Arxivat a Bellaterra | Etiquetat La Bellaterra deixada |
Bellaterra, 2 de maig de 2024
El Carrer de Mercè Rodoreda de Bellaterra té una llargada d’uns 350 metres, comença al Carrer d’Antoni Gaudí i finalitza a una rodona sense sortida a tocar els terrenys de la UAB.
A la seva placa apareix un dibuix de l’arbust o arbre de la mediterránea Garric (Quercus coccifera)
Mercè Rodoreda i Gurguí neix a Barcelona, al barri de Sant Gervasi, el 10 d’octubre de 1908. És coneguda sobretot com a novel·lista i contista, però escriu també unes quantes obres dramàtiques i poesia lírica. La seva infantesa és solitària. D’una banda és filla única i, de l’altra, no es relaciona amb infants de la seva edat perquè només va a escola entre els set i els deu anys i, encara, en dos centres diferents.
Creix en un ambient de barri tranquil i envoltada de l’amor del seus pares i, sobretot, del seu avi, que li sap inculcar la passió per la lectura i per les flors, aspectes que reflectirà després en la seva obra literària. La mort de l’avi, quan ella té dotze anys, marca la seva adolescència.
El 1928, es casa amb el seu oncle matern, catorze anys més gran que ella, Joan Gurguí, que havia marxat a Amèrica molt jove i n’ha tornat amb una certa fortuna econòmica el 1921. Ella té només vint anys. Aquest matrimoni, mai acceptat per ella, i al qual es veu abocada, i el naixement del seu únic fill, Jordi Gurguí, el 1929, es converteixen, per l’autora, en una experiència traumàtica i, encara més al final de la seva vida, quan ella mateixa, que sempre havia guardat zelosament el secret, es culpabilitza en cercles molt reduïts d’amics de la malaltia mental que afectarà el seu fill, a partir dels quaranta anys, i que l’obligarà a ser internat a l’Institut Psiquiàtric Pere Mata de Reus.
És a partir d’aquells fets de joventut que, a inicis dels anys trenta, Mercè Rodoreda tria la literatura com una alternativa d’evasió d’aquell entorn clos i decebedor que ha patit.
Rodoreda i Armand Obiols opten per quedar-se a França. Assisteixen a l’entrada dels nazis a París i han d’emprendre la fugida a peu cap a llocs més segurs.
Viuen a Llemotges i a Bordeus. Però es tornen a instal·lar a París el 1946. És una època de duresa de supervivència durant la qual, segons la mateixa autora, «escriure semblava una ocupació espantosament frívola». D’altra banda, la precarietat econòmica (cus a preu fet) li impedeix tenir la tranquil·litat necessària per dedicar-se amb continuïtat a la seva obra literària.
Sembla, però, que cal situar l’activitat dramàtica de Mercè Rodoreda en aquests primers anys de l’exili (1940-1950), quan a Catalunya encara no s’ha perdut l’esperança de restaurar la legitimitat republicana i quan l’autora té ben present la capacitat de projecció que el teatre català ha tingut en la preguerra. De tota manera, fins a l’any 1979 no es representarà cap de les seves obres a Catalunya, i la seva publicació serà ben tardana, deu anys després de la seva mort.
Cap al 1946, després d’una etapa de dubtes i de malviure en l’àmbit afectiu, comença a escriure poesia lírica. Fa uns quants sonets que li donaran la idea per a un recull poètic que s’hauria de dir Món d’Ulisses, en el qual treballarà intermitentment fins a ben entrats els anys cinquanta. Nou d’aquests sonets es publiquen a la Revista, el 1947; a més, guanya la Flor Natural als Jocs Florals de Londres, el 1947, els de de París, el 1948, i els de Montevideo, el 1949, on és proclamada Mestra en Gai Saber.
