“El desfibril.lador que fa molts mesos es va treure del mur de l’antic Club Bellaterra sense donar cap informació, i va estar mesos desaparegut”.
Desfibril·lador gairebé amagat amb les heures que penjen del SorliSport |CHUS CORNELLANA
CHUS CORNELLANA|El President de l’EMD, responen a una pregunta que li vaig fer al darrer Ple de la Junta Veïnal, va dir que el desfibril·lador, desaparegut durant molt de temps, es col.locaria darrera de la Plaça del Pi, al Carrer Lluís d’Ábalo.
Riba mai més va dit res, tant que sovint anuncia “Festetes” a l’EMD Informa i Bellaterra TV, però cap referència on recentment ha fet instal·lar, més aviat amagat, el desfibril·lador. Al costat del que algún día serà el Consultori Mèdic, com va dir res de res.
“Avui he vist el desfibril·lador totalment amagat dins una entrada coberta per les heures que penjen del Sorli, al costat d’un local de la UVB”
Allí no ho trobarà ningú, malgrat el cartell que ho anuncia, –si per desgràcia algú l’ha d’utilitzar per problema cardíac-, a la Plaça del Pi, on es concentren la majoria de les persones.
Cal reclamar la tornada del Desfibril.lador a la Plaça del Pi . Si algún día s’inaugura el Consultori Mèdic, ja en posarà un l’ICS , com ho ha fet el SorliSport a l’interior de les seves instal·lacions per normativa legal.
El desfibril.lador ha de situar-se on hi ha la gent, cal que retorni a la Plaça del Pi! Es més important aquest tema, que veure on instal·lar un banc a la Plaça.
La Salut és prioritari, més quan després de quasi 2 anys del vistiplau del CatSalut, encara no tenim inaugurat el Consultori Mèdic per mala gestió del President de l’EMD de Bellaterra.
Al president de l’EMD de Bellaterra Josep Maria Riba i en copia a tots els vocals de l’EMD de Bellaterra i a la secretaria Interventora de l’EMD de Bellaterra Beatriz Ripol
Oposició de la Junta Veïnal de l’EMD de Bellaterra: GXB, ERC, I Chus Cornellana (no adscrita)
Presento aquesta instància en nom de tota l’oposició en bloc: Chus Cornellana (Vocal no adscrita), Laura Batalla (ERC), Carles Triginer (Gent per Bellaterra) i jo mateix Guillem Nadal (Gent per Bellaterra).
ATÉS:
Que l’Ajuntament de Cerdanyola està demanat informe a totes les administracions involucrades en referència al procés de segregació i annexió de Bellaterra a Sant Cugat.
Que en obligat compliment dels acords aprovats per unanimitat durant el ple ordinari en dia 15 de juliol de 2024 i certificat per la secretaria interventora el 19 de juliol de 2024 en document adjunt:
“12.- Moció que presenta el grup polític Gent per Bellaterra de suport del Ple de l’EMD a la Comissió Bellaterra és Sant Cugat.”
ACORDS:
PRIMER- REAFIRMAR que el Govern de la EMD respecta el procés judicial de segregació iniciat l’any 2019 i dona suport i recolzament a la Comissió Bellaterra es Sant Cugat, que te l’aval de les signatures del 61% dels habitants de Bellaterra, recollides just abans de l’inici del procediment judicial.
SEGON-DESVINCULAR aquest procés administratiu veïnal d’annexió a Sant Cugat de les possibles negociacions referents possibles acords o Convenis de I’EMD amb altres administracions.
TERCER- Comunicar aquest acord a traves del canal oficial de la EMD (EMD Informa) als veïns de Bellaterra i a tot aquell organisme que es cregui necessari
QUART- ACORDAR que qualsevol comunicació (expedients, declaracions oficials, informació tècnica, requeriments de informació etc.) entre la EMDI qualsevol altre administració en referencia al procés de segregació i annexió de Bellaterra a Sant Cugat haurà de ser presentada a la Junta de Veïns de Bellaterra abans de enviar-la. Així mateix, la Comissió Bellaterra és Sant Cugat, presentarà primer a l’EMD qualsevol expedient o informació que li sigui sol·licitada per part de qualsevol administració”
Votació. S’aprova la proposta per sis vots a favor pel grup politic Bellaterra Endavant i un vot a favor del grup politic Gent per Bellaterra.
