El señor Ricardo Álvarez-Espejo, teniente general del ejército, ha propuesto recientemente que se cree un Museo Militar en Barcelona, objetivo que considera “ambicioso e irrenunciable”. Nuestra opinión es que ya era hora que el ejército hiciera una propuesta que pudiera ser muy acogida por la sociedad catalana. Estamos seguros de que el señor Álvarez-Espejo se dejará asesorar, en una amable colaboración entre las fuerzas armadas y mundo civil.
Para empezar sería muy interesante que el Museo Militar dedicara una galería a las masacres que el ejército ha cometido históricamente contra la población civil catalana. Por ejemplo, escogiendo una entre tantas, los hechos de Cambrils de 1640, cuando después de un breve asedio la plaza se rinde a las tropas castellanas. Incumpliendo todos los pactos, el ejército masacró a más de setecientos cambrilenses.
Muy apropiada y visual sería una sección que se titulara: “Bombas sobre Barcelona”, donde se detallaran todos los bombardeos que el ejército español, y sus aliados, han perpetrado históricamente contra la capital catalana. Difícilmente encontraríamos otro caso de una urbe bombardeada tantas veces, y tan salvajemente, por el mismo ejército que supuestamente tenía que defenderla. Digo que sería una sección muy visual porque se podrían incluir croquis y gráficos de la devastación urbana y humana, así como modelos de los proyectiles empleados, que incluirían desde la arcaica balística del siglo XVII hasta las modernas bombas de fragmentación de la guerra civil española.
Otro apartado lo merecerían los enfermos de psicopatía que se han enfundado el uniforme militar y han recalado en Catalunya. Como por ejemplo Charles de Espagnac (1775-1839), un francés expulsado de su país, por reaccionario, pero que hizo carrera en el ejército español. Su demencia lo llevó a prohibir las barretinas, el pelo largo en los hombres y las trenzas en las mujeres. Le gustaba bailar bajo la horca, entre los pies de los cadáveres que había mandado colgar, borracho por una combinación de ron y aguardiente. Fernando VII siempre lo defendió: “Está loco, pero para estas cosas no hay otro”.
Una temática indispensable para cualquier Museo Militar que se precie sería la de los gobernadores militares y su relación con Catalunya. Recordemos la famosa frase del general Espartero. “Hay que bombardear Barcelona cada 50 años para mantenerla a raya”. Menos célebre es el capitán general Juan Zapatero y Navas, conocido por sus propias tropas como el general Cuatro Tiros. Y con razón. Su frase preferida era: “Yo sé cómo se arregla; a ese, ‘cuatro tiros’; a ese otro, igual. Cuatro tiros y se acabó el problema”. Los civiles catalanes, en cambio, preferían denominarlo el Vampiro por su afición a los fusilamientos indiscriminados. En cierta ocasión ajustició a un pobre chico jorobado, escogido al azar. ¿El motivo? Que según algunos delatores en la última revuelta obrera había participado un chico jorobado.
El general Severiano Martínez Anido no desmerecía a sus predecesores: en 1920, como gobernador militar de Barcelona, se enfrentó con el gobernador civil Carlos Bas, a quien acusaba de “blando”. Anido le exigió que le dejara fusilar a “gente como Eugeni d’Ors, Lluís Companys, Joaquín Montaner, Francisco Layret, Salvador Seguí, Ángel Pestaña, Mario Aguilar, Guerra del Río, los hermanos Ulled, y otros”. En sus memorias Bas narra el diálogo. Bas: “Señor gobernador militar, soy el gobernador civil, no un asesino”. Anido: “No es cuestión de asesinar sino de ejecutar. No emplee usted palabras malsonantes”.
Y puesto que nos referimos a “palabras malsonantes”, también se podría dedicar una sección del museo a la temática “La prensa militar y Catalunya”. En las hemerotecas hay centenares y centenares de artículos del siguiente estilo, publicado en La Correspondencia Militar, el 13 de diciembre de 1907: “El problema catalán no se resuelve, por la libertad, sino con la restricción; no con paliativos y pactos, sino por el hierro y por el fuego”.