L’estabilitat econòmica li arriba amb la feina que Armand Obiols obté el 1954 com a traductor a l’organisme de les Nacions Unides, a Ginebra, i això propicia que Mercè Rodoreda entri en una etapa de creativitat enorme: recull els contes que tenia dispersos en diferents revistes de l’exili, n’hi afegeix d’inèdits i trenca el seu silenci de vint anys amb Vint-i-dos contes (1958), que obtindrà el premi Víctor Català 1957, i que l’esperona a redactar, gairebé alhora, les novel·les Jardí vora el mar, La plaça del Diamant i La mort i la primavera.
El 1960 envia La plaça del Diamant (amb el títol Colometa) a la convocatòria del premi Sant Jordi del 1960, i n’és eliminada per un jurat que tenia, entre altres membres, l’escriptor Josep Pla. Sembla que el títol de Colometa fa dir a Pla que es tracta d’una “novel·leta cursi” i el guanyador d’aquella convocatòria acaba sent un autor desconegut, Enric Massó, que després no continua la seva carrera literària. El 1961, envia La mort i la primavera a la convocatòria del mateix premi i també n’és eliminada.
La publicació de La plaça del Diamant (1962), gràcies a una recomanació de l’escriptor i assagista Joan Fuster, que també ha format part del jurat del premi Sant Jordi del 1960, i que n’ha parlat amb l’editor i escriptor Joan Sales, contribueix a la seva consolidació definitiva i li assegura una relació estable amb el món editorial que continuarà sempre amb el segell del Club Editor i la direcció editorial de Joan Sales.
L’any 1966, li atorguen, finalment, el premi Sant Jordi per El carrer de les Camèlies, sense que l’autora s’hi hagi presentat, ja que aquell any la convocatòria ha decidit distingir una obra ja publicada. Aquesta novel·la rep posteriorment dos premis més, el de la Crítica (1967) i el Ramon Llull (1969). Després vindran La meva Cristina i altres contes (1967), Jardí vora el mar (1967) i la segona versió d’Aloma (1969).
Amb la mort sobtada d’Armand Obiols, el 1971, s’accentua la seva solitud a Ginebra (on viu en un apartament davant del llac Léman) i, el 1972, en una estada a Romanyà de la Selva, decideix construir-hi un xalet i retornar a Catalunya. A Romanyà acabarà la novel·la Mirall trencat (1974), considerada per molts la més sòlida de la seva producció, a la qual seguiran Semblava de seda i altres contes (1978), Tots els contes (1979), Viatges i flors (1980) i Quanta, quanta guerra… (1980).
En aquesta etapa de retorn a Catalunya, és membre i Sòcia d’Honor de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i li és atorgat el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes el 1980. Afectada d’un càncer, declarat en molt poc temps, mor en una clínica de Girona, el 13 d’abril de 1983, i és enterrada a Romanyà de la Selva. Deixa com a hereu del llegat literari l’Institut d’Estudis Catalans, que posteriorment crearà la Fundació Mercè Rodoreda.
El 1985, l’escriptora Anna Murià accedeix a publicar la correspondència (Cartes a l’Anna Murià: 1939-1956) que li havia adreçat Mercè Rodoreda des de la seva discreta existència a Llemotges, París, Bordeus i Ginebra i que desvetlla les dificultats i les angoixes de tota mena que ha patit l’escriptora a l’exili i també alguns processos d’escriptura de les seves obres. El 1986 s’edita pòstumament la novel·la inacabada La mort i la primavera.
Des de 1998 es convoca el Premi Mercè Rodoreda de contes i narracions, en homenatge a l’autora. El conjunt de la seva obra es continua reeditant i traduint constantment.
L’any 2008 es commemora el centenari del naixement de Mercè Rodoreda, amb multitud d’actes tant pel públic general com per a l’estudiós, i amb diverses reedicions de la seva obra.
Font: Escriptors. Cat
Arxivat a Bellaterra | Etiquetat Nomenclàtor de Bellaterra |
Bellaterra, 2 maig de 2024
LLUÍS TORRES|Avui publiquem el número 7 de L’Esquirol del Vallès, corresponent als mesos de gener-febrer de 1986, i la continuïtat de l’article Túnel del Temps per Artur Vidal dedicat al Club Bellaterra.
