No podem continuar eternament en un “mentrestant” que no satisfà ningú. PHILIPPE RENAUDIN
“Bellaterra, Sant Cugat i Cerdanyola: una oportunitat per corregir una disfunció territorial amb visió sostenible” és un article de l’advocada bellaterrencs Elisenda de Clascà, publicat recentment als mitjans Bellaterra.Cat i elCugatenc
El bellaterrenc Philippe Renaudin 📷 ARXIU BELLATERRA. CAT
Un article excel·lent que posa el dit a la nafra: Bellaterra, Sant Cugat i Cerdanyola arrosseguen des de fa dècades una disfunció territorial que només es pot resoldre amb una decisió clara de la Generalitat.
No podem continuar eternament en un “mentrestant” que no satisfà ningú. Arribats a aquest punt, la realitat és molt simple:o s’aval·la l’annexió a Sant Cugat i es resolen d’una vegada tots els problemes de gestió, serveis i coherència territorial; o es denega, i seguirem exactament amb els mateixos problemes de sempre. No hi ha tercera via.
El que cal és tancar etapa i girar pàgina. La ciutadania ha parlat, els informes tècnics existeixen, i el territori necessita estabilitat i una estructura administrativa que tingui sentit. Prolongar la indefinició només genera més confusió i més ineficiències. Per això, aquest moment és una oportunitat real perquè la Generalitat actuï amb valentia i responsabilitat. Decidir és avançar; ajornar és quedar-se encallats en el passat.
Drac i esquirol al Parc de Les Morisques de Sant Quirze del Vallès
Un comunicat oficial de la Generalitat de Catalunya, confirma els rumors que ja fa setmanes que corrien entre despatxos i lobbys. Bellaterra ja no dependrà ni de l’alcalde de Cerdanyola ni de l’Alcalde de Sant Cugat, sinó que serà governat per una Alcaldessa!, un nou lideratge femení que en aquesta ocasió dependrà de Sant Quirze del Vallès.
Efectivament, Informa govern de la Generalitat, en exercici de les competències territorials que li pertoquen, que s’està preparant una proposta detallada per a l’Annexió de Bellaterra a Sant Quirze del Vallès, atès el creixent conflicte institucional entre Sant Cugat i Cerdanyola, però reconeixent alhora la necessitat de solventar la desafecció administrativa creixent de Bellaterra, aprofitant l’actual cohesió territorial que també ostenta Bellaterra respecte d’aquest Municipi Veí.
Bellaterra i Sant Quirze comparteixen una gran extensió de territori que requereix una actuació conjunta i coordinada : Els Nostres Boscos. “Ara més que mai!” -Manifestaven els responsables de Governació-, sortint del risc d’incendi que aquest estiu marcava l’agenda en un escenari d’implacable sequera, i entremig de l’actual gestió de la crisi porcina, l’entorn natural ha guanyat prioritat en la gestió municipal i ha donat el braç a tòrcer en aquest pols d’Ens Locals provocat pel procediment d’annexió.
Fonts de Govern, posen en valor la necessitat del Municipi de Sant Quirze en seguir creixent, quin esta expandint-se precisament en una gran extensió de zona urbanitzada de cases unifamiliars, molt similar a la que sempre ha configurat Bellaterra, i posa en qüestió les ja saturades infraestructures Municipals de Sant Cugat i Cerdanyola, dos pobles que a data d’avui, a demés, encara no tenen resolt el seu límit interterritorial.
El President de Bellaterra, Josep Maria Riba (BE), apunta que la decisió de la Generalitat permetria transformar la EMD de Bellaterra, en un Consell de Barri, i comunicar els dos pobles mitjançant una gran zona de serveis esportius, que inclourien una piscina pública amb servei per a les Escoles de Bellaterra.
En l’entrevista feta després de les festes nadalenques, el President també ha traslladat que les dates de les Festes Majors amb Sant Quirze serien les mateixes, dies en els que les dues comunitats podrien aprofitar per entrellaçar amics i famílies.
L’excel·lentíssima Alcaldessa de Sant Quirze del Vallès, Elisabeth Oliveras (Junts per Sant Quirze), ha expressat la amb to constructiu la seva sorpresa i agraïment, a una proposta que li resulta “engrescadora pel nostre col·lectiu”, i que permetrà a Sant Quirze i Bellaterra créixer en qualitat de vida i de serveis.
Tot plegat, un viratge de 360 graus en la posició de la Generalitat, que ha sorgit del gruix de l’expedient tècnic que s’ha elaborat a l’efecte de l’annexió, i que ja compta amb el vist i plau dels distints departaments de territori, tot això, sense perjudici dels tràmits que calgui fer en un futur i de la final decisió que implicarà als ciutadans de Bellaterra.
Sense oblidar la crítica a “un temps que sesforça a ser tràgic i frívol alhora, un temps en el qual, com ja deia Jacques, el criat de Diderot, tothom corre i vola, però encara ningú no sap on va”.
Ocell de bosc d’Antoni Puigverd 📷 BELLATERRA. CAT
OCELL DE BOSC és un llibre àlbum de records, idees i pensaments, en què l’Antoni Puigverd expressa la seva visió del món, a través de textos de formats molt diferents. Les experiències al voltant del menjar, des dels primers records amb la família fins al present, són reviscudes en aquest llibre amb pausa i amb una ambició literària cada dia més difícil de trobar.
Com a La Finestra Discreta, també de Libros de Vanguardia, Ocell de Bosc és una barreja de dietari i llibre de memòries que beu de la tradició de Pla, Leopardi o Goethe. Diversos gèneres s’hi barregen: del narratiu a l’aforístic, de l’assaig literari a l’elegia.
També hi treuen el cap figures de l’escena política, amb qui l’autor ha compartit taules i sobretaules. Sense oblidar la crítica a “un temps que s’esforça a ser tràgic i frívol alhora, un temps en el qual, com ja deia Jacques, el criat de Diderot, tothom corre i vola, però encara ningú no sap on va”.
“Per commemorar el 80è aniversari del naixement del gran pianista, Decca publica una col·lecció de concerts inèdits que abasten 32 anys de la seva carrera. Aquests inclouen obres de Haydn, Mozart, Beethoven, Schumann, Chopin, Mussorgsky, Bartok i altres, que Radu Lupu només va interpretar en públic.Aquesta caixa també inclou dues sonates de Schubert enregistrades a l’estudi el 1995, però el llançament de les quals havia rebutjat”
Radu Lupu i Horaci Miras a l’últim concert del gran pianista, al Palau de la Música Catalana
LLUIS TORRES|Avui, dia de Sant Esteve, les gravacions de Radu Lupu, un dels pianistes més grans de la seva generació, nascut el 30 de novembre de 1945 a Galati (Romania), nacionalitzat britànic i resident a Lausanne (Suïssa), va morir el 17 d’abril de 2022, als 76 anys, a casa seva de Lausana. Els darrers anys de Radu Lupu van estar marcats pels seus persistents problemes de salut, fins que l’any 2019, coincidint amb el seu últim recital al Palau de la Música Catalana, va decidir posar punt i final a la seva carrera. Va participar a les temporades de l’OBC, sota la direcció del titular Lawrence Foster. Cal recordar que per la seva malaltia d’esquena sempre substituïa la banqueta del piano per una cadira normal.
