L’EXPOSICIÓ: Paraules que Escolten Del 7 de març al 26 d’abril del 2024, a la sala gran del Centre Cívic de Bellaterra
📍Els colors il·lustren poesies, mentre les cançons vesteixen els nostres dies.
📍Som una exposició d’art viu, que ens creem a cada instant, en que tu, visitant, ens abraces amb el teu esclat. Ens dediques el teu temps. Ens mires. I ens escoltes. Paraules, que escolten.
📍Som colors que creem teixits. Som paraules que creem escrits. Som emocions, que esdevenim part de l’infinit. Som part de tu. Som part de ningú. I de la humanitat que s’acull allà, més enllà dels esculls.
📍La dansa ens dóna moviment. I una guitarra ens convida a seguir endavant, constantment. Fent i refent un present que s’exhaureix, o s’expandeix. Som paraules, que escolten. Convertides en forma, en ball, en línia, en so, en color, en expressió lliure. En expressió de vida i moviment.
Ainoa Soler, pintora, poetessa i ballarina 📷CEDIDA
Pintora, poetessa i ballarina, l’Ainoa Soler és una artista, feliç d’investigar i crear en els mons de l’art, el moviment i l’educació. Creadora i co-creadora de projectes educatius i facilitadora en processos d’aprenentatge i autoconeixement, ha treballat i continua investigant amb diferents disciplines corporals com la dansa, Dalcroze, Laban i Feldenkrais, unint la seva vocació docent i pedagògica amb la seva curiositat artística i la seva exploració creativa. Actualment desenvolupa una tasca d’integració en camps interdisciplinaris, creant ponts d’unió entre la consciència ecològica, la consciència social i la consciència artística de si mateixa, altres persones, de col·lectius i comunitats, i d’ecosistemes.
ADQUISICIONS I DONACIONS: Per adquisicions i compres de peces exposades, aportacions voluntàries per al projecte i donacions, contacteu directament amb l’autora a: ainoasoler@yahoo.es
El Passatge Ignasi Iglésias de Bellaterra té una llargada d’uns 120 metres, comença al Carrer d’Apel·les Mestre i finalitza al Carrer de Juan Valera. Apareix al plànol oficial de Bellaterra però no existeix la seva placa.
Orfeó Gracienc recorda Ignasi Iglésias l’any 1928
Ignasi Iglésias i Pujades (Sant Andreu de Palomar, Barcelona, 19 d’agost de 1871 — Barcelona, 9 d’octubre de 1928). Fill d’un obrer qualificat que treballava a la Companyia del Nord, es traslladà a Lleida amb la seva família, on cursà el batxillerat i estrenà, amb una colla d’amics, la seva primera obra, La fuerza del orgullo (1886).
L’any 1888 tornà a Sant Andreu i s’interessà pels problemes dels obrers. Estudià pintura i es relacionà amb joves artistes plàstics com ara Ricard Canals, Isidre Nonell i Adrià Gual. Durant un any i mig treballà al taller d’escenògraf de Fèlix Urgellés. Les obres teatrals d’aquesta etapa foren escrites majoritàriament en vers i adreçades a les societats dramàtiques del barri: El remordiment (1891), Sortint de l’ou (1892), L’esclau del vici (1893) i L’escurçó (1893). En aquestes obres retratà l’oposició entre els homes i les dones del seu entorn i l’univers de les classes poderoses. A partir del 1892, s’integrà a la redacció de Lo Teatre Regional, on, a banda de petits quadres dramàtics de circumstàncies, publicà una sèrie de tres articles titulats “L’evolució teatral”, clarament influenciat per la colla de L’Avenç. Segons Iglésias, calia superar el model encarcarat del teatre romàntic i costumista i, sense trair la realitat, fixar-se en el naturalisme teatral d’Europa i en l’exemple d’autors com Zola, Tolstoi o Ibsen. La influència d’Ibsen es nota a L’argolla (estr. 1894) i La cançó nova (1894), on defensà un ideari típicament modernista. Recollint una vella idea de L’Avenç, l’any 1896 fundà amb Jaume Brossa i Pere Coromines el Teatre Independent i representà Espectres d’Ibsen. Amb Fructidor (1897), l’obra d’Iglésias conformà un nou model dramàtic —amb propostes d’obertura moral i social que naixien de la convicció naturalista que les lleis de la natura havien d’estar per damunt de les lleis humanes—, contraposat a les temptatives simbolicoal·legòriques i decadents que representaven autors com ara Adrià Gual. Els conscients (1898), L’alosa (1899) o La resclosa (1899) significaren el punt àlgid del vitalisme d’aquests anys (amb tot, també provà fortuna pels camins més maeterlinckians de la tendència contrària, com ara a Cendres d’amor, 1900, o a Cor endins, 1907, significativament estrenada pel Teatre Íntim de Gual). A principi de segle, com altres autors modernistes, amplià la seva popularitat des del Teatre Romea. Obres com La mare eterna (1900), El cor del poble (1902), on planteja la prioritat de la paternitat afectiva sobre la paternitat física; Els vells (1903), denúncia d’una de les injustícies socials més greus d’aquell moment; Les garses (1905), en contra del diner guanyat sense esforç i que envileix