Vivim enganxats a la pantalla, sotmesos als cants de sirena de la tecnologia digital. En l’era de l’excés informatiu, l’atenció ha passat a ser un bé escàs i cobejat per les grans empreses tecnològiques. Com afecta aquest fenomen a la nostra autonomia i la nostra llibertat? Com podem oposar resistència a la colonització de la nostra ment? Amb un peu a l’antiga Grècia i l’altre a Silicon Valley, Clics contra la humanitat fa llum sobre un dels problemes més urgents del nostre temps.
James Williams, que va ser estrateg de Google abans d’estudiar filosofia a Oxford, afirma que els sistemes intel·ligents de persuasió que condicionen el nostre pensament i la nostra conducta constitueixen una greu amenaça per a la llibertat i la democràcia. En comptes d’ajudar-nos a assolir les nostres veritables fites vitals, les tecnologies digitals desvien i exploten la nostra atenció, aprofitant-se de les nostres vulnerabilitats psicològiques. Fa massa temps que minimitzem els trastorns resultants, descartant-com a simples «distraccions» o molèsties menors. No obstant això, són mecanismes que soscaven la voluntat humana, els efectes poden ser irreversibles si no actuem a temps.
CRÍTICA
Apaga el teu smartphone, pren seient i presta tota, absolutament tota, la teva atenció a aquest llibre breu, absorbent i molt inquietant. (Financial Times)
Si t’importa el futur de la societat, presta atenció a aquest llibre. (Wael Ghonim, activista d’internet)
Apassionat, provocador, personal i divertit. Partint de la filosofia, els videojocs, la literatura clàssica i la ciència contemporània, ens ajuda a entendre com està canviant l’experiència humana i com podem recuperar el control de les nostres vides. (David Runciman)
Dins de l’irritant subgènere literari dels conversos de Silicon Valley, Clics contra la humanitat, de James Williams, m’ha semblat una bona introducció a la crítica de les xarxes socials.
JAMES WILLIAMS
(Cap Canaveral, Florida, 1982) va treballar durant deu anys a Google, on va destacar com un dels estrategs més talentosos, i va obtenir el Founder ‘s Award, el màxim reconeixement de la companyia. A l’igual que el seu amic Tristan Harris, Williams va abandonar Google després de prendre consciència de l’impacte negatiu de la tecnologia digital sobre els seus usuaris, i es va anar a estudiar a la Universitat d’Oxford. Allà va obtenir un doctorat, centrant la seva investigació en la filosofia i l’ètica de la tecnologia. És cofundador de l’organització Time Well Spent (l’actual Center for Humane Technology), una organització que advoca per una tecnologia menys invasiva i més respectuosa amb les persones. Actualment és investigador de el Centre Uehiro d’Ètica Pràctica d’Oxford i consultor tecnològic. Escriu regularment sobre tecnologia en mitjans com The Observer i Wired.
La resistència íntima és un atent i profund assaig sobre la condició humana.
Sinopsi de La resistènciaíntima
Josep Maria Esquirol ens descobreix de quina manera l’autèntic cura d’un mateix dóna llum i calor als que estan a prop, protegint-i servint-los de guia en el camí. «Reconeixem que resistència íntima és el nom d’una experiència, pròpia de la comarca de la proximitat; comarca que no és visita d’un dia, sinó habitual estada. Però avui costa quedar-se a ella. La proximitat no es mesura en metres ni en centímetres. El seu oposat no és la llunyania sinó, més aviat, la ubiqua monocromíadel món tecnificat. Hem vist com la quotidianitat i el gest de la casa són importantíssimes modalitats de l’experiència de la proximitat ».
Un grup de la Universitat Politècnica de Catalunya estudia els materials i els mètodes utilitzats en la producció dels esmalts ens els vitralls del Modernisme Català (finals del segle XIX i començaments del XX), especialment en relació als mecanismes de degradació. Entre els vitralls estudiats destaca Les Dames de Cerdanyola, exposat al Museu d’Art de Cerdanyola MAC-Can Domènech i produït per Ludwig Dietrich, vitraller alsacià establert a Barcelona el 1900.
Vitrall del MAC |ARXIU BELLATERRA. CAT
Els resultats de la recerca els ha presentat Martí Beltrán González en la seva tesi doctoral dirigida per Trinitat Pradell i Cara. Les dades obtingudes en la línia de llum MSPD del Sincrotró ALBA han tingut un paper important a l’hora de desxifrar l’estructura i composició dels materials que componen els esmalts emprats en els vitralls així com el seu estat de conservació, amb l’objectiu final de millorar la preservació d’aquest patrimoni cultural.
Els vitralls són un dels components més fràgils del nostre patrimoni cultural. En ser elements estructurals, com finestres, es troben exposats a la intempèrie i, en conseqüència, al deteriorament. La preocupació suscitada per la decadència mostrada pels esmalts dels vitralls modernistes ha impulsat un estudi a llarg termini i la tesi presentada per Martí Beltrán González. “N’estem força satisfets. Hem obtingut informació totalment inèdita dels esmalts i, en particular, dades que poden ajudar a una millor conservació dels vitralls esmaltats d’aquesta època”, valora Trinitat Pradell, directora de la tesi.
Aplicacions de la llum de sincrotró
La llum de sincrotró té importants aplicacions en l’estudi del patrimoni històric i artístic i el grup de la UPC fa anys que és usuari de les instal·lacions d’ALBA per tal de fer anàlisis per a la seva recerca. En aquest cas, la línia de llum on s’han fet els experiments, MSPD, proporciona la tècnica de microdifracció. És a dir, a través de l’anàlisi amb raigs X de mostres de vitralls tallades en seccions molt fines (100 micres), s’obtenen patrons de difracció de gran resolució que permeten determinar la composició química dels materials i identificar-ne els pigments i colorants usats, així com la seva microestructura o productes formats a conseqüència de la corrosió.
