Des de 2009, l’objectiu de Bellaterra.Cat ha estat fer-ne ús la xarxa X, (anteriorment Twitter), per compartir informació global sense ànim de lucre des de Bellaterra (Vallès Occidental).
BELLATERRA.CAT inactiva el seu perfil a la xarxa X d’Elon Musk i passa a publicar a la xarxa BSKY
La xarxa X té un propietari únic i plenipotenciari que fa perillosa la situació de llibertat i veritat, i perquè està manipulant l’opinió pública a nivel mundial, fent mal a moltes persones i institucions de bona voluntat.
Bellaterra.Cat ha decidit deixar de fer servir la xarxa social X mentre la propietat d’aquesta no cessi les seves ingerències i el foment d’actituds allunyades del respecte, la veritat i la responsabilitat social.
Logo de Bellaterra.Cat a la xarxa social BSKY
Des d’avui, 26 de febrer de 2025, Bellaterra.Cat passa a publicar a la xarxa social BSKY: @bellaterracat.bsky.social
Sí, senyors, Medalla de Plata de la Ciutat de Figueres a Juanito Duran Camps.
Premi al títol per ell aconseguit i que els titulars dels diaris de tot el territori nacional van pregonant.
L’Ajuntament, patrocinador de l’homenatge, va voler subratllar així el seu afecte i adhesió a aquest home i l’acte que amb tanta dignitat i encert havia organitzat el Centre d’Iniciatives de la ciutat. En els salons de l’Hotel President l’anunciat i merescut homenatge al tremendament popular restaurador i gran recepcionista d’estrangers, per la situació del seu establiment en el límit fronterer hispanofrancès, Juanito Duran.
Durán de Les Perthus, 1950
Va ser presidit pel Sr. Governador i la seva distingida dona, qui malgrat estar nouvinguts al seu càrrec i nou domicili a la província, van voler estar presents i sumar-se cordialment en acte de valuosa amistat i respecte al matrimoni Duran. Els acompanyaven el president de l’Audiència, Soto Nieto; Governador Militar, general Timó de Lara; l’alcalde, Pere Giró, i el president del CIT, Romans Subirós, acompanyats de les seves esposes, ocupant lloc al costat del Governador el matrimoni homenatjat. Estaban presents els Delegats d’Informació i Turisme i Treball, el Tinent Coronel Cap del CIR n. ° 9, el Comissari-Cap de Policia, gairebé tot el Consistori, i nombrosíssims amics de la família Duran, en nombre aproximat d’uns tres-cents comensals.
Amics de Figueres , La Jonquera, de Girona i la seva província; de Barcelona, Madrid; i de França. I més, molts més que s’haurien sumat a l’acte d’haver tingut notícia del mateix, o d’haver-se comptat amb més espai per oferir places. Però és igual. Els que hi eren representaven a tots els altres.
Demostraven la simpatia, el respecte i afecte que senten per aquest home que, a la 1ª Nit de la Gastronomia de l’Empordà, rebia l’acte d’amistat de tots, reconeixent no només aquest títol darrerament aconseguit.
Cal recordar que Joan Duran és Medalla de Plata i Bronze al Mèrit Turístic, «maître» de la Chaîne des Rotisseurs, membre de la Confraria de la Bona Taula, dels Cavallers del Vi i de tantes entitats que tenen cura i cultiven l’amor a la gastronomia i de la qual Joan Duran és un artista.
Exquisit menú que va ser ofert, confeccionat sota la direcció del Mestre premiat, assistit pel seu nebot omónim i executat per les brigades de cuina dels respectius. I va sortir perfecte, com havia de ser , però sense que puguem oblidar la dificultat que ha de comportar aconseguir aquella qualitat de sabor, posada a punt i servei en el seu grau just de calor, quan se serveix una taula per a gairebé tres-centes persones. Una altra cosa és, a més, l’espectacle únic i formidable que van aconseguir els Duran a la presentació de seus plats, en un marc ja altament embellit.
