“Bellaterra.Cat desitja a tot l’equip professional del Nonna (àvia), molta salut i èxit. Sóm de l’opinió que: “Un restaurant no s’inaugura una vegada a la vida, sinó cada servei”
LLUÍS TORRES |Avui, dia 15 de maig de 2025, obre les portes l’Osteria Nonna, un nou restaurant familiar de diseny, modern de Bellaterra. Aquest grup de restauració amb seu a l’Ébanode Bellaterra, també ofereix la seva acurada gastronomia a l’Ebanito de Sant Cugat del Vallès. Autèntic concepte italià que ens portarà en un viatge culinari a través de les riques tradicions i la cultura gastronòmica d’Itàlia. El nom “Osteria Nonna” significa “taverna de l’àvia”, i és precisament l’ambient càlid, acollidor i informal, que experimentareu quan el visiteu i transpasseu la seva porta. Es recomana reservar taula amb antelació per rebre un servei personalitzat i professional, amb una cuina d’autèntica Osteria Made un Italy.
Bellaterra.Cat desitja a tot l’equip professional del Nonna (àvia), molta salut i èxit, perquè sóm de l’opinió que: “Un restaurant no s’inaugura una vegada a la vida, sinó cada servei“
“Jo sóc un entusiasta del camp. I d’aquest, de la part del Vallès que en podríem dir grallerí. En sóc perquè hi ha recons i reconets bellíssims, perquè el paisatge és dolç i perquè la gent és cordial i, potser, perquè m’hi criaren de petit. Aquestes coses, barrejades, poden donar com a resultat un sentiment d’afecte“.
Dibuix de Jaume Passarell “S’ha mort de por……de por del que podrà venir.” 📷 CEDIDA
ESTAMPA DEL VALLÈS
A la primavera ja fan la seva aparició solemne les primeres avançades de mosques porfidioses, els primers grups d’estiu vestitsejants diumengers que inunden de paper de barba, de casquets blancs i de tendes de campanya estrafolàries els trens i les platges democràtiques de la costa. Van de bracet amb les primeres calors. El sol ja comença a picar ; cal alleugerir-se malgrat no es vulgui, de roba. La necessitat del refresc és imperiosa. El quiosc de Canaletes es converteix en en un oasi, calmador de la sequedat de les nostres goles, transformant-se en paper secant. I aquella bala de vidre, mig vermella mig blanca, que funciona al taulell sense parar, nit i dia, esdevé una fita obsessionant. Tot bevent-hi un refresc, penseu en el problema immediat que i la calor planteja : el de fugir de la ciutat, per emprendre la ruta de la mar o de la muntanya, segons les preferències de cadascun.
El fet d’haver-hi passat tot l’hivern encofurnats dóna un dret indiscutible a poder anar-hi a passar una temporada a fora, ajaçats damunt la sorra de les platges o sota l’ombra dels pins.
Jo sóc un entusiasta del camp. I d’aquest, de la part del Vallès que en podríem dir grallerí. En sóc perquè hi ha recons i reconets bellíssims, perquè el paisatge és dolç i perquè la gent és cordial i, potser, perquè m’hi criaren de petit. Aquestes coses, barrejades, poden donar com a resultat un sentiment d’afecte.
Al Vallès s’hi troben uns poblets blancs i polits, voltats de pins o de roures, que us cabrien al palmell de la mà; unes fonts delicioses, cobertes d’un toldo de verdor ufana, a través del qual a penes entrelliguen el cel, arraulides al recó més arrecerat del bosc, com els violers entre les altres plantes; fonts amarades de quietud i de calma. Us hi sentiu embolcallats d’una sensació inefable de benestar; talment suspesos entre el cel i la terra, més a prop, però, d’aquell que no d’aquesta.
Perquè hi ha uns boscos suaus, gairebé misteriosos, com de conte de fades. El renlet d’un rossinyol que, en aquella hora pesanta de sol, trenca l’ensopiment de la salzereda, us encanta. Perquè hi ha uns reguerons adormits, ombrejats de pollancres, que us somriuen des del seu mirall d’aigua clara: L’altíssim poeta Josep Carner, gourmet excel·lent del nostre paisatge, ha cantat el del Vallès amb uns versos tendres i delicats.
No hi puc fer més.. A primers de juny sento la pruïja irresistible d’anar-hi, per tal de tornar a contemplar aquells boscos i aquelles vinyes de seda; de caminar altra vegada per aquelles salzeredes ensunyades, perfumades de reïna de pi, d’olor de ginesta, de caps d’ase, de farigola, d’espígol i de romaní. Mentre hi passegeu, recercant els tocoms solitaris preferits, cau a prop vostre una pinya pesanta. Un d’aquells pins, que us ha reconegut, us l’ofereix generós. Per reveure els ruscos d’abelles i per a anar a fer costellades o a menjar arrossos a aquelles fonts, la de Sant Josep o la de Sant Joaquim, gloriosos, i per beure aquella aigua fresca i regalada que raja abundant de la panxa dels sants, travessades irreverentment per un broc de canya.
M’enfilo a l’auto de Masnou, aquell Ford baladrer que devora, afamat, les pujades, o aquell Hispano vermell, enorme, que camina a glops, que espeternega i panteixa en haver de tombar als revolts, o en muntar les pujades de la carretera, i que s’atura a reposar així que arriba al cim de Font de Cera, per tal de poder pendre embranzida en baixar després carretera avall, travessant boscos de pins, d’alzines sureres i de roures; fregant, en passar, les ginesteres, les gatoses que la voregen, i les acàcies que la cobreixen amb una teulada de verd esponerós, en una zigazaga interminable. A aquest auto jo li estic agraït. Com que camina a pос а poc, permet detallar el paisatge. El que fa quilòmetres hi passa rabent i l’esborra. A la banda dreta les vinyes, vellutades; la terra roja, grassa. Més enllà, boscos d’avellaners, d’un verd tèrbol; darrera els pins, negrosos.
Dalt del marge apareix la cresta roja d’un pollastre, encesa com una rosella. La bestiola us esguarda amb una insistència inexpressiva. Ací i allà els cirerers farcits de fruita, de color de sang. Escampades, les masies blanques, voltades de pallers daurats, l’olla delatora dalt del pal. L’aviram pica el boll, terreja, o es dispersa pels sembrats. Una pagesa, el mocador del cap tirat endavant, damunt dels ulls, per tal de resguardar-se dels raigs del sol, els arpions a la mà, us mira amb ulls somorts.
A l’esquerra la muntanya, alta, de Montornès, clapada de pins, amb les runes del vell castell feudal al cim. Darrera, Monterrat, entre boires. Davant vostre els pollanores daurats sota dels quals s’aixopluga la Font de la Ginesta, Prop d’aquesta, la Torre Tavernera, avui masia i abans palau de la noblesa vallesana, amb els retrats dels avant passats pintats a la façana, dins d’uns medallons, mig esborrats per l’acció destructora del temps.
Les gatoses i moreres que voregen el camí de la font són farcides de cargolins. El pla del davant és un bosc d’avellaners. El sol, que hi bat de ple, daura les seves fulles, afina un segon terme de pins, dóna un to d’or vell al blat, gairebé madur, i als pallers i encén el foc de les roselles, inunda de contrastos de colors violents i de grisos foscos les muntanyes; fa envermellir, avergonyides, les carenes i pinta, finalment, d’un color de vori aquilotat uns núvols de cotó fluix que hi saltironen damunt, penjats al cel per mitjà d’un fil invisible.
Més enllà de la font, la plana ubèrrima del Vallès, estesa, com una catifa vellutada i molsuda, en una gamma de colors finíssims, amb Granollers al mig; darrera, la silueta morada de les muntanyes i damunt el cel blau. Ni un sol núvol. El cel sembla una cortina de teatre. Ho contempleu a través del marc natural que formen les soques dels arbres, les recolzades del camí o el marc de les finestres de l’auto. Es un espectacle únic. En arribar a Font de Cera, tombeu el cap. Veureu Alella, la matrona de la costa, ajaçada als vostres peus, voltada de muntanyes de sauló, clapades de vinya; la cortina blava de la mar retallada al fons, amb les taques blanques dels velers gronxadissos pel mig.
