LLUÍS TORRES|Des de 1923 a 1968, el Cava Marguery es produïa a la finca Can Brillas d’Esplugues de Llobregat, arribant-se a produïr unes 60 mil ampolles anuals.
La poeta Maria Rosa Buïgas i Suárez (1925- 2016), va venir a viure a Can Brillas d’Esplugues, arrel del seu matrimoni el 1948, amb Robert Brillas Juncosa. El 1972, la masia de can Brillas, fou venuda a l’ajuntament i es converti en el Casal de Cultura Robert Brillas. També va passar llargues temporades a casa seva de Bellaterra
Josep Alcalde, membre del Grup d’Estudis d’Esplugues, ens va fer una xerrada sobre les caves Marguery d’Esplugues dijous 27 d’abril a l’Avenç Centre Cultural en presencia de més de 60 persones i amb la intervenció inicial de la nostra presidenta, Rosa Abós, i la presentació de Jordi Figueres, president d el’Avenç.
La Rosa va comentar les dades de l’excursió a Canet que farem el proper divendres 12 maig i el Jordi Figueres va presentar la conferència sobre les caves organitzada conjuntament per les dues entitats. El Jordi va explicar que la conferència formava part d’un projecte més ampli que incloïa també una fira del cava i que no s’ha pogut portar a terme per una posició que va considerar absurda per part de l’ajuntament.
Cal destacar la presència de l’Emili Minga, el seu pare, Ramon Minga, era el masover de can Brillas i que juga un paper molt important en l’elaboració del cava. El cava es produeix a Esplugues des de l’any 1923 al 1968 i es van arribar a produir unes 60 mil ampolles anuals.
La família Brillas tenen dos segles de dedicació a la producció de vins quan Josep Brillas i Socias es decideix a iniciar la fabricació del cava. En Josep va viatjar per Europa per tal de conèixer bé la producció del xampany, i passà temporades a Epernay i Reims, centres importants de producció en la regió de la Champagne, per tal de poder crear el seu propi cava.
El cava espluguí es produïa de manera artesanal i es va guanyar un prestigi important però davant la competència de les grans empreses de Sant Sadurní calia modernitzar la producció i això suposava una inversió molt important i una ampliació de de les instal·lacions i això era impossible a Esplugues perquè el creixement de la població d’Esplugues provoca que no hi hagi espais al voltant del mas per guanyar nous espais per a la modernització de les caves.
L’any 1984, l’Ajuntament va construir l’actual Casal de Cultura, al que se li va posar el nom del seu últim propietari, Robert Brillas, com a reconeixement de la nissaga impulsora de la producció de cava a Esplugues.
I acabarem amb una anècdota sobre els orígens del nom del cava. A Josep Brillas i Socias no li agradava el nom de Brillas com a marca comercial, i buscava un nom que tingués molt més impacte i es va decidir per Marguery, nom d’origen francès que va prendre del restaurant Chez Marguery de Paris, en el que havia estat durant els seus viatges a França.
Per tenir més informació la presentació del Josep Alcalde ens aporta moltes més dades i també la conferència que l’1 de febrer de 1918 va organitzar el Grup d’Estudis d’Esplugues, que també va fer el Josep i que trobareu seguint aquest enllaç. Amb tot plegat us fareu una idea molt completa del que la importància de les caves i del cava Marguery.
El Josep també ens va explicar l’estat lamentable que presenten actualment les caves i aquest abandonament ens ha de servir perquè reflexionem sobre la importància de recuperar el nostre passat agrícola que també forma part de la nostra història i hem de saber-lo explicar a les joves generacions igual que hem volgut explicar el passat de la ceràmica de la Pujol i Baucis.
Grup d’Estudis d’Esplugues Carrer Àngel Guimerà, 38 (08950 Esplugues de Llobregat) ☎️ 933713350
LLUIS TORRES|Josep Garcia i Fortuny (Salomó/Tarragonès, 30 d’agost de 1946), estudià a la Universitat Laboral de Tarragona. Ha estat cap de cuina durant més de quaranta anys. Va presidir l’Associació de Cuiners i Rebosters de Barcelona “Casal del Cuiner” (1984-1986), ex vicepresidente de la Federación de Cocineros y Reposteros de España (FACYRE 1987-1989). Col·laborador del TERMCAT, del CSIC, i de la revista Historia y Vida, i publicà diversos articles en revistes científiques.
Josep García Fortuny, mestre de cuina, (Salomó/Tarragonès, 30 d’agost de 1946) 📷CEDIDA
Josep Garcia Fortuny ens recorda que poques vegades ens adonem, quan ens asseiem a taula, que darrere les elaboracions presents en ella hi ha mil històries. Tant les dels productes que consumim com les de les persones que els preparen de forma convenient. En el llibre que ara presentem, ha volgut donar una importància més gran a les segones. No fa la mateixa tasca un cuiner dels nostres dies que un “cuiner” de fa mil anys. A través de la documentació més exhaustiva que ha pogut aconseguir, García Fortuny ha intentat d’esbossar la trajectòria d’aquells que han servit la societat tot manipulant els aliments que tenien al seu abast. I aixó inclou des dels camperols més humils, passant pels servidors de l’Església i de les classes benestants, fins als moderns caps de cuina que han assolit un lloc de privilegi en els cercles mediàtics contemporanis. Després de molts anys d’investigació, s’ha adonat que aquest tema no havia estat massa tractat d’una manera evolutiva i conjunta. Per això, i malgrat les mancances en què sens dubte ha incorregut, penss que aquesta obra, no ben bé de divulgació, té un lloc en les biblioteques de tots els que senten algun interès per les nombroses qüestions que ha implicat al llarg dels temps l’alimentació humana.
Com a conseqüència d’aquesta recerca, García Fortuny arriba a la conclusió que els cuiners d’altres èpoques mereixien més atenció que la que han tingut fins ara. Si he ajudat al seu millor coneixement, l’objectiu perseguit haurà estat aconseguit, almenys en part. Aquest primer volum s’ocupa d’un període llarg: des de la cultura ibèrica fins ben entrat el segle XIX. En el segon, que ens portarà als nostres dies, ha estat inestimable l’ajut de fons bibliogràfiques i d’hemeroteca.
Des de Bellaterra Gourmet agraïm a l’amic Josep García Fortuny i l’Editor Enric Sallarès Roig per haver-nos ajudat a fer realitat aquesta interessant publicaciódel món de la cuina i els seus profesionals
Josep Rondissoni i Battù / Giuseppe Rondissone Battù (Torí, Piemont, c. 1890-Barcelona, 16 d’agost de 1968), amb els cambrers del Restaurant La Cala de Sitges 📷 CEDIDA
JOSEP GARCIA FORTUNY (Salomó, Tarragonès, 1945) | Rondissoni va ser un cap de cuina suís, o d’origen suís –no he pogut determinar-ho amb precisió-: “Nació en Turín, o en los alrededores de Turín. El aprendizaje y la profesión los ejerció en Francia –on va ser deixeble d’August Escoffier-, Suiza y España, A España le trajo la Guerra Europea y ya no se movió d’aquí”. Així, doncs, va arribar a Espanya, i potser concretament a Barcelona, l’any 1914: “Estuvo de “chef” en el Casino de la Rabassada en aquellos días de la primera contienda en que se jugaba tanto o más que se comía. Su arte lo ejerció en el desaparecido Restaurante Pince de la calle de Fernando, en el Majestic, en el Círculo del Liceo, en el Hotel Victoria de Palma de Mallorca, donde infinidad de veces había servido al archiduque Luis Salvador de Austria”. El propi Rondisssoni diu “que siempre me ponía [l’arxiduc] en la mano una moneda de veinte francos, una propina de príncipe de entonces.
Desde 1924 –data errònia- José Rondissoni se dedica a enseñar lo que sabe en materia gastronòmica” (Llopis 1954).
Ara bé, aquestes notes cal tenir molta cautela perquè segons en comunica el sr. Jaume Rius Gumà, fill de Capellades però resident des de fa molt anys a Sitges i que va tenir el plaer de treballar uns sis o set anys al costat del “Sr. Rondissoni”, tal com explicita, sempre deia que era italià, encara que la seva família podria ser d’origen suís.
Per documentar la seva trajectòria docent he fet un buidat, tant a l’Arxiu General de la Diputació de Barcelona com a la Biblioteca Francesca Bonnemaison. En aquest Centre hi ha lligalls de multitud d’apunts manuscrits sobre alimentació així com de bibliografia culinària, però no puc afirmar que siguin realment de Rondissoni, car estàn escrits per diferents mans.
De la seva qualitat pedagògica se n’han fet valoracions diferents; per exemple: “Del que s’aprenia amb Rondissoni, se’n pot tenir una idea fullejant les seves Classes de cuina. Si obrim a l’atzar les del curs 1925-26, hi trobem receptes com bavaresa Bristol, consomé Celestina, puré Longchamps, maionesa de salmó a la russa, rosbif a l’anglesa, etc. Obrim per on vulguem, sempre surten plats semblants i poques vegades una recepta del país” (Torrado, dins Agulló 1990,VII). En aquesta època sembla que Rondissoni va consultar-utilitzar el manuscrit de fra Tolosa que he esmentat, perquè en el receptari, en llapis i en català, hi figura la paraula “fet” en algunes elaboracions i, en alguna d’elles, la data, que correspon a les classes que impartia aleshores. Si aquest tipus de cuina la feia abans de la guerra, una vegada passada, va continuar en la mateixa línia. Així per exemple, el llibret nº 4 de les “Clases de Cocina” que l’autor impartia al centre, anomenat ara “Instituto de Cultura para la Mujer”. S. F. de F.E.T. y de las J.O.N.S, seguint el règim franquista, que corresponen al curs 1943-44, hi figuren “Huevos al nido”, Tartaletas de langostinos”, “Huevos a la Clamar”, etc. Això mateix es pot observar en els números 5 i 6 del mateix Curs. No cal dir que aquestes últimes classes s’impartien en “la lengua del Imperio”, és clar!
