“Cal humilitat a la cuina, fer el que sap i no voler fer i servir el que no domines” JOSEP MARIA BOIX
El matrimoni Loles Vidal i Josep Maria Boix amb el bellaterrenc Francesc Pérez Torres
FRANCESC PÉREZ ✍️ Josep Maria Boix és un dels grans mestres de cuina, modernitzador de la cuina tradicional catalana, al costat d’altres mestres com Arzak, Subijana, Arguiñano….que feien el mateix procés al País Basc per modernitzar la cuina espanyola, i portar-la a uns alts nivells internacionals mai vistos.
Boix oferí als seus clients, en substitució de la Paella, arrossos creatius amb bolets, conill, cargols, etc., Boix va aportar a la restauració pública de Catalunya el Trinxat de La Cerdanya, avui dia convertit en un clàssic imprescindible en tots els menús dels restaurants de casa nostra. Sense dubte, la seva recepta històrica recuperada és la Cuixa de xai a les 7 hores, plat que també va oferir a la Reina Elisabeth II del Regne Unit al Palau de Pedralbes de Barcelona. Així com també ho va cuinar per la Princesa del Japó a Tòkio.
Mai oblidaré, i no puc deixar d’agrair al mestre de cuina Josep M. Boix, quan els anys 90, just quan jo portava la direcció del Restaurant Cristal de l’Hotel Barcelona Hilton, després la del Restaurant Tragaluz i el Cercle Comtal, la seva oferta perquè jo dirigís l’Hotel Boix de Martinet de la Cerdanya, ja que la Loles i en Josep Maria volien dedicar-se de ple a la seva Torre del Remei de Bolvir. Ells estaven cercant a la ciutat comtal un professional acreditat per gestionar al 100% l’Hotel Boix. La meva renúncia final a aquesta bona proposta professional de dirigir el Boix de Martinet va ser deguda a la decisió familiar de no deixar la nostra llar de Barcelona, com ja havia fet amb la meva esposa Angi el 1974, tot per al dirigir l’Hotel Saurat d’Espot. Finalment vàrem donar el pas definitiu d’obrir el nostre propi petit restaurant, La Taula, fita que amb la meva esposa Angi vàrem fer realitat el 30 de maig de 1994 i a la jubilació, després de 22 anys, venut al nostre chef Dani Feraru i la seva esposa Sandra.
Torre del Remei de Bolvir de La Cerdanya
El dia 4 de novembre de 2018, en Josep Maria Boix va ser l’últim dia com Xèf i propietari de la Torre del Remei, un petit gran Relais Château de Catalunya, obert amb la seva dona Loles Vidal, que ens va deixar als 66 anys, un 21 de juliol de 2014. El matrimoni Josep Maria i Loles va ser també els creadors de l’Hotel Boix de Martinet de La Cerdanya, un dels més acreditats de Catalunya, on l’escriptor i gastrònom Nestor Luján, va fer niu de la seva pàtria cultural gastronòmica.
La Torre del Remei va obrir les seves portes l’any 1991 i va aportar la creativitat de la Cuina Catalana Moderna, i és impossible oblidar els seus Raviolis de Foie-gras, el famós Trinxat de La Cerdanya amb Rosta o el tendre Xai a baixa temperatura, sempre acompanyats de uns postres excepcionals i un celler de vins inolvidable. El servei del seu equip sempre era discret pero d’una qualitat professional que molts dels grans de Catalunya voldrien gaudir als seus establiments.
Dedicatòria de Lawrence Foster, qui fou Director de l’Orquestra Simfonia de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC) i foto de la seva visita a La Torre del Remei
La Torre del Remei, Pirineu català al costat del Parc Natural del Cadí, envoltat d’un jardí de 3 hectàrees amb magnífiques sequoies, un palauet d’estil modernista, acull avui un hotel de classe internacional. Un limitat nombre d’habitacions, al costat d’una cuina reconeguda garanteixen una estada de calma i comoditat. Torre del Remei té tots els elements de confort d’un hotel Gran Luxe, com televisió pantalla amb DVD i satèl·lit, la seva pròpia línia de productes de bany i perfumeria i el servei 24 h. a les habitacions més dels serveis habituals (caixa forta, minibar, …). També podrà aprofitar la piscina climatitzada (de maig a setembre); del jardí i la sala de massatges i tractaments per relaxar-se.