Vitrall del MAC|ARXIU BELLATERRA. CAT
Els tallers modernistes de vitralls de Barcelona són reconeguts per la seva creativitat i valor artístic. Els vitralls de les darrers dècades del segle XIX i inicis del XX del Modernisme Català es caracteritzen per l’ús d’un nou tipus d’esmalts pre-preparats (que es comercialitzaven en pols a punt de pintar), novetat de l’època. L’estudi ha revelat que molts d’aquests esmalts están constituïts per un vidre de borosilicat de plom i zinc i una àmplia varietat de pigments i colorants.
En concret, el grup d’investigadors ha estudiat una col·lecció d’aquests esmalts pre-preparats d’un dels tallers de vidre més importants de Barcelona de l’època, Rigalt, Granell i cia, pertanyents a la col·lecció privada de J.M. Bonet. A partir d’aquests productes pre-preparats en pols comprats per Vitralls Bonet a Rigalt i Granell l’any 1931, es van obtenir rèpliques dels esmalts per tal de poder-los comparar amb els que es troben en els edificis. L’avantatge principal és que aquests productes han estat emmagatzemats dins dels pots originals i no han estat sotmesos als efectes de la corrosió atmosfèrica. D’aquesta manera, les anàlisis han esdevingut crucials per determinar el grau d’alteració dels esmalts així com els mecanismes de corrosió, i en particular els motius pels que els esmalts blaus i verds estan més alterats.
Vitralls del MAC |ARXIU BELLATERRA. CAT
La col·laboració de Vitralls Bonet ha estat molt important per a la investigació ja que, a banda dels materials per fer les rèpliques, també va posar a disposició de l’equip de recerca la seva col·lecció de petits fragments de vidres esmaltats originals recollits durant més de 100 anys de restaurar els vitralls de Barcelona. Entre els vitralls estudiats destaquen els produïts per Rigalt, Granell i cia que decoren edificis com el Palau de Justícia de Barcelona o la Seu del Districte Sants-Montjuïc. També s’han estudiat nombroses mostres de vitralls fets per altres prestigiosos tallers de la Barcelona modernista que es poden trobar, entre d’altres, en cases privades de l’Eixample de Barcelona (taller Bordalba) i de Badalona (taller Buxeres i Codorniu), a la Catedral de Palma de Mallorca o a l’església de Sant Jaume de Calaf (taller Hijos de Edualdo Ramon Amigó) i a l’Estació del Nord de Barcelona (taller Maumejean). Un petit fragment pertany a un dels conjunts del vitralls més importants del modernisme: Les Dames de Cerdanyola, exposat al Museu de Cerdanyola del Vallès i produït per Ludwig Dietrich, vitraller alsacià establert a Barcelona el 1900.
Els resultats han revelat que els vidres de borosilicat de plom i zinc de les composicions emprades en els esmalts estan caracteritzats per una baixa temperatura d’estovament alhora que mantenen una bona estabilitat contra la corrosió química, especialment a la corrosió de l’aigua. No obstant, el relativament estret marge de temperatures necessari per una correcta adherència dels esmalts al vidre base sense que aquest es deformi, podria haver requerit l’addició de fundent que resultaria en la disminució de la seva estabilitat.
Vitrall del MAC|ARXIU BELLATERRA. CAT
Els esmalts històrics presenten una composició química completament alterada pels processos de corrosió atmosfèrica, que donen lloc a una pèrdua del plom, bor i zinc i la formació d’un silicat hidratat amorf, així com a la formació de sulfats o carbonats de plom i calci, depenent de l’atmosfera. Pel que fa als esmalts blaus i verds, presenten una microestructura (capes heterogènies amb partícules de pigment a la superfície) més susceptible a la degradació. Tanmateix, en l’estudi s’ha observat que l’absorció de la radiació infraroja dels colorants (cobalt i coure) emprats en els esmalts blaus i verds pot provocar diferencies de temperatura entre els esmalts i els vidres base així com entre les partícules de pigment i la fase vítria, que seria responsable de la formació d’esquerdes i, per tant, a llarg termini, de la seva caiguda.
Nova informació rellevant
D’aquesta manera, l’ampli estudi de l’equip de la UPC aporta nova informació rellevant de les causes de deteriorament dels vitralls. Per millorar la conservació dels esmalts proposen que la protecció contra la humitat i els gasos atmosfèrics també hauria d’anar acompanyada d’un filtre de llum infraroja, d’especial importància en els climes mediterranis. A més, tot i que la humitat, els contaminants i la irradiació solar són les principals causes de corrosió, conclouen que la microestructura dels esmalts juga un paper important. Per tant, els resultats recolzen que la “creativitat” artística i tècnica d’alguns dels tallers modernistes catalans va donar lloc a esmalts amb una estabilitat més reduïda.
Vitrall del MAC |ARXIU BELLATERRA. CAT
“La nostra recerca obre la porta al coneixement científic d’un material molt important del patrimoni artístic català com són els vitralls modernistes. A la documentació històrica de totes aquestes peces ara es pot sumar la seva caracterització estructural.” comenta Martí Beltrán. “El treball permet abordar la conservació dels esmalts des d’un punt de vista eminentment científic i no especulatiu. El coneixement de la composició, estructura i les propietats tèrmiques dels materials són unes eines imprescindibles per tal d’esbrinar els motius de la seva degradació i així establir estratègies de conservació adequades.” afegeix Beltrán.
El grup de recerca remarca que continuar amb estudis d’aquest tipus és fonamental per comprendre el comportament dels materials utilitzats pels artistes al llarg del temps i necessari per les estratègies de conservació
L’Ari i l’Aran, els dos personatges principals de ‘Semiidèntics’, lluiten constantment contra una sensació de soledat, buidor i de mancança. Els dos tenen 19 anys i cap d’ells sap que l’altre existeix. L’Ari és una famosa compositora de cançons plenes de ràbia, incomprensió i solitud i l’Aran és un dels ballarins estrella de la Jove Companyia de Dansa de València.