Caixa de Radu Lupu. Enregistraments inèdits 1970 – 2002 – DECCA
Robert Schumann Sonata núm. 1 op.11 en fa# menor 1r moviment: introduzione, un poco adagio – allegro vivace Festival de Ludwigsburg, 29 de setembre de 1973
Robert Schumann Carnaval de Viena op.26 Romanze Amsterdam, Concertgebouw, 29 de maig de 1983
Robert Schumann Estudis Simfònics, Op. 13, fragments. Londres, St. John’s Smith Square, 3 de setembre de 1988
Franz Schubert Sonata D.850 en re major Final, rondo allegro moderato Enregistrament d’estudi 1995
Variacions sobre un tema de Haydn, per a 2 pianos, de Johannes Brahms , Radu Lupu i Murray Perahia , document de YouTube de 1981
Modest Mussorgsky Quadres d’una exposició (fragments) Bydlo – Passeig – Ballet dels pollets a les seves closques – Samuel Goldenberg i Schmuÿle Amsterdam, Concertgebouw, 1 d’abril de 1984
Wolfgang Amadeus Mozart Rondo final del Quartet per a piano K.478 amb membres del Quartet Jerusalem (Chaim Taub, Daniel Benyamini, Uzi Wiesel) Enregistrament d’estudi 1976
Joseph Haydn Andante amb variacions en fa menor (inici) Londres, Wigmore Hall, 1988
Guanyador d’un premi Grammy
Entre 1970 i 1993, Radu Lupu va fer més de 20 enregistraments per a Decca Records. Els seus enregistraments en solitari, que van rebre una aclamació considerable, inclouen obres de Beethoven, Brahms, Grieg, Mozart, Schubert i Schumann, incloent-hi tots els concerts per a piano de Beethoven, cinc sonates per a piano i altres obres en solitari. A més, Radu Lupu també és conegut per les seves interpretacions d’obres de Bartók, Debussy, Enescu i Janáček, entre altres compositors. Radu Lupu va ser nominat a dos premis Grammy, guanyant-ne un el 1996 per un àlbum de dues sonates per a piano de Schubert. El 2016, va ser nomenat Comandant de l’Ordre de l’Imperi Britànic. Al llarg de la seva carrera, Radu Lupu sovint es va negar a concedir entrevistes a la premsa per “por de ser malinterpretat o mal citat”. A més, Lupu normalment no permetia que els seus concerts es retransmessin per ràdio ni que li fessin fotografies.
Radu Lupu amb el bellaterrenc Francesc Pérez i Lawrence Foster, ex director d’orquestra de l’OBC
Radu Lupu es va casar dues vegades. La primera esposa, la violoncel·lista “Lisa” Elizabeth Wilson (nascuda el 1947), filla del diplomàtic Sir (Archibald) Duncan Wilson, amb qui es va casar el 1971, amb qui va tindre el fill Daniel, Lisa era filla del diplomàtic Sir (Archibald) Duncan Wilson, la segona, el 1990 amb Delia Bugarin, violinista de l’Orchestre de Chambre de Lausanne
Radu Lupu estava fermament establert com un dels músics més importants de la seva generació. Nascut a Romania, va començar les classes de piano amb Lia Busuioceanu als 6 anys. Als 12 va debutar en públic amb un programa complet de música pròpia. Va continuar els seus estudis durant diversos anys amb Florica Muzicescu i Cella Delavrancea abans de guanyar una beca el 1961 al Conservatori de Moscou on va estudiar amb Galina Eghyazarova, Heinrich Neuhaus i més tard amb Stanislav Neuhaus. Va guanyar el primer premi en tres concursos: el Van Cliburn de 1966, l’ Enescu International de 1967 i el de Leeds International de 1969.
Radu Lupu va actuar amb totes les grans orquestres del món, inclosa la Filharmònica de Berlín (amb qui va debutar al Festival de Salzburg el 1978 amb Karajan), la Filharmònica de Viena (amb qui va obrir el Festival de Salzburg el 1986 amb Muti), la Royal Concertgebouw, totes les grans orquestres de Londres i totes les grans orquestres americanes. Als EUA les seves primeres aparicions significatives van ser l’any 1972 amb la Cleveland Orchestra i Barenboim a Nova York, i amb la Chicago Symphony i Giulini. Ha tocat a la majoria dels festivals de música notables i ha estat convidat habitual als festivals de Salzburg i Lucerna.
Els seus enregistraments per a Decca inclouen els Concerts per a piano de Beethoven, el Concert núm. 1 de Brahms, els Concerts de Grieg i Schumann, les Sonates completes per a violí i piano de Mozart amb Szymon Goldberg, Debussy i Franck i Sonates per a piano amb Kyung Wha Chung i obres en solitari de Beethoven i Brahms. , Schumann i Schubert. El 1995 va guanyar 2 premis en la categoria “Millor disc instrumental de l’any”: un Grammy per les Sonates de Schubert en la major D664 i si bemoll major D960, i un premi Edison per Kinderszenen, Kreisleriana i Humoresque de Schumann. També ha realitzat dos discos amb Murray Perahia (CBS), dos discos de Schubert Lieder amb Barbara Hendricks (EMI), i un disc de peces a quatre mans de Schubert amb Daniel Barenboim (Teldec).
La temporada 2009/10 compta amb una residència amb la Tonhalle Zurich, que inclou una gira per Alemanya, actuacions a Zuric amb David Zinman i (més tard a la temporada) amb Franz Welser-Most, un concert de cambra amb membres de la Tonhalle Orchestra i un recital en solitari. Altres compromisos inclouen aparicions en concerts amb la London Symphony i la London Philharmonic, la Filharmònica de Berlín, la Filharmònica estatal de Baviera i la Filharmònica de Munic, i l’Orquestra de París. Inolvidables els seus concerts a Barcelona, Girona, Bilbao, Madrid, Ginebra, Viena, Roma, Florència i Milà.
Els concerts als EUA inclouran actuacions amb la Chicago Symphony i dues cites al Carnegie Hall de Nova York; un recital i un concert amb la Simfònica de Cincinnati. L’any 2006 el Sr. Lupu va rebre 2 premis: el Premio Internazionale Arturo Benedetti Michelangeli i, per segona vegada, el premi Abbiati (conferit per l’Associació de la Crítica Italiana). Abans l’havia guanyat el 1989.
I somreia d’una manera que als nens els va entrar por, Barbeta de Ploma va obrir un quartet, i després un altre, i va dir:
-Aquí dormiren Juanito i Federico, i allà Luisita, perquè els mortals sou febles i no podeu passar-vos sense dormir.
Però què delicioses eren aquelles alcobetes! Luisita va veure un llit preciós, molt baix, tou i tou, amb mantetes de llana i ploma, tan calenta i suau com una falda materna. Del sostre penjava una làmpada, la qual va dir Barbita de Ploma que s’apagaria sola quan la nena dormís, i que la despertaria quan fos hora d’aixecar-se. Hi havia, a més, un bany a la cambra, que brillava de net i amb l’aigua clara com el vidre; un armari a la paret per guardar-hi els vestits; un escambell per seure i un costurer moníssim amb tots els seus accessoris.
-Tot això ho he arreglat jo mentre dormíeu a la neu va dir Barbita de Ploma, doncs volem que visqueu a gust i que us trobeu contents en la nostra estada.
Juanito i Federico tenien també llits excel·lents, però el bany estava fora de l’habitació, on es banyaven els gnoms, i el que havia d’adornar el seu quartet ho havien de fer ells mateixos, cadascun segons el seu gust i les seves inclinacions.
La fatiga els va rendir ben aviat i tots tres van quedar profundament adormits.
