Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Uncategorized’ Category

«Gràcies. Moltes gràcies, pel vostre suport coratge i energia.

Em sento privilegiada de viure aquests moments històrics i em sento orgullosa de compartir-los amb vosaltres.

Hem començat aquest acte recitant un excel·lent poema de Miquel Martí i Pol que acaba dient que tot està per fer i tot es possible, quan ell el va escriure això era cert. Però ara tot és possible perquè nosaltres ho hem fet i ho farem possible i no tot està per fer, hem avançat molt, encara ens queda feina i ara som aquí per acabar-la. Estem preparats per acabar-la i l’acabarem.

Una àmplia majoria del poble de Catalunya, de tots els orígens i classes socials i de diferents adscripcions polítiques ens hem unit per un projecte comú. Aquesta unitat de la societat civil catalana ha generat il·lusió, una il·lusió que ha fet possible les principals mobilitzacions de la història d’Europa. Per tant, des de la unitat de la societat civil ens sentim legitimats per exigir que els partits polítics refacin la seva unitat per tirar endavant el procés.

És veritat que aquesta no és la consulta que volíem, no és la consulta que ens havien promès, no és la nostra consulta, però tampoc no ho eren ni la data ni la pregunta que vau acordar el passat 12 de desembre, però les vam acceptar perquè vau dir i ens ho vam creure que mantenien la unitat entre els partits polítics i que reforçaven el procés i ho vam defensar per mantenir la unitat i per reforçar el procés.

Ara també acceptarem aquesta consulta sempre i quan convertim aquest 9-N en una nova forma de mobilització. Sempre i quan tothom que hi vulgui participar ho pugui fer en tot el territori. Sempre i quan serveixi per denunciar la involució democràtica de l’estat espanyol davant dels organismes internacionals. Sempre i quan serveixi per denunciar un estat que ens nega els nostres drets nacionals i el nostre dret d’expressió. Sempre i quan el 9 de novembre serveixi per mostrar al món la ferma voluntat i determinació del poble català de decidir el seu futur.

Sempre i quan aquest 9-N sigui considerat com la primera volta d’unes eleccions referendàries sobre la independència de Catalunya, unes eleccions que ens atorguin el mandat democràtic definitiu que necessitem per garantir el nostre procés davant del món.

Estarem amatents, ens comprometem a ser garants del procés i a arribar fins al final. Donarem suport al 9 de novembre, però exigim que es refaci la unitat dels partits polítics i que hi hagi eleccions, per això ara i aquí demanem: President convoqui eleccions, volem votar en els propers tres mesos, volem iniciar la primavera del 2015 amb un Parlament constituït.

Si ho fa tindrà el nostre suport, convertirem el 9N en una mobilització massiva i serem un exemple per al món com ho vam ser els passats 11 de setembre.

Ara és l’hora, no acceptem més dilacions ni pèrdues de temps, us exigim que poseu el país per davant dels vostres partits, és la vostra responsabilitat. Nosaltres hem fet la nostra feina hem assumit la nostra responsabilitat ara us toca a vosaltres. Demostreu que sou dignes representants del poble que us ha votat.

Res ni ningú no aturarà la voluntat del poble català, res ni ningú no impedirà que decidim el nostre futur, res ni ningú no impedirà la independència de Catalunya si així ho volem la majoria de ciutadans i ciutadanes d’aquest país. Nosaltres estem compromesos amb aquest país i amb aquest poble per això el 9N tornarem a mostrar la nostra dignitat al món.»

IMG_3408.JPG
Plaça de Catalunya, diumenge, 19.10.2014

Read Full Post »

Artur Mas es un zombi que ha perdido el juicio”. “Si no fuera porque en Euskadi nos mataban, yo diría que esto de Cataluña es peor”. “ETA es un aliado de Mas”. El proyecto independentista es “el sueño de una Gran Andorra”, paraíso de evasores fiscales y blanqueadores de dinero negro. Manifestarse pacíficamente por las calles el Once de Septiembre equivale a “conmemorar una guerra civil”. La demanda soberanista catalana “supone un ultraje” para las demás autonomías. Los grupos partidarios de la consulta constituyen una “anticosmopolita coalición de agropecuarios y antisistema”. El “desafío por parte de los independentistas” sólo pretende “tapar las vergüenzas de una de las autonomías más corruptas, Cataluña”.

Las frases que llenan el párrafo anterior son sólo un mínimo florilegio de descalificaciones lanzadas, a lo largo de las últimas semanas, contra la pretensión —rotundamente mayoritaria en las instituciones democráticas catalanas— de celebrar una votación consultiva acerca del futuro estatus político de Cataluña. Unas frases no recolectadas en ambientes extremistas y marginales, sino dichas o escritas por lo más granado de la clase política y de la intelectualidad españolas del año 2014.