Muriel Villanueva | Fotografia: Abel Pau
QUI SÓC Sóc llicenciada en Teoria de la Literatura i Literatura Comparada per la Universitat de Barcelona i diplomada en Educació Musical per la Universitat de València. El piano, la guitarra, el baix i el cant m’han acompanyat amb intermitències; avui dia provo de fer anar el saxo. Vaig cursar el COU al Licée Espagnol de París i les pràctiques de mestra a Bari (Itàlia). Vaig realitzar a l’Escola d’Escriptura de Ateneu Barcelonès els cursos: Iniciació a la narrativa (amb Andreu Ayats), Narrativa (amb Andreu Ayats), Novel·la I (amb Jaume Cabré), Novel·la II (amb Isidre Grau), Guió de Llargmetratge I (amb Esther Cases) i Bíblies de sèries de TV (amb Laia Aguilar i Isaac Palmiola). També vaig cursar Escritura y Meditación amb la Isabel Cañell. Estic formada Constel·lacions Familiars amb la Lena S. Rupa i amb la Carme Tusset.
Vaig estar mestra de música a intervals i des de 2006 sóc professora d’escriptura. Dec les meves taules a deu anys de docència a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès, on he impartit cursos de Iniciació a la narrativa, Narrativa, Novel·la I, Conte I, Novel·la II, Construcció de personatges i Lletres de cançons; hi vaig estar també co-coordinadora del campus virtual, responsable de les relacions internacionals, autora de la Recerca sobre la situació europea en matèria d’escoles d’escriptura (per a la Institució de les Lletres Catalanes) i directora executiva de l’European Association of Creative Writing Programmes.
Actualment escric per a Catorze i ofereixo cursos d’escriptura i acomplanyament literari.
Les meves múltiples reescriptures m’han obert camins als següents premis i publicacions:
Narració Els ulls de Rita o la tendresa del món, diari del viatge per l’adopció d’una germana, (Premi Goma de Nata 1997), publicat per l’Ajuntament de Sagunt el 1998
Novel·la Mares, i si sortim de l’armari? – Dos madres, publicada per Editorial Empúries el 2006, i les seves traduccions castellana, portuguesa, coreana i polonesa –publicades respectivament per Editorial Lumen, Ediçoes Duarte Reis, Editorial Nangiyala i AdPublik.
Conte Família, publicat a la revista Valors el 2009
Conte La paradoxa d’en Frank Kafka i l’àncora del Fred Tènder, publicat a la revista Hiperbòlic el 2009
Novel·la Jo toco i tu balles (Premi Montflorit de Novel·la 2009), publicada el mateix any per Editorial Motflorit
Conte Venia picant de mans (Premi Arrelats de la Universitat de Barcelona 2009)
Novel·la Baracoa, publicada per Editorial Montflorit el 2010
Conte Línia discontínua, publicat a la revista Hiperbòlic el 2010
Novel·la curta La gatera (Premi J.M. Casero 2011 de la Llibreria 22 de Girona, menció del jurat del Premi Documenta 2010, Llança de Sant Jordi d’Òmnium Cultural i Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians per l’AELC), publicat per Amsterdam (Ara Llibres) el 2012 i per Navona (en castellà) el 2018
Poemari Poemes sense punts de goma (Premi Les Talúries de l’Institut d’Estudis Ilerdencs 2011), publicat per l’IEI i la Diputació de Lleida el 2011
Conte Megafonia, publicat a la Revista de Girona el 2012
Conte infantil La Tània i totes les tortugues, il·lustrat per Ona Caussa i publicat a la col·lecció Vaixell de Vapor (Cruïlla) el 2013
Conte Dos mil botons i una tassa de xocolata, publicat dins Els caus secrets (antologia d’autors nascuts després del 1972, a cura de Sebastià Bennassar) per Editorial Moll el 2013
Novel·la Motril 86, publicada per Proa el 2013
Novel·la juvenil Duna, diari d’un estiu – Duna, diario de un verano, il·lustrada per Ferran Orta i publicada per Babulinka Books el 2015, finalista del Premi Atrapallibres
Conte La nena de les cuetes – La niña de las coletas, publicat al suplement especial de Nadal de El Periódico el 2015
Novel·la curta El parèntesi esquerre, il·lustrada per Aitana Carrasco i publicada per Males Herbes el 2016
Trilogia cross-over L’Esfera: Sense ales, Les ales d’Ícar, El vol del Fènix, amb Roger Coch, sota el pseudònim Muriel Rogers, publicada per Planeta i per Columna (castellà i català) el 2016
Poema Para no tener que hablar, il·lustrat per Sara Màrquez i publicat per Ediciones Oblicuas el 2016
Conte infantil La Tània i el telescopi, il·lustrat per Ona Caussa i publicat a la col·lecció Vaixell de Vapor (Cruïlla) el 2016
Recull de contes Nines, publicat per Males Herbes el 2017
Àlbum il·lustrat Groc i rodó – Amarillo y redondo, il·lustrat per Ferran Orta, publicat per Flamboyant el 2018 i traduït al xinès, el coreà i el persa
Novel·la Rut Sense Hac (Premi Carlemany), publicada per Columna Edicions el 2018
Conte La pedra, publicat per la revista Time Out el 2018
Novel·la infantil El refugi del Tarek (Premi Atrapallibres), il·lustrada per Bruno Hidalgo i publicada dins la col·lecció Vaixell de Vapor (Cruïlla) el 2018
Relat Estimat país petit, publicat pel Diario Información el 2018
Relat Sols em queda la gloriosa companyia de la vostra sacratíssima corona, publicat dins l’antologia República de les lletres (a cura de Xènia Busse), Revista de Catalunya, 2019
Novel·la París es Azul, publicada per Versátil el 2019
Novel·la infantil Ona i Roc i els tigres de Sumatra, il·lustrada per Julia Cejas i publicada dins la col·lecció El Micalet Galàtic (Bromera) el 2019
Novel·la curta La biblioteca del papa Luna, il·lustrada per Sara Bellés i publicada dins la col·lecció Llegir en valencià (Bromera) el 2019
Novel·la infantil L’illa infinita (Premi Ciutat de Dénia), il·lustrada per Noemí Villamuza i publicada per Andana el 2019
Novel·la juvenil Dunes, diari d’un altre estiu – Dunas, diario de otro verano, il·lustrada per Ferran Orta i publicada per Babulinka Books el 2019
Novel·la juvenil Digueu-me Ju, publicada per La galera el 2020
Novel·la El ball de les estornelles (Premi Antoni Vidal Ferrando), publicada per Adia el 2020
El bellaterrenc Fructuós Gelabert (1874-1955)|CEDIDA
Un 15 de gener de 1874 naixia el veí de Bellaterra en Fructuós Gelabert director, guionista, operador de càmera i productor cinematogràfic. Se’l considera autor de la primera pel·lícula espanyola amb argument: “Baralla en un cafè” (1897).