(7) L’ESQUIROL DE BELLATERRA, 1986
EL TÚNEL DEL TEMPS per Artur Vidal
Tornant a la facècia que recordo, quan va arribar el torn a les noies Llorach ens vàrem ficar pel cami de la Font fins arribar a la part del darrera de la torre. La casa i jardí queda per de sobre del nivell del cami, per aquest motiu vàrem creure que seria millor pujar a la paret que forma tanca amb el carrer fent servir la teulada de l’automòbil del Martinez com escala improvisada. Dalt de la paret i agafats a la barana, formada per pilans d’obra i tubs de ferro, començarem les nostres estridents canturies.
Quan les noies Llorach, des de la casa, ens varen donar mostres que ens havien sentit, vàrem acabar la nostra representació musical. La retirada fou funesta, amb tan mala sort, que és quan va començar la tragicomèdia esmentada.
Els sis cantaires vàrem baixar al camí de la Font alhora i agafant-nos a la barana per posar el peu sobre la teulada del cotxe. La barana no resisti aquesta força col·lectiva d’atracció cap enrera i va caure sobre l’automòbil i sobre nostre. No va haver-hi cap ferit greu però tots en sortirem una mica colpejats. Això acaba amb la nostra eufòria i cadascú tornà a casa seva amb la cua entre cames; naturalment pensant que l’endemà hau- ríem de visitar els pares Llorach per disculpar- nos.
L’endemà el meu germà i jo varem anar a veure el Sr. Llorach plens de recança però tinguérem una inesperada sorpresa. Poc abans s’havia presentat la Guàrdia Civil cercant els malfactors per- que havia rebut des de Bellaterra una denúncia delatant a dos advocats separatistes, que davant d’un escamot, havien assaltat la torre dels Sr. Llorach. El Sr. Llorach va desmentir a la Guàrdia Civil els fets denunciats i a més els hi va dir que estava satisfet que l’hi havessin enderrocat la barana perquè això volia dir que tenia unes filles guapes. Va ser molt amable, va preocupar-se de la nostra salut i continuà la bona amistat que sempre han tingut les nostres families.
La Pista de tenis esdevingué un èxit, potser perquè no teníem res més per passar l’estona, si no era anar a passejar per l’estació a veure passar els trens i la gent que arribava o bé reunir-nos en un bosquet o fer algunes caminades per les rodalies.
Diàriament es jugava al tenis, principalment a les hores de la tarda i també la pista es converti en lloc de reunió, asseguts en uns bancs de fusta que havíem col·locat al costat de la pista. Encara que a l’any 1935 era relativament jove, el jugador més gran que recordo fou l’avi Tamburini. Vull remarcar alguns socis especialment addictes al Club, com el bon amic Josep Maria Negre i Balet, que passava l’estiu a la torre que ara és propietat del Sr. Sòcrates Treceño. Persona d’una bonhomia extraordinària, propietari d’un cavall, un burret i una tartana en les quals tots havíem muntat o passejat alguna vegada. En Joaquim Casolà i Cerdà i la seva muller, persones de gran gentilesa i un fidel particep en els càntics eclesials. En Frederic Roda Ventura, un prohom de la Lliga Regionalista, i fundador juntament amb en Batista Roca i Pompeu Fabra de la societat Palestra. El Sr. Platero i la seva dona Doña Conxa, amb un automòbil ja vell en aquella època i metge de la policia; quan es posà la primera pedra a l’església de Bellaterra, en aquest mateix any 1935 que comento, en un acte presidit pel Bisbe Irurita, en fou padrina. En Gonzalo Bosch Bierge, polifacètic, dibuixant, editor d’una revista culinària i conegut dintre de la galàxia intellectual per el seu Quixot, totalment manuscrit en lletres gótiques i cada pàgina adornada amb vinyetes policromades. En Lluís Ábalo, també incondicional del Club anys després, President i patriarca de Bellaterra i en Casimiro Cots, delegat del Foment a Bellaterra i que des del primer moment en va ser un ferm puntal.