Abans de la guerra civil, concretament l’any 1935, el professor Rondissoni també impartia classes a les subscriptores de la revista “Menage” -de la qual n’era responsable de la redacció culinària-, que tenien lloc a l’Institut de Cultura de la Dona, tal com he pogut localitzar als números 49 i 52 de la revista esmentada. Les receptes són de caire estrictament francès: “Filetes de lenguado Orleans”, “Tournedos a la Marguery”, “Carlota Walkiria”, “Merluza a la Trianon”, “Solomillo de ternera a la Rodesia” i “Savarina a la Pompadour”. Rondissoni també feia classes per correspondència, per als subscriptors de la revista, com manifesta el número 49, p. 229.
Revista Menage
Rondissoni figura com a “Jefe de Redacción” de la revista Menage des del primer número (febrer de 1931) fins al 70, de novembre de 1936. No sé perquè, a partir d’aquesta data, l’empresa Sociats prescindeix dels seus serveis i no descarto que fos a causa de la guerra i la davallada del consum dels seus productes. Més enllà d’això crec, però, que Menage necessitaria un estudi monogràfic on s’analitzés, per una part, el receptari i la seva evolució, les possibles duplicitats a variants de les elaboracions i, sobretot, quina mena de receptari s’hi troba i a quin públic anava adreçat.
El mes d’agost de 1932, amb motiu d’una Exposició-Fira de fruites que es va celebrar a Barcelona, aquest Mestre va coŀlaborar en l’elaboració de melmelades així como en la tècnica de conservació de fruites (L.V., 09/08/1932: 8).
Les classes de cuina a l’lnstitut de Cultura de la Dona
Per fer un puntual seguiment de les Classes de Cuina que es van impartir a l’Institut de Cultura de la Dona, m’he basat en la documentació que es conserva a la Biblioteca Francesca Bonnemaison. El document més reculat que hi he trobat és de l’any corresponent al Curs 1912-1913. A la part ”Culinaria” hi figura com a professor Mr. Pince (Programa 1912: 45); no he trobat cap mena d’informació sobre aquest mestre. Recordo que a Barcelona hi ha haver el restaurant Pince, però crec que el patró no era cuiner; és possible que fos un germà. En el Report corresponent al Curs 1916-1917, s’hi diu: “Classes setmanals. Aquestes classes, que començaren a funcionar l’any 1913, tenen per objecte els coneixements complementaris i domèstics de les alumnes, com indiquen les assignatures de què les matèries consten” (Report 1916: 20). Per tant no hi ha cap dubte sobre la data dels inicis dels Cursos de Cuina (a més això concorda amb la còpia de l’exemplar que tinc per deferència de l’amic Castells). El Curs 1914-1915 tornem a trobar “Cuina Pràctica. Sota la direcció de Mr. Pince” (Programa 1914: 35). Les classes es feien els dimarts al matí, d’onze a dotze. El Curs 1917-1918, en la “Llista de Professors i Assignatures, Classes setmanals”, i en l’apartat “Cuina Pràctica”, hi continua figurant Mr. Pince i en les Classes de Rebosteria, D. Manel Muñoz i Josep Torres. En aquestes últimes hi havia alternança de professors; a les de 1916-1917, s’hi incorpora Josep Jansà, a les del 1930, Miquel Termes, Mercè Sarrado [o Serrado] i Mercè Vert.
Sobre la data d’incorporació de Rondissoni a les Classes de Cuina s’ha de dir que, malgrat que segons s’ha dit: “Rondissoni s’incorpora a l’Institut el juny de 1921, segons el llibre d’Actes, i cobrarà de 400 a 500 pessetes al mes. Tenia també cura dels menjadors del casal” (Marín 2004: 135), aquesta data no és correcta, ja que a la Memòria-Programa 1918-1919, dins el “Quadre de Professors”, i a l’apartat de “Cuina Pràctica”, ja hi figura D. J. Rondissoni. Ara bé, em comenta la senyoreta Maria Oriola, actual bibliotecària de la Biblioteca Bonnemaisom que no es conserven les Actes corresponents als anys 1920-1921. Com que Rondissoni, segons Llopis: “Su arte lo ejerció en el desaparecido Restaurante Pince, de la calle de Fernando”, una hipòtesi plausible seria que fos aquest tal mestre Pince, inicialment encarregat de les classes i que després cedir més tard a Rondissoni.
En el Report anual que feia l’Institut de Cultura referent a la marxa de l’Entitat, l’any 1923 les: “Classes de Cuina Pràctica. L’esmentada Classe s’obrí el dia 7 de novembre confiada, com les d’Ensenyament Secundari i Domèstic i la de Cuina Popular al professor D. Josep Rondissoni. Es dóna els dimarts, a les 11 del matí, confeccionant-se el plat i fent-ne mentrestant l’explicació del mateix”. Les Classes de Rebosteria es van iniciar el dia 6 de novembre: “Les lliçons anaren alternant, dedicant-les una setmana a plats de rebosteria, i l’altra a plat dolç de cuina, confiades respectivament als professors senyor Torres i Sr. Rondissoni. A les alumnes d’aquesta classe, el mateix que a les de cuina pràctica, se’ls entregà mensualment un llibret que contenia impresa l’explicació de les lliçons donades durant el mes”.
L’any 1924, pel que fa a “Cuina casolana”, hom diu: “Destinada a les sòcies en general, ha vingut donant-se els tercers diumenges de mes a la tarda”. Sobre les “Classes de cuina popular” sabem que: “Començant el 16 d’octubre, tots els dies feiners el matí, ha funcionat aquesta classe a la qual ha assistit un promig de 150 cuineres. La darrera lliçó es donà el 28 de juny. A les que acreditaren tenir 60 tiquets d’assistència i confeccionaren un guisat a presencia d’un tribunal se’ls expedí un certificat d’aptitud”. De les Classes de cuina pràctica es comenta: “Des del 6 de novembre fins el 16 de juny, excepció feta els dies festius i de vacances, s’ha donat els dimarts a les 11 del matí la lliçó de cuina pràctica. A la mateixa es matricularen, assistint-hi amb assiduïtat, bon nombre de senyores i senyoretes de l’alta societat de Barcelona”. Resulta evident que les Classes gaudien d’un gran predicament en aquests anys. Com a complement, les alumnes tingueren durant el curs una lliçó d’”anatomia animal”, mostrant-los les diferents peces d’una vedella i la seva aplicació més adient pels diversos guisats.
El mestre Rondissoni, pel que sembla, no deixava res a l’atzar. Però si les Classes de cuina, fins a la data esmentada, eren tot un èxit, en canvi a l’”Escola de cambreres i cuineres” es reconeix que: “Comptades han estat les demandes d’ingrés en aquesta escola, essent d’esperar que aniran augmentant quan es coneguin la utilitat i importànciad’aquest ensenyament”.
El novembre d’aquest any 1924, Dª Rosa Sensat [i Vila] de Ferrer –la cèlebre pedagoga, aleshores directora de l’Escola del Bosc-, va pronunciar-hi una conferència sobre les bases d’una alimentació racional. Ja en el curs iniciat l’any 1925, el dia 4 de novembre van començar les Classes de l’Ensenyament Domèstic. En el primer curs s’impartien: “Nocions de ciències aplicades a la cuina i a la casa”. En el segons curs: “Cuinar i Proveïment”. S’explicita que: “Les alumnes han fet les pràctiques de servir taula i auxiliar a la cuina del Restaurant sota la direcció dels professors senyor Pagès i senyor Rondissoni”. Aquestes Classes finalitzaren el dia 13 i el dia 20 amb un acte de comiat i en presència de les alumnes, familiars i tot el cos Directiu de l’Escola, es van presentar plats elaborats per les alumnes. Les classes de “Cuina casolana” es feien mensualment un diumenge a la tarda. En acabar se sortejaven els “guisats entre las presentes”.
Sobre les Classes de cuina popular: “Des del dia 16 d’octubre al 27 de juny, tots els dies feiners s’ha donat, a les 8 del matí, una lliçó de cuina”, també amb el mateix nombre d’assistentes de l’any anterior. Les Classes de cuina pràctica es van impartir del 4 de novembre fins al 23 de juny. Les assistentes continuaven sent de l’”alta societat de Barcelona”. Respecte a la Classe particular de cuina, amb una classe setmanal, “a la qual han assistit les alumnes que elles mateixes, sota la direcció del professor senyor Rondissoni, confeccionaven els guisats”. L’”Escola de Cambreres i Cuiners” continuava amb la mateixa tònica que l’any anterior, és a dir, amb una participació més baixa del que s’esperava.
El mateix any 1925 es van fer: “Classes de Cuina de Règim. Amb l’objecte de facilitar llur comesa a les persones que tenen a llur càrrec l’alimentació de malalts sotmesos als diferents règims que les malalties exigeixen, pel mes de març foren establertes les esmentades classes de cuina; després d’haver demanat el valuós concurs, que amablement ens fou concedit, de metges competents en diverses especialitats”. En aquest sentit, dos anys després, Rondissoni va coŀlaborar amb el llibre Lliçons de cuina de règims per a diabètics, gastro-intestinal i infantil (vegeu bibliografia).
En el llibre de la “Caixa de l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona”, hi figuren diversos pagaments al mestre Rondissoni. Per exemple, el mes de juliol de 1929 “J. Rondissoni clases de cocina”, cobra 100 pessetes i, el mateix mes: ”J. Rondissoni, Cocina Popular”, 125 pessetes.