Des de que Josep Maria Boix va jubilar-se és Carles Gaig qui gestiona la cuina de la Torre del Remei de Bolvir de La Cerdanya
APROVACIÓ DE L’OBERTURA D’UN PERÍODE D’INFORMACIÓ PÚBLICA DE L’EXPEDIENT DE SEGREGACIÓ DE BELLATERRA PER AGREGAR-SE AL MUNICIPI DE SANT CUGAT DEL VALLÈS EXP. 234/2025/0001
Aquest decret exposa en el seu article 9 que els veïns d’un nucli aïllat de població, com és el cas de Bellaterra, poden iniciar un expedient de modificació dels límits territorials municipals per a annexionar-se a un municipi veí. Per fer-ho és necessari que signin més del 50% dels veïns.
L’expedient serà presentat a l’Ajuntament de Cerdanyola que, després de pronunciar-se, l’ha de fer arribar al Departament de Governació de la Generalitat per a la seva aprovació o denegació. Durant la tramitació de l’expedient també es demanarà el pronunciament de l’Ajuntament de Sant Cugat.
LesOstres Rockefeller van ser creades el 1889 al restaurant Antoine’s de Nova Orleans per Jules Alciatore, fill del fundador Antoine Alciatore. Jules va desenvolupar el plat a causa de l’escassetat de cargols , substituint les ostres disponibles localment. La recepta del restaurant es manté sense canvis, amb uns tres milions i mig de comandes servides el 1980.
Ostres estil Rockefeller (*) sobre fons de musselina d’espinacs
Ingredients per a 4 persones: 24 ostres 200 gr d’espinacs frescos prèvia-ment bullits i finament trossejats 1/2 llitre de crema de llet 1/2 ampolla de Cava brut 1 escalunya picada mantega, sal i pebre 4 cullerades de salsa holandesa Sal i pebre
Sal gruixuda marina
Elaboració Obriu les ostres, retireu la carn de les closques
Feu-les coure en la seva mateixa aigua sense deixar-la bullir.
Reserveu el suc de la cocció.
Per fer la salsa, poseu en un cassó el Cava, l’escalunya i el brou de coc-ció de les ostres.
Feu-ho reduir fins que quedi una quarta part del volum, afegiu-hi una mica més d’1/4 de litre de crema de llet i dei-xeu que es torni a reduir uns ins-tants.
Seguidament, incorporeu-hi la salsa holandesa i amaniu-ho amb sal i pebre. Salteu els espinacs amb mantega i afegiu-hi una mica de crema de llet.
Cobriu el fons de cada closca amb una culleradeta d’espinacs a la crema.
Col·loqueu-hi al damunt una ostra i cobriu-la amb la salsa al cava.
A continuació, poseu-les al grill perquè es gratinin.
Serviu-les molt calentes en plats calents individuals sobre sal marina.
Suggeriment:
Acompanyar amb el mateix Cava Brut que les heu cuinar però fred a 6 graus de fredor. Bon profit i bona cuina!
(*) LesOstres Rockefeller van ser creades el 1889 al restaurant Antoine’s de Nova Orleans per Jules Alciatore, fill del fundador Antoine Alciatore. Jules va desenvolupar el plat a causa de l’escassetat de cargols , substituint les ostres disponibles localment. La recepta del restaurant es manté sense canvis, amb uns tres milions i mig de comandes servides el 1980. El president Franklin Delano Roosevelt va menjar ostres Rockefeller a Antoine’s el 1937. L’alcalde Robert Maestri va comentar a Roosevelt “Què t’agraden aquestes erstas?”, mentre la premsa nacional transcrivia l’accent iat de Maestri. El plat va rebre el nom d'”ostres Rockefeller” en honor a John D. Rockefeller , l’americà més ric d’aleshores, per la seva extrema riquesa. Consisteix en ostres amb mitja closca cobertes amb una salsa verda i pa ratllat , i després al forn o a la planxa. Tot i que la recepta original de la salsa és un secret, inclou un puré de diverses verdures verdes que poden incloure espinacs. Versions similars del plat han proliferat a Nova Orleans, sense que se’n conegui cap com a duplicat precís. El xef Alton Brown afirma a l’episodi “Shell Game” de la seva sèrie Good Eats de Food Network que Alciatore es va endur la seva recepta a la tomba i que qualsevol versió posterior és simplement una suposició. Mentre que molts aconsegueixen el color verd característic de la salsa simplement utilitzant espinacs, els xefs d’Antoine han negat repetidament que el plat en contingui. Una anàlisi de laboratori del 1986 realitzada per William Poundstone a Bigger Secrets va indicar que els seus ingredients principals eren julivert , api triturat i colat , cebes tendres o cibulet (indistingibles en un laboratori d’aliments), oli d’oliva i tàperes .
