LLUÍS TORRES|Aprofitant el tema de la fallida pujada de sou desitjat per Josep M. RibaFarrés, president de l’EMD, -amb els vots en contra de Chus Cornellana, vocal independent dins el partit Bellaterra Endavant, més els vocals dels partits locals Gent per Bellaterra, i ERC-, compartim la crònica del nostre veí Ignasi Roda Fàbregas, publicada per Bellaterra.Cat, aquell dia 14 d’octubre de 2010, molt poc després de crear-se l’EMD. CiU Bellaterra, presidit per Fèlix Riba Farrés, ja es va mostrar oficialment contrari als sous creats a l’EMD, -amb unes competències minimes-. Seria d’agrair més opinions crítiques i actuals del nostre veí autor.
Ignasi Roda Fàbregas i el seu llibre Bellaterra, 1930-2005
IGNASI RODA FÀBREGAS|Tothom té dret a cobrar per una feina. Aquest axioma, i en una societat com la nostra, no l’hem de qüestionar perquè és par inherent al sistema.
Tanmateix un dret no implica una obligatorietat i la persona té la opció de cobrar o no segons li abelleixi.
En el cas de la renuncia a percebre diners per una feina, el motiu pot ser diferent segons els cassos: un favor, l’altruisme, la no necessitat, i fins i tot una manera de figurar, que de tot n’hi ha. A Bellaterra, i majoritariament, els que han esmerçat feina per la comunitat ho han fet sempre de manera altruista . Vull possar l’exemple de les diferents juntes que han regit els destins de, la Unió de Propietaris, primer, i després la Unió de Veïns. En destaco aquesta perquè és la més antiga, però podria citar totes les Associacions que conviuen a casa nostra. També vull fer menció de la magnífica feina dels monitors del GEB que, a més d’altruistes és vocacional, tot un altre estadis més transcendent.
En algunes ocasions -i crec amb bon criteri- la Unió de Veïns va tenir l’encert de contractar gestors professionals que és feien càrrec de les feixugues gestions amb l’Ajuntament. Això alliberava de burocràcia la junta, cosa que els permetia fer una acció més social i veinal. Cal dir però, que la renúncia a cobrar uns diners per la feina feta no eximeix de ser rigorós alhora de fer la dita feina. És més; mai s’ha de justificar una mala gestió pel fet de no cobrar-la.
La responsabilitat moral d’un voluntariat és tant o més compromesa que la no voluntària. Tot aquest preàmbul ve a conte per la polèmica suscitada pels sous que, ara regeixen l’EMD Bellaterra, s’ha otorgat, un sou al qual hi tenen tot el dret, ja que fan una feina i cal cobrar-la. No val a dir que, fins ara, ningú havia cobrat per treballar per la comunitat ja que, el no fer-ho era una opció personal que res té a veure amb les circunstancies actuals. Tenim una EMD, un òrgan legislatiu el qual contempla el règim de renumeració dels seus càrrecs.
La Polèmica però, sorgeix alhora de quantificar aquest sous, i aquí és quan entrem en el terreny ètic o moral.
Les empreses privades estableixen (o haurien d’establir) els seus sous en funció dels seus beneficis. Les empreses Públiques en funció dels seus recursos. En el cas de les primeres, tots sabem fins a quin punt es pot arribar a distorsionar els criteris en la aplicació de sous. La privacitat es pot permetre el luxe de ser inmoral. No pas l’empresa pública i, en aquest cas, una EMD. Els recursos de que disposa un ens públic no sempre (per no dir quasi mai) es corresponen a les necesitats. L’actual endeutament dels municipis n’és un exemple prou evident. L’EMD de Bellaterra neix en un moment de crisi, quan a tothom se li demana estrèyer el cinturò. També neix amb un pressupost molt minso amb el que tan sols es podrà fer front a les despeses que generin les seves, també, minces competències. A aixó cal afegir que, tan la Presidència com les vocalies s’han triat a menys d’un any vista de les properes eleccions municipals i que per tant tenen la precarietat que els hi otorga la curta durada del seu mandat.
Totes aquestes circumstàncies em fa pensar si la decisió de Gent per Bellaterra de fixar-se uns sous que, quantitativament, representen vora un terç del pressupost de l’EMD, pot ser o no, èticament desarcertada.
Repeteixo que estan en tot el dret de cobrar per la seva feina, però Dret i Ètica, sovint van per camins diferents. Cal reflexionar sobre tot això, tant la societat civil com els que ara exerceixen de polítics. A aquest darrers també dir-los que procurin fer-nos partícips de totes les decisions que ara prenguin ja que poden condicionar la gestió dels qui, el proper any, seran escollits per regir l’EMD. Potser seran els mateixos però, si no ho són, tot allò que ara facin, en aquest breu temps de govern, pot hipotecar el futur de la recent estrenada EMD de Bellaterra i això sí fora començar amb mal peu.