¡Qué gran fortuna que hoy en día el ejército español ya no practique las “palabras malsonantes”, que sólo sean materia de memoria y de museo! Esto es loable y es cierto. Tan cierto como que el pasado mes de noviembre publicamos el artículo “¡Un paso al frente!”, en el que describíamos el caso de un militar en activo, el teniente Luis Gonzalo Segura, a quien la fiscalía militar le ha abierto un expediente que podría acabar con la solicitud de seis años de prisión. ¿El delito? Ser el autor de una obra de ficción, concretamente una novela, donde se describen unas fuerzas armadas en las que reina el nepotismo y la corrupción a gran escala. Cuesta de creer, así que lo repito: en pleno siglo XXI la jurisdicción militar española puede pedir una pena de seis años de prisión por escribir una novela.
Precisemos, para acabar, que el mismo señor Álvarez-Espejo, que ahora nos regala la afortunada iniciativa del Museo Militar, publicó inmediatamente un artículo de réplica en este diario, titulado “Otro paso al frente”, una réplica extraordinariamente peculiar, por cierto, puesto que en todo su artículo no mencionaba ni una sola vez el motivo de réplica: es decir, el teniente Segura y su caso.
Cuando escribo estas líneas, el teniente Segura vuelve a estar bajo arresto
Archive for the ‘Uncategorized’ Category
Sí al Museo Militar! : Albert Sánchez Piñol
Posted in Uncategorized, tagged albert sanchez piñol, si al museo militar on 9 febrer 2015| Leave a Comment »
Euros de la Republica Catalana
Posted in Uncategorized, tagged euros, republica catalana on 5 febrer 2015| Leave a Comment »
La fiscalia investiga si la Generalitat va encunyar euros de la “República Catalana”, segons ‘El Mundo’
ARA | Barcelona | 05/02/2015 08:38
Exemplar de l’euro català publicat per ‘El Mundo’
La Fiscalia de l’Audiència Nacional va obrir al novembre una investigació contra la Generalitat per un presumpte delicte de falsificació de moneda per l’emissió d’euros falsos de la “República Catalana”, segons publica aquest dijous ‘El Mundo’. El fiscal en cap de l’Audiència Nacional, Javier Zaragoza, va ordenar obrir diligències després d’un escrit del ministeri d’Economia en què s’alertava de la possibilitat que la Generalitat posés en marxa un programa d’encunyació massiva d’euros falsos de commemoració del Tricentenari. Un escrit, de fet, basat en un reportatge d’un suplement d”El Mundo’ on s’informava de la intenció de fabricar 45.000 monedes catalanes. Segons l’autor, en sis de set comerços aquests euros havien passat com a bons, malgrat que hi diu clarament que no són de curs legal.
Preguntat per l’Audiència Nacional, la Generalitat va al·legar que només va encarregar unes proves que van costar uns 2.000 euros pagats al Gremi de Filatèlia i Numismàtica, però no va fer nous encàrrecs. ‘El Mundo’, en canvi, afirma que van arribar a 45.000 monedes de vuit valors diferents a finals d’agost. En tot cas, quan la Generalitat va donar suport al projecte d’euros catalans, un professional del gremi va anunciar que aquest s’encarregaria del total del cost de la producció.
La investigació de la Fiscalia està pendent d’un informe de la Brigada d’Informació del Banc d’Espanya. Si finalment hi va haver una difusió massiva d’euros i aquests efectivament produeixen confusió, el rotatiu apunta que el delicte podria comportar entre vuit i dotze anys de presó.
Mor el poeta bellaterrenc Francesc Garriga i Barata
Posted in Uncategorized, tagged Bellaterra, Catalunya, Francesc Garriga Barata, poeta on 4 febrer 2015| Leave a Comment »
Llicenciat en Germàniques per la Universitat de Barcelona, visqué a l’Amazònia en la seva joventut, quan formava part de l’orde dels franciscans caputxins, que després deixà. D’aquesta època hi ha un extraordinari retrat a l’oli, obra de joventut de Joan Vilacasas, amic seu.
Professionalment es dedicà a l’ensenyament de les Humanitats, especialment al Col·legi Sant Gregori de Barcelona, on molts dels que en foren alumnes ara es reclamen deixebles seus (Francesc Fontbona, Joan Fontcuberta, Josep Bracons, Xavier Bosch) i altres que no foren alumnes d’ell el seguiren com a poetes (Carles Camps i Mundó, Manel Forcano).
Exercí la crítica d’art i dirigí l’edició castellana de l’acurada revista d’art FMR. També va tenir una destacada participació a programes culturals del Canal 33 de la Televisió de Catalunya, on mostrà el vast camp dels seus interessos.