Francisco José «Patxi» Andión González (Madrid, 6 d’octubre de 1947 – Sòria, 18 de desembre de 2019) va ser un cantautor, músic, actor i professor de sociologia espanyol d’origen basc. Va morir el 18 desembre 2019 (72 anys), al Cubo de la Solana (província de Sòria), mort accidental, accident de trànsit.
Patxi Andión al Restaurant del Cercle Comtal de Barcelona, actual Fundació Vila Casas
Patxi Andión va néixer el 1947, a Madrid, fill de pares bascs euskalduns. Al cap de pocs dies va ser portat al País Basc, amb el qual des de molt petit es va sentir profundament identificat gràcies a les arrels familiars. No obstant això, sent petit va ser traslladat a Madrid per a cursar els estudis de primària. D’origen humil, això no va ser un impediment perquè sempre es procurés que a la seva casa hi hagués llibres, per la qual cosa des de nen va ser un àvid lector. El seu pare fins i tot va ser combatent en les files republicanes durant la Guerra Civil espanyola. Es va convertir en un controvertit cantautor en els convulsos anys 70, col·laborant amb diverses organitzacions antifranquistes (UPA,1 FRAP2), la qual cosa al final l’obligà a exiliar-se a París (on va conèixer casualment l’ àmpliament conegut Jacques Brel, qui el va influir després en el seu quefer artístic) i fins i tot va arribar a fer-se a la mar com a part de la tripulació d’un vaixell pesquer, amb el qual va donar la volta a mig món. Ara només esporàdicament ‘desempolsa’ aquelles velles cançons que un dia van sonar com un maçada en una Espanya en la qual s’havia assumit en menor o major grau, i amb les lògiques convulsions, a Serrat, a Raimon, a Lluis Llach… però en la que va costar acceptar a Patxi. I és que ell no li buscava tant com uns altres el doble sentit o la metàfora social a les seves cançons, ni amagava les seves aspiracions i frustracions, ni aquestes estaven tan llunyanes de les de l’home del carrer… Però ho feia amb una veu tan sincera, no eximeix d’un to d’irònica mala llet, que hi havia qui pensava que li podien haver censurat fins al mateix “Avemaría”, d’haver-ho gravat amb aquell, el seu inimitable estil. Fins i tot va haver-hi un crític portuguès que va arribar a definir-ho com “un home que cantava com un guerrer”.
Es va iniciar en la música en la dècada dels seixanta formant part d’agrupacions que no van transcendir com Els Dingos o Els Camperos, les quals interpretaven el que avui es coneix com a temes clàssics del rock & roll, com “Popotitos”. Pot dir-se que l’apogeu de la seva carrera musical va abastar el període comprès entre 1971 i 1978, durant el qual va aconseguir notables cotes de qualitat artística amb temes com “Puedo inventar”, “La casa se queda sola”, “Tiempo, tiempo”, “Quiénsabe si volverá otra vez a amanecer”, “Una dos y tres”, “Sonetos 37-73”, “Porque me duele la voz”, “Como tu”, “Entre tu piel”, “Samaritana”, “A donde el agua”, “La bohemia”, “Estrella de la mar”, entre d’altres. A partir de 1979, va anar adquirint un estil cada vegada més profund i personal, la qual cosa el va allunyar gradualment dels circuits comercials. Amb això -o potser a causa d’això – es va concentrar en l’actuació, ja des de 1975 compaginava la música amb aquella faceta histriónica. D’altra banda, es considera que un altre factor important que va afectar la seva carrera podria haver estat el seu breu matrimoni amb l’actriu i model Amparo Muñoz (considerada la dona més bella d’Espanya en aquella època, Miss Univers el 1974) amb qui va coprotagonitzar la pel·lícula “La otra alcoba” el 1976, casant-se aquell any en un santuari navarrès.[Això va ser considerat com un gest una miqueta frívol per part de Patxi entre els integrants d’aquells cercles intel·lectuals de l’esquerra progressista en els quals se l’admirava i respectava enormement com a cantautor i com a home de convicció esquerrana. Malgrat això, Patxi sempre va mostrar coherència i compromís, ja que podria haver aprofitat la seva popularitat com a actor per fer massiva la venda dels seus discos si s’hagués adaptat als gustos musicals d’aquell moment, component temes de tall comercial. No obstant això no ho va fer, i es va mantenir en aquella línia que el va fer inconfusible: compondre cançons amb temàtica social i romàntica principalment, però sempre des d’una perspectiva íntimament personal, profunda i poètica, en amalgama perfecta amb aquella veu ronca i desmanegada amb la qual sempre va cantar.