Catalunya Metropolitana: Dubtes per la decisió de Bellaterra de deixar de pertànyer a Cerdanyola i annexionar-se a Sant Cugat: què se sap del procés?
LLUÍS TORRES|Compartim aquesta interessant crònica de Jordi Pascual Mollá, redactor cap d’elCugatenc, publicat a Catalunya Metropolitana, sobre el procés de l’annexió de Bellaterra a Sant Cugat del Vallès.
JORDI PASCUAL*✍️Els dos ajuntaments i l’entitat municipal descentralitzada es mostren prudents després que la darrera sentència del TSJC obligui Cerdanyola a iniciar el tràmit per portar l’afer a la Generalitat.
Cerdanyola (PSC) ni el de Sant Cugat (Junts i ERC) fan declaracions públiques sobre la possible annexió de Bellaterra a Sant Cugat. Només el departament de premsa de l’ajuntament de Cerdanyola especifica els passos a seguir arran de la darrera resolució judicial, rebutjant fer més declaracions: “Se’ns ha notificat formalment la fermesa de la sentència i li donarem compliment iniciant en dos mesos la tramitació de l’expedient sobre la base de la sol·licitud de la comissió promotora. La sentència no predetermina el resultat final de l’expedient doncs serà la Generalitat qui el resolgui”.
La darrera resolució, emesa a finals de gener, dona fermesa a la sentència emesa el passat mes de juny, quan el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) instava l’Ajuntament de Cerdanyola a iniciar l’expedient d’alteració del municipi presentat el 2019 per una comissió de veïns creada pocs mesos abans, Bellaterra és Sant Cugat. El consistori cerdanyolenc va presentar un recurs en contra de la resolució però el mateix TSJC ha notificat que el recurs no prospera i la sentència esdevé ferma.
Davant d’això, ni l’alcalde de Cerdanyola, Carlos Cordón (PSC), ni el de Sant Cugat, Josep Maria Vallès (Junts), fan cap valoració política. Tampoc el president de l’EMD de Bellaterra, Josep Maria Riba (Bellaterra Endavant), fa, per ara, cap pronunciament al respecte.
Mentrestant, el president de la comissió veïnal que ha impulsat el procés, Miquel Vázquez, explica que l’Ajuntament de Cerdanyola té entre sis i nou mesos per incorporar els informes tècnics a l’expedient iniciat arran de la recollida de signatures promoguda per la comissió, que va aconseguir que prop del 60% de la ciutadania bellaterrenca sol·licités l’annexió a Sant Cugat. Quan l’informe estigui enllestit, el consistori veí l’haurà d’enviar a la Generalitat, que podrà sol·licitar més documentació i demanarà el posicionament als dos ajuntaments afectats.
“La decisió ha d’estar basada en criteris tècnics, no polítics”
“La decisió ha d’estar basada en criteris tècnics, no polítics”, defensa Vázquez, tot interpretant la normativa que regula la possible annexió, “Bellaterra té superàvit respecte als impostos que recapta l’Ajuntament de Cerdanyola i, per tant, l’annexió no tindrà cap cost econòmic per a l’Ajuntament de Sant Cugat”. El president de la comissió insisteix que el vincle social de Bellaterra és més estret amb la nostra ciutat que amb Cerdanyola i defensa que l’annexió no hauria de suposar perdre l’autogovern: “La llei que regula l’annexió no especifica què passa amb l’EMD i per això nosaltres interpretem que no s’extingirà. Tenim un informe no vinculant que diu que no desapareixeria. Una altra cosa és la negociació amb Sant Cugat, on es pot decidir mantenir-la, donar-li més competències o fer-la desaparèixer”.
Què diu la llei sobre la possible annexió?
La comissió impulsora basa la seva petició d’annexió en un decret català aprovat el 2007 en què s’especifica la possibilitat que una part d’un municipi o de diversos municipis s’agreguin a un altre sempre i que es garanteixi que “després de l’alteració, el municipi o els municipis afectats disposaran dels recursos ordinaris suficients per prestar els serveis mínims obligatoris que estableix la legislació de règim local” i que “el municipi al qual es fa l’agregació tingui més potencial demogràfic i econòmic que la part del municipi objecte de segregació”.
La norma recull que alguns dels motius que fan necessari o aconsellable la segregació i l’annexió han de ser d’índole geogràfica, demogràfica, econòmica o administrativa, motius que la comissió ciutadana ha esgrimit de forma continuada des de l’inici de la reivindicació ara fa més d’un lustre. Complint aquesta norma, la comissió, que es va crear a finals del 2018, va aconseguir superar el suport de més d’un 50% del cens estipulat pel decret.
Els resultats finals es van presentar al mes de maig de l’any següent: 1.200 signatures que representaven un 60% del cens.