De 2014, sí, cuando se investiga un caso de fraude y malversación masivos en la base aérea de Getafe; y existe una denuncia por la gestión económica del Hospital Militar Gómez Ulla; y cada día conocemos detalles más escandalosos alrededor del asunto de las tarjetas negras de Caja Madrid y de Bankia; y sabemos que el líder histórico del SOMA-UGT, Fernández Villa —el hombre del pañuelo rojo al cuello y el puño en alto, junto a Alfonso Guerra, en Rodiezmo— ocultó al fisco 1,4 millones de euros; y crecen el fraude de los ERE y el de los fondos de formación para parados en Andalucía; y siguen coleando los casos Gürtel, y Fabra, y Cotino, y Bárcenas, y Palma Arena, y Nóos, y…

No, no se preocupen, no voy a atrincherarme en el y tú, más. Y, desde luego, no creo que los escándalos citados quiten ni un ápice de gravedad al caso Palau, al caso Pujol o a las derivaciones que uno u otro puedan tener, y que deben ser investigadas hasta las últimas consecuencias. Pero el hecho de que, mientras los estallidos de la corrupción lo sacuden todo (realeza, Fuerzas Armadas, partidos, sindicatos, instituciones financieras, administraciones públicas…), haya quien presente la Cataluña autónoma como la cueva de los 40 ladrones me parece muy sintomático de un problema sobre el que sí quisiera reflexionar un poco: el aparente embotamiento, la parálisis de la capacidad autocrítica de intelectuales y políticos españoles ante el así llamado “desafío catalán”.

Hay que examinar con rigor la gestión de la pluralidad identitaria en las útimas tres décadas
Bien está que, frente a dicho reto, se busquen las contradicciones del bloque soberanista, y se hurgue en las evidentes debilidades del proceso preparatorio del 9-N, y se subrayen las consecuencias negativas de una eventual independencia, etcétera. Pero, ¿no sería también saludable que algunas cabezas pensantes, desde la defensa de la unidad de España, reflexionasen seriamente sobre cómo y por qué ha llegado Cataluña al estado de opinión presente?

Cuando digo “seriamente”, me refiero a dejar de lado imaginarios e imposibles lavados de cerebro, a no obsesionarse con la supuesta capacidad adoctrinadora de una Televisió de Catalunya cuya cuota de pantalla alcanza a lo sumo el 14%, y a examinar con rigor la gestión jurídica, política, discursiva y cultural que el establishment español ha hecho, a lo largo de las últimas tres décadas y media, de la pluralidad identitaria del Estado. Desde la LOAPA hasta las reacciones y respuestas ante el nuevo Estatuto catalán entre 2005 y 2010, para entendernos. Ya puestos, tal vez esos intelectuales críticos podrían mirarse al espejo de la historia contemporánea de España y tratar de descubrir en ella alguna lección provechosa para el escenario actual.

Por mi parte —espero que puedan perdonarme la osadía—, me permitiré aventurar alguna hipótesis muy personal. Para no retrotraerme a siglos que conozco menos, mi impresión es que, desde los albores de 1800, la cultura política española sólo ha concebido los conflictos de poder a los que hubo de enfrentarse en términos de victoria o derrota. La transacción, el fifty-fifty, el compromiso —ese concepto que, en alemán (Augsleich), sostuvo la estabilidad de la Europa danubiana durante el medio siglo anterior a la Gran Guerra, por ejemplo— resultan extraños, y objeto de menosprecio, en el acervo político hispano. Eso sí: es una incapacidad para el compromiso provista siempre de sólidas bases jurídicas y constitucionales.

La Constitución de Cádiz de 1812 definía “la Nación española” como “la reunión de todos los españoles de ambos hemisferios”; los absolutistas, por su parte, consideraban a Fernando VII soberano omnímodo “de las Españas y de las Indias”. Sin embargo, ni una legalidad ni la otra pudieron impedir que, en los tres lustros siguientes a la promulgación de la Pepa, la gran mayoría de los presuntos españoles del hemisferio americano dejasen de serlo para convertirse en ciudadanos de una serie de repúblicas independientes. Bien es cierto que Madrid tardó décadas en aceptarlo y en reconocerlas.

Ya advirtió Cambó que los pleitos sobre libertad colectiva no tienen soluciones jurídicas
La monarquía británica, en cambio, obró de un modo bien distinto. Aleccionada por el fracaso de la receta del todo o nada frente a la rebelión de las Trece Colonias de América del Norte, a lo largo del siglo XIX se apresuró a conceder amplísimos autogobiernos a sus criollos de las colonias de poblamiento europeo (Canadá, Australia, Nueva Zelanda, el Cabo…), desactivando así las ansias de independencia de tales territorios y conservando hasta hoy mismo a la mayor parte de ellos —y a muchos otros— en el seno de la Commonwealth.

Significativamente, no ha existido jamás ni siquiera a nivel de proyecto una Commonwealth, una Mancomunidad hispánica de naciones. La España oficial no extrajo de la pérdida de la América continental ninguna lección útil y, cuando eclosionó el problema cubano, lo afrontó con la misma y desastrosa fórmula: inflexibilidad jurídica y firmeza retórica: el artículo 89 de la Constitución de 1876 consideraba a Cuba una “provincia de Ultramar”, parte inalienable de la nación; y el presidente Cánovas proclamó enfáticamente que España defendería Cuba “hasta el último hombre y la última peseta”. Los resultados del envite son de sobra conocidos.

Sí, ya sé que Cataluña no es Cuba, ni el virreinato del Río de la Plata. No estoy comparando las situaciones respectivas, sino los reflejos profundos del Estado español cuando se le plantean problemas de soberanía. Y ni siquiera soy original en eso: hace casi un siglo, en diciembre de 1918, un peligrosísimo separatista de nombre Francisco Cambó reprochaba en sede parlamentaria al Gobierno —a los gobiernos españoles de la Restauración— “querer prescindir por completo de las soluciones que en el mundo han tenido los pleitos de libertad colectiva”, llegando “a la triste conclusión de que un pleito de libertad colectiva no tenía solución jurídica, como nunca lo han tenido, por desgracia, en España”.

Desde luego, Cambó no pensaba en Escocia. Y ni siquiera se le había pasado por las mientes el caso de Gibraltar, ese microproblema de libertad colectiva que la España oficial no ha sabido resolver en tres siglos. Primero, porque trató de arreglarlo a base de cañonazos y asedios; luego, con verjas, candados y tapones fronterizos; siempre, con el objetivo último de ver a los gibraltareños rendidos y saliendo de uno en uno, con el carné en la boca. Lo dicho: victoria o derrota, sin términos medios. ¿Acaso hemos olvidado ya la épica reconquista de Perejil?

No, la inmensa mayoría de los catalanes que quieren ejercer la soberanía no odian a España ni lo español. Pero se sienten, especialmente desde el año 2000, maltratados moral y materialmente por un Estado —por un sistema jurídico-político— que perciben como ajeno, cuando no hostil, a su identidad y a sus intereses. Y, tras la sentencia que en 2010 disipó tantas ilusiones, no creen haber recibido de aquel Estado otra cosa que desdenes, humillaciones y amenazas.

Joan B. Culla i Clarà es profesor de Historia Contemporánea en la Universidad Autónoma de Barcelona.

IMG_3400.JPG

Read Full Post »

Ramón Cotarelo, catedràtic de ciència política de la UNED, és un dels pocs intel·lectuals espanyols que ha alçat la veu en favor del dret d’autodeterminació del poble català. Ho ha fet des de la marginalitat, amb persistència, amb força i amb una bona dosi de cinisme a l’hora de criticar l’exercici del poder a l’estat espanyol. Recrimina a la intel·lectualitat ‘mesetària’ que hagi estat incapaç de fer un pas pel reconeixement del dret de decidir. I destaca la posició ambigua de Podem envers Catalunya. Avui el podreu escoltar a la jornada ‘El dret de decidir. Qualitat democràtica per a un nou estat’, organitzada per la Fundació Josep Irla. Tot seguit podeu llegir aquesta entrevista que ha concedit a VilaWeb.

—Com veieu la situació avui a Catalunya?
—És la cosa més interessant que passa a Espanya actualment. No sabem com pot acabar. Hi ha molts interessos en joc. El senyor Mas ha fet un tomb molt fort aquesta setmana, i ha deixat descol·locat el govern espanyol, que aneu a saber com reaccionarà. Diumenge hi ha convocada aquesta manifestació a la plaça de Catalunya de Barcelona, que tindrà un gran efecte perquè és una resposta a la situació, justament. És clar que la iniciativa la porten els sobiranistes, i concretament Convergència, perquè el senyor Mas ha demostrat ser un polític d’una categoria considerable i l’estat espanyol no sap pas què fer.

—Quin moviment penseu que pot fer ara el govern espanyol?
—Crec que no té cap opció, perquè no té voluntat. Aquest senyor, Mariano Rajoy, ni tan sols entén la qüestió. El govern espanyol no té gaires sortides. I, tot i que el PSOE està encantat de fer front comú, per plantar cara a aquesta situació tan dramàtica, etcètera, etcètera, el govern ni tan sols pren en consideració de formar una mena d’unitat d’acció amb els socialistes. El govern espanyol ha fet el ridícul; la iniciativa política la porta el sobiranisme català, i ara el govern espanyol no hi té resposta.

—Fins ara la resposta a la consulta era la impugnació, la prohibició, brandant la llei. Ara la situació és diferent, i sembla que al govern espanyol només li quedi deixar fer i resar perquè no vagi bé, o actuar, prohibint el 9-N amb mesures coercitives.
—No sabem què farà, perquè em sembla que no ho saben ni ells. Invoquen la llei, però és una llei que canvien quan els dóna la gana. Com respondrà el govern espanyol? Tant és. Faran com sempre: mirar de reprimir com sigui i ja està. Pensar que el govern espanyol permetrà alguna forma de consulta en les condicions actuals és ingenu. Em penso que els sobiranistes també tenen coll avall que el valor de la consulta és merament simbòlic, perquè el fet important és la mobilització popular i la possible convocatòria d’unes eleccions avançades, que són les que realment substituiran la consulta. I el govern espanyol ho prohibirà.

—I faran servir mesures coercitives?
—Sí, és clar.

—Fins i tot enviant la guàrdia civil a retirar urnes?
—I tant. És una opció que tenen. I, pel caràcter autoritari dels governants, és una probabilitat. Una probabilitat alta. Començaran amb una querella contra Mas. I ja ho han fet; comencen enviant organitzacions com Manos Limpias, brutes, o a mig rentar, que presenten querelles per sedició… Però tenen un bon embolic, no saben pas què fer. Poden emprar la violència, però això seria travessar una línia de no-retorn, i implicaria un problema molt seriós amb vista a Europa. Ja ho veurem, ja ho veurem.

—A Catalunya es troba a faltar que els intel·lectuals d’esquerres espanyols diguin alguna cosa en favor del dret de decidir dels catalans. Hi ha la sensació que no hi ha ningú. Hi ha ningú o no?
—Bé, jo hi sóc! Però sí, aquesta intel·lectualitat progressista, liberal, d’esquerres, ‘mesetària’, amb tanta tirada a signar manifests, quan arriba l’hora de la veritat, quan els preguntes si reconeixen el dret d’autodeterminació de bascs i catalans, diuen: ‘No hi arribaran!’ És en realitat l’enfocament dels d’Esquerra Unida. Arribat aquest moment, els intel·lectuals espanyols d’esquerres coincideixen en això. Ho ha demostrat aquest senyor que han posat de secretari general del PSOE, que la primera cosa que ha dit és que forma una unitat en allò essencial amb el senyor Rajoy. Això aquí, a Espanya, no passarà. Al contrari, hi ha manifestacions i manifests d’intel·lectuals i de col·lectius diversos provant de demostrar que els catalans són boigs. Diuen que el dret d’autodeterminació és un dret col·lectiu, que els drets col·lectius no existeixen. No n’espero pas cap actitud solidària, dels intel·lectuals espanyols.

—No hi ha ningú, cap intel·lectual espanyol, vós a banda, que doni suport al dret de decidir dels catalans?
—No se m’acudeix ningú més sinó el meu amic Jaime Pastor.

—Home, no és gaire gent.
—En Jaime és l’únic que conec. Ah, i també Carlos Taibo. I aquests dos no em semblen pas intel·lectuals benvists pel sistema; més aviat som marginals i silenciats. No formem part de l’establishment. D’intel·lectuals pròpiament reconeguts i que tinguin accés lliure als mitjans, no en veig.

—I des de l’àmbit polític? Què us sembla la posició de Podem i de Pablo Iglesias?
—Sobre Podem, hi ha dues actituds, que tenen nom i cognoms. El senyor Pablo Echenique és partidari que els catalans puguin fer la consulta, i el senyor Jiménez Villarejo mossega quan li ho demanen. I tots dos som Podem.

—I Pablo Iglesias?
—Em fa la impressió que mira de fugir d’estudi. Perquè sortir al carrer a dir que els catalans tenen el dret de pronunciar-se sobre el seu futur i alhora demanar el vot als espanyols…

—És impopular?
—Sí, en principi. Perquè això es diu però m’agradaria que algú ho provés: com reaccionarien els espanyols si els ho demanessin directament. M’agradaria que els ho preguntessin als espanyols, només per curiositat. Potser tindríem una sorpresa. En tot cas, es diu: ‘Com ja sabeu, si respecteu els drets dels catalans, a Castella no us votarà ni Déu.’ O sigui que Pablo Iglesias reconeix que els catalans tenen dret a la consulta, però no va més enllà. I les dues o tres vegades que li n’he llegit alguna cosa, diu que més enllà d’això s’hauran de pronunciar els òrgans col·lectius. Em recorda una mica aquella cosa dels comunistes, dels bolxevics, que deien que s’havia de fomentar el dret d’autodeterminació i donar-hi suport, fins a un cert punt; quan la humanitat s’allibera ja no fa falta, perquè tots ja som germans. És una actitud una mica ambigua.

—Però a Podem sí que hi ha gent que defensa el dret d’autodeterminació.
—El valor de reconèixer el dret d’autodeterminació és reconèixer-lo a qui el pugui exercir contra tu! Dir que el reconeixes perquè l’exerceixes tu no té pas valor. A Podem hi ha gent que sí, però n’hi ha que és més renuent i tradicionalment espanyola. I en Pablo s’inclina més al cantó del reconeixement, però no del tot, no de manera clara.

— A Catalunya hi ha gent inquieta pel paper que pugui fer Podem en el procés.
—Sí, però encara no sabem quina força real tindrà Podem. I podem pensar que tindrà presència al Parlament de Catalunya. I això tindrà importància perquè el parlament català ja és fragmentat, i afegirà un element més de complexitat a aquesta situació. Ja veurem com administren el poc, o molt, poder que li donin les eleccions. És evident que la seva presència serà important i tindrà influència. I això enmig de potencials aliances i sense saber ben bé quan seran les eleccions.

—Hi ha espanyols que arriben a dir que entenen l’independentisme quan veuen l’Espanya de les targetes ‘black’, per posar un exemple. Són casos anecdòtics o és un sentiment més generalitzat que no ens pensem?
—Crec que és més generalitzat perquè la gent no és pas beneita i veu aquesta barreja de corrupció, incompetència, imbecil·litat, catolicisme a ultrança del segle passat… Això és inaguantable. I això s’identifica amb Espanya. I per això diuen que no volen ser espanyols.

—Amb aquest descontentament general, quin parlament espanyol hi podria haver el 2015?
—Hi haurà un parlament mes fragmentat. El descens del bipartidisme és plausible, però tot dependrà de l’habilitat dels jugadors. Imagineu-vos que el secretari general del PSOE convenç la gent que l’esperança és ell. Perquè enfront de l’immobilisme del PP, aquests reaccionaris, retrògrads, i enfront de l’aventurisme d’allò dels desconeguts, dels chavistes i els ultraradicals de Podem hi és ell, un Adolfo Suárez que ressuscita el centre. Imaginem-nos que guanyés les eleccions i que arribés a tenir majoria absoluta, que podria reproduir els primers congressos de començament dels anys vuitanta, que seria un partit centrista, ara el PSOE, preponderant.

—Hi ha una profunda crisi política a Espanya. Penseu que d’ací a uns quants anys l’estat espanyol serà totalment diferent?
—Jo espero que la qüestió catalana serveixi de revulsiu per canviar una situació enquistada. I per reconsiderar també el paper de la monarquia. Fixeu-vos que el nou rei calla tant com Aznar. El rei no diu res, ves per on.

—I Felipe VI es va presentar com la gran solució per a la qüestió catalana.
—Sí, i això que va deixar anar un parell de discursos al començament que ens van fer tremolar. Va dir: ‘En aquesta Espanya plural hi ha diverses maneres de sentir-se espanyol.’ Mira, que generós que és aquest home, que l’altra gent es pugui sentir espanyola d’una manera diferent de la seva. Però hi ha el dret de no sentir-se espanyol, i això ni ho va esmentar.

IMG_3397.JPG

Read Full Post »

Ara és l’hora

Hola,

Davant de l’actual situació, que és d’una enorme transcendència, l’Assemblea Nacional Catalana i Òmnium Cultural tenim una proposta per a Catalunya, la proposta unitària de la societat civil organitzada.

Us la presentarem aquest diumenge 19 d’octubre a la plaça Catalunya de Barcelona, a les 12:30h.

La gent som la força del procés que ens durà a la independència. Ara és l’hora de la unitat. Ara és l’hora de fer un pas endavant i per aconseguir-ho hi hem de ser tots.

Vine a la plaça Catalunya de Barcelona. Diumenge 19 d’octubre. A les 12:30h.

Comparteix aquesta crida amb tothom que vulguis.

IMG_3385.JPG

IMG_3386.JPG

Read Full Post »

Ens podem estar perfectament de la consulta perquè la cosa útil no és que es faci, sinó que es convoqui, que es publiciti i que la prohibeixin. Ens trobem dins un procés que situarà Catalunya entre les nacions lliures del món, i una de les etapes necessàries era intentar un plebiscit. Ningú no s’imaginava que Madrid hi donaria el plàcet i és obvi que no es pot fer malament o sense garanties. El Tribunal Internacional de Justícia no exigeix cap referèndum per considerar efectiva la sobirania d’un país.

A un procés d’independència, hom li demana un seguit de requisits perquè sigui reconegut internacionalment: una demostració continuada de la voluntat popular, com més multitudinària millor, respecte democràtic i manca de violència. Quan s’han verificat tots els passos, un codi internacional no escrit admet que sorgeixi una nova legalitat estatal. Què és si no el dret d’autodeterminació recollit per la carta de les Nacions Unides?

Això ho van enunciar ja a l’inici del procés diversos experts en dret internacional, entre més Carles Boix, catedràtic a Princeton. Fins ara les etapes s’han anat complint escrupolosament i cal que es vagin complint fins al desenllaç final. Què s’hi guanya fent una consulta si tanmateix Madrid no en reconeixerà el resultat? Cal anar a parar igualment a una declaració unilateral d’independència (DUI). Les urnes es poden suplir per gent al carrer en els telenotícies del món, i Espanya quedarà més retratada.

Tenia raó aquell de Societat Civil Catalana: tot això que es fa ara és pur teatre (què és la política, si no?), però un teatre imprescindible per a escenificar la negativa de Madrid. Cal fer evident que es neguen fins i tot a parlar, i els editorials d’aquests últims dies de grans diaris europeus i americans mostren que es va aconseguint. Ja hem començat a guanyar.

L’error de la Moncloa —un de tants— és creure que Catalunya no pot fer res sense l’aprovació dels poders de l’estat. Ben al contrari, tant li fa com actuïn. Fet i fet, com més intransigents siguin, millor. Més evident resulta el seu fanatisme i més catalans indecisos es decantaran cap al sí. La Generalitat anirà avançant al caire de la llei espanyola, sense transgredir-la i, quan se n’adonin, s’ho trobaran fet. Es creuen forts perquè tenen tota la força: el govern, l’exèrcit, els grans partits, els tribunals i la immensa majoria de la societat espanyola. Debades. Prohibint ajuden el procés.

Ja eren lluny d’osques quan els tres diputats catalans es van presentar al congrés espanyol a exposar les raons de Catalunya. Al quilòmetre zero en van fer mofa anunciant que hi anaven a demanar un permís que no els donarien, aquí es va dir que hi acudien a proposar un pacte. En realitat, ni l’una cosa ni l’altra: hi anaven a cremar una etapa més del procés i fer evident al món la intransigència espanyola.

Cal continuar fent política (teatre) fins el 9 de novembre: mobilitzar totes les forces, fer propaganda en favor del dret de vot, trucar a la porta de cada indecís, que els mitjans internacionals tinguin el focus posat a Catalunya… Cal que es vegin les pràctiques antidemocràtiques d’un govern que agonitza en un final de règim. No es cansen de repetir que el suflé baixa i que Artur Mas no aguantarà (‘no sé qui mana a Catalunya’, acaba de dir Rajoy), però mentrestant ells van deixant reis, ministres i banquers a la cuneta.

La unitat dels partits catalans és important, però tampoc no és imprescindible mentre l’Assemblea Nacional i l’Òmnium canalitzin el procés. Si Unió i Iniciativa continuen jugant al boicot ‘soft’ per marcar perfil, al sí però no, a ‘la cosa important és la crisi’ o ‘la legalitat’, la infanteria popular els passarà per sobre sense immutar-se, com els ha passat als socialistes, a la Convergència que va pactar els pressupostos amb el PP o a l’ERC del tripartit.

De moment, tot avança segons el pla previst, però cal dur la representació fins al final. Cal fer tots els escarafalls possibles, prémer l’accelerador dia a dia i arribar al 9 de novembre amb les revolucions al màxim per fer una demostració esclatant, un altre Onze de Setembre que centri a Barcelona els ulls del món. En aquell moment, amb milions de persones al carrer i la Moncloa boquejant amb el trist discurs de la por de cada dia, convocar eleccions amb un punt central: la independència. Els comicis han de tenir lloc entre quaranta dies i seixanta després de la data de publicació del decret al DOCG, i continuar amb l’accelerador a fons.

Si els partits del sí guanyen, com segurament passarà si Madrid hi continua ‘ajudant’, a la sessió constituent del nou parlament es declara solemnement la independència. Hisenda i control de les fronteres a punt. Fins en aquell moment no es transgredeix la legalitat espanyola i quan Madrid vol reaccionar ja hi ha una legalitat catalana que la tracta d’igual a igual i li exigeix que no interfereixi en les lleis que emanen d’un parlament sobirà. Uns quants països amics o interessats reconeixeran el nou estat en els dies o les setmanes subsegüents.

Hi haurà policia espanyola a Catalunya que possiblement continuarà a les garites de les duanes i fent més funcions. Ni cas. Si ocupen algun edifici o alguna plaça, els turistes els faran fotos. El mossos exerciran la seua feina uns metres més enllà, i avall que fa baixada. Als països bàltics van coincidir uns quants mesos totes dues duanes després de la declaració unilateral.

Read Full Post »

Read Full Post »

“Si seguim així, quan Espanya s’enfonsi nosaltres no tan sols anirem dins del barco, si no que a més serem els responsables morals de l’ensorrada”
Enric Vila
De moment no ha passat res que no fos previsible. El govern està dividit entre els que esperen que arribi el general Mola de la Tercera Via i els que esperen una independència de seda, com si Espanya fos Txecoslovàquia. ERC, per una barreja de fragilitat interna i de necessitat de deixar que el país s’anés adaptant a la situació, tampoc no ha parlat gaire clar. Fins i tot durant la negociació de la pregunta, quan el president Mas es negava a posar la paraula independència al redactat, hi havia alguns diputats republicans que eren partidaris de fer la vista grossa. El resultat és que tenim una pregunta ambigua, una llei ambigua i una consulta que en el millor dels casos serà una repetició de les que ja es van fer per tot el país fa uns anys, amb els partits a remolc, sovint posant pals a les rodes.

Em sap greu però és així. El govern no s’ha preparat per a tirar endavant la consulta, cas que la justícia espanyola reaccionés com va reaccionar amb el pla Ibarretxe. Per evitar la temptació de desobeir, ni tan sols ha enllestit a temps la hisenda pròpia, imprescindible per afrontar una situació de crisi constitucional. El govern donava per fet que, una vegada feta la comèdia, i demostrat que els espanyols són molt dolents, aniríem a unes eleccions plebiscitàries i que després ja veuríem. El 2015 serà emocionant. Arnaldo Otegui ha de sortir de la presó. ETA ja ha dit que recolza el Dret a Decidir. Podemos supera el PSOE en intenció de vot. El PP està desgastat i ha fet marxa enrera en la llei de l’avortament per deixar la porta oberta a pactar amb el PSOE. El nacionalisme català està descartat com a soci de govern a Madrid.

Ara que Espanya està feble i que Pujol ha estat eliminat de la equació, la crosta barcelonina veu una oportunitat d’or per arrencar concessions a l’Estat. Per això és tan important que tot sigui ben legal, com vol el president Mas. Sobretot no hem de fer passos que ens portin a un camí sense retorn, ara que tenim la força de l’independentisme per extorquir l’Estat. Aquest és l’esquema de la situació. És el mateix esquema que va portar el general Prim a la tomba, Francesc Cambó a l’exili i LLuis Companys davant d’un piquet d’afusellament. És igual que Gènova maltractés la Sánchez Camacho quan va tenir l’acudit d’anar a demanar una promesa de règim fiscal per poder oferir alguna alternativa a l’independentisme. Sánchez Camacho és la filla d’un guàrdia civil i els senyorets de la Tercera Via tenen molta més classe. Ells saben fer les coses. I volen un canvi de règim lampedusià per Catalunya. Volen el peixet de Pujol, reformulat per continuar el negoci de les tites tites.

L’última joguina de la Tercera Via és el portal en català d’El País. Rajoy, que és qui ho paga tot en aquest moment, menys l’independentisme, s’ha atrevit a publicar-hi un article elogiant Gaziel i la llengua catalana. Fa uns dies Lluís Bassets també hi va publicar un article que elogiava Gaziel i menyspreava Eugeni Xammar, per independentista. Bassets és aquell periodista progre que diu que els partidaris del Sí no han sabut engrescar els partidaris del No. L’article estava escrit amb un pintorequisme molt típic del segle XX. Em va recordar que Bassets aviat treurà, si m’ha arribat bé la informació, un llibre dient que la societat catalana pujoleja. La web catalana d’El País, sí que Pujoleja. Ara que ja han mort l’home ja poden explotar la seva herència. Una altra cosa que també han fet per començar, és tornar a atiar la polèmica del Josep Pla franquista, que tan bé funciona per justificar el ressentiment dels catalanets castrats i de la immigració mal adaptada.

I bé, aquest és el panorama. La consulta ha servit per posar el cas de Catalunya a les agendes internacionals. Però la seva força política s’ha malaguanyat, tot esperant el general Mola de la tercera via. Alguns independentistes em fan arribar articles que diuen que Espanya és a punt de viure un nou 1898. Creuen que això és una bona notícia. Jo crec que, si seguim així, quan Espanya s’enfonsi nosaltres no tan sols anirem dins del barco, si no que a més serem els responsables morals de l’ensorrada. Passarà com sempre, vaja. I no et pensis que Catalunya morirà, no: els mateixos que hauran permès que la situació se’n vagi en orris amb els seus silencis mediocres, ja s’encarregaran de plorar-la i de continuar baixant el nivell, com van fer en la seva època els Sentís, els Sempronio, i tota la galeria de petits personatges tristos i llardosos que van fer de Catalunya un país irrespirable durant tants anys.

Així com Espanya està descobrint que per tenir una democràcia també cal tenir una població plena de demòcrates, aquí estem descobrint que per assolir la independència, cal tenir un govern i uns líders d’opinió que la vulguin de veritat -no només en les sobretaules de diumenge. De moment, Catalunya té un govern dividit i uns intel·lectuals convergents que es queixen de les filtracions d’ERC, mentre ells es dediquen a escriure al dictat del govern. Tot plegat entranyable. Si no fos perquè els Kurds i els cantonesos de Hong Kong, que ho tenen més dificil que nosaltres, posen en evidència fins a quin punt les manifestacions s’han infantilitzat, quan han passat del carrer a les institucions.

La cosa pinta malament. A banda i banda, els polítics continuen pronunciant fútilitats serioses i solemnes. De la misèria moral de l’espanyolisme català no en parlo perquè no és el meu problema, ni té gaire importància.
Enric Vila
Enric Vila Escriptor. És doctor en periodisme i llicenciat en Història. Treballa de professor a la Facultat de Comunicació Blanquerna. Ha publicat la biografia Companys, la Veritat no necessita màrtirs i l’assaig El nostre heroi Josep Pla, entre d’altres llibres. Premi Idees 2003, escriu al Punt/Avui, al butlletí de la Fundació Catalunya Oberta

Read Full Post »

http://curaraveces.wordpress.com

Querida Teresa:

No sé si algún día leerás esta carta, en el mundo digital nunca se sabe. He decidido escribirte porque, entre todo lo que he leído sobre el Ébola, me falta algo. Sé muchas cosas sobre ti (que no se deberían haber publicado), tengo cierta idea de lo que pasó (hay tantas contradicciones…) pero aún no he encontrado a casi nadie que se preocupe de lo que verdaderamente importa: tú.

No he visto a nadie ponerse en tu lugar. Yo lo intento y me imagino tu miedo al ponerte el traje por primera vez, sin casi formación. Me imagino tu angustia cada vez que te ponías el termómetro. Tu indefensión cuando, desde salud laboral, quitaban importancia a tu malestar. Imagino tu intranquilidad pensando que has podido contagiar a otros. Tu angustia intentando revivir qué pudo salir mal. Tu enfado al ver como tu “quizá me rocé al quitarme el guante, porque es lo más crítico” se convierte en un “confiesa que se tocó la cara”. Como si hubieras estado jugando a la ruleta rusa en vez de atendiendo a un paciente de alto riesgo biológico.

Imagino tu soledad en esa habitación de aislamiento, la pena por tu perrillo que no has podido compartir con nadie. La rabia cuando veas cómo los de arriba te abandonan y te convierten en arma política, en ocasión de conservar o no su poder.

Me siento muy identificada contigo, porque a mí tampoco me ha enseñado nadie a ponerme el traje de seguridad. Es más, en mi hospital no hay monos, solo batas impermeables y mascarillas, que dejan muchas zonas expuestas. Y las respuestas de los responsables son deplorables. Me imagino tu indignación al pensar que tu desgraciado contagio ni siquiera va a servir para que se revisen los protocolos y se mejore la formación, para proteger a tus compañeros.

No salgo de mi asombro cuando oigo cómo los que te han puesto en riesgo por la improvisación, por los déficits en gestión, por un protocolo que reconocen erróneo, por no asegurar que alguien te supervisara y ayudara a quitar el traje, quieren ahora culpabilizarte y lavarse las manos. No sé cómo te contagiaste. No sé qué pasó en el centro de salud y en Urgencias, no sé si tardaste en avisar de tu contacto con el virus, pero nunca se me ocurrirá juzgarte. Tu nivel de angustia en ese momento podría haberte llevado a hacer cualquier cosa. Quizá tenías miedo de que te remitieran de nuevo al Carlos III, a ese servicio de salud laboral que no te hacía demasiado caso. No lo sé. Solo sé que te contagiaste haciendo tu trabajo, ese trabajo tan bonito que tiene un solo nombre: CUIDAR. Que quizá llevaste un poco de consuelo a los últimos momentos de los misioneros fallecidos. Que debes estar orgullosa de tu profesión, aunque te haya puesto en riesgo.

Cuídate, Teresa. No hagas caso a todas las tonterías que se han dicho y que se seguirán diciendo. Cuentas con el apoyo de tus compañeros. Con el de todos lo sanitarios, que admiramos tu valor al exponerte al contagio. Confía en los cuidados y la atención de los profesionales, que son lo mejor de este maltrecho sistema sanitario. Ojalá todo salga bien. Te esperamos en unos meses para celebrar tu curación, quizá en una nueva Marea Blanca. Ánimo, Teresa. No estás sola.

@anadeph

octubre 9, 2014
146 Replies

IMG_3326.JPG

Read Full Post »

El jutge Santiago Vidal considera que la seva participació en la redacció, conjuntament amb un equip de juristes, d’un esborrany del futur text constitucional de Catalunya “no té cap relació amb la meva funció jurisdiccional” i, per tant, confia “que no s’adopti cap mesura cautelar suspensiva”. El magistrat també afirma que “sempre” seguirà defensant el seu dret “fonamental” a la llibertat d’expressió en relació a temes d’interès públic i social.

Una comissió disciplinària del Consell General del Poder Judicial resoldrà aquest dilluns si cal suspendre’l de les seves funcions per “infidelitat a la Constitució” i “manca de petició de compatibilitat”. En un comunicat enviat els mitjans de comunicació, el jutge Vidal explica que “declina” acceptar cap entrevista fins que arribi la resolució del CGPJ i agraeix l'”allau” de mostres de suport rebudes “procedents de tots els àmbits, societat, companys de la judicatura, associacions o amics”.

“Afortunat” per la “solidaritat” rebuda
Vidal assegura sentir-se “una persona afortunada per tenir la oportunitat de comprovar fins a quin punt arriba la solidaritat quan es defensen idees democràtiques, tant si es comparteixen com si, legítimament, s’hi discrepa”.

IMG_3325.PNG

Read Full Post »

Thousands of Catalans have joined protests against Spain’s Constitutional Court after it suspended a proposed regional independence referendum.
About 5,000 people took to the streets of the regional capital Barcelona to demand their right to vote on Tuesday.
Earlier, the Catalan government said it was halting its publicity campaign for the referendum while it sought to overturn the court’s ruling.
The vote was suspended after a request from the Spanish central government.
The court said it needed time to consider arguments about whether the 9 November vote breached the country’s constitution.
While the court studies the appeals, all campaigning must stop until it makes a ruling.
Catalan pro-independence supporters gather to protest against the Spanish Constitutional Court in front of the Generalitat de Catalunya in Barcelona – 30 September 2014
Civil campaigning group the Catalan National Assembly rallied its supporters for the protest on Tuesday
The Catalan regional government said it would stop publicity but insisted it would try to overturn the suspension.
Francesc Homs, a Catalan government spokesman, said they were “determined” the vote would go ahead.
The Catalan National Assembly, an influential group lobbying for independence, was behind the protests in a rainy Barcelona on Tuesday night.
“Not rain nor snow nor any court will stop us,” Carme Forcadell, the group’s leader, told reporters. “On November 9 we will vote and we will win.”
Scottish flags
Last Saturday, the leader of Catalonia, Artur Mas, signed a decree calling for the referendum.
Spanish Prime Minister Mariano Rajoy told reporters the vote was not “compatible with the Spanish constitution”. He added: “Nobody and nothing will be allowed to break up Spain.”
Support for independence has increased in Catalonia in reaction to Spain’s economic crisis.
On 11 September a vast crowd rallied in support of independence in Barcelona.
Spurred on by Scotland’s recent independence referendum, many were seen waving the Scottish flag.
On 19 September, the regional parliament voted by 106 to 28 in favour of granting Catalonia’s president the power to hold a referendum.
Catalonia’s 7.5 million inhabitants make up approximately 16% of the population of Spain. It is one of Spain’s richest and most highly industrialised regions.

IMG_3077.JPG

Read Full Post »

« Newer Posts - Older Posts »