Amparo Munoz, Miss Univers 1974, esposa de Patxi Andión (1976-1977) 📷 CEDIDA
Van ser conegudes en el seu moment diverses explicacions que va fer sobre ell mateix: “Vaig néixer exactament fa vint-i-un anys i fa vint-i-un anys que sóc basc. Al meu poble hi havia una església i vuit tavernes. Als disset dies diuen que em van portar a Madrid; aquí em van inscriure. Vaig començar a estudiar a Madrid en un col·legi del que a mi em semblava una gran ciutat. Amb prou feines érem dos-cents, semblàvem la deixalla educacional d’altres col·legis. Ho érem. Érem també sincers, i rèiem dels professors. Trencàvem fanals i caps, també estiràvem el cabell a les noies. Més tard fumàvem en els serveis. Allà van néixer els meus primers pensaments de consciència de classe i els meus primers odis”… “Crec que l’única cosa amb el que es pot estar honradament compromès és amb el dubte”… “De noi vaig tenir fama de rar, i després vaig tenir fama de malalt, perquè amb les dues pessetes que em donava el meu pare per sortir els diumenges no hi havia manera d’arribar més enllà de les dues de la tarda, així que em posava malalt tots els diumenges”… “Saps? En alguna etapa vaig arribar a inventar tot un sistema per robar llibres, perquè no tenia diners per comprar-los i els necessitava com el pa”… En l’última etapa de la seva vida residia a Madrid. En una nova faceta, va aprofitar la seva condició de sociòleg i periodista i es va fer professor fa aproximadament vint anys. Impartia classes de Comunicació audiovisual, Producció, realització i operacions artístiques i Producció audiovisual pràctica a l’Escola Universitària Politècnica de Conca de la Universitat de Castella-la Manxa. També era director de l’Escola Espanyola de Caça, de la Federació Espanyola de Caça. Va morir el 18 de desembre de 2019 a l’edat de 72 anys, en un accident de trànsit al terme municipal de Cubo de la Solana, a la província de Sòria, després que el Land Rover que conduïa sortís de la carretera.
L’església de Sant Martí de Capellada es troba a l’entrada de Besalú, venint de Girona, just després d’haver passat el pont sobre el riu Fluvià, dins el recinte d’un petit cementiri.
Una vista aèria de l’església des del costat nord-est 📷 J. Todó-TAVISA
Història
L’indret de Capellada apareix documentat per primera vegada l’any 1000, en una permuta de béns feta entre el comte Bernat Tallaferro de Besalú i el prior de la canònica de Santa Maria de Besalú, Adalbert, per la qual aquesta rebia “ipsos hortos in Capellata”. A partir d’aquest moment i durant tota l’edat mitjana, Capellada restà vinculat a la canònica besaluenca per les moltes possessions que aquesta tingué al lloc.
Tanmateix, cal situar l’origen de Sant Martí de Capellada a l’any 1104, en què, enrunada l’església de Sant Martí de Juïnyà, el comte Bernat III de Besalú, amb el consentiment del bisbe de Girona, cedí l’església de Juïnyà als canonges de Santa Maria de Besalú, dependents de Sant Ruf d’Avinyó, per tal que la reconstruïssin; aquests, però, decidiren reedificar-la a l’indret de Capellada, respectant, però, l’advocació a Dant Martí:
“ Ego Bernardus Bisuldunensis comes compunctus amore Dei, vestigia Christi cupiens infequi, pacem et stabilitatem ecclesiae sancti Martini prospiciens, consilio et consensu Bernardi episcopi Gerundensis aliorumque bonorum hominum clericorum atque laicorum ecclesiam de Iuviniano desiderans reformare in melius destruo, quam in honore vel in alodio sanctae Mariae extra muros castri Bisulduni in Capellada, sicut infra aquas determinatur, reficio.”
Cal esperar al segle XIII, però, per trobar una sèrie continuada de dades sobre Sant Martí de Capellada. Així, l’any 1211, Guillem, prior de Santa Maria de Besalú, establí al rector de Capellada, de manera vitalícia, un hort situat molt a prop del fossar de l’església, en canvi de dues gallines de renda anual. Uns anys després, el 1225, “Bisullo” de Medians disposà en el seu testament la deixa de 12 diners a Sant Martí de Capellada en el moment de la seva mort. El mateix clergue de Capellada, Joan, en el seu testament, fet l’any 1235, després de demanar d’ésser enterrat al fossar de Santa Maria de Besalú i de fer diverses deixes a les esglésies de Besalú, donà a Sant Martí de Capellada 20 sous per a ornaments.