el protagonista més que no pas l’ajuda, i La barca nova (1907) foren considerades globalment sota l’etiqueta de teatre d’idees i contribuïren a la fama de l’autor. A partir d’un determinat moment, però, el model ideològic entrà en crisi i convisqué amb altres propostes: el drama psicològic o la comèdia de costums, com ara La colla d’en Pep Mata (1905), Foc nou (1909), La comedianta (1909) i Flors de cingle (1912). L’any 1909 fou escollit regidor de l’Ajuntament de Barcelona per la Unió Federal Nacionalista Republicana. El 1911 col·laborà en la fundació del Sindicat d’Autors Dramàtics Catalans, tot i que aviat acabà distanciat del projecte. El 1917 exercí fugaçment la direcció artística de la nova empresa d’Evarist Fàbregas al Teatre Romea. Un retorn a l’epopeia social, Els emigrants (1916), drama en què intervingué com a actor, resultà poc autèntic i fracassà. Les darreres obres de l’autor, que no assoliren el ressò de les precedents, s’inscriuen netament en el gènere de costums: La senyora Marieta (1919) i La fal·lera de l’amor (1921). El seu darrer èxit, poc abans de morir, fou La llar apagada (1926), una “alta comèdia” que li estrenà Enric Borràs (l’autor hi planteja el problema de l’esterilitat conjugal, que visqué en la seva vida familiar). El seu enterrament constituí una manifestació d’adhesió popular, i les seves obres completes començaren a ser editades al cap de poc temps. D’entre la seva dilatada producció, són els drames de la primera etapa els que han perdurat i, de fet, no han deixat de ser representats, malgrat que els anys els han envellit notablement. Fou traduït al francès (Les garses obtingué una bona acollida a París), a l’italià i al castellà, i fou representat durant anys a l’Amèrica del Sud.
El Carrer d’El Pedregar de Bellaterra té una llargada d’uns 280 metres, comença al Carrer de l’Escultor Vallmitjana i finalitza al Carrers Apel·les Mestres i Jeroni Martí.
Placa d’El Pedregar de Bellaterra on apareixen un dibuix de la planta castanyer
Félix Estrada Saladich (Monistrol de Calders 1901- Barcelona 1997) va ser l’impulsor de l’empresa Muebles La Fábrica, una de les capdavanteres d’aquest sector a Barcelona i Catalunya, també fundador de l’històric recinte El Pedregar de Bellaterra.
Amant de l’art, es va anar fent amb una bona col·lecció de pintures i, sobretot, d’escultures que va anar reunint a casa seva, al Pedregar de Bellaterra: un jardí – museu de 12.000 m2 amb restaurant, grans jardins amb fonts i salts d’aigua i escultures firmades per artistes com Subirachs, Crespo Rivera, Vicente Larrea, Vasallo, Charles Collet o Perceval, així com arcades de marbre de Carrara i amfiteatre/auditori a l’aire lliure per 150 persones.
Estrada era una home amb un extraordinària visió comercial, un gran emprenedor i un empresari d’èxit que havia estudiat el funcionament de les empreses nordamericanes i dels països més desenvolupats .
Als anys 1940’s, després d’haverse dedicat als negocis en diversos sectors va concentrar-se en el de la indústria del moble a través de l’empresa FERSA (Fábricas de Ebanistería Reunidas. Sociedad Anónima) que no era més que la societat que va desenvolupar l’exitosa empresa Muebles La Fàbrica.
Però abans d’instal.lar-se al carrer Rocafort, Muebles La Fàbrica va tenir tot un seguit de locals escampats pels carrers del barri del Poble-Sec. Aquests primers establiments incloien diversos tallers artesanals i de tapisseria i un modest local de vendes i exposició al carrer Radas. El creixement de l’empresa però, va ser meteòric i Fèlix Estrada va optar per fer una gran inversió concentrant el negoci en un nou edifici al carrer Rocafort 142 que va ser construit en un temps rècord de vuit mesos.
L’any 1948 es produeix el trasllat de la modesta planta de vendes del carrer Radas 20 a la nova seu de Muebles La Fábrica al carrer Rocafort 142. L’olfacte comercial d’Estrada el va portar a celebrar la inauguració de la nova planta de vendes del carrer Rocafort amb un castell de focs artificials des del terrat del nou edifici, que va provocar que tota la ciutat conegués on estava ubicat aquell nou edifici.
D’altra banda, Estrada Saladich va ser també un home amb molta sensibilitat cultural, propietari d’obres d’art i president de l’Asociación Nacional de Coleccionistas.
“El restaurant el van anomenar Finisterre perquè en aquesta zona del nord de Barcelona gairebé no hi havia edificacions i perquè va obrir com marisqueria el 23 de desembre de 1943″.
Equip de professionals del Restaurant Finisterre amb el maître Casas i el Chef Belmonte
El Finisterre ha passat a la història de Barcelona com un dels seus restaurants més prestigiosos de la segona meitat del segle XX. Situat al final del carrer Villarroel fent cantonada amb la Diagonal, fou inaugurat en els darrers dies de l’any 1943.