Com he dit abans, el club va ésser iniciat pels joves perquè en quedi memòria us en parlaré breument, remarcant que alguns ho feren en contra de l’opinió dels seus pares. Començant per les noies i sense que l’ordre vulgui dir altra cosa que l’aparició dins la meva me- mória, faré esment de les germanes Maria Lluïsa i Paquita Fàbregas Rovira, les dues germanes. ….(CONTINUARA)
Font: L’Esquirol del Vallès, Arxiu Bellaterra.Cat
Arxivat a Bellaterra | Etiquetat Arxiu Bellaterra.Cat, L'Esquirol del Vallès |
Bellaterra, 1 de maig de 2024
El Carrer d’Antoni Gaudí de Bellaterra té una llargada de 100 metres, comença a l’Avinguda Juan Baptista Viza (BV-1414), i finalitza al Carrer de Mercè Rodoreda
Antoni Gaudi i Cornet (Riudoms o Reus, Baix Camp, 25 de juny de 1852 — Barcelona, 10 de juny de 1926)
Nat d’una família de calderers —sempre reivindicà aquest ofici familiar com a origen de la seva personal visió i comprensió de l’espai—, anà a Barcelona el 1870 per estudiar arquitectura, cosa que féu alhora que treballava en diferents estudis d’arquitectes i de mestres d’obres.
Home d’una profunda i intensa religiositat, cal interpretar aquesta actitud com una forma històrica de la seva voluntat de perfecció absoluta i com una forma de justificació transcendent del seu treball i la seva obra, entesos, respectivament, com una mena de sacerdoci de l’arquitectura i com una sacralització del seu producte. Al costat de la seva religiositat, palesà un profund civisme i un gran amor al seu poble i a la seva terra, dels quals són mostra el seu empresonament en anar a celebrar un Onze de Setembre, l’obstinació a parlar català a molts dels visitants il·lustres de la Sagrada Família, entre els quals Alfons XIII mateix, o la consciència de bastir la catedral de Catalunya, que expressà a Prat de la Riba quan aquest li havia proposat que es presentés per diputat.
Home d’una profunda i intensa religiositat, cal interpretar aquesta actitud com una forma històrica de la seva voluntat de perfecció absoluta i com una forma de justificació transcendent del seu treball i la seva obra, entesos, respectivament, com una mena de sacerdoci de l’arquitectura i com una sacralització del seu producte. Al costat de la seva religiositat, palesà un profund civisme i un gran amor al seu poble i a la seva terra, dels quals són mostra el seu empresonament en anar a celebrar un Onze de Setembre, l’obstinació a parlar català a molts dels visitants il·lustres de la Sagrada Família, entre els quals Alfons XIII mateix, o la consciència de bastir la catedral de Catalunya, que expressà a Prat de la Riba quan aquest li havia proposat que es presentés per diputat.
Figura cabdal dins el complex moviment del Modernisme, ha estat, sens dubte, el màxim arquitecte que mai ha tingut Catalunya i una de les primeres figures mundials de l’art del segle XIX. La seva missió històrica consistí, en termes generals, a posar fi a l’arquitectura historicista i eclèctica —manera de pensar l’arquitectura i de fer-la que durava des del Renaixement—, sense, tanmateix, poder arribar, paral·lelament, a la formulació de l’arquitectura del segle XX, la qual ja no es plantejava en termes d’estil, sinó de nous continguts, de noves formes de vida i d’organització socials, i aquest era un món nou que ell no podia entendre, perquè ja no era el seu. La gran significació de la seva tasca, però, resta incrementada pel fet que la dugué a terme pràcticament sol, desconnectat de les avantguardes artístiques, que, d’altra banda, pràcticament l’ignoraren fins a la segona postguerra europea, a partir de la qual aquestes el recuperaren a través del gaudinisme.