L’any 1244, Ramon de Buxols i Berenguera, la seva muller, de la parròquia de Sant Martí de Capellada, foren establerts per Gerard, prior de Santa Maria de Besalú, a una casa situada “in vico Sancti Martini de Capellata”, per un cens de dues gallines per Nadal i 8 sous.
Ben entrada la segona meitat del segle XIV, el 1362, una cita del Llibre verd del capítol de Girona mostra la vinculació de Santa Maria de Fares respecte a Sant Martí de Capellada i la d’ambdues esglésies respecte a la canònica de Santa Maria de Besalú: “rector ecclesie sancti Martini de Capellata Bisulduni et ecclesie Sanete Marie de Faris, que sunt annexe. Ita quod una dependet at altera, dixit quod dictus prior sancte Marie Bisulduni ut capellanus utriusque ecclesie recipit totam decimam in utraque ipsarum parrochiam”.
Entre la vida i la mort de Duvan López
Deu anys després, el 1372, el rei Pere III el Cerimoniós de Catalunya-Aragó vengué el dret de bovatge de la parròquia de Capellades, per tal de poder afrontar les despeses de la Guerra de Sardenya. Sense cap notícia del darrer segle de l’edat mitjana i una bona part de l’època moderna, hom pot suposar que Sant Martí de Capellada perdé importància durant aquest darrer període, ja que, l’any 1722, el bisbe de Girona, Josep de Taverner i d’Ardena, ordenà al rector de Lligordà que digués missa tots els dies festius a l’església de Capellada. Tanmateix, aquesta continuà mantenint estrets lligams amb la canònica de Besalú, com ho prova el fet que, l’any 1726, el seu prior, Josep Moxí, signés una carta de pagament per la batllia de Santa Maria de Fares i Sant Martí de Capellada a favor de Miquel Soler i Illa, en canvi de 10 lliures de Barcelona. (JFC)
Església
Aquesta església de Sant Martí de Capellada segueix la tradició de l’arquitectura romànica en la seva estructura d’una nau, capçada a llevant per un absis semicircular. L’aparell és de reble, en el qual destaquen algunes filades, de carreus allargassats, ben tallats i polits, i altres carreus del mateix tipus, solts, encastats al parament. Aquest fet, i les proporcions de l’església permeten de suposar que es tracta d’una construcció tardana, que aprofità alguns elements constructius, com ara finestres, carreus, la cornisa absidal, etc, d’un altre edifici construït amb les formes de l’arquitectura del segle XII. (JAA)
Bibliografia Francesc Monsalvatje i Fossas: Noticias históricas, Imprenta y Librería de Juan Bonet, Olot 1889-1919, vols. XI, XII i XIX. Josep Murlà i Giralt: Guia del romànic de la Garrotxa, Olot 1983, pàg. 102.
*Duvan López és un pintor, escultor i poeta colombià. La seva obra inclou dibuix, pintura, escultura i art digital.
Té un estil que fa referència al constructivisme i a les formes orgàniques, a la geometria i al primitivisme, a la ficció i a la vida.
És un coneixedor de la història de l’art i utilitza tècniques de pintura tradicionals. En les seves obres, el color i la forma es fusionen per comunicar preguntes i situacions suggestives que intenten penetrar en el misteri de l’ésser humà.
L’art digital de Duván avança cap a una nova figuració i abstracció, buscant la síntesi. L’obra transita des del minimalisme dels seus dibuixos a tinta fins a l’apropiació del gràfic modern, al qual dóna un nou significat.
En conjunt, la seva obra busca la llum i la transcendència amb un llenguatge particular per crear un discurs pictòric de gran actualitat. La seva recerca és unir l’estètica amb l’ètica, partint de la premissa que l’art és generador d’humanitat.
Trajectòria artística
Va iniciar la seva activitat artística a Colòmbia, i des del 1993 ha emprès un període de viatges que el van portar a exposar a Nova York, París i Barcelona, on va fixar la seva residència el 1998.