Fructuós Gelabert, creador del cinema català, va establir un dels seus estudis de cinema els anys 30, al lloc on actualment es troba la casa Bella Vista, al número 10 de l’Avinguda del Film de Bellaterra (batejada així en record seu, però els potentats d’aquell moment no van respectar ni valorar la seva important aportació al cinema europeu, fins i tot, per enveja, el van menysprear dient que d’aquesta zona de Bellaterra es volia fer el Hollywood de Catalunya.
Al número 10 de l’Avinguda del Film es trobava la casa estudi de Fructuós Gelabert |BELLATERRA. CAT
Fructuós Gelabert i Badiella (Vila de Gràcia, 15 de gener de 1874 – barri de Sants, Barcelona, 27 de febrer de 1955) va ser un director, guionista, operador de càmera i productor cinematogràfic català. Fou, juntament amb Segundo de Chomón, el pioner més important d’Espanya i el primer a rodar pel·lícules a Catalunya.
Gelabert nasqué el 15 de gener de 1874, al carrer Llibertat de la Vila de Gràcia, que en aquell moment era un municipi independent.
El pare, Joan Gelabert, era un ebenista d’origen mallorquí, mentre que Llúcia Badiella, la mare, patia un trauma psicològic a causa d’un accident i no podia prendre cura del petit Fructuós. El 1876 la família es traslladà a la vila de Sants, i el pare obrí un taller d’ebenisteria, el qual batejà com a «El Tramvia», al número 77 de la carretera de Sants. Quan encara era un nen, començà a treballar al taller de son pare, on s’encarregava de les feines de delineant i tallista, que eren el seu fort. Ben aviat demostrà la seva afecció i bones aptituds per a la fotografia i la mecànica.
El 1888 nasqué la seva germana petita, Pepeta Gelabert, i la mare morí poc temps després.
El 1890 feu amistat amb els germans Napoleón, propietaris de la casa de fotografia més important de Barcelona. Aprofitant els seus coneixements de mecànica començà a construir-se algunes càmeres, amb les quals començà a fer alguns treballs fotogràfics a Sants. El 1895 es presentà a Barcelona el kinetoscopi de Thomas Alva Edison en una sessió a la qual Fructuós Gelabert assistí. La descoberta de l’invent de l’americà féu néixer en Gelabert la curiositat per les imatges en moviment i s’afeccionà a les projeccions de la llanterna màgica, afecció que esdevingué obsessió d’ençà la seva presència a la primera projecció que es féu el 1896 a Barcelona del cinematògraf dels germans Lumière.[3] Dita presentació tingué lloc justament a la planta baixa del taller dels germans Napoleon, condicionada per a l’ocasió.
Escultura dedicada a Fructuós Gelabert a Sant Feliu de Guixols
Les primeres pel·lícules catalanes
La sessió al taller Napoleon fou tota una revelació per a Fructuós Gelabert, especialment El regador regat (L’arrosseur arrosée, 1895), que destacava d’entre les altres perquè era l’única a la qual s’hi podia entreveure un petit fil argumental, encara que fos una innocent anècdota. D’aquell moment ençà, decidí dedicar-se plenament a la realització de pel·lícules, tot i la inexistent indústria i la carència de mitjans cinematogràfics a la Barcelona de llavors.
El 1897 es posà en contacte amb el fotògraf Santiago Biosca, amb qui construí una rèplica de l’aparell dels germans francesos, i rodà els documentals Salida de los trabajadores de la fábrica “La España Industrial” i Salida del público de la iglesia parroquial de Santa María de Sants. Engrescat per l’experiència i esperonat pel record de “El regador regat”, es decidí a arriscar-se a fer una pel·lícula de ficció, Riña en un café, la qual rodà íntegrament en un pati annexe al Casino de Sants, amb l’ajut d’alguns amics i clients del casino com a actors i de Santiago Biosca com a operador de càmera. El film, que seria el primer de ficció rodat a l’Estat espanyol, es projectà a un envelat de la Festa Major de Sants i l’èxit el convidà a obrir el seu propi cinema als salons de l’Hotel Martín, a la Rambla del Centre. Es considera la primera pel·lícula d’Espanya que conta una història. Al cap de poc temps, però, hauria de tancar les portes del negoci per fallida.