En 2002-2003 se celebrà l’any Gaudí. Aquest any el Vaticà inicià l’estudi de la proposta per a la beatificació de l’arquitecte.
El 2005 la UNESCO declarà Patrimoni de la Humanitat quatre obres de Gaudí: la façana del naixement i la cripta de la Sagrada Família, la cripta de la Colònia Güell, la casa Batlló i la casa Vicens.
Font: Enciclopèdia. Cat
Arxivat a Bellaterra | Etiquetat Nomenclàtor de Bellaterra |
Bellaterra, 1 de maig de 2024
LLUÍS TORRES|Avui publiquem el número 6 de L’Esquirol del Vallès, corresponent als mesos de novembre -desembre de 1985, i la continuïtat de l’article Túnel del Temps per Artur Vidal dedicat al Club Bellaterra.
EL TÚNEL DEL TEMPS per Artur Vidal
Acabada la festa un grupet format per dos amics meus de Barcelona, en Conrado Llorens, en Vicents Cots, el meu germà Climent i jo vàrem con- venir coronar la nit fent unes serenates a les noies de Bellaterra. Els dos amics acompanyants eren en Manolo Martinez, que segurament alguns veïns recordaran perquè venia sovint i sempre prenia part, anys després, en aquelles fabuloses vint-i-quatre hores de bridge; portava una ensaimada mallorquina i ens la preniem a la matinada. L’altre és en Serramalera, avui metge de Sitges. Les serenates foren horripilants, doncs cap de nosaltres tenia idea ni aptituds musicals. No hi havia altra cosa que pulmons i voluntat. Vàrem recórrer les torres on hi havia noies; ens paràvem una estona fent unes estridents cantúries i quan les noies donaven senyals d’haver-nos sentit passàvem cap una altra casa.
Perquè es comprengui la tragicomèdia esmentada cal recordar dos circumstàncies coincidents i que són totalment dispars i inconnexes.
La primera és la situació de la torre dels Llorach, on férem l’última serenata segons l’itinerari projectat. La seva façana dóna al carrer Bartomeu i sabíem que les noies dormien a la part del darrera de la casa. Si feiem la serenata des del carrer Bartomeu les noies no ens sentirien i solament molestariem els pares i per tant calia anar pel camí de la Font, que passa pel darrera de la casa. L’altra causa detonant és que havien ocorregut els fets que es recorden com del 6 d’octubre de 1936. Companys havia declarat la República Catalana. La Generalitat havia estat canonejada. Suspès l’Estatut de Catalunya de l’any
1932 i tot el govern de la Generalitat a la presó i era governador General de Catalunya un general.
Hi havia doncs en les esferes oficials i en alguns sectors de la població un ambient força anticatalanista. No us impacienteu, amics, que la relació,
és molt concreta.
Font: L’Esquirol del Vallès, Arxiu Bellaterra.Cat
Arxivat a Bellaterra | Etiquetat L'Esquirol del Vallès |
LLUÍS TORRES|Avui publiquem el número 5 de L’Esquirol del Vallès, corresponent als mesos de setembre-octubre de 1985, i la continuïtat de l’article Túnel del Temps per Artur Vidal dedicat al Club Bellaterra.
EL TÚNEL DEL TEMP per Artur Vidal
Ens calia un local social per les tertulies, reunions, festes i secretaria. Com que no hi havia possibilitat de llogar-ne cap, per les característiques pròpies de Bellaterra es va fer inevitable pensar en la construcció d’un xalet dintre dels nostres terrenys.