“Els restaurants de luxe de Barcelona, com el Finisterre, Reno, Via Veneto, etc., no oferien Cuina Catalana, només ho vàren fer després de la mort del dictador, ja que fins aleshores practicaven la sofisticada cuina tradicional francesa“
Detall d’una taula del Finisterre
Els promotors d’aquest restaurant de luxe de Barcelona van ser els industrials Joan Jover i Milagros Marin, juntament amb Joaquim Garcia Torrents, un conegut restaurador barceloní que feia de director entre els seus xarrups de whisky amb força gel, i que deixava a la cantonada de la barra del bar de l’entrada, dirigit pel prestigiós barman Puig.
Brigada de cuina del Restaurant Finisterre de Barcelona l’any 1968 📷 Foto per gentilesa de Lídia García, filla del segon chef de cuina Eugenio García Magdalena
El local va ser luxosament decorat amb fusta guineana, tot aprofitant que els amos tenien negocis d’importació d’aquest material. A la planta del nivell de la Diagonal havia una barra amb un servei de degustació i una gran exposició de marisc en grans recipients. La decoració del menjador, situat a l’entresol, i que donava al carrer Villarroel, era marcadament marinera amb timons, fanals, i d’altres icones marítimes.
Bar del Finisterre
Una gran terrassa coberta, plena de testos amb grans plantes s’estenia els estius fins el final dels anys 60 sobre la vorera del carrer Villarroel, completava l’establiment, mentres es veien passar per “l’autopista Diagonal” les cues de cotxes plens de turistes de pas, que es dirigiren cap a les costes del sur, ja que en aquells anys Barcelona vivia d’esquena al mar i les rutes d’en Gaudí no estaven gaire promocionades. Sota la direcció de Salvi Vila Pi, el prestigiós relaccions públiques Carlos Martorell i Estrella Salietti van redecorar el Restaurant Finisterre de Barcelona
Prospecte publicitari del Finisterre
L’any 1972 va patir una forta crisi i va ser comprat per Salvi Vila Pi i Joan Duran Camps, que el van renovar i modernitzar, fent desaparèixer la terrassa a causa del trànsit i el soroll. En morir Duran el va succeir la seva vídua Pepita Pontonet i el 1990 va abandonar la societat Salvi Vila, que era el director oficial.
Inovidable fou el seu històric equip professional de Cuina i Sala, una autèntica Escola d’Hosteleria de Luxe, amb el Chef Belmonte, el seu segon de cuina, en Eugenio Garcia Magdalena Nascut el (12/10/1025), per tant, a dia d’avui amb 99 anys, el pastisser Pepito, en TomàsRocamora, un autèntic expert amb la graella de carbó i els punts de la carn, el pastisser Pepito, sense oblidar l’equip de menjador, com els maîtres Casas i Paulí, i els cambrers Escudero, Bruch, Dupré, Eliseo, Isaías i en Joan. Puig el gran bàrman.
Qui no recorda la seva clàssica cuina com per exemple, la Paella Parellada, Llenguado al Cinzano, Rap Costa Brava, Filet Stroganoff, Steack Diana, la sofisticada recepta de Becada flambé preparada davant del client, Pollastre a la Kíev, els primers mini popets saltejats amb all i julivert, Salmó salvatge amb la seva etiqueta de cartró del riu Eo, Angules a la bilbaina, Filet Wellington. Postres del pastisser Pepito com la gegant Milfulles de Crema Catalana, els Souflés de llimona, Grans Marnier o Xocolata, els Bunyols de poma flambés al Cointreau o la millor recepta de Barcelona de Crêpes Suzettes preparada davant del client. Les patates Souflés eren increïbles, grans i esponjoses, les Graufetes, les Pont Neuf, les alumetes, les palla, etc., Recordar alguns clients fidels del Finisterre, com Joan Miró, Doctor Puigvert, Xavier Cugat, Carmen Balcells, Juan Antonio Samaranch, Paco Godia, Juan Antonio Andreu, Fernando Coll, Gonzalo Comella, Tita Cervera i la seva parella Lex Barker, Montserrat Caballé, Alfredo Kraus, Alícia de Larrocha, etc.,
El Finisterre va ser centre trobades per tancar o obrir negocis. Era freqüentat per representants d’empreses i banquers propers, com per exemple la família Botín, fins al seu tancament l’any 1994, com a conseqüència d’una mala gestió econòmica que va fer inviable la continuïtat del negoci. Va tancar amb un deute a la Seguretat Social de 73 milions de pessetes.
Portada de la carta del Restaurant Finisterre de Barcelona (1943-1994)
El prestigiós cronista barceloní, en Lluís Permanyer considera que, a partir dels anys cinquanta, ningú no dubtava a considerar-lo com el millor restaurant de Barcelona. Només a partir de l’obertura de Reno als anys seixanta l’hegemonia de Finesterre va començar a ser posada en qüestió. A començaments dels anys seixanta, després d’un curt període de crisi derivada de desavinences entre els accionistes, el restaurant va canviar de direcció i va recuperar l’esplendor d’abans amb reformes al local i una nova orientació molts més moderna de la cuina, els seus nous propietaris i socis, en Joan Durán, del Restaurant El Portús i Salvi Vila, de Darnius.