A l’altre dia van començar a aprendre els seus oficis. Federic va insistir a ser miner, Juanito a ser ferrer, i Luisita va voler aprendre a teixir mantons tan bonics com els que havia vist. Cadascú va ser portat al seu treball, en què al principi es van mostrar molt malestres; però els amiguets tenien tal paciència que reien dels seus aprenents i tornaven amb el major afecte a ensenyar-los la taverna. A Federico no li agradava el seu ofici tant com suposava; aquella feina no era una tasca agradable; a vegades fins i tot sentia haver-ho dit, i ara només pensava a agafar quantes pedres precioses pogués necessitar de tota la vida i escapar ocultament. Després de molt buscar va trobar part del camí que havia recorregut amb Seteta Blava i va temptejant amb cura al llarg del mur de roca; però de sobte, en lloc de l’obertura que esperava, sentia que un ens minúscul li pujava al clatell, li llençava fortament les cames al voltant del coll i començava a espantar-li les espatlles amb uns corretges finíssimes. Federico va arrencar a córrer, cridant, però va ser inútil; malgrat els seus plors, picar de peus, rebolcades i sacsejades, no va poder veure’s lliure del seu misteriós enemigo; aquest seguia ferm, agafat com una palla i sacsejant com un epilèptic. D’on trauria l’ens microscòpic aquella mà de ferro? Federico, retorçant-se de dolor, va prometre que no seria lladre; que obeiria i tractaria d’esmenar-se; però aquestes promeses no tenien cap efecte: els cops redoblaven sense disminuir en força. Finalment Federico no va poder ni cridar ni llorar; li va semblar que és moria i va quedar estès, sense mirar ni tan sols el seu botxí: tal era l’esgotament que sentia. En això va arribar Seteta Blava, el va mirar compassivament, el va carregar sobre les esquenes i el va posar en un bany calent. Al principi li va produir aquest a Federico un nou i intensíssim dolor; l’apallissat va creure que els nans volien acabar amb ell, però de cop va cessar el terrible coïssor de les esquenes i el nen va començar a sentir-se millor. Aleshores va trencar a plorar i va tornar a prometre que seria bo i que dominés els seus mals pensaments per tal que no li fessin treballar a la mina, doncs entre el carbó acudeixen les males idees. Per què no el destinaven a picar feltre, oa treballar en els tallers hidràulics? Ell treballaria en tot, però no a obscures sota la terra. Mentre parlava així, se li anaven guarint les ronxes en aquella aigua pura i fresca; i quan Seteta Blava el va deixar sortir, ja tenia totes les ferides tancades, cicatritzades i sense cap dolor; només sentia debilitat pels passats patiments. Aleshores se li atropellaren al cap una multitud d’idees lletges de venjança, i pregà a Seteta Blava que li digué qui l’havia maltractat tan cruelment. A tal pretensió no va voler accedir el prudent amic, el qual va dir:
-Qualsevol de nosaltres que et sorprengui en una mala acció et tractarà de la mateixa manera. Amb nosaltres no es poden fer servir bromes de mal gènere; som molt condescendents, però castigem sense pietat els mals instints. T’aconsello, com a bon amiguet, que procuris sobreposar-te a aquesta classe de pensaments, doncs he d’advertir-te que abans que t’escapessis ja havíem llegit sobre el teu front el que intentaves fer. Nosaltres tot ho veiem, fins al més ocult i secret que penseu; per això hem tirat sobre les teves esquenes una altra càrrega molt diferent de la que tu imaginaves, i en la qual pensaràs mentre visquis, evitant-te així que tornis a caure en la temptació. Continua treballant una altra mica en el carbó, ja que tu mateix ho vas triar, i quan hagis après t’ensenyarem altres coses. Lamento haver-te induït a la temptació; per això t’he curat tan aviat en comptes de deixar-te amb les ferides que t’haguessin desesperat de dia i de nit; però ara tingues paciència.
Un dia va dir Federico tímidament:
-Quant m’alegraria de veure el sol!
El mateix desig van expressar Juanito i Luisita, i Seteta Blava els va conduir a la praderia i al bosc, on anava a recollir bolets per al sopar. Els nens es van alegrar molt en veure’s en la deliciosa espessor, però aviat van voler tornar a trobar-se entre els nans amb qui els anava tan a demanar de boca.
Juanito i Luisita, ocupats en la seva feina, no havien vist el càstig de Federico, encara que sí que van sentir els crits, que els van espantar molt. Luisita es va tapar les orelles plorant; Juanito va voler acudir a socórrer-lo, però la mirada del seu mestre li va clavar al lloc i no li va permetre allunyar-se.
-Aquí no us passarà res dolent- els va dir l’home-bruc. Si no penséssim només en el vostre bé, no us hauríem portat amb nosaltres. Juanito, agafa aquest ferro, que està al punt; mira quin vermell està: dóna glòria veure’l!
Luisa i Juan es van sorprendre molt en trobar a Federico bo i sa, encara que tan avergonyit, que amb prou feines es va atrevir a dir-los el que li havia passat. El seu bonic vestit de llana estava esquinçat, i, per a més vergonya, el nen va haver de seguir vestint-lo força temps, fins que els amiguets van considerar que el càstig era suficient i li van donar roba nova amb l’afegiment de molt bons consells, que va escoltar humilment. Els punys de ferro dels gnoms tenien admirats als nens, i encara que aquests eren molt més grans que els seus amics, els tenien tanta por que no s’atrevien a pensar res que no fos bo.
El temps havia passat molt més de pressa del que els nens s’haurien pogut imaginar. Juanito, Luisa i Federico s’havien convertit en joves robustos i esvelts, hàbilíssims en moltes professions. Sabien construir mobles i carruatges, cosir i apedaçar-se la roba, teixir catifes, tapissos i admirables teles de llana, com les que havien vist el primer dia. La seva tasca potser no superava els finíssims teixits que feien servir les fades; però, de tota manera, era del més delicat que els homes poden conèixer. La gent jove estava ja en disposició de fundar un poble.
Llavors va descobrir Juanito, a qui ja començava a apuntar el bos, que Luisita era molt bonica. Havia crescut molt i era esvelta i flexible; tenia uns ulls grans, blaus i ombrejats, com llacs adormits entre muntanyes; cabells rossos, que queien, quan els deixava anar, com cascada d’or al llarg del seu cos; el front blanc i espaiós, i la boca somrient oprimia com en estoig de grana dues fileres de dients menuts i blanquíssims.
Joan tenia raó; la que fou nena era ja dona bella, i ell, maldestre, no ho havia notat fins aquell moment, en què semblava que li queia una bena dels ulls. El noi no va poder contenir un profund sospir.
-¿Per què sospires?-li va preguntar una veu molt familiar.
-En realitat no ho sé. Pensava que la Luisita està molt bonica.
-Però això no és motiu de tristesa, sinó de joia.
-Ja ho creo! Si jo sabés el que seria de mi, li diria que fos la meva dona; però tal com estem, no sé si serà bogeria pensar-hi.
-Per què no els ho dius? Si t’estima, casa’t amb ella, que nosaltres ja tindrem cura del vostre futur.
A Joan se li van omplir els ulls de llàgrimes; va agrair el consell i va pensar, en efecte, que havia de parlar amb Luisita. Però això se li feia molt penós, malgrat la fraternal confiança amb què la tractava i que, excepte les hores de feina, sempre estaven junts. Per fi la va convidar a que l’acompanyés al bosc, i van pujar per llargs passadissos espirals fins a sortir a l’aire lliure. Cantaven els ocells, i els raigs del sol, entreobrint suaument el fullatge, brincaven a les rosses crenchas de Luisita, que, resguardada de la llum del dia al cor de les muntanyes, es conservava tan blanca com la flor de la pomera.
-Luisita-va dir Juan per fi, trencant un prollongat silenci.
La jove va mirar somrient al seu company i va dir:
-Joan.
Aquest, llavors, la va estrènyer entre els seus braços, la va besar
i li va dir:
-Has de ser la meva dona, Luisita.
-Amb tota la meva ànima -va respondre la jove amb veu dolcíssima, mirant amorosament a Joan.
I el sol, que va semblar sentir l’alegria d’aquells nens, va vessar tota la seva esplèndida bellesa per la praderia i pels ondulants i rumorosos cims del bosc. Déu els va beneir.