Arran de l’èxit de la recollida, la comissió va entregar la petició i les signatures a l’Ajuntament de Cerdanyola el mes de juny del 2019 tot i que l’alcalde Cordón, que tot just assumia el càrrec, va desestimar l’expedient amb un decret d’alcaldia al mes d’agost. Va ser arran d’aquella denegació que la comissió va impulsar un procés judicial en contra de l’Ajuntament, amb una primera resolució el mes d’octubre del 2022 en què es donava la raó a la comissió. L’Ajuntament va recórrer novament però el mes de juny passat el TSJC va refermar que el consistori havia d’iniciar la tramitació, una sentència que el govern cerdanyolenc va recórrer novament però que ha acabat amb la fermesa de la sentència arran de la resolució del mes passat.
La resolució definitiva de l’expedient depèn del govern de la Generalitat
Segons el decret, les administracions afectades han de facilitar totes les dades i informació necessàries a la comissió ciutadana perquè aquesta elabori la petició d’inici de l’expedient i, després, han de ser elles les que tramitin la sol·licitud per elevar-la a la Generalitat, que és el punt en què ens trobem arran de la darrera sentència. La resolució definitiva de l’expedient depèn del govern de la Generalitat, que haurà d’emetre un decret. Tot i que la normativa se centra en els criteris tècnics, com ara la viabilitat econòmica del canvi, no especifica quin pes tenen els posicionaments polítics dels municipis afectats.
Alhora, en cas de prosperar, el decret estipula règims transitoris en la governança municipal. Per exemple, si l’annexió prosperés i es produís abans de les eleccions municipals del 2027, la suma dels 3.000 habitants de Bellaterra faria que Sant Cugat superés els 100.000 habitants. A partir d’aquesta xifra, la ciutat hauria de tenir dos regidors més. Es contempla, llavors, cobrir “la diferència amb vocals gestors designats pel conseller de Governació i Administracions Públiques”.
I l’EMD?
La norma, en canvi, no estipula què passaria amb l’EMD ja que ni obliga a la dissolució ni al manteniment. Tot depèn de la interpretació de la norma ja que, sense una legislació pròpia de les EMDs i, per tant, basant la seva constitució en altres normatives, aquestes institucions se sustenten en la cessió d’unes competències bàsiques per part del municipi del qual formen part. Alhora, la negociació de convenis competencials i econòmics permet ampliar les competències més enllà de les bàsiques que han de tenir les EMDs.
Valldoreix, per exemple, té moltes més competències que les bàsiques gràcies a aquests convenis, que hores d’ara estan pendents de renovar.
L’EMD Bellaterra, per la seva banda, ha iniciat el procés per definir nous convenis que permetin ampliar l’autogovern. Si el canvi de municipi suposa deixar sense efecte la cessió de competències o si aquesta cessió es manté al nou ajuntament no està estipulat al decret. El que és clar és que la negociació dels convenis passaria a dependre d’un altre ajuntament.
La llei impedeix crear noves EMDs però no especifica què passa si una EMD canvia de municipi
Alhora, la llei de Racionalització i Sostenibilitat de l’Administració Local (LRSAL) impedeix crear noves EMDs, motiu pel qual el veïnat de la Floresta que pretenia arribar a aquesta fita va haver de fer marxa enrere i centrar-se en aconseguir més autogovern. Això significa que, si no canvia la norma, la hipotètica desaparició de l’EMD de Bellaterra arran de l’annexió al nostre municipi no es podria resoldre amb la creació d’una nova EMD de la mà de l’Ajuntament de Sant Cugat.
Tot i que per ara la llei segueix inalterable, el president de l’Agrupació d’EMDs de Catalunya i actual president de Valldoreix, Juanjo Cortés (Valldoreix Plural), ha iniciat una ronda de contactes amb els partits amb representació al Congrés dels Diputats per intentar modificar la norma en el que afecta a les EMDs, sobretot centrant-se en aspectes d’autonomia com garantir que l’incompliment de la regla de la despesa no suposa l’eliminació de l’administració descentralitzada.
Recorregut històric de la reivindicació
L’EMD de Bellaterra es va crear el 2010 però, només un lustre després, es feia evident el descontent d’una part de la ciutadania i dels partits respecte a la relació amb Cerdanyola. El mes de setembre del 2015, l’EMD de Bellaterra, encapçalada llavors per Ramon Andreu (Gent per Bellaterra), va fer una consulta ciutadana per preguntar si l’EMD s’havia de constituir com un municipi independent. Amb un 54% de participació, un 95% dels votants va dir que sí. “Es dona la situació que les decisions de la comunitat de Bellaterra les estan prenent persones d’una altra comunitat que no tenen cap interrelació amb aquesta”, deia el president en una entrevista a aquest mitjà poc després de la consulta, “les decisions de Bellaterra es prenen en base a les necessitats d’una comunitat que no té res a veure”.