Darrera d’una gatosa, d’una mata o d’una ginestera, surt el canó d’una escopeta. En passar el revolt veieu el pagès, a l’aguait. En aquell recó de món, la temporada de la caça sol començar abans del temps. Hem passat pel davant de can Jordi i de can Curet; ja podeu dir que sou a casa. L’auto tomba i enfila la riera. Al peu d’aquesta hi ha un pal voltat de pots de llauna; detall, aquest, típic de la major part de les carreteres vallesanes. Hom els troba infal-liblement, arrambats a les soques de tots els arbres, fins a la Garriga. Els hi deixen plens i els camions, en passar, els recullen i els porten a Barcelona. En tornar, els deixen buits al mateix lloc. Quan els pagesos tornen del camp o de la vinya, se n’incauten. A Barcelona hom els reparteix tots els matins, en un tancat del carrer de Pujades, davant del Parc. La llet que contenen, llet del Vallès, espessa i dolça, coberta amb una espessa capa de nata, munyida aquella mateixa matinada i encara calenta, alimenta tot Barcelona. I perquè veieu si és badoca, la ciutat encara no s’ha adonat d’aquest fet important.
Dalt del pal un rètol amb el nom del poble, que es veu a mà dreta, escampat pels turons, com un pessebre. Les primeres cases es troben repartides en dos grups, a banda i banda de la Riera. Les altres per les muntanyes, a considerables distàncies les unes de les altres. A la banda dreta trobareu la tenda, empeltada de centre telefònic i d’estane; la carnisseria i un forn de pa on serveixen begudes i si cal us afaiten; darrera, els pins.
A l’esquerra, aquella església típica de Vallès, alegre, amarada de sol, voltada de rosers, amb el cementiri enganxat, una branca pansida de llorer dalt del campanar i un al-tar major que és un retaule amb afegits daurats i angelets grassos. Al seu costat la barberia que és, tanmateix, un dels llocs més importants del país, car, si bé us hi afaiten, també us venen espardenyes, us serveixen gots de vi ranci i moscatell del país, per sucar-hi uns quants carquinyolis, licors de tota mena, i el que és més important és que la mestressa us cou un pollastre o un conillet de bosc amb una salsa de tomàquet divina.
Davant de la barberia, la sala, una ex-quadra amb un taulell al fons. Els diumenges a la tarda s’hi fa ball amb piano de maneta dedicat a les minyones forasteres. Al vespre hi balla la jovenalla del poble. A la sala s’hi celebren els actes solemnes, els esdeveniments més importants del poble. Per exemple, el banquet que el vidu casat de nou té el costum d’oferir als compatricis, després d’haver estat obsequiat per aquests amb uns esquellots formidables; el ressopo dels músics, per la festa major; el clàssic refresc propi dels bateigs i el xocolata tradicional dels casaments. Al costat de la barberia, l’era amb els pallers; la cort dels porcs, la quadra pels cavalls, el xopluc pel carro, les gàbies de conills i el galliner. Davant de la casa l’hort, pel qual circula lliurement l’aviram. Darrera, vinya i més vinya; muntanya i més muntanya. Un camí de carro, vorejat de canyars, us emmena vers les cases de pagès, les masies, escampades per la muntanya. Es tot el viatge, ple de sorpreses inesperades. La natura es transforma a cada passa, a cada recolzada; ací és un oasi de verd, amb una font; ençà una bauma; enllà l’ombra benefactora dels pins o dels avellaners; més amunt una salzereda. Per aquest camí sol passejar el rector, cap al tard; el cigarret a la mà, el paraigua obert.
Al mig d’un camp de patateres veieu En Duran, el tender, republicà de tota la vida, en cos de camisa, arromangat de braços i de cames, regant. En passar vora seu us fa un gest amical, estil feixista, amb el braç. Ací és on comença la Vallromanes autèntica, síntesi de totes les gràcies i encisos del Vallès; la Vallromanes de la qual el vell doctor Mascaró deia, i amb raó, que era la Suïssa de Catalunya. El terreny, reny, d’una topografia aturonada i barroca, l’accentua ondulant fins a Sant Mateu.
En aquell turó, uns pins; en aquell altre, castanyers; al de més enllà, vinya; al de l’esquerra, esgraonat com una escala, hom hi ha sembrat vinya, blat, patates, pebrots, tomàtecs, cebes i mongetes, fins al cim, dalt del qual s’albira una caseta menuda, blanca com un glop de llet, i petita com una capsa de llumins. A la teulada, hom ha clavat una agulla prima que és la xemeneia. En surt un fum blanquinós que fa cabrioles al cel.
Una altra, en un altre cim, encara més enlaire. El paller, al costat, li fa de sentinella. Dalt de Sant Mateu, l’ermita, menuda, voltada de pins gegants. A mig camí, penjada a una banda de la muntanya, la masia de can Gregori, rònega; al seu costat l’esplet d’acàcies que donen ombra a la font.
Els vallromanencs anomenen poble al grup de cases de la riera, perquè és el lloc on s’improvisa el mercat; on acuden el forner de Montornés amb el carro, el del Raval amb el camió, i els diumenges el peixater de Masnou. Aquest estén els coves plens de peix a terra, sota l’ombra dels castanyers. La gent del poble i els forasters hi van a proveir.
Sota l’ombra, hom lliga la conversa. El carter, en cos d’armilla, hi reparteix les cartes i els diaris, a la sortida d’ofici; de passada, bromeja amb les minyones. La gent del poble es barreja amb els estiuejants, els quals semblen gent del país, i si no ho són, s’hi han afincat, hi han posat arrels. Mantenen converses amicals, surten de l’església plegats i esperen les nou, l’hora solemne de l’arribada de l’auto de Masnou, en el qual arribarà algun parent, esperat ja el dia abans. Els pocs estiuejants de calça blanca que hi pullulen no són pas massa ben conceptuats per la gent del país. Ultra que en aquell marc de paisatge amic hi detonen, n’hi ha molt pocs.
Passeu al poble, endinseu-vos per aquella riera, per aquells camins de vinya assolellats, pel roquerol d’aquells canyars humits que us menen suaument a la muntanya. Aleshores és quan s’escorre el vel i sorgeix davant vostre la meravella valle-sana que és Vallromanes, Quan, per fi, copseu totalment la dolçor, la bellesa d’aquell paisatge esponjós, il·luminat pel somriure de les clapes blanques d’aquelles masies alegres.
Aquell torterol enjogassat de fum que surt de dins d’un bosc de pins us descobreix una masia amagada al bell mig; dalt d’un turó, n’apareix una altra. A mida que aneu pujant en descobriu de noves. Les veieu dalt dels cims, penjades per les carenes, a punt d’estimbar-se, ajaçades al mig del bosc, sorgint dels ceps. Darrera d’aquell turó, sembrat de vinya, un paller. Darrera del paller una masia blanca, l’era al davant. Si hi entreu hi trobareu el tònic de la cordialitat vallesana. Al temps de la batuda, pels volts de Sant Joan, s’hi respira un aire calent i espès, perfumat amb l’olor de les menges suculentes que cuina la mestressa per als batedors durant les clàssiques nou hores. Entre vosaltres i la casa s’alça un núvol de palla, a través del qual veieu rodar la corpora rodona dels animals, enllustrada per la suor, i sentiu petar el fuet atiador de la tralla.
Com que l’aigua és abundant, s’hi troben fonts i més fonts; la verdura, per tant, hi creix ufana, molsuda i grassa.
Dalt de la muntanya, sota l’ermita de Sant Mateu, la font de can Gurgui, punt de reunió dels caçadors de Teià; la de Sant Joaquim, enterrada gairebé sota terra i gairebé sempre solitària. Un encís de font, coberta d’un tou de verd i sempre xopada de rosada; la de can Panna, al peu d’un roquissar enorme, en ple bosc. Dalt del roquissar treu el nas, tafanera, la vella masia pairal. Més a prop, la de les Merles, la de Sant Josep, la de cal Beco; més lluny, la font del Ferro. La llista es faria interminable. A totes, però, trobareu un encís nou, una calma novella, calmadora dels vostres nervis sotraguejats per l’hivern passat a la ciutat.