Amb l’arribada de la democràcia el restaurant va perdre la terrassa i la seva decadència començà a fer-se palesa a partir dels anys noranta, fins a la seva desaparició l’any 1994 a conseqüència d’una mala gestió econòmica que feu inviable la continuïtat del negoci.
Logotip oficial del Restaurant Finisterre de Barcelona (1943-1994)
L’any 1583 es va inaugurar al Raval (davant d’on avui hi ha la Plaça Vicenç Martorell) la Casa de la Misericòrdia.
Cèrcol on es deixaven els nadons abandonats |CEDIDA
Era un conjunt d’edificis conventuals que fins al segle XIX es va mantenir gairebé intacte. De l’hospici, al Carrer de les Ramelleres,17, Barcelona, se’n cuidaven les monges, les germanes de la Caritat, que es van començar a fer càrrec dels nens abandonats de la ciutat. Si hi heu passat per davant alguna vegada, potser haureu vist que a la paret (avui una mica diferent de com era llavors) hi ha dues obertures amb una tapa de fusta. El cèrcol més gran, que hi ha a la part inferior dreta, són les restes del torn d’orfes. Quan algú volia abandonar un nadó de manera anònima, el deixava a la part de fora del torn i feia girar la roda, de tal manera que el nadó entrava a l’hospici. Darrera l’esperava una monja amb un bressol sempre preparat. L’orifici que hi ha a la part superior esquerra del cèrcol, feia funció d’ull, i també de caixa d’almoines que les monges recollien i utilitzaven per finançar el funcionament de l’hospici. Evidentment, aquest torn ja no està en funcionament, però es va mantenir fins el 1931.
Casa Maternitat del carrer Ramelleres de Barcelona, on hi havia una finestra giratòria, anomenat torn, on les mares abandonaven els nadons. Aquests rebien el cognom Deulofeu, “Deu lo feu”|CEDIDA
AMAGAT DISCRETAMENT AL COR del Raval, hi ha una petita entrada de fusta que antigament estava adossada a la Casa de la Misericòrdia. Tot i que sembla una ornamentació, o una mena de petit santuari, l’entrada era de fet una plataforma giratòria de fusta que s’utilitzava per deixar de manera anònima donacions per a l’església, inclosos nens no desitjats. Fundat originàriament a finals del segle XVI, l’edifici del número 17 de Ramelleres es va convertir en orfenat al segle XIX. Com molts altres orfenats i convents de l’època, una característica principal de l’edifici era la seva plataforma giratòria de fusta, que permetia als indigents col·locar-hi els seus nadons i girar-los de manera anònima als braços d’un membre del personal dins de la llar.
Activa des de 1853-1931, la plataforma giratòria va veure passar centenars de nadons pel seu portal cap a l’orfenat. De vegades es deixaven altres donacions, inclosos diners i queviures, però sobretot, els nadons eren deixats per pares que no els feien o no podien fer-se càrrec. Avui dia, una petita entrada de fusta és l’única resta de l’orfenat de Barcelona i de l’acollida de nadons.
El Carrer de Garreta de Bellaterra té una llargada de 90 metres, comença al Carrer de Ramon Llull i finalitza als Carrers de Pere Quart i Narcís Monturiol.
Placa del músic Garreta de Bellaterra amb dibuix de fulles de freixe (Fraxinus)
El músic Juli Garreta i Arboix (Sant Feliu de Guíxols, Baix Empordà, 12 de març del 1875 — Sant Feliu de Guíxols, Baix Empordà, 2 de desembre del 1925) De formació autodidàctica, en composició havia rebut nocions de música del seu pare, Esteve Garreta i Roig, rellotger i músic, i de Ramon Novi. Actuà a l’orquestra i cobla del seu pare i, més tard, en el conjunt instrumental Quintet Garreta, i exercí l’ofici de rellotger a Sant Feliu.
Fou un músic romàntic i intuïtiu que s’expressà en un llenguatge musical ric en sonoritats contrastades. Després d’unes Impressions simfòniques (1907) per a orquestra de corda, escriví les següents obres simfòniques: Scherzo (1915), Preludi mediterrani (1918), Suite en sol o Suite empordanesa (1921), Pastoral (1922), Les illes Medes (1923) i el Concert, per a violí i orquestra (1925). En el camp de la música de cambra escriví un Quartet, per a piano, violí, viola i violoncel (1898), una Romança en la menor, per a violí i piano, Joguina, per a violoncel i piano, la Sonata en do menor, per a piano (1922), premiada en el Tercer Concurs Eusebi Patxot i Llagostera, i la Sonata en fa, per a violoncel i piano (1923), dedicada a Pau Casals i estrenada pel mateix Casals.
Garreta és autor també de cançons per a cant i piano. Transformà la sardana en una forma musical apta per al concert i contribuí decisivament que fos coneguda internacionalment.