“Els bellaterrencs van abans a Sant Cugat, Sabadell i Barcelona que a Cerdanyola”
La via per esdevenir municipi no va prosperar i dos anys més tard, tenint la consulta com a precedent immediat, es va crear la comissió ciutadana que demanava l’annexió. “Ja al 2012 vam estudiar si teníem una singularitat pròpia i quins eren els hàbits dels bellaterrencs, que estan més enfocats cap a Sant Cugat que cap a Cerdanyola”, deia Vázquez en representació de la comissió que s’acabava de crear en una entrevista a aquest mitjà, “amb una enquesta vam veure que en hàbits de consum i ús de serveis els bellaterrencs van abans a Sant Cugat, Sabadell i Barcelona que a Cerdanyola”.
La petició de segregació i annexió va seguir el seu camí no exempta de polèmica perquè, mentre fins a un 60% de la ciutadania acabava fent suport a la petició, el vocal Quim Oltra (ERC) denunciava que l’EMD de Bellaterra s’havia gastat 15.000 euros el 2013 per un estudi amb arguments favorables a l’annexió. Entre els arguments, tal com va destapar Bellaterra Diari i elCugatenc, constava un de dirigit a la llavors alcaldessa de Sant Cugat, Mercè Conesa (CiU), a qui se li garantia “una bossa de vots favorables a l’equip de govern de Sant Cugat”, una idea que el propi informe especificava que s’havia d’excloure de qualsevol document escrit. És un informe que, tot i que ja parlava d’annexió, es va fer abans de l’aposta independentista de Gent per Bellaterra amb l’impuls de la consulta sobre la constitució com a municipi.
Arran de la creació de la comissió ciutadana el 2018, Gent per Bellaterra i Convergents es van mostrar favorables a l’annexió mentre que ERC plantejava dubtes. Tampoc el govern de Cerdanyola veia amb bons ulls la proposta. De fet, la majoria de l’oposició cerdanyolenca també es mostrava prudent mentre que els partits santcugatencs es mantenien a l’expectativa. Sense renunciar a l’annexió, Andreu va proposar reprendre la negociació del conveni amb l’Ajuntament de Cerdanyola abans d’acabar el mandat passat.
Les darreres eleccions van apartar del govern el president que havia impulsat la consulta del 2015
Les darreres eleccions municipals van apartar del govern a Andreu, que es mantenia com a presidenciable de Gent per Bellaterra. Josep Maria Riba, candidat del nou partit Bellaterra Endavant, que va tenir el suport de Jordi Macarulla –fins llavors representant de Convergents–, va guanyar la presidència amb 817 vots (un 58%). També canviava la composició de la Junta de Veïns, que passava a tenir cinc vocals de Bellaterra Endavant, dos de Gent per Bellaterra i un d’ERC.
El canvi de govern no ha suposat apartar la possibilitat de l’annexió, tal com va reconèixer Macarulla, actual portaveu de Bellaterra Endavant i vocal al govern de l’EMD, a una entrevista a Bellaterra Diari: “No podem oblidar que estem immersos en un procés d’annexió a Sant Cugat gestionat per la comissió veïnal ‘Bellaterra és Sant Cugat’. D’una forma o altra ha de tenir el suport d’aquest govern donant resposta al 61% dels veïns de Bellaterra que es van mostrar favorables a aquesta annexió”. Segons el mateix mitjà, l’inici de la negociació del nou conveni es va fer sense descartar la via de l’annexió.
*Jordi Pascual Mollá és periodista i cap de redacció d’elCugatenc. Col·laborador de Catalunya Metropolitana, Dialogal, Ràdio Floresta, Cugat Mèdia i altres mitjans locals. Implicat a La Politja, pol cooperatiu de Sant Cugat, i a la Universitat Internacional de la Pau.
El diari Catalunyametropolitana.cat està editat de forma col·laborativa per disset mitjans de comunicació de proximitat i la fundació Periodisme Plural. El seu àmbit són les comarques del Baix Llobregat, Barcelonès i el Vallès.
LLUIS TORRES|De gener a març és temps de mimoses a Bellaterra, un arbre perenne de creixement ràpid que pot arribar als 12 metres d’alçada. Presenta una escorça grisenca o blanca, molt ramificat, i s’utilitza sovint en jardineria com a planta ornamental. Últimament, pel seu bonic i espectacular color groguenc i olor, també es venen a moltes floristeries de Catalunya.
Mimosa a Bellaterra
LA MIMOSA (Joan Maragall, 8-11-1909)
Avui la mimosa altiva se m´ha posat al davant tota plena d´arracades i pènjolls i fils daurats, S´ha fet una minyonassa que no ho hauria dit mai: tan xica que la plantàrem i tan prima d´un sol tany!… Ara fins m´ha fet respecte amb aquesta majestat que fa anar les arracades, vanitosa ençà i enllà… Dèu te guard galant minyona!… Mil perdons…que Dèu te guard!