El 1898 rodà un documental sobre la visita d’Alfons XIII a Barcelona (Visita de Doña Cristina y Don Alfonso XIII a Barcelona), que la productora francesa Pathé va comprar per a la seva exhibició a tot el món, cosa que va constituir la primera transacció cinematogràfica espanyola i catalana a l’estranger. Aquest fet sorprengué al mateix Fructuós Gelabert i canvià la seva sort de la nit al dia.
Al mateix temps que la vila de Sants fou annexionada a Barcelona i passà a ser un barri de la ciutat, Fructuós Gelabert experimentà, per primer i últim cop, amb el trucatge cinematogràfic al film Choque de Transatlánticos (1899) , primera pel·lícula d’efectes especials rodada a la península Ibèrica, a la qual hi utilitza maquetes i vaixells en miniatura. Tot i l’èxit de l’experiència, Gelabert abandonà aquest estil, on no s’hi trobava gaire a gust, i el seu col·lega Segundo de Chomón esdevingué el futur mestre en aquest tipus de cinema.
L’edat d’or d’èxits, invencions i descobriments
D’ençà aquest moment fins al 1915, compaginà la seva labor com a inventor de nous sistemes per a la projecció cinematogràfica (com la seva làmpada «oxiaeroacetilènica» del 1901, amb la qual provocà un espectacular accident que va fer volar pels aires la seva germana, sense causar-li lesions tot i que l’explosió es va sentir per tot Sants) amb les seves pròpies creacions cinematogràfiques; a més del seu treball com a col·laborador autònom per a les dues productores franceses més importants del moment, la Pathé i la Gaumont, des que aquestes li compraren els drets d’exhibició a tot el món del seu documental sobre la visita del rei d’Espanya i la seva dona a Barcelona.
El 1902 el feren director tècnic de la casa Diorama de Josep Maria Bosc, qui tenia un cinema a la plaça del Bonsuccés.
Fructuós Gelabert amplià el local d’un taller i un laboratori cinematogràfic. El 1903 es casà amb Teresa Bonvehí a l’església parroquial de Sants, amb qui va tenir quatre fills. Francisca, la primogènita, morí amb només onze mesos. Fou també per a aquests anys que prengué el costum de fer projeccions gratuïtes per als orfes de la Casa de la Caritat, cada dijous al matí.
El 1905 rodà finalment el seu primer gran èxit a nivell mundial, Los guapos de la Vaquería del Parque, excel·lent comèdia de quinze minuts, per la qual va arribar fins i tot a rebre una oferta per anar a treballar als Estats Units d’Amèrica, la qual rebutjà. L’èxit del film li permeté el 1906 que Diorama esdevingués una productora cinematogràfica, que va ser rebatejada com a Films Barcelona.
A partir d’aquest moment, la seva producció es diversificà amb comèdies com Cerveza gratis (1906), Los Kikos (1906) o Baño imprevisto (1909), amb ambicioses adaptacions cinematogràfiques d’obres literàries catalanes. Les més reeixides són Terra baixa (1907) i Maria Rosa (1908), ambdues d’Àngel Guimerà, el qual va assistir a la projecció, quedant-ne profundament emocionat.
Bellaterra li té dedicada una Avinguda però el potentats dels anys 1930 no van afegir el seu nom propi |BELLATERRA. CAT
El 1908 feu construir els primers estudis cinematogràfics pròpiament dits de Barcelona, que constaven d’una immensa galeria de vidre als jardins de la finca de Lluís Martí Codolar, exalcalde de Barcelona. El primer film que hi rodà fou La Dolores (1908), un drama rural de Josep Feliu i Codina, inspirat en la famosa jota; a més de les còmiques Guardia burlado (1908) i Los calzoncillos de Toni (1908) ; durant la projecció de les quals, els actors de la companyia del teatre Romea, amagats rere la pantalla, recitaven els diàlegs, experimentant així amb un imaginatiu sistema de cinema sonor.
Paral·lelament a aquests èxits de ficció, tornà amb força al documental, que mai havia abandonat, per a rodar l’anomenada trilogia dels monestirs catalans: Poblet, Montserrat (ambdues del 1908) i Ripoll (1911). En revelar les imatges fetes des del cremallera de Montserrat, li sembla veure-les en relleu, i això li dóna una nova idea que explotaria en el futur.
El 1909 rodà (Indústria del suro comprimit) , considerat unànimement el primer film industrial, estil de cinema que, des de llavors, conrearia sovint.
El 1910 rodaria el que és considerada la seva obra mestra, (Guzmán el Bueno) amb la principal dama del teatre català del moment, Margarida Xirgu, i, per primera vegada en una pel·lícula espanyola, decorats en tres dimensions, construïts per l’escenògraf Miralles, el film de més ressò de tots els que va fer, recordat amb comentaris com el que va escriure Joaquín Freixes Saurí a la revista Arte y Cinematografía, a la llunyana data de 1926: «Guzmán el Bueno es todavía un gran éxito artístico, hasta el presente no igualado por ninguna otra película española».
Riña en un cafè (1897) de Fructuós Gelabert és el primer film espanyol amb argument
Una lenta decadència
Es féu palesa una certa decadència a partir d’aquest moment i es refugià cada cop més en el cinema documental, on encara assoliria fites com el rodatge gairebé en exclusiva de les (Grans inundacions del 1911 a Lleida) i col·laborà com a operador de càmera professional o codirector a encàrrecs per a l’estranger, com la producció per a la casa Co&Co de Nova York, on fou ajudant a la producció d’Ana Kadova (1912). Paral·lelament a tot això, fundà la seva pròpia productora, Manufactura Cinematogràfica Tricolor, en la Carretera de Sants, 77.
El 1913 estrenà la que seria la seva pel·lícula més conflictiva, Mala raza, per la qual va ser denunciat per haver plagiat, sense haver pagat drets d’autor, l’obra de José Echegaray. Després de fer sensibles canvis de muntatge i el títol pel de Nubes negras, acabà guanyant el judici però tot plegat acabà representant un dur cop moral, al qual se li ajuntà la sobtada mort d’un dels seus fills.