La seva obra poètica passà un llarg purgatori, en part pel seu positiu allunyament de les tendències de poesia social hegemòniques els anys seixanta, que tant varen marcar la línia oficial de la poesia catalana, i també lamentablement per la seva marginació geogràfica. Fins que no publicà a Columna i a Proa no començà a ser de mica en mica reconegut i premiat (Jocs Florals de Barcelona).
Francesc Garriga morí el 4 de febrer de 2015 a Sant Cugat del Vallès als 82 anys a causa d’una malaltia pulmonar, quan estava a punt de publicar el seu tretzè poemari, Swing.[3]
ÀVILA Descobreixen a l’Arxiu Militar d’Àvila papers de la Generalitat requisats per la Gestapo l’any 1940
Posted in Uncategorized on 4 febrer 2015| Leave a Comment »
La Comissió de la Dignitat ha reclamat aquest dimarts el retorn dels “papers” de la Conselleria de Defensa de la Generalitat republicana requisats a París i que es troben dipositats a l’Arxiu Militar d’Àvila. El portaveu de l’organització, Josep Cruanyes, ha destacat l'”alta transcendència jurídica i històrica” d’aquest fons documental, que pertanyia a la Generalitat a l’exili i la Gestapo va requisar el juny del 1940, quan les tropes nazis van ocupar la capital francesa, i posteriorment va lliurar a la policia franquista.
Fins ara, la Comissió de la Dignitat no tenia constància de l’existència d’aquests “papers”, difícils de quantificar per la falta de catalogació, ha exigit que la documentació sigui “restituïda a la Generalitat, com la resta de documents que es puguin trobar en altres arxius de l’Estat”. L’historiador lleidatà Jordi Oliva ha estudiat aquests documents, que es trobaven a la seu de la Generalitat al número 26 de la rue Pépinière, i ha explicat que la majoria estan relacionats amb aspectes de defensa i qüestions relatives als exiliats i els camps de treball republicans del 1938.
“Un treball a fons de catalogació de tots aquests papers podria portar mesos, fins i tot, algun any”, ha indicat Oliva, que es va posar en contacte amb la Comissió de la Dignitat per fer-los saber de l’existència d’aquests “papers”.
Mor J.M. Lara, impulsor de Pablo Iglesias
Posted in Uncategorized, tagged jose manuel lara, pablo iglesias, planeta, podemos on 2 febrer 2015| Leave a Comment »
http://www.elsingular.cat
Lluís Bou
Mor José Manuel Lara, propietari de ‘La Razón’ i impulsor de Pablo Iglesias
L’editor perd la vida als 68 anys, a causa d’un càncer de pàncrees que patia des del 2011
Lluís Bou
L’editor José Manuel Lara ha mort avui a Barcelona a l’edat de 68 anys, víctima d’un càncer de pàncrees que patia des del 2011. Lara ha estat l’editor més influent de Catalunya i d’Espanya. Era el propietari de mitjans amb òptiques polítiques molt distants des dels quals no dubtava a pressionar el poder, des del diari La Razón, a la televisió La Sexta que ha estat l’artífex de la figura política de Pablo Iglesias.
També era el propietari d’Antena3 (Atresmedia), i estava negociant feia mesos l’entrada a ‘El Periódico’. La principal obra de Lara ha estat el grup Planeta, que va convertir en el més important de l’Estat espanyol. També va ser copropietari del diari Avui, en època del tripartit.
Lara ha mantingut un to crític amb el procés sobiranista, fins al punt que va amenaçar amb retirar el grup Planeta de Catalunya si el país assoleix la independència. En medis polítics de Barcelona s’ha especulat que aquestes crítiques van ser a canvi que el govern espanyol mantingués l’IVA dels llibres al 4%. L’IVA cultural està situat en un 21%.
La programació de La Sexta li va provocar tensions amb el govern de Mariano Rajoy, que acusa la cadena de fer de portaveu de Podemos. La vicepresidenta espanyola, Soraya Sáenz de Santamaría, i el ministre d’Indústria, José Manuel Soria, es van traslladar el 12 de gener a Barcelona per reunir-se amb Lara i analitzar la situació.
I tant que són pebliscitàries!
Posted in Uncategorized on 29 gener 2015| Leave a Comment »
L’anunci del president Mas de convocar les eleccions del 27S, d’acord amb el pacte assolit amb ERC, amb la intenció política que fossin plebiscitàries, ha obert també la porta a l’enèsima discussió bizantina que hem de suportar.