Quan, agafats de la mà, van tornar a enfonsar-se en les profunditats de la muntanya, s’asfixiaven sota aquell les retorçades voltes de granit; van voler sortir de nou a l’aire lliure, i encara que no diguessin res, per no semblar ingrats, els gnoms ja havien endevinat tots els seus pensaments.
-Fills meus- els van dir els amiguets, creiem que heu après ja prou a la nostra companyia i que podeu molt bé fundar llar pròpia. Nosaltres us ajudarem, i no heu de ressentir-vos perquè no ens tingueu al vostre costat.
Els joves van agrair commoguts la bondat dels seus benefactors i van expressar el desig de provar-los la seva gratitud consagrant-se a servir-los, ara que podien ser-los útils.
-No, estimats nens; no necessiteu agrair-nos res, ni treballar per a nosaltres; la millor recompensa que ens podeu oferir és ensenyar a altres el que aquí heu après.
L’únic que no estava content era Federico, el qual s’havia convertit en un treballador hàbilíssim, conscienciós, bo incansable; però que, des que Lluïsa i Joan s’havien proposat casar-se, romania ombrívol i callat; ja ni tan sols mirava a la seva amiga, i quan els nans li van oferir la llibertat es va negar a acceptar-la, dient que totes les seves alegries i satisfaccions estaven dins la muntanya.
Els gnoms ja havien notat que Federico estimava secretament a Luisita; però no ho van donar a entendre i li van agrair que desitgés romandre en la seva companyia.
-Aviat voldràs tornar al teu món -li van dir;-per fi ets un mortal i no podràs viure sense els teus iguals, sense sol, sense camps i sense boscos.
ELS GNOMS, per Carme Sylva, 1906
Federico va arronsar les espatlles i va seguir el seu camí. Joan i Lluïsa es van casar poc després, ia penes van sortir del temple se’ls va presentar un anell per guiarlos a la nova llar. El qual va resultar ser una caseta aixecada al vessant de la mateixa muntanya que habitaven els gnoms, i construïda tota ella de granit.
-Veieu, fills meus? Això us ho hem fet nosaltres, perquè us volem com si fóssiu els nostres propis fills. No hem volgut que us allunyeu gaire, i us hem deixat la caseta perquè l’equipeu vosaltres mateixos al vostre gust. Aquí teniu les robes que heu fet durant la vostra estada amb nosaltres; aquí tens el teler que tu vas construir, Joan, i aquestes són les mantes que ha teixit Luisita. Tot el bo us ho hem ide guardant perquè ho tinguéssiu ara a la vostra caseta. Federico us regala tot el que ha fet a la ferreria i que serveix per a la cuina i el celler; i també us mana tota la seva obra de talla, pregant-vos que ho accepteu.
Aquell dia va ser veritablement bonic per als joves, encara que els dominava la tristesa de la separació. Van prometre visitar sovint els seus benefactors, i les primeres labors que van fer les van destinar a ells.
Els nuvis, enmig de la seva felicitat, sentien pena perquè Federico no pujava mai a veure’ls, i Luisa va ser qui va comprendre, abans que Joan, el motiu de tal re-traïment.
Un dia va pujar Seteta Blava a portar-los bolets i per ell van saber que Federico, incapaç de suportar la solitud en què es trobava, havia sortit per a aquelles llunyanes terres on abunda l’or, seguint la inclinació que havia revelat quan era nen: Federico esperava, segons el testimoni de Seteta Blava, amb més si de les muntanyes.
-¡Quina llàstima va afegir l’afectuós homenet que aquest noi no pugui dominar les seves ànsies d’or! Però qui ho sap? Potser sàpiga fer-lo servir quan tingui molt.
Seteta Blava no es va equivocar. Federico va ser un hàbil miner i va tornar al cap d’alguns anys amb la seva dona joveneta, una jove molt maca que només parlava anglès. Es va establir al mateix vessant en què vivien els seus companys, i el primer que va fer va ser presentar la seva dona als gnoms i ensenyar-li tots els tallers dels seus antics amiguets. Poc temps després va començar un moviment meravellós en tota aquella muntanya; i va sorgir un poble que no va trigar a convertir-se en ciutat populosa, i on els fills de Juan i Federico figuraven com les més encimbellades personalitats. En aquella població s’exercia totes les professions i totes les arts, amb tanta intel·ligència que els gnoms estaven bojos d’alegria i de vegades exclamaven, fregant-se les mans:
-Ara sí que hem fet una de les nostres! Cal provar una altra vegada amb els homes; cal començar de nou.
Però no tots els nens es deixaven educar tan dòcilment com els tres primers. Alguns els van proporcionar als gnoms tals disgustos, que avui els diminuts habitants de les muntanyes han renunciat per complet a l’educació de petitons estranys. Diuen, i tenen raó, que la ciutat fundada pels primers és magnífica; que no n’hi podria haver una altra d’igual i que s’havien d’acontentar amb el que havien fet els homes, perquè no sempre es repeteixen les coses agradablement i feliçment en aquest món. Afegeixen que al cor de les muntanyes hi viuen, des de fa molts segles, l’harmonia i la pau; i que el sol ha d’enllumenar coses molt repugnants sobre la superfície de la terra.
Els fills dels gnoms es van fer vells molt abans que els seus benefactors; però, en canvi, van tenir una munió de néts, els fills dels quals, que encara viuen, han oblidat la font de la seva fortuna i l’origen de la seva felicitat.
Els gnoms els ajuden sovint; però en secret, sense que ells mateixos ho sàpiguen. A vegades es troben fet la feina, i com que no poden sospitar la manera de verificar-se la misteriosa transformació, queden sorpresos, i augmenta la meravella quan el rebesavis els parla de la muntanya i dels anells que pul·lulen a les seves entranyes.
-Qui sap-els diu somrient-si us ajudaran, sabent que sou els nostres rebesnéts!
Però els nens d’ara pensen que tot ho saben; que res bay per a ells ocult. I com que el mestre no els diu mai que hi ha habitants a l’interior de les muntanyes, no volen creure semblants llegendes. El tata-rabuelo, mentrestant, somriu pels seus endins i no diu: aquesta boca és meva.
Calladets, calladets, per no despertar-los, els gnoms van col·locar sobre una mena d’anganelles als fugitius i se’ls van emportar en el major silenci de la nit. Els seus peuets no deixaven el menor rastre, ja que es tornaven i bufaven sobre la neu de tal manera, que s’esborraven enterament les empremtes.
Portaren els infants fins al peu d’una muntanya, i els introduïren en una cova on ningú no l’hauria ocorregut anar a buscar-los. Van deixar que el somni complís la seva benèfica influència; i qui pot descriure l’encant, la meravella que van sentir els nens en obrir els ulls i veure que eren entre els seus amics? Com pintar la seva admiració en contemplar l’espaiosa volta sota la qual es trobaven, resplendent de llum i en on bullia una multitud d’homenets que treballaven afanyosament? Els nens van romandre silenciosos i immòbils, contemplant-ho tot sense respirar amb prou feines i amb els ulls molt oberts. Per fi va xiuxiuejar Luisita:
-Juanito, Juanito, estàs despert? Estem somiant?
-No ho sé, va respondre Juanito en veu baixa. Federic! Federic!
Federico es va fregar els ulls i va respondre:
-Sí, sí; ho veig tot; però vosaltres què veieu?
-Als nostres amics, va dir Luisita.
-Jo també els veig, va afegir Juanito, i a més veig una llum molt gran.
-Jo també, va dir Federico.
-Jo els veig treballar, va observar Luisita.
-Jo també, va dir Juanito.
Els nens es van incorporar i al moment es van veure envoltats per una munió d’anells que els portaven begudes i menjars exquisits; i quan van preguntar als seus protectors que com no s’havien glaçat entre la neu, els gnoms deien somrient:
-Vigilàvem perquè sabíem que veníeu, i no anàvem a consentir que es gelessin els nostres amiguets. No vindran més del vostre poble?