No caldria citar la font de la Ginesta perquè, de fet, és una font barcelonina ja, que tots els dies de festa s’omple de barcelonins que hi van a passar el dia. Ací al costat de l’aigua hi ha el vi. Car a prop de la font hi ha la masia on, a més de la filla, una pagesa vallesana de cap a peus, tenen un vi daurat, ni dolç ni aspre, que es la delícia dels assidus de la font. Natura ufana, esponerosa; tanmateix, dolça, suau. Paisatge no gens espectacular; més aviat senzill, més que senzill, franc. La Suïssa de Catalunya que és Vallromanes no s’avé al motllo estereotipat de la tarja postal, escenogràfica. S’avé millor a la contemplació directa i amiga. Paisatge que no és pintat a l’oli; ho és, ans bé, a l’aquarella, amb tintes fines i delicades, diríem japoneses. Té tanta transparència que el cel hi és sempre barrejat; és tan alegre, que canta; tan acollidor, que us convida a l’amistat. Us pren de mica en mica. А рос а рос, li poseu afecte.
Dins d’un d’aquells recons silenciosos i obacs, us sentiu allunyats del món i més propicis a la bondat. La gent, igualment que el paisatge, és franca, és cordial, és alegre. Si entreu en una casa, encara que no us coneguin, hom us allarga amb gest amical la petaca i el porró. Si hi feu amistat, el dia que l’home surt de cacera, a la tornada us farà acceptar el conill de bosc que ha mort d’un sol tret. I el dia del sant de la menuda, com que fiquen l’olla gran dins de la xica, celebrant-lo amb un gran dinar, no us excuséssiu pas d’anar-hi. S’enfadarien de debò si no hi anéssiu.
Bo de debò, el paisatge. Bona de debò, i trempada, aquella gent, i amb una punta de picardia sorneguera enganxada entre nas i llavi. Tan bo, el paisatge, que es fa difícil poder-lo pintar amb paraules; cal conèixer-lo de prop, àdhuc familiaritzar-s’hi. Aleshores és quan hi trobeu mil encants diversos, mil delícies insospitades i sempre noves.
Perquè el conec de petit, perquè l’he admirat de gran i perquè, si li demaneu, us regala una salut nova de trinca, ‘i escric aquest elogi, que jo voldria fervorós i cordial si tingués una ploma brillant.
JAUME PASSARELL O RIBÓ, (Badalona, Barcelonès, 2 de novembre de 1889 — Barcelona, 5 de febrer de 1975) Dibuixant humorístic, periodista i escriptor.
Publicà caricatures a Papitu, L’Esquella de la Torratxa, La Campana de Gràcia i El Mundo Deportivo. Fou redactor de Mirador i La Publicitat.
En el llibre Cent ninots i una mica de literatura (1930) combinà caricatures i comentaris sobre personatges de la vida barcelonina. Publicà unes biografies populars sobre L’inventor Narcís Monturiol (1935) i Pompeu Fabra (1938). Altres obres són Llibre dels llibreters de Vell i de Bibliòfils barcelonins d’abans i d’ara (1949), Homes i coses de la Barcelona d’abans (dos volums, 1968 i 1974) i La Publicitat, diari català (1971).
Font: Mirador, 19 de maig de 1932, Biblioteca de Catalunya
Promoció de venda de terrenys de Bellaterra per Fomento de la Vivienda Popular, S. A.
Urbanització BELLA-TERRA
En la nostra ciutat com en totes les grans capitals del món, augmenta cada día més el desig de trovar en la tranquilitat del camp, el repòs necessari a la febre de treball que la civilització moderna imposa.
Buscant llocs adequats, s’han iniciat algunes urbanitzacions als voltants de Barcelona però cap d’elles reuneix les condicions necessàries per a ésser qualificada de perfecta, unes per la manca de mitjants de comunicació ràpids i económics. altres per no estar llindants amb una línia de ferrocarril, altres per no tenir aigües bones i abundants, i finalment, les restants per no estar enclavades en zones higièniques en plena natura sense velles construccións anexes, mancades de tota higiene.
Per totes aquestes causes cap d’elles ha pogut obtindre el desenvolupament i èxit que llurs iniciadors esperaven.
Procurant evitar tots aquests defectes, “Fomento de la Vivienda Popular, S. A.” ha organitzat la Urbanització de Bella Terra que bé podriem dir està enclavada en lloc de bellesa única.
La Urbanització llinda en tota la seva extensió amb la linia dels Ferrocarrils de Catalunya que neix a la plaça d’aquest nom i consta amb una magnífica estació, construïda expressament en els mateixos terrenys, en el trajecte comprés entre les estacions de Sant Cugat i Sabadell a trenta minuts de l’esmentada plaça de Catalunya i amb un servei de trens regulars cada mitja hora.
Una magnifica carretera que nèix en el quilómetre 3 de la que va de Sardanyola a Sant Cugat uneix la Urbanització Bella Terra amb la xarxa general.
La Urbanització dotada d’una extensissima instalació general d’aigüa directa i a gran presió, permet abastir a tota altura les construccions que si projectin.
La llum es conectada de la xarxa de distribució establerta per la Societat «Riegos y Fuerzas del Ebro» i derivada de les estacions transformadores construides i a càrrec de l’Entitat Urbanitzadora.
Aixis mateix, ja hi ha construït el clavagueram de desgúas, per a les aigües negres i pluvials.
L’extensió superficial que comprèn les diverses finques sumen al voltant de 30.000.000 de pams quadrats, poblats la majoria de magnífiques pinedes amb les millors condicions de floreixement aixis com amb abundor d’herbes boscanes, com farigola, ginesta, romaní, etc., etc. que sols creixen en climes secs.
La Urbauització projectada en un ampli sentit urbanístic porta aparellades unes formoses plantacions, voreres i amplies avingudes.
Es porten construits mes d’una cinquantena de magnifics i airososos xalets de gust modern amb tot el comfort, projec tats i dirigits per destingits arquitectes.
Per informes dirigiu-vos a l’entitat urbanitzadora FOMENTO DE LA VIVIENDA POPULAR, S.A. Rambla dels Estudis, 10, 2on A Telèfon 11350 BARCELONA
El New York Café presumeix del títol de “El cafè més bonic del món”, a més, és un dels millors tallers de càtering de Budapest. No només està reformant la gastronomia hongaresa i establint l’anomenada “Gastronomia hongaresa essencial”, sinó que també és considerat el líder entre els creadors de tendències gastronòmiques internacionals.
Cafè del New York Palace Hotel de Budapest. 📷 CEDIDA
LLUIS TORRES|Entrar al llegendari Hotel New York Palace és fer un viatge enrere en el temps. Construït durant l’apogeu de l’Imperi Habsburg, impressiona per la seva grandesa i opulència. Però darrere d’aquesta grandesa s’amaga la fascinant història de l’Anantara New York Palace Budapest Hotel, digna d’explicació i emblemàtica de la mateixa Budapest”.
A finals del segle XIX, la companyia d’assegurances americana New York Life Insurance Company va estendre les seves relacions comercials a Hongria i va encarregar al famós arquitecte Alajos Hauszmann (1847-1926) la construcció d’un edifici de caràcter representatiu a Budapest. Aleshores es va construïr un edifici eclèctic de quatre plantes, destacat per una torre dominant al centre. A la planta baixa es va obrir una gran cafeteria, ricament decorada amb marbre, bronze, seda, vellut, escultures i frescos, barrejant estils com era costum a principis de segle.
Aquest noble edifici, que ara necessita una renovació, ha resistit els estralls del temps i el Café New York encara avui acull clients de tot el món: vénen a dinar o sopar al restaurant, a xerrar, recolzats a les petites taules de marbre del cafè, a descansar d’una visita a la ciutat o d’una cursa o a redescobrir una mica l’atmosfera d’antany.