El «foie gras» al pebre verd, amb vi blanc “D. José” d’Oliveda. El “Coubilliac” de Salmó a la Moscovita. Les cuixas de vedella brasejades, amb fragolets al greix d’oca, regades amb vi negre “D. Faustino”, van ser una delícia de menú pensat i sospesat perquè la seva qualitat i bon tracte culinari donessin de parlar i, de quina manera !, a tots els assistents.
El pastís del’homenatjat, una autèntica obra d’art en xocolata, reproduint el bust i cos de l’homenatjat, aquell amb el seu barret, aquest amb la seva indumentària de cuiner, va ser un altre motiu més d’ornamentació i grat per als concurrents.
En aquest moment es va presentar al menjador, vestit de cuiner inclòs gorra, el benjamí dels Duran, Ramón Duran Juanola, nebot nét del premiat, oferint-li el sabre amb el qual, conjuntament, van tallar el pastís. I amb el nen i davant el pastís es van fer les fotografies de rigor unint-se a l’acte el Sr. Lluis Duran i acompanyant-les respectives esposes. Tot agradable i familiar, com l’aire que tenia la festa, aire donat a la mateixa per la aclaparadora simpatia de Juan i Pepita Duran que van caminar tota la nit pendents de tots i amb una paraula per a cada un.
A les postres va saludar en primer lloc a Pepita Puntonet de Duran, agraint la presència de tots, l’organització del CIT, i de manera especial l’assistència del Governador Civil, Murga Carazo, que tan nouvingut al seu nou destí li havia faltat temps per visitar l’Empordà i sumar-se al homenatge.
A continuació Armando Romans, President del C.l.T. va fer l’oferiment de l’acte i va lliurar una placa commemorativa al senyor Duran; Ernesto Gusiñer, President del Sindicat Provincial d’Hostaleria; Gonzalo de la Penya, President de la Federació Nacional dels Centres d’Iniciatives Turístiques, qui assistia a la festa en companyia del secretari general José M.ª Font Llopart i les seves distingides esposes, representant al Consell Nacional de la FEClT Es va congratular de poder viure aquells moments, als que en nom dels CLT d’Espanya es sumava i felicitava en nom d’ells al matrimoni Duran- Puntonet. Va fer al·lusió a la propera assemblea a celebrar l’octubre a la nostra ciutat estant ben segur, va dir, de l’èxit que acompanyaria a la mateixa, a la vista de l’organització que vivia i el suport de la gent del Empordà.
L’alcalde de Figueres i Diputat Provincial, de vegades en català i altres en castellà, va citar a Salvador Dalí, Alexandre Deulofeu, Ernest Vila, Ramon Reig, Pep Ventura, Narcís Monturlol, Jaume Maurici, etc., és a dir, als grans «Personatges somiadors» de la terra empordanesa que, ara juntament amb Juanito Duran, han donat a la mateixa un prestigi realment immens. Giró Brugués va tenir també un record per l’ex-governador, Daniel Regalado, i ha destacat la presència en l’acte que s’estava celebrant.
I després de obsequiar amb un ram de flors a Pepita Puntonet, la primera autoritat municipal de la capital de l’Empordà va fer entrega al «Millor Cuiner d’Espanya» del títol de concessió de la Medalla de Plata de la Ciutat de Figueres.
A continuació, va prendre la paraula l’homenatjat, qui amb la seva peculiar i simpàtic estil, tan lligat a la incomparable gràcia empordanesa, va desgranar un abundant, ric i curiós anecdotari personal, que va acabar amb un entusiasta enaltiment a l’Empordà, a Catalunya i Espanya. Finalment, va parlar el governador civil, Armando Murga Carazo, qui, entre altres coses, i després de referir en termes molt elogiosos al cognom Duran, va assenyalar que « Duran,Girona i Figueres han passat a la història ». Va acabar expressant el seu agraïment i admiració al «Millor Cuiner d’Espanya», i va pregar se li permetés iniciar la seva primera lliçó de català dient: «Moltes gràcies, Joan!». Les frases de la primera autoritat civil de la província van ser coronades amb una gran salva d’aplaudiments.