-Crec que no, encara que no ho sé certament va dir Luisita una mica avergonyida en recordar que s’havien escapat i que eren hostes en una casa on potser no agradés la seva visita.
Un dels homenets, que va semblar haver endevinat els seus pensaments, li va dir:
-No aneu amb compte, filla meva; has obrat bé en pretendre alleujar la necessitat dels teus. Sempre hem cregut que vindrien molts més a buscar-nos, doncs hem vist que el vostre llogaret és bastant ingrata; però han preferit tornar a la seva antiga misèria i desig. Ho sentim perquè en aquella ocasió ho vam fer bé, no és veritat?
-Ah, ja ho crec! Allò va ser molt bonic, va dir Luisita.
-Nosaltres estàvem segurs que no ens hauríeu oblidat; perquè el bé que s’ha fet no s’oblida tan aviat va dir Federico.
Els nans es van fer fora a riure, i Luisita va preguntar si podria guanyar-se amb ells la vida per no resultar-los una càrrega.
-Veus? Això està molt bé! -va exclamar un dels gnoms, que tenia una barba llarguíssima. Això m’agrada molt, i ja em cuidaré jo que et donin una feina que t’agradi i que n’aprenguis d’altres que et puguin ser útils. També aquests hauran d’aprendre, doncs no us hem portat aquí per nosaltres mateixos, sinó pel vostre bé, per ensenyar-vos la manera d’arribar a ser rics i feliços. Jo em dic Seteta Blava; truqueu-me així vosaltres quan em necessiteu i acudiré de seguida. Els noms dels altres ja els anireu aprenent poc a poc; som tants que és impossible que els conserveu tots a la memòria.
-Mil gràcies, bon Seteta Blava, va respondre Luisita, que, com a nena, era més espavilada i tenia la llengua més solta que els seus companys.
La missió de Seteta Blava es reduïa a amanir bolets, les quals preparava d’una manera admirable. Els nens havien menjat aquella menja sense saber el que comien; i poc després es disposava el famós cuiner a ensenyar als seus amiguets la manera d’aconseguir que els bolets tinguessin un gust tan exquisit. Seteta Blava havia descobert, a més, el secret de preparar els bolets verinosos de manera que el verí desapareixia, i resultaven saborosíssims com els altres.
Els nens van haver d’acostumar-se a aquell malbaratament de llum que omplia les voltes immenses, sense que es veiés d’on procedia. Enlloc hi havia llums; però la claredat era tan intensa que els gnoms treballaven i veien molt bé fins i tot als racons més apartats.
De sobte va aparèixer un núvol de gnoms carregats amb sacs.
-Veieu? -va dir Seteta Blava, aquí vénen els companys als qui han regalat llana les ovelles: aquestes els deixen passar la mà pels vellons, i el que els queda entre els dits és per a ells; en canvi, nosaltres els regalem herbes que donen excel·lent llet.
-¿I què feu amb la llana? -va preguntar Luisita.
-Ara ho veureu; veniu amb mi.
Els nens van seguir fins a arribar a una magnífica cascada subterrània la força de la qual s’aprofitava per a un molí.
-Mireu. Aquí es fabrica el feltre, cosa que també aprendreu vosaltres. El qui dirigeix tot això serà qui us instrueixi; es diu Batanito i sap més que tots nosaltres. La llana, a les mans, es torna bona per molt dolenta que sigui; la presa entre els seus dits de tal de manera que de seguida la posa suau com la seda. També entén com ningú el rentat, ja que els borrissols surten perfumats de la bugada. Aquests són els obrers, als quals lliura la llana més fina i bella que us podeu imaginar, els quals la teixeixen i fan panyu-los, mantes i xalets, tan fins i de tan delicats colors que cap mortal pot imitar-los, ni a l’Índia, ni a Escòcia, ni a l’Oran, els quals. Els nostres són tan subtils com una teranyina i tan forts que duren segles. Veieu amb quina rapidesa es treballa?
Els nens tocaven els admirables teixits i no arribaven a comprendre com hi havia mans que poguessin teixir-los. Batanito contemplava afectuosament els nens i va regalar a cadascun un vestit de llana, que abrigava tant-to i era tan suau i dúctil que a ells els semblava que no estaven vestits. Luisita va rebre a més un xal preciós, del qual ja no va permetre separar-se mai per com se li adaptava bé al cos. L’alegria va emmudir als petitons, que haguessin oblidat donar les gràcies a Batanito si Luisita no visqués sobre avís, malgrat tot. Però el bo de Batanito no feia cas de les caloroses demostracions de gratitud dels seus amiguets; parlava d’altres coses i els ensenyava com feia servir la cascada, com es movien els molins i giraven les filetes i pujaven i baixaven els fusos; tot per mitjà de laigua. I els telers? Mai no havien vist els nens telers com aquells, que obeïen a l’acte a una paraula de Batanito i treballaven com ell disposava que treballessin. Les llançadores volaven de banda a banda, portades per mans invisibles, i complien en un obrir i tancar d’ulls les ordres de Batanito.
-Tot això ho ha inventat ell, va dir en veu baixa Sentits Blava als nens. És un veritable geni, encara que us sembli tan insignificant; nosaltres sabem molt bé què és i què li devem. Tots l’apreciem molt i ens considerem afortunadíssims de tenir-lo. Les altres muntanyes ens ho envegen.
-Però hi ha a totes les muntanyes homenets com vosaltres?, va preguntar Juanito.
-Ja ho crec! A totes; però també a totes som diferents. A cada muntanya se sap fer coses diferents i admirables, coses que de vegades revelem en somnis als homes bons, i que aquests, en despertar, consideren com a invents propis que passen al món. Nosaltres riem; perquè nosaltres inspirem tot als homes mentre dormen, i tot això ho coneixíem ja quan els mortals vivien encara embrutits, sense la menor idea de la cosa. Seguiu, fills, seguiu; encara us queda molt a veure fins que torneu a cansar-vos.
-Però vosaltres, quan dormiu?
-Nosaltres no dormim mai. Mai no tenim somni ni necessitem repòs; som tan petits que el nostre cos consumeix molt poc. A més tenim fonts reconstituents que de seguida ens tornen les forces quan ens sentim una mica fatigats. Per a nosaltres, fills meus, no hi ha ni ha d’haver repòs; perquè què seria del món si s’aturés l’activitat de les entranyes? Tot es trastornaria. Aquí atiem el foc perquè els homes tinguin els seus manantials calents, i no oblidem gaires coses bones que ja us parlaré. Només cal que nosaltres ens banyem uns minuts en un brollador calent per sortir tan recanvis i vigorosos com abans. Som tan antics com les roques, i desapareixerem amb el món; no som joves, ni vells; formem part de la muntanya, i som tan seus com els manantials i pedres precioses que amaga. Voleu veure el nostre tresor?
Dient aquestes paraules, Seteta Blava va portar als admirats nens per unes grutes i passadissos que amb prou feines eren bastant grans per deixar-los pas; després es va aturar, va apartar una roca i va deixar al descobert grans muntanyes de pedres precioses, que brillaven com si estiguessin il·luminades per dins.
Federico, obrint desmesuradament els ulls, va preguntar:
-¿Teniu també or?
-Or tenim molt, fill meu. Gran part de les nostres parets són d’aquest metall, i com més penetrem a la terra, més or trobem: el centre és or pur.
-¡Llavors vull ser miner!, va exclamar Federico. Seteta Blau el va mirar compassivament i va tornar a córrer la roca, de manera que no es veia ni rastre del buit.