SOL·LICITEM:
La convocatòria d’un Ple Extraordinari per a revisar, acordar i aprovar l’informe oficial de l’EMD de Bellaterra en referència a l’Expedient de Segregació i Annexió de Bellaterra a Sant Cugat abans del 20 de desembre per poder donar resposta a la petició de l’ajuntament en temps i forma..
Gràcies,
Prego que reenvií la instància a tots els destinataris.
“De l’extracció a cel obert durant el neolític fins a la nostra taula. La sal de Cardona s’ha consolidat com un producte gurmet amb milions d’anys d’història que no té res a envejar a l’Himàlaia“
Mina de sal de Cardona|TURISME DE CARDONA
La muntanya de sal de Cardona és un diapir que creix cada any, ocupant una depressió del terreny amb forma d’el·lipsi allargassada amb una extensió de terreny de 1.800 m de llargària per 600 d’amplada i una superfície de 100 ha, amb unes característiques naturals que l’han fet mereixedora de ser inclosa dins el Pla d’Espais d’Interès Natural (PEIN). La Muntanya de Sal forma un turó al peu de la serra de les Garrigues i a la dreta del Cardener, al sud del nucli urbà de Cardona. El turó és drenat per torrent Salat que mena cap a la vall Salina o Salada que conflueix amb el Cardener a la Coromina. Són relleus baixos però amb una geomorfologia molt singular amb profundes incisions fruit de la peculiar forma d’erosió lligada als processos de dissolució que presenten les sals
El sal de Cardona s’ha explotat des de l’antiguitat en un cicle cronològic que comença al Neolític mitjà i que compta amb més de 6.500 anys d’explotació.
El seu origen és degut a la muntanya de sal que es va formar fa uns 36 milions d’anys per l’evaporació d’un mar interior que banyava la Catalunya Central. Marco Porcio Catón (234-149 a.C.) ja es refereix a “una gran muntanya de sal pura que, com més arrenques, més creix”. És el diapir de Cardona. La funció de conservant de la sal és coneguda des de temps immemorials, però va anar adquirint tanta importància que els romans la van titllar d’“or blanc”. Els serveis dels soldats es pagaven amb sal, per això l’origen de la paraula salari.
La sal de Cardona compta amb més de 6.500 anys d’explotació
La importància històrica de la sal de Cardona queda atresorada en les més de 160 referències a la literatura precientífica anterior a 1800 al voltant de tres característiques: el fenomen geològic, la capacitat més gran per conservar aliments i les seves virtuts medicinals.
En aquest sentit, la sal de Cardona està considerada com una de les millors sals del món a causa de la seva major capacitat saladora i de les virtuts medicinals atribuïdes per la saviesa popular. Per posar un exemple, Pere el Venerable, abat de Cluny, al començament del segle XII, ja va destacar les virtuts terapèutiques d’aquesta joia de sal.
Puresa extraordinària
Però fins fa poc no es comercialitzava com a sal comestible. En un exercici recent de reparació patrimonial, la Fundació Cardona Històrica (FCH) l’ha recuperada per tornar-la a situar al centre de les taules. Ja ho diu la dita: “sense sal, ni plàtica, ni menjar”. I si és la de Cardona, millor. Ara us expliquem per què.
La sal extreta del jaciment de Cardona és de màxima puresa (amb el 99,97% de clorur sòdic). Consumir-la és apostar per un producte de proximitat i, alhora, recuperar un bé mineral que durant segles ha estat extret per a l’aprofitament humà.