Compartim la notícia que ens envia el nostre veí Ignasi Roda Fàbregas, i des de Bellaterra.Cat aprofitem per transmetre a tota la seva família el nostre condol pel traspàs de l’Anna Maria Rosa Pérez
El passat 28 de gener va morir l’Anna Maria Roda Pérez, germana del nostre veí il•lustre Frederic Roda Pérez i del qui l’any passat es celebrava el centenari del seu naixement.
D’esquerra a dreta i a dalt: Isabel M., Frederic, Lluïsa, Pepa. A baix i entre els pares Frederic i Pepita, l’Anna Maria 📷 Foto cedida per Ignasi Roda Fàbregas
L’Anna Maria és la filla petita de Frederic Roda Ventura. Potser molts veïns no sabran qui és aquest personatge o en tinguin notícia perquè ara el carrer que du el seu nom té prioritat en entrar al Camí Antic de Sant Cugat, una decisió tant absurda com perillosa.
La mare de la Tianna, que és com l’anomenen tots els seus nebots, es deia Pepita Pérez de Cambra i les seves germanes, la Lluïsa, que està a punt de fer 110 anys i la Isabel i la Pepa que ja són mortes. Ella, i amb la seva família, va ser una de les primeres en instal•lar-se a Bellaterra, en una casa que hi ha davant per davant de la guarderia d’en Pitus i que ja no és de la família.
L’Anna Maria va participar activament en els actes sacramentals que organitzava el seu germà a les escalinates de l’església i formava part del jovent actiu de la comunitat. També de jove va estudiar declamació, però la seva vocació la va trobar en el museu de Barcelona i més concretament en la secció de conservació i arxiu de cartells. També tenia la gran passió de col•leccionar postals, però, la gran passió van ser els seus nebots, fins a 26, i que l’adoràvem.
És bo recordar els antics veïns de Bellaterra i dedicar-los-hi una ressenya des d’aquest diari. Els nebots sempre la tindrem present.
Josep Pla: «El meu país és aquell en què, quan dic “bon dia”, em responen “bon dia”».
A Sant Cugat són molts els establiments que incompleixen la Llei de Política Lingüística, que diu que tant els rètols com les comunicacions han de tenir el català com a llengua preferent
L’escriptor Víctor Alexandre 📷 CEDIDA
VICTOR ALEXANDRE* No fa gaire es va publicar un estudi que situava Sant Cugat al capdavant dels municipis de Catalunya on l’atenció comercial en català és més alta. És a dir, el municipi que més s’ajusta a la famosa divisa de Josep Pla: «El meu país és aquell en què, quan dic “bon dia”, em responen “bon dia”». Però tenint en compte la situació actual de la llengua, amb una davallada alarmant del seu ús social, seria ridícul que ens vantéssim de ser la part menys malmesa d’un conjunt greument malalt.
La Plataforma per la Llengua informa que el nombre de denúncies per vulneració de drets ha crescut un 500% els darrers vuit anys i que “el supremacisme lingüístic castellà és una de les causes de descontentament”. A Sant Cugat són molts els establiments que incompleixen la Llei de Política Lingüística, que diu que tant els rètols com les comunicacions han de tenir el català com a llengua preferent. I també hi ha bars amb cambrers que no entenen el català o que són hostils als clients que el parlen.
Davant d’això, la regidoria de Política Lingüística, a càrrec de Núria Fernàndez, ha creat un “espai de comunicació per protegir la llengua catalana i els drets lingüístics dels catalanoparlants” en forma de bústia electrònica que recull les denúncies dels ciutadans que hagin sofert alguna discriminació. Només cal omplir un petit formulari amb nom, cognom, telèfon, correu i explicació dels fets. Em sembla una iniciativa molt positiva per combatre la indefensió.
Víctor Alexandre i Benet, conegut pel nom de ploma Víctor Alexandre (Barcelona, 10 d’abril de 1950), és un escriptor català en llengua catalana. Començà la seva carrera professional el 1972 a Ràdio Popular d’Eivissa, i el 1974 a Ràdio Joventut, a Barcelona, on fou el primer periodista radiofònic a presentar música estrangera en català. Ha estat director i presentador de programes de Ràdio 4 (1976-1993), entre els quals Trobada, Aperitiu amb Diamants o Hollywood Boulevard, i corresponsal a Alemanya per al diari Avui, el setmanari El Temps i la Cadena SER. Va presentar el programa Cinema a l’abast a RTVE Catalunya, va ser redactor del programa Clàssica del Canal 33 i és autor de diverses obres de ficció per a la ràdio. Va escriure a les pàgines de la revista Lletres gairebé des dels seus inicis, i col·labora habitualment als portals El Món, Racó Català, Cugat.cat i Tot Sant Cugat.