-No hi ha qui trobi el camí per arribar fins aquí, va dir Seteta Blava, i si algú el trobés, no sortiria viu. A nosaltres només ens és permès deixar sortir tant or i pedres precioses com puguin ser útils i profitosos als homes; però res més. Si veiéssiu l’aspecte que ofereix el lloc on es troba l’or, preferiríeu estar amb nosaltres tota la vida! Ja veig que Federico s’ha quedat pensatiu, i que està imaginant el que es pot trobar dins de la terra. Hi ha altres coses que són per als homes molt més necessàries que l’or: hi ha immensos boscos petrificats, que nosaltres vam conèixer en tota la seva esplendidesa i que hem convertit en taulells; ara són totalment negres, i els homes els treuen d’aquestes profunditats i els anomenen carbó, matèria que és més apreciada i buscada que el mateix or. Aquest metall no és necessari a tots, ni tots poden obtenir-ho; però el carbó és d’absoluta necessitat per escalfar-se. Ja veureu com guardem els boscos als subterranis, perquè la pobreta humanitat no mori de fred!
ELS GNOMS, per Carme Sylva, 1906
Els nens van sospirar recordant les vegades que havien patit gana i que s’havien gelat fins als ossos, i van comprendre que, en efecte, el carbó val infinitament més que l’or. Federico sentia, no obstant, una mena de foc que li abrasava les entranyes, i no sabia que era l’avarícia que anava esgarrapant-li per dins. Seteta Blava va comprendre molt bé els seus pensaments i va portar als nens per tals camins que no calia pensar a tornar a trobar les grutes.
Federico seguia amb la seva idea:
Federico seguia amb la seva idea:
-Si jo tingués pedres precioses, seria ric i no nenecessitaria treballar.
Però Seteta Blava, que llegia al front dels nens com si la tinguessin transparent, va dir:
-¿I és tan curt aquest temps?, va preguntar Juanito.
-Cortisimol Què et sembla que és per a nosaltres la vida d’un home, per a nosaltres, que som tan vells com les pedres, molt més vells que el carbó, que ha vist coses anteriors al que els homes anomenen el Diluvi?
-Anteriors al Diluviol, va exclamar Luisita.
-Si, nosaltres som aquí fa moltíssims segles, i n’estarem encara molts més.
-I no voldríeu sortir d’aquesta muntanya?
-No; ens agrada la nostra vida perquè és sorprenentment activa; no tenim ni temps per pensar en si preferiríem una altra cosa; no deixem d’inventar, i vam veure en admirable concòrdia; així és que el temps se’ns fa cortissim. De tant en tant sortim a contemplar la llum del dia, la verdor dels camps i els arbres del bosc a la llum de la lluna. Aleshores ballen els silfs, a qui portem els nostres teixits més bonics, i que ens obsequien amb calzes de flors plens de rosada, que també sabem aprofitar, perquè aquí no es perd res.
En aquell moment van arribar a una volta grandíssima, la major que havien vist fins llavors, i en què hi havia un estrèpit que marejava als nens. Allí fumejaven, resplendien i espurnejaven cent mil fargues; el foc aixecava les seves llengües vermelles per tot arreu, i sonava un ensordidor martelleig; però qui deixava caure els grans martells sobre les encluses? Hi havia molts nans, però aquests només donaven ordres a gent invisible. No se’n podia parlar. Els nens, absorts, només veien sortir bellíssims objectes fosos amb la rapidesa del pensament. Juanito no volia sortir-ne i va declarar la seva voluntat de ser ferrer; l’encantava fer tan magnífiques obres d’art. Setita Blau veia el que pensava i el va deixar reflexionar tranquil·lament, com havia deixat a Federico que pensés en ser miner. Finalment van haver d’abandonar aquells encantadors llocs, i llavors els va dir Setita Blava, que els homes anomenen volcans a les herrèries i tallers dels gnoms; doncs com que no poden baixar a l’interior de la terra, no saben que el que ells anomenen lava no és res més que el sobrant d’aquells tallers misteriosos; és a dir, escòries que no serveixen per a res. Això era, tanmateix, una raresa, ja que les escòries les empraven també molt en les seves construccions subterrànies, tan extraordinàriament belles que els homes no han imaginat mai cosa semblant, ni fins i tot en les seves catedrals i palaus més grandioses.
-Les nostres construccions, va dir Seteta Blava, tenen i afirmen les muntanyes, que sense aquest suport s’escorrerien o s’enfonsarien.
-Aquí teniu al nostre tapisser, que es diu Barbita de Ploma i que us dirà on heu de viure. Perquè, fills meus, hem determinat educar-vos aquí, i quan hagueu après tot el que necessiteu, fundareu un poble al nostre gust, que arribarà a ser tan ric i viurà tan satisfet com nosaltres.
Dient aquestes paraules, Seteta Blava va lliurar els ossos per a Barbita de Ploma, que era encara més petitó que els seus companys i la cara dels quals tenia certa expressió còmica. El nou amiguet els va dir:
-Aneu a tenir un dormitori molt bonic, però heu de guanyar-vos-ho amb la vostra laboriositat; si no voleu treballar com nosaltres, ja us donarem un altre llit.
Hi havia una vegada un llogaret molt pobre a l’Eifel, que és la regió més miserable d’Alemanya i al terra amb prou feines prospera una altra cosa que el nabiu. Allà dalt fa un fred que glaça els ossos; udolen els llops; el vent rugeix entre els prims pins; i el terra, amb tantes gelades, està dur com un bloc de cristall. L’hivern és una època dolentíssima; els nens pateixen fred, tenen les mans amoratades i gelat l’estómac, que és buit molt sovint.
Una nit crudíssima d’hivern, i ja en fa molts anys, no hi havia mitjà d’escalfar les llars, i els veïns del llogaret, castanyejant les dents, deien:
-Demà, fills meus, és Nit de Nadal; però qui té diners per comprar una velita, i d’on traurem un arbret de Nadal, quan fins a la més petita estella de fusta és necessària per escalfar-nos?
Els nens no van dir res; però es van estrènyer en un racó plens de tristesa i tremolant de fred, recordant que en èpoques millors havien tingut el seu arbret, que encara que adornat només amb dues espelmes i una poma, almenys recordava la solemnitat del dia. Però aquell any el rigor apretava sense misericòrdia: calia passar gana i fred, i estar a les fosques, perquè perquè cremés el llum no arribaven els diners.
De sobte va passar una cosa raríssima.
Què era allò? De fora es va sentir l’arrossegar de cent trineus, gran soroll de campanetes i fort expulsar de poltres a terra endurit. Tots van córrer a les portes i van creure que somiaven. Què veien? Trineu rere trineu, grans com joguines de nens, i dins d’ells uns homenets petitons que portaven davant arbres de Nadal i munts de paquets. Allí es veien vestits i calçat d’abric, guants i mantons, gorres, jaquetes i altres coses admirables com no les havien vist mai aquells pobres nens. Poc després de la misteriosa aparició hi havia tot el poble al carrer. Ningú suposava que els bondadosos i minúsculs viatges visitessin tan miserable llogaret; tots pensaven que anaven de pas; que només arribaven a reposar, a guarir es contra aquell vent gelat que anunciava una altra gran nevada, i que seguirien després fins a trobar als nens feliços que havien de rebre els regals. Però quina no seria la sorpresa i l’admiració d’aquelles bona gent en veure que davant de cada casa parava un trineu i baixava un anell amb una barba molt llarga i carregat de magnificiències!
Quan el raríssim visitant es va trobar dins de la casa, es va encendre l’arbret per si sol i l’estufa va començar a espurnejar com si estigués carregada de combustible; es va veure brillar les flames on abans no hi havia ni senyals de foc. En un instant va posar l’home-bruc la taula i va col·locar sobre les estovalles un magnífic embotit i una fogassa.