Al Cafè Nova York, hi havia una activitat intensa dia i nit. Des del moment que va obrir, s’hi va trobar la flor i nata de l’escena artística i literària hongaresa. Aviat es van formar taules, i els clients habituals variaven segons l’hora del dia. Per caprici, el dramaturg Ferenc Molnár (1878-1952), amb l’aprovació entusiasta dels seus amics, va llançar la clau del cafè al Danubi, perquè no es tornés a tancar mai més.
El Cafè New York l’any 1937 📷 CEDIDA
El New York de Budapest va atreure aristòcrates, així com la classe mitjana-baixa i els artistes, ningú podia discutir el seu poder màgic. «Aquí tothom coneixia tothom», va escriure Jenö Heltai, un home de lletres de Pest. Moltes carreres internacionals van començar a Nova York. Quan la indústria cinematogràfica hongaresa encara estava en els seus inicis, un productor de cinema va preguntar al seu acompanyant de sopar si coneixia algú que pogués convertir en director. Aleshores va assenyalar un jove periodista que fumava un cigar: «Un tal Korda. Veieu-vos-en amb ell…». Així va començar la carrera mundial del futur Sir Alexander Korda (1893-1956), a qui el cinema britànic deu tant. Entre els habituals en la seva joventut també hi havia el futur director d’èxit de Hollywood Michael Curtiz (1888-1962), a qui devem, entre altres coses, la pel·lícula de culte Casablanca, i el rei de l’opereta Imre Kálmán (1882-1953), compositor de les obres immortals La princesa de Csárdá i La comtessa Mariza.
La llista de famosos es pot continuar i completar amb tots els convidats coneguts molt abans que anessin al famós cafè on van immortalitzar la seva visita al llibre d’or – entre d’altres, hi ha Josephine Baker, Emil Jannings, Thomas Mann, Jacques Picard, Maurice Ravel, Johann Strauss i Enrico Toscanini. Aquest preciós llibre sens dubte va sobreviure als problemes de la història, però va romandre impossible de trobar després de l’última renovació.
A més dels seus clients famosos, aquest cafè també recorda els seus diversos propietaris i maîtres d’hotel, alguns dels quals van fer molt més per la literatura hongaresa i els seus representants que moltes societats literàries respectables. La crònica del cafè també relata les petites i grans transformacions que van afectar el cafè, així com el període de terror posterior a l’ocupació de Budapest el 1944, quan es venien melasses i patates a l’edifici. També s’esmenta el curt període de l’eszpresszó i el desús temporal de l’edifici, que es va convertir en una botiga d’esports. El cafè va ser inclòs a la llista negra, acusat de ser un “focus d’idees burgeses” i tancat.
Donis, EszterhAzy i Tirol Strudel, pastissos Ruszwurm molt prestigiosos d’Hongria
Va reobrir el 1954 amb el nom de Café Hungaria.
Periodistes i escriptors hi tornaven, no només perquè el cafè havia estat sinònim de la vida intel·lectual hongaresa des del principi, sinó també perquè l’editorial de Budapest es trobava al mateix edifici i hi treballaven un gran nombre de redaccions fins que les ales de l’edifici van ser liquidades fa uns anys. Des del 1990, aquest cafè llegendari torna a anomenar-se Nova York.
“Els homes que avui som joves i que serem els pares i els avis del futur, tenim el deure i el dret de posar en ordre, dins de la llar de cadascú, la catalanitat pairal, el cant de la terra i l’amor de la gran Catalunya, que, més que casa nostra, és Casal de Tots, de tots els homes lliures, honrats i nobles, d’ampli bagatge espiritual…”
Diploma V Jocs Florals de Bellaterra 📷 CEDIDA
EL COR DE CATALUNYA
Diu l’adagi: “Els pobles feliços no tenen història”, i una gran veritat diu l’adagi quan veiem que a casa nostra la història palesa grans fets que ens feren dissortats…, però no seràn aquests fets els que ara glossarem, sinó la nostra llegenda, aquesta formosa llegenda pairal que mai ningú ho ha pogut arrabassarnos perquè ha estat molt més forta la nostra tradició que tots els obstacles que han volgut esgarriar el camí nítid i senyorívol de la Patria Catalana.
Catalans!… ara, en aquesta primavera que veiem tan jovençana, en aquesta primavera més sagrada que mai que ajunta el cant d’En Clavé, la música d’En Pep Ventura i el vers d’En Maragall…, en aquesta primavera reviscolada en la qual hi ha el vers d’En Ventura Gassol, la música d’En Morera i el cant d’En Millet, ara, si, en aquesta primavera és quan cal remoure les cendres de la nostra tradició i llegenda, ja que, catalans, davant dels nostres ulls hi han les despulles d’un gran President i damunt dels nostres cors i dins de la nostra ànima hi ha la lluïssor més sagrada del símbol de Catalunya: la lluïssor immortal de la Bandera Catalana.
Endavant, doncs, catalans. Pel nostre poble, per la nostra tradició i per la nostra llegenda, ¡visca Catalunya immortal!
Molt hi ha a escriure referent la primavera, a casa nostra; però solament ens referirem a les dades més popular, adhuc històriques, de la tradició. Heus ací “Les Caramelles” que tots coneixem prou bé.
Les Caramelles, segons el quadro d’Antoni Ferrer, tenen un caire casolà a no poder més: pagesos ardits i ricament abillats, quitxalla, música de flabiols, vells que escolten… i a la finestra aquesta finestra que hi ha en tots els casals dels nostres amors la donzella, la pubilla, l’enamorada…
Ens diu el publicista, Miquel Torrents, que en la història del folklorisme no hi ha cap indici de Caramelles amb anterioritat al segle xvi, i encara les d’aquesta època són considerades apocrites per alguns folkloristes; les dels segles XVII, XVIII, i xix solen distingirse, en general, pel seu caràcter banal i poc cultes.
N’Aureli Campmany, en “La Dansa a Catalunya”, ens diu, però, que pels anys 1601 al 1612, “les grans diades que tant fascinaven els forasters vinguts de terres estranyes, eren un niu de belles sonades, boniques danses i exquisides cançons”.
Malgrat tot, no serem nosaltres qui ara ens endinsarem pels averanys dificultosos del folklorisme: és una altra intenció la que ens mou.
En resum: les típiques Caramelles són el record de les antigues nits de Pasqua, nits aquelles que ens glossen els vells poetes traspassats, parlant-nos d’amor i de beutat; de cant i de gatzara dins un ambient espiritualíssim a no poder més…
Joan Amades, en “Les Festes Populars Catalanes”, amb dades de tota mena, i també Aureli Campmany, en alguns llocs, ens parlen del tipisme de les nostres festes.
En el mes de gener hi ha el “NINOU”, o sia, Any Nou, els Tres Toms, la Setmana dels Barbuts (Sant Pau, Sant Antoni i Sant Maur, és a dir, els Tres Sants Barbuts), i Sant Sebastià.
Del març al maig, hi ha la Quaresma, Setmana Santa, Sant Medi, Sant Josep, el Diumenge de Rams, les Caramelles, Sant Jordi, Sant Vicenç Ferrer, Nostra Dona de Montserrat…, i els Jocs Florals, aquells Jocs Florals que tanta nomenada tingueren en temps de Joan I, l’amador de la gentilesa del segle XIV…
Jocs Florals!… Jocs de premis ofrenats als poetes catalans: l’Englantina d’Or (flor de gessamí reial) a la poesia històrica. La Viola d’Or i Argent, a la poesia religiosa, i la Flor Natural, el premi d’honor i cortesia al vers de lliure elecció i que canti l’amor… Aquest any 1936 es compliran els 77 anys del restabliment dels Jocs Florals a Casa Nostra!
En 1841, la “Academia de Buenas Letras de Barcelona convoca un certamen literari per a premiar la millor poesia catalana o castellana que cantés l’expedició dels catalans a Orient, Guanyà el premi en Rubió i Ors amb el seu poema “Rondor de Llobregat, o sia, Los Catalans en Grècia”. Al poeta guanyador li fou coronada la testa amb la gorra de vellut de trobador decorada amb la simbòlica Englantina d’Argent. Els accèssits foren guanyats per Damàs Calvet i Albert Quintana.