Després de cavilacions, projectes i negociacions varem arribar a un acord amb el contractista Tomàs Llorens, de Sant Cugat, per tal de construir el local a la part alta del solar que dona al carrer Lluís Ábalo i a on encara hi havia un gran rètol de ferro de tres o quatre metres d’alçada i set o vuit de llargaria, anunciant la societat urbanitzadora. El cost seria d’unes sis mil pessetes i en pagariem dues mil al moment de signar el contracte i dues mil mes cada any fins a la cancel·lació del deute. Mentre no estés totalment pagat el contractista es reservava dues canonades de l’interior per posar-hi unes vitrines destinades a la seva propaganda.
L’edifici no es va acabar fins al següent any 1936 i la malaurada guerra civil de 1936 va impedir la seva total adequació. Avui dia el xalet està inclòs dintre del conjunt de construccions que formen els locals del Club Bellaterra. Per localitzar-lo es pot concretar que és la part que es troba a l’esquerra, entrant per la porta que dóna al carrer de Lluís Abalo, menys la sala que dóna a la piscina i els locals utilitzats com a sala de jocs i secretaria, de construcció posterior. La sala de joc i secretaria corresponen a la primitiva central telefònica de Bellaterra.
L’ex-president Conrado Llorens Suqué va fer donació del llum que hauria penjat del centre de la sala del xalet i els senyors Salsas, Sorjus i Vidal Pons varen regalar el mobiliari, format per unes taules, cadires i sillonets de vímet. Tot va desaparèixer el 1936, gairebé abans d’estrenar-se. Com anècdota curiosa explicaré el motiu de la donació del mobiliari. El Sr. Salsas era propietari i soci del Club, tenia un plet important del qual no en recordo les circumstàncies i n’era advocat el Sr. Sorjus, propietari d’un solar a Bellaterra, i n’era procurador el meu pare Climent Vidal. Els tres varen acordar que si el plet es guanyava, regalarien per parts iguals el mobiliari del Club. El plet es va guanyar i cumplint la promesa varen fer la donació de les cadires, taules i sillonets. Acabada la guerra civil de 1936 encara en quedaven dos o tres cadires i sillonets, que suposo que per la ruïna i desgast natural del temps van desaparèixer.
La qüestió econòmica és sempre angoixant a totes les societats i encara més a Sport Club Bella-Terra, de nova planta i amb pocs socis. Vàrem recórrer totes les cases i famílies de Bellaterra demanant donacions i afiliacions. Es també anècdota curiosa que el Sr. Alexandre Pon, estiuejant i llavors propietari d’una tenda de queviures a Barcelona anomenada La Holandesa, ens va regalar un pernil magnífic amb el qual vàrem organitzar un sorteig. Les noies feren un treball prodigiós venent números de la rifa del pernil. Crec que la Carme Ábalo, llavors un marrec de set o vuit anys, va batre el record de vendes. D’aquell pernil en sortiren sis-centes pessetes. Ho dic de memòria, doncs no queden antecedents. Les festes es feien, com sempre, a l’Hostal de Sant Pancràs, de les quals ja en parlaré breument més tard, però nosaltres voliem fer-ne una en el Club, com inauguració, i que fos sonada.
Fa tants anys que no puc recordar-ne tots els detalls. La festa va ser un ball de nit, de gala, com es deia aleshores. Es celebrà dintre de la pista de tenis i com que el terra encara era de fang i hauria resultat difícil la balleruga, vàrem llogar i col·locar una catifa, com les utilitzades en els envelats, sobre la pista de joc. Com a música teniem un gramòfon -o potser gramola- i un piano de manubri, que vàrem llogar a Sant Cugat.
Vàrem organitzar el servei de bar, preparat i servit per nosaltres mateixos. Recordo que amb cada bitllet d’entrada hi anava comprés una anella de filferro i després va servir per que a la mitja part i ti tancat dintre d’un cercle de cadires, els titulars poguessin caçar un ànec, que vam deslliurar dintre d’aquesta tanca improvisada. El que va encartar-lo amb l’anella, se’l va emportar.