I això va passar a totes les cases del poble, i fins on hi havia molta família, hi va haver en abundància per a tots. El calçat semblava estar fet a la mida de cadascú, així com les robes. Quan els nens es van haver reposat una mica de la seva sorpresa, es van agafar de les mans i van jugar a la rotllana, envoltant la taula. Arreu bullien les olles, acomiadant una olor apetitosa; i quan les bolcaven, veien abundant verdura, cansalada i carn.
Tots preguntaven esbalaïts als homenets: -Però qui us ha manat per aquí? Qui us ha dit la família que som? Com sabíeu l’edat dels nostres fills?
Algunes mares queien de genolls davant dels misteriosos nans; unes altres romanien com a petrificades per la felicitat, sense veu ni moviment; altres ploraven. Molts nens, fustigats per la gana, es llançaven sobre el pa i menjaven ansiosament fins a sentir-se plens. S’afartaven tan poques vegades!
Quan va començar a renéixer la serenitat en els perplexos ànims, la gent va voler preguntar als seus benefactors qui eren, d’on procedien i qui els enviava; però ja havien desaparegut: només quedaven davant de les portes els diminuts trineus, carregats de llenya de gom a gom; els cavallets que els havien arrossegat i que portaven collarets de campanetes, havien desaparegut sense que ningú els sentís.
Aquella Nit de Nadal va resultar esplèndida per a mísera i abandonada aldehuela que ningú no s’acordava en aquest món i els habitants del qual ja estaven tan desesperats que no se’ls acudia ni tan sols demanar socors. Van menjar, van beure i es van escalfar com mai, i els nens semblava que sempre havien estat rotllos: amb tanta rapidesa se’ls van arrodonir les galtes. Això, no obstant, només va durar una breu temporada, al cap de la qual es van deixar sentir les necessitats amb més força. Els vilatans, a qui havia encantat el passat benestar, van tractar de trobar el mitjà de sortir de tan angoixant estretor, doncs van comprendre que havia de passar molt de temps abans que tornessin a millorar.
Un dels nens va tenir la inesperada i felicíssima ocurrència d’anar a buscar als homenets per pregar-los que tornessin a afavorir el poble. Ells recordaven molt bé l’aspecte dels nans; eren d’estatura poc més gran que la seva, feien servir llargues barbes i mantigueu-los i caputxes de cuir; portaven un fanalet al costat i una destral pendent del cinturó. Sí, n’hi havien vist molt bé els pocs nens que no havien posat tota la seva atenció a l’arbre ni als obsequis. Tres d’aquests nens es van mirar com embadalits. La veritat era que ningú no s’havia recordat de donar les gràcies. I amb quina cara anaven a demanar més favors? Però la mare d’un havia emmalaltit, el germanet de l’altre s’havia mort, i el pare del tercer s’havia fet malbé una cama amb la destral, la qual cosa li impediria sortir a treballar durant alguns mesos.
Els nens eren Juanito, que tenia onze anys; Luisita, que en tenia deu, i Federico, que en tenia nou. Tots tres es van vestir amb els vestits amb què els havien obsequiat els nans, doncs pensaven que així serien reconeguts més fàcilment; i es van posar en camí sense dir res a ningú, perquè els seus pares no malmetessin tan excel·lent propòsit. Quan, aquella tarda, van veure aquests que els nens no tornaven de l’escola, van perdre la tranquil·litat i van sortir a buscar-los. La neu havia fet un mantell sobre les seves empremtes, i seguia caient tan copiosament que tots van suposar que els nens no s’havien pogut allunyar i que s’havien resguardat en alguna casa del camí. Tot el poble els va buscar i els va cridar a crits fins a la mitjanit; finalment es va tranquil·litzar la gent pensant que ja els portarien del proper llogaret, doncs eren bastant grans per saber dir on vivien els seus pares. Els altres nens havien promès no revelar a ningú el secret dels seus camarades, i van complir la promesa per temor a ser castigats. Els nostres tres viatgers van continuar caminant tota la nit. No tenien ni tan sols una monedita de coure; però imaginaven trobar els homenets abans que clarejés i no volien pidolar mentre no els fos molt necessari. El poble es va enfonsar novament en la seva anterior misèria; ningú no trobava el mitjà d’extirpar-la o, almenys, d’aturar-la. Els absents no van tornar; ningú els havia vist, ni havien parat enlloc; només es va saber que en una hisenda molt llunyana havien demanat una mica de pa i llet, dient que havien estat enviats a buscar certa cosa que ningú va entendre què era.
Per fi va deixar la gent de buscar-los, perquè cada vegada se’n parlava des de més lluny; fins que ja no es va sentir res, i els mateixos pares els van donar per perduts. Suposen alguns que s’haurien quedat adormits pel camí i que s’havien gelat sota la neu, i afegien que així que vingués el desglaç es trobarien els seus cadàvers. Però va venir el desglaç i va arribar la primavera; es van cobrir de verdor els arbres; els camps van deixar veure les seves miserables tiges, i les patates i els naps amb prou feines van mostrar unes tristos fulles; i dels nens no se’n va veure cap rastre.
S’havien dormit, en efecte, sobre un gran llençol de neu; s’havien adormit abraçats, comunicant-se els uns als altres la calor dels seus propis cossets; i no se’ls hauria trobat mai si els nans, els misteriosos gnoms protectors, s’oblidessin alguna vegada dels qui han rebut els seus favors. Però no; els gnoms surten de les entranyes de la terra a veure si han produït fruit els seus dons; i movien tristament els seus caps blancs quan veien que els vilatans continuaven sense sortir de la misèria, sense saber com arreglar-les ni tractar de recuperar el bé que van gaudir una vegada i que havien perdut. Un dels gnoms vigilava secreta i contínuament el llogaret, per comunicar als seus companys tot el que passava. Aviat van saber que havien sortit tres nens a la recerca dels únics amics que coneixien. Els van deixar caminar prou per allunyar-los d’aquells llocs i que es creguessin completament perduts; i quan els febles caminants, morts de cansament, es van deixar caure sobre la neu, pensant que era preferible que morissin abans que no pas tornar a casa seva amb les mans buides, ja caminaven els gnoms pels voltants. A més, els nens no haurien sabut tornar al poble; havien perdut la senda i al lloc on es trobaven ni tan sols coneixien el nom de tal llogaret. CONTINUARÀ
“Una consideració que va continuar després d’acabar la contesa per a milers de joves que van haver de complir servei militar sense empunyar arma treballant a «batallons», així com per castigar sancionats per la Fiscalia Superior de Taxes per delictes d’estraperlo”.
Juan Carlos García Funes (Autor)
Els militars revoltats el 1936 contra la II República van sotmetre a treballs forçats a part dels milers de presoners de guerra que anaven capturant i tancant en camps de concentració durant la guerra civil espanyola. Per això, l’Exèrcit revoltat va organitzar els anomenats «batallons de treballadors», valent-se de la Inspecció de Camps de Concentració de Presoners, sempre amb l’última paraula de Francisco Franco des de la seva Caserna General. Es va orquestrar així un sistema d’explotació que, des del 1937 fins a la progressiva dissolució durant la primera meitat de la dècada dels anys quaranta, va acabar convertint-se en el sistema de treballs més gran en captivitat de l’Espanya contemporània.
Sobre qui va recaure aquesta submissió?
Quines feines van fer els presoners? Quines lògiques econòmiques van moure l’Exèrcit revoltat a cada moment de la guerra? Qui se’n van beneficiar? Per què es van seguir fent servir «batallons» anys després d’acabar el conflicte? A quines poblacions van funcionar? Què van narrar els que van patir aquesta forma dexplotació quan ens van arribar els seus records?