Pel juliol de 1930, “J. Rondissoni, mensualidad clases cocina”, 125 pessetes. Sembla, per tant, que cobrava per dos conceptes diferents. Si es compara amb els sous d’altres docents, un professor de “prácticas comerciales” cobrava 45 pessetes, un de “clases particulares”, entre 35 i 35,87 pessetes i un de “Enseñanza Secundaria”, 75 pessetes. Ara bé, caldria saber les hores de dedicació de cada professor per poder establir algun escalafó. El mes de setembre, “J. Rondissoni”, 225 pessetes. Sembla que l’última dada correspon al mes de gener de 1931: “J. Rondissoni, profesor clases de cocina”, amb el sou de 225 pessetes. (No he pogut localitzar el llibre d’Actes a què fa referència la doctora Marín; però no tindria gaire sentit que Rondissoni cobrés de 400 a 500 pessetes al mes l’any 1921 i deu anys més tard només 225 pessetes).
Tornant a l’Institut per a la Dona, segons les dades de l’any 1924, en l’“Ensenyament Domèstic” figuren D. Josep Rondissoni, D. Albert Pagès, D. Josep Torres, Dª Mercè Serrado i Dª Mercè Vert, però no s’hi estableix cap tipus de distinció entre cuina i rebosteria; això mateix succeeix l’any 1925.
El Curs 1926-1927, les “Classes setmanals” van ser 84, i no hi figura cap Classe particular; en el 1927-1928, hi consten 78 “Classes setmanals” i cap de “Classes particulars”; a la Memòria de l’any 1929, a la “Llista de Professors” no s’hi detalla l’“Ensenyament Domèstic” –en desconec el motiu-, però sí, en canvi, a la corresponent a l’any 1930.
L’any 1934, sobre les Classes de Cuina, ja impartides dins la “Secció Permanent d’Educació i Instrucció”, es diu: “S’han vist concorregudes com de costum, així com també las dels tercers diumenges de mes destinades a les sòcies”. L’assistència a les Classes de Cuina va seguir la trajectòria següent: En paraules de Cristina Segura, estudiosa de l’Institut de Cultura: “Allà on l’institut va arrasar i superar totes les expectatives pel que fa a quotes d’assistència i popularitat va ser les classes de cuina. Havien començat de manera tímida durant els primers anys, però de mica en mica van anar obrint especialitats: cuina de malalts, popular, rebosteria… I el 1922, només en l’especialitat de cuina popular, hi van assistir gairebé 40.000 dones. Tot un èxit sense precedents”. El 1924 i 1925 també hi va haver més de 39.000 alumnes. Aquesta és una xifra molt alta si la comparem amb les del quadre anterior.
Si ens preguntem el perquè d’aquesta davallada tan gran entre l’any 1922 i el 1935, potser la resposta, encara que no definitiva, podria ser que les alumnes van passar –sobretot a partir de l’any 1934-, de l’Institut a l’Escola Professional per a la Dona, on les classes les impartia un altre mestre, en Joan Vila.
Segura explica: “Les noves instaŀlacions de l’institut, amb la cuina del soterrani i la de la quarta planta, ho permetien. La disposició de la cuina del soterrani, amb accés per la planta baixa, era en forma d’amfiteatre romà. [Les fotografies que es conserven així ho demostren]. Al mig, en una superfície contínua disposada en semicercle: el fogons, la pica, l’espai de treball. Encerclant-la, es disposaven els seients de manera esglaonada per tal de tenir perspectiva sobre l’actriu o actora principal, el professorat.
Des de qualsevol distància es podia anar seguint, fil per randa, cada un dels passos en l’elaboració d’un plat. En aquesta sala es feien les classes més massives… El cas més paradigmàtic n’és l’espai de la cuina i tota l’activitat que hi gira al voltant. Els llocs on s’impartien les classes de cuina, progressivament, s’anaven assimilant a laboratoris, ja ho hem vist a l’institut, però a més de l’espai també va canviar la representació de la persona que n’ostentava el coneixement. En les imatges que es conserven de les classes de cuina, tant les generals com les especialitzades, es veu que el professorat són els cuiners, en canvi les dones, que devien cuinar cada dia a casa, ocupaven els seients com a alumnes”. Després afirma que l’artífex de tot això va ser el propi Rondissoni, que a més va ser l’introductor dels canelons a la cuina catalana (Segura 2007: 89-91).
Una de les característiques d’aquesta pedagogia era que també es feien sortides a mercats, com el de Vic, i a fabriques d’elaboració d’aliments. Les assistents, per un preu mòdic, rebien la recepta impresa que es cuinaria aquell dia. Van ser publicades conjuntament amb el títol Classes de cuina popular, i l’autor era el propi Rondissoni. Els cursos 1924-25 i 1925-26 estan organitzats per classes setmanals. Els de 1927-28 i els de 1930-31 estàn organitzats per plats. A la Biblioteca Francesca Bonnemaison es conserven les de 1924-1925 en dos volums; 1925-1926, en 1 volum i 1927-1928 en 3 volums. Es té constància que, després de les classes rebudes, fins i tot alguna alumna avantatjada es va convertir en professional de la cuina.
Rondissoni estava afiliat a la “Germandat Art de Cuiners”, on figura inscrit l´any 1918 amb el número 190. Aquest mestre, a banda de la seva condició de professor de cuina, també va escriure diverses obres culinàries i de pastisseria, que figuren a la Bibliografia que he aplegat aquí.
Acabada la Guerra Civil, Rondissoni va passar a la Sección Femenina de las JONS. Dos anys després, el 1941, es va cedir a la Diputació de Barcelona: “Todo el haber del Instituto de Cultura y Biblioteca Popular de la Mujer”, amb la condició que la Diputació continuaria l’obra desenvolupada per l’Institut al llarg de tots aquells anys. El 12 de febrer d’aquest mateix any: “es va fer saber que el professorat de l’Institut hauria de ser de Falange i que es convocaria un concurs per ocupar-ne les places. L’ordre feia inviable un dels acords pactats: la reincorporació de l’antic professorat un cop hagués estat depurat” (Segura 2010: 22-23). Rondissoni devia ser un dels professors que no havia estat “desafecto al règimen”, com el nou règim feixista designava els qui durant la guerra civil no havien pres part activa en cap sindicat ni partit polític. Segurament per aquesta circumstància va ser professor del rebatejat Instituto de Cultura para la Mujer de la Secció Femenina de la F.E.T y de las J.O.N.S, almenys en el curs 1943-44. Probablement en aquella mateixa època, pels volts de 1942, Rondissoni va regentar una xarcuteria a la Rambla de Catalunya, amb cantonada Còrsega, Barcelona (segons comunicació del mestre de cuina sr. Hierro, avui finat, membre del Montepío. També confirma aquesta dada el sr. Jaume Rius). Igualment aleshores, com a mínim, es van editar 6 llibrets o opuscles. Tots duen la publicitat dels cubets Gallina Blanca i “El Cocinero, vino de cocina”. El nº 3 s’inicia l’1 de desembre de 1943 amb Merluza a la polonesa i Pastel mosaico. Crida l’atenció que en les dues preparacions hi aparegui la tòfona així com el vi esmentat, que defineix com a jerez. Cal pensar que eren elaboracions pensades més aviat per a butxaques privilegiades o, si es vol, de famílies benestants, ja que per a la majoria de la població la postguerra va portar anys de moltes penúries i una gran carestia d’aliments al costat de molt d’estraperlo. El dia 22 de desembre de 1943, explica els Canelones a la catalana, en què posa per damunt de la beixamel, entre d’altres, salsa de tomàquet, que personalment, en tots els anys que he exercit l’ofici de cuiner, mai no he emprat. Crec que no hi fa cap falta! També sobta el fet que en la recepta del Consommé de ave hi afegeixi “cubitos de caldo Gallina Blanca”, ingredient que de cap manera correspon a unes classes de cuina. Una elaboració amb la qual estic en total desacord és la salsa romesco: els ingredients que cita són all, bitxo, ceba, pebre vermell, tomàquets, oli d’oliva, sal, pebre i vinagre, amb una total absència d’avellanes i ametlles. En el llibret o quadern nº 4, apareixen els Buñuelos de viento en què, on en lloc de la mantega, que és la forma clàssica, fa servir el llard. A l’igual que d’altres professionals de l’època, sembla que tampoc Rondissoni tenia massa cura a l’hora d’elaborar el bacallà, perquè, per exemple, en la recepta Bacalao a la cartuja diu “Hervido el bacalao…”, i com se sap molt bé el bacallà no ha d’arribar a bullir mai. En la preparació guisantes a la francesa, omet la chiffonade d’enciam llarg, ingredient que, amb la seva amargor, contraresta la dolçor del pèsol i que ha estat condició sine qua non a la cuina francesa.
En el curs del mes de febrer (nº 5) hi figuren Filetes de lenguado a la cardenal, tortilla paisana, soufflé de chocolate, croquetas de pescado, melocotones a la Margarita, lomo a la Duval, tronco de pescado, bacalao a la pil-pil, sopa de almejas, tortilla celestina, filetes de lenguado a la crema, pudin diplomático, aspic de pescado, bizcochos, perdiz a la vinagreta, huevos a la carmelita, tartaletas de avellanas, crepinetas a la parmentier, corona de Eugenia, pichones a la vinagreta, tortilla soufflé, picadillo al gratín, merluza a la genovesa, flaones de cabello de ángel, carne rellena a la castellana, bollos de Berlín, riñones a la duquesa, pudin brasileña, corona San German.