La festa va ser un èxit clamorós. Va durar fins a la matinada i podriem dir que hi varen participar tots els bellaterrencs, amb famílies, amics i convidats. Llavors era costum entre les colònies d’estiuejants una certa solidaritat recíproca. Nosaltres anàvem algunes vegades a Cerdanyola, Sant Cu- gat i Valldoreix, principalment, i gent d’aquests pobles venia també a Bellaterra. Molts teniem amistats escampades en aquestes colònies d’es- tiuejants.
La festa va acabar molt bé, però les escurrialles varen tenir un final tragicòmic. (continuarà)
Font: Arxiu Bellaterra.Cat, L’Esquirol del Vallès
Arxivat a Bellaterra | Etiquetat L'Esquirol del Vallès |
Bellaterra, 30 d’abril de 2024
El Carrer del Guitarrista Tàrrega de Bellaterra te una llargada d’uns 175 metres, comença al Carrer d’Alonso Cano, i creuent la BV-1414, finalitza als Carrers Tirso de Molina i Albéniz.
Francesc Tàrrega i Eixea va néixer en terres valencianes, a la ciutat de Vila-real, província de Castelló (Espanya) el 21 de Novembre de 1852. Va ser el fill gran d’una família nombrosa i humil. Als 3 anys va patir un accident que li afecte la vista per a la resta de la seva vida.
Les seves primeres classes de guitarra les va rebre del seu pare i al poc temps, del guitarrista invident Manuel González, més conegut com «El cec de la Marina», També es va iniciar en l’estudi de piano amb Eugenio de Ruiz i de clarinet. Als deu anys té ocasió d’escoltar el gran guitarrista Julián Arcas en un concert celebrat a Castelló i malgrat la seva curta edat, és convidat a rebre classes a Barcelona pel veterà artista, a causa de les condicions que ja demostrava el jove Tàrrega. Va haver de tornar aviat a causa de l’escassetat de recursos i les escapades fetes sense permís familiar per actuar en cafès i llocs poc recomanables per a un nen de la seva edat. El seu pare aconsegueix portar-lo de tornada a casa.
En una de les seves visites a València fa a la protecció de el Comte Parcent, establert a la mateixa capital del Túria, on realitza nombroses audicions i concerts. En 1869 va actuar com a pianista al Casino de Burriana (Castelló) i va ser apadrinat per l’industrial Antonio Canesa. Més tard va entrar en contacte amb el famós constructor de guitarres Antonio de Torres (Almeria 1817-1892) responsable de l’actual disseny de la guitarra moderna i què faria servir en els seus concerts diversos dels seus instruments.
En 1875, Francisco Tárrega es va matricular al conservatori Reial de Madrid per realitzar estudis de solfeig, harmonia, piano i violí. La seva fama amb la guitarra li va fer ser convidat a tocar al Teatre Alhambra amb músics com Isaac Albéniz, Chueca o Chapí. Aquest fet va suposar el començament d’una carrera concertística que el va portar a actuar per tota Espanya, França, Gran Bretanya i Itàlia.
La seva mort esdevinguda el 15 de desembre de 1909 a Barcelona, dóna fi a l’artista més universal de la guitarra.
La gran importància de Francesc Tàrrega per a la història de la guitarra és deguda a les aportacions com a virtuós intèrpret, compositor d’obres imperibles, i la creació d’una escola de guitarra formada per intèrprets del nivell de Daniel Fortea, Estanislao Marco, Josefina Robledo, Salvador Garcia, Miguel Llobet, Emili Pujol i tots els descendents d’aquests grans mestres els fruit són el panorama guitarrístic actual. Francesc Tàrrega, sense cap dubte és el responsable del ressorgir de la guitarra com a instrument de concert al segle XX. Composicions seves com Vint estudis de concert, Capritx àrab, Records de l’Alhambra i Dansa Mora van ampliar les possibilitats tècniques i expressives de la guitarra espanyola.
Font: Molómanos
Arxivat a Bellaterra | Etiquetat Nomenclàtor de Bellaterra |
BELLATERRA.CAT 