En 1859 foren restablerts els Jocs Florals, prenent-hi part els poetes de Catalunya, València, Mallorca, Migdia de França, Aragó i Castella; guanyà la Flor Natural Na Isabel de Villamartin, i l’Englantina d’Or, En Damàs Calvet.
En 1875, Frederic Soler (a) “Serafí Pitarra”, s’endugué la Flor Natural amb “La cançó dels aucells”; l’Englantina, amb “Los companys de Sertori”, i diverses mencions honorifiques a la Flor Natural, accèssits a l’Englantina, menció honorífica a la Viola d’Or i Argent, el premi del Bisbe de Barcelona, el de la Diputació de Lleida, i, finalment, una menció honorífica al premi de la Diputació de Girona.
En 1877, el gran Mn. Jacint Verdaguer vegé premiada “L’Atlàntida”.
Fa 77 anys com hem dit abans, fa 77 primaveres que els Jocs Florals foren restablerts a Catalunya, o, millor dit, foren aquelles tantes primaveres que començà la Renaixença Catalana. Aquells homes de la famosissima “rebotiga” d’en Frederic Soler (al carrer d’Escudillers, 80, Barcelona), aquells Sendil, Llanas, Roure, Balaguer, Altadill, Calvet, Vidal Valenciano, etc., etc., gairebé resten oblidats pel nostre gran públic… No és possible bastir un monument espiritual a aquells homes creadors del nostre teatre i del nostre periodisme i conqueridors del nostre idioma?… No és possible retre homenatge als catalans vuitcentistes que, si per ells no hagués estat, la nostra parla hauria esdevingut perduda per sempre?
Digué l’altre dia en Joan Alavedra: “Ni dretes ni esquerres: catalans per damunt de tot!” I així és: politica, sí, però política com la que portem nosaltres, o sia, politica que és tradició i llegenda alhora, política que és realisme, que és catalanitat, que és amor a la terra…
amor a la terra… Els homes que avui som joves i que serem els pares i els avis del futur, tenim el deure i el dret de posar en ordre, dins de la llar de cadascú, la catalanitat pairal, el cant de la terra i l’amor de la gran Catalunya, que, més que casa nostra, és Casal de Tots, de tots els homes lliures, honrats i nobles, d’ampli bagatge espiritual…
RAMON BOTEY I OROBITG
Font: Biblioteca de Catalunya, Curiositats de Catalunya
“Els llibres són tan indispensables a l’home com el pa de cada dia, i, per dissort, és dolorós dir-ho, però és evident, apareixen un bon nombre de llibres, opuscles i revistes que, lluny de formar-nos, ens conduiran pel camí del vici i de la ignorància”.
MANUEL SERRAT I PUIG |Tots els homes tenim un afany, un desig de saber. Quan a l’escola, encara infants, comencem a adquirir aquells coneixements rudimentaris que han de servir de base a una formació acurada, la qual ha de constituir l’arma més poderosa per la nostra actuació futura, ja sentim aquest anhel de saber. Perquè es converteixi en realitat aquest desig, aquesta ambició, -per cert ben lloable-, és precís que un cop finida la nostra formació escolar, en deixar per sempre les aules en les quals hem après les primeres lletres, tinguem la força de voluntat suficient per a continuar estudiant.
I com hem d’estudiar?, segurament ens preguntareu; i us respondrem: El procediment més agradable d’adquirir nous coneixements és la lectura.
Tots els savis i homes cèlebres han passat hores i més hores llegint, i, gairebé basant-se solament en els coneixements adquirits per mitjà de la lectura i de l’observació, han pogut oferir-nos els invents, les teories científiques i les obres literàries que els han immortalitzat.
Ara bé, no tots els llibres són bons per a llegir. Cal saber escollir-los. I aquest treball és en realitat, encara que no ho sembli aparentment, un bon xic difícil, i al mateix temps porta aparellada una gran responsabilitat. En el cas de no veure’ns amb cor de fer nosaltres mateixos aquesta tria, hem d’acudir a persones autoritzades, les quals tindran una gran satisfacció en aconsellarnos.
Els llibres són tan indispensables a l’home com el pa de cada dia, i, per dissort, és dolorós dir-ho, però és evident, apareixen un bon nombre de llibres, opuscles i revistes que, lluny de formar-nos, ens conduiran pel camí del vici i de la ignorància. D’aquesta premsa, precisament, tenim l’obligació moral de fugir-ne, perquè és el verí, que minaria, poc a poc, la nostra intel·ligència.
Es comprensible que en els nostres temps -força fecunds per a la literatura mundial i també per a la nostra- hi hagi tan poca afició als llibres? Es possible que els habitants de Catalunya, que tantes proves de cultura han donat en el transcurs dels anys, no sentim en l’actualitat aquest afany d’adquirir nous coneixements? No, no és possible. Estem plenament convençuts que els fills de Catalunya despertaran, molt aviat, d’aquest endormiscament vergonyós i s’apressaran a esmenarse. I la nostra joventut cercarà, novament, amb avidesa, aquells coneixements que han de formarla intel·lectualment, moral i social, a fi que en l’avenir, quan ocupin llocs de responsabilitat en la direcció de la nostra terra, la puguin col·locar en un lloc preferent entre els altres pobles del món.
(*) MANUEL SERRAT I PUIG, Barcelona, 16 de maig del 1912-2 de maig de 2002. Periodista col·laborador del setmanari Curiositats de Catalunya (1926-1937). Fill de Manuel Serrat i Guardiola i Maria Puig i Serrat. Es va casar amb Montserrat Crespo i Ratera el 7 d’octubre de 1939, a Barcelona. Van ser pares d’almenys 2 fills. Va morir el 2 de maig del 2002, a l’edat de 89 anys, i va ser sepultat a Barcelona.
Font: Biblioteca de Catalunya, Curiositats de Catalunya, número 80, 7 agost 1937, Manuel Serrat i Puig
Detall d’una senyalització del Camí dels Monjos 📷 Wikipèdia
LLUIS TORRES|Segons ens recordava fa uns dies en Ignasi Roda, -el nostre cronista de Bellaterra-, el Camí Antic de Sant Cugat, conegut amb el nom històric de Camí dels Monjos, era un camí històric d’origen medieval que connecta el monestir de Sant Cugat del Vallès i el monestir de Sant Llorenç del Munt, situat al cim de la Mola. El camí passa pels termes municipals de Sant Cugat del Vallès, Bellaterra (Cerdanyola del Vallès), Sant Quirze del Vallès, Terrassa i Matadepera, al Vallès Occidental. Té un recorregut de 27,43 km i una elevació que varia dels 120 m, a Sant Cugat del Vallès, als 1.103 m al cim de la Mola
Al setmanari Curiositats de Catalunya, número 31,de data 29 agost de 1936, hem trobat el detall del trajecte que l’any 1933, va realitzar en Francesc Gonsalves i Castañé, (De “Amics del Folklore de Catalunya”). Pel seu interès ho compartim amb el veïnat i amics de Bellaterra (Vallès Occidental)
EL CAMÍ DELS MONJOS
Eu sentit parlar alguna vegada del Camí dels Monjos, que del Monestir de Sant Llorenç del Munt va al de Sant Cugat del Vallès, sense travessar cap riu, ni el més petit xaragall?
Plaume, doncs, descriure aquest camí que la llegenda que s’hi explica (1) és de les que forma part de les del Serral del Vallès.
El bon excursionista no es satisfà solament de les emocions de la muntanya i de la bellesa del paisatge, sinó que cerca dalerosament la poesia de la història, de la tradició i de la llegenda. I aquest gaudi, tan abellit pels esperits selectes i tan útil als caminants estudiosos, es pot trobar en una infinitat de paratges de la nostra terra, rica com és d’història i de folklore. Però on l’empremta humana és un fet sensible a cada pas, és en les belles rutes. Tant és així, que molts dels antics camins són una lliçó contínua de les coses de l’home i de la naturalesa; d’altres expliquen fets singulars i n’hi ha que tenen una particularitat remarcable o simplement curiosa. Precisament ací voliem anar a raure per parlar d’un dels camins darrerament alludits, o sigui del “Camí dels Monjos”, que travessa de N. a S. el Vallès Occidental.
