .

La campanya gastronòmica inclourà activitats associades, com ara visites guiades temàtiques als arrossars que expliquen el procés històric de cultiu, collita i processament de l’arròs, cursos de cuina que expliquen les tècniques tradicionals de preparació de l’arròs, xerrades i tallers, i mercats de productes locals en què també participaran cellers de la zona.

En resum, la campanya ofereix una sèrie d’esdeveniments que actuen com a porta d’entrada per descobrir el patrimoni cultural i natural d’aquesta ciutat medieval emmurallada, amb els seus carrers empedrats, antigues torres de guaita costaneres i vistes panoràmiques dels arrossars, totes experiències que complementen perfectament les delícies gastronòmiques que s’ofereixen.

Quatre estacions de gastronomia, paisatge i vi a Roses

Durant tot l’any, l’Aula Gastronòmica de Roses, un espai de promoció de la gastronomia i la pesca de la vila marinera, ofereix una àmplia varietat de tallers, tasts i presentacions que tenen com a objectiu promocionar la cuina i els productes alimentaris locals. A més, hi ha la campanya Tastets de Roses, la campanya Suquet de Peix de Roses, el festival d’estiu Sons del Món a la Ciutadella de Roses, que combina espectacles musicals amb experiències gastronòmiques i vinícoles a l’estiu, i el Festivalet de Roses, que combina gastronomia i música vora el mar a finals de la tardor. En definitiva, una àmplia gamma d’esdeveniments gastronòmics i culturals que consoliden Roses com una destinació imprescindible durant tot l’any per als amants de la gastronomia, el vi i la cultura per submergir-se en els sabors més genuïns de la Costa Brava.

Fira ÀPAT– Costa Daurada i Terres de l’Ebre

Els dies 10, 11 i 12 de maig es celebrà la fira ÀPAT Costa Daurada i Terres de l’Ebre a la ciutat sud de Reus. És un esdeveniment que reuneix professionals del sector agroalimentari, productors locals i amants de la bona cuina. L’objectiu principal de la fira va ser donar visibilitat als productes locals i promoure sinergies entre els diferents actors dels sectors gastronòmic i agroalimentari. Els visitants hi trobaren productes locals per descobrir i tastar, des de vins i oli d’oliva fins a embotits secs, formatges i peix fresc.

La fira ÀPAT també és una excel·lent oportunitat per veure xefs de renom en acció, en showcookings en directe, compartint amb el públic les seves tècniques i receptes elaborades amb productes locals. Aquestes demostracions permetran als assistents aprendre noves tècniques culinàries, descobrir receptes innovadores i inspirar-se en la creativitat dels professionals de la cuina. A més, els millors cellers de la zona oferiran experiències úniques per gaudir de la riquesa vitivinícola que presumeix la zona.

Font: Catalunya Today

Read Full Post »