Anteriorment, Juanito Duran havia rebut plaques i regals de diverses amistats i entitats locals. I la gran nit gastronòmica va acabar amb la formidable actuació del «Orfeó Rosinc», de Roses, que va interpretar, sota la direcció del senyor Moisès Garriga les peces: «Per tu ploro», «Maite», «L’Empordà» i «El concert », causant viu entusiasme en la concurrència, que els van obligar a visar alguna de les peces. Núria Feliu i la seva orquestra i el Conjunt Unitats van donar fi a la festa amb alegria, cançons i ballables.
“El fruit comestible del mirabolà, és globós, glabre, semblant a una pruna petita, de cua força llarga i de pela vermellosa o groguenca”.
El mirabolà o mirabolaner (Prunus cerasifera) és un arbre fruiter del gènere Prunus dins la família de les rosàcies, el fruit del qual també es coneix com a mirabolà. Té varietats amb fulles vermelles que es fan servir molt com a arbre ornamental i es coneixen com a pruneres vermelles.
Addicionalment pot rebre els noms de cascavellic, cascavelliquer, pruna d’hivern (fruit), prunell i prunera. També s’han recollit les variants lingüístiques cascabellico, cascabelliqué i mirobalà.
Aquest arbre s’utilitza com a fruiter i com a ornamental. És un arbre de mesura mitjana a petita, arribant a fer de 6 a 15 m d’alçada.
És un dels primers arbres a florir a l’Europa temperada. Les fulles fan de 4 a 6 cm de llarg. Les flors són blanques amb cinc pètals i fan 1.5-2 cm.
El fruit (mirabolà) és una drupa de 2-3 cm de diàmetre de color groc o vermell. Els mirabolans són comestibles.
–Tot i la remodelació, la carretera de la Diputació BV-1414, seguirà travessant pel mig de la Plaça del Pi (Estació FGC de Bellaterra), una obra que no pacífica el trànsit, que històricament tant reclama el veïnat.
–La perillosa curva del km 3, segueix sense vorera a la banda del Parc de la Font de la Bonaigua, ni la reducció a 20 km hora, tal com obliga la normativa.
–Al lloc del vell Quiosc de Premsa podria instal·lar-se el nou mòdul de Bellaterra Paper’s del professional Victor
LLUIS TORRES|Segons comuniquen els gestors de l’EMD a través del seu canal Bellaterra TV, dilluns dia 21 de febrer de 2025, s’inicien les obres de remodelació de la Plaça del Pi (Estació dels FGC), una vella reivindicació iniciada per Ramon Andreu (GXB), anterior president de l’EMD de Bellaterra, i ara modificada per l’actual Josep Maria Riba (Bellaterra Endavant).
Projectes remodelació Plaça del Pi de Bellaterra, el 2019 i 2023
El 21 de març de 2024, l’EMD de Bellaterra va presentar el projecte de remodelació de la plaça del Pi al Centre Cívic de la Plaça Maragall. Durant l’any transcorregut, s’han realitzat diversos comunicats i reunions amb el comerç de la Plaça per informar-los sobre els detalls del projecte.
Els objectius del projecte són:
Millorar l’espai públic de Bellaterra, afavorir a la cohesió social dels seus veïns, impulsar el comerç de la zona i, a més, reforçar la seguretat dels vianants.
El projecte de remodelació d’aquest espai clau de Bellaterra compta amb el suport i finançament de la Generalitat de Catalunya, l’Ajuntament de Cerdanyola i la Diputació de Barcelona.
Modificacions principals a causa de les obres:
Entre els canvis principals, destaca el tall de l’accés al carrer Joan Fàbregas des de la plaça. Els vehicles podran accedir-hi des de Lluís de Ábalo, que canviarà de sentit.