Des de La pubilla (1897) fins a La llar, la seva darrera sardana, n’escriví més de setanta-cinc, entre les quals es destaquen Pastoral i Juny per la seva extraordinària qualitat. Algunes d’aquestes sardanes foren orquestrades per Garreta amb un gran refinament en la instrumentació i l’harmonització: A en Pau Casals (1920), Isabel (1920), Giberola (1920), La pedregada (1921), etc. També foren orquestrades la de la Suite Empordanesa i la de la Sonata, per a piano. En la sardana Llicorella introduí l’ús de la sordina en els instruments de metall de la cobla.
El 2 de març de 1974, avui fa 50 anys, tot i una intensa mobilització nacional i internacional, el règim franquista executa el militant anarquista Salvador Puig i Antich
Mural dedicat a Salvador Puig Antich INSTAGRAM ROC BLACKBLOCK.
Roc Blackblockja ha acabat el mural dedicat a Salvador Puig Antich, que s’inaugurarà diumenge a la tarda en el marc de les jornades de record i homenatge que organitzen els col·lectius llibertaris. Es troba al barri de Vallcarca, en un mur de 10 metres, a la plaça batejada popularment com la d’Uri Caballero, entre els carrers de Cambrils i la Farigola. Blackblock hi ha treballat els darrers dies sense haver rebut cap encàrrec, per decisió seva, i coincidint amb el 50 aniversari de l’execució de Puig Antich per “a reivindicar” la lluita revolucionària en què es va implicar a fons, fins a morir. D’altra banda, el Memorial Democràtic farà demà una ofrena floral a la Model de Barcelona com a homenatge a Puig Antich. Es farà a les 9.30 del matí coincidint amb el dia i l’hora de la seva execució fa cinquanta anys. Comptarà amb la participació de la consellera de Justícia, Drets i Memòria, Gemma Ubasart i González, així com del director del Memorial Democràtic, Jordi Font Agulló, i el president del Consell de Participació de la institució, Carles Vallejo.
📍L’expedient de presó de Salvador Puig i Antich (1974) a l’Arxiu Nacional de Catalunya:
El Carrer de Narcís Monturiol de Bellaterra té una llargada d’uns 60 metres, comença a l’Avinguda Bertomeu (BV-1414) i finalitza als Carrers Garreta i Pere Quart. A la placa apareix dibuixada la flor de ginestell (Genista Cinerea).
Placa del Carrer de Narcís Monturiol de Bellaterra amb dibuix de flors Ginestell
Narcis Monturiol i Estarriol (Inventor i polític) Figueres, Alt Empordà, 29 de setembre de 1819-Sant Martí de Provençals, Barcelonès, 6 de setembre de 1885 Estudià a Cervera i a Barcelona, on es llicencià en dret (1845), carrera que no exercí. Amic d’Abdó Terrades, es féu republicà i fou redactor d’ El Republicano . Intervingué en les bullangues de Barcelona del 1842 i del 1843. Aprengué l’ofici de caixista i, influït per les idees d’Étienne Cabet (amb el qual entrà en contacte epistolar), muntà una impremta amb un amic i edità les revistes La Madre de Familia (1846) i La Fraternidad (1847-48), on divulgà els ideals icarians i hi publicà una traducció del Voyage en Icarie , de Cabet, feta per ell i un amic, F.J. Orellana. Amb la revista, féu costat a l’expedició icariana de Joan Rovira i els seus seguidors (1848). Davant la revolució general a Europa del 1848, el govern d’Isabel II suprimí La Fraternidad i Monturiol hagué d’exiliar-se a Perpinyà. Acollit a una amnistia, tornà a Barcelona (1849), on publicà la revista El Padre de Familia (1849-50), que hagué de suspendre, aclaparat per les multes i sancions.
Aquests anys inicià la seva dedicació a invencions mecàniques, que explotà d’una manera casolana, mentre imprimia material escolar per tal de sobreviure. Les seves activitats polítiques continuaren i hagué de fugir a Cadaqués (1855-57), on conreà la pintura —orientat epistolarment pel seu amic Ramon Martí i Alsina, que el retratà més d’un cop— i on madurà un projecte de construcció d’una nau submarina
Per a dur-lo a terme fundà una societat amb amics empordanesos i publicà el 1858 l’opuscle El Ictíneo o barco-pez . L’any següent portà a la pràctica el seu projecte i l’assajà al port de Barcelona ( Ictíneo ). Amb l’èxit parcial assolit en les proves, el govern d’Isabel II, forçat per l’entusiasme popular, hagué de prometre ajut, però, de fet, no el proporcionà i posà tota mena de traves administratives, malgrat els informes favorables de persones de prestigi, com Josep de Letamendi, aleshores president de l’Ateneu Català. Monturiol i els seus amics fundaren la societat La Navegación Submarina per explotar l’invent, i l’empresa trobà comprensió i ajut per part del general Dulce, però finalment féu fallida i el segon Ictíneo fou venut com a ferro vell (1868). El 1869 escriví un Ensayo sobre el arte de navegar por debajo del agua (1891). Inventà també altres màquines i un procediment per a agilitzar la fabricació de paper engomat, que emprà quan fou director de la Fábrica Nacional del Sello, de Madrid, càrrec que obtingué en proclamar-se la República (1873) i que perdé en caure aquesta (1874). Planejà d’altres invents, com un tramvia funicular i un velògraf. El 1882 publicà encara un periòdic: El Anunciador Financiero . Alhora planejà els treballs per a dur a Barcelona les aigües del Ter. El 1883 projectà un sistema de conservació de carns que hagué d’abandonar per malaltia.
