Miquel Garriga i Roca (Alella, 14 gener 1808-Barcelons, 14 octubre 1888) i Gaietà Buïgas i Monravà (Cerdanyola del Vallès 1851-1919) 📷 CEDIDA
LLUÍS TORRES|Compartim aquesta crònica apareguda a L’Esquirol del Vallès a mitjans dels anys 80, per la poeta bellaterrenca Maria Rosa Buïgas i Suárez (1925- 17 de novembre del 2016). L’actor Jaume Pla Pladevall, recorda les trobades culturals a la gran casa de fusta que Maria Rosa es va fer construïr al terreny del seu pare, -l’escriptor i editor Joaquim Buïgas i Garriga-, situada a l’actual Avinguda Bertomeu, molt a prop del Carrer Terranova. El jardí era ple de boniques figures de nans de colors. Els Buïgas han constituit una família de grans il·lustres creadors.
MIQUEL GARRIGA I ROCA (Alella, 14/01)1808 – Barcelona, 14/10/1888) GAIETÀ BUÏGAS I MONRAVÀ (Cerdanyola del Vallès 21/07/1851 – 07/11/1919
El meu besavi, Miquel Garriga i Roca, entre altres obres barceloneses, va ésser un dels dos arquitectes del gran teatre del Liceu, considerat un dels teatres de més renom del món.
El meu avi Gaietà Buïgas i Monravà, arquitecte, va néixer a Barcelona el 21 de juliol de 1851.
El monument a Colom va constituir el més gran èxit a l’Exposició Universal de Barcelona del 1888. Aquest símbol de la nostra ciutat és l’obra més coneguda del notable arquitecte. Per aquesta creació obtingué la medalla d’or a l’Exposició de 1888 i el rei d’Italia el nomenà comendador de la Corona.
Gaietà Buïgas i Monravà era fill del també famós, Josep Buïgas i Raspall el qual havia nascut els dies de l’ocupació napoleònica i se’l considerava un dels millors advocats de la nostra ciutat i vinculat a tota obra benèfica i altres activitats filantròpiques i socials.
El seu fill, el futur creador del monument a Colom, va seguir la carrera d’arquitecte, primer a Barcelona i després a Madrid. Molt abans d’acabar la carrera esclatà a Espanya la tercera guerra carlista. Aleshores l’estudiant abandonà els llibres i s’allistà a les files del pretendent, en les quals obtingué la graduació de coronel d’enginyers. En enfonsar-se el front militar va seguir l’aspirant Carlos a l’exili en un romàntic pelegrinatge.
Va viure a França i a Italia i fou recone- gut, pels seus mérits militars, pel rei Alfons XII.
En retornar de l’exili, acabà la carrera d’arquitecte l’any 1879. Buïgas i Monravà passà d’ajudant del famós arquitecte Garriga Roca, i en aquell temps de la seva vida, és quan va obtenir, el 1882, el primer premi dels projectes per a erigir un monument a l’almirall Cristòfor Colom. Concurs que fou convocat pel nostre ajuntament, en el qual concurs va prendre part quaranta-set concursants entre els quals hi havia notables arquitectes estrangers.
Exposición Internacional de Higiene, Buenos Aires, 1904. Medalla d’argent a Gaietà Buïgas per la seva monografía i projectes d’edificis hospitalaris.
Un dels arquitectes vençuts per Buïgas i el seu Projecte era el mateix Garriga. qui, en lloc d’irritar-se, el felicità reconeixent els seus mèrits. D’aleshores ençà es lligaren més els vincles d’amistat entre Buïgas i Monravà i l’arquitecte Garriga, i ben aviat es convertiren en familiars, ja que Gaietà es va casar amb la filla del seu mestre.
Gaietà Buïgas fou un cas manifest de capacitat de dominar diversos estils. Projectà la urbanització del passeig de Colom i l’escala que dóna accés al pont de la secció marítima. El Pavelló d’Indústries Navals en col·laboració amb Gabriel Borrell i Bonaventura Bassegoda i Amigó. El mercat de Sitges, 1889. – Balneari del “Vichy Catalán”, Caldes de Malavella (Girona), d’estil modernista. El Palau Comella, a Vic, és potser l’obra a de més caràcter neogòtic. Restauració – del Castell de Sardanyola, 1902; en aquesta restauració hi ha detalls medievals i gòtics. El Banc Popular de l’Uruguay. “Chalet Mora Magariños”, a Montevideo, 1903-1913. I moltes altres obres. El 1904 obté la medalla de plata a l’Exposició Internacional de Buenos – Aires.
Gaietà Buïgas i Monravà amb els seus fill 📷 CEDIDA
Font: Maria Rosa Buïgas i Suárez, L’Esquirol del Vallès de Bellaterra
LLUÍS TORRES|Compartim la crònica del nostre veí Joan R. de Clascà sobre els túnels entre Barcelona i el Vallès, apareguda a L’Esquirol del Vallès a mitjans dels anys 80.
Vista del Parc de Collserola des de Bellaterra 📷 ARXIU BELLATERRA.CAT
ELS TÚNELS INEVITABLES
Pensant en un complement per afegir al mot objecte d’aquest escrit, inevitables ha sorgit amb força pensant en Bellaterra com a la condició primordial del contexte. La posició relativa d’ambdues paraules tampoc ha tingut gaire dubte inevitables túnels hagués pogut obrir, entre altres interpretacions, la de expectativa de evitabilitat, és a dir que els túnels de Collserola són discutibles o poden no veure’s mal realitzats. La meva convicció -que raonare- de que tard o d’hora els túnels es construiran m’ha portat finalment a la capselera que porta l’escrit i que enceta la seva temática. El desenvolupament metropolità de Barcelona, està geográficament delimitat i té molt poques expectatives de variació. Els relleus de les serralades que envolten la ciutat fixen les possibilitats d’expansió i la realitat recent ens confirma com Barcelona i l’àmbit metropolità ha anat creixent per les planes de l’entorn i pujant per les dels rius Besòs, Ripoll i Llobregat. El resultat observable és, pel que fa a l’entorn de Bellaterra, que el fet metropolità empalma a Cerdanyola-Ripollet amb l’expansió Sud del nucli Sabadell-Terrassa, i l’eix Sant Cugat-Rubí-Terrassa es consolida ràpidament. La reserva urbanitzable de qualitat, pràcticament única, de l’àrea metropolitana de Barcelona queda insertada dins d’aquestes realitats urbanistiques i limitada al Nord pel bosc de Sant Quirze i al Sud per la serralada de Collserola (Tibidabo), el Pla General Metropolità l’anomena Centre Direccional Sant Cugat-Cerdanyola, i constitueix, com sabem els veïns de Bellaterra, una de les zones més privilegiadament comunicades de Catalunya. Aquests fets urbanístics que es dinamitzen amb recents actuacions polítiques com es la de potenciació del Parc Tecnològic de Catalunya (Silicon Vallès) a l’entorn de la Universitat de Bellaterra, fan irreversible l’urbanització d’aquest sector cap a la residència i els serveis terciaris, ambdós amb forta generació de mobilitat i en definitiva amb necessitat de comunicació intensa i variada amb el nucli metropolità. Aquesta comunicació, atesa la saturació de les entrades actuals a Barcelona (Meridiana|Diagonal), precisa produir-se pel camí més directe: Collserola, i això, atesa la condició muntanyenca del Parc, comporta definitivament l’aplicació de la solució tecnológica natural per travessar muntanyes, els túnels. Fins aqui, el tema dels túnels del Tibidabo té poca polémica, aquesta comença quan s’esbrinen les possibilitats tipológiques per contruir-los i explotar- los. Autopistes si o no, peatge o vies Iliures, un o tres túnels són els ingredients dialéctics de la polémica que recentment han mantingut les institucions i que els ciutadans hem pogut seguir, sense entendre massa, pels mitjans de comunicació.
Des de la meva perspectiva de veí de Bellaterra, i partint de la inevitabilitat ja raonada, resulta evident quina fóra la filosofia a emprar en el desenvolupament de aquestes infrastructures, i hauria de ser-ho per qualsevol anàlisi des de una perspectiva de l’interès col·lectiu: els túnels són trossos de vies de comunicació inter-metropolitana que conecten ciutat amb ciutat, així el túnel de Vallvidrera conecta la Via Augusta amb l’avinguda central entre Sant Cugat i Valldoreix, el del Tibidabo Balmes o República Argentina amb el nucli del futur Centre Diagonal i el tú- nel d’Horta amb Cerdanyola i Sabadell, perquè doncs volguer-ne fer autopistes d’aquests carrers. El fet que travessin el Parc de Collserola, que al ser serralada obliga als túnels, tampoc justifica la segregació de vies, els grans parcs de les capitals del món tenen tots ells avingudes que comuniquen les zones urbanitzades que els envolten però aquestes vies no son autopistes. Del peatge, als Bellaterrencs no cal parlar-ne, l’espectacle insolit de la B-30 que contemplen a diari en parla sol.
Queda, com sempre, el tema en mans de les institucions, esperem aquesta vegada una major sensibilitat que d’altres en la seva resolució.
Sorprèn que l’EMD demani a correcuita voluntaris per La 6.6 de Bellaterra, a 9 dies vista, quan ha tingut tot un any per enllestir aquesta nova cursa que substitueix els 10 anys d’èxits de La Sansi de Bellaterra (2012-2022), amb 700 i 1200 inscrits anuals.
Ignasi Roda Fàbregas i el seu llibre Bellaterra 1930-2005, Crònica de 75 anys
ELS CARRERS DE BELLATERRA
Els carrers d’un poble han de ser simpàtics. Que vol dir simpàtics? De les moltes accepcions del mot (fins a 8) em quedo amb aquesta:
“Inclinació instintiva que atreu una persona envers una altra. Tenir simpatia per una persona. Sentir simpatia per algú”.
Es clar que aquí parlo de carrers i no de persones, és a dir d’un territori d’ús comú per part de vehicles (en el més ampli sentit de la paraula) i vianants. Però no només les persones generen simpatia sinó tot allò que ens proporciona gaudi, ens és atractiva i ens aporta un:
“…sentiment o estat afectiu, sia per un fenomen de contagi espontani, sia per un acte d’atenció reflexiva”.
Perquè un carrer susciti aquest sentiment de simpatia cal que sigui agradable de transitar, també que sigui bonic, net i endreçat. Vet aquí algunes de les condicions necessàries perquè un carrer rebi aquest distintiu.
Us convido a fer una ullada mental als nostres carrers. Dediqueu-hi una estona. Busqueu a quin carrer de Bellaterra atorgaríeu aquest títol. Jo m’he passat una bona estona pensant i fins i tot, i davant la dificultat de trobar-ne un, he agafat el cotxe per fer una volteta, a veure si en trobava un, i m’he calçat per caminar per aquells (pocs) carrers i camins pensats únicament per fer-los ha peu, i he comprovat que en són molt pocs, tant i més quan penso que la nostra Bellaterra va néixer amb l’esperit d’una Ciutat jardí on cases i carrers havien de conviure en consonància.
Aquesta consonància, però crec que no va arribar a existir mai i això de “Ciutat jardí” era un eslògan, un reclam públicitari per atreure clients de les grans urbs, amb una promesa ben expressada per Valentí Castanys en la seva auca:
“-Bellaterra!, el pare exclama davant d’un bell panorama”
“Davant d’ells se’ls ofereix aquella ciutat que neix”.
Val a dir també que l’auca anunciava:
“Uns carrers de gran volada de dotze metres d’amplada”.
Segurament els promotors sumaven carrer i voreres. Tot el que fos necessari per vendre i arribar a dir:
“I hi veuen satisfets que aquí l’aigua va a raig fet”
Ni fet ni desfet, que l’aigua a Bellaterra va ser un dels gran problemes durant molt de temps.
Tornant al carrers, han estat aquests els grans oblidats de la urbanització, perquè són més de 36 quilòmetres que cal cuidar, asfaltar, entapissat, plentar, podar, etc., etc. A això cal afegir la manca d’escrúpols d’urbanitzadors posteriors (Terranova, Can Llobet, etc.) que només miraven d’enriquir-se venent parcel.les sense pensar en els serveis comuns (vorres, enllumenat, etc.). Afegim al còctel la desídia de l’Ajuntament durant molts anys (80 i escaig) i l’herència que va deixar a l’EMD que, en ser aprovada, va ser enverinada i que sumada als 12 anys de govern absolutista amb actuacions sospitoses com, per exemple, carregar-se un munt d’acacies o ignorar l’arbrat dels carrers, etc., han donat com a resultat el que ara tenim.
Costa, i molt trobar carrers simpàtics a Bellaterra, carrers que convidin a passejar i creïn un teixit urbà que estigui en consonància amb el “luxe” de les torres que configuren la ciutat jardí, barri, poble, o com vulgueu dir-li.
Des d’aquest mitjà s’ha fet una crida per a reflexionar, i fins i tot es fa un esbós de manifest. La veritat és que jo ja no crec en els manifestos a Bellaterra. Els manifestos neixen quan hi ha una consciència col.lectiva sobre un problema, cosa que aquí no passa.
Un Ajuntament, una EMD no forja aquesta consciència, en tot cas és la consciència popular que genera les estructures polítiques que puguin regir la voluntat popular. Però tampoc convé que radicalitzem el focus sobre aquestes estructures quan reclamem el que sigui, com, en aquest cas, els carrers i trama urbana. La societat, el veïnat ha de plantar cara i fer accions on s’evidenciï el seu malestar. No hem de conservar les formes com ho fan els polítics, sinó que cal fer crides, manifestacions, escrits, etc., i també actuar amb coherència amb allò que reclamem.
LLUIS TORRES|Des de Bellaterra.Cat, hem dedicat força temps a la recerca de totes les cròniques de teatre del bellaterrenc Frederic Roda Pérez, que va escriure per la revista Destino dels anys 1963 al 1968. Escanejades totes les portades i pàgines de teatre, les hem enviat a Ignasi Roda Fàbregas, perquè ens va dir que vol reunir-les en una publicació (o potser dos), ja que el gruix de l’obra podria superar els 600 articles. Cal tenir present que la revista Destino dedicava al teatre tota una plana on s’incloïa: articles de fons, crítica teatral, gasetilles i tot allò que tenia a veure amb el mon teatral.
LLUÍS TORRES|Compartim aquesta narració apareguda a L’Esquirol del Vallès a mitjans dels anys 80, per la poeta bellaterrenca Maria Rosa Buïgas i Suárez (1925- 17 de novembre del 2016). L’actor Jaume Pla Pladevall, recorda les trobades culturals a la gran casa de fusta que Maria Rosa es va fer construïr al terreny del seu pare, -l’escriptor i editor Joaquim Buïgas i Garriga-, situada a l’actual Avinguda Bertomeu, molt a prop del Carrer Terranova. El jardí era ple de boniques figures de nans de colors.
Vista general de la ciutat de Sant Cugat. Primera meitat del segle XX 📷 L. ROISIN
M.ROSA BUÏGAS* Jo coneixia un hortalà que es féu vell de tan aixafar terrossos, fer solcs, sofrar les vinyes, collir raïms, posar canyes a les mongeteres, lligar escaroles, regar les tomaqueres, arrencar cebes, alls i patates, fer reguerots, treure les herbes del camí, cremar fanals, buscar cargols, plegar ametlles i olives, abastar fruita, recollir llenya, sembrar blat, etcètera.
Sembla que encara el vegi pel caminet de la vinya, amb les arpelles a l’espatlla, el cistell al braç curull d’espigalls de col i capces de bróquil i, xano-xano, fent via cap al poble.
En Quimet tenia un xic de pretensió per la seva habilitat d’expert podador d’arbres fruiters, ja que sabia ben bé el lloc on havia de clavar la destral o les tisores per treure la fusta vella.
I quan apuntava la primavera, contemplava embadocat les gemes i les prometedores tiges que la saba renovadora feia créixer.
En Quimet era ferreny, ulls de falcó, mirada esquerpa, veu eixuta, el rostre cremat per la intemperie i colrat per les solellades d’estiu, el clatell ple de clivelles, ample d’espatlles, i bons bíceps, curt de cames, rabassut i llis de panxa.
Desconfiava de tothom i era tossut com una mula, caminava a poc a poc i estava assabentat de tot el que passava al poble i, com a bon pagès, no estava mai content del temps.
Si ja feia dies que no plovia deia: -Recoi i quin eixut! L’espiga no granarà.
I quan plovia en abundància, comenta- va:
-Amb tanta aigua, es podriran les escaroles i els cargols es menjaran les cols.
Quan feia molt de sol solia dir:
Amb aquesta rescalfada es rostirà la trepadella.
Si bufava el vent, repetia:
Aquestes rafegades esqueixaran les branques dels presseguers i escampa ran el blat.
I si el dia era quiet, sense estridències, anava cavil-lant i remugava entre dents: -Aquesta calma no m’agrada gens, em sembla que el dia acabarà malament…
Quan va començar a treballar a can Fura, el jornal li pagaven a ral. S’emportava l’esmorzar al tros; dins el cistell la vianda que havia sobrat del dia abans i una arengada rovellada dins el butxacó del gec posada igual que una ploma estilogràfica.
Assegut al marge de la vinya es menja- va l’arengada a pessics, amb una llesca de pa enfarinat i ben regat amb un trago de vi negre del bot.
Cada jorn feia les mateixes coses i quan caminava sempre guaitava a terra per no trepitjar cap Ilimac.
En arribar a casa solia sobrar la seva mare asseguda prop del portal apedaçant-li els pantalons o bé triant guixes per treure’ls aquella marieta negra que se’ls fa dins la tavella.
Mentrestant, l’oncle conco (1) feia anar amb el peu el ventall de damunt la taula per esquivar les mosques que s’aturaven damunt el tall de cansalada. La salutació d’en Quimet en entrar a ca sa seva era un: Coi!», alhora que clavava una guitza al gat, que fugia corrents, deixant un cap de pollastre mig rosegat damunt els cairons del menjador.
Aquell final d’estiu, després de la collita, i quan ja tenia el ví a les botes, es casà amb la filla de la Madroneta de Can Llufa, amiga de la mare.
La Rosa era una bona mossa, eixerida, riallera i bondadosa, portava el pòndol (2) de la casa i treballava més que el ruc, però al cap de dos anys de casats i en parir la primera criatura, una mosseta vermella com un sol, ploranera i robusta com son pare, la infortunada jove mori del part.
El dia de l’enterrament, al matí el seu home encara anà a la vinya a despampolar, mentre els veïns entraven i sortien de casa seva com un eixam d’abelles.
Havent dinat l’enterraven; en Quimet anava darrera el taüt amb el cap baix i la gorra a la mà; després seguia la comitiva formada per gairebé tot el poble,
ja que la Rosa morí en unes circumstàncies que feien exclamar a les ploraneres:
-I, ara, què farà aquest home, amb l’angelet de Déu que li ha deixat la difunta! Pobre Quimet! Pobre Quimet! Ja no farà res més de bo!
I aquestes lamentacions duraren fins al cementeri, on deixaren la malaguanyada Rosa, en pau descansi.
La filla d’en Quimet, la Roseta, anà creixent juntament amb els polls, les oques, la truja i les mosques. I quan fou una bona mossa, un dia la parenta de Vic la convida a la festa major i en el ball de l’envelat es prendrà de la noia un jove de la Bisbal, amb el qual es casà després de la collita. La noia visqué en una caseta emblanquinada i amb flors a l’eixida al poble veí de Vullpellac. D’ençà del casament de la filla, en Quimet es quedà sol, ja que també havia perdut la seva mare i l’oncle conco. Els diumenges s’afa itava, es mudava, es calçava les espardenyes noves i feia cap al cafè a jugar al cau, bo i prenent la barreja. Quan estava tip de fer el cau, recau i Sant Vicenç, embolicava un cigarret amb un paper fi, el llepava i l’encenia amb una metxa d’un metre, que es treia de la faixa. S’acomiadava dels companys amb un: «Apa, adéu-siau, i retornava a casa, xano-xano; a mig camí se li apagava el cigarret, i el duia en ganxat al llavi fins que es posava a jeure.
A punta de dia, a la primera passada dels ocells, ja enfilava el caminet de la vinya, seguint la mateixa rutina passaven tardors, hiverns, primaveres i estius. Un bon dia, quan ja era avi, un veí i amic, el Cisquet de Cal Xirabeca, li aconsellà que es tornés a casar, puix que necessitava una dona per endreçar-li la casa, per rentar-li la camisa dels diumenges, per fregar la terrisa, apedeçar-li els pantalons, sargir-li els calçotets, treure la femta del porc, donar el gra a les gallines i als polls, els lletsons als conills i per portar-li la manduca al tros. Escolli per muller una dona soltera amb bigoti, faccions de mostela, xafardera com una llevadora i cansada de fer de minyona a casa d’una senyora de Valldoreix. Les veïnes tafaneres s’assabentaren del pensament d’en Quimet a Cal Xiulet, el carnisser:
-Goita, que no ho saps? En Quimet es casa!
-Ah, si? Amb qui?
-Amb una tal Pepeta.
-Doncs, mira que farà sort aquesta dona, ja que en Quimet té molts quartets, fa vi quasi per tot l’any. Però la dona d’en Quimet no era gaire afortunada. L’endemà del casori, a les cinc del matí, el seu home la tragué del llit amb una estrebada, bo i dient-li: Teniu molta son a les orelles, mestressa, el cap viu, el cap viu mentre es cordava les vetes dels calçotets llargs.
La Pepeta, fent el ploricó, anava contant als veïns que en Quimet la treia del Ilit molt d’hora cada matí; a ella, que havia portat a la casa tants llençols brodats!
Però, més tard, ja es resignava quan veia la truja al corral, el ruc a l’estable tres pernils i una penca de cansalada al salador, les llonganisses i els bisbes penjats al rebost, els conills i les gallines a l’eixida, la gerra de la mel al prestatge de la cuina, els ous al ponedor, la bota al celler, els codonys, les avellanes i les ametlles damunt la taula, les patates sota el llit i els testos de la finestra curulls de clavellines.
La dona, per rescabalar-se dels maltractaments rebuts, gairebé sempre tenia la taula parada i convidava els seus parents a atipar-se de valent.
Una cosina llunyana, un nebot de Rubí i una amiga de servei eren els seus hostes preferits, per als quals encetava els pernils, les llonganisses i els bisbes. I endrapaven els suculents tiberis que preparava la Pepeta. Ja que havia estat una excel-lent cuinera i sabia fer estofats de conill, brous de gallina, carn de perol, llom amb prunes i sagí amb panses i pomes. Solia fer aquests guisats després de la matança del porc. Aquest dia era de gran tragí per a la Pepeta. La mocadera de Can Martinet hi anava de bon mati. En Quimet feia una fogaina per fer bullir l’aigua de la caldera. Els gibrells eren curulls de carn. La Pepeta feia els tastets. La ra lligava les botifarres.
El dinar d’aquesta diada era molt substanciós: un prou ple de llunes i, d’entrant, la carn magra amb prunes i pinyons; per postres, figues seques, nous, avellanes, un dolç codonyat | arrop, un cafè i una copeta de ratafia i anis. L’enllepolida mocadera s’aixecava de taula amb la cara encesa com un sol, i la Pepeta, les galtes vermelles com una cirera madura; havent dinat, reprenien la tasca. La màquina no parava de farcir budells, que s’anaven inflant de carn i pebre.
En Quimet penjava els darrers fuets a les canyes del rebost i la mocadera, amb el paquet del present, s’acomiadava tot dient: -Adéu-siau i fins l’any que ve, si Déu vol.
En Quimet es queixava a l’amic de Can Xiribeca que la dona tenia molts convidats. En Cisquet es treia la gorra, es rascava el cap i responia:
-Ja ho veus, Quimet, si la dona té parents amaneix escuradents! Bé, així ho diu el refrany i és una bona veritat.
La Pepeta era una gata maula i molt llaminera; cada matí es comprava a Can Sabat coca ensucrada amb pinyons i cireretes i se la menjava d’amagat amb dues preses de xocolata i un tessó cu rull de cafè amb llet de cabra, que feia un tel d’un dit de gruix, ben ensucrat amb quatre cullerades curulles de sucre. I si es trobava dèbil, es prenia un gotet de mistela amb un rovell d’ou. En arribar el seu home a casa, donava un cop de puny a la taula i deia: -Recol, que n’ets de bleda! Que no veus, tanoca, que la carn d’olla és freda?
I, anant-se’n cap a l’eixida, remugava entre dents: -Vaig estar més encertat en comprar la truja; amb la dona m’he «etivocat». La Pepeta a migjorn havia de portar-li la minestra al tros. Durant l’àpat el seu home no li deia res, ni ase ni bèstia. -Ai, mare, quin home més mussol que he arreplegat!- exclamava la Pepeta.
i, no podent aguantar més el mutisme d’en Quimet, li preguntava-: Que t’agrada el bacallà?
I ell restava mut, mentre amb una llarga espina del peix s’escurava els queixals. Després clavava queixalada al tomàquet i feia un trago amb un lleu xerriquet…
El que preocupava molt la Pepeta era que, al seu home, de tall només li agra- dava el bacallà i les arengades amb mongetes; tenia fòbia a tots els talls de carn, especialment els d’aviram, i davant d’això, tots els pollastres que criava els havia de vendre al mercat, encara que no els paguessin tan bé com ella volia.
Malgrat el mutisme del seu home i la tossuderia de menjar bacallà, la Pepeta, a les tardes, quan enllestia la tasca, asseguda al portal bo i xerrant amb la veïna Francisqueta, teixia una bufanda per al Quimet amb trossos de llana gruixuda de tots colors.
Quan la tingué enllestida, en Quimet va rebre el present amb satisfacció i per expressar-ho, engegà un «Recoi!» sostingut en to major.
El diumenge següent l’estrenà per anar al cafè a jugar al cau, i els seus companys quan veieren la bufanda exclamaren:
-Vatuadell, deus anar molt calent amb aquesta peça!
-Vataudena, l’ha feta la dona.
En Quimet, aquella tardor, es vengué una càrrega de vi i li pagaren molt bé, ja que el d’aquell any feia força grau. I dels beneficis obtinguts comprà una cotilla a la Pepeta, que ja s’ho ben mereixia, l’abnegada dona.
Però li hagué de fer el baster del poble, puix que, per a sostenir aquella màrfega de palpissos i prominències, havia – d’ésser molt reforçada! L’home es comprà unes ulleres per poder llegir «La Vanguardia>> i es féu adobar la dentadura per un especialista de Sabadell. – I en Quimet, amb la bufanda i les ulleres, i la Pepeta amb la cotilla i menjant coca ensucrada, visqueren un grapat – d’anys i acabaren els dies de la seva vida revifant el foc de la llar a l’hivern i a l’ombra de la figuera a l’estiu, amb la – bona companyia del gat, del gos, dels polls, de la truja i de les mosques… (Mª. ROSA BUIGAS)
(1) Germà de l’hereu quan resta fadrí i continua vivint a la casa pairal (nota de l’editorial).
(2) Govern (nota de l’editorial).
Maria Rosa Buïgas i Suárez 📷 ARXIU BELLATERRA.CAT
*MARIA ROSA BUIGAS, nada a Barcelona, filla del escriptor i editor JOAQUIM BUIGASI GARRIGA. L’any 1968 publicà el llibre de poesies «Dient coses….. En 1973 un segon volum, El Signe del Matí. El 1976 publica el llibre «Més lluny de l’estranger, narracions de temes irónics d’avui i d’ahir. En 1979 publica «De verdes i de madures», continuant les narracions de fina ironia. El 1981 publicà -El cementiri dels elefants novel-la psicològica profundament humana i el 1984 publicà L’aranya roja diverses històries de gran imaginació i acurada observació.
Diversos compositors catalans han musicat algunes de les seves produccions liriques, que així han passat a patrimoni popular, acollides com han estat en gravacions i discs que han convertit en il-limitada i permanent l’orbita de llur difusió.
LLUIS TORRES|Des de Bellaterra.Cat, hem dedicat força temps a la recerca de totes les cròniques de teatre del bellaterrenc Frederic Roda Pérez, que va escriure per la revista Destino dels anys 1963 al 1968. Escanejades totes les portades i pàgines de teatre, les hem enviat a Ignasi Roda Fàbregas, perquè ens va dir que vol reunir-les en una publicació (o potser dos), ja que el gruix de l’obra podria superar els 600 articles. Cal tenir present que la revista Destino dedicava al teatre tota una plana on s’incloïa: articles de fons, crítica teatral, gasetilles i tot allò que tenia a veure amb el mon teatral.
LLUÍS TORRES| Compartim el poema Bella-Terra de Mª Rosa Buïgas, publicat l’any 1973 al seu llibre de poemes El Signe del Matí de AYMA EDITORA de Barcelona.
Exemplar nr. 273 EL SIGNE DEL MATÍ de Mª Rosa Buïgas i Suárez, AYMA Editor 📷 ARXIU BELLATERRA.CAT
En haver llegit el llibre…
L’autora d’aquest recull, em demana uns mots; ara que tot fa olor de primavera i els demana una dama, jo no puс ni dec negar-m’hi.
En haver llegit el llibre, penso que els poetes són uns jardiners que Déu envia a la terra per tal que tot l’any les pa- raules treguin florida.
Això em porta per la mà a dir que els versos de M. Rosa Buigas de Brillas, han estat escrits amb un aire senzill, molt femení, sense l’exigència reiterada de la mètrica i amb un vehement daler de llum i de veritat. L’amor i l’encis duen M. Rosa, sempre, pels camins de les coses belles; el mateix s’esdevé tant en les poesies com en els contes breus i en els poemes evocadors de la «Pampa» argentina.
Jo crec que el lector percebrà, si més no, en cloure aquest aplec, el perfum d’una graciosa espontaneitat que haurà d’ar- ribar-li al cor, sense massa neguit i amb la joia d’un trenc d’alba i la melangia d’un capvespre suau. (Tomàs Roig i Llop, maig del 1973)
Bella-Terra…
Bella-Terra
SOL IXENT,
llum dolça,
estels i vent,
cants d’ocells
flaires de pins,
espígols i romanins.
Bella vista,
bon redós,
aigua pura,
ciceres d’arboç,
mel i fruites,
pomells de flors,
cel rogent
en fer-se fosc.
Bella-Terra!
Dolç repòs!
MARIA ROSA BUÏGAS I SUÁREZ, 1973
Tomàs Roig Llop i Mª Rosa Buïgas Suárez
Tomàs Roig i Llop (Barcelona, 1902 — Barcelona, 1987) Narrador, assagista, poeta i dramaturg.
Es llicencià en dret i fou perit cal·ligràfic i director de Catalunya-Ràdio. Fundador de l’entitat FESTA (Foment de l’Espectacle Selecte i del Teatre Associació, 1949) i col·laborador, entre d’altres, de La Paraula Cristiana, Avui, Esplai, D’Ací i d’Allà i La Veu de Catalunya. S’inicià en la literatura recollint l’herència de Víctor Català i del grup modernista gironí —sobretot de Prudenci Bertrana i Carles Rahola—, que progressivament anà substituint per ressorts psicològics. Publicà diversos volums de contes i alguna novel·la curta: Facècies (1924), El botxí (1925), La noia de bronze (1926), la més reeixida, Marta la fatídica (1932), Lena i el seu destí (1934), Ronda d’històries (1935), El paradís perdut (1936), Pels camins de la llum (1938), Ventall de contes (1939), Records d’un pelegrí de la Verge (1954) i La represàlia (1968). Ultra la seva narrativa, escriví uns retrats literaris, Siluetes epigramàtiques (1933, 1952 i 1971), en tres volums, les memòries Del meu viatge per la vida (1975 i 1978), en tres volums, un dels quals és inèdit, i el llibre de records Girona, arca de somnis (1956). També conreà el teatre i la prosa lírica —Ombres i clarors (1946) i Petits poemes de la llar (1947)—, i el gènere biogràfic: Josep Maria Folch i Torres (1953), que signà amb el pseudònim de Miquel de Girona, i Prudenci Bertrana: l’home i l’escriptor (1959). Era el pare de l’escriptora Montserrat Roig.
LLUÍS TORRES|L’actor i amic Jaume Pla Pladevall, sancugatenc de 96 anys, i ex bellaterrenc que va construïr casa familiar al carrer Marylin Monroe (actual Pintor Utrillo), ens ha aportat un munt de records culturals sobre la poeta Maria Rosa Buïgas i Suárez, -que amb el seu vestit tradicional d’Àustria, donava la benvinguda als seus amics més especials- a la seva bonica i ample casa de fusta del carrer Joaquim Buïgas de Bellaterra. Pla va aportar la seva veu pel disc Cançons i Poemes de Maria Rosa Buïgas (1973).
LP vinil Cançons i Poemes de Maria Rosa Buïgas (1973). Intèrprets del recital: Immaculada Genis, Olga Díez, Jaume Pla i Rafael Vidal Folch 📷 ARXIU BELLATERRA.CAT
CRÍTIQUES DE PREMSA DEL DISC:
(X. MONTSALVATGE (La Vanguardia Española, 29 abril 1972):
A la sala del Camarote Granados es va celebrar el dia 12 de juliol de 1972 un recital de cant que va tenir de protagonistes la cantant M. Dolors Marti i Josep M. Llorens en la doble personalitat de pianista i compositor.
M. Dolors Marti té una veu molt agradable i expressiva. Totes les seves versions de les obres del programa van ser de particular bon gust. Josep M. Llorens és notable pianista, destacant com a compositor en una sèrie de cançons de caràcter romàntic i fina melodia. Tres van ser repetides per correspondre a la bona acollida d’un auditori que omplia la sala. Al programa figuraven igualment altres cançons de Consol Fort i Pere Mañé.
ROSA TEN:
…el concert va tenir la seva dedicació a la poètica de M. Rosa Buïgas, iniciant-se amb la cançó La Puntaire, evocació de la popular figura, sobre uns versos delicats, de gran sabor romàntic i dramatisme, sobre música de Consol Fort, una original forma musical, només a base d’il·lustracions, corroborant una reiterada forma de tipus coplistic molt suau. Va seguir una bella cançó La rosa vermella, amb música de Pedro Mañé, nova, adequada al text poètic, idònia al sentit i a musical de la poètica de l’autora. Les següents cançons, La gran albada. Violets del bosc, El geni, Sempre», Mirant al cel i Campanetes blaves, totes elles amb música del mestre Llorens, van tenir tant al ver, posseïdor de les mateixes i rellevants qualitats que hem trobat en aquesta poetessa, com a la música de Josep M. Llorens, aquesta afinitat i reunió d’encerts que fan possible la construcció d’una obra completa, unida.
Excel·lent concert, per tant el que va donar lloc a una vetllada de societat tan concurrida, i en què el públic assistent va comprovar fets tan importants com la troballa de la bona música del mestre Llorens, la qualitat interpretativa de la soprano M. Dolors Marti i la poètica de M. Rosa Buïgas.
ROSA TEN:
A Bellaterra va tenir lloc la nit del dia 13 de juliol de 1972 passat una vetllada artística, durant el curs de la qual va ser presentat el recital poètic de M. Rosa Buigas sobre les preses: Pau, Inquietud, Amor i Humor. Aquests poemes, proveïts d’una construcció molt aconseguida quant a estil i valor diccional, resolts breument, però sense cap minva de quantitat i qualitat humana tinguessin si la intensitat requerida en el seu desenvolupament, que en aquest Oratori poètic. Van cantar a la pau: Sempre, Amistat, Pau, Mirant al cel, A la Pàtria». A la inquietud: Desesperació, El pensament, El temps, Fum. L’etern adéu, Comiat i Conhort. A l’amor: Trobar-se, Absència, La donzella, Amor i A l’amor. Humor: El cirt, El pallasso, El gos, L’espantall, Quan un és fa vell…» i «Anem a mercat”.
Van ser intèrprets del recital, Immaculada Genis, Olga Díez, Jaume Pla Pladevall i Rafael Vidal Folch.
Un quadre interpretatiu molt lloable, tant per la seva dicció, com per la interpretació que van donar a cada poema, prova d’un estudi i un exercici artístic dins la poètica que només es pot trobar en especialistes de gènere tan delicat com el de “dir” la poesia vivint-la, interpretant-la.
Fernando Alonso es en la seva doble personalitat, compositor e intérpret de la cançó Mainumbi. Amb la veu plena de melodia i matisos, s’endinsa en l’esperit de l’oient fent-li viure els passatges que el poeta expressa en els seus versos d’una manera viva i captivadora al ritme de la poesia acompanyada de la seva guitarra -gran mestre d’aquest instrument a la qual fa vibrar amb un domini absolut.
C.S.
Fernando Alonso va veure la seva primera llum a Sud-amèrica, del folklore musical de la qual són la majoria de les seves cançons, com Rio abajo, Les meves nits sense tu, La Flor de la Canela», Garufa», etc., i moltes més a les que imprimeix la seva personalitat extraordinària i acompanyant-se el mateix a la guitarra.
L’estrena de Mainumbi va ser un èxit més que es va apuntar Fernando Alonso, compositor de la música i intèrpret de la poètica de M. Rosa Buigas, sent acollida amb molts i entusiastes aplaudiments i visades diverses vegades a requeriment del nombrós i entès públic que omplia la sala.
LP vinil Cançons i Poemes de Maria Rosa Buïgas (1973). Intèrprets del recital: Immaculada Genis, Olga Díez, Jaume Pla i Rafael Vidal Folch 📷 ARXIU BELLATERRA.CAT
ELS ESTUDIS CARBONELL
Daniel Carbonell i Casanovas (Barcelona , 1940), Enginyer de so. Amb els títols d’enginyer industrial i de direcció i administrració d’empreses per ESADE, es diplomà en acústica i electroacústica a l’Universitat de Surrey, Anglaterra. Col·laborà com a crític musical en “Fotogramas” i “La Vanguardia” i fou membre fundador del Jubilee Jazz Club. Treballà per a Fono España de Madrid el 1963, i fundà a Barcelona els Estudis Carbonell (Centre Integral de So), dels quals en fou gerent i director tècnic. Al principi només gravà música i falques radiofòniques, i fou un dels primers que emprà multipistes en publicitat. El seu prestigi en aquest terreny propicià que aquests estudis comencessin a doblar films. Adquirí uns equipaments dels Estudis Metro-Goldwyn-Mayer que servien per a transferir el so fotogràfic a òptic, l’antic tècnic dels quals, Esteban Foldbary, l’ajudà a posar-los en funcionament. Cap al 1972 introduí, juntament amb Joan Vidal i Costa, una innovació tècnica que consistia en la correcció del decalatge produït entre la imatge i el so fotogràfic. Reberen nou vegades el primer premi de la revista “Control” al “millor estudi de gravació publicitària” de l’Estat espanyol. Contractà com a directors de doblatge Elsa Fàbregas i Joan Ramon Romaní, amb alguna incursió d’Enric Arredondo. Al principi de la dècada del 1980, amb l’arribada del vídeo i les televisions autonòmiques, iniciaren una gran activitat que els portà a ampliar les instal·lacions. Els estudis entraren en crisi i tancaren el 1998. També ha donat conferències i seminaris d’acústica i electroacústica a l’Associació d’Enginyers Industrials de Catalunya, l’ESCAC i l’Institut de Comunicació Integral. És membre de l’Associació d’Enginyers de Cinema, Ràdio i Televisió (SMPTE, Nova York).
EL CAMAROTE GRANADOS DE L’HOTEL MANILA DE BARCELONA
El Camarote Granados a l’Hotel Manila 📷 Fons Granados del Museu de la Música
Un cas més curiós i de nou relacionat amb Enric Granados va ser el que trobem a l’Hotel Manila, situat al carrer del Pintor Fortuny fent xamfrà amb La Rambla, ara Hotel Le Méridien. Alli, l’empresari i propietari de l’hotel, Luis Maria de Zunzunegui, va voler commemorar un altre doble aniversari de Granados, ara fa 58 anys, el 1966-67, amb l’espai que va anomenar “Camarote Granados“. Es tractava d’una sala al soterrani de l’hotel on es feien concerts i que tenia un àmbit decorat com una cabina amb un piano vertical, on Alicia de Larrocha, acompanyada per Natàlia Granados i el Dr. Antoni Carreras, entre altres amics, havia interpretat moltes de les seves obres. Fins i tot el gran violinista Yehudi Menuhin va visitar aquesta cabina simbólica i va deixar-hi la seva fotografia signada.
El Camarote Granados era un dels salons al soterrani de l’Hotel Manila.
En la seva creació es va tractar de representar la cabina del Sussex en què va viatjar per última vegada Enrique Granados i la seva esposa Amparo Gal. El saló tenia la forma còncava d’una cabina, el terra era de fusta envernissada i a les parets hi havia falsos ulls de bou per donar aquesta sensació. Un piano de paret que havia pertangut a l’autor, una màscara de bronze i un motlle de la mà de Granados, a més d’algunes fotos seves, li donaven al camarot una personalitat recreacionista. Però el més destacat del lloc era els Concerts de l’Associació d’Amics de Granados que s’hi celebraven. L’aforament no era per a més de vint persones i els exclusius membres de la societat podien assistir a uns esdeveniments meravellosos que consistien en concerts de peces de Granados interpretats al piano per Alicia Larrocha, l’alumna predilecta de Frank Marshall, deixeble d’Enric i cantats per l’excepcional soprano Conchita Badía, també alumna de Granados.
Font: Jaume Pla Pladevall, Gravació Estudis Carbonell / Fabricació Barnafon. S. A. / N.º Dipòsit Legal: B. 17.950-1973 / Coberta: Gráficas Layetana
BELLATERRA.CAT 