Pel que fa als vehicles que vagin en direcció a Sabadell i que vulguin aturar-se a la porta de l’Estació dels FGC i tornar direcció Sant Cugat, es recomana no entrar a la plaça. En lloc d’això, que vagin per Lluís de Abalo fins a la cruïlla amb Joan Fàbregas, on podran descarregar i seguir pujant per Joan Fàbregas.
📷 EMD de Bellaterra
Si volen anar a la porta de l’Estació per descarregar, hauran de continuar per la carretera BV1414 direcció Sabadell fins a girar pel carrer Sant Plàcid (primer carrer a l’esquerra, després del restaurant Ébano), des d’on podran anar a Ramon Llull i continuar per la BV1414 direcció a Sant Cugat.
Està previst que les obres durin fins al mes de maig 2025. Al plànol es pot veure un esquema de com quedaran les direccions dels carrers.
📷 EMD de Bellaterra
Lamentem les possibles molèsties, però els canvis són per una bona causa: millorar l’espai públic de Bellaterra
“El mot «pa és ben curiós. És la síl-laba infantil -juntament amb ma primera i bàsica, i el punt de partida de tot el llenguatge parlat. És l’aliment que té el nom més breu i més senzill, i en cap altre idioma dels que conec el mot pa“
Pa rodó especial Bellaterra cuit a la paella
“Si he de dedicar una sèrie d’articles als aliments més populars en la nostra cultura, començar pel pa és gairebé obligat. Després ja tindrem llibertat per a triar els temes, lliurement, segons les circumstàncies o l’humor, però em costaria molt d’iniciar aquest treball sense reconèixer el protagonisme del pa. Potser és el mateix sentiment que m’ha dut, més d’una vegada, a sentir-me incòmode en començar un àpat si no tenia al meu abast una mica de pa -encara que, de fet, no el necessités en aquell moment.
Perquè «saber que hi ha pas és una exigència tranquillitzadora que és molt estesa. Sovint ens inquietem preguntant-nos si tindrem prou pa, i no hi fa res que hàgim preparat per als convidats un parell de plats prou abundosos, i àdhuc refinats: el pa és una mena de garantia instintiva de supervivència que es perpetua al llarg dels segles.
El mot «pa és ben curiós. És la síl-laba infantil -juntament amb ma primera i bàsica, i el punt de partida de tot el llenguatge parlat. És l’aliment que té el nom més breu i més senzill, i en cap altre idioma dels que conec el mot pa no és tan elemental com el «pa> català. (Els altres dos aliments que també hem sintetitzat fonèticament al màxim són «vi» i «ou».) I així com l’infant anglès o alemany quan comença a articular sons -«ра… ра»- no va més enllà d’expressar un instint de comunicació, els infants catalans ja utilitzem, sense saber-ho, un mot bàsic de la llengua. Potser ve d’aquí la fonda i gairebé biològica vinculació que durant tota la vida volem tenir amb el pa amb tomàquet, el pa amb oli i el pa torrat. La primera cosa que ens hem sentit dir ha estat «pa»…
Els catalans hem inventat un mot significatiu: pa-narra. I, efectivament, no és difícil comprovar que hi ha entre nosaltres autèntics devoradors de pa, amb el <pretext>> d’un tall d’embotit, d’una arengada o d’un tall de formatge més o menys visible a l’interior de mitja barra; en d’altres casos, sembla que sigui pecat deixar una gota d’oli en el plat d’amanida, o un crim imperdonable no aprofitar l’últim residu de suc del guisat, i hi apliquem pa i més pa amb l’esperit de qui fa servir una esponja gastronòmica.