Figura molt popular als Països Catalans, ha estat objecte de polèmiques sobre el seu invent i el similar d’ Isaac Peral y Caballero , bé que aquest reconegué explícitament en una carta la prioritat de Monturiol (1889). El 1972 les despulles de l’inventor foren traslladades a Figueres.
LLUÍS TORRES| Fa un temps de l’agradable i interessant trobada a Bellaterra amb en Manel MasóPonz. Vàrem xerrar llargament sobre el món de la restauració barcelonina de finals dels anys 60. Va ser el mestre Josep Garcia i Fortuny (Salomó, 30 agost 1945), cuiner, investigador i escriptor de la gastronomia a Catalunya, qui publicà articles científics i de divulgació. El 1992, després de quatre anys d’investigació va veure la llum Todo el bacalao a su alcance. El 1994 va publicar un receptari propi, La cuina del bacallà a Catalunya.
Josep Bullich (ex-xef del Via Veneto i director del restaurant La Dama de Barcelona, fins a la seva jubilació el 2014, Muñoz-Espinalt (experta en psicoestètica), Josep Garcia i Fortuny (cuiner, investigador i escriptor, i l’acadèmica Rosa Mayordomo |CEDIDA
Després de recordar llargament històries de restaurants de Barcelona, Garcia i Fortuny em va parlar de l’iniciativa d’en Manel Masó, i poguer contactar amb ell, ja que en aquell moment preparava el seu treball final de màster sobre la Història dels cambrers, les propines, i la creació de Quinta de Salut (1897-1923)
Quinta de Salut L’Aliança de Barcelona, fundada pels cambrers de la ciutat.
L’agradable i amical trobada amb Manel Masó va ser a la terrassa del Bonaparte de Bellaterra, allí em va explicar el seu interessant treball sobre els Cambrers de Barcelona, una llarga trobada, fent un repàs a la vida professional del sector de la restauració de finals dels anys 60, bàsicament, d’importants locals de luxe de Barcelona. Recentment, ja s’ha publicat oficialment aquesta interessant història, i Manel m’ha contactat perquè pugui donar via lliure i fer pública la ressenya, a través de Bellaterra.Cat.
Històrica foto dels professionals del Restaurant Finisterre (1943-1994) de Barcelona 📷 ARXIU BELLATERRA.CAT
MANEL MASÓPONZ Comença el seu treball final de màster (TFM), explicant el seu títol. Triant les dates 1897 i 1923 perquè són centrals en els primers anys de vida de la Societat de cambrers barcelonina, La Alianza.
El Tribunal arbitral y los delegados informantes en el momento de leerse el veredieta. De derecha a izquierda: Llacer, del Comité Nacional: Anento, de Zaragosa; Núñen, de Cádis: Costa, de Barcelona Gutiérrez, de Santander, Golmayo, de Sau Sebastián.
📷 Membres d’un Tribunal arbitral de la Federación Española de Cocineros, Camareros y similares que es reuni a Barcelona, a la seu de la Alianza, i encapçalada pel seu President, José Costa, assegut al mig de la imatge.
La Unión de Cocineros y camareros. Nº 137, 30 noviembre 1912, p1.
INTRODUCCIÓ
El 1897 va estar creada, el 1919 es fusionà amb una altra societat, La Concordia, i el 1923, poc després del cop d’estat del general Primo de Rivera, es creava La Nueva Alianza. Els tres termes inicials del títol també tenen el seu sentit. D’una banda, durant els anys estudiats, els cambrers barcelonins, i de tota l’Europa Occidental, estigueren marcats per unes condicions laborals on destacava un salari baix o inexistent i una propina que millorava la situació econòmica del treballador. D’altra banda, molts cambrers no tenien una feina fixa i esperaven els banquets de caràcter familiar, societari o polític i institucional per a desenvolupar en un sol dia, una feina extra, a la ciutat o a fora, i que era un dels elements bàsics de subsistència per a molts treballadors. Finalment, La Quinta de Salut va estar una Clínica que van crear el 1904 els cambrers de La Alianza. En aquell moment va ser un model totalment nou i moltes Societats obreres s’adheriren a la proposta dels cambrers. Crec que es tracta dels tres elements més característics de la vida dels cambrers barcelonins en aquest període i per aquest motiu formen part de títol.