Com és sabut, en els últims dies de l’imperi romà d’Orient, quan els turcs ja assetjaven Constantinoble, els polítics i intel.lectuals bizantins es dedicaven a discutir sobre l’apassionant món del sexe dels àngels, enlloc de preparar la defensa de la ciutat davant del previsible atac enemic. El 29 de maig d’aquell any, la ciutat era conquerida, Constantí XI moria en la defensa i el seu cap decapitat era embalsamat per a gaudi de Mehmet II, el Conqueridor, el Gran Turc. El rei Alfons el Magnànim, preocupat per l’esfondrament dels regnes cristians, havia seguit una política d’intervenció a l’Orient, a Bòsnia, a Albània i finalment a Constantinoble mateix. Més de 200 soldats catalans van col.laborar a la defensa de la ciutat. La guarnició catalana era liderada per Pere Julià. Segons alguns historiadors, “tingueren l’honor de ser els darrers a sucumbir en el recinte emmurallat”.
No sé, potser és per aquest fet que se’ns ha empalmat als catalans a l’ADN aquestes boges ganes d’endinsar-nos en discussions que no porten enlloc, o que si en porten a algun és al desastre.
Les eleccions del 27S són i seran plebiscitàries. Punt i final. Només faltaria! No portem tots plegats aquests anys com per haver arribat fins aquí i que ara no només ens faltéssim al respecte, sinó que ens burléssim de nosaltres mateixos si no li sabéssim donar aquest caràcter plebiscitari – constituent.
Tot haurà tingut sentit, tots aquests mesos amunt i avall no s’hauran perdut, si el 27S votem en clau plebiscitària. I això, només depèn de nosaltres, dels electors, del poble de Catalunya. Aquesta és la dada que ho canvia tot i que fa que cadascú de nosaltres sigui responsable d’aquest tram final que ens queda. No demanis què poden fer les plebiscitàries per tu, sinó què pots fer tu per les plebiscitàries.
Quan el Sr. Duran Lleida afirma que no ho són, de plebiscitàries, igual que la Sra. Sánchez Camacho o el Sr. Joan Herrera (estranys companys de viatge), el que senzillament estan dient és que el que no volen és la independència de Catalunya. Cap problema, esperarem a conèixer quins arguments donen perquè ens convingui seguint depenent d’Espanya. Com podem gestionar millor i amb més recursos la nostra sanitat, la nostra educació, les nostres infraestructures o la nostra cultura? Perquè les eleccions del 27S, i els mesos que ara tenim fins aquella data, són per això: per a conèixer com somnien cada partit la futura República Catalana o, en el seu cas, com pretenen gestionar l’actual Comunitat Autònoma. Quina esplèndida ocasió que tenen per a enlluernar-nos amb el país que vindrà o per justificar-nos que ser part d’Espanya és formidable. No cada dia s’estrena un Estat. Que ho sàpiguen aprofitar.
Per això el 27S ho trenca tot, perquè obligarà a tots els partits, i als seus dirigents i militants, a argumentar si volen continuar essent una província espanyola o aspiren a un nou país. El 27S són arguments, contrast d’opinions, dades, futur. Ara ja sabem que votarem per la independència. No cal discutir més. Són plebiscitàries perquè les farem plebiscitàries. O és que algú dubta de què pensen -si són o no plebiscitàries- els dos milions de catalans que van votar SíSí el 9N? Ara, que els partits facin la seva oferta. I nosaltres a votar per la independència. I hom espera de tots aquells que aspiren a la independència de Catalunya el coratge i decisió com per, si cal, enfrontar-se als dirigents del partit que l’impedeixin votar d’acord amb la seva consciència.
Si em deixen posar-me churchillià, encara que hi hagi polítics que neguin el caràcter plebiscitari, per més tertulians unionistes que hi insisteixin, no flaquejarem ni fracassarem. Perquè no depèn d’ells, sinó de nosaltres arribar fins al final. Lluitarem al carrer, lluitarem a les places i als articles i als llibres, lluitarem a les xarxes socials amb confiança i força creixents; defensarem el plebiscit del 27S al preu que sigui. Lluitarem a les platges, lluitarem en els camps i els carrers, lluitarem a les muntanyes, no ens rendirem mai. I tant que són plebiscitàries; en el 27S ens hi va la vida.