El 2008 va establir el seu estudi a Besalú, un poble medieval de Girona. El 2009 promou el MAQUI (Museu d’Art d’Armènia i del Quindío) a Colòmbia amb una donació de 50 obres, que augmenta anualment. El 2012 publica el seu primer llibre, “Una mirada que incideix” amb poemes seus inspirats en els parcs naturals de Colòmbia. El 2016, fa una intervenció artística permanent a la Capella de Sant Martí de Capellada, Besalú (s.XII), Espanya, actualment sense culte, creant un espai de reflexió, una capella laica. La Capella celebra un festival de música clàssica i esdeveniments culturals cada any. El 2017 La Fundació Schengen per la Pau selecciona la seva escultura “Cadira de la Pau” com a nou emblema per al Premi de la Pau de Luxemburg que s’atorga anualment a la seu històrica del Parlament Europeu a Luxemburg. El 2017 s’inaugura la Sala Duván, una petita sala museu, a la seva ciutat natal, Quimbaya, Colòmbia. El 2019 va obtenir el “Premi de l’Artista 2019” al GBAF 2019 “Gimhae Biennale International Art Festival”, Corea, per la seva obra “Kaleidoscopes”. Duván és membre del “Real Cercle Artístic de Barcelona”.
L’art és un constructor de la Humanitat.
Fent-nos preguntes i buscant respostes, ens tornem humans. L’art pretén investigar l’evolució de l’esperit i les contribucions de cada època a aquest procés. La característica principal de la meva obra és el desig de formular preguntes i obrir camins a noves preguntes que ens permetin entendre qui som? i per què som aquí? Tinc la intenció d’unir l’antiga premissa platònica de “el bo, el bell i l’útil” en la meva obra, considerant que l’art és un camí cap al coneixement i la transcendència. L’ètica i l’estètica juntes construeixen la civilització.
El Moll o Roger és un peix de tonalitats rogenques típic dels taulells de les peixateries de la costa Catalana, una espècie típica dels hàbitats bentònics litorals, tant els fons de sorra, com els de fang o els de roca.
Presentació del molls de roca amb favetes
INGREDIENTS
4 llisses de roca
200 g de tomàquets madurs però ferms
20 ml d’oli d’oliva
1 gra d’all
1/2 dl de brou de peix lleuger
100 g de faves fresques pelades
Sal – bitxo
1/2 dl de vi blanc sec
Fulles de marduix
Dibuix de Perico Pastor
PREPARACIÓ
❖Escameu, destripeu i filetegeu els molls
❖ Peleu els tomàquets escaldant-los uns segons en aigua bullent. Traieu-ne les llavors i talleu la polpa a daus uniformes.
❖Traieu la pela de les faves; escaldeu-les durant 1 minut en aigua bullent amb sal i refredeu-les immediatament. És millor que les faves conservin una textura força cruixent perquè siguin reconeixibles no només pel seu bonic color verd, sinó també pel seu gust.
❖Talleu gruixudament les fulles de majorana i piqueu finament l’all.
❖ Escalfeu la paella i aboqueu-hi oli d’oliva fins que cobreixi el fons i afegiu-hi l’all picat.
❖ Daureu lentament l’all, després afegiu-hi el bitxo picat i una mica de vi blanc, deixant-lo evaporar completament.
❖ Augmenteu el foc, afegiu-hi la polpa de tomàquet, salpebreu-ho i deixeu-ho coure durant aproximadament un minut.
❖ Passat aquest temps, afegiu-hi les faves escaldades i immediatament hi poseu-hi els filets de moll vermell lleugerament salats per sobre.
❖ Afegiu-hi una mica de brou de peix, un raig d’oli d’oliva i el marduix picat Tapeu-ho.
El brou de peix serveix per diluir lleugerament la salsa de tomàquet, mentre que l’oli d’oliva actua com a aglutinant per evitar que la salsa es torni aquosa.
❖ Coeu-ho a foc lent durant un minut i apagueu el foc. Pot ser necessari augmentar el temps de cocció si els filets de moll vermell són més gruixuts del que és habitual.
❖ Tasteu la salsa i rectifiqueu el condiment si cal.
❖ Serviu disposant els filets de mullet en forma radial al plat, acompanyats de la salsa de tomàquet i faves.
Ragasol explica que la captura es va fer entre la policia espanyola de l’ambaixada, dirigida per Urraca, i la policia militar alemanya. Les circumstàncies concretes de la seva detenció a La Baule i del seu empresonament a París que Ragasol assenyala coincideixen amb els testimoniatges que van fer, en el seu moment, tant el seu nebot, també detingut i empresonat, Francesc Ballester, com la seva vídua, Carme Ballester. Podeu veure el testimoniatge d’aquesta darrera a www.memoria.cat/companys. També coincideixen, a grans trets, amb les explicacions detallades contingudes en les biografies de Lluís Companys de Josep M. Poblet (1976) i de l’historiador Josep Benet (2005).