El 2007 va estrenar l’obra de teatre Èric i l’Exèrcit del Fènix, sobre el cas de repressió política d’Èric Bertran, que va suposar el seu debut com a dramaturg. L’any 2008 va publicar Nosaltres, els catalans, llibre en què Alexandre conversa amb vint nous catalans dels cinc continents, entre els quals: Patrícia Gabancho, Najat El Hachmi, Sam Abrams, Matthew Tree, Asha Miró i Txiki Begiristain. El desembre del mateix any se li atorgà el Premi Mercè Rodoreda de contes i narracions per l’obra Set dones i un home sol i tot seguit va publicar Trifulkes de la Katalana Tribu, la història de Catalunya explicada amb humor i didàcticament per a lectors de 8 anys en amunt (Joan Vilamala, va escriure dotze cançons per aquesta obra teatral, i Toni Xuclà en va compondre la música). Sobre el seu llibre Jo no sóc espanyol, Núria Cadenes va dir que va marcar un abans i un després en la presa de consciència nacional de Catalunya.
El Congrés es va dur a terme amb l’objectiu d’impulsar, promoure i divulgar la cuina del nostre país posant la mirada en tres camps ben diferents: la investigació, la professió i les relacions.
LLUIS TORRES|L’any 1981 en Josep Bullich, -President del Casal del Cuiner i Chef del Via Veneto de Barcelona-, donat que en aquella època es celebrà el centenari del naixement de Pablo Picasso va proposar que s’organitzés una exposició de diferents pintors amb temes de cuina, bodegons i també el concurs anual que es feia de cuiners va suggerí que fos inspirat en l’estil de Picasso.
Publicació de 1981 del Departament de Comerç i Turisme i Direcció General de Turisme de la Generalitat de Catalunya
El Primer Congrés Català de la Cuina 1981-1982 va ser impulsat pel Consell Català de la Cuina, organisme creat a principis dels anys 80 a petició del Departament de Comerç i Turisme de la Generalitat de Catalunya.
El Congrés es va dur a terme amb l’objectiu d’impulsar, promoure i divulgar la cuina del nostre país posant la mirada en tres camps ben diferents: la investigació, la professió i les relacions.
Va ser un congrés descentralitzat que va recórrer totes les terres del Principat. Al Solsonès els actes estaven relacionats amb la matança del porc; al Gironès amb les carns; a Barcelona amb el concurs d’homenatge a Picasso i Alimentària 82; a l’Empordà, Sant Sadurní i Vilanova amb els vins; a Valls amb els calçots; a Osona amb l’homenatge a la mocadera; al Maresme amb la setmana organitzada per l’Escola d’Hosteleria de Sant Pol de Mar; a Cambrils amb la festa del romesco, i a Puigcerdà i la Cerdanya amb els plats de muntanya i la cuina a l’escola.
JOSEP M.ESPINÀS ✍️ Que hi ha un interès cada vegada més gran -i el que és més significatiu: més extens- pel menjar, és indiscutible. Podia semblar, fa uns quants anys, el caprici o la follia de quatre esnobs, creadors d’una «moda» que, després de fer un cercle d’adeptes, provocar l’aparició d’uns quants llibres i mitificar mitja dotzena de restaurants, faria fallida per pur cansament i artifici.
Resulta que no. Haurem d’admetre que la «novetat>>> es basava en una realitat molt «vella», i sòlida: l’existència d’una cuina catalana (i no em refereixo tant a trets diferencials com a la pràctica arrelada d’uns plats tradicionals fets a la manera del país); l’existència de potencials afeccionats a aquesta cuina, precisament entre els joves; la creixent mobilitat de molta població durant els caps de setmana, amb un programa d’activitats que sol incloure la visita a un restaurant. I seria fàcil afegir moltes més explicacions al fet que el que podia semblar una «moda» hagi esdevingut un «corrent».
El Congrés Català de la Cuina que no fa gaire patrocinà la Generalitat de Catalunya ha estat, a més d’un èxit, la demostració de la dimensió social d’això que en diem gastronomia. (Val a dir que el Departament de Comerç i Turisme ha fet en aquesta legislatura una bona feina, i el conseller Sanuy i el seu equip han sabut <dur la imaginació allà on no arribaven les competències».) Que el plaer gastronòmic no era una dèria de quatre «sonats>> ni una filigrana literària, s’acredita amb el tipus d’organització del Congrés, que no s’ha fet de dalt a baix, sinó de baix a dalt. Com ho recorda Ramon Bagó, director general de Turisme, «el caliu popular que ens ha envoltat en tot moment posa de manifest que en cap cas no hem fet un Congrés por a uns quants. Les sis mil persones que van concentrar-se a la calço-tada de Valls no són “uns quants”. Les dues mil persones que van degustar els plats de la I Mostra de Cuina Osonenca no són “uns quants”. Les tres mil per-sones que ens van acompanyar en la degustació popu-lar del romesco a Cambrils no són només un grup d’amics».