Quim Torra
http://www.elsingular.cat
Alícia Camacho, “Cabo corneta”
Posted in Uncategorized on 28 gener 2015| Leave a Comment »
Article de Marçal Sintes
Després de passar el cap de setmana amb els seus ‘col·leguis’ de Madrid (sospirant, encara, potser, que un dia la facin ministra), Sánchez-Camacho entrava dilluns a l’estudi de Catalunya Ràdio disposada a repetir la lliçó acabada de sentir.
I què havia sentit a Madrid de boca del seu líder, Mariano Rajoy? Que qui es pensi que el 27-S és un pas cap a la independència no toca de peus a terra, que res no succeirà i que el 9-N va ser un “simulacre” de plebiscitàries, igual que el setembre es farà un “simulacre” de referèndum.
Anem a pams:
Que el 27-S es llegeixi o s’interpreti en clau plebiscitària no depèn ni de Rajoy, ni de Sánchez Camacho ni de Duran Lleida, gràcies a déu.
Que el 9-N va ser un simulacre de referèndum pot ser veritat. Hi va obligar el PP. Ara, tampoc devia ser tan poca cosa quan han llançat una querella contra el president Mas i dues de les seves conselleres, a part d’irritar-se com a porters de discoteca.
Si el 27-S serà rellevant per al futur de Catalunya dependrà no del que digui Rajoy, sinó del vot dels catalans. Si hi ha una majoria independentista, ho serà.
De tota manera, el líder del PP hauria de repensar si li convé anar dient que el 27-S seran unes autonòmiques tout court, com les de sempre, ordinàries. Que no li passi que els seus, que a Catalunya no són gaires, decideixin que no cal anar a votar.
Dèiem que Sánchez Camacho entrava a Catalunya Ràdio inspirada. Per sort no va repetir, em sembla, el disbarat de Rajoy, que havia constatat científicament que hi ha més catalans que independentistes. Li asseguro, senyor Rajoy, que si hi hagués tants independentistes com catalans faria molts que hauríem deixat de discutir. El que sí que hi ha avui a Catalunya és molts més independentistes que ‘peperos’. Aquest és un fet tan incontrovertible com l’obvietat sobre catalans i independentistes.
Però Sánchez-Camacho no es va quedar curta. Després d’insistir que el 27-S hi haurà unes autonòmiques com tota la vida i que res no canviarà, va referir-se al passat 9 de novembre, tot tirant d’una fal·làcia pueril i molt gastada.
La lideresa del PP català va repetir que aquell dia van votar per la independència 1,8 milions de catalans i que, per tant, tota la resta són contraris a la independència. Val a dir que els que van votar el que votaria Sánchez-Camacho, és a dir, ‘no’ van ser poc més de 100.000. Seguint la seva lògica psicodèlica, podríem afirmar que tota la resta de catalans estan en contra que Catalunya continuï sent el que és ara, és a dir, una autonomia, oi?
Potser en el que hauria de pensar la senyora Camacho és com carai pot ser que, amb el clima de polarització i opressió nacionalista que, segons sol denunciar, pateix la societat catalana, les enquestes assenyalin que ella, el PP, va camí de perdre pràcticament la meitat dels diputats de què disposa al Parlament. Si continua així, toquem de peus a terra: no la faran ministra.
I ben bé podria passar –refiem que no, pel bé del sobiranisme- que algun dia no la deixin continuar fent el paper de ‘cabo corneta’.
Llistes obertes al projecte de Constutució de Catalunya
Posted in Uncategorized on 27 gener 2015| Leave a Comment »
El projecte de la nova Constitució catalana elaborat pel grup liderat pel jutge Santiago Vidal estableix que els partits polítics només es podran finançar amb les aportacions dels militants. Aquest grup fa un any que treballa en la proposta, que té 97 articles, i que es presentarà dissabte a Barcelona. En aquest mateix acte es faran públics dos esborranys més, el que preparen juristes de l’ANC i el d’un equip de cinc professors catalans de dret a l’estranger. L’objectiu és fusionar aquestes tres iniciatives.
Santiago Vidal ha avançat en un acte a Girona que la proposta de constitució del seu grup estableix una república catalana sense exèrcit, amb el català com a llengua oficial i on els partits només es podran finançar amb les quotes dels militants. Defensa que els ciutadans puguin demanar que es modifiqui el redactat si presenten 500.000 signatures i també inclou una nova llei electoral, segons apunta Vidal: “Proposem bàsicament que hi hagi llistes obertes i que hi hagi una limitació de mandats. Aquest és un tema obert perquè poden ser dos mandats de quatre anys; per tant, vuit, però també podrien ser dos mandats de cinc anys; per tant, deu”.