La tradició conta que arribà un dia que els Monjos de Sant Llorenç del Munt es cansaren de riure en aquella penosa altura i solitud, i desitjaren abandonar llur monestir del cim de la muntanya. I diu que llavors s’adreçaren a Roma sol·licitant autorització per a traslladar llur residència a un altre lloc menys aspre i més còmode. I heus ací que el Sant Pare, considerant atendibles les raons exposades pels monjos del Munt, accedí a complaure’ls, imposant-los només una condició, això és, que podien anar establir-se on els plagués, mentre en el trasllat no haguessin d’atravessar cap riu ni riera ni el més petit torrent. I diu que els monjos, que eren perfectes coneixedors de la contrada, baixaren a fundar el monestir de Sant Cugat del Vallès, vist que hi podien anar des del cim de la Mola atenent amb tota exactitud la condició imposada pel Papa.
Aquesta llegenda no té fonament històric, però expressa una realitat geogràfica. Efectivament, es pot anar de Sant Llorenç del Munt a Sant Cugat del Vallès, sense travessar ni el més insignificant xaragall, seguint el camí carener que uneix els dos antiquíssims monestirs, i que des que florí la llegenda és conegut pel “Camí dels Monjos”. I bé, la mateixa carena ens duria a Montjuic o al Pireneu a trobar la capçalera de l’estany de Lanós, el Puig de la Grava o de Lagrave, que és el nus orogràfic de la Península Ibèrica amb el Continent (2).
Altra llegenda es diu també: Conten que un dia els monjos de Sant Llorenç, demanaren al comte de Barcelona, nous terrenys per ampliar el seu domini i fundar un nou monestir, i aquest els prometé estendre’s fins allà on poguessin anar sense atravessar cap torrent ni riera. Els monjos ho feren així i arribaren a Sant Cugat, i haurien arribat segurament a Barcelona si el comte, tot esparverat, no els hagués deturat en el camí (3).
Placa del Camí Antic de Sant Cugat de Bellaterra (un tram del Camí dels Monjos)
Hom ha efectuat aquest interessant recorregut i heus-el ací descrit, el “Camí dels Monjos” (4):
De la Mola a la bifurcació del camí que baixa a Cavall Bernat a sobre la carena que separa els sots de C. Marcet, i de la Codoleda Can Torres, (uns 40 minuts)
Al collet del turó de Calderols, (45 min.)
A les primeres cases del carrer de Sant Llorenç de Matadepera, (uns 16 minuts)
A Santa Magdalena Puigbarrals “runes” (uns 22 min.)
A C. Petit, (uns 8 min.)
Al pont sobre la via ferrada dels trens del Nord (ara un xic separat cap a l’E. del veritable lloc des de la construcció de la doble via), (uns 14 Min.)
A la carretera de Terrassa vorejant per la part del cementiri nou, (uns 15 Min.)
Al poc es passa per C. Torrella del Mas (on la llegenda diu que es trobaren els monjos de Sant Cugat i els de Sant Llorenç del Munt, per ésser a mig camí, (TOTAL 160 minuts)
Minuts des del cim de la Mola:
Al camí d’ “Els Bellots”, casa que resta pocs minuts a la dreta ( uns 22 min.)
Al camí de Can Sabater de Santa Margarida, també poc distant i a la dreta, (uns 8 min.)
Al camí de Can Parellada, al de la Por ( uns 20 min.)
A l’indret del Pujol Blanc, cim de la serra de Galliners (uns 25 min.)
Al repeu del turó de la Creueta, es tira per la dreta deixant el camí del C. Viver, que és proper a l’esquerra; a la carretera de Rubí. ( uns 25 min.)
Al collet de Can Camps (damunt mateix de la casa), (uns 13 min.)
Ací es segueix l’antic camí de Sabadell a Rubí, Al trencall de dit camí vers l’esquerra. A la capella de Sant Domènec de Sant Cugat (uns 47 min.)
i des d’ací al monestir de Sant Cugat del Vallès (uns 15 in.)
En total 363 minuts
o sigui, 6 hores, 3 minuts, camí efectuat amb un pas regular, però seguit.
Tot com hom ha descrit, no pot ésser més aproximat a la veritat la suposició popular de la qual es desprèn que Can Torrella del Mas és a la meitat del camí d’aquest trajecte, car hi ha una diferència de 9 minuts de més en la segona part de l’itinerari (això és, sense comptar res des de la carretera a la casa), diferència que fent el camí a la inversa, tal vegada es trobaria de més en el trajecte final.
I ara, abans de finalitzar aquest modest treball, hom li cal fer unes observacions.
A Matadepera, cal seguir la carretera fins el camí de l’esquerra més proper a la riera de les arenes. Entre Can Montllor i la via es troba el camí vell de Terrassa a Sabadell, el qual es segueix unes passes, i tot seguit s’agafa el camí de la dreta, al repeu d’un marge i sota una vinya i vorejant un camp. Prop del camí de Can Parellada al cap del Mujal, han fet perdre el camí llaurant-lo i sem-brant-lo: cal atravessar el camp.
Heus ací explicat breument l’antic “Camí dels Mon-jos”. Si hom vol prendre’s la curiositat de fer-ho, podrà comprovar pràcticament el que hom ha descrit.
FRANCESC GOSALBESI CASTAÑÉ. (De “Amics del Folklore de Catalunya”).
(1) Conegudes per mitjà de publicacions. (2) Cultura Cristiana, per J. Montllor.
(3) I. G. d’Excursions.
(4) Efectuat el 29 d’octubre del 1933.
Portada de número 31 del setmanari Curiositats de Catalunya (1936-1937) 📷 Biblioteca de Catalunya
Font: Francesc Gonsalves Castañé, Ignasi Roda, Curiositats de Catalunya, nr. 31, 29 agost 1936, Biblioteca de Catalunya
Perquè la valor cultural d’una llengua no es pot mesurar grosserament per la seva extensió, sinó que s’ha de mesurar per la seva intensitat. Penseu sinó en la petita Grècia antiga, civilitzadora de tot el món, l’antic i el modern. I en canvi, ¿quina influència exerceix damunt la civilització humana la llengua xinesa que parlen tants centenars de milions d’homes?
Barcelona, 29 març 1883-7 març 1955
En aquests tràgics moments d’heroica lluita contra el feixisme, en els quals es juga per molts anys l’esdevenidor de Catalunya i d’Ibèria tota, no em sembla inoportú parlar-vos una estona de la llengua catalana. Ella forma part essencialíssima dels elements socials i racials exaltats per la lluita present.
Ara ja han desaparegut, respecte a la nostra llengua, els recels, els prejudicis i els malentesos creats, difosos i alimentats per una vil política.
Per altra banda, no ens haurien d’estranyar certes incomprensions quan, per dissort, encara molts de catalans ignoren les raons d’estimar llur magnífica llengua.
Una immensa majoria l’estimen senzillament perquè és la nostra. I ja és una гаó. Una llengua és una funció natural de la persona social humana, i per ser-ho mereix tots els respectes. Una llengua no és, doncs, sinó la nostra ànima social mateixa en acció expressiva. Renunciar-hi, doncs, és perdre l’ànima pròpia, sense arribar mai a poder adquirir-ne una d’aliena. Cada dia es farà més evident, la ciència, la pedagogia ho veuran més clar cada dia que la substitució de la pròpia llengua per una altra, no solament constitueix una violació contra un fet natural, sinó que posa en perill d’inferioritat la vida espiritual i, per tant, la intel·ligència mateixa.
Però no és solament per ser la nostra que havem d’estimar i defensar la llengua catalana, sinó també per les altes valors de cultura que representa dins la història de la cultura universal. En aquest sentit, pоdem dir sense passió, amb plena objectivitat científica, que la llengua catalana és una de les més importants del món.
Perquè la valor cultural d’una llengua no es pot mesurar grosserament per la seva extensió, sinó que s’ha de mesurar per la seva intensitat. Penseu sinó en la petita Grècia antiga, civilitzadora de tot el món, l’antic i el modern. I en canvi, ¿quina influència exerceix damunt la civilització humana la llengua xinesa que parlen tants centenars de milions d’homes?