El llibre que ha editat el Congrés recull, natural-ment, tots aquests aspectes de «festa» que durant un any han mogut gent i illusions arreu de Catalunya. Però a més de la crònica dels actes, i d’una colla de receptes proporcionades pels restaurants més solvents del país, el volum presenta les ponències que més de vint espe-cialistes van redactar sobre temes tan diversos com l’ar-ròs, els vins dolços, els bolets, el peix del dia, el torró, les aplicacions de la fruita a la cuina catalana, la utilit-zació racional diària de la cuina tradicional, la cuina de la collectivitat, proposta sobre l’ensenyament de cui-na a Catalunya, etc.
Amb aquest Congrés s’han aconseguit, afortunada-ment, les dues accions de treball que no sempre van jun-tes: d’una banda, la recuperació pràctica d’una cuina catalana en una sèrie de restaurants que s’han unit al moviment; de l’altra, la formulació teòrica dels princi-pals objectius, necessitats i mitjans que han de consoli-dar la cuina catalana com a fet significatiu. Com diu Bagó, els treballs que teniu a les mans no es limiten a fer una exaltació poètica i apassionada de la nostra cuina nacional (encara que sigui bo que la cuina vagi acompanyada de literatura). La gastronomia moderna no pot deixar de considerar fenòmens tan transcendents com ho són les noves tecnologies agro-alimentàries, els problemes de la comercialització dels productes artesa-nals, l’orientació al consumidor i l’ensenyament de la cuina a l’escola professional, per posar tan sols uns exemples concrets».
En una d’aquestes pàgines he llegit un paràgraf que m’ha semblat molt suggestiu: «És aquesta consciència del bagatge cultural, la que permet una actitud oberta i creativa, i fins i tot la recepta històrica recuperada ha d’obrar com una partitura que, com a tal, necessitaria una actitud reinterpretativa.>>>
Com podeu veure, la «moda» gastronòmica pot donar encara molt de joc.
‘Des d’una òptica política, l’annexió de Bellaterra és una bona notícia per als catalanistes d’arreu del país, i especialment pels de Sant Cugat’
LLUÍS TORRES|Compartim l’article d’opinió de Lluís Feliu, -emprenedor Santcugatenc-, publicat avui al Tot Sant Cugat. Recordem l’any 2022 quan el vàrem rebre a Bellaterra perquè ens fes quatre cèntims sobre la seva proposta cívica, de l’annexió que la seva població de Vallpineda (Molins de Rei), a La Floresta (Sant Cugat del Vallès).
LLUIS FELIU ✍️ La sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya és ferma i obligarà l’Ajuntament de Cerdanyola a iniciar els tràmits de la segregació de Bellaterra. No serà un procés ràpid, però d’aquí a uns mesos serà la Generalitat qui decidirà si Bellaterra s’annexiona definitivament a Sant Cugat. Les claus per entendre aquesta reivindicació en són moltes, passant per la connexió geogràfica, econòmica o física, fets tècnics que converteixen Bellaterra en una disfunció territorial i que haurien de servir a la Generalitat per facilitar l’annexió.
Però des d’una òptica política, l’annexió de Bellaterra és una bona notícia per als catalanistes d’arreu del país, i especialment pels de Sant Cugat. La ciutadania de Bellaterra, que ja va demostrar que viu mimetitzada amb la de Sant Cugat, és majoritàriament independentista, i així ho demostren històricament els resultats de les eleccions. A les del maig del 2024, per exemple, Junts va ser el partit més votat aconseguint més del 40% de suport. La segona força més votada va ser el PSC-PSOE, però a molta distància, amb només un 15% de vots.
A Sant Cugat li interessa l’annexió de Bellaterra per molts motius, però des del camp independentista, els centenars de vots que rebran les formacions de Junts, Esquerra, Aliança i la CUP s’hauran d’aprofitar per seguir consolidant Sant Cugat com un feu del nacionalisme independentista català. En aquest camí d’alliberament nacional ens necessitem tots, i els vots provinents de Bellaterra també han de servir per avançar en consolidar un model que ha de servir de referent per a tots els pobles del país.
El 9 de febrer de 1908 s’inaugurava el Palau de la Música Catalana, obra de Lluís Domènech i Montaner. A la cerimònia inaugural del 9 de febrer de 1908 es va beneir l’edifici i l’Orfeó Català va interpretar el seu himne, el Cant de la Senyera.