Culinaria de J. Rondissoni, edició de 1954 📷 ARXIU BELLATERRA GOURMET
El llibre Culinaria exprés, com és obvi, inclou elaboracions cuites amb l’olla exprés. Inclou Sopas y Potajes, Arroz y Macarrones, Pescados y Mariscos, Carnes, Aves y Caza, Verduras y Legumbres. Es complementa amb Salsas i Postres. Potser un dels llibres més interessants d’aquest Mestre és el titulat Golosinas, publicat l’any 1948. Francisco Roig Riera, vell conegut del lector perquè n’he parlat a bastament en altres capítols, li va escriure el Pròleg. Diu: “Cuando un maestro, doblemente consagrado, a la par que como artista profesional, como verdadero catedrático del arte culinario en lo más sutil y recóndito de sus exquisiteces, acude a mí (como ocurre en este caso) para que, a fuer de amigo –ya que otro mérito no puedo alegar– me preste a levantar el telón tras del cual va a desfilar, en forma de recetas, una de las más bellas obras de repostería que hasta la fecha se han escrito en nuestra patria, éntranos la duda de si en realidad, esta corazonada del amigo será un error o un acierto de su modestia. Ha hecho el Sr. Rondissoni, en esta obra, lo que ningún otro autor ha llevado a la práctica todavía: tratar exclusivamente y en toda su plenitud, cuanto se refiere a dulces, o tal vez, con una palabra más general todavía, a postres”. Com que Roig diu que Rondissoni va exercir “como profesor durante veinticinco años”, això significa dir que l’any 1943 va acabar les seves Classes de Cuina a l’Institut de Cultura de la Dona, tal com he apuntant abans. També afirma que dels llibres Culinaria i Deleites se n’havia fet una tirada d’impressió de deu mil exemplars cadascun, quantitat certament elevada per a l’època. L’obra tracta primerament dels estris necessaris per poder elaborar tota mena de rebosteria i confiteria. Segueix el tractament del sucre, en les seves diferents fases. El capítol III tracta dels flams, cremes i natilles. Tot seguit s’ocupa dels diferents tipus de bescuits (tipus genovesa, les mones de Pasqua, el pastís Sara Bernhardt, etc.). Segueixen els puddings.
El capítol VI descriu el procediment de la pasta de full, on fa una explicació molt detallada, amb dibuixos, intentat descriure els plecs que s’han de donar per aconseguir-la. El capítol següent està dedicat a Tartas y tartaletas, elaborades amb la pasta brisa. Una de les elaboracions que tampoc hi podia faltar són els cakes típics anglesos. El capítol IX tracta de les masses fermentades, com el brioix, el tortell de Reis, els croissants, el Panetón de Milán i la Coca de Sant Joan. Tot seguit explica la preparació de les bavareses. Hi figuren la composició bàsica de l’elaboració de les creps i diferents opcions de farciment.
El capítol XII parla dels soufflés i el següent, dels Postres variats, entre les quals hi ha els borregos o l’ensaïmada mallorquina. Quan es dedica a la pasta choux sobta que hi figuri llevat en pols en els ingredients i, en canvi, no en la seva elaboració. El capítol XV s’ocupa de les pastes de té, incloses on les llengües de gat. Seguidament tracta dels canapès, emparedats i tartaletes. Un capítol que tampoc hi podia mancar és el dels torrons i panellets. Igualment dedica la seva atenció a les Fruites confitades, on hi són presents el marron glacé, la confitura de cabell d’àngel i la síndria confitada. També parla dels motlles de gelats, granissats i ponches, etc. En definitiva, aquesta compilació és un tractat molt complet, tant de rebosteria com de confiteria.
Segons em comunica el Dr. Jaume Oliver Bruy (22/10/2012), historiador de la població, a qui agraeixo sincerament la seva informació, durant l’estiu de 1953 Rondissoni va regentar les piscines Oller de Sant Martí de Centelles. (el sr. Jaume Rius Gumà, creu que van ser dues temporades, màxim tres).
Un estudi molt recent afirma que, als anys cinquanta del segle passat, Rondissoni va llogar el restaurant La Cala de Sitges al seu propietari, Pedro Bloch Goechel. Concretament, el mes d’agost de 1955, la publicació L’Eco de Sitges (nº 3322: 21/08/1955), ja anunciava el restaurant bar-club La Cala sota la direcció de Rondissoni, amb cuina selecta i servei de plats a domicili. Durant uns deu anys el mestre va regentar aquest establiment, freqüentat per les personalitats més rellevants del moment. La durada de la temporada era molt llarga, de l’1 de març a l’1 de novembre, 8 mesos –ara les temporades s’han escurçat molt-, i també s’hi feia el servei de Cap d’any. Com que quan Rondissoni va agafar l’establiment ja tenia una edat avançada –uns 65 anys-, va ser recolzat per Jaume Grimau Bauza, un cuiner jove que va saber interpretar la cuina del Mestre i que alguns anys més tard va regentar l’establiment juntament amb la seva muller (Mongay 2012). Segons m’informa gentilment el sr. Blai Fontanals Argenter, que s’ha près la molèstia de fer el buidatge del diari L’Eco de Sitges i altres documents (1) – un dels setmanaris locals més antics de Catalunya, el qual s’edita des de l’any 1886-, el Mestre no era el propietari d’aquest hotel, sinó que compartia l’edifici. El restaurant estava al soterrani, amb una entrada a part per un carrer diferent del de l’hotel. Per un acord pactat entre el propietari i Rondissoni, el restaurant feia una funció doble: estava obert al públic i a la vegada era el menjador dels clients de l’hotel. Per la seva cuina de categoria i, sobretot, per la seva honradesa professional, en no voler donar mai “gat per llebre”, les millors famílies de Barcelona i d’altres indrets, així com les sitgetanes, evidentment, es complaïen a ser els seus comensals.
Rondissoni va practicar una cuina honesta, sense estridències, ben elaborada i amb uns preus molt ajustats. El Sr. Jaume Rius i Gumà (2) em comentà que “en lloc de guanyar un duro, es conformava amb quatre pessetes”, és a dir, no donava “clatellades” a l’hora de presentar la factura dels serveis del seu establiment.
Això hauria de servir d’espill a molts restauradors d’avui dia que només volen “escandalls”; per això els caps de cuina han de de fer mans i mànigues perquè al final de mes surtin els números que l’empresari vol.
Una dada curiosa del Mestre: cada dia jugava 2 números de loteria –devien ser els “cupons” de l’ONCE-, i sempre abonat al mateix número. Havia guanyat alguns premis, però mai massa importants.
Quan va acabar la seva estada a Sitges devia tenir uns 72 o 73 anys i llavors va tornar a Barcelona. Per les seves grans qualitats, tant humanes com professionals, va deixar una bona petjada a la localitat entre les persones que el van conèixer i, sobretot, entre el personal que va treballar al seu establiment. Una vegada reintegrat a la ciutat comtal, aquest mestre encara donava un curset d’aperitius i berenars a l’Escuela Hogar del Passeig de Sant Joan el mes d’abril de 1968 (L.V. 28/04/1968: 30).
Del que va fer Rondissoni després d’aquesta data ja no n’he trobat cap informació més, ni sobre el final de la seva tasca professional ni sobre l’any de la seva mort. El Mestre no va tenir descendència. Espero que en futur no massa llunyà, i a partir de les coŀlaboracions i la complicitat dels lectors, es pugui escriure una biografia més extensa d’aquest gran Mestre. Rondissoni, sens dubte, va marcar una gran fita dins l’Art Culinari a Catalunya i sobretot a Barcelona i a Sitges, i les seves qualitats pedagògiques van passar moltes senyoretes que després es van convertir en mestresses de casa amb una bona formació culinària. També s’ha de remarcar que Rondissoni no es va limitar a ensenyar les particularitats de les cuines francesa i espanyola, sinó que també es preocupava per harmonitzar els seus menús tenint en compte tres paràmetres bàsics: el paladar, la dietètica i el pressupost. Com a recopilador gastronòmic, la seva obra magna, Culinaria (amb diverses edicions a partir de 1945), va merèixer molts elogis. Tal vegada un dels més notables sigui que la primera edició duia un pròleg de Lluís Carulla, fundador de Gallina Blanca, i que alguna de les posteriors fos prologada pel reconegut gourmet Manuel Vázquez Montalbán.
(1). El qual, durant una molt amable conversa (11/01/2011), i amb un to emocionat, m’informà de diverses dades personals i professionals del Mestre Rondissoni, especialment les que no apareixen escrites, que són el fruit del dia a dia al seu costat. El sr. Rius va treballar a l’actual Hotel Colón quan el maître era el sr. Cabané Felisart i també, durant 10 anys, ell mateix va ser el maître del restaurant Mare Nostrum, de Sitges, que aleshores era el millor establiment de la població. (2). El sr. Blai Fontanals Argenter, sitgetà, m’ha ofert dades molt precises de l’estada del Mestre Rondissoni a Sitges. Actualment està realizant un estudi de la història de la restauració i l’hoteleria de la seva ciutat, i li desitjo èxits i encerts a la vegada que li regracio totes les seves informacions.
Publicitat del restaurant de Rondissoni: Agost de 1956.“Hotel – Bar- Restaurante – Night Club- LA CALA, Mayor, 29. Teléfono, 405. Cocina selecta – Prof. Rondissoni.” (Programa de la Festa Major). Per al sopar de Cap d’Any del mateix any Rondissoni encarregà la decoració del Restaurant La Cala a l’artista Francesc Ferret (a) Bruno (Eco núm. 3.393, de 30/12/1956). Un mes després:“CHEZ RONDISSONI!, Restaurante LA CALA” (Eco núm. 3.395, de 13/01/1957). Agost de 1957.“Hotel LA CALA, Director. Francisco Delgado. Bar Americano. Restaurante. Dirección Prof. Rondissoni. Mayor, 29. Teléfono, 405 (Programa de la Festa Major). Per al Cap d’Any de 1958,“HOTEL RESTAURANTE LA CALA Pone en conocimiento de su distinguida clientela la celebración de la cena “Reveillón”, para el fin de año 1958. Con la espera de verle complacido por su asistencia como años anteriores, queda a su completa disposición, J. Rondissoni” (Eco núm. 3491, de 16/11/1958). El mes d’abril de 1964 La Cala anunciava a L’Eco un canvi de direcció en el restaurant (Eco núm. 3.768, de 19/04/1964). Però cal dir que segons el Sr. Fontanals, no es pot afirmar categòricament que el Mestre deixés de regentar l’establiment.