El xef Jordi Llobet, ambaixador de la Sal de Cardona
S’obté d’esmicolar la roca extreta del cor del diapir de la vall salina de Cardona. La seva estructura cristal·lina compacta explica la seva puresa i alta concentració, igual que el seu aspecte transparent i la granulometria cúbica perfecta. El seu processament és mínim i sense refinar. La sal es neteja i esmicola de forma suau per mantenir-ne totes les propietats, sense afegir additius ni agents antiaglomerants. El jesuïta Pere Gil, a la seva Geografia de Catalunya (1601), afirma que “la sal de Cardona sala molt més i és més penetrant que la del mar, i una mesura sala tant com una mesura i mitjana de la sal feta d’aigua del mar”. En el cas de la sal de Cardona, encara menys és més.
La sal extreta del jaciment de Cardona és de màxima puresa (amb el 99,97% de clorur sòdic). Consumir-la és apostar per un producte de proximitat.
Per tot això, la Sal de Cardona ha estat recentment incorporada la llista de productes singulars de la Xarxa de Productes de la Terra que impulsa la Diputació de Barcelona. Aquest distintiu posa en valor la seva excepcionalitat geològica i històrica.
La sal es neteja i esmicola de forma suau per mantenir-ne totes les propietats, sense afegir additius ni agents antiaglomerants Domenec Fernandez
Lliure de microplàstics
Segons diversos estudis, el 90% de les sals de taula tenen microplàstics. El mar és la principal entrada de microplàstics a la cadena alimentària; i aquests es poden trobar a les sals marines. De fet, s’estima que hi ha 500 fragments de microplàstics per quilogram de sal marina. Fins i tot s’han trobat en salines d’interior pel fet que es desplacen a través de l’aire. En extreure’s de l’interior de la vall salina, la sal de Cardona és més saludable perquè està lliurada d’elements químics que la puguin desvirtuar.
La Sal de Cardona ha estat recentment incorporada la llista de productes singulars de la Xarxa de Productes de la Terra que impulsa la Diputació de Barcelona.
Si necessiteu idees de com aplicar-la, podeu consultar la Guia de la Sal de Cardona elaborada per la Fundació Alícia.
Amb valor social Així doncs, la sal de Cardona és pura, és única i té història. Però també té el valor afegit de contribuir al manteniment, la conservació i la divulgació del patrimoni natural, monumental i industrial de Cardona. La FCH reinverteix els beneficis de la venda de la sal a la conservació del Parc Cultural de la Muntanya de Sal.
A més de condiment, la sal de Cardona té moltes possibilitats culinàries com curats, salmorres i marinats humits, cocció a la sal o fermentats.
Però això no és tot. La Sal de Cardona està envasada i etiquetada per persones del Servei de Teràpia Ocupacional d’AMISOL, una associació que atén persones amb discapacitat intel·lectual. A Pili, una de les persones usuàries, li agrada posar les etiquetes perquè “queden bé”. I Mati està feliç perquè “ha après a fer-ho més ràpid i sense arrugues”. D’aquesta manera es fomenta la inclusió social. L’envasat i l’etiquetatge es realitza al recentment inaugurat Obrador de la Sal de Cardona, un espai dins del recinte del Parc Cultural de la Muntanya de Sal que s’ha rehabilitat per a aquest ús. Consumir la sal de Cardona és una aposta pel territori, per la història del país, per la gastronomia gurmet i per la inclusió social. En un molinet de la sal hi ha milions d’anys d’història. Assaboriu-la com es mereix.
LLUIS TORRES|L’amiga Rosa Maria Piquer ens va convidar i fer de guia per passar una esplèndida jornada cultural a Vic, -capital de la comarca d’Osona-. Vàrem aprofitar el dia solejat per visitar el seu centre històric, i xino-xano, els atractius carrerons, des de la Plaça Major, fins a la Catedral de Sant Pere, on admiraren les immenses obres murals del pintor Josep Maria Sert, que gairebé ens va ocupar part del matí.
Saló Bar del Restaurant del Casino de Vic |BELLATERRA GOURMET
Després de trepitjar els vells panots del seus històrics carrers, i els edificis més important de la ciutat vella, ens vam dirigir cap el Casino de Vic, on havíem reservat taula per dinar al seu Restaurant situat al primer pis.
Vic, està situada al centre de la Plana de Vