Portada del vídeo Els Murs de Bellaterra, Filosofia de viure des de 1930 📷 ARXIU BELLATERRA.CAT
LLUÍS TORRES|Compartim l’article d’opinió sobre Els murs de Bellaterra del bellaterrenc Albert Mallol, publicat al número 73 a la revista L’Esquirol de Bellaterra, el maig- juny de 2000
Els murs de Bellaterra
Passejant per Bellaterra he arrivat a la conclusió que potser la podríem anomenar la ciutat emmurallada. Així com hi ha «Las casas colgantes de Cuenca» o «los jardines de Babilonia», també podríem parlar d’ «Els murs de Bellaterra». És cert que donada la configuració del terreny, a Bellaterra, els murs sovint són necessaris. Són, podríem dir, els murs terapeutics o de sosteniment. També és cert que donada la configuració de les persones, els murs poden ser necessaris per tal d’aconseguir sentir-se lluny del <<mundanal ruído». Són, també murs terapeutics (d’un altre tipus de teràpia) o d’aïllament personal. Està bé que els murs aguantin el terreny, que ens donin seguretat. És respectable que els murs ens aïllin i ens donin privacitat (enca- ra que de vegades sembla una competició per veure qui el farà més gros). Però això no exclou que tinguem en compte la seva integració en el paisatge. No entenc com un senyor arquitecte (per encàrrec del propietari) pot dissenyar i dirigir la construcció d’una casa molt maca amb jardí paradisíac i pot quedar-se «tan panxo» deixant, per exemple, un mur de formigó al carrer, o bé, un mur de dimensions faraóniques Des d’el meu punt de vista això és un despreci pel paisatge, és una agressió a l’entorn.
Evidentment, aquesta sensibilitat meva és personal i intransferible. Ens queixem de l’Ajuntament de Cerdanyola pel manteniment de les voreres, enllumenat, pavimentació, etc, però de vegades penso que Déu n’hi do la col.laboració amb la degradació del paisatge urbà. I això és una cosa que depèn únicament de nosaltres.
Crec que s’hauria de fer una campanya d’«embelliment» de murs. Murs estètics, que s’integrin al paisatge, murs que permetin passejar sense sentir-se agredit. Murs que converteixin Bellaterra en una ciutat jardí més que en una urbanització bunkeritzada. I això és fàcil d’aconseguir, bé amb jardineria, bé amb revestiments.
També cal dir que hi ha força murs dimensionats estrictament pel que és necessari, i generalment fixeu-vos que aquests també són els més estètics, els que respecten el paisatge. Per això penso que podríem instaurar uns premis “taronja” i “llimona” al mur més maco i més lleig respectivament. Tot això em passa per caminar per Bellaterra. També em podia haver quedat a casa.
📍Aquí sempre ens preguntem que si Bellaterra és poble, que si és zona residencial. L’Ajuntament de Cerdanyola diu que és un barri. A Bellaterra diem que és un poble i no és ni barri ni poble, és una urbanització i les urbanitzacions, com deia Le Corbusier, “si no prosperen tenen el perill de convertir-se en solitàries, aïllades i aburrides”. Si una persona que ha estat a Bellaterra fa 15 anys hi torna ho trobarà exactament igual, urbanísticament parlant.
LLUÍS TORRES|Compartim l’entrevista que L’Esquirol Amics de Bellaterra va realitzar al prestigiós actor de 96 anys en Jaume Pla Pladevall (Vilassar de Mar, 28 de maig de 1928), ex veí de Bellaterra i des de 1998 de Sant Cugat del Vallès. Fou publicat l’estiu de 1994.
Jaume Pla Pladevall (Vilassar de Mar, 28 de maig de 1928 📷 L’ESQUIROL AMICS DE BELLATERRA
Entrevista a Jaume Plaa L’Esquirol Amics de Bellaterra,
Jo me’n vaig haver d’anar per unes circumstàncies en les quals es troben moltes persones de Bellaterra. Jo dic que a Bellaterra només podrà viure-hi gent gran fins a un límit. Sí, fins a un límit perqué els fills no poden seguir a Bellaterra.
Aquests fills, en general, no disposen dels recursos econòmics necessaris. i això, com ha dit en diverses ocasions J.A. Corbera, s’hauria de solucionar actualitzant el Pla Comarcal per tal de dotar a Bellaterra d’una normativa que li doni I’habitabilitat de poble.
Aquí sempre ens preguntem que si Bellaterra és poble, que si és zona residencial. L’Ajuntament de Cerdanyola diu que és un barri. A Bellaterra diem que és un poble i no és ni barri ni poble, és una urbanització i les urbanitzacions, com deia Le Corbusier, “si no prosperen tenen el perill de convertir-se en solitàries, aïllades i aburrides”. Si una persona que ha estat a Bellaterra fa 15 anys hi torna ho trobarà exactament igual, urbanísticament parlant.
Home, no tant…
Ha canviat el concepte de zona d’estiueig. Ara hi viu molta més gent Però, urbanísticament no ha canviat res. L’estació té una certa dignitat, sobre tot sí la comparem amb estacions com la de Sant Cugat. La de Bellaterra és més viva, més correcte. Això és cert. Però urbanísticament, els carrers, les voreres, les places, els parterres, els jardins, la neteja, l’arbratge, tot això és igual. El ser fora de Bellaterra m’ha donat una perspectiva diferent. Per exemple, he pogut observar que poblacions com La Floresta, Les Planes, Valldoreix han canviat molt i, en canvi, Bellaterra no té vida. El que li falta és tenir una vida de poble i la vida de poble no la tindrà si no té un Ajuntament.
Això és evident.. Per exemple urbanísticament no s’ha fet res en molts anys. Tú passes per la Plaça Maragall i està exactament igual. I la plaça Maragall és el centre del poble!. I, no igual, potser està pitjor. Menys cuidada, amb l’escultura trencada, els focus desapareguts i la jardineria abandonada i tronada. Es va fer una reordenació de la Plaça de l’Estació sense consultar el poble per a res. Ho decideixen uns senyors que viuen fora, que desconeixen tot el que necessita Bellaterra, etc. Però ja no parlem del que està fet.
Resulta que per uns actes vandàlics, que ens han de fer vergonya a Bellaterra, els fanals nous de la plaça nova ja estan destruïts. No ara, al cap de dos dies. No sé quan fa que es va inaugurar la plaça. El mes de juny farà un any. Doncs els actes vandàlics es van cometre dos dies després i els fanalets, al cap d’un any segueixen exactament igual. Això és un afront i una vergonya amb els que ens castiga l’Ajuntament de Cerdanyola, amb el seu total menyspreu i desinterès. Jo vaig, a vegades, amb gent i diuen: Què ha passat? Uns “gamberros” de Bellaterra… Has de donar explicacions i passar la vergonya davant de la gent. Tots els Ajuntaments tenen pressupostos per a fer places i també per a mantenir-les quan hi ha actes vandàlics. O es que Cerdanyola no té actes vandàlics?. Ja ho crec que en té, desgraciadament!. Si no ho anés arreglant, tot estaria tan destruït com els llums de la plaça de Bellaterra. Si tinguéssim ajuntament ja s’haurien arreglat. D’altra banda, a uns guàrdies que venen de fora ves a explicar-los que si aquest que si aquell. Si la policia fos de Bellaterra coneixeria els veïns i sabria qui són els que han destruït i haurien près mesures perquè aquests nois “gamberros”, que se sap que són de Bellaterra, no ho fessin més. I fins quan estaran aquests llums així?Ah, doncs sembla que quedarà com un monument a la desgràcia de Bellaterra.
I parlant d’una altra cosa, per exemple el Punt Rodó. Actualment, a Canaletes s’han fet una sèrie de Punts Rodons macos i ben cuidats amb verd, amb il.luminació..
Bé, això ara també es farà al nostre Punt Rodó..
Sí, però quants anys ha estat de qualsevol manera?. I, encara no han començat. I és un indret molt més important que els de Canaletes, amb molt més trànsit i moviment. No és un petit punt local, sinó un nus de comunicació important entre l’autopista de Barcelona- Terrassa, la Universitat, Sabadell i l’entrada de Bellaterra. Hi passa molta més gent que a tots els punts rodons de Canaletes, que és una barriada nova però on tot està acabat i polit. Fins i tot en les places i punts rodons de Cerdanyola. Aquella que dóna entrada a Les Fontetes i al carrer que va a l’Ajuntament amb una “C” enorme i majestuosa pagada pel mateix Ajuntament de Cerdanyola. Aquí, el nostre Punt Rodó, diuen que l’arregleran, però de moment encara no han començat.
L’autònoma no hi té també alguna cosa a veure?
Suposo que sí, però com que l’Ajuntament no els ha obligat a fer-hi res, doncs n’han prescindit, tot i que hi passen millers d’estudiants a l’any. Dins l’Autònoma és una plaça conegudíssima. La van dissenyar ells, per cert, ben mal concebuda d’entrada. Em sembla que va ser gràcies a la Unió de Veïns que es va remodelar, perquè hi havia una gran quantitat d’accidents. Sempre hi havia castanyes, vidres trencats. Ara la circulació ha millorat però hi passen moltes persones cada dia. Ara diuen que l’arreglaran però tot just el llum i el verd. L’escultura, si s’hi posa, l’haurà de pagar un mecenes de Bellaterra.
De moment no s’hi posa. Tan sols s’enjardina -només amb gespa- i s’hi posa llum i aigua.
I esperem que el manteniment també sigui a càrrec de l’Ajuntament, i que, a més, es tingui en compte que per dignificar el conjunt no tan sols s’ha de – considerar el centre del punt rodó, sinó que també hi ha una sèrie d’illes que actualment són plenes de pedres, papers i bosses de plàstic, que si no entren dins del projecte serà com si no s’hi fes res. És a dir, torno al començament: NO SOM POBLE. Urbanísticament no som poble. SOM UN BARRI MALTRACTAT, SOM CIUTADANS DE SEGONA DE CERDANYOLA.
Potser per això s’hauria de contemplar la possibilitat de fer, com deies tu, un nou pla urbanístic i designar unes zones comercials… però això no és gaire normal en una urbanització..
Naturalament, en això estem. Això és una urbanització, i quantes urbanitzacions es sap que quedin vives a Catalunya? Fins i tot hi ha programes de TV on se’n parla. Es parla del fracàs en què s’han convertit. La típica urbanització ja està fora de lloc. Bellaterra, a 20 km. de Barcelona, ja és un barri de Barcelona. La majoria de gent que ve aquí a viure, treballa a Barcelona i agafa el tren cada dia. I, per cert, anant en el tren es pot escoltar la gent que parla: entre els estudiants de l’Autònoma tothom creu que Bellaterra és un poble. Ningú no sap que pertany a Cerdanyola, que a Bellaterra no hi ha ajuntament. Quan se’n parla se’ls hi ha d’explicar. Però, en realitat, com que no tenim concepte de poble, no tenim serveis de poble, cosa que fan antigues urbanitzacions com Valldoreix, que cada vegada més s’incorpora “per se” a la categoria de poble per la quantitat de serveis que és capaç de donar als seus veïns.
Però Valldoreix és una entitat local menor, és a dir, com una sucursal de l’Ajuntament de Sant Cugat, amb pressupost propi, etc. des de fa molts anys, cosa que els ha suposat que la gestió municipal fos molt més propera. I pel que fa als comerços, penso que també estan força escampats…
Actualment, la gent pot anar a comprar a peu. Les necessitats més bàsiques les tenen cobertes. A més hi ha vida. Hi ha centres culturals. Hi ha dos o tres companyies de teatre que tenen el seu propi teatre, el seu local.
Però la merceria, la perruqueria, el forn, el supermercat…tot això que fa poble, hi és?
També n’hi ha. Allà al centre, als 4 cantons, hi ha la farmàcia, el forn, el super, l’agència immobiliària..
Això aquí també ho tenim, i a més tenim l’escola de música i el gimnàs..
Sí, però per exemple la cosa sanitària. Quan hi ha eleccions venen i prometen un lloc on hi haurà un mínim de servei mèdic perquè la gent jubilada no s’hagi de desplaçar…i no es fa res, no es farà mai.
Això s’ha perseguit des de la Unió de Veïns i, és cert, no es farà. I, en aquest cas, no serà l’Ajuntament el que ho denega sinó el Servei Català de la Salut, ja que té la política de centralitzar, no disgregar o dispersar…
Doncs bé, ja que parlem d’això, d’haver-se de desplaçar cap a Cerdanyola, per anar a buscar les receptes, una cosa tan quotidiana i que representa que tots hi tenim dret, oi? Com ho hem de fer? No hi ha cap mena de transport ni comunicació. Estem allunyats de Cerdanyola. No hi tenim cap mena de relació ni contacte. Ni ells mateixos hi tenem cap interès en què n’hi tinguem. Un centre cultural o un centre cívic faria falta…
Home, això de moment està en marxa..
Tu dius que de moment està en marxa, però encara no han posat ni la pri- mera pedra. Ja en parlarem de quan s’haurà acabat. Quants anys fa que els pobres actors del Teatre Inestable han hagut d’anar per les cases a assajar, o ara darrerament al Centre Cívic del Turó?. És que al Turó de Sant Pau, que no hi tinc res en contra, però hi ha més vida, més gent que a Bellaterra? Per què al Turò de Sant Pau s’hi va construir un Centre Cívic que ha estat infrautilitzat durant una pila d’anys i nosaltres amb més necessitats no ho hem tingut.
El cas del Turó de Sant Pau és un tema especial perquè ells tenen al seu càrrec tot el problema de la neteja, la jardineria i el manteniment del seu barri.
Però si nosaltres tinguéssim ajuntament els hi faria l’ajuntament. Hi ha una cosa clara que és la valoració de la zona. El motiu de marxar d’aquí: em vaig vendre la casa perquè, és clar, quan me la vaig fer èrem deu de família i ara som tres. Ens sobrava casa per a tot arreu i en no poder-la adaptar, per normativa, perquè hi visquin més famílies que seria el més lògic, vam haver de marxar. No hagués fet falta canviar tot el territori, tan sols la casa. Hi ha moltes famílies que ho fan, però a precari. Això no està permès. He estat dos anys per a vendre’m la casa, Tothom m’ha dit que la mateixa casa posada a Valldoreix, fins i tot a La Floresta, ja no dic a Sant Cugat, que actualment està sobrevalorat i els preus s’han desorbitat, l’hagués venuda desseguida.
I encara que jo tornaria a triar Bellaterra per a fer- m’hi la casa, a pesar de tot, la cotització dels preus és molt més alta a Valldoreix o La floresta que a Bellaterra. Bellaterra ha quedat estancada comercial i econòmicament. És cert que s’està construint força a l’entrada des de Sant Cugat, però els serveis són els mateixos. Hi ha un escombrador per a tot el poble. Hi ha una brigada de dues persones per arreglar les voreres que necessiten dos mesos per a fer-ne un metre (i encara gràcies!). Tot plegat reflexa el nivell econòmic. La prova és que Bellaterra ara no té la sortida ni el prestigi que tenía fa uns anys enrera. No és atractiu. La gent no sent interès. Quantes cases es fan a Bellaterra? Sí, se’n fan, però el “boom” de construcció que hi ha per tot arreu, aqui no existeix. La construcció és el que mou la força econòmica del país. A Bellaterra es fan les quatre casetes normals. Un dels API que vaig tractar deia que “Bellaterra ha quedado alejada, pasada de moda, ha quedado dormida, aislada y corre la voz que no ha evolucionado al ritmo de los tiempos. Ni plan urbanístico, ni centro comercial, ni servicios. Es un híbrido, no es ni pueblo, ni zona residencial, ni urbanización, ni nada”.
En canvi està molt ben comunicada. Està a peu d’autopistes. Té el tren cada deu minuts a Barcelona, la universitat…
Està suficientment comunicada per a ser poble. Tan sols li falta que tinguem un ajuntament que permeti tenir uns guàrdies, una seguretat, un pressupost que permeti mantenir una jardineria, aclarir les voreres de pals i d’entrebancs, vetllar pel manteniment i neteja dels solars sense edificar, cuidar la zona adequadament, refer el plan urbanístic per a donar cabuda als nostres fills i a la gent gran, naturalment sempre tenint en compte el respecte a l’entorn i a les característiques de Bellaterra com a zona-jardi, però al servei de la comunitat. Fixa’t en la mateixa Festa Major. Jo comparo coses tan petites com poden ser la nostra Festa Major, per exemple, amb les de Valldoreix o La Floresta. Només cal mirar el programa: fan coses infinitament més creatives i variades que a Bellaterra, on fa anys que es va repetint el mateix, tenint el mateix nombre d’habitants o menys. Per què es fa sempre el mateix? Perquè hi ha quatre duros de pressupost.
Perquè possiblement des del punt de vista municipal Bellaterra està considerada com a zona de recaptació però nod’inversió…
És clar! Bé, però ara, encara que s’ha hagut d’anar a la justícia del Tribunal Suprem -i tal com està la justícia passaran uns quants anys-, quan tinguem la segregació tindrem un pressupost per invertir a Bellaterra (s’ha fet un estudi adequat) i aleshores estarem en condicions de poder cobrir les necessitats d’un poble com el nostre. Ara sempre hem d’anar demanant en plan de “pedigüeños” a l’Ajuntament de Cerdanyola i no se’ns dóna ni la quarta part del que necessitem.
Però la Generalitat creu que és més rendible unir pobles que separar-los..
Doncs mira, precisament no són gaire conseqüents amb les seves actuacions, perquè ells bé han demanat la segregació d’Espanya. Perquè han demanat l’Autonomia? Doncs exactament el mateix. Des del temps d’en Trias Fargas es deia que el Govern recaptava 1 pesseta de Catalunya i se’ns tornaven 20 cèntims i la resta s’ho quedaven. Perquè Catalunya també era un territori de recaptació però no d’inversió. Els bellaterrencs paguem religiosament totes les contribucions -per cert de les més altes de Catalunya-, i resulta que ens reverteix un mínim percentatge. La Generalitat diu que s’ha d’unir. Però un poble que aviat tindrà entre 3 o 4000 habitants pot tenir vida, qualitat i economia per fer el seu propi ajuntament. A l’època del Celestino Sánchez, recordo aquelles campanyes que es feien. Si ell mateix anés avui dia a una hemeroteca a veure les seves declaracions d’aleshores, s’adonaria que deia veritables barbaritats. Ben a prop es va donar la segregació: a Badia. En aquell moment vam dir: si es dóna a Ciutat Badia el següent pas serà a Bellaterra i resulta que el Tribunal Superior de Catalunya, en el cas de Badia, va donar l’autorització desseguida perquè l’Ajuntament s’ho tregués de sobre, i, en canvi, quan vam fer el recurs nosaltres el mateix Tribunal va dir que no. Això no s’aguanta. Jo guardo unes declaracions de Celestino Sánchez, aparegudes en premsa que deia: “Hem donat la segregació a Ciutat Badia perquè el poble ho demanava i el poble és sobirà. Si ell no vol tenir aquest ajuntament pot tenir-ne un de propi”. Això és el que estem dient nosaltres i estem a cinc kilòmetres de Badia. Resulta que ells sí, i nosaltres no. Això és una injustícia total. Nosaltres, per Cerdanyola, som ciutadans de segona. Com a resum, el mateix motiu i dret que té Catalunya de demanar l’Autonomia de Madrid, té Bellaterra de demanar la seva autonomia.
És que Bellaterra és un barri de poder adquisitiu alt i des d’allà es considera que si volem alguna cosa ens la podem fer nosaltres…
Això també ha canviat. Era abans, al començament, que Bellaterra era una zona residencial dels fabricants de Sabadell, igual que Matadepera era lloc d’estiueig i residència dels fabricants de Terrassa, però ara, i cada vegada més, hi ve gent de Barcelona que treballa a Barcelona. Hi ha empresaris, naturalment, però tothom és gent normal que treballen a Barcelona i viuen aqui.
És cert que si això depengués de Sant Cugat, tindria un altre prestigi. Sant Cugat està més acostumat a aquest tipus de zones residencials…
Nosaltres no tenim cap vinculació, ni econòmica, ni sentimental, ni històrica amb Cerdanyola i per tant no ens interessa per a res, i, nosaltres a ells tampoc. Bé, tan sols per la recaptació, però està clar que per Bellaterra no faran res. Jo, per tot el temps que hi vaig viure em sento bellaterrenc i per descomptat sol.lidari amb les aspiracions de Bellaterra, entre d’altres coses perquè les trobo tan justes, tan lògiques i amb tanta raó… La raó sem- pre acaba aflorant i Bellaterra haurà d’acabar sent poble. La justícia haurà de fer el que la política no ha permès. Això és per política que no es fa. La nostra campanya deia que Bellaterra seria un poble cultural, l’única indústria del qual seria la Universitat
Sí, però la UAB tampoc no està interessada actualment en pertànyer a Bellaterra.
No té cap interès perquè ningú no els ha intentat convèncer. Ells esgrimeixen que sent de Bellaterra perderien les subvencions europees que es donen a universitats emplaçades en zones amb més de 50.000 habitants, però sembla ser que no és ben bé així. El que passa és que per afinitats polítiques els hi va millor estar amb l’Ajuntament de Cerdanyola. No obstant, si fes part de Bellaterra, nosaltres ens beneficiariem del prestigi que dóna una universitat i del tenir la imatge de poble amb universitat. Precisament, amb tot això de l’entrada de la policía en el Campus amb motiu de la visita del Sr. Aznar, en tots els informatius, de Catalunya i també d’Espanya, es parlava de la “Universidad Autònoma de Barcelona o de Bellaterra” mai de Cerdanyola. No ho diuen enlloc, malgrat que l’Ajuntament insisteixi amb els cartells de Cerdanyola ciutat universitària.
Doncs esperem que es resolgui la segre- gació, i mentrestant cal parlar de les properes eleccions…
Sí, aviat hi haurà eleccions i tornarà a sortir el partit UNITS per BELLA- TERRA que no és un partit polític, és purament instrumental, un moviment electoral. No es paguen quotes, no té definició clara, no té estatuts. Es va crear per a la defensa de Bellaterra. Volem ser poble i ens unim en un partit que un cop passades les eleccions desapareixerà. És un partit electoral. Després que se’ns donés la independència, els membres d’aquest partit guanyador serien els que farien part de la comissió gestora que formaria el nou ajuntament provisional, fins a les següents eleccions. La prova de l’interès del tema està en què la gent va votar UNITS PER BELLATERRA. És el poble que clama. La gent vol tenir poble i voten pel poble. La gent es va manifestar de manera aclaparadora. No es votaven dretes o esquerres, es votava poble. Dels dotze regidors previstos, nou haguessin estat d’UNITS PER BELLATERRA. Va ser aclaparador.
El resum de tot això seria fer una reflexiò del perquè veient Bellaterra amb la bona situació que té i les bones comunicacions de què disposa i tot, no té la mateixa sortida, ni el mateix valor ni res que llocs com Valldoreix, etc. I també que això serà un lloc de gent de passada. Hi haurà gent ben situada però que no podrà arrelar-s’hi perquè els seus fills no podran continuar visquent-hi, i fins i tot ells mateixos, arribarà un moment que hauran de marxar perquè no hi ha cap servei que faciliti la vida a la gent gran a Bellaterra. Serà un lloc de gent canviant i sense tradició, si no es prenen mesures de cara a un replantejament de l’urbanisme en tots els seus vessants.
“Bellaterra hauria de deixar de ser una zona residencial que es recolza en un sentiment d’indiferència i promoure la participació”. TÀNIA VIÉ
LLUÍS TORRES|Compartim l’article d’opinió “L’Esquirol és de tots” de Tània Vié, que es publicà al número 63 del febrer de 1997, a la revista L’Esquirol Amics de Bellaterra.
Dibuix d’Assupta Nebot 📷 L’ESQUIROL AMICS DE BELLATERRA
L’ESQUIROL DE TOTS🐿️
Per a ser poble formalment el primer requeriment és la necessitat d’una conscienciació col·lectiva (i això implica no només pensar-hi quan hi ha eleccions, sinó també que es respiri en tot moment un ambient d’unitat i predisposició per a ser poble). En aquest context, l’Esquirol ha de jugar el paper de la “Veu del poble”, ha de ser vehicle d’intercanvi d’opinions, però no sempre de les opinions dels mateixos.
Ja és hora que tots participem en la formació de Bellaterra, encara que no sigui poble, Bellaterra ha de ser la llar de tots. Bellaterra hauria de deixar de ser una zona residencial que es recolza en un sentiment d’indiferència i promoure la participació. Aquesta unió que des d’aquí vull reclamar és la unió que es manifesta per exemple any rere any a la tradicional Festa Major… Què passa durant la resta de l’any? Vivim tots amagats i atrafegats sense pensar que formem part d’una comunitat que ens envolta. De bon segur que encara no hem descobert els valors de la convivència que fan possible aquella utòpica felicitat de tothom. La nostra revista vol fer un salt endavant. L’Esquirol ha de deixar de ser el “Patufet” i d’una vegada convertir-se en la Revista de Bellaterra que arribi a tothom i en la qual hi participi tothom. Una revista de joves i grans, de política i esports, seriosa i amb humor… En definitiva, un mitjà de comunicació i d’integració.
Tània Vié
L’Esquirol Amics de Bellaterra 📷 ARXIU BELLATERRA.CAT
“Penso que és el problema més gran de la generació que puja ara: ningú té una tarda de tranquil·litat per poder llegir un llibre o escoltar música, que crec que és molt important pel tipus de vida que portem”. MONTSERRAT ROIG
LLUÍS TORRES|Compartim l’entrevista que Maria Jesús Querol va realitzar a Montse Roig, creadora d’El Musical de Bellaterra, publicada l’estiu de 1994 a la revista L’Esquirol Amics de Bellaterra.
Montse Roig d’El Musical de Bellaterra 📷 L’Esquirol Amics de Bellaterra
Cinc anys al cap de l’Escola de Música de Bellaterra.
Montserrat Roig, té 31 anys i en fa cinc que va crear l’Escola de Música de Bellaterra. A més a més de dirigir el funcionament del centre imparteix classes de lenguatge musical i piano. Actualment l’Escola de Miriscada, a 150 alumnes i 16 professors. Des dels inicis de la fundació de l’Escola, la Montse va posar molta il·lusió en el Festival de Música de Bellaterra, del qual ja s’ha celebrat la seva quarta edició el passat mes de gener. De l’Escola també han nascut la Coral d’adults, la Coral infantil, La Banda de vent, els Tabalers i la Big Band Bellaterra. Com si amb això no en tingués prou, la Montse, va impulsar al setembre la creació de l’Associació Musical Bellaterra.
Per què creus necessari l’Associació Musical de Bellaterra?
-L’Associació neix per donar difusió i tirar endavant, en un principi, el Festival de Música de Bellaterra, La Banda i el Grup de Corda.
-I també potenciarà altres activitats musicals que no vinguin de l’Escola?
-És clar que sí. El que seria maco és que tots els grups musicals de Bellaterra entressin a formar part, i llavors l’Associació faria el que es decidís, tan podria ser muntar la Nit de Rock.com qualsevol altre activitat.
-Quina ha estat la primera resposta de Bellaterra?
-Bona, els alumnes de l’Escola l’han recolzat molt bé, també hi ha socis que no són de l’Escola. En total som una cin- quantena. Però seria important que hi hagués més gent. Ara ens hem de reunir i fer un planing d’acció.
-Com s’ha desenvolupat aquest IV Festival de Música de Bellaterra?
-Jo estic contenta. La qualitat ha estat la mateixa dels altres anys tot i que disposa- vem de molts menys diners, ja que engu- nay no se’ns va concedir la subvenció de la Generalitat. Hem estrenat una proposta de recerca d’obres de grans èxits de com- positors clàssics amb la Big Band, que va ser el dia més esplendorós. D’altre mane ra ha participat molta gent de l’Escola de Música. També l’organització ha anat molt millor, pot ser de cara en fora no s’ha notat, però pràcticament no he tingut que fer cap esforç perquè se’n parlés en els mitjans de comunicació.
-Es pot dir que ja està consolidat?
-El festival és una cosa tant delicada que encara no es pot parlar de consolidació. No té un capital propi. Si l’any vinent, amb l’Associació funciona bé ja es podrà començar a parlar de consolidació. Hi ha coses que s’han de millorar, com fer actuacions fora del festival, de cara a l’estiu, i si es poden fer concerts profes- sionals i amateurs. M’agradaria que s’impliqués tothom que tingués alguna cosa a dir. Decidir si el seu lloc ha de ser a la UAB o aquí a Bellaterra.
-A quin local?
-Això és el que hauria d’estudiar l’Associació Musical de Bellaterra. A mi m’agradaria tenir una sala en condicions a Bellaterra per poder fer el Festival i altres activitats però ha de ser una iniciativa d’un col·lectiu més ampli.
-A Amics de Bellaterra també li agraéria tenir un teatre, i d’altres d’entitat de Bellaterra fa temps que busquen local per poder tenir els arxius i reunir-se se, per exemple.
Tenir un espai comú seria bo que es pogués fer, perquè hi ha una necessitat creada. Quantes més entitats estem interessades més facil serà d’obtenir
-Com va ser que et decidissis a crear l’Escola de Música de Bellaterra
-L’Escola es va inaugurar el setembre de 1991, amb una data molt significativa que va coincidir amb la mort de Miles Davis. Vem fer un petit concert al que van venir els alumnes a qui jo ja donava classes particulars a casa. Jo vaig començar a donar alguna classe de piano mentre estudiava música a la Universitat. De seguida vaig tenir més alumnes dels que jo hem podia dedicar i amb una amiga ens ho anàvem combinant. Un cop acabada la carrera vaig continuar donant classes i treballant en diversos llocs durant un any. A l’estiu em vaig apuntar a un curs a New York. Quan vaig tornar vaig buscar un lloc on poder fer les classes i, quan ja havia decidit deixar-ho, tot i que em sabia molt de greu pels nens. em van fer la proposta de quedar-me aquest local.
Montse Roig donant classes l’any 1994 a El Musical de Bellaterra 📷 L’Esquirol Amics de Bellaterra
-Quina diferència hi ha ara a l’Escola des de quan va començar?
Vam començar amb menys professors i alumnes, però ràpidament vem arribar als 150 alumnes que tenim ara, que ja ver a ser la quota de l’Escola. Ara tenim alumnes que venen de Sant Cugat, Valldoreix I també de Cerdanyola. Actualment també fem seminaris de perfeccionament per a músics professionals.
-Com són els seminaris?
Són cursos trimestrals, bàsicament de jazz, per a professionals que venen de tot arreu, ara en tenim músics de València. Vic, Blanes, Granollers, etc.
-El fet d’estar a la vora de Terrassa, on se celebra el Festival de jazz, us ha facilitat aquesta especialització?
-No. Ens ajuda una mica, que Bellaterra està molt ben comunicada. Tinc una gran simpatia pel Festival, vem tocar amb la BBB i també en la Nova Jazz Cava. Tot i així si els seminaris funcionen bé és gràcies als professors.
-Teniu previst fer un curs de formació musical mare-nen, explica’ns en què consistia i per què no es va arribar a fer?
Una tarda, fent classes
-Els horaris de les mares no coincidien amb el de la professora i l’hem deixat per l’any vinent. Són cursos d’iniciació musical per a mares i nens de dos anys, que venen junts a classe, seguint la metodologia de l’Institut Jacques Delcroze. Es treballa el ritme amb exercicis de motrocitat. Recull una mica les experiències de la musicoterapia en l’embaràs i el part. Jo això ho vaig veure fer a Suïssa, i realment és molt maca aquesta relació mare- fill a través de la música.
-Tambe està obert als pares?
És clar. Però tots anem tan atabalats que és difícil de trobar el temps. Jo crec que estem perdent totalment el plaer del moment. Penso que és el problema més gran de la generació que puja ara: ningú té una tarda de tranquil·litat per poder llegir un llibre o escoltar música, que crec que és molt important pel tipus de vida que portem.
-Són moltes les formacions musicals que han nascut de la mà de l’Escola de Música. Fes-ne cinc cèntims
La primera formació de l’Escola fou la Coral d’Adults, que es va iniciar al mateix any. Al principi érem poquets: la Marisa Botet, la Maria Rosa Borraz, la Merce Ferrer, Clara Riba, la meva mare Maria Ayuso, i jo. Ha passat alts i baixos, té entre uns 17 i 25 membres, segons l’època. Ara està en una bona època, està equilibrada, però fa falta gent, tant homes com dones,
-Llavors ve la Coral Infantil…
-La coral infantil va lligada als cursos de solfeig. A partir de primer, cada curs té la seva coral, i per a les festivitats es munten concerts conjuntament. Després de la coral de nens vem fer els combos, que van sorgir dels seminaris.
-També hi ha el grup d’Els Tabalers…
-El grup de tabalers només actua per la Festa Major i per Nadal. Més o menys són sempre la mateixa gent: Albert Marquès, Xavi Roig, Lluís Roda, Enric Peinado i Dimmy Ripollès. I cada cop més els alumnes de bateria, que m’agradaria que s’organitzessin sols amb el seu professor. El primer any era molt en pla voluntari, i ara cada vegada hi ha més nivell. És dur, perquè s’ha d’anar fent tradició i costa.
-I de caire professional la Big Band Bellaterra…
-Primer vem intentar fer una Big Band amb els alumnes dels seminaris, però era molt dificil perquè cada alumne venia d’un món diferent. Llavors ens vem plantejar crear una big band amb professionals i vem crear la Big Band Bellaterra, amb músics vinculats d’alguna manera amb l’Escola, alguns són mestres, d’altres han fet projectes junts. Amb la BBB hem fet moltes coses, hem estat al Festival de Jazz de Terrassa, a la Fira de Mercant en Viu de Vic, a la Fira de València i també en els Festivals de Música de Bellaterra.
-I per últim La Banda.
-La Banda agrupa a tots els alumnes que comencen a tocar un instrument de vent. I és molt divertit perquè comprèn totes les edats i toquen pares i fills.
-Quina altra formació vindrà ara?
Ara hem començat a assajar amb el Grup de Corda, que vindria a ser el mateix que La Banda, però amb instruments de corda. Només hi ha quatre violinistes i haurem d’esperar una mica. El que passa és que hi ha com una obsessió per aprendre a tocar el piano, que és un instrument molt bo per educar-te musicalment, però si tu vols ser músic professional has d’aconseguir un virtuosisme extrem per poder tocar sol. Però si no penses ser pianista, és millor aprendre piano modern i que puguis acompanyar qualsevol altre instrument i formar un grup. Amb l’Escola pretenem donar un nivell bàsic, i quan un té 18 anys, que pugui triar si vol ser músic amateur o professional. Però tot això és molt lent, són anys. La generació que comença ara ja ho té millor que la generació anterior com la Raquel, el Jaume i Mario Llorca, Anna Torregrossa, Meritxell Ripollès, Belén Beascoa que van acabar el grau elemental a l’Escola hi ara ja estan estudian a la Universitat i segueixen venint.
-Es una satisfacció personal veure com els alumnes que van començar amb tu acaben la carrera?
-Si, totalment. Però és que tota aquesta generació són fantàstics com a músics i com a persones.
-Aquest any les audicions les feu en el Club de Bellaterra. Per què?
Des dels inicis de l’Escola feiem les audicions en la sala d’actes del Rectorat, però ens quedava una mica lluny. Hem arribat a un acord amb el Club, i hem col-locat un piano de cua en la sala d’actes per poder fer les audicions, i alhora hem muntat unes activitats paral·leles. com les classes magistrals pels nens i el cicle de conferències sobre compositors clàssics com Vivaldi, Bach i Mozart per a tothom i pròximament unes masterclasses sobre les diferències de grans pianistes i una altra del guitarrista modern Robbern Ford, mitjançant videos. Però les audicions les continuem fent a l’Escola per els més petits, i les col·lectives, com els coros, a l’església on queden molt bé.
-Com és que no hi ha cap rètol a l’Escola?
Aiii! Això del rètol porta cua… Anava passant el temps i com tothom ja sap on està l’Escola, ho he anat deixant.
-Doncs hi ha molta gent que no sap que hi ha una Escola de Música a Bellaterra.
Què dius! L’hauré de penjar! La veritat és el que ja el tinc encarregat.
Maria Jesús Querol
L’esquirol Amics de Bellaterra 📷 ARXIU BELLATERRA.CAT
LLUÍS TORRES|Compartim l’entrevista que Andrea Pascual va realitzar a l’Anna Maria Cruz i Isabel Bernaud, publicada el 1994 a L’Esquirol Amics de Bellaterra.
Anna Maria Cruz i Isabel Bernaud 📷 L’Esquirol Amics de Bellaterra
Andrea Pascual entrevista a l’Anna Maria Cruz i Isabel Bernaud
Quan era xiqueta anava a costura…, i ha passat mitja vida a Bellaterra, enamorada de la quietud del seu <<<barri», cosint fins a les tantes de la nit, matinant per endreçar la casa i cuidar el jardí amb el primer raig del sol, a aquella hora del matí quan Bellaterra sembla recuperar l’ambient tranquil de temps passats. Anna Maria Cruz és la modista de Bellaterra. Viu amb Isabel Bernaud, la seva germana, encara que aquesta porti el cognom del marit, francès. Totes dues van venir a Bellaterra l’any 1954, quan els metges van recomanar un canvi d’aires a la seva mare. Des de llavors Anna Maria sempre ha viscut a Bellaterra. Isabel ha passat llargues temporades a França, la més llarga des del 1960, quan es va casar amb l’Antoine Bernaud, fins al 1982 en que es va quedar viuda. Des de llavors les seves mans, que no saben deixar de treballar, acompanyen a la germana, ajuden a cosir o a descosir, i els diumenges, com que no es pot treballar, fan delicades puntes de ganxet.
– Isabel: En morir l’Antoine, vaig dir, <<<per estar tu sola a Bellaterra i jo sola a Saint Etienne, si tu no vols marxar de Bellaterra, ja hi vindré jo.» I aquí estic! Ens avenim molt bé, perquè ella diu <<<farem el que tu diguis», i jo «no, el que vulguis tu». I així anem.
– Anna Maria: Sempre ens hem avingut molt. Doncs ara, que les dues estem pels volts de vuitanta anys, no anirem a canviar! – Isabel: Jo he viscut menys temps a Bellaterra, però sempre m’ha agradat. Quan encara vivia el pare, ens estàvem a Sabadell, i els dies de festa agafàvem el tren i cap a Bellaterra a berenar o a passar el dia al bosc.
– Anna Maria: A casa meva mai anaven a la Floresta o a Les Planes, sempre a Bellaterra.
– Isabel: Quan vostè ens va dir que ens faria l’entrevista per L’ESQUIROL, va sortir el tema del que costava el bitllet del tren l’any 1950. Jo, per no donar-li a vostè una xifra equivocada, vaig anar un dia a les oficines dels Ferrocarrils a Barcelona per demana’ls-ho. Vaig deixar una targeta i van dir que ja em trucarien. Però res. Llavors vaig tornar- hi un altre dia i li vaig dir a aquella noia que necessitava saber el que valia el tren l’any 1950, perquè no n’estava ben segura de que el preu fos una amb cinquanta. I aquella noia em diu que què és això? Ves! El cas és que encara no m’ho han aclarit i ja he deixat dues targetes. Ara tornaré a Barcelona i els diré: «Bé, han tingut temps de buscar- ho? I si és que no els hi ve bé, digui- m’ho!>> Jo crec que de Sabadell a Bellaterra valia una amb cinquanta cèntims. Em recordo que l’any 1931, la primera vegada que anàrem a Barcelona, per comprar-hi xocolata, des de Sabadell a Barcelona valia una pesseta i deu cèntims. I de Sabadell a Sant Quirze, quinze cèntims. – Anna Maria: Jo no me n’recordo. Isabel agafava el tren cada dia per anar a treballar a Sabadell, d’ordidora, a la fabrica de Can Codina. – Isabel: En deien Codina, el nom de la família de la senyora, però en aquella època ja era dels Vila-Puig. Als treballadors ens pagaven el preu del tren. D’altres amos no que no ho feien. Agafava el primer tren cap a Sabadell, a les 6,10 del matí. A aquella hora també l’agafava la senyora Anita, la dona de l’alcalde Marcet, per anar a missa; la senyora Magdalena del Colmado de Can Roso, que estava al costat de l’església; la Paquita, la masovera de Can Fàbregas, i la Mercè, la dona d’en Joan, el vigilant de Bellaterra.
Aquestes anaven per comprar a plaça de bon matí, perquè després havien de treballar. La Mercè atenia la centraleta de Telèfons, que estava allà a on ara està la Farmàcia.
– Anna Maria: Eren aquells trens antics de fusta. Els deien «els trens de Xicago». Diuen que quan van ser vells per als americans els vàrem comprar aquí. Eren molt macos, de fusta brillant. Tenien uns seients que el respatller es feia anar d’un cantó a l’altre quan canviava el sentit de la marxa.
– Isabel: El seient estava quiet; el que es movia era el respatller. S’agafava per un mànec que hi havia a la punta i…ras! es passava per sobre el seient a l’altre cantó. – Anna Maria: Jo anava a Sabadell a emprovar a algunes clientes; d’altres venien elles aquí. Això al principi, després vaig cosir per la senyora Peña, que vivia davant l’església, per la senyora Tort, la senyora Faus, la senyora Antonia Valls, la senyora Bonastre, la senyora Escapa, que ara viu a Mèxic…i a poc a poc em vaig quedar únicament amb les clientes de Bellaterra. Al principi m’ajudava la mare, i tenia vàries noies, la Maria petita, que li deien, que venia de Sabadell, l’altra Maria d’aquí baix, la Consuelo, que era la germana de la masovera de la casa dels Romedis.
– Isabel: I no venia també la dona d’en Gervasi?
– Anna Maria: No. El Gervasi era el que repartia les cartes. Perquè llavors a Bellaterra no teníem servei de Correus, si es que ara es pot dir que tenim servei, ah!, ah!, ah!. El correu el recollia del tren en Pepe Cots, que era com l’alcalde de Bellaterra, li donava al Gervasi i aquest ho repartia per les torres. En Gervasi també es cuidava de l’aigua. En aquella època l’aigua venia de Barcelona i no depenia com ara d’Aigües de Sabadell. Però va resultar que Bellaterra tenia poca aigua, molta gent no s’hi estava per això, i un bon dia la companyia de Barcelona va voler portar aigua cap a Sabadell i en Marcet, que era alcalde de Sabadell i tenia una torre a Bellaterra, i els del Fomento, els van dir que no els donarien el permís per passar per aquí les canalitzacions si no deixaven aigua per a Bellaterra. Es veu que la companyia no ho volia, però al final van deixar l’aigua i va ser un bé de Déu. Llavors va ser quan va començar a venir-hi més gent.
– Isabel: L’altre problema de Bellaterra era l’electricitat, millor dit, la llum dels carrers. Teníem tres o quatre bombetes, <<<pengim-penjam>>> i tot fosc a les nits. A mi no em feia por. En aquells anys hi havia encara moltes restriccions i llavors havíem de canviar el torn de treball a la fabrica.
Si no hi havia electricitat més que a les nits, doncs a treballar de nit. Per tornar, agafava l’últim tren. Tot era fosc, però jo venia ben tranquil.la. La mare em deia que digués a en Joan, el vigilant, el marit de la Mercè, que m’acompanyés, perquè ell sempre estava fent «el recorrido».
Donava tres o quatre voltes per tots els carrers de Bellaterra.
– Anna Maria: En Joan caminava a les nits per tots els carrers de Bellaterra. A vegades em deia: «Apa, que ahir a les tres encara cosies, que he vist el llum del cosidor encès». Jo tenía el cosidor a baix, a on hi havia estat el forn de pa abans de la guerra. Com que el qui portava el forn era «roig», després de la guerra va sortir «pirant». Va agafar la casa un que es deia Pepet Uñó., de Cerdanyola. El Pepet repartia queviures amb un camió per Bellaterra durant bastant de temps. En aquella època can Casas només obria els tres mesos d’estiu i a l’hivern només quedava can Roso. Es veu que el Pepet tenia el projecte de tornar a fer marxar el forn, vendre pa a Bellaterra i arreglar aquesta casa per quedar-se aquí els dies que plegava molt tard de repartir, per no haver d’anar cap a Cerdanyola. I molt bé. Però la seva dona es va sentir malament, van anar al metge i… un càncer. En vuit dies es va morir. I la casa es va quedar tancada. – Isabel: Llavors va ser quan a la casa a on estàvem, que era del senyor Samitier, ens va dir que la necessitava per que casava un fill. Nosaltres li demanàrem la casa al Pepet Uñó i ens la va llogar l’any 1957 per sis mil pessetes a l’any. – Anna Maria: Un temps després Pepet Uñó va pensar que volia vendre la casa i el Doctor Montmany de Sabadell n’estava interessat, i ens donava un traspàs, però jo no volia marxar i em vaig decidir a comprar. Era l’any 60, me’n recordo bé perquè la mare es va morir l’any 59. I vaig anar pagant a «plaços», cada tres mesos. No va estar malament.
– Isabel: I just un any després jo em vaig casar a França i ella es va quedar aquí tota soleta.
– Anna Maria: Jo a França no hi volia anar. A mi no se m’hi havia perdut res allà. En comprar la casa és quan vam desfer el forn. La paret del jardí està feta amb les pedres que hi van sortir. L’Àngel, el guarda, ens va ajudar a plantar els rosers. Era un bon home. Només havies de demanar-li qualsevol cosa i de seguida venia a ajudar, a tothom. No entrava ningú a Bellaterra sense que ho sabés l’Àngel. Vigilava molt,
– Isabel: I també vigilava el José, que era un pobre, petit i prim; pobre, però molt honrat que dormia al buit d’una escala que hi havia hagut a la plaça del colmado. Una vegada va veure un xicot que es ficava per una finestra, li va agafar la cama i no va parar fins que el va fer sortir. La gent de Bellaterra li feia caritat i la senyora Anita Marcet l’ ajudava molt. Em penso que al final, quan ja se li anava el cap, el van portar a Sabadell a la Casa Caritat i allí es devia morir. Pobre home.
La família Cruz, un diumenge a Bellaterra. Anna Maria i Isabel amb els pares, germans i un nebot 📷 L’Esquirol Amics de Bellaterra
– Anna Maria: Entre el Joan vigilant, el José i l’Àngel el guarda, era un bon trio per a Bellaterra. I el que també estava <<al tanto>>> de tot era en Gaspar, l’encarregat de les obres del senyor Roig, el constructor.
Em recordo que una vegada… – Isabel: Ai! Ja sé el que vas a dir! – Anna Maria: Sí, eh? Doncs una vegada, encara estàvem a l’altra casa, hi havia un senyor que era una mica massa <<<faldillero». No direm el nom, oi? Resulta que va portar aquí una «amiga» i en Gaspar va veure que la dona entrava a la casa, però no va veure que abans havia entrat el senyor. En Gaspar va començar a preocupar-se, perquè era l’època en que els estiuejants ja havien marxat i aquella dona no havia estat aquí a l’estiu. En Gaspar va trucar a casa nostra a preguntar si sabíem si hi havia algú. Nosaltres no havíem vist entrar a ningú. Llavors se’n va anar a buscar a en Joan, el vigilant, i van decidir d’ anar a telefonar els amos de la torre des de ca l’Escoda, perquè era l’únic telèfon que hi havia més a prop. Li va contestar la senyora. Ell va preguntar si sabia si havia d’anar algú a la torre de Bellaterra, perquè li semblava que havia entrat algú. La senyora li va dir: «Ah, no es preocupi, deu ser el meu marit, que havia d’anar a arreglar una cosa de les golfes». Llavors ja van ensumar el que era i van dir: «Doncs bé han de sortir, i ja els veurem». Allò que passa, perquè, és clar, es van «picar». El Joan va trucar a la porta, i… una bona estona després va sortir el senyor, per la finestra, tot escabellat: «Què hi ha?>> I en Joan <<Res, que ens ha semblat que havia entrat algú a la torre…>> I ell: «No, no res, aquí únicament hi he entrat jo». Però els altres es van esperar, i després de molta estona van veure sortir tots dos. I es va saber que era una… «senyora», molt coneguda…, del carrer Àngel Guimerà de Sabadell.
– Isabel: Vet aquí. Bellaterra estava molt ben cuidada. No pas com ara, no!
Andrea Pascual
L’Esquirol Amics de Bellaterra 📷 ARXIU BELLATERRA.CAT
LLUÍS TORRES|Compartim l’entrevista que Andrea Pascual va realitzar a l’actor Jaume Pla, publicada el 1994 a L’Esquirol Amics deBellaterra. El dia 28 d’octubre de 1959. En Pla interpretà per primera vegada a Catalunya, La cantant calva d’Eugène Ionesco, al Teatre Romea de Barcelona.
Jaume Pla, caracteritzat com el bomber de La cantant calba, d’Eugène Ionesco (ADB, Teatre Romea, 1959), davant de la mirada de Carlota Soldevila.
EL CAPITÀ DE BOMBERS OFICIAL
No és una exageració dir que en Jaume Pla sigui el «capità de bombers oficial». S’ho ha guanyat al llarg de trenta-cinc anys. Des del 28 d’octubre del 1959, dia de l’ estrena a Catalunya de La cantant calba d’Eugeni Ionesco a càrrec de l’Agrupació Dramàtica de Barcelona, fins al gener del 1994, amb la companyia del Teatre del Sol, a Sabadell, Jaume Pla ha recitat gairebé 250 vegades el famosíssim
<<<enconstipat>> del capità de bombers.
– Sí, es poden dir 250, per arrodonir, encara que en realitat són nomes dues-centes- quaranta i escaig. I no són tantes; és que en trenta-cinc anys dóna temps per a molt… – I quantes vegades l’ has vist interpretada per d’altres actors?
– Això no ho he comptat. Com tot afeccionat al teatre que va a París, he vist unes quantes vegades la representació que es fa al Théatre de la Huchette. És una representació gairebé mítica. Porten fent-la trenta-set anys seguits. La cantant calba és l’obra de teatre del món que dura més anys. Ja ha sobrepassat, de molt, a La Ratonera d’Agatha Cristie i ara, desgraciadament, amb la mort d’ en Ionesco torna a ser un tema d’actualitat i continuarà representant-se durant molt de temps més.
– I pensar que l’estrena va ser un fracàs total!
– Els espectadors van llançar les cadires contra l’escenari, quan es va estrenar l’any 50, el dia 11 de maig, al Théatre des Noctambules de París. Després va passar al Théatre de l’Huchette, i fins ara. Aquest és un teatre molt petit. Hi caben unes centcinquanta persones, està al carrer del mateix nom, a un lloc molt típic del <<<quartier latin». La companyia que porta tant de temps fent l’obra va venir, fa tres anys, al Festival de Tardor de Barcelona. Dels sis actors que la van estrenar, en van venir quatre. Tinc dedicat per ells, i per més gent de teatre, un llibre preciós, una edició de Gallimard de La cantatrice chauve, fet amb les imatges de l’actor en cada una de les frases que diu, i amb un tipus de lletra diferent, segons el text, molt original. Recordo que una senyora va preguntar als actors francesos si no era pesat fer el mateix paper cada dia. Un dels actors li va dir. <<Ui, senyora, no pensa vostè que és més pesat treballar cada dia a una oficina de la Caixa d’Estalvis?».
– És cert que cada representació és diferent?
– Sí, perquè en cada representació el públic ho és de diferent, i els actors no estan igual d’humor, o d’inspiració, o de cansats, o d’il.lusionats. Cada representació és una creació. En l’argot del món del teatre, al públic el diem <«els morenos», i els actors que fan la primera escena, quan surten, avisen els altres: <<<avui tens «els morenos>> molt a punt, ho agafen tot!», o <<compte, que avui semblen de plàstic»; llavors l’actor necessita anar matisant, canviant, adaptant-se, i mai és pesat ni avorrit. Jo ara, amb el Teatre del Sol, a Sabadell, he fet trenta-tres representacions, els caps de setmana, d’octubre a gener, com estava programat. Mai n’havia fet tantes. Amb l’Agrupació Dramàtica de Barcelona en feiem quatre o cinc. Hi hauria arribat a cent! Hem tingut molt bones crítiques. En Frederic Roda, a la seva crítica a La Vanguardia, va dir que era un Ionesco definitiu. El teatre d’en Ionesco, com que és de l’absurd, permet fer moltes versions, i aquesta ha estat molt ajustada a l’esperit de l’autor. En Ramon Ribalta, el director, ens va marcar d’una forma molt estricta. A d’altres versions, per exemple, la meva entrada era molt aparatosa, fins i tot amb la mànega dels bombers. En aquesta feia una entrada molt circumspecta, molt anglesa, saludant i tot.
– Fa molt que treballes amb el Teatre del Sol?
– Fa més de 20 anys que sóc a Bellaterra i quan els vaig conèixer encara vivia a Barcelona. Precisament vaig entrar en contacte amb ells per aquesta obra. El grup que portava en Ribalta a Sabadell es deia Palestra, i estaven muntant La cantant calba. Per raons que no vénen al cas, l’actor que feia el bomber va haver de deixar l’obra quinze dies abans de l’estrena. En Ribalta, desesperat, va anar a l’Institut del Teatre de Barcelona buscant algú que pugues fer el bomber. En quinze dies! El van adreçar a l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual i allí hi havia la Maria Aurèlia Capmany, que era molt trempada, i li va dir: «Home, si a Barcelona tenim el «bomber oficial», que és qui va estrenar «La cantant calba». Això només t’ho farà en Jaume Pla». Em va telefonar, i jo encantat! Va tenir molt èxit. Ribalta volia que m’incorporés a la companyia, però en aquella època jo no podia, i va sorgir l’amistat. Jo sempre dic que les bones amistats que tinc han sortit del món del teatre.
– A Bellaterra també vas representar La cantant calba, com s’explica en aquestes mateixes planes.
– Sí, i va passar una anècdota molt divertida. Una ocurrència d’en Frederic Roda boníssima, i dins del joc del teatre de l’absurd, que ens va deixar ben descol.locats als actors. Durant molt temps, amb el mateix grup de Sabadell, vàrem muntar el que es deia el TTP, el Teatre Truca a la Porta, i anàvem a les cases a fer representacions teatrals per alguna festa. Sempre dic que, excepte batejos i comunions, hem fet de tot.
Principalment fèiem teatre d’en Ionesco o d’en Txèhov. Bé, doncs vàrem venir amb el TTP a Bellaterra a casa dels Rodon, i quan sortíem a saludar, vet aquí que per l’altra banda de l’escenari surt un altre senyor vestit de bomber, com jo, que també saluda. Els actors el miràven a ell i em miràven a mi.
Ja no sabien qui era qui, i jo absolutament descol.locat. Alguns s’anaven separant d’ell, pensant que era un boig infiltrat. Va ser un absurd, dins de l’absurd d’en Ionesco. Fins que va saludar i va dir que ell era bomber de veritat, de la companyia de bombers, que tenia el cotxe de bombers a la porta, però que no havia fet sonar la sirena per no espantar ningú. Els espectadors es pensaven que encara era un altre absurd de l’obra, fins que ens va explicar que era un amic d’en Frederic, de professió bomber, i que havia vingut perquè en Frederic li ho havia demanat. Vàrem riure tant… Va ser molt bo!
– Vas arribar a conèixer personalment a Eugeni Ionesco?
– I tant, quan va venir a Barcelona. Es va representar l’obra en català per a ell, als locals d’ Amics de la Unesco. No recordo la data, però era abans de la mort d’en Franco. Va venir amb el cònsol francès, i va ser molt amable, molt correcte. La versió catalana diuen que és de les millors que s’han fet. Vallespinosa era un metge de Reus que va traduir moltes obres de teatre al català. Me’n recordo que, abans de l’estrena de l’ ADB, vam anar a Reus perquè allà feien una lectura de l’obra.
– Tu mai has llegit el text del capità de bombers en escena?
– No. He vist versions de l’obra on d’altres actors ho fèien. El monòleg del bomber, són deu minuts seguits parlant sense parar. «A propòsit i la Cantant calba?>>>
<<Ella es pentina sempre de la mateixa manera».
– <<< Ah! Doncs adéu Senyors-Senyores».
Andrea Pascual
L’Esquirol Amics de Bellaterra 📷 ARXIU BELLATERRA.CAT
És compatible negociar un nou conveni amb la tramitació de l’expedient de segregació de Bellaterra.
El proper ple municipal de setembre ERC ha presentat una moció per «instar al govern municipal per a iniciar els tràmits per la revisió de l’actual conveni de l’Ajuntament de Cerdanyola del Vallès amb l’EMD de Bellaterra per tal d’actualitzar-lo, dotar de més competències i capacitat econòmica a l’EMD».
Aquesta moció, consensuada entre les seccions locals de Cerdanyola del Vallès i de Bellaterra, respon a un simple exercici del principi de realitat i comprovar com l’actual conveni ni satisfà el veïnat, ni recull la totalitat de competències que podrien ser assumides per l’EMD conforme la llei, ni esdevé un mecanisme eficaç per la prestació del serveis públics amb la deguda qualitat.
Esquerra recorda que porta anys reclamant la millora del conveni i així s’ha recollit en els seus programes electorals des de 2015. Com apunt històric, cal recordar que un nou conveni fou possible l’any 2016 però des de l’EMD de llavors es van trencar les negociacions imposant condicions a última hora sabent que Cerdanyola no les assumiria. Per això ERC entén que cal donar-se una nova oportunitat, actuar amb lleialtat i generositat, i establir un nou marc de relacions que reconegui la infradotació econòmica que ha tingut Bellaterra i que es permeti l’EMD exercir noves competències amb un finançament adequat.
La moció no oblida que els veïns i veïnes de Bellaterra van decidir esdevenir un municipi segregat de Cerdanyola, en una consulta ciutadana que es va celebrar l’any 2015. Tampoc que la Comissió ‘Bellaterra és Sant Cugat’ va recollir l’any 2019 les signatures de més del 60% del cens del veïnat de Bellaterra per a l’inici, tramitació i aprovació de l’expedient d’alteració del terme municipal de Cerdanyola del Vallès per la segregació del territori de l’EMD de Bellaterra, més els terrenys de l’àmbit de Can Fatjó dels Aurons, per tal de la seva agregació al municipi de Sant Cugat del Vallès.
El model òptim per a ERC fora que Bellaterra tingués un conveni com el que té l’EMD de Valldoreix entenent que haurà de ser fruit de les negociacions entre les dues administracions locals. A més, en qualsevol cas cal exigir una satisfacció per la manca d’inversió acumulada durant massa anys i atendre les queixes veïnals que l’Ajuntament de Cerdanyola del Vallès ha menystingut tant de temps. Cal escoltar el veïnat i als seus representats, però sobretot cal «la millora dels serveis públics que es presten a Bellaterra, tant a nivell d’inversions en la via pública, equipaments, major presència policial o suport a la rica vida cultura i associativa».
Així mateix, la moció reitera que el govern municipal de Cerdanyola ha de complir, en temps i en forma, amb la tramitació de l’expedient per la segregació de l’àmbit territorial de l’EMD de Bellaterra, per la seva agregació al municipi de Sant Cugat del Vallès. Aquesta és una obligació d’acord amb la petició de la ciutadania i conforme les resolucions judicials dictades fins la data.
ERC Cerdanyola considera que la situació actual posa Carlos Cordón en una disjuntiva on pot passar a la història com l’alcalde que va perdre Bellaterra o com qui va propiciar un nou conveni per dotar el veïnat de l’EMD de més autonomia, recursos i millors serveis.
Font: Grup Municipal d’ERC Cerdanyola Vocalia ERC a l’EMD de Bellaterra
LLUÍS TORRES|Compartim el relat de teatre “IONESCO A BELLATERRA”, de Frederic Roda i Pérez, publicat el 1994 al número 51 de la revista L’Esquirol Amics de Bellaterra. En aquest article Roda confon l’origen d’Ionesco, perquè no era hongarès sinó romanès. (EUGÈNE IONESCO (Slatina, Romania, 26 de novembre de 1909 – París, 28 de març de 1994) fou un escriptor i dramaturg romanès, sobretot en llengua francesa, creador i capdavanter del teatre de l’absurd.
EUGÈNE IONESCO al centre de la foto
IONESCO A BELLATERRA
Ha estat noticia recent la mort de l’escriptor francès d’origen hongarès Eugène Ionesco, creador del que s’anomena <<teatre de l’absurd», nom amb el qual el crític anglès Martin Eslin va designar un art escènic que venia a demostrar la impossibilitat de la comunicació entre les persones, o bé que aquesta comunicació produïa unes situacions -tràgiques o còmiques que es manifestaven en forma absurda, o sigui, sense cap sentit. L’obra d’en Ionesco que va modificar el concepte del teatre del seu temps fou La cantant calba que, encara avui, quaranta cinc anys esprés de l’estrena es representa, al Teatre de L’Huchette, a París, A Bellaterra, en la versió catalana de Bonaventura Vallespinosa, pels anys seixanta, fou donada a conèixer en una sessió íntima.
I ja pels volts dels anys vuitanta, al jardí dels amics Jordi Rodon -que en féu la presentació i de Rocío Anher, i a càrrec dels actors del Teatre del Sol sabadellenc.
Des de la seva estrena a Barcelona al Teatre Romea l’any 1959, el personatge de «El bomber ha estat representat més de dues centes vegades pel nostre amic Jaume Pla. I encara no se li ha apagat el foc escènic!
* Frederic Roda i Pérez (Barcelona, 15 de gener de 1924 – 1 de març de 2006) fou un director teatral, crític teatral i promotor cultural català.
L’Esquirol Amics de Bellaterra 📷 ARXIU BELLATERRA.CAT
BELLATERRA.CAT 