Documentació del mestre Rondissoni, que es conserva a la Biblioteca Francesca Bonnemaison (per ordre cronològic) :
Programa 1912 Programa Curs de 1912-1913, Institut de Cultura i Biblioteca Popular per a la Dona, Barcelona, carrer, Elisabets, 12. Programa 1914 Programa Curs 1914-1915. Resum 1916 Report documentat de la Junta Directiva de l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular per la Dona, anys 1916-1917. Memòria 1917 Memòria-Programa 1917-1918. Report 1918 Report documentat de la Junta Directiva del Institut de Cultura i Biblioteca Popular per a la Dona, anys 1918-1919. Report 1922 Report documentat de la Junta Directiva del Institut de Cultura i Biblioteca Popular per a la Dona, Barcelona, 1922. Report 1924 Report documentat. Institut de Cultura i Biblioteca Popular per a la Dona, Barcelona, 1924. Memòria 1929. Institut de Cultura i Biblioteca Popular per a la Dona, Barcelona, 1929. Reporter 1932 Reporter documentat. Institut de Cultura i Biblioteca Popular per a la Dona, Barcelona, 1932. Reporter 1933 Reporter documentat. Institut de Cultura i Biblioteca Popular per a la Dona, Barcelona, 1933. Reporter 1934
Josep Garcia i Fortuny, Salomó (Tarragonès), 30 d’agost de 1945 📷 CEDIDA
LLUÍS TORRES| Avui ens tingut el plaer de desplaçar-nos des de Bellaterra al districte de Sant Martí de Barcelona, hereu del municipi de Sant Martí de Provençals, agregat al de Barcelona el 1897. Visitar la Botiga gastronòmica Istanbul Market, situada al carrer de Sardenya, 98, on només accedir ens reb i dóna la benvinguda l’amable Memo de Diyarbakir, qui ens ajuda a descobrir les exquisites turques de la seva botiga.
A la botiga Istanbul Market trobem una bona selecció de productes tradicionals Gourmet de Turquía. Els departaments estàn rotulats en català. Trobem begudes: de fruites, refrescos, cerveses, etc., Làctics: (iogurts, formatges, mantegues, etc., Congelats (Bagels,pastissos salat de formatges, espinacs, etc., Dolços: Baklava, Antep Fistikli Lokum (Fuites turques), Halvà, Confitures, Compotes, Alcohols, etc., i tot d’allò que recordem de les nostres visites viscudes i tastades durant els inoblidables viatges a Turquía.
Istanbul Market és una recent botiga situada al districte de Sant Martí de Barcelona. Aquesta botiga gourmet gastronòmica mereix ser visitada per gaudir de tot allò que hem tastat durants els nostres viatges culturals per Turquia, especialment per la històrica ciutat d’Instanbul. Trobem una àmplia gamma de productes turcs autèntics, que són massa bons per resistir-se. Des d’espècies aromàtiques i tes tradicionals, fins a delícies turques.
Istanbul Market té tot per satisfer els nostres desitjos gastronòmics. Gaudim de la selecció de pa acabat de fornejar, olives, varietat de Iogurts, formatges que ens transportaran als recordats sabors d’Istanbul. Trobem un ambient super net, amb un servei atent i personalitzat. Istanbul Market ens ofereix una deliciosa experiència gastronòmica als entusiastes de les especialitats tradicional de la cuina i begudes de Turquía.
LLUÍS TORRES|L’any 2011, Josep Lluís Núñez (N&N) va anunciar a Xavier Trias (alcalde de Barcelona), que l’edifici modernista La Rotonda, que havia comprat, tornaria a ser Hotel de Luxe, però finalment no ho va respectar i va convertir-lo en 10.000 metres quadrats d’oficines.
Restaurant La Rotondita al primer pis de la part central de la torre de l’Hotel Residència La Rotonda 📷 ARXIU BELLATERRA.CAT
La plataforma veïnal Salvem La Rotonda reclama l’execució de la sentència que fa 5 anys va anul·lar la llicència d’obres i obligava a enderrocar part de la reforma de l’edifici modernista. El jutge va considerar que vulnerava el Pla especial de patrimoni arquitectònic, històric i artístic de la ciutat.
Segons la sentència, la reforma no respectava la volumetria ni la forma de l’edifici original, que tenia un pati interior. I aixecava una sisena planta “que no té cobertura jurídica”, entre altres qüestions. Per tot això, el magistrat instava a la “demolició” d’aquestes reformes.
La sentència, en efecte, no és contra Núñez i Navarro, sinó contra l’Ajuntament de Barcelona i la llicència que va atorgar al seu dia.
Plataforma veïnal Salvem La Rotonda 📷 ARXIU BELLATERRA.CAT
El 1952, amb motiu d’una reforma, van desaparèixer gran part dels temes decoratius amb mosaics i, en la nova actuació d’entre el 2010 i el 2016, només es va conservar la façana modernista projectada per Enric Sagnier
La Rotonda es troba ubicat al Passeig Sant Gervasi cantonada amb l’Avinguda del Tibidabo (al costat de l’actual plaça de John F. Kennedy), va ser a l’origen un preciós edifici (abans de les barbaritats realitzades), conegut com la Torre Andreu.
Va ser la casa residència del Doctor Salvador Andreu, principal promotor de la urbanització de la falda de la muntanya Tibidabo, el qual va adquirir els terrenys a vessant del costat mar i va urbanitzar la muntanya manant urbanitzar una avinguda on es van construir una sèrie de cases palau unifamiliars de gran luxe.
Per al servei de les famílies de la zona es va construir el Tramvia Blau que arribava fins a una placeta de la qual sortia un funicular que pujava al cim de la muntanya, on va crear el Parc d’Atraccions del Tibidabo.
L’antiga edificació va ser construïda per Adolfo Ruiz Casamitjana, un prolífer arquitecte. El Dr. Andreu que, a banda de farmacèutic, era inversor i promotor, va ser qui l’any 1906 va encarregar la urbanització de la muntanya del Tibidabo.
Finalitzada la urbanització de l’Avinguda del Tibidabo, el Dr. Andreu va decidir convertir l’edifici en hotel i, després de la lògica restauració, va ser inaugurat com a Hotel Metropolitan el 1918. Fou un dels hotels més luxosos de la ciutat en aquell temps.
Publicitat Hotel Metropolitan de 1920
A la dècada de 1920, la torre va ser ampliada pel també arquitecte modernista Enric Sagnier, que va realitzar una reestructuració de les peces interiors més importants de l’edifici: el mosaic i el trencadís van ser realitzats per Lluís Bru i Salelles, ceramista i escenògraf que, entre altres, va fer treballs per al Palau de la Música, l’Hospital de Sant Pau o la Casa Lleó Morera.
Amb l’ampliació de la Torre Andreu, l’Hotel Metropolitan va quedar amb una capacitat de 70 habitacions per a més de 350 persones i 70 habitacions. Sagnier era en aquell moment un arquitecte de prestigi molt conegut a Barcelona.
S’accedia al Gran Saló de Banquets, amb tapissos penjats de la Casa Reial, a través del Passeig Sant Gervasi, cantonada carrer Alfons XIII
El Metropolitan es va configurar, doncs, com un edifici de dos cossos rectangulars en forma de L, amb un cos cilíndric coronat per un mirador en forma de templet-arrodonit del qual va adquirir el seu nom popular de Rotonda, en què va intervenir de manera formidable el ceramista Lluís Bru.
Les dues façanes tenen balcons amb barana de ferro i motllures de temàtica vegetal, en què destaca al primer pis uns bustos. L’any 1952, amb motiu de la nova construcció de l’alçat de La l’edifici, gran part dels temes decoratius amb mosaics de temes festius i esportius van desaparèixer de l’edifici.Finalment, la seva distància amb el centre de la ciutat, va ser el handicap que va tenir el Metropolitan per consolidar-se com un dels hotels preferits del món empresarial, polític i de la faràndula, per la qual cosa va acabar tancant les portes.
L’any 1960 l’edifici va tornar a ser reformat, aquesta vegada sota el projecte de l’arquitecte José M. Sagnier, fill d’Enric Sagnier, que conjuntament amb l’interiorista Jordi Galí, transformen l’antic Hotel Metropolitan al nou centre de malalts terminals Clínica Rabassa, que també va acabar tancant.
Des de dalt s’aprecia l’alçària de la part afegida a l’edifici modernista La Rotonda que es va restaurar 📷 CEDIDA
El 1999 va ser adquirit per la immobiliària Núñez i Navarro, que va escometre l’última remodelació, que va ser realitzada per l’arquitecte Alfred Arribas entre el 2010 i el 2016.
Alfredo Arribas només va conservar la façana modernista projectada per Enric Sagnier fent caure la resta i convertint-lo en un edifici d’oficines. La manca de control per les autoritats municipals de l’època va destrossar novament una obra històrica impossible de recuperar.
En temps de la dictadura carregàvem les culpes a Porcioles, actualment La Rotonda demostra que seguim amb la semblança descontrola que protegir les autèntiques obres d’art.
Sense un bon equip a l’ajuntament que controli aquests desgavells, Barcelona de mica en mica s’anirà deteriorant per constructors que només mirin el seu negoci i per polítics que no en sàpiguen exercir.
Abans de l’inici de les obres, el veïnat van alertar l’Ajuntament perquè estudiés i preservés l’edifici que havia estat catalogat pels experts modernistes com una de les 115 obres de la Ruta del Modernisme al Catàleg Arquitectònic de Barcelona,
2 dels 3 salons de banquets que donaven al Restaurant Terrassa de l’avinguda del Dr. Andreu/ Tibidabo 📷 ARXIU BELLATERRA.CAT
Tita Cervera i Lex Barker residents a a la Suite 502 de l’Hotel La Rotonda
Quan tenia 22 anys, Tita Cervera es va enamorar i es va casar amb el mateix Tarzan, l’actor Lex Barker. Es van conèixer a un aeroport de Roma, quan ell era molt conegut. La mare de Tita Cervera la va animar que anés a demanar-li un autògraf i així ho va fer. Ell els ho va donar a canvi de la seva direcció. La diferència d’edat entre ells no va suposar un problema i el 6 de març de 1965 es van casar a Ginebra (Suïssa), era el cinquè matrimoni per a ell i el primer per a Tita. La seva història d’amor va acabar el maig del 1973, quan als 54 anys Barker va morir d’un infart al centre de la 5á Avinguda de Nova York.
Des de finals dels anys 60, Tita Cervera i Lex Barkervaren ocupar la Suite 502 de La Rotonda. Rod Hudson, George Chakiris, Fernando Coll, president de la Fàbrica Damm de Barcelona, van residir en aquest prestigiós hotel durant llargues temporades.
Es recorda al tenor Alfredo Kraus i el seu pianista José Tordesillas ensajant de bon matí, en un saló de banquets, just davant del servei telefònic de Room Service, fent gaudir al personal d’aquesta inoblidable sessió musical mentres preparaven en carrets d’esmorzars per pujar a les habitacions.
Aquest exemplar de la primera edició francesa es va vendre per 32.760 euros.
LLUIS TORRES | L’amic gastrònom Antonio Cancela, un dels més grans coleccionistes de la Guia Michelin a nivell mundial, m’ha enviat aquesta interessant notícia sobre la venda de la primera edició de la Guia Michelin francesa de 1900, que varen imprimir gairebé 33.000 números.
Guia Michelin, primera edició de 1900 📷 CEDIDA
La ciutat de Clermont-Ferrand i la veïna de Royat, al massís central francès, acullen des de fa 25 anys les subhastes anuals d’objectes Michelin. En aquesta ocasió l’escenari elegit per a la ja emblemàtica activitat ha estat el Casino de Royat, on es van oferir a licitació prop de 300 lots entre els quals, com és habitual, van ser les pròpies guies vermelles les que van aconseguir preus més elevats.
La peça més valorada va ser precisament una guia Michelin de França de l’any 1900, la primera edició. Es van editar en el seu moment 32.909 exemplars i, lògicament, cada cop és més difícil fer-ne un. En aquest cas, va assolir un preu de 26.000 euros, als quals cal sumar-hi un 26% de taxes, cosa que suma un total de 32.760 euros.
LLUÍS TORRES| Bona notícia pel sector de la restauració saber que el Nou Port Olímpic de Barcelona, està a punt d’obrir per a la Copa Amèrica després de 4 anys d’obres i eliminant el conflictiu oci nocturn. L’oferta de l’espai del Port Olímpic, de 24.000 metres quadrats, centrat en la qualitat, la diversitat culinària i el disseny.
El Balcó Gastronòmic està llest per a la Copa Amèrica de vela, d’aquest estiu del 2024
Té un mirador, espais amplis i locals preparats per a empreses nàutiques, a més d’un Balcó Gastronòmic que obrirà entre finals d’agost i principis de setembre
Ja es pot passejar pel nou Port Olímpic de Barcelona, que s’ha reobert al públic aquest diumenge després de quatre anys d’obres. Es tracta d’un espai de 20.000 metres quadrats –l’equivalent a tres illes de l’Eixample– dedicats al passeig, la gastronomia, la nàutica i l’economia blava, que volen acostar i connectar encara més la ciutat al mar.
Els restaurants, botigues i empreses nàutiques que s’hi han instal·lar, però, encara no han obert. Els establiments de l’anomenat Balcó Gastronòmic ho faran a finals d’aquest agost i principis de setembre de 2024.
Es tracta d’onze restaurants –dedicats a la cuina catalana, menjars internacionals o una gelateria, entre d’altres. L’oferta culinària de l’espai quedarà de la manera següent:
Cuines del món:
El Tribut Super Local Casa Carmen Grup Sagardi Pantea Group El Cangrejo Loco La Fonda del Port Olímpic La Barca del Salamanca La Taberna Gallega de Marcos
Aperitiu: Platets
Cuina catalana de fusió: Vraba
Sense discoteques i amb espais més oberts i amables. Les obres del balcó gastronòmic han costat 20 milions d’euros 📷 CEDIDA
Al Port Olímpic ja no hi haurà locals d’oci nocturn, que han quedat fora del projecte després d’anys de queixes dels veïns per problemes de convivència, soroll, robatoris, baralles i, fins i tot, morts violentes.
On hi havia discoteques s’han instal·lat empreses de recerca i innovació vinculades al mar, a més de companyies nàutiques.
El moll de Mestral és ara una plaça de 10.000 metres quadrats amb diversos locals destinats a aquestes empreses relacionades amb l’economia blava.
Des de l’Ajuntament de Barcelona esperen més de 50 empreses que generin 150 llocs de feina. També hi ha diversos espais d’esbarjo on es programaran activitats per a la ciutadania.
El nou accés que uneix l’avinguda del Litoral amb el moll de Mestral, tant per a vianants com per a vehicles, elimina barreres i desnivells per generar un espai més amable i proper al veïnat. Han desaparegut les terrasses dels antics locals d’oci nocturn i s’ha construït una gran plaça amb zones de passeig i ombra, jardineres i grans espais oberts.
Damunt dels restaurants s’hi han instal·lat quatre pèrgoles amb plaques fotovoltaiques que, segons l’Ajuntament, conformen el conjunt fotovoltaic urbà més gran de la ciutat amb 3.560 metres quadrats de superfície total i que generaran 825.000 kWh/any, l’equivalent al consum mitjà de 360 habitatges.
També s’ha naturalitzat parcialment els 2.000 blocs de formigó que protegeixen el dic de Recer –l’espigó on hi haurà el mirador– i s’han immergit 50 biòtops submarins per afavorir la presència de flora i fauna marina.
A punt per a la Copa Amèrica
La transformació del Port Olímpic s’ha accelerat per poder lluir la reforma coincidint amb la Copa Amèrica de Vela, que es farà entre l’agost i l’octubre. Una cita esportiva que vol ser un revulsiu per al Port Olímpic, com ho van ser els Jocs del 92 que van veure néixer l’antic Port Olímpic, inaugurat el 1991 i que va acollir les proves de vela de Barcelona 92.
El port es va convertir en un reclam turístic i gastronòmic durant dècades, i un dels centres neuràlgics de la nit a la ciutat. L’espai es va anar envellint i degradant i el gener del 2023 es va tancar els restaurants que hi havia per donar pas al projecte de renovació que ha quedat enllestit aquest estiu.
LLUIS TORRES|El cuiner Fermí Puig ens ha deixat als 65 anys a Barcelona a causa de les complicacions d’un càncer. Fermí ha estat un defensor de la cuina catalana des de l’alta cuina, amb establiments com el Drolma de l’Hotel Majestic o el restaurant Fermí Puig del carrer Balmes amb Diagonal.
Fermí Puig va ser amant de la Cuina Catalana i el Barça 📷 CEDIDA
Era especialista en alimentació i cuina dels Informatius de TV3 i coautora dels reportatges “Som el que llencem”, “Cada vegada més vegans” i “Taules parades”
Puig va seguir la línia d’altres xèfs catalans com en Pedro Moreno (Hotel Meliá Barcelona), Carles Gaig (Hotel CRAM) o Josep Maria Boix (Torre del Remei), els primers cuiners catalans a liderar un restaurant gastronòmic dins d’un gran hotel, a Barcelona i Catalunya. El restaurant Drolma va obrir el 1999 a l’Hotel Majestic, un primer pis amb vistes privilegiades al Passeig de Gràcia. Qui no recorda la seva cuina catalana modernitzada i servida en vaixelles de luxe de Versace?
De la mà de la família Soldevila, propietària de del Majestic va acomplir un somni personal, tornant a Barcelona des del prestigiós Hotel Savoy de Londres, on ja destacava la seva alta cuina. Drolma va ser un restaurant amb oferta i servei de luxe que va tenir una estrella a la Guia Michelin.
Es recuperava així una relació entre grans hotels i restaurants amb una cuina rellevant i amb un xef reconegut al capdavant, que és la norma a totes les grans capitals mundials. A Barcelona també havia estat així, però això es va trencar amb la guerra civil i el franquisme.
El boom de la gastronomia que va esclatar a finals dels anys 90 va portar canvis com aquest a la restauració pública aquí i arreu.
Culte i gran comunicador, Fermí Puig, nascut a Granollers el 1959, va deixar els estudis de periodisme per dedicar-se a la cuina. I com la majoria de la seva generació, que no venia d’una família de restauradors, en va aprendre amb la pràctica.
Va treballar en diversos establiments, entre ells el restaurant Montse Guillén de Barcelona, on va començar, i a El Bulli de principis dels anys vuitanta.
De fet, va ser Fermí Puig qui va proposar a Ferran Adrià treballar-hi, quan tots dos van coincidir fent la mili a Cartagena. La història ja és coneguda i el que va marxar d’allà per seguir voltant va ser Fermí Puig. Però va quedar-ne una gran amistat i un reconeixement mutu.