Palau de la Música Catalana, dibuix d’Aurora Altisent 📷 BELLATERRA.CAT
El Palau de la Música Catalana és una perla arquitectònica del Modernisme català, l’única sala de concerts declarada Patrimoni Mundial per la UNESCO (4 de desembre de 1997), i constitueix actualment un punt de trobada ineludible de la vida cultural i social de Catalunya. A més, s’ha erigit en patrimoni simbòlic i sentimental de tot un poble que s’identifica amb la seva història.
Palau de la Música Catalana 📷 CEDIDA
La Sala de Concerts −una de les més singulars del món− és des de fa més de cent anys escenari privilegiat de la vida concertística, nacional i internacional, de la ciutat de Barcelona. Ha acollit estrenes mundials i és un referent de la música simfònica i coral del país. Presidida per l’orgue sobre l’escenari i amb una lluerna central que representa el sol, la sala gaudeix de llum natural.
Sala mística i paradoxal, conté múltiples figures i representacions, com les muses que envolten l’escenari, les valquíries de Wagner que sorgeixen del sostre, un bust d’Anselm Clavé a una banda i un de Beethoven a l’altra, i elements de la natura, com flors, palmeres i fruits.
Sala d’Assaig de l’Orfeó Català 📷 BELLATERRA.CAT
Un espai íntim i acollidor on tenen lloc concerts de petit format, conferències, presentacions i on assagen els cors de l’Orfeó Català. Aquí es troba la primera pedra que es va col·locar el 1905 durant la construcció del Palau. Amb un arc semicircular de butaques, que es correspon amb la mitja lluna de l’escenari de la Sala de Concerts que hi ha just a sobre, està caracteritzada per unes grans columnes, vitralls i decoració de l’època típica del Modernisme català.
Horaci Miras i Gener (Barcelona, 1918-2019), mecenes del Palau de la Música Catalana, consultant un programa del pianista Radu Lupu 📷 BELLATERRA.CAT
Durant molts anys, el Palau de Música Catalana va ser objecte de dures crítiques.
Entre els haters principals hi havia Josep Pla, que l’anomenava el “Palau de la Quincalleria Catalana”, per la recarregada decoració modernista Altres van arribar a demanar, directament, el seu enderroc, com Manuel Brunet en aquest article a ‘Mirador’ (1929):
“No creieu que el Palau de la Música -de qualsevol cosa en diem un palau- entra en la categoria de monuments que demanen l’enderroc?”
A la part superior de la façana hi ha un impressionant grup escultòric que representa un cor popular encapçalat per la figura de Sant Jordi, patró de Catalunya. Aquest conjunt, dissenyat per Miquel Blay, simbolitza l’esperit musical i cultural de l’edifici. Al costat, un bust de Beethoven ret homenatge a la tradició clàssica, mentre que altres detalls decoratius celebren la música popular i coral catalana 📷 BELLATERRA.CAT
La façana del Palau, situada al carrer de Sant Pere Més Alt, únic accés fins a l’any 1989, fa cantonada amb el carrer d’Amadeu Vives, que es resol amb la inclusió del grup escultòric La cançó popular catalana, de l’artista Miquel Blay i reproduïda a mida superior al natural per Frederic Bechini, on estan representats un sant Jordi, sota una figura femenina al centre com un gran mascaró de proa, que és una al·legoria de la música, envoltada d’un grup de personatges que representen el mariner, els camperols, l’ancià i els nens. És considerada l’obra cabdal de l’escultor Blay, amb una sensibilitat social i un conjunt de gran harmonia. Tal com consta en una inscripció al peu de l’escultura, va ser pagada pel marquès de Castellbell (Joaquim de Càrcer i d’Amat) i va ser inaugurada el dia 8 de setembre de 1909. La complexitat de la façana angular a dos carrers estrets fa difícil la visió completa del conjunt. Altres elements d’aquesta façana són els arcs amb grans columnes de maó vermell i ceràmica.
89 anys després de la inauguració, el 1997, el Palau va ser declarat Patrimoni de la Humanitat per la Unesco.
Però al llarg de la seva història no sempre se l’ha considerat una joia arquitectònica…
Detall de la façana del Palau de la Música Catalana 📷 BELLATERRA.CAT
JOSEP PLA, 17 de gener de 1919 (El Quadern Gris):
Ahir, al Palau de la Música Catalana. Bach i la <<Sonata a Kreutzer» al programa. El local és horrible, indescriptiblement desgraciat. Davant del frenètic panorama de guix i de majòlica m’és impossible concentrar-me. A més patia: les meves sabates, arreglades de nou, cruixien i feien soroll. A mig concert em dono per vençut i me’n vaig. Com és possible que el local d’una de les poques coses que podem presentar sigui tan sinistre? La cosa que podem presentar a tot arreu és l’Orfeó -és clar. ¿Serà veritat que les coses d’aquest país que no es mouen en un punt de mal gust tenen indefectiblement una vida migrada?
Font: Palau de la Música Catalana, Quadern Gris, Josep Pla
BELLATERRA.CAT 