A més de donar resposta a aquestes preguntes, en aquest llibre es troben els seus majors beneficiaris –principalment, l’Exèrcit revoltat i el Nou Estat franquista– així com els cossos i les veus dels sotmesos a aquesta forma d’explotació: desenes de milers d’excombatents de l’Exèrcit republicà classificats en camps de concentració de presoners de guerra: executables, ni amb acusacions que els portessin a la presó, però tampoc fiables per integrar les files revoltades i continuar fent la guerra.
Una consideració que va continuar després d’acabar la contesa per a milers de joves que van haver de complir servei militar sense empunyar arma treballant a «batallons», així com per castigar sancionats per la Fiscalia Superior de Taxes per delictes d’estraperlo.
DESAFECTES és la primera publicació que s’ocupa a escala nacional dels «batallons de treballadors» del franquisme, alhora que aporta la primera aproximació quantitativa exhaustiva de la mà d’obra captiva i treballadora, analitza les múltiples necessitats logístiques i econòmiques cobertes amb presoners i les memòries que aquests van arribar sobre el pas per aquesta experiència.
“Avui, foie-gras és sinònim de capacitat de despesa; amb el seu consum es pretén generalment indicar la consecució d’un cert nivell de coneixement gastronòmic (quan s’aprèn a diferenciar entre paté i foie-gras sembla ja donat el pas definitiu) i, a més, resulta fi“.
Plat assortit de Foie-Gras de Les Grands Buffets de Narbonne
EL LUXE PERDUT
L’ànec i l’oca, encara que aquesta en menor mesura, ja s’engreixen artificialment en mig món. Bulgària, Romania, Hongria o Israel són els productors milionaris, situats al capdavant de les estadístiques de la producció mundial. França és, simplement, la gran consumidora i Espanya tot just un parvenu de províncies que comença a trobar-se amb el tòpic luxe; això sí, amb voracitat i aplicació dignes d’elogi.
No hi ha avui un sol restaurant amb pretensions la carta de les quals no estigui impregnada de porcions de Foie-Gras. Se servirà en terrines, apareixerà acompanyant un filet, o sol, guisat al raïm o en una salsa de reducció de Pedro Ximénez o esquitxant alguna amanida de nom sonor.
Avui, Foie-Gras és sinònim de capacitat de despesa; amb el seu consum es pretén generalment indicar la consecució d’un cert nivell de coneixement gastronòmic (quan s’aprèn a diferenciar entre paté i foie-gras sembla ja donat el pas definitiu) i, a més, resulta fi.
Potser aquesta és una de les raons que ha portat a la massificació del consum. És possible que hagi pesat la gran facilitat existent (impossible en el cas del caviar, inviable al del Château D’Yquem) en el creixement de la producció. Avui ja és molt més difícil trobar al mercat un bon fetge gras, sense nervis, sense fils, sense amargor, suau i pastós.
La veritat també és que dotzenes d’acèrrims enemics de qualsevol indici de triperia, nom que hem donat a Espanya a les carns que a mi em resulten més nobles de cada animal (fetges, pedrers, cervells, criades, llengua…). No n’han provat gaires, però el cervell, més que l’estómac (el paladar, en aquests casos, és una altra història), es rebel·la davant de cadascuna d’aquestes peces. El Foie-Gras pot amb la maledicció. Són capaços de paladear-ho amb fruïció i cantar moltes de les lloances que coneixen.
La massificació ha convertit el foie-gras més que en un luxe en una tasca d’espeleòlegs i cercadors d’or, ansiosos perseguidors de la peça (aquesta vegada sí) preciosa, que no sempre es troba.
Detall de Foie-Gras de Les Grands Buffets de Narbonne
Si volguéssim convertir alguna part de l’anatomia de l’ànec en sumptuosa, ens quedarien les llengües. Recordo que ens les va servir a ragout Jean Paul Vinay, cap de cuina de La Ciboulette, de Barcelona. A mi em van semblar salades i una mica dures, però tenint en compte la quantitat d’ànecs que cal matar per aconseguir una ració, cal coincidir que estem almenys davant d’una raça. Que sigui elevat a la categoria de luxe ja és qüestió de moda.
Els metges de la cinquena dinastia egípcia, deixebles de Hymotep, ja coneixien els efectes produïts al fetge per un consum excessiu de menjar i alcohol.
D’aquí a aplicar aquest coneixement a les vísceres d’animals com les aus, de ràpid creixement i escassa capacitat per oferir carn, hi ha poca distància. Tan breu que l’engreix de l’ànec, tal com es fa avui, apareix reflectit en els baixos relleus d’algunes de les tombes que aquesta dinastia es va fer construir a Sakkara. La mà de l’autor del baix relleu avui tindria quatre mil cinc-cents anys.
La paraula és poderosa i dóna suport als pioners. En aquesta història, el primer nom propi es troba a la Roma imperial; és el de Scipio Metellus, considerat el primer criador d’ànecs d’engreix. Allà, a les deveses que circumdaven Roma, encebaven oques i ànecs amb una dieta monocorde: figues seques i aigua. Figues seques, dolces i goloses, i aigua per vèncer la set produïda per aquests i completar la hipertròfia. Idèntica dieta que la proporcionada a les primeres oques que van arribar a Roma des del Périgord. Feien el camí a peu, alimentant-se de figues seques i aigua. Quan arribaven a Roma, el seu fetge estava pràcticament a punt. Només calia un mes de repòs i reforçament del règim per passar a les cuines dels patricis, on el curaven en llet i mel.
El fetge es consolidava ja en les seves característiques com una víscera suau, llisa i brillant, de tacte lleugerament pastós, absent d’amargor, capaç de desfer-se al paladar suscitant sabors subtils i delicats en què és possible trobar una multitud de matisos.
Il·lustració de Mercedes Vendrell 📷 CEDIDA
Font: Los ritos del lujo, Ignacio Medina, Ediciones Tema de Hoy, 1988, pàg. 107 a 110.
“El cactus de Nadal o cactus nadalenc és una de les plantes més cridaneres del fred hivern per les belles flors que té. El cactus schlumbergera és un dels més desitjats pels amants de les plantes, ja que aporta molt de color a qualsevol casa o jardí. D’ella no us sorprendrà només la seva bellesa, sinó també els seus orígens”.
Cactus de Nadal florit a Bellaterra a finals de desembre
Quan està florit en cactus de Nadal?
El seu sobrenom dóna pistes de quan es produeix la floració del Cactus Nadal. La seva època de més esplendor durant l’hivern, coincidint les setmanes de Nadal, és a dir, finals de desembre.
És una planta que juntament amb la Flor de Pasqua afegeix un toc de color a casa nostra durant aquestes festes. S’agraeix trobar plantes que tinguis floracions en èpoques diferents de la primavera o l’estiu, ja que així podem gaudir de la intensitat de color en estacions més ombrívoles.
El cactus de Nadal o cactus nadalenc és una de les plantes més cridaneres del fred hivern per les belles flors que té. El cactus schlumbergera és un dels més desitjats pels amants de les plantes, ja que aporta molt de color a qualsevol casa o jardí. D’ella no us sorprendrà només la seva bellesa, sinó també els seus orígens.
Cactus de Nadal a Bellaterra
El cactus de Nadal és una planta epifita, això vol dir que viu adherida a la copa dels arbres. Encara que actualment l’hem baixat d’allà i la tenim desenvolupant-se dins de testos als nostres patis. Hem de matisar que encara que estan emparentats amb el Cactus de Pasqua (Rhipsalidopsis) no és la mateixa espècie.
És un cactus de fàcil cultiu i que qualsevol pot tenir a casa, atès que les cures cactus Nadal són més senzilles del que sembla. Compta amb una estètica molt característica, ja que està format per tiges planes compostes per segments que tenen vores dentades. Les seves branques formen una cadena que va penjant cap avall pel pes i n’és d’on surten les flors.
BELLATERRA.CAT 