Fermí Puig va ser l’ambaixador de la Ruta del Xató (2012-2013) 📷 FÈLIX MIRÓ
El més de juny de 2013, després de més de dotze anys junts dirigint el mític Drolma, una de les grans referències de la gastronomia catalana, Fermí Puig i Alfred Romagosa vàrem decidir seguir fent camí plegats, obrint el restaurant Fermí Puig del Carrer Balmes, a tocar la Diagonal de Barcelona.
Va ser el resultat d’un somni de tota la vida. Un restaurant d’acord amb els nous temps, fresc, allunyat de vells protocols però que va volguer preservar l’essència de l’ofici: la vocació d’hospitalitat, la voluntat de rebre al voltant d’una taula amb criteris de qualitat i honradesa, i d’oferir-vos el bo i millor de la Cuina Tradicional Catalana amb majúscules.
Fermí Puig va ser un gran amant i defensor de la cuina catalana i dels productes que la caracteritzen, com abans havia fet el xef Josep Bullich, que va aportar la Cuina Catalana al Via Veneto, un restaurant sofisticar obert l’any 1967, i que mai va creure amb la Cuina Catalana durant la dictadura franquista. Bullich va situar al Via Veneto a dalt de tot, i el va democratitzar per tots els públics. Ja ho havia fet amb Ramon Cabau al restaurant Agut d’Avinyó, ambdós aconseguint les primeres estrelles Michelin
Fermí Puig al costat de Santi Santamaria i altres cuiners prestigiosos de Catalunya📷 CEDIDA
Fermí Puig apostava per la qualitat gastronòmica, però també pel que té de reivindicació d’una cultura nacional sòlida i antiga.
I aquest fet també l’unia a qui va ser un gran amic seu, el xef d’El Racó de Can Fabes de Sant Celoni, el traspassat Santi Santamaria.
És la cuina catalana la base de l’oferta del restaurant que va obrir amb el seu nom també al centre de Barcelona, el Restaurant Fermí Puig. El van acompanyar diversos socis, entre els quals el maître Alfred Romagosa, amb qui havien treballat plegats al Drolma.
Aquesta primavera tancava per jubilació. No l’ha pogut gaudir. Però l’anunci de tancament va disparar les reserves, i el restaurant, tot i allargar la data final fins a finals d’aquest mes, té un destí incert.
Diversos amics han demanat que se li concedeixi a Fermí Puig la Creu de Sant Jordi. Una petició a la qual s’hi ha afegit, recentment, l’Ajuntament de Granollers.
Antonio Cancela amb les dues versions de la Guia Michelin de 1939 📷 BASILIO BELLO
ANTONIO CANCELA|Som davant d’una data emblemàtica: es compleix el 80è aniversari de l’operació Overlord, coneguda com el desembarcament de Normandia (6 de juny 1944), que va suposar el principi de la fi de la Segona Guerra Mundial. Tropes del Regne unit, Estats Units, Canadà i França van atacar els alemanys a la costa francesa de Normandia. El desembarcament es va fer en cinc platges.
La data inicial del desembarcament estava prevista per al 5 de juny de 1944, Eisenhower la va seleccionar en principi com a data d’assalt, però va haver de retardar-se 24 hores pel fet que les inclemències del temps, la mar gruixuda i el fort vent impedien salpar a les llanxes i la nuvolositat existent dificultaria als avions la localització dels objectius. Com que l’equip meteorològic dels aliats va predir una millora del temps per iniciar la invasió el dia 6 de juny, aquesta va ser la data fixada com definitiva per al desembarcament.
El desembarcament de Normandia constitueix l’operació militar més narrada de la història i posibilità la lliberació d’Europa de l’ocupació nazi. Va ser la més grandiosa operació amfíbia de la història.
Quan durant la primavera els aliats es concentraven a Anglaterra per preparar-se per a la invasió de Normandia es van adonar que els alemanys havien destrossat gran part de les carreteres i senyalitzacions. Davant d’aquesta situació, l’Estat Major americà va decidir demanar a Michelin que li deixés reeditar l’última guia, publicada a França el 1939. El motiu és que aquesta guia contenia una informació valuosíssima, uns plans molt detallats de ciutats i mapes de França que eren imprescindibles per facilitar el desembarcament i les seves operacions posteriors.
La reedició d’aquesta guia es destinava exclusivament als comandaments que van participar en el desembarcament. Es desconeix el nombre exacte de guies Michelin que es van reeditar, però van ser escasses atès que era una edició excepcional només per a ells. És una de les guies Michelin, atesa la seva raresa i l’insòlit de la seva reedició, més difícils de conseguir, ja que la majoria es van destruir durant la guerra, i, per tant, és una de les més cares de tota la col·lecció.
Aquesta guia conté 1.107 pàgines, el mateix nombre que l’original, però és més voluminosa perquè utilitza un paper més gruixut (ja que l’original utilitza paper de bíblia), probablement perquè resistís millor el deteriorament, atesa la finalitat per a la qual es va editar. Tot i això, la pasta és més prima i flexible. I presenta una altra característica única: manca de les pàgines relatives al muntatge i desmuntatge dels pneumàtics, cosa que és lògica, atès que no va ser editada estrictament com una guia de viatges. Aquesta informació a l’origen anava destinada a viatgers, però per als militars resultava irrellevant.
Un altre detall significatiu i distintiu és el color de la portada i la contraportada. Com que el color vermell és l’ensenya de Michelin, aquesta edició s’edita en martó ataronjat, potser per singularitzar-la respecte a les guies habituals. A la portada es poden llegir les descripcions següents: <<<For official use only» i «Reproduced by Military Intelligence. Division War Department […]. Washington D. С.».
Qui li diria a André Michelin que la seva estimada guia contribuiria, de manera significativa, atès el valor inestimable dels plànols que contenia, a alliberar França dels nazis? Som sens dubte davant d’una publicació que atresora un eminent valor històric i econòmic.
Al fil d’aquesta història, cal ressenyar que el primer dia del desembarcament, el 6 de juny de 1944, només hi va participar un espanyol, el gallec Manuel Otero Martínez, d’A Serra de Outes, soldat de primera del 16.º Regiment de la Primera Divisió d’Infanteria, la famosa Big Red One dels Estats Units. Tristament, va morir aquell mateix dia en trepitjar una mina a la platja d’Omaha.
Pedro Moreno (assegut), xef del Restaurant de l’Hotel Sarrià, José Jiménez, xef de banquets i Brunch, i Francesc Pérez, manager de restaurant
LLUÍS TORRES|Els xefs Pedro Moreno (ex Eldorado Petit de Sant Feliu de Guíxols) i José Jiménez van iniciar l’any 1987 el canvi de la cuina de qualitat als hotels de Barcelona. Un dels plats estrella eren les Gambes de Palamós a l’estil de Dènia (bullides dos minuts en aigua de mar i servides sobre una muntanya de gel picat).
Equip professional de sala del Restaurant de l’Hotel Sarrià, amb el sommelier Joan Carles Parra 📷 BELLATERRA.CAT
El Brunch (unió de Breakfast i Lunch) ofert al Saló La Cascada de l’Hotel Melià Barcelona Sarrià es va convertir en el millor de tota Barcelona; començava pel un petit quiosc de benvinguda amb la premsa dominical, el bar d’esmorzars i aperitius on s’oferia tota mena de cocktails, en particular un super Bloody Mary o un Margarita, passant a un buffet espectacular d’amanides de La Boqueria, buffet de formatges artesanals nacionals, selecció d’embotits i pernil ibèric, etc., per passar als plats calents del dia, finalitzat amb un grandiós assortiment de pastisseria individual del dia i tota mena de begudes incloses, així com els cafès El Magnífico seleccionats especialment per Salvador Sans
Dibuix de Perico Pastor pel Restaurant de l’Hotel Sarrià 📷 BELLATERRA.CAT
El Restaurant de l’Hotel Sarrià, després canviat amb el nom Melià Barcelona Sarrià, el va inaugurar l’any 1987, en Francesc Pérez, va deixar els seus anys de Maître al Restaurant Via Veneto de Barcelona per gestionar conjuntament amb el xef Pedro Moreno, aportat per Carmen Casas, l’assessora gastronòmica de l’hotel, periodista sabadellenca Carmeta Casas Selvas (Sabadell, 24 d’agost de 1946), -qui a la vegada representava el Grup Freixenet-. Carmen feia els articles gastronòmics a La Vanguardia i publicà llibres de restauració.
Carta del Restaurant de l’Hotel Sarrià dissenyada per Perico Pastor
El disseny gràfic de l’Hotel Melià Barcelona Sarrià va anar-hi a carrer de l’il·lustrador i pintor Perico Pastor, qui per encàrrec de Jaume Serra, va omplir l’hotel amb modernes obres seves.
Jaume Serra Canela (1942-2023), va ser el “Yuppie” que va seduir a Gabriel Escarrer, un dels grans noms de l’hostaleria nacional, que acabà comprant els hotels estatals de l’INI (Instituto Nacional de Industria) i posteriorment tots els hotels Melià. Escarré no dubtà en contractar-lo i donarli la gestió de l’Hotel Sarrià de Barcelona, que va anar canviant de nom, però sobretot de projecte, fins a consolidar-se com a referent de l’hotel urbà per antonomàsia. Va ser quan a Barcelona neix l’hotel boutique. Es contracten professional de prestigi per la restauració de l’hotel i perfeccionen les tècniques modernes en gastronomia i entreteniment. S’ofereix el primer Brunch dominical, copiat del Waldorf Astoria de Nova York, inaugurat al Saló La Cascada, nom que adquirí de la cortina d’aigua que baixava del Lobby de l’hotel. Aquell servei de Brunch dominical es convertí ràpidament en el més prestigiós i de qualitat de tota Barcelona. El xef de cuina del Brunch i de banquets del Sarrià fou en José Jiménez i el cap de sala en Luís González, que posteriorment tornaria al Via Veneto, on el 13 d’abril s’acaba de jubilar com cambrer.