Santiago Vidal ha explicat també que el Consell General del Poder Judicial ha rebutjat totes les al·legacions que havia presentat contra el seu expedient sancionador perquè les considera “inútils i impertinents”.
Àlvar Roda, candidat President a l’EMD Bellaterra
Posted in Uncategorized, tagged alvar roda, Bellaterra, EMD, President on 27 gener 2015| Leave a Comment »
Amor Prohibit, la nova obra de Coia Valls
Posted in Uncategorized, tagged Amor Prohibit, coia valls on 24 gener 2015| Leave a Comment »
Amics i amigues…
Benvinguts a la porta d’entrada del meu món literari. Voldria acostar-vos una mica del que sóc i del que faig, que sigui un espai al servei de la mútua coneixença.
Atansar-se als lectors i lectores és la millor manera de prendre el pols a la pròpia escriptura. El text és com una partitura musical. Podem veure i sentir el lector com un violinista que ha d’interpretar-la. Però la partitura no es converteix en música fins que algú no la toca, abans d’aquest moment tan sols és una mera recepta.
He cuinat alguns plats, entremesos, àpats per als més petits. Ara em sento amb una trajectòria vital suficient i m’he atrevit amb els plats forts. Va dir un mestre que en la memòria tot s’hi barreja. Allò que hem viscut, allò que hem llegit, les pel·lícules que hem vist… Amb aquest bagatge, forjat al llarg dels anys, combino ingredients, mesuro punts de cocció i jugo amb aromes i espècies per el·laborar, fins ara, les següents novel·les.
Amor prohibit (febrer 2015 – Edicions B). Durant el primer terç del segle XV Catalunya a penes aixeca el cap després de fams y epidèmies sense precedents. La terra tremola com mai no s’havia vist abans i la vall de Camprodon és l’epicentre d’aquell infern.
Sota aquesta desolació neix la història d’amor entre Marc Roselló, un sacerdot cridat a les més altes esferes de l’Esglèsia, i Agnès de Girabent, filla d’un noble rural de La Seo de Urgell, qui vol seguir les passes de metgesses com Margarita Tornerons o la jueva Floreta Sanoga.
La cuinera (2014 – Edicions B ) és la vida de la Constança Clavé, una dona capaç de seduir una ciutat i actuar sobre el curs de la història gràcies al seu talent, esperit indòmit i art culinari. Intenta recrear l’essència d’un temps, el segle XVIII, tot prenent la cuina com a base de l’evolució dels seus personatges.
Les torres del cel (2013 – Edicions B) recrea un episodi perdut de la nostra Història, la fundació del Monestir de Montserrat a començaments del segle XI, els primers temps del seu famós Scriptorium i de l’Escolania conformant el fresc d’una terra de frontera.
El mercader (2012 – Edicions B) ens parla de la Barcelona del segle XIV. Acompanyem en Jaume Miravall, un comerciant hàbil i carismàtic que travessa els mars a la recerca de nous mercats, aventures i coneixements. Aquesta novel·la ens parla de les immenses dosis d’esforç i d’esperança que necessitem per aconseguir els nostres somnis. Ha guanyat el Premi dels Lectors de L’Illa dels Llibres, el Premi a la Millor Novel·la en Català de Llegir en Cas d’Incendi i el Premi a la Millor Novel·la Històrica 2012 de la web Novel·les Històriques. Tots tres per votació popular.
La Princesa de Jade (2010 – Columna) va ser la meva primera novel·la, és una invitació al viatge, a l’aventura, a la descoberta d’un mateix i de l’altre en el camí. Una història d’amor, d’ambició, de risc. L’aventura que suposa anar a l’encalç dels somnis i deixar al darrere els paratges coneguts. Amb ella vaig guanyar el premi Néstor Luján de novel·la històrica 2010.
Tanmateix, trobareu en aquesta pàgina algunes referències a un altre món, encara que la imatge i l’escriptura tenen vincles ben estrets al meu imaginari.
Sovint penso que hi ha una història de desamor entre la llengua oral i la llengua escrita. Estic plenament convençuda que hi ha una tensió creativa recíproca. Posar paraules a les imatges, imatges a les paraules, crear mons que es fonen per provocar, per suggerir.
Us invito a compartir amb mi el prodigi de la literatura. Sé que sense vosaltres no serà possible.
Gràcies per ser-hi!
BELLATERRA.CAT 