El 1914, amb la col·laboració econòmica d’en Josep Maria Bosc, més un crèdit que li concedí en Francesc Bech, creà l’empresa Boreal Films, per a la qual projectà una gran galeria de vidre i un estudi cinematogràfic, coneguts com la Casa de Vidre, que foren inaugurats en 1916, al carrer de Sants, número 106, en l’actual Passatge de Fructuós Gelabert. De tota manera, es dedicà cada cop més a les feines de càmera i col·laboracions diverses a pel·lícules de cert prestigi com, per exemple, El Nocturno de Chopin (1915), dirigida pel mateix Adrià Gual i protagonitzada per Margarida Xirgu.
La Primera Guerra Mundial es presentà sobtadament com el darrer i definitiu problema per a la importació i exportació de pel·lícules. Tota la indústria cinematogràfica europea col·lapsà, deixant molts dels films en producció a mig fer. Gelabert aconseguí amb prou feines acabar-ne dues el 1917 (El sino manda i El doctor Rojo), però això no representà sinó la fi de la seva carrera com a productor independent, ja que es veié obligat a vendre’s La Boreal en arribar l’any 1918.
De les feines com a professional fins a l’oblit total
El seu amic Josep Maria Codina li aconseguí feines d’operador de càmera a Studio Films, justament la productora que li va comprar La Boreal, mentre encara continuava rodant documentals per encàrrec, a més d’esporàdiques feines com a operador per a altres productores barcelonines. Ocasionalment, encara tingué la possibilitat de col·laborar en guions, ja que encara hi havia qui en tenia en compte la seva creativitat. De mica en mica, aconseguí aixecar el cap fins que el 1928 pogué tornar a la direcció d’un llargmetratge de ficció amb (La Puntaire) , de la qual també escrigué el guió, amb els cartells totalment en català, i s’encarregà de les tasques d’operador. El film va ser un fracàs estrepitós, a causa del fet que no s’estrenà fins als anys trenta, quan totes les pel·lícules ja eren sonores.
Aquesta mala experiència l’apartà definitivament del rodatge de pel·lícules i, gràcies a l’ajut dels seus nous socis Arisó i Ruiz, es dedicà exclusivament a la reparació i invenció d’aparells cinematogràfics amb la seva pròpia nova marca, Frugel, que li reportaren més aviat pocs beneficis. Arisó i Ruiz es retiraren finalment de l’empresa, i deixaren Fructuós Gelabert en una situació econòmica desastrosa.
El 1936 es començà a parlar d’un homenatge al gran pioner del cinema català i espanyol però, a darrera hora, l’homenatge es veié suspès pel sobtat esclat de la Guerra Civil espanyola, tota la qual passà amagat a una caseta que una família amiga tenia a Castelldefels.
En acabar la guerra reprengué la idea d’investigar en la possibilitat del cinema en tres dimensions, a la seva casa estudi de Bellaterra, però el nul suport econòmic, a més de la depressió general de la societat de la postguerra, feren que els seus treballs quedessin en el no res. El 1950 morí la seva dona i, vidu, diabètic i en la total pobresa, fou acollit pel seu fill Josep. Al llarg d’aquests darrers anys passava les hores treballant en el seu somni de cinema en relleu a la cuina de l’escola Institució Montserrat, dirigida pel seu cunyat Ramon Navarro i regentada per la seva germana Pepeta.
El 1952, en Joan Francesc de Lasa, llavors un jove director de cinema admirador de Gelabert, aconseguí que l’ajuntament de Barcelona li fes un modest homenatge al cinema Alexandra, a més de passar-li una petita quantitat de diners que l’ajudés a sobreviure una mica millor. Però Fructuós Gelabert invertí aquests diners a rodar una segona versió de la que havia estat la seva primera pel·lícula de ficció, Riña en un café, que s’havia perdut amb l’aparent indiferència del sector.
Morí al barri de Sants de Barcelona, el 27 de febrer del 1955, totalment oblidat per la indústria cinematogràfica.
El dia 1 de gener de 1988, Joan Francesc de Lasa (1918-2004), Creu de Sant Jordi el 1997, va presentar a la Filmoteca de Catalunya la seva obra “El món de Fructuós Gelabert’, estudi que reconstrueix la vida i l’obra del seu mestre Fructuós Gelabert, pioner del cinema a Catalunya, inventor, creador artístic, tècnic i primer organitzador de la producció cinematogràfica al nostre país. El mètode vigorós emprat per l’autor en l a seva investigació i la quantitat de dades manejades fan d’aquest llibre una important font de consulta obligatòria per als qui vulguin conèixer els inicis no sols del cinema català sinó del cinema mundial.
Font: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Filmoteca de Catalunya i Wikipedia
Al cor de Bellaterra, a la Plaça del Pi, trobem Papers, la llibreria personalitzada d’en Victor, tot un professional que viu per aportar cultura i servei al poble.
Victor, el profesional de la Llibreria Paper’s|BELLATERRA. CAT
Víctor vol fer realitat aviat un petit somni: “Crear el Racó del llibre d’ocasió i segona mà’, i que els proveïdors siguin els mateixos clients i veïnat de Bellaterra
“Perquè sempre hi ha llibres llegits i llibres per llegir, a Paper’s volen comprar i vendre llibres de segona mà”. El veïnat pot portar els seus llibres i Victor els hi comprarà sempre i quan estiguin en bon estat, i un cop classificats, els posarà a la venda a preus molt reduïts.
“La idea és que seguir llegint no sigui un esforç impossible per a la butxaca”, més quan Bellatera no disposa de biblioteca pública, per molt que la Unió de Veïns i l’EMD han fet gestions amb FGC per intentar situar-la al primer pis de l’edifici històric, on el 1932 on hi habia la vivenda del cap d’estació.