Francesc Pérez, manager del Restaurant de l’Hotel Sarrià preparant una taronja a l’aire (al darrera es poden veure penjades obres de Perico Pastor) 📷 BELLATERRA.CAT
La decoració del lobby del Sarrià s’encarregà a MBM. Perico Pastor, ex il·lustrador del News York Times passa a formar part del paisatge cultural interior, realitzant els dissenys gràfics i penjant obres seves per tot l’Hotel Melià Barcelona Sarrià, fins i tot a la casa de Jaume Serra, situada al final de l’Avinguda del Tibidabo. Es recorda l’exterior de l’hotel, quan després del desgraciat i aparatós incendi, amb la mítica escena dels bombers salvant per la finestra la gran Sara Montiel qui, temps més tard, encara li agraïa a Serra haver-li enviat a casa seva el millor matalàs del món. Fins tornar a restaurar-lo, Perico Pastor va dibuixar les tanques de protecció de l’edifici, el que va aportar una modernitat mai vista a la ciutat de Barcelona.
Dibuix de Perico Pastor pel Restaurant de l’Hotel Sarrià 📷 BELLATERRA.CAT
Finalment, l’equip de direcció de Jaume Serra va sortit per la porta petita, després que un botones fos castigat per negar-se i fer encàrrecs privats a Serra, motiu pel qual el botones emprenyat va desplaçar-se fins a la seu central de Palma del propietari Gabriel Escarrer, explicant com Serra utilitzava sempre el personal de servei de l’hotel per fer reparacions i actes privats a casa seva, com per exemple, dinars amb la premsa gastronòmica i l’assistència de la consul dels EUA del moment.
Altre tema fou la fosca gestió dels banquets de l’hotel. Gabriel Escarrer va retirar la gestió a Jaume Serra, “aquell jove Yuppie que va modernitzar l’hotel i que rebia les visites al seu despatx, caminant en mitjons”
Jaume Serra Canela amb els seus fills Bibiana i Àlex 📷 CEDIDA
Durant els anys de gestió de Jaume Serra, els caps de setmana eren convidats els més importants periodistes gastronòmics de Madrid, com per exemple, Xavier Domingo, Nines Arenillas Asín, que s’ocupava d’una columna gastronòmica particularment llegida al País Semanal, qui abans que el 1983 li arribés la viduïtat, ja havia ajudat el seu marit, el diplomàtic i senador Víctor de la Serna, en tasques de periodisme culinari, tema pel qual sentia veritable passió. Va ser una professional d’enlluernament, autoritària i temuda, que durant una mica més de tres lustres va prodigar els seus enciclopèdics coneixements entre lectors i amics. Néstor Luján era un del convidats gastronòmics del Sarrià.
LLUÍS TORRES|Compartim inoblidables records de les moltes visites d’amistat i gastronomía que vàrem fer al Bar Mundial, dels estimats germans Pasqual i Miquel Tort i família, un històric local de restauraciósituat a la Plaça Sant Agustí Vell de Ciutat vella de Barcelona, que tristament, -després d’uns anys de penosa gestió enfocada bàsicament al turisme-, va acabar passant a la història dels dessapareguts locals de restauració barcelonina. Romandrà sempre la nostra estima per la Família Tort.
El Bar Mundial de la Placa Sant Agustí Vell l’any 1933, el seu número de telèfon era el 133 📷 CEDIDA PASQUAL TORT
Plaça Sant Agustí Vell
Seguirem el carrer del Rec Comtal, canal construït a l’Edat Mitjana que portava l’aigua del riu Besòs a aquesta part de la ciutat. El carrer Basses de Sant Pere al·ludeix a l’existència d’un petit embassament utilitzat en els processos de treball tèxtil, cobert el 1825. Actualment aquesta àrea es troba en remodelació, una zona enjardinada i noves edificacions es duran a terme en lloc de l’obertura de una via ràpida prevista des del segle passat i no feta mai.
La plaça de Sant Agustí Vell és una de les més pintoresques i antigues de la Ciutat Vella. Situada a la cruïlla del rec amb l’eix Portal Nou- Carders manté restes evidents de la seva antiguitat, com les porxades (el número 2-8 del carrer Portal Nou), molt probablement dels segles XV o XVI, i un edifici del segle XIV (Basses de Sant Pere número 4), bon exemple d’arquitectura civil del gòtic català.
Des del carrer del Portal Nou ja s’albira el bullici del Passeig Lluís Companys i l’activitat que generen els Jutjats situats molt a prop; no obstant això, el carrer conserva una imatge ancorada en el passat, amb activitats artesanals com les practicà TeodomiroDominguez al número 37, alternant la reparació de calçat amb la realització de botes per a vi que han aconseguit renom mundial.
Al costat de la plaça de Sant Agustí Vell, a plaça de l’Acadèmia. En ella una porta barroca del segle XVII ens porta la memòria del convent de Sant Agustí que va existir en aquest indret i que va donar nom al barri, sent destruït sense setge de Barcelona durant la guerra de Successió (1714). Només resta aquesta porta i alguns elements gòtics dins del que va ser Quarter i Academis Militar de Matemàtiques per a la formació d’Enginyers, tot esperant una ràpida i necessària restauració.
Família Tort del Bar Mundial de Barcelona 📷 Pasqual Tort
Bar Mundial de la Família Tort
“Miguel Tort donava la benvinguda al client amic en forma de prosa, recordant la seva amistat i bondati Pasqual Tort ho acompanyava amb una forta i sincera abraçada”
La plaça de Sant Agustí Vell és punt de trobada dels veïns del barri i hi són evidents els canvis que està patint aquesta part del centre històric. Un establiment popular pels seus mariscs, El Mundial (obert l’any 1925), mostrà el tipisme d’un bar decorat amb una àmplia col·lecció de fotos de boxejadors. Es distingia per una barra de bar de marbre i un grandiós mirall, que cohabitava amb les fotos dels millors boxejadors de l’època i al centre un escut del Reial Múrcia -que el pare havia posat en record del seu cambrer- Al costat d’aquests records a la part superior una enorme prestatgeria guardava una col·lecció d’ampolles antigues que els Germans Pasqual i Miquel Tort havien anat guardant a través dels anys. El seu celler del.promer pis era del tot impresionant, per la quantitat d’ampolles històriques, tant d’aiguardents, licors, vermetd, vins, etc., Finalitzada la guerra civil la Plaça Sant Agustí Vell va ser un centre de reunió per part dels habitants de la zona, dos bars van acaparar el centre de reunió “Can Joanet” i “El Mundial”, aquest últim amb una història que començava el 1925, quan el pare de els germans Pascual i MiguelTort, es varen fer càrrec d’un celler de la plaça, conjuntament amb un antic cambrer, en José María, per transformar-lo en un bar. Posteriorment tots dos germans la van transformar en l’autèntic Bar Mundial on trobaves una infinitat d’excel·lents i exquisides tapes, bàsicament de marisc. Les seves gran safates assortides de marisc vàrem donar la volta a Barcelona, però també a Itàlia, quan el matrimoni amic Tizziana i Williams Zizzo ho varen promocionar per tota Roma, dient:
“Se visiti Barcellona vai a mangiare bene al Bar Mundial de la Familia Pasquale”
Família Tort amb amics i veïnat 📷 FOTO FETA PER PASCUAL TORT, FILL
Seguirem el recorregut pel carrer de Carders. La toponímia d’aquesta part de la ciutat recorda el passat artesanal avui totalment desaparegut. L’edificació, de menor qualitat que la dels carrers abans visitats, està molt deteriorada, i mostra de la manca d’equipaments que li era pròpia, ha estat una casa de banys i dutxes situada al número 32 on fins fa uns mesos qualsevol podia prendre una dutxa per 280 pessetes. Una mica més endavant trobem al carrer Jaume Giralt una imatge característica de la ciutat medieval densificada al llarg dels segles XVIII i XIX, i al seu número 4, un casalot amb ampli pati, va néixer el poeta Joan Maragall el 1860.
La Senyora Maria, esposa de Pascual Tort, a la barra de marbre del Bar Mundial 📷 CEDIDA PASQUAL TORT
El carrer de Carders guarda també algunes cases artesanes com la del número 22, així com altres del segle XVII a les quals es van afegir pisos al XVIII, construint els característics arcs (número 18-20). Una mica més endavant, en direcció a la Plaça de la Llana, al número 12-12 bis un edifici del segle XVII ocupat ara per una associació coral no és sinó l’antic Hostal de la Bona Sort, l’únic dels que van existir a aquest carrer que s’ha conservat, mantenint encara el pati d’entrada característic de carruatges propi d’aquestes posades.
El carrer Carders enllaça davant de la Capella de Marcus (descrita a l’itinerari de la Barcelona romànica) amb el de Corders, que amb rapidesa ens condueix a la plaça de la Llana, i encara que sigui de pas ens hem de fixar en una botiga insòlita, Curtidos Gispert (Corders núm. 10), que ofereix als artesans i retalls de sabates materials per al seu treball, i que és com l’últim vestigi d’una activitat, la de tindria, perpetuada en els noms dels carrers propers d’Assaonadors i Blanqueria. I precisament a la d’Assaonadors potser es pot fer una petita parada gastronòmica al Pla de la Garça. En aquest establiment, especialitzat en formatges i patés, els germans Solé Sugranes i uns quants periodistes i escriptors van ressuscitar el setmanari humorístic El be negre el 1979 per poc temps. En creuar el carrer Flor de Liri recomanem una ràpida ullada als cossos avançats de les cases i edficis de les volades o sortides, cossos avançats de les cases a nivell del primer pis que permetien ampliar l’espai construït dels edificis i que daten del segle XVIII o potser abans.
BELLATERRA.CAT 