No hi ha cap llengua, naturalment, qui pugui pretendre a ser universal per la seva extensió. El francès, qui és culturalment la més universal avui encara, no és pas la més extensa. Quant a les dificultats pràctiques i utilitàries, no es poden resoldre, pel procediment antihumà d’imposar una llengua única, sinó per mitjà del poliglotisme, com veurem tot seguit.
***
La llengua catalana és germana i hereva d’aquella gran llengua provençal, primera Antre les vulsars llatinas qui dupa manera gairebé prodigiosa, atenyia un grau tan considerable de cultura i refinament literari, que esdevenia llengua civilitzadora de les bàrbares corts europees; ella va crear totes les formes de la poesia moderna i va encendre les primeres guspires del Renaixement.
D’aquesta primera llengua universal després del llatí, és germana la llengua nostra, puix que les dues són modalitats d’una mateixa llengua ideal, són filles d’un ma-teix corrent cultural el que podríem anomenar occitano-llatí. De totes les variants dialectals occitanes, el català és la qui més pot reivindicar l’honor d’assemblar-se a la seva germana, de continuar-ne dignament i haver-ne superat l’alt esperit civilitzador. Assassinada a la batalla de Muret la cultura provençal, havia de ser la llengua nostra la qui mantindria i continuaria l’honor de la gran cultura romana.
*** Encara que en posseïm documents literaris molt anteriors, el gran prodigi de la nostra llengua no s’havia de produir fins al darrer terç del segle XIII, per obra del sublim esperit de Ramon Llull. Gràcies a ell, de sobte, la llengua catalana arriba al més alt grau de riquesa, de refinament i de cultura. I, primera entre totes les parládes avui al món, ateny el nivell més elevat que pugui atènyer un idioma: arriba a dominar, amb tota perfecció, l’expressió filosòfica i científica. Tan perfecta l’expressió filosòfica de Ramon Llull, que la majoria de les altres llengües no van poder competir-hi fins segles després.
Impossible, naturalment, en pocs minuts, de resumir-vos la història de la llengua catalana. Centenars de poetes i de prosadors la cultiven durant els segles XIII, XIV i xv, i li donen tresors literaris dels quals les més elevades cultures del món es farien gran festa. Penseu només en Ausíes March, un dels més grans poetes de qui la Humanitat pot enorgullirse. Recordeu els nostres meravellosos Cronistes, els refinats humanistes I bé, aquella gran cultura nostra va ser també atuïda, però no morta, per criminals imperialismes. Atuïda la llengua, atuida l’ànima. Durant segles la cultura de casa nostra no va donar cap gran figura digna de comparar-se amb les de les seves èpoques d’esplendor. La nostra ànima dormia; vergonyosament dormia com Bernat Metge, en qui la llengua catalana arribava a un màxim grau de refinament.
*** La llengua catalana s’estenia per tota la Mediterrània, fecundava cultures, arribava a ser llengua oficial en llunyans països, esdevenia llengua de luxe en les refinades corts italianes.
Van ser els poetes, al segle XIX, qui van despertar-la. I, de sobte, la nostra gran cultura renaixia. Poetes, prosadors, erudits de tota mena, es posaven a la tasca; ; homes com Aguiló i Pelai Briz qui explorant la llengua d’altre temps la tornaven a l’activitat literària, i estudiant-ne el folklore posaven els fonaments del nostre modern parlar de cada dia.
Però un altre prodigi havia d’esdevenir-se: la meravellosa obra poètica i lingüística de Jacint Verdaguer. Ell va comprendre que els elements de la nostra llengua actual era principalment a les seves fonts encara vives on calia cercar-los. Gran part del nostre poble situada lluny de les influències corruptores de ciutat, servava les essències més vives i més belles de la llengua catalana. I Jacint Verdaguer, recorrent els pobles de muntanya i de marina, anava cercant, anava triant, i es formava una llengua tan bella, tan harmoniosa, tan fina i enèrgica a la vegada, que alguns crítics d’altres països havien arribat a pensar que se la inventava ell. Però Verdaguer demostrava com no havia fet tasca d’inventor, sinó de col·lector en els tresors de la llengua que havia sabut de conservar, enmig de tants motius de corrupció, el nostre poble.
Formada per Verdaguer definitivament la nostra llengua literària i parlada moderna, mancava tornar-li definitivament el llenguatge de l’alta cultura que havia parlat altre temps. I aqueixa ha estat la tasca de la generació a la qual tinc l’honor de pertànyer. Tots nosaltres ens havem esforçat per dur a la nostra llengua els termes del llenguatge urbà, de la filosofia, de les ciències i de les tècniques. Al mateix temps, per tal d’ajudar a la seva plena maduresa, havem col·laborat en la magnífica labor unificadora i depuradora del gran Pompeu Fabra, el qual representa un altra fita cabdal en la història de la nostra cultura.
Ara el català és ja una de les llengües més riques, més afinades, més aptes, per a tota humana expressió, entre les més cultes del món. La seva riquesa en vocals, la diversitat dels seus fonemes, la vivacitat dels seus ritmes, la fan instrument admirable de l’expressió literària, poètica i musical. Molt poques la igualen en riqueses sonores; fins a tal punt, que s’ha pogut fer-hi experiments molt curiosos. Anys fa, per exemple, la famosa revista catalana de Nova York, La Llumenera, publicava un treball humorístic «La llengua catalana mare de totes les llengües>> en què servint-se de frases combinades per un joc fonètic, eren imitades totes les llengües antigues i modernes, classificades segons el sistema de Max-Müller.
Deixant la part de facècia, d’aquell expernmet sorua confirmada la gran nyatsa sonora i rítmica de la nostra admirable llengua.
La nostra literatura, la cultura nostra, són avui objecte d’estudis i traduccions per part de personalitats il·lustres de tot el món civilitzat. Poetes, novel·listes, pensadors, la treballen a Catalunya amb amor i excelència i el nostre poble s’afanya a parlar-la cada dia amb més de perfecció.
***
Quan una llengua, quan una cultura arriben al grau on han arribat les nostres, són intangibles. Qualsevol atemptat contra elles és un veritable crim contra la cultura universal, de la qual formen part importantíssima, i per tant, contra la humanitat mateixa.
Ara ja sap tothom que la conservació i la defensa de la pròpia personalitat espiritual i cultural, no posa en perill, ens afavoreix la germanor envers els altres pobles i les altres cultures.
La veritable amor necessita un peu d’igualtat: submissió o acatament ja no és amor, sinó rebaixament a la personalitat d’altri.
Per altra banda, els escriptors catalans, podem figurar entre els més internacionalistes de tot arreu; la majoria posseïm di-verses llengües i ens esforcem a traduir i assimilar-nos les obres cabdals de tot país i de tota època. I aquesta, ho repeteixo, és la veritable, l’única solució de l’internacionalisme : federació de personalitats, federació de cultures; pensar, viure i escriure en la nostra llengua; conèixer i estimar les dels altres.
Altra cosa seria voler passar per la tragèdia espiritual de tantes de gents colonitzades, tipus amfibis qui ja no són ben bé ells ni poden adquirir, per impossibilitat d’adquirir biològica i psicològica, la personalitat ral de llurs dominadors, els quals es burlen de llur parlar i de llurs maneres, perquè en realitat els consideren com a sers inferiors.
Cal que anem pel món amb la dignitat de la personalitat nostra, de la nostra ànima, de la nostra llengua i de la nostra cultura; que això per altra banda, fan tots els pobles, fins els més avançats en llurs reivindicacions socials i econòmiques.
I si nosaltres no ho féssim així, per molt internacionalistes i avançats que ens creguéssim, lluny de ser uns ciutadans del món, no passaríem de ser, lamentablement, uns provincians del món.
J. FARRAN I MAYORAL
(*) Conferència radiada dins la sèrie organitzada per l’Agrupació d’Escriptors Catalans.