Suposo que no s’ha esvaït en el nostre inconscient la memòria de les grans fams que, en d’altres segles, van patir els nostres avantpassats. Jo pertanyo encara a la generació que fou educada en un respecte al pa que tenia un sentit social i religiós; no era lícit llençar pa, i a ningú no se li podia negar un tros de pa. Tot això ha canviat força. Fins i tot el pa ha canviat, i s’ha fet cada vegada més blanquinós i més insípid. En una societat inclinada a la progressiva sofisticació, el pa blanc esdevingué un símbol de distinció. La gent benestant, que trobava l’aliment necessari en d’altres productes, es podia permetre el luxe de menjar un pa empobrit, però que fes bonic. Ara, però, la moda ha fet el tomb inevitable, i els automobilistes dominicals van a la recerca de les fleques de poble que encara fan pa de pagès; avui hi ha convidats a sopar que hi duen un pa de pagès com abans hi duien dolços de can Prats Fatjó.
De tots els pans -el pa de barra, el pa rodó, el pa de màquina, el pa de crostons, el pa integral…-, jo tinc una especial predilecció pel llonguet, que és cuit molt de pressa i amb molt de foc. És un pa que té una gràcia popular incomparable, com el seu nom. És típicament català, i no es fa enlloc més, ni trobareu una traducció d’aquest mot en cap diccionari. El llonguet és una mica com Catalunya: un país que amb una rauxa de foc ens ha quedat mig cru, i ho dissimulem presentant-nos amb una clenxa ben feta”.
Davant les dades de l’Enquesta d’Usos Lingüístics de la Població 2023, publicades aquest dimecres dinou de febrer, Òmnium Cultural vol fer públiques les següents consideracions:
1. Constatem amb preocupació el descens de l’ús social del català i, per primera vegada des de la transició, el descens en el percentatge de persones que el saben parlar. Aquestes dades ens obliguen a reaccionar amb urgència, no només amb l’objectiu d’aturar la davallada, sinó amb l’ambició d’aconseguir una normalització plena del català en tots els àmbits de la societat.
2. Ens exigim treballar des del màxim rigor: tenim un país més poblat i divers que mai, amb persones que s’identifiquen i utilitzen simultàniament diferents llengües. Ser conscients d’aquest fet és imprescindible per poder desenvolupar una estratègia útil pel país.
3. No caurem en el catastrofisme ni el desanim. Les dades presentades ens ofereixen oportunitats per a continuar sumant nous parlants, i que així contribuïm a augmentar l’ús social del català. En aquest sentit, se’ns plantegen dos grans reptes com a país:
→ Universalitzar l’accés a l’aprenentatge i a l’ús del català. Hi ha més dos milions de persones que volen aprendre o millorar el català, però no se’ls està garantint, ja que, o bé no poden aprendre’l o bé l’estan aprenent, però troben obstacles per a utilitzar-lo amb normalitat. Aquesta mancança impacta en l’ús del català, ja que en els darrers cinc anys la població que té poc o cap contacte amb el català ha augmentat un mínim de 300.000 persones.
→ Multiplicar els espais de socialització en català. Els espais de socialització i vinculació emocional són fonamentals per a augmentar l’ús social del català. Per revertir la davallada del 6% en el seu ús habitual entre els sectors més joves, és essencial normalitzar-lo en els principals àmbits de socialització, especialment dels joves: escola, esport, lleure, digital…
4. No n’hi ha prou amb canvis individuals o respostes parcials, la plena normalització del català és una urgència que requereix una actuació coordinada i de país. Volem que el català sigui plenament accessible i utilitzat amb normalitat en tots els àmbits, perquè continuï sent llengua de cohesió, pertinença i d’oportunitats per a tothom. Omnium Cultural ja hi estem treballant i comptarem amb tothom per fer-ho possible.