📷 Memòria.Cat
Respecte el lliurament de Companys de mans alemanyes a espanyoles Ragasol n’atribueix l’ordre directa a l’ambaixada a Serrano Suñer. Això es important, perquè corrobora la documentació que ja es coneixia que demostrava que l’excarceració de Companys i el seu lliurament a la policia espanyola no fou decisió dels alemanys, sinó fruit d’una demanda espanyola, i que tampoc fou una decisió solament policial, del cap de la policia espanyola (Mayalde) al cap de la policia alemanya (Rudolph), sinó resultat d’una ordre política des de les més altes instàncies de l’Estat franquista.
L’informe indica amb claredat que el trasllat de Lluís Companys fins Espanya fou obra exclusiva de la policia espanyola, sota direcció de Pedro Urraca.
El més interessant, i novedós, és que Ragasol aporta amb precisió els noms dels espanyols que coneixien l’operació, a més de Gabriel Coronado, el secretari del conde Mayalde. Apunta als policies Pedro Urraca i Aparicio Monzón, però també a Felip Rodés, advocat de l’ambaixada franquista, antic membre de la Lliga Catalana i home de confiança de Francesc Cambó, esdevingut franquista notori. Ragasol també assenyala la participació del policia francès Victor Druillet, feixista col·laborador de l’ambaixada d’Espanya i del règim de Vichy.
* Eduard Ragasol i Sarrà (també escrit Ragassol (Caldes de Montbui, Vallès Oriental, 14 de gener de 1901 – Mèxic, 1962) fou un advocat i polític català, diputat a les Corts Espanyoles durant la Segona República.
Salutació de Gemma Subirà (Presidenta de la Unió Veïns Bellaterra).
Un any més! ja en són quatre els que portem organitzant y celebrant la nostra FESTA MAJOR.
Bellaterra, tot i essent un petit nucli de persones que viuen allunyades dels sorolls de la ciutat i el tràfic i brogit dels carrers atapeïts de persones, tot cercant els silencis del vent i els ocells, també enyora aquells dies de brogit, on el ball i els jocs, les curses t els àpats d’aplec, serveixen per a unir més encara els llaços d’amistat entre tots els veïns, (cada cop més veïns) que van donant vida, dia rera dia a aquest petit nucli, aquest racó de món que tots hem triat com a casa nostra.
Que sigui, doncs, aquesta FESTA MAJOR, un motiu de joia per a fer de Bellaterra un lloc de vida i pau
BONA FESTA MAJOR!
GEMMA SUBIRÀ, Presidenta de la Unió de Veïns de Bellaterra, 1983-1987
Pòster aportat per Gemma Subirà, presidenta Unió de Veïns de Bellaterra, de 1983 a 1987
ARTUR VIDAL*✍️El nostre poble és molt mesurat menys quan s’espabila i fa bestieses. Tot ho tenim molt acanat: amb quatre salts arribem a casa, ens fem un set als pantalons, erem quatre gats a la reunió, arribem a quarts de quinze i també tenim festes major i menors. Totes les nostres festes són menors, diumenges, nacionals, constitucionals, perque el graó més alt correspon a les festes majors que cada poble celebra dues vegades l’any. Aquí també tenim mesura perque hi ha la festa major gran, que generalment és a l’estiu i la petita que és a l’hivern.
Els quatre gats que estiuejaven a Bellaterra a l’any 1933 no podien admetre que només tinguéssim festes menors i per aquest motiu van organitzar la primera FESTA MAJOR de Bellaterra. Perque sigui com cal s’ha de bastir un envelat que és una deliciosa obra arquitectònica feta de velams, cordes, pals i els corresponents elements decoratius, muntat tot pels tres o quatre dies que duren les festes. L’envelat es va assentar en els terrenys que ara són del Club Bellaterra, en el lloc on actualment hi ha la piscina i pista de tenis.
La porta d’accés estava situada a la Plaça del Pi, de cara a l’Estació. Era un envelat adient a una bona Festa Major: el terra cobert amb les clàssiques catifes per fer-ne una bona pista de ball, les llotjes al voltant i al fons l’escenari pels músics. Les llotjes es llogaven per totes les sessions i el públic foraster pagava la corresponent entrada.
Hi havia balls tarda i nit, i el diumenge el matí una sessió musical. Predominava el pasdoble, seguien els valsos, també alguns tangos i algún fox-trot. De tant en tant es feien alguns balls especials, con el del fanalet, de l’escombra, etc. pero els bàsics eren el ball de rams i el de la toia. La toia es subhastava i generalment se l’enduia algun senyor madur, ben dotat economicament, que l’ofrenia a la seva dona, i la parella obria el corresponent ball.
L’any 1934 es va fer la segona Festa Major, aquest cop organitzada pel Sr. Bartomeu, ajudat econòmicament per un grupet d’estadants de l’Hostal. L’Associació de Propietaris de Bellaterra va organitzar la primera. La segona Festa Major va ser molt sonada. En primer lloc va tenir la curiosa especialitat del seu emplaçament
L’envelat es va construir davant mateix de l’Hostal, ocupant el carrer i tancant el trànsit, que calia desviar-lo per el carrer Ábalo. Ultra els rituals de costum propi de totes les Festes Majors, el Sr. Bartomeu que era un home d’empenta i gran imaginació, va contractar una persona que va vestir de guàrdia urbà perque dirigís el trànsit durant aquells dies i com a gran pinyol va fer venir un heroic capità que s’enfilà cel amunt amb un globus i des de dalt de la cistella tirava uns quants conills. No va anar molt lluny però.
L’odisea espacial va acabar sense incidents i amb final feliç quan el capità es presentà a l’envelat per rebre els aplaudiments dels bellaterrencs.
No recordo si correlativament es feren festes religioses. potser és defecte de la meva memòria, però també és possible que no es fessin, doncs en aquella època no teniem esglèsia i la missa es deia en un petit magatzem que hi havia a la part del darrera de l’Hostal.
Una festa que potser podriem qualificar-la de major és la de l’any 1935, com a inauguració de la pista de tenis del Sport Club Bellaterra. El dia abans es va fer una cercavila pels carrers encapçalada pel Sr. Bosch Bierge muntat sobre un burret; seguia després el Sr. Negre i Baltet amb una tartana i darrera els nois i noies de Bellaterra amb bicicleta fent xivarri i anunciant la festa.
Després de 1939 i durant uns anys es varen celebrar cada temporada dues o tres festes, que generalment consistien en un sopar i el consegüent ball de gala. Es feien als salons de l’Hostal de Sant Pancràs, els mascles anaven abillats amb americana i corbata i les fèmines amb vestits llargs. Quan el Club va tenir una terrassa apropiada va canviar l’escenari de les festes. En recordo una de molt primerenca, que va consistir en una revista representada pels joves de Bellaterra i sota lletra d’en Frederic Roda.
Molt més recent és la festa organitzada durant la presidència del Sr. Escapa, dins la pista de tenis amb sopar, gran orquestra i desfilada de models. Però la Festa Major, amb nom i pretensions, no s’ha revifat fins aquests darrers anys.
Font: L’Esquirol de Bellaterra, número 10, juliol/agost de 1986, *Artur Vidal (Cronista Oficial de Bellaterra), Gemma Subirà.
Castellers de Barcelona a la Plaça de Comas de Les Corts de Barcelona
Els Castellers de Barcelona són una de les colles que hi ha actualment a la ciutat. La colla va ser fundada l’any 1969 per gent procedent del Penedès i alguns integrants de l’antic Cos de Castellers de Ballets de Catalunya, precedent de les colles castelleres de la ciutat. L’any 1985 una part dels membres, provinents de Santa Coloma de Gramenet, van anar-se’n i van crear la colla d’aquella ciutat. És a final dels anys setanta del segle XX i a principi dels vuitanta quan comencen a assolir castells com el dos de set, el quatre de vuit o el pilar de sis carregat. L’any 1995 aconseguiren dos grans castells: la torre de vuit amb folre –el seu primer castell folrat– i el cinc de vuit, carregat en dues ocasions, a Cornellà i a Terrassa. L’any 1998 van carregar el primer castell de nou: un quatre de nou amb folre. Els Castellers de Barcelona han fet actuacions a tot el país i han viatjat a moltes ciutats europees. La primera sortida a l’estranger fou l’any 1978, a Berlín. Són els amfitrions de la diada de colles convidades que se celebra a la plaça de Sant Jaume, el diumenge més pròxim a la diada de la Mercè.
Els Castellers de Barcelona han rebut distincions com ara la Creu de Sant Jordi de la Generalitat, la Medalla d’Honor de l’Ajuntament de Barcelona i el premi Sant Martí del Districte de Sant Martí. La seu de la colla és al barri del Clot, en un equipament municipal que forma part de la xarxa de Cases de la Festa. Els Castellers de Barcelona tenen vocació de ciutat, però alhora s’impliquen molt en la vida cultural i associativa del Clot. Participen activament, per exemple, en l’organització de la festa major del Clot i en més activitats destinades a dinamitzar la vida del barri, com ara la revetlla de Sant Joan.
BELLATERRA.CAT 