M’he plantejat dos objectius essencials. D’una banda, observar i analitzar el creixement d’un ofici a Barcelona, el de cambrer, dins del desenvolupament de la indústria de l’hoteleria. Com veurem, els cambrers van lluitar per tenir una jornada laboral digna i per ser reconeguts com a treballadors, davant una patronal i un Estat Espanyol que no els respectaven. D’altra banda, estudiar i avaluar els coneixements teòric-pràctics, els comportaments, les percepcions, les actituds i els valors d’aquests cambrers barcelonins amb la finalitat de dibuixar la seva cultura del treball. He dividit el meu estudi en tres parts. Inicialment, he elaborat una part introductòria on he treballat tres aspectes, el marc teòric, el context i les Fonts. En primer lloc, pel que fa al marc teòric, exposo que ha estat el mètode de les cultures del treball el que m’ha permès aproximar-me al treball dels cambrers analitzant aspectes tan diversos com les habilitats que havien de desenvolupar, les reglamentacions internes de les societats, la propina, les vagues o la importància del Local social o de la Revista. En segon lloc, he contextualitzat l’ofici de cambrer en aquesta època. He situat breument l’evolució de la industria de l’hoteleria a l’Europa Occidental des de finals del segle XVIII – aparició del Restaurant a París o dels Grans Hotels -; he dibuixat el mateix procés, més tardà, a Barcelona i Catalunya; i finalment, he observat que el que els hi passava als nostres cambrers barcelonins, la lluita diària per la subsistència, no era molt diferent del que succeïa a molts cambrers de les ciutats de l’Europa Occidental, ja durant el segle XIX. En aquest cas, m’han ajudat una sèrie d’autors de fora de l’estat espanyol que han estudiat el tema en les darreres dècades. En tercer lloc, exposo breument les característiques de les Fonts primàries que he utilitzat en l’estudi.
La segona part del treball l’he dedicat a l’evolució històrica de les societats de cambrers barcelonines. Exposo, primer, lescaracterístiques de la Societat La Progresiva, de cuiners i cambrers, anterior a La Alianza. En segon lloc, explico els primers anys de vida de la societat La Alianza, entre 1897 i 1909. És un moment expansiu i creatiu, caracterizar per l’aparició de La Quinta de Salud La Alianza,o per la gestació de La Federación de Cocineros, Camareros y similares de España. En tercer lloc, entre 1910 i 1919, la situació social es tensà molt més. Van haver dues vagues i La Alianza s’enfrontà a una altra Societat de cambrers, La Concordia. Finalment, els difícils anys de 1919 a 1923. Les dues Societats de cambrers s’uniren, però ràpidament foren absorbides, primer, pel Sindicat Únic, i després, pel Sindicat Lliure. Finalment, la tercera part, la més àmplia, estudia la cultura del treball d’aquests cambrers. He diferenciat entre el treball dels obrers pròpiament dit i la tasca realitzada des de les Societats Obreres. Pel que fa al primer aspecte, he observat nombrosos elements com ara les condicions generals de treball i en concret la jornada laboral – i la festa setmanal -, la propina i els baixos salaris, la desocupació i la lluita contra l’intrusisme, la relació laboral amb empresaris i cuiners i l’aprenentatge de l’ofici. En el segon aspecte que, anomeno les Societats com aixopluc dels obrers, tracto diversos elements. D’una banda l’organització interna de la societat, on observo l’estructura administrativa – reglaments, estatuts…-, l’econòmica – molt important per la supervivència de la institució – i l’organització del treball o la construcció d’un sistema que facilita feina per als associats. En segon lloc, observo la previsió i la salut. No puc oblidar La Quinta de Salut, però també la Germandat, i altres intents a l’entorn de la invalidesa i vellesa i de la viduïtat i orfandat. En tercer lloc, també valoro la importància del local social de la Societat com a recurs econòmic i de sociabilitat. Finalment, analitzo la importància que tingué per a aquestes societats la Revista, per a comunicar-se amb els socis, però també amb altres cambrers, cuiners i patrons. Finalitzo el meu treball amb un Epíleg sobre el banquet, molt habitual en el període, i una part important del sou per al cambrer. (Manel Masó Ponz)
El Carrer de Joaquim Ruyra de Bellaterra té una llargada d’uns 350 metres, comença al Carrer de Juan Valera i finalitza al Camí Antic de Sant Cugat a Sabadell.
