SENSE COMENTARIS!!
Pàgina 10 de L’Esquirol del Vallès, 1987 📷 ARXIU BELLATERRA.CAT
Arxivat a Bellaterra | Etiquetat THE BELLATERRIAN |
Bellaterra, 22 d’agost de 2024
LLUÍS TORRES| Compartim l’article “El Monestir de Sant Cugat” per Emili Sala i Arnó (publicat al número 9 de la revista L’Esquirol del Vallès, l’estiu de 1986). Sala fou regidor de Convergencia i Unió (CiU) a l’Ajuntament de Cerdanyola, des de 1987 a 1991. Llicenciat en història, va destacar durant la seva estada a l’Ajuntament de Cerdanyola per reivindicar millores per al barri de Bellaterra i denunciar les carències en aquest sector d’on era veí des de l’any 1965.
El Monestir de Sant Cugat (Emili Sala)
Ben aprop de casa nostra, a la veïna població de Sant Cugat del Vallès, s’alça muda i imponent la majestuosa i alhora gràcil silueta d’un dels més bells monestirs románico-gotics de Catalunya i que, temps era temps, fou el més important del comtat de Barcelona. Aquesta silueta és ben coneguda pels qui arriben a Sant Cugat tant per tren com per carretera.
Els romans fundaren el s. I el castrum (campament) Octaviani Augusti i ben aviat va creixer al seu voltant una població dedicada a l’agricultura, l’artesania i petit comerç. Tal creixença fou possible per l’existència d’una via romana que unia les poblacions de Barcino (Barcelona) amb Egara (Terrassa). La sang d’un zelós propagador de la paraula de Crist, un tal Cucuphas fou vessada durant la persecució de Diociecià les Calendes d’agost de l’any 304. Junt amb Sant Cugat (l’esmentat Cu- cuphas) entregaren la seva vida Juliana a Semproniana, patrones de Mataró. Més endavant, l’any 480, essent rei dels visigots Euric, fou martiritzat i mort el bisbe de Barcelona Sant Sever amb altres quatre clergues. Tot això ens indica que en aquest indret i havia un important i actiu nucli poblacional d’arrelam cristià.
Aquella sang assaonà la terra i la llavor de l’Evangeli fructificà al nostre país. Vers la meitat del segle IV rebien culte en una petita església (avui perduda) les relíquies de Sant Cugat.
És possible que un petit monestir bene- dictí fos edificat el s. VII encara que l’invasió sarraïna el destruí el 717. Les res- tes del qual poden veure’s al pati del claustre, davant la sala capitular. Probablement reconstruït el primer terç del s. IX fou de nou destruït per la fúria d’Al Mansur Billah (l’Almanzor de les Cròniques Cristianes) a finals de la centuria següent (985).
L’actual monestir és comença a bastir sobre les muralles del castrum a començament del s. XI (cos inferior del campanar); les galeries de la part baixa del claustre són del s. XII i l’església -avui temple parroquial- fou començada a la segona meitat del s. XII i acabada el s. XV.
Dos estils ben diferenciats predominen en el monestir: el Romànic del claustre, dels absis a la capçalera del temple i els 2/3 inferiors del campanar i el gòtic de la resta del temple.
La façana és sòbria, original i massissa. Hi destaquen la gran rosassa que corona l’elegant i austera portalada i els dos rosetons molt més petits però igualment bells. Uns marlets escalonats (d’època posterior) rematen senzillament el conjunt.
L’interior del temple és rectangular. Dividit en tres naus separades per robustos pilars romanitzants i cada una de les naus és dividida en quatre trams de voltam ojival. Sobre el penúltim tram de la nau central s’hi alça un robust cimbori octavat muntat sobre trompes i amb vuit finestrals que donen esclatant llum a l’interior. Una airosa llanterna remata el conjunt.
Si exceptuem els àbsis, i l’últim tram de les tres naus, la resta del temple és del més pur gòtic sever català. Els carreus ben tallats i conjuntats mostren la destresa dels picapedrers gòtics. Les voltes de creueria ens parlen d’encens i cantúries monacals que encara ressonen en ecos llunyans. El conjunt ens recorda l’activitat d’un poble que el llarg de 250 anys anà bastint filada sobre filada aquest conjunt monumental.
Si us situeu al centre del temple i adreceu la vista vers els peus del mateix podreu gaudir del meravellós espectacle multicolor de la gran rosassa, autèntica filigrana de pedra que vitalitza l’interior amb els seus jocs de llum canviant.
Si entreu al Claustre no trenqueu el sagrat silenci. Deixeu que els vostres ulls vagin descobrint, un a un, la formidable varietat dels 144 capitells. Uns formen una autèntica Bíblia de pedra; altres, un extens tractat de Teratologia, altres reflecteixen costums i oficis de l’època alt medieval, en altres la fauna i la flora hi són representades amb sor- prenent bellesa. Adhuc s’hi pot veure un capitell (bastant mutilat per cert) amb <<«l’autorretrat» de l’autor: un tal Arnau Cadell com diu una petita làpida anexa que segons hem pogut transcriure resa «Haec est Arnalli/Sculptoris Forma Catelli/qui Claustrum tale/construxit perpetuale». (Aquesta és la imatge de l’escultor d’Arnau Cadell que va construïr enterament aquest Claustre). Això és ben rar ja que la major part d’artífex d’aquella època han romàs a l’anonimat. Malgrat això el mestre Cadell degué tenir ajudants com ho evidencia les diferents qualitats en la talla d’alguns capitells.
I quan les ombres del capvespre inicien els primers i fantasmagòrics passos de la lenta dança nocturna, si us quedeu ben arraulits en un racó del Claustre, contenint la respiració podreu veure les majestuoses siluetes dels monjos encaputxats que, un a un, arriben cridats per la monòtona arravatada de les campanades del cloquer i, en silenciosa filera, entonen la salmòdia. Això si no intenteu parlar amb ells ni us hi apropeu altrament l’encant s’esvaïria per sempre més, amén.
Nota: la teratologia és la ciència que estudia les monstruositats i els monstres reals o imaginaris.
Font: L’Esquirol del Vallès
Arxivat a Bellaterra | Etiquetat Cultura| Monestir de Sant Cugat |
Bellaterra, 22 d’agost de 2024
LLUÍS TORRES|El dia 12 de juliol de 1965, a proposta d’Alfredo Fatjó, l’alcalde franquista de Cerdanyola, es va inaugurar a Bellaterra el monòlit i la placa de l’Avinguda José María Marcet. Han passat 59 anys i encara és present a l’espai públic de Bellaterra.
Al Ple de Bellaterra, celebrat el dia 22 d’abril de 2024, Guillem Nadal, portaveu del partit polític Gent per Bellaterra, va presentar una moció perquè Josep Maria Riba i el seu partit polític Bellaterra Endavant, votés per eliminar el nom franquista Marcet del nomenclàtor de Bellaterra, així com el monòlit o tòtem instal·lat a tocar la plaça del Pi. Riba va dir declarar: “Aquesta moció la veiem com una trampa”.
“La moció va ser votada i aprovada amb els vots favorables de Gent per Bellaterra i l’abstenció de Riba i els vocals presents de Bellaterra Endavant“
Segons la normativa vigent, i en compliment de la Llei de Memòria Democràtica, el 22 d’octubre de 2024 s’haurian d’eliminar els noms de la dictadura franquista de l’espai públic de Bellaterra.
Veure la moció de GXB per eliminar el nom José María Marcet del nomenclàtor de Bellaterra i d’intervenció de Riba (Min. 1:38 a 1:44)👇
HOJA DEL LUNES, 12 JULIOL 1965
En las primeras horas de la tarde de ayer tuvo efecto en Bellaterra, a propuesta del Ayuntamiento de Sardanyola y -de la Unión de Propietarios y vecinos de la localidad citada, el descubrimiento de una placa en la que se da el nombre de José María Marcet a una de las principales avenidas.
El acto fue motivado en recuerdo y memoria del que fue presidente de la Unión, amigo cordial, y vecino ejemplar, así como alcalde durante veinte años de Sabadell, señor Marcet.
Se hallaban presentes don Félix Estrada Saladich, actual presidente y propietario del «Pedregal»; reverendo Plácido Armengol, cura parroco de Be- llaterra; alcalde de Sardanyola. don Alfredo Fatjó; don José Burrull, alcalde de Sabadell; doña Ana Figueras de Marcet, viuda del señor Marcet, hijos y familiares; don Joaquín Ga- iga, presid presidente del gremio de Fabricantes, y don Antonio Llonch, ex alcalde de Sabadell.
Arxivat a Bellaterra | Etiquetat MEMÒRIA DEMOCRÀTICA |
Bellaterra, 22 d’agost de 1986
LLUÍS TORRES|Avui compartim una crònica dels bellaterrencs Santiago Vila Puig i Josep Maria Mas, sobre l’història dels FGC, publicat al número 9 de la revista L’Esquirol del Vallès, dirigida per Jordi Guiu Santanach, corresponent als mesos de maig i juny de 1986.
EL FERROCARRIL, pels bellaterrencs Santiago Vila Puig i Josep Maria Mas
Continuant els articles que en els últims butlletins hem dedicat a fer una mica d’història del nostre ferrocarril, ens pro posem avui parlar del material rodat de la linia. I ho fem situant-nos en els primers anys de l’existència de Bellaterra i per tant de la construcció de la seva estació, que és, fins on arriba el nostre record, fent marxa enrera en el temps. La meva primera imatge com a viatger dels Ferrocarrils de Catalunya és de l’any 1935. Sovint amb el meu avi anàvem a Bellaterra i la meva il.lusió era veure si tindríem la sort de que el comboi fós una composició de la sèrie 400, uns simpàtics vagons plens de reblons i amb un acabat interior de fusta de bona qualitat, vidres de colors i seients tapissats de vellut verd, que per tenir-ne un de frontal, permetia als infants de seure a primera fila i participar de manera directa en la marxa del tren.
Però no sempre era així, ja que a més dels esmentats 400, el parc de material el completaven els famosos «Brills en tres versions diferents: els típicament americans, numerats del 10 al 27, la sèrie 300 de cotxes aparentment més petits i que havien circulat encara pel carrer Balmes fins a Sarrià i Les Planes, i finalment els «metàl·lics» que partint de xasis i elements motrius dels primers foren totalment transformats als tallers de Sarrià.
Començarem doncs parlant dels Brills, coneguts amb aquest nom perquè foren adquirits a l’important factoria de Filadelfia J.G. Brill & Co.
Aquests cotxes eren com he dit 100 per 100 americans, idèntics per naturalesa als que creuaven per vies elevades les avingudes de les grans urbs dels Estats
Units. Originalment eren de color verd fosc anaven equipats amb un aparell salvavides que els va ésser suprimit quan van deixar de circular pel carrer Balmes. Els cotxes de segona clase tenien un departament furgó, destinat al correu i alguna mercaderia de petit volum, pel que la seva capacitat de seients era so- lament de 48 en lloc dels 64 habituals en els de tercera.
Els vagons eren certament comfortables. Disposaven d’uns bons seients també de vellut verd orientables en el sentit de la marxa del tren i d’unes finestretes arran de sostre que es podien obrir i tancar per mitjà d’un engranatge sens fi, i que proporcionaven aire fresc i agradable en époques de calor. Era l’aire acondicionat natural. Les bombetes, no pas gaire potents, que il-luminaven l’interior, estaven adornades amb unes delicioses pantalles d’opalina que donaven un cert aire romàntic, al temps que servien de distracció als viatgers ja que anaven movent-se constantment seguint el vaivé del vagó creant una mena de ball durant tot el trajecte.
Si bé en els anys 40 van ser automatitzades, les portes eren originalment accionades per unes maniveles exteriors que les obrien i tancaven mecànicament, deixant al descobert, segons si l’andana era alta o baixa, una escaleta que permetia el fàcil accés al vagó en aquest darrer càs.
Els pantògrafs funcionaven també manualment per mitjà d’una vulgar cordeta que accionava les molles que els feien plegar i desplegar. Tota la sèrie disposava de fre d’aire comprimit que produïa un so característic en cada obligada parada i en el que hi col-laborava el compressor amb la seva posta en marxa automática En aquell moment es va també aprofitar per aplicar a la sèrie alguna modificació «modernitzant-ne algun detall com la porta frontal, el far principal i les senyalitzacions vermelles, i canviant el color verd exterior per un marró que va ésser el tradicional fins la seva desaparició.
Sortosament el núm. 18 es conserva per cessió de la Companyia als Amics dels Ferrocarrils de Barcelona, esperant que un dia no llunyà, equipat de nou els motors que li van ser llevats, pugui circular de tant en tant per les vies sobre les que havia fet milers de kilòmetres! Els Brills sèrie 300, d’aspecte totalment diferent, foren els que durant molts anys varem contemplar fent el trajecte Plaça Catalunya-Sarrià. Qui no recorda la seva familiar silueta apareixent cada 5 minuts en les estacions en les que els bellaterrencs acudiem diariament per agafar l’habitual Sabadell, el seu color marró característic, la seva carcassa plena també de reblons i el rétol lluminós que sobre la porta frontal anunciava el seu destí: Sarrià.
Fins els anys 60 en que els nous 600 els anaren desplaçant, cumpliren magnificament la seva tasca, transportar varies generacions de barcelonesos. Josep Maria de Sagarra en el seu llibre Cafè, copa i puro, en fa una al·lusió i un bon elogi.
Degut a un accident sofert per un com- boi l’any 1926 i com sigui que la caixa dels vagons havia quedat molt malmesa, es prengué la determinació de construir-ne unes de noves totalment metàl·liques en els mateixos tallers de la companyia de Sarria. D’aquí el nom de metàl·lics amb que es coneixien. El resultat fou la creació d’uns cotxes molt a l’estil de l’època que donaren també un gran rendiment i que encara fa ben poc podiem veure, ja molt tronadets, fent algun servei a Rubí o Sant Cugat. De seients més esquifits pintats de color verd clar interiorment, decorats amb miralls ovalats, tenien dos departaments separats per un de central amb dos únics seients travessers
Fins aquesta darrera etapa que hem mencionat, havien funcionat sempre amb un remolc dels Brills americans tradicionals.
Font: L’Esquirol del Vallès
Arxivat a Bellaterra | Etiquetat Història dels FGC, S.Vila Puig i J.M. Mas |
Bellaterra, 21 d’agost de 2024
LLUÍS TORRES|Avui compartim un petit relat signat per Esteve Font sobre l’esplendorosa Bella-Terra, aparegut a l’únic número 1 de la revista SPORT CLUB BELLA-TERRA, pocs dies abans de l’inici del cop d’estat franquista del 18 de juliol de 1936.
ENTUSIASME
Bella-Terra! Quin nom més encertat!
Boscúria; quietud sols trencada pel refilar del rossinyol. Paratge meravellós prop de la ciutat i lluny dei seu treball.
Cases, xalets, arbredes i muntanyes: cantar d’ocells i remor d’aigua.
Des de dalt, veus pobles i més poblets que al vespre lluen com estels en la nit
clara; i de dia, el cel net d’un color tot blau.
A més de 250 m. sobre el mar
Corren per plans i muntanyoles jovenalla optimista i prometedors de millors temps, tot fent via als camps d’esports, lluny de tota preocupació d’estudis i de negoci.
Talment sembla un altre món. Fonts abundoses d’aigua meravellosa que conforta l’esperit del bon fontaire. Optimisme i joventut arreu.
Bella-Terra, palau de quietud amb els seus boscos i excursions, bells indrets i jovenalla, fonts i pins… i amistat.
ESTEVE FONT
Arxivat a Bellaterra | Etiquetat SPORT CLUB BELLA-TERRA 1936 |
Bellaterra, 20 d’agost de 2024
Els 3 restaurants, (Blanc, Can Edo i El Pedregar) tancats des de fa anys i panys, segueixen anunciats al tòtem de la Plaça del Pi. Tot hi saber-ho els gestors de l’EMD, no ho tenen en compte ni ho modifiquen. Esperem ho modifiquin abans de la Festa Major 2024 per no descontrolar els turistes o visitants
Arxivat a Bellaterra | Etiquetat La Bellaterra deixada |
Bellaterra, 19 d’agost de 2024
LLUÍS TORRES| La prunera Bistrita, Starley o President ens dóna fruit en abundància. Va ser conreada per Thomas Rivers en Sawbridgeworth, Hertfordshire (Regne Unit) i introduïda el 1901. Va rebre el Premi RHS del Mèrit en 1895 i un primer certificat de classe en 1905. Les bones qualitats de conservació han fet una varietat comercial d’èxit gairebé a tota Europa i especialment a l’Europa central, on és una de les fruites més apreciades per elaboració de confitures i el prestigiós aiguardent amb diferents noms segons el país: Slobovitz, Palinca, Tuica, Veille Prune…. També s’utilitza per la pastisseria, en forma de crostades i bombes amb pa ratllat i sucre.
Aquest 18 d’agost de 2024 hem recoltat 25 kg -d’una sola prunera-, però l’any anterior només el 50%, uns 12 kg.
La polpa de la pruna Bistrita o Stanley és de color groc daurat, ferma, sucosa. Blau fosc, pell glaçada. Amb un gust agradable i no enganxós, suporta ser sacsejat i transportat bé. Es pot mantenir durant 4-6 setmanes. Període de maduració a Bellaterra: mitjans- finals d’agost
La seva pell és llisa i presenta un to morat i la seva polpa és de color és de color blau morada. És ovalada i destaca per la seva gran grandària i suculència. És molt dolça i ideal com a postres, com pastisseria en forma de crostades i l’especialitat găluște cu prune “bombes dolces de prunes”; en alemany: Zwetschkenknödel; en hongarès: szilvás gombóc; en txec: švestkové knedlíky) són tradicionals originàris dels països que conformaven l’imperi austro-hongria. S’elabora amb patates, farina, ous i prunes.
Les prunes Bistrita, Stanley o President tenen propietats beneficioses per l’organisme, ja que reforcen els processos d’eliminació de toxines del nostre sistema enfortint el cos contra agents infecciosos.
Plantació
El pou de plantació ha de tenir una superfície d’almenys 80×80 cm i una profunditat de 80 cm. Abans de plantar, escurceu una mica l’arrel i traieu els fils de l’arrel trencats.
Abans de plantar, poseu l’arrel en un bol amb aigua durant almenys un dia.
En comparació amb el nivell del sòl, els arbres es planten a la mateixa profunditat que abans de la plantació.
Quan planteu, poseu terra solta al voltant de l’arrel, però assegureu-vos que el punt d’empelt no arribi per sota del terra.
Després de plantar en una superfície d’1 m2, cobriu el sòl amb torba o fems barrejats amb palla, protegint així l’arbre de l’assecat.
A la primavera, repetiu el reg setmanal, prenent cada cop 15-20 l d’aigua per cada arbre, durant aprox. dos mesos.
Escurceu lleugerament els brots.
Planteu-los tant com sigui possible en un lloc assolellat, perquè la llum solar influeix favorablement en la producció de substàncies aromàtiques, vitamines i el color de la fruita.
A la llum del sol, la rosada s’evapora més ràpidament de la copa dels arbres, de manera que les condicions de vida no són favorables per a l’aparició de malalties micòtiques i bacterianes.
Font: AgroDenmar
Arxivat a Bellaterra | Etiquetat Arbres a Bellaterra, President, Prunes Bistrita, Stanley |
Bellaterra, 18 d’agost de 2024
“Deixaré aquest món sense compadir-me. La vida no té res més a oferir-me, ho he vist tot, ho he viscut tot. Però sobretot, odio l’època actual, em fa nàusees. Tot és fals, tot s’ha substituït, no hi ha respecte per la paraula donada, ara, l’únic que importa són els diners i la riquesa! Sé que deixaré aquest món sense fer-me pena” (ALAIN DELON)
LLUIS TORRES|Avui tenim el cor pesat per conèixer la desaparició d’Alain Delon, un home excepcional, un artista inoblidable i un gran amic dels animals. Alain era molt més que una icona del cinema; el seu compromís va marcar els nostres cors. Patrocinador del nostre primer Nadal Animal, va donar suport a la nostra Fundació amb una generositat rara.
Alain també era molt amic de presidenta Brigitte Bardot, que està devastada pel seu traspàs. La seva amistat, basada en un amor comú pels animals i un compromís compartit amb el seu benestar, era preciosa i sincera.
Alain va comprendre el profund vincle entre l’home i l’animal. Al llarg de la seva vida, va estar envoltat dels seus fidels companys de quatre potes, gossos que li van aportar amor i consol, i als quals va estimar amb una tendresa infinita, com en Loubo, el seu darrer company que va deixar enrere.
Hem perdut un un home amb un gran cor. Descansa en pau, Alain. Els nostres pensaments estan amb la vostra família i els vostres éssers estimats.
Font: Fundation Brigitte Bardot
Arxivat a Bellaterra | Etiquetat Alain Delon |
Bellaterra, 18 d’agost de 2024
LLUÍS TORRES| Coincidint que ahir va ser el Dia Mundial del Vianant, compartim aquest interessant article de Frederic Roda Pérez, sobre la natural activitat de passejar (tot i la gran dificultat de fer-ho amb normalitat i sense perill, per les deixades voreres i camins de Bellaterra), l’hem trobat a la desapareguda revista L’Esquirol del Vallès de l’estiu de1986.
L’ART DE PASSEJAR (FREDERIC RODA)
El nostre poble és ple de pujades i baixades: una orografia dificil i poc apte per la passejada. No tenim dret a rambla com no tenim dret a plaça. Què hi farem!
Malgrat tot, sempre hi ha intrèpids, que no són precisament de les joves generacions, que practiquen l’art de passejar. Alguns d’ells fins i tot treuen del racó corresponent del rebedor de la torre, un vell bastó de reminiscències pirenencas o alpines com si es tractés d’anar al llac de Sant Maurici o a l’encontre de la Jungfrau!
El conjunt idoni és la parella i, de ser possible, la parella del mateix sexe; perquè el passeig vol contigüitat però no enllaç. Les parelles molt joves si passejen és perquè no tenen on caure. Les parelles grans, si ho fan, és per raons de salut, d’estirar les cames. Realment, per ben passejar la parella no ha de ser mixta. La conversa ha d’ésser escassa i no fer-la aprofitable ni pels projectes, ni pel negoci, ni per passar comptes. Ha d’ésser d’oci en l’estat més pur possible.
Els autos, aquestes màquines excessives, ens fan la vida intransitable. Quan aquestes bèsties dormen, bé sigui en els seus garatjos, bé sigui incòmodament amorrades a les vores, us suggereixo un volt pel Camí Vell de Sabadell a Sant Cugat, que és una Circumvalació per la part alta de Bellaterra.
D’una banda veureu com el traçat dels carrers pel fons de les torrenteres, una obra urbanística de l’arquitecte Sala, ha deixat intactes i plens de verd les carenes, i, per sort, no es veuen tantes cases com les que hi són: Bellaterra es troba amagada entre el bosc, un bosc de pins que no té gaire més de seixanta anys! De l’altra banda veureu tota la plana vallesana, cap a la capital, Sant Cugat, fins els primers pendents d’un Tibidabo salvatge encara.
Des de la serreta de Gallinera fins a la frontera de Terranova, tot plegat no fa tres quarts d’hora.
De passada comprovareu com es manté la febre per fer cases…
Arxivat a Bellaterra | Etiquetat Frederic Roda Pérez, Opinió |
Bellaterra, 18 d’agost de 2024
“Vosaltres sou cridats a celebrar el centenari del Club prenent el relleu als que han fet possible l’aconteixemen que avui celebrem” (Joan Rossell, cap del servei de coordinació d’esports de la Generalitat de Catalunya)
LLUÍS TORRES|Avui, 18 dies després del tancament i desaparició del Club Bellaterra que acabà de complir 90 anys de vida esportiva, compartim la crònica del seu 50 Aniversari apareguda al número 9 de la revista L’Esquirol del Vallès, corresponent als mesos maig i juny de 1986. En el record del veïnat romandrà la manca de crítica de l’última junta directiva presidida per Jordi Fau, havent celebrat com despedida, un sopar de festa amb els seus últims socis.
ESPECIAL CINQUANTENARI DEL CLUB
El Club Bellaterra ha celebrat el seu cinquantenari els dies 31 de maig, 7 i 15 de juny. L’Sport Club Bella-Terra nom que se li donà al començament va ésser fundat l’any 1934. Per tant el seu cinquantenari va tenir lloc l’any 1984.
📷ARXIU BELLATERRA.CAT
L’actual Junta ha cregut, molt encertadament, tornar a celebrar-lo amb la solemnitat que mereixia. M’atreveria a pensar que també per a retre un petit homenatge a aquells membres d’altres Juntes que varen idear i començar la construcció del nou local social però que, malauradament, les circumstàncies adverses, la manca de col·laboració i la situació econòmica i d’altres moltes coses no permeten fer-ho realitat. Avui, l’actual Junta, al comptar amb mitjans econòmics atípics, i el fet d’haver guanyat el suport dels socis i simpatitzants ho ha fet. El Club ha estat sempre una entitat preferent a Bellaterra. Els bellaterrencs ho han demostrat sempre que han tingut la possibilitat de fer-ho.
La nova façana del Club, idea original d’en Ramon Codinach, ha tingut en la Rosa Blanch l’executiva perfecta. El dibuix era una cosa, el que ha fet la Rosa Blanch n’és un altre. La Rosa ha sabut plasmar la seva sensibilitat i transformar unes linies perfectament dissenyades en una realitat plàstica realment atractiva.
En la dura i llarga tasca d’anar trencant rajoles i anar enganxant els trocets (tècnica anomenada trencadís i utilitzada per Gaudi) hi va col·laborar molta gent. Jo voldria destacar per les llarges i moltes hores que va dedicar a treballar-hi a l’Emili Sala, primer perquè és un gran artesà -haurieu de veure els seus treballs en paper, construint els més singulars edificis de Barcelona i d’arreu del país i que són una autèntica maravella- i segon, perquè és un bon amic meu i sé que ho feia sortint-li de dins, amb gust i il·lusió.
El dia 31 de maig es va inaugurar la nova sala amb la benedicció per part de Mn. Toni Oliver i a continuació un pe- tit parlament de l’Artur Vidal que recordà que era la primera vegada que el Club era beneït. No va ser prou encertat quan va dir que les anteriors Juntes del Club no van pensar en fer cap acte conmemoratiu en les dates correctes del cinquantenari, o sigui l’any 1984. Jo recordaria que sí es van fer algunes coses, sempre dins del moment econòmic que s’atravessava. Per exemple; el primer torneig de parxis «Bota d’or» pels infants; la primera olimpíada infantil, i un torneig de Dominó que va reunir al nostre Club a tres Clubs més de la comarca amb un total de 48 jugadors. La final fou jugada entre els membres del Club «Les Fonts de Terrassa i el Club Bellaterra que en va sortir perdedor.
Després del parlament de l’Artur Vidal els assistents vàrem visitar l’exposició retrospectiva de cartells, fotos, car- nets, rebuts, anuncis de festes… etc. realitzats durant aquests 50 anys.
Com a cloenda els membres de la Junta van obsequiar amb una copa de champagne (perdó Cava) als socis i amics que assistiren a l’acte.
Per la tarda, «Conferència sobre la Bellaterra de l’any 1936» a càrrec de l’Artur Vidal que amb la fina ironia que el caracteritza va anar enumerant fets, impressions personals, i aconteixements realment frapants d’aquells dies en que va esclatar la guerra civil, afegint de la seva collita els acudits que sempre són celebrats pels oïdors. Remarcà, també, que aquesta data del cinquantenari serà recordada per la coincidència dels Mundials de Futbol a Mèxic.
Tot seguit es projectà una pel·lícula sobre el club i els seus socis d’anys enrera. L’expressió de la cara de més d’un soci al veure’s «retratats» quan era un noiet va ser tot un espectacle. Llàstima de no portar la màquina de retratar perquè les «fotos» eren de concurs!!
Al vespre, el concert de música de cambra a càrrec de, l’Enric Suñé al piano, en Josep Calvo al violí, en Santiago Vila Puig a la viola i l’Antoni Figueres al violoncel. El públic que gairebé omplia la sala va premiar amb grans aplaudiments l’actuació.
La cloenda de la primera jornada va demostrar la coordinació i bona organització dels membres de l’actual Junta que no deixaren a l’improvitsació cap aspecte. Malgrat tot vàrem trobar a faltar la presència física en aquests actes dels antics presidents del club i de la gent de Bellaterra, no socis del Club, ja es pensava en l’assistència de més persones atretes per llur curiositat i la singularitat dels actes. Vull creure que, tal vegada, van agafar la sincera invitació de la Junta com a reclam per a captar socis, cosa totalment incerta ja que fins i tot s’ha augmentat la quota d’entrada al Club per limitar-ne el número.
El dissabte 7 de juny tingué lloc, la segona diada commemorativa amb una exhibició tenística entre dues bones ra- quetes. Lamentem l’absència d’en Lluís Riba. El fet de jugar un torneig a Saragossa féu impossible la seva pre- sència.
Per la tarda dos partits de Futbol Sala. El primer el disputaren els equips alevins del Club Bellaterra i l’escola Ra- mon Fuster en el que s’imposaren els petits del nostre Club per un contundent 6-2. El plat fort fou l’actuació de la Selecció Catalana de Futbol Sala (que pocs dies abans es proclamà, a Galícia, campiona d’Espanya al derrotar a la Selecció Andalusa per 9-1) enfront del Club Bellaterra. La veritat és que vàrem veure una selecció a mig gas. Varen anar sempre al davant en el marcador però mai ridiculitzar l’equip del nostre Club. Guayaren per 11 a 5.
Finalitzat el partit tots vàrem afanyar-nos per anar a visionar l’Espanya-Irlanda del N., corresponent als Mundials de Futbol i que va motivar el retard en el començament del Sopar del Cinquantenari.
Assistiren a l’esmentat sopar unes 150 persones -l’acte més nombros de tots els celebrats- i del que voldríem destacar la bona organització, distribució de l’espai i detalls molt ben cuidats. A la fi el President del Club donà les gràcies a tots els assistents, remarcant l’agraïment de tota la Junta als socis que, amb el seu esforç personal han fet possible la realització de la façana i adreçant unes boniques paraules d’agraïment al Conserge del Club, en Pablo Sánchez. Cal remarcar les gràcies donades per la col·laboració extraordinària dels socis Ramon Codinach i Rosa Blanch.
A continuació i amb el reconeixement de les entitats de Bellaterra: el Club, Unió de Veïns i l’Esquirol del Vallès, és lliurà a l’Artur Vidal el títol de «Primer Cronista» de Bellaterra. L’emoció de l’Artur fou prou evident.
Una animada revetlla, amb la instal·lació d’una discoteca ambulant plena de llum i sorolls al nostre local social posaren punt i final a un dia ple de celebracions.
El 15 de juny es celebrà l’últim acte oficial del cinquantenari: la inauguració de la façana. En representació del President de la Generalitat vingué el Sr. Joan Rossell, cap del servei de coordinació d’esports d’aquella institució. Després d’un breu parlament del nostre president Josep Ma. Mas, el Sr. Rossell tallà la cinta amb els colors de la senyera catalana que creuava la façana de dalt a baix. Com que el temps no acompanyava, l’acte continuà a la nova sala recentment inaugurada. El Sr. Rossell felicità al Club pel camí emprès fa 50 anys i encoratjà als més petits a continuar-lo ja que, digué «vosaltres sou cridats a celebrar el centenari del Club prenent el relleu als que han fet possible l’aconteixement que avui celebrem». Li respongué amb mots ben emotius el nen Jordi Casellas i Tamburini en representació d’aquesta generació que, ben segur, regentarà els destins del Club en el seu centenari.
Una concorreguda ballada de sardanes a càrrec de la Cobla i un abundós aperitiu clogueren el conjunt d’actes programats.
Arxivat a Bellaterra | Etiquetat 50 aniversari, Club Bellaterra |
BELLATERRA.CAT 