BELLATERRA.CAT

Adesiara publica la traducció monumental d’‘Heroides’ de Publi Ovidi Nasó, que en la seva època va inaugurar un gènere literari, en versió d’Esther Artigas

Publius Ovidius Naso, conegut en el món catalanoparlant com a P. Ovidi Nasó, fou un poeta romà que va escriure sobre temes d’amor, dones abandonades i transformacions mitològiques. Se’l compta, junt amb Virgili i Horaci, com un dels tres poetes per excel·lència de la literatura llatina.

Encara no se saben els motius per què August va desterrar el poeta Ovidi, que moriria a Tomis, a la mar Negra, però el cert és que el retir de la cort romana li va servir per arrodonir una de les obres més singulars i extraordinàries de la història de la literatura, en paral·lel a dos coetanis, els també poetes Horaci i Virgili. Ovidi va deixar per a la posteritat obres fonamentals com ara les Metamorfosis, els Fastos, les Tristes, les Pòntiques, l’Art d’enamorar i els Remeis d’amor, que, encara ara, són el manual més perfecte per superar l’amor no correspost, el primer llibre d’autoajuda de la història.

Aquests dies de rentrée ens arriben, de les mans d’Adesiara, les excepcionals Heroides, que en la seva època van inaugurar un gènere literari i que ara, en moments d’indiscutible vigència, arriben en nova traducció d’Esther Artigas – s’hi ha passat gairebé quatre anys!– i un assaig introductori de gran valor de Pere Fàbregas. Amb el títol convencional d’Heroides (‘heroïnes’ o ‘dones d’herois’), o de l’alternativa més exacta Epistulae heroidum (‘cartes d’heroïnes’), s’apleguen un total de 21 epístoles en vers, que es poden dividir en dos grups.
Perquè se’n facin una idea, els editors es pregunten i es contesten: “Què sentia Ariadna traïda pel seu amant i abandonada en una illa deserta? Com és que Hèlena es va deixar seduir per Paris? Quines angoixes afligien Penèlope després de vint anys d’absència del marit? De què es dolien Fedra, Dido o Medea en els moments crucials de les seves històries? Amb un enginy extraordinari i una enorme voluntat d’experimentació, Ovidi ens presenta una col·lecció de 21 cartes en vers en què dona veu a algunes heroïnes mítiques, i també a alguns herois, decidit a explorar, no sense una bona dosi d’ironia i de manipulació juganera, els sentiments, les emocions i els turments que suscita l’amor.”

Intèrpret de l’amor com ningú, Publi Ovidi Nasó ens ofereix versions d’alguns dels grans amors històrics i de la mitologia dins un catàleg de comportaments i conductes que el poeta desxifra.

Fàbregas apunta, en el primer paràgraf, que els amors feliços i sense obstacles no acostumen a despertar gaire interès, perquè ni alleugen ni il·luminen la nostra pròpia dissort. No en va la història de la literatura i de l’art occidentals és plena d’històries d’amor desafortunades. La literatura antiga no n’és cap excepció, i l’elegia llatina en particular es pot considerar, en molts sentits, el gènere per excel·lència de l’amor infeliç, apassionat i incondicional alhora.
Ovidi, tot i ser continuador dels elegíacs Corneli Gal, Tibul i Properci, entre els anys 20 i 2 aC va compondre una sèrie d’obres de caire elegíac: els Amors, l’Art d’enamorar i els Remeis a l’amor. Totes estan construïdes sobre la base de les convencions del gènere instituïdes pels seus predecessors, però Ovidi, com va fer al llarg de tota la carrera poètica, fa gala d’un enginy extraordinari (fins i tot excessiu, segons alguns) i d’una enorme voluntat d’experimentació que posa a prova els límits dels gèneres i les convencions literàries establertes. Això, tot sovint, dona lloc a formes híbrides que, com s’esdevé en el cas de les Heroides, acaben resultant completament noves. Fàbregas continua afirmant: “El tema exclusiu de l’elegia llatina és l’experiència amorosa, pretesament autobiogràfica, del poeta. L’amor del poeta amant vers la figura idolatrada de la seva estimada, encara que sigui cruel, inconstant i capriciosa, esdevé l’única raó de ser no només de la seva vida, sinó també de la seva activitat poètica. Les alegries són poques; els sofriments d’amor, molts; tanmateix, rares vegades el poeta amant desisteix, sinó que s’esforça a captivar o reconquistar la noia. Les experiències amoroses que es narren en les col·leccions elegíaques, amb totes les variacions que es vulguin, s’emmotllen en bona mesura a una sèrie de tòpics i motius recurrents que acabaven configurant un codi poètic i de conducta especial.”
Una part està composta en la primera etapa creativa del poeta, abans que abordés reptes de major envergadura, com ara les Metamorfosis i els Fastos. Totes aquestes epístoles es poden llegir en paral·lel al cicle esmentat a l’amor. A través dels diferents períodes, Ovidi va gestar aquesta interessant reflexió, que és també una forma d’autointerrogar-se sobre l’amor abans del Romanticisme i que Hollywood ho envaís tot de sucre. Un exemple de les cartes és la que envia Penèlope, símbol de l’amor conjugal abnegat i immarcescible, al seu marit Ulisses quan la presència dels pretendents fa cada vegada més difícil el govern d’Ítaca i del mateix casal de l’heroi: “Jo no hauria jagut engelabrida en el llit desert, / ni em planyeria, abandonada, del pas lent dels dies, / ni, quan miro de distreure les hores llargues de la nit, / cansaria el pes del llenç les meves mans de vídua.i / ¿Quan no he temut jo perills més greus que els reals? / L’amor és una cosa plena de neguitosa temença.”
La del troià Paris a Hèlena és plena també d’al·licients i passió atansada: “Però mal puc dissimular, perquè qui podria amagar un foc / que es veu sempre traït per la seva pròpia llum? La imaginació dilata la llegenda.”