“A cap dels canals oficials de WhatsApp de l’EMD hi la la presència de notícies dels partits de l’oposició Gent per Bellaterra ni ERC de Bellaterra”
2010 i 2023, primer i últim número de la revista municipal en paper EMD Informa
LLUIS TORRES|Des de 2023, quan el partit polític Bellaterra Endavant començà la gestió de l’EMD amb la presidència de Josep M. Riba, no han publicat a la revista impresa local municipal EMD Informa, -en canvi ha pagat milers d’euros públics en publicitat i notícies encarregades al mitjà privat Bellaterra Diari, -d’aparició mensual en paper i digital-. En canvi, l’EMD sí ho fa a través del seu canal de WhatsApp EMD Informa i amb un altra anomenat Bellaterra TV, (res a veure amb un canal televisiu). A cap d’aquest canal hi la la presència de notícies dels partits de l’oposició Gent per Bellaterra ni ERC de Bellaterra.
La participació dels Estats Units amb Rússia a les converses de pau d’Ucraïna, com si fos una part concernida en el conflicte és un sense sentit que no augura res de bo.
Bellaterra, 18 de febrer de 2025
Enrique Arias Vega (Bilbao, 1943) 📷 CEDIDA
ENRIQUE ARIAS VEGA| A Trump li interessa que la guerra s’acabi com més aviat millor, per dedicar-se a la reconstrucció d’un país devastat, al preu que sigui aquest final. Rússia, per la seva banda, és lògic en un país invasor. es negarà a tornar a les fronteres del 2014, abans de l’annexió de Crimea.
Ja tenim, doncs, l’escenari del postconflicte després de les converses entre les dues potències, a les quals importen un comí els interessos d’Ucraïna i que de servir d’alguna cosa ho fan per blanquejar Putin, que passa de ser un enemic de la humanitat a un líder amb opció al diàleg.
Els dos països reunits a Aràbia Saudita han exclòs de la seva trobada no només Ucraïna, sinó la Unió Europea, demostrant així la irrellevància amb què consideren l’Europa occidental, que ha portat Rússia a admetre que Kíev pot arribar a ser membre de la UE, encara que no de l’OTAN, és clar.
Així doncs, ja tenim prefigurat el futur d’Ucraïna, segons el disseny de les grans potències: pau per territoris. O sigui, que Moscou acceptarà deixar en pau allò que quedi d’Ucraïna –sigui aquest el tros que sigui–, limitant el seu paper internacional i convertint-la de fet en un país desmilitaritzat.
Aquesta, dic, ha estat la participació final dels Estats Units en el conflicte, després d’haver estat donant l’administració Biden armament amb el qual Kíev ha pogut resistir l’envestida russa. conformar-se amb allò que sigui.
Això no és obstacle per donar suport a l’expansionisme rus a les portes d’una Europa feble i desunida i que no ha sabut fer front al gran repte que ha tingut i té al davant.
*Enrique Arias Vega és diplomat a la Universitat de Stanford, porta escrivint gairebé quaranta anys. Els seus articles han aparegut a la major part dels diaris espanyols, a la revista italiana Terzo Mondo i al diari Notícies del Món de Nova York. Entre altres càrrecs, ha estat director d’El Periódico de Barcelona, L’Adelanto de Salamanca, i l’edició d’ABC a la Comunitat Valenciana, així com director general de publicacions del Grup Zeta i assessor de diverses empreses de comunicació. En els darrers anys, ha alternat les seves col·laboracions en premsa, ràdio i televisió amb la literatura, havent obtingut diversos premis en les dues tasques, entre ells el nacional de periodisme gastronòmic Álvaro Cunqueiro (2004), el de Novel·la Corta Ategua (2005) i el de periodisme social de la Comunitat Valenciana, Convivir (2006).
“Candel era autodidacte, però tenia una forta cultura popular; va millorar el seu coneixement del català fent classes particulars amb Joan Triadú. Sempre va viure al mateix lloc, el barri del port“.
L’escriptor Paco Candel, en una imatge d’arxiu 📷 Fundació Candel
Francesc Candel va néixer al municipi valencià de Cases Altes (Racó d’Ademús) el 31 de maig de 1925. Als dos anys la seva família es traslladà a Barcelona, on els seus pares es van instal·lar, primer, a les barraques de Montjuïc i, després, al carrer d’Ulldecona de les Cases Barates de Can Tunis, que inspirarien el seu llibre «Donde la ciudad cambia su nombre» (1957)
Tot i ser pobres, doncs, no pertanyien a les famílies més colpejades per la misèria, cosa que li va permetre tenir una adolescència relativament normal: va poder escolaritzar-se a Sant Raimon de Penyafort, un centre progressista que hi havia a la Zona Franca, per després trobar feina en oficis tan diversos com els de ceramista, decorador, comptable, mecànic o dissenyador de bijuteria.
La seva autèntica vocació, però, era ser pintor, si bé el fet de contraure la tuberculosi el 1947, va acostar-lo a l’àmbit pel qual ha passat a la memòria popular: l’escriptura. Postergat al llit per la malaltia, va començar a devorar les obres del novel·lista holandès Maxence van der Meersch i el francès Abbé Pierre, fins a convertir-se en un lector empedreït, cosa que el va llançar a retratar les vides dels obrers que l’envoltaven.
D’aquest període destaquen dos llibres que encara son una guia per entendre el fenomen migratori que aleshores poblava la rebotiga de la Barcelona: Hay una juventud que aguarda (1956) i, ambientada al mateix barri de Can Tunis, Donde la ciudad cambia su nombre (1957), que gairebé li costa el linxament dels veïns que se sentin al·ludits en la novel·la.
La veu dels sectors populars
De Can Tunis ja no es mouria mai més. Per bé que sempre es desplaçava amunt i avall, allà hi havia conegut la Maruja, amb qui es va casar i va tenir dos fills, la Marujita i el Paquito, un territori silenciat del qual volia narrar com les famílies intentaven prosperar en la nova societat d’acollida. Així queda recollit a Els altres catalans (1964) un llibre que, a mig camí entre el reportatge i l’assaig, va consagrar aquell home afable com la veu “dels altres”: la gernació d’immigrants que, entre l’aïllament i la incomprensió, maldaven per llaurar-se un futur a la primera corona de Barcelona.
L’enyorat Manuel Vázquez Montalbán deia de Candel que era “un dels millors representants del denominat realisme social, amb escenes lúdiques i poderoses que són una excel·lent descripció dels àmbits i condicions de vida dels cinturons urbans, els qui que van créixer salvatgement sense cap altre impuls que la fam, les mancances de tota mena i l’emigració“.
‘Els altres catalans‘ va consagrar Candel com la veu dels immigrants que maldaven per llaurar-se un futur
Van ser aquells escrits, directes i propers, que van convertir-lo en un dels cronistes més apreciats i prolífics de l’època. De fet, entre 1956 i 1975 va publicar 35 llibres, entre novel·les, assajos, contes i altres gèneres literaris, encara que va ser amb Els altres catalans i Ser obrero no es ninguna ganga (1968), parcialment censurat pel règim franquista, els que van obrir-li les portes al periodisme.
La seva obra com a autor literari i periodístic va ser prolífica. Més de cinquanta llibres, novel·les, contes i assaigs, alguns d’ells en doble versió català i castellà, i un munt d’articles periodístics i reportatges publicats pràcticament a tots els diaris de Barcelona i a desenes de revistes i publicacions.
La seva obra com a autor literari i periodístic va ser prolífica. Més de cinquanta llibres, novel·les, contes i assaigs, alguns dels quals en versió doble, en català i castellà, i un munt d’articles periodístics i reportatges publicats pràcticament a tots els diaris de Barcelona i a desenes de revistes i publicacions.
Francesc Candelva destacar per la seva contribució a la configuració de l’ideari col·lectiu sobre la immigració.
Va focalitzar els seus esforços i energies a reivindicar les eines que havien de fer possible la integració de les persones immigrades a la societat i cultura catalanes, l’escola i l’ordenació territorial, i va denunciar els problemes dels habitatges on vivien els immigrants (barraques, rellogats, monoblocs, etc.). La seva trajectòria cívica i política va estar marcada també pel compromís amb els més desafavorits i amb la voluntat d’integració de la immigració.
Era simpatitzant del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), i el 1977 fou elegit senador a les Corts espanyoles per la demarcació de Barcelona sota la candidatura de l’Entesa dels Catalans. El 1979 fou elegit regidor de l’Hospitalet de Llobregat per la llista del PSUC, i es va fer càrrec de la regidoria de Cultura.
Entre els nombrosos reconeixements cal destacar que l’any 1983 va rebre la Creu de Sant Jordi, i el 2003, la Medalla d’Or de la Generalitat.
Abans de morir el 23 de novembre de 2007, a l’edat dels 82 anys, Candel encara va tenir temps per crear la Fundació que porta el seu nom, des d’on es promouen estudis sobre la immigració, i captivar l’opinió pública amb altres píndoles d’un periodisme que l’ha entronitzat, en l’imaginari col·lectiu, com l’escriptor dels obrers.
La Fundació Candel és una entitat sense ànim de lucre que va ser creada l’any 2005 pel propi Paco Candel amb l’objectiu de preservar la seva obra literària. La Fundació es troba al barri de la Marina de Port, al districte de Sants-Montjuïc, a Barcelona, espai central en la vida de l’autor i de les seves obres.
L’Ajuntament projecta un nou districte al Turó de Can Camps amb 3.000 habitatges en sòl públic per donar resposta a la demanda habitacional a Sant Cugat
El nou barri, amb 3.000 habitatges, podria triplicar els habitants de Bellaterra, també situat a l’altra banda de l’AP7.
Bellaterra, 18 de febrer de 2025
Recreació del nou districte a Sant Cugat 📷 CEDIDA
El pla preveu la construcció de 2.000 habitages d’HPO, en règim de lloguer, i 1.000 en règim de cessió d’ús a preu assequible
L’ecodistricte multiplicarà per quatre el parc d’habitatge públic de lloguer de Sant Cugat
Els habitatges de 60 m2 de lloguer tindran un preu 600 euros de mitjana (10 € m2) i els de cessió d’ús assequible de 200.000 euros (3.000 € m2)
Els habitatges s’edificaran amb estrictes criteris de sostenibilitat i sistemes de construcció innovadors que permetran abaratir els costos
El disseny de l’Ecodistricte 2030 compta amb la col·laboració dels prestigiosos estudis d’arquitectura Batlleiroig i B720 Fermín Vázquez
L’Ajuntament de Sant Cugat ha presentat avui un ambiciós pla urbanístic per donar resposta a la demanda habitacional a la ciutat. Des de l’inici del mandat, aquesta és una de les prioritats del govern municipal que, durant el darrer any i mig, ha explorat diferents alternatives per elaborar un pla de xoc per atenuar la dificultat de l’accés a l’habitatge, principalment, dels joves de Sant Cugat.
El nou projecte planteja la construcció de 3.000 habitatges en terrenys públics a l’àmbit de Can Sant Joan. D’aquests, 2.000 seran de HPO, en règim de lloguer, i 1.000 en cessió d’ús assequible a preu regulat.
Pel que fa als habitatges en règim de lloguer, tindran una mitjana de 60 m2 i un cost aproximat de 10 € m2, segons el mòdul oficial establert per la legislació vigent. Els habitatges assequibles en cessió d’ús, regulats per les condicions de la concessió del dret de superfície, tindran un cost molt inferior al valor del mercat.
El desenvolupament del pla permetrà a l’Ajuntament multiplicar per quatre el parc públic que gestiona actualment Promusa, i sumar-hi 2.000 nous habitatges de lloguer d’HPO amb rotacions periòdiques. Els 1.000 habitatges en cessió d’ús s’incorporaran al patrimoni públic un cop acabada la concessió.
BELLATERRA.CAT 