Placa del carrer Joaquim Ruyra de Bellatera amb dibuix de la planta Tomanyí
Joaquim Ruyra i Oms (Girona, Gironès, 27 de setembre de 1858 — Barcelona, 15 de maig de 1939) Passà la infantesa a Blanes i diverses temporades a Arenys de Mar i, ultra cursar la carrera de dret, que no exercí, administrava les seves propietats rurals. Format en la lectura dels clàssics —Homer, Cervantes, Shakespeare—, per la influència del seu amic, el metge Ramon Turró, escriví en llengua castellana relats, drames romàntics de temàtica medieval i la tragèdia de tema històric Roderico, que quedà inèdita, com la resta de producció en castellà, excepte la narració El canto de la pescadora, inclosa en el volum Composiciones literarias (1878) de Turró. A trenta anys, però, es produí un canvi de perspectiva professional, d’estil i de llengua, i esdevingué un assidu participant en els Jocs Florals de Girona i de Barcelona, que li serviren de plataforma literària. Començà a col·laborar també, a partir del 1896, en revistes i diaris com ara La Renaixença, La Veu de Catalunya, La Revista, La Il·lustració Catalana, El Poble Català, Joventut, Catalunya, L’Avi Munné, Recull, El Matí, etc. Conegué Verdaguer i fou amic de Josep Carner, Francesc Matheu i Junceda i feu famosa la seva tertúlia de Blanes. Es casà el 1889 amb Teresa de Llinàs, que mai no comprengué la vocació literària del marit i li fou un obstacle. Format dins el Modernisme, del qual adoptà els postulats literaris, més que no pas els ideològics, Ruyra, per raons morals i estètiques, rebutjà els aspectes naturalistes més sòrdids i, sense acabar mai cap novel·la (La gent del mas Aulet, fabulació ambiciosa publicada a la revista Catalunya, no passà dels primers capítols), esdevingué tanmateix un narrador saborós, artitzat i líric. Per raons de salut passà molts hiverns (1889-1900) a les Canàries, on escriví per lleure. Es revelà amb Marines i boscatges (1903), ampliada i refosa sota el títol de Pinya de rosa (1920). Aquesta obra, central en la seva producció, és estructurada en quatre llibres: Impressions, Fantasies, Novel·letes (que inclou En Garet a l’enramada, on fa ús de la tradició costumista, La Fineta i Jacobé, ambdues de forts lligams amb la narrativa modernista), i Novel·letes capitulades (on recupera El rem de trenta-quatre i afegeix L’idil·li d’en Temme, dues de les peces més significatives de la seva producció). El volum conté els trets principals de l’obra posterior: domini de la descripció, concretada en l’anàlisi minuciosa dels escenaris, el mar com a espai vital, l’estudi dels caràcters primaris, l’ús d’una prosa estilitzada que recorre al dialectalisme i la barreja d’elements reals i fantàstics. Girona i Blanes són els escenaris de les seves narracions, que combinen el verisme i la fantasia, tot aprofitant les vivències de la infantesa. Amb penetració psicològica analitza les ànimes primitives —dramàtiques o idíl·liques— dels pescadors o els pagesos, que retrata amb tant de realisme; fins transcriu les converses en el dialecte salat, que coneixia a fons. Un any abans, a instàncies de Josep Carner publicà La parada (1919), novel·la curta sobre la inadequació de l’escriptor enfront de la realitat, acompanyada de sis narracions de to moralitzant. El darrer recull de relats Entre flames (1928), fruit de la commoció que produí l’incendi de les Gavarres de l’agost del mateix any, on ell tenia bones propietats, dona la mesura del seu franciscanisme i el seu humorisme (El frare escalfallits). Les seves proses han estat reeditades sovint i hom en publicà les Obres completes (1949). Com a poeta evolucionà des de la poesia de certamen, cap a una renovació formal que passà, a partir del 1897, per l’assumpció d’influències simbolistes, i des del 1905, de temes i tractaments parnassians i del sonet com a forma d’experimentació. Publicà la seva obra en vers dispersa a Fulles ventisses (1919), una mostra àmplia de la qual fou recollida el 1931 a La cobla, el llibre que conté l’obra que considerà literàriament vàlida. També publicà el poema narratiu El País del Pler (1906), i Non-non (1917), una adaptació de quinze cançons de bressol de diversos països, recollides més tard dins Fulles ventisses. També cultivà el teatre, tot i que sense èxit. Estrenà tres peces —Amor a prova de bomba (1902), La Bona Nova (1928) i una versió escènica d’En Garet a l’enramada (1938)—, i pòstumament aparegué, dins les Obres completes, Assumpta, una peça religiosa, i el drama fantàstic inacabat El drac de Parnàssia. En el camp de l’assaig, destaquen l’article El sentiment estètic en el moment de la sensació (1904), una reflexió teòrica aplicable a l’obra pròpia; L’educació de la inventiva, discurs llegit el 1921 en la V Festa Anual de l’IEC, en el qual exposa la seva teoria literària a partir d’una hipòtesi del matemàtic Henry Poincaré, i Art i moral (1928), una diatriba contra certes tendències de la literatura moderna, en què intenta demostrar que l’art ha d’estar subjecte a principis morals. De la seva activitat de traductor, que bascula entre la funció instrumental i la reflexió sobre la llengua, destaquen Rondalles de poble, d’Erckmann-Chatrian, un recull de contes populars publicat el 1907 i ampliat el 1924, i Fedra, de Racine, publicada dins Obres completes. Pertangué a l’Institut d’Estudis Catalans (membre corresponent el 1918 i numerari el 1930) i fou un eficaç col·laborador de Fabra en l’arreplega de mots i en la discussió de problemes filològics, que, en part, publicà a la premsa sota el títol de Qüestions de llenguatge. Alhora fou un teòric literari: L’educació de la inventiva (1938). La seva figura, que esdevingué llegendària per la descurança en el vestir, fou respectada per les generacions noucentistes, que el consideraren un mestre, per raó de la seva contribució a la fixació de la llengua literària. Durant la Guerra Civil de 1936-39 fou espoliat dels seus béns i després homenatjat pels seus vuitanta anys. Llavors es perdé la seva biografia inacabada de Turró. Morí pel maig del 1939, en un moment difícil que no feu possible el més mínim ressò.
BELLATERRA.CAT 