El funcionament que en Victor vol per Paper’s és ben senzill i tothom pot apropar-se a vendre els seus llibres o a comprar-ne qualsevol dels centenars de títols que es presentarà perfectament ordenats i classificats a les prestatgeries del “Racó de llibres d’ocasió segonamà”.
“Inicialment, l’oferta de venda sería molt ajustada: des de 3 euros a un maxim de 8 euros”
Llibreria Paper’s compraría els llibres a un minim de preu acordat i els vendria amb un suplement honest que li compensi la feina de classificació. Qualsevol casa de Bellaterra que tingui un llibre per vendre el pot portar i Victor us compensarà amb un preu just. Acceptaria libres en bon estat de tots els gèneres i en qualsevol idioma, editats a partir de els anys 70/80, -el que no compraria són enciclopèdies, revistes, llibres de text, llibres antics, guixats o esgrogueïts-. Si són molts exemplars, Llibreria Paper’s els passarà a recollir a casa vostra, previa cita.
Llibreria Papers de Bellaterra vol oferir tot tipus d’obres, des de narrativa catalana i castellana a clàssics universals, passant per novel·la romàntica, policíaca, ciència ficció, cuina, llibres en francès, anglès, alemany, italià… Llibres eròtics i de sexologia, llibres d’art, d’història, psicologia i autoajuda, filosofia, sociologia, infantils i juvenils…
Paper’s vol tractar aquests llibres com a llibres nous. Els classifica per gènere, autor, idioma, i els presentarà a les prestatgeries de Racó com ho fa amb els llibres nous convencionals. La diferència és que tots els que n’arribin a Paper’s tindrà quelcom que els farà especials perquè vénen amb la vivència i passió de ja haver estat llegits abans per algú i aquesta essència perdura al llibre”.
La Llibreria Paper’s vol donar més oportunitats al veïnat per trobar els llibres que busquen. La majoria dels clients que entren a la nostra botiga, ho fan sense la idea d’un llibre concret, potser si una temàtica determinada, però no sempre un títol. Entren, busquen i escullen. Estudiants de la UAB, professors, gent que re-ven els seus llibres i s’emporten d’altres… l’univers cultural que aporta Victor i el seu equip de Llibreria Paper’s.
Segur que amb aquest nou servei que aviat vol aportar en Victor a la Llibreria Paper’s de Bellaterra no sortireu mai amb les mans buides!
La Llibreria Paper’s de Bellaterra romandrà oberta perquè oferix premsa i es considera essencial
La Cambra del Llibre se sent davant la decisió de no incloure les llibreries a les activitats essencials.
El sector critica la “manca de credibilitat” del govern perquè incompleix l’acord que declarava la cultura bé essencial La Cambra del Llibre de Catalunya, associació integrada pels gremis d’Editors, Llibreters, Distribuïdors i de la Comunicació gràfica, ha afirmat que “se sent decebuda i enganyada” per la decisió del govern de no incloure les llibreries a la llista d’activitats que poden vendre productes essencials els propers dos caps de setmana. A través d’un comunicat difós aquest divendres a la tarda pel Gremi de Llibreters, l’entitat expressa “la seva profunda preocupació per la manca de credibilitat de la Generalitat”. I és que el sector del llibre considera que l’executiu incompleix d’aquesta manera la resolució del 22 de setembre que declarava la cultura com a bé essencial “per al desenvolupament integral de la personalitat individual i col·lectiva”.
És per això que des de Cambra del Llibre assegurent que continuaran “lluitant perquè el llibre mantingui el paper essencial a la vida dels ciutadans”.
“Quatre hiverns a Bucarest” de l’escriptor català i amic de Bellaterra Joan Merce i Mozo (Barcelona, 3 octubre 1950) està seleccionat entre els cinc finalistes del Premi Josep Pla 2021. Joan Merce és Enginyer Tècnic Industrial i Master de Qualitat per l’Institut Tecnología de Catalunya.
Joan Mercè Mozo a Bellaterra amb la seva parella Viorica Chiric i Silvia Zizzo (centre) |BELLATERRA. CAT
El Premi Nadal de novel·la i el Premi Josep Pla de prosa en català es lliuren aquest dimecres en una edició que no comptarà amb el tradicional sopar literari de lliurament del guardó a causa de la crisi sanitària pel coronavirus.
El 77è Premi Nadal, dotat amb 18.000 euros, ha comptat amb una xifra rècord de 1.044 novel·les presentades, perquè excepcionalment, per la situació sanitària, s’han acceptat originals només en versió digital, sense necessitat d’una còpia impresa.
D’aquestes se n’han seleccionat cinc de finalistes: ‘Algo temporal’, de Paula Carrasco; ‘Una pareja feliz’, de Werner Heisenberg (pseudònim); ‘La llave del espejo’, de Maria del Pilar Torres Navarro; ‘Intrusas’, de Cristina López (pseudònim), i ‘Quizás en otoño’, de Consuelo López-Zuriaga
El jurat del Premi Nadal està format per Alicia Giménez Bartlett, Care Santos, Lorenzo Silva, Andrés Trapiello i Emili Rosales, i a les obres presentades predominen les obres introspectives i intimistes, les de trama policial i les que s’enquadren en esdeveniments històrics.
PREMI JOSEP PLA
També s’atorgarà el 53è Premi Josep Pla, que aquesta edició ha rebut un total de 60 obres presentades, una “alta participació”, perquè només s’han acceptat originals en versió digital.
Les cinc obres finalistes són ‘El llarg camí del sol’, de Conxa Solans Roda; ‘Pandemònium’, de Màrius Blàvia Ribé; ‘Cançó de solveig’, de Lluís Coves (pseudònim); ‘Conte d’amor en temps de coronavirus’, de Cesaria Evora (pseudònim), y ‘Quatre hiverns a Bucarest’, de Joan Mercé i Mozo.
L’escriptor i amic de Bellaterra Joan Merce i Mozo|VIORICA CHIRIC
El jurat del Josep Pla 2021 –dotat amb 6.000 euros– està compost per Laia Aguilar, Antoni Pladevall, Marc Artigau, Montse Barderi i Glòria Gasch, i entre les obres presentades conviuen novel·les d’actualitat, autobiogràfiques, històriques, policíaques i de sagues familiars, així com dietaris i llibres de contes.
En comptes del tradicional sopar de lliurament, els jurats de tots dos premis compareixeran en roda de premsa aquest dimecres a l’Hotel Palace de Barcelona per anunciar el veredicte en un acte únicament per als mitjans de comunicació.
Llibreria Paper’s ofereix al veïnat de Bellaterra les novetats editorials i atén totes les comandes.
Victor de la Llibreria Paper’s de Bellaterra|BELLATERRA. CAT
El coronavirus ha potenciat la lectura i la caiguda de vendes a les llibreries ha estat menor del que s’esperava
Els llibres s’han convertit en un refugi, per a molts, en aquest any marcat per la pandèmia i per les restriccions. Tot i que no hi va haver Sant Jordi i que les llibreries van estar tancades durant setmanes, la maquinària editorial no s’ha aturat.
Aquest 2020 era un any de llibres molt esperats, que han mantingut l’interès dels lectors durant setmanes i setmanes.
Com “Boulder”, d’Eva Baltasar, editat per Club Editor. Una dona que estima la seva soledat s’enamora d’una altra que la vol portar a la vida casolana amb maternitat inclosa. “Boulder és una novel·la que diria que l’he escrit com tres vegades”, explicava la seva autora. “L’he estat lluitant fins que, quan m’he rendit, ha aparegut el Boulder que jo volia”.
Boulder d’Eva Baltasar
També ha estat un any de novel·les de no-ficció com “Guillem”, sobre l’assassinat del jove Guillem Agulló per un grup feixista. Editat per Amsterdam, l’autora, Núria Cadenes, explicava que ha fet el llibre “amb la voluntat que perduri perquè es conegui aquest cas concret”.
Manuel Baixauli ha fet amb el seu “Ignot” un llibre de reflexió sobre la condició dels artistes que no aconsegueixen la fama. “L’ignot és un desconegut, algú que passa desapercebut”, deia l’autor. No és el seu cas amb aquesta novel·la editada per Periscopi que no ha deixat de rebre reconeixements.
Ignot de Manuel Baixauli
Alhora, Almudena Grandes publicava la penúltima història dels seus episodis d’una guerra interminable sobre una parricida tancada al manicomi de Cienpozuelos. “La madre de Frankenstein”, de Tusquets Editors, és una novel·la sobre un home i una dona que opten per resistir en els temps més difícils del franquisme.
I l’italià Marco Missiroli ens ha parlat d’una suposada traïció que es converteix en obsessió per al protagonista de “Fidelitat”. Editada per Angle Editorial, la novel·la parteix d’un malentès per explicar pensaments i desitjos inconfessables.
La desinhibida escriptora i periodista britànica Caitlin Moran ens parla a “Cómo ser famosa” d’una ciutat, Londres, de música, del pop britànic i de l’obsessió per la fama. Sense complexos, des d’un punt de vista feminista i amb molt sentit de l’humor, la novel·la, editada per Anagrama, ens acosta a l’amor, l’amistat i la necessitat de ser una mateixa.
Aquest 2020 ha triomfat la no-ficció amb aire de thriller sobre la convulsa vida del periodista Alfons Quintà que s’explica a “El fill del xofer”, de Jordi Amat. Edicions 62 ha publicat en català aquest relat sobre les clavegueres del poder a Catalunya que enganxa des de la primera pàgina.
A “No diguis res”, Patrick Radden Keefe fa un assaig novel·lat que repassa tres dècades de conflicte a Irlanda del Nord. Editada en català per Periscopi, descriu la marca que va deixar la brutal violència tant en les víctimes com entre els membres de l’IRA.
No diguis res de Patrick Radden
També aquest any s’han traduït al català “Tardor” i “Hivern”, les dues primeres entregues traduïdes al català de la tetralogia estacional d’Ali Smith i dos dels títols preferits pels llibreters. Raig Verd publica el quartet estacional, que ha rebut elogis de crítica i públic.
Un altre assaig literari convertit en tot un fenomen editorial és “L’infinit dins d’un jonc”. Irene Vallejo ha estat capaç de transformar la seva tesi doctoral sobre l’origen dels llibres a l’Antiguitat en tota una narració carregada d’emocions. “Volia intentar escriure un assaig amb les tècniques dels contes de “Decameró”, de “Les mil i una nits”…”, explicava una Vallejo exultant després de l’èxit d’una obra didàctica i, alhora, encisadora.
I a la tardor literària han arribat també altres títols escrits en català. Com “La ciutat de vapor”, el llibre pòstum de Carlos Ruiz Zafón, editat per Columna Edicions, i “Dolça introducció al caos”, de la supervendes Marta Orriols, editat per Edicions del Periscopi.
O la història amb barreja lingüística ambientada en un institut de Santa Coloma de Gramenet que proposa Guillem Sala amb l’Altra Editorial a “El càstig”.
I ha tancat l’any un altre èxit, “La casa de foc”, els records dels set anys viscuts per Francesc Serés a la garrotxina vall del Ser convertits en narració literària i publicat per Edicions Proa.
Racó de la Llibreria Papereria Papers| BELLATERRA. CAT
Són algunes de les novetats més destacades d’un any d’atípic distanciament social que ha convidat a la introspecció i a la lectura.
BELLATERRA.CAT 