Portada del número 404 de Mirador, 21 gener 1937 📷 Biblioteca de Catalunya
Font: Setmanari Mirador, Biblioteca de Catalunya, J. Farran i Mayoral
“La meva aportació pot servir per situar el moment i la raó d’aquesta silueta que durant uns quants anys va ensenyorir aquest bocí de Bellaterra, un cigne cisellat en un xiprer d’amunt d’una peanya de tres prismes, un de quadrat, un de rectangular i un de piramidal o mig piramidal esculpits a tisora de poda” IGNASI RODA FÀBREGAS
Ignasi Roda Fàbregas i el seu llibre Bellaterra 1930-2005, Crònica de 75 anys
LA MORT DE SIGNE
L’entrada de Wikipèdia de Viot cita encertadament la fon de l’Enciclopèdia Catalana que diu que: L’Art topiària és una pràctica de la jardineria que consisteix a donar formes artístiques a les plantes mitjançant l’esporga. El seu origen es troba en la jardineria dels romans i va continuar durant el Renaixement italià, fins a arribar al punt culminant amb André Le Nôtre* realitzador dels jardins de Versalles el 1662, que va donar a les plantes formes còniques i piramidals.
El disseny de les estacions de la línia Ferrocarrils de Catalunya (FCC actualment FGC), impulsada per Carles Emili Montañés i Criquillon** (1877-1974) i que unia Barcelona i el Vallès Occidental, contemplava la incorporació de zones enjardinades junt als edificis de les estacions de certa singularitat.
El fet que Bellaterra fos anunciada com a Ciutat Jardí donava peu a la idea de dissenyar un jardí seguint l’estètica del moviment urbanístic d’Ebenezer Howard*** (Londres 1850-1928) que preconitzava l’Art Topiària com a part fonamental del seu projecte. Si ens fixem en la fotografia del citat article de Viot, veurem que el xiprer escultura connecta visualment amb l’Av. Joan Fàbregas, aleshores Av. Central, és a dir que hi havia una voluntat estètica i paissagística d’unir l’estació amb la urbanització.
IGNASI RODA FÀBREGAS (Cronista de Bellaterra)
Vista aèria. Pel fet que l’hostal ja compti amb tota l’edificació feta, podem datar la fotografia de finals dels 50 primers dels 60. El 1962 es van començar les obres per a asfaltar la carretera B-V1414 des de l’Av. Marcet. En la foto encara es pot apreciar el xiprer/cigne i fins i tot el disseny de les altres parts enjardinades de lestació. És evident que la intenció dels ferrocarrils era la d’integrar tota l’estació a la plaça.
*André Le Nôtre (París, 12 març del 1613 – 15 de setembre del 1700) fou jardiner del rei Lluís XIV de 1645 a 1700 i va tenir sobretot com a tasca concebre la disposició del parc del palau de Versalles, però també el del Château de Vaux-le-Vicomte i del Château de Chantilly. Era un famós cortesà i aconseguí fer amistat amb Lluís XIV. Va ser l’autor dels plànols de nombrosos jardins a la francesa.
**Carles Emili Montañès i Criquillion(Barcelona, 1877 – Madrid, 1974) va ser un enginyer industrial que treballà en dues companyies de tramvies de Barcelona, tingué un paper important en la fundació de la Barcelona Traction, Light and Power i de Ferrocarrils de Catalunya (1912). Fou president de Ferrocarril de Sarrià a Barcelona (1911), Governador Civil (1919), diputat al Congrés dels Diputats. En la dècada de 1940 recolzà a Joan March en el seu assalt a la Barcelona Traction. També fou president del Cercle Català de Madrid durant els anys seixanta.
***Ebenezer Howard(Londres, 1850 – 1928) fou un arquitecte i urbanista, autor de Garden Cities of Tomorrow, obra on exposa una utopia basada en la ciutat-jardí o en l’harmonia entre el món urbà i la natura. La publicació del llibre va propiciar la fundació del Garden City Movement. El seu pensament està influït per Edward Bellamy, Robert Owen i Walt Whitman i és patent en l’obra d’arquitectes posteriors com Frank Lloyd Wright.
Proposava edificar ciutats de mida petita, estructurades al voltant de barris o suburbis envoltats de camp però prou propers els uns als altres com per gaudir d’una àmplia gamma de serveis. Cada barri havia de ser econòmicament autosuficient i governat pels mateixos habitants. A cada barri, els serveis se situarien envoltant les illes de cases, amb preus assumibles per totes les classes socials. Estarien protegits d’ampliacions fruit de l’especulació per un sòl no edificable de propietat comunal. Es van intentar aplicar les seves idees al disseny de la ciutat de Letchworth.
També va defensar l’ús de l’esperanto com a eina de comunicació universal, idioma que va emprar en alguns discursos públics.
“Qui no recorda aquell equip de gala del F.C.Barcelona, entrenat pel mister Laureano Ruiz? Ell mateix ens va recordar la seva alineació sobre un paper de carta, al restaurant La Taula de Barcelona:
Sadurní, Rifé, Costas, Migueli, De la Cruz, Neeskens, Marcial, Asensi, Reixach, Sotil i Cruyff
Laureano Ruiz, entrenador de futbol del primer equip del Barça l’any 1976, amb Francesc Pérez, propietari del restaurant La Taula, de 1994 a 2015
Laureano Ruiz Quevedo (Escobedo, 21 d’octubre de 1937) va ser jugador professional de futbol i més tard entrenador, sent el FC Barcelona el club més important al qual va dirigir, l’any 1976. Va arribar per substituir Hennes Weisweiler, gràcies al seu coneixement del club barcelonista, ja que era un home de la casa. Després d’ell, va tornar al club Rinus Michels.
BIOGRAFIA
Laureano Ruiz Quevedo (Escobedo de Villafufre, Cantàbria, Espanya, 21 d’octubre del 1937) és un exfutbolista i entrenador espanyol, sent el FC Barcelona el club més important al que va dirigir, el 1976.
Porta entrenant des de fa més de 50 anys. Als 15 entrenava un equip de barri, en què militava Vicente Miera. Als 18 jugava al Racing de Santander i entrenava els juvenils, que havien estat els seus companys. Als 24 va passar a la Gimnàstica de Torrelavega, seguint com a entrenador dels tres equips juvenils del Racing (quan tots dos equips s’enfrontaven, Laureano vivia una situació que, potser, ningú no ha conegut), als 28 anys va deixar de jugar per entrenar el Racing professional (era el tècnic més jove d’Espanya).
La seva activitat futbolística
Jugador i entrenador, ha transcorregut principalment al Racing (22 anys), Barça (8 anys), Celta de Vigo i Escola Municipal de Santander (21 anys). És l’únic tècnic que ha dirigit en totes les categories, des de Primera Divisió fins a Benjamins, passant per Segona A i B, Tercera, Juvenils… Amb el Racing i el Barça ha estat 7 vegades campió d’Espanya.
La seva llarguíssima carrera com a tècnic fa que siguin més de 25.000 els jugadors que ha dirigit –rècord mundial?–, alguns internacionals com Cruyff, Neéskens, Marcial, Rexach, Migueli, Asensi, Sotil, Sadurní, Costes i de la Creu (Barça). Manolo, Castro i Ademir (Celta). I Sampedro, Damas i Quique Setién (Racing).
També són moltíssims els que es van iniciar amb ell, arribant a la cúspide del futbol: Miera, Zaballa, Joan Carles, Aguilar, López, Sánchez, Fortes, Carrasco, Calderer, Ferrer, Ivan De La Peña, Ivan Helguera, Munitis (tots internacionals), Chinchón, Fernández, Zoco, Càndido, Moratalla, Manolo, Corominas, Moret, Durán, Salva, Lluís Helguera, Ismael, Jonathan Valle, Matabuena, Cristian, Juanjo, Samuel, Marcano, Edu Bedia i molts més.
Actualment és director de l’Escola Municipal de Santander.
Laureano Ruizva treballar a les categories inferiors del Barça els anys setanta i vuitanta. També va destacar la seva tasca al futbol base a través del Consell de l’Esport de la Generalitat de Catalunya fins al 1987, quan va rebre una oferta del Racing de Santander per a encarregar-se de la seva escola de futbol.
Es va especialitzar en la formació dels futbolistes joves, havent publicat diversos articles en diaris com ara El Diario Montañés, El País i Mundo Deportivo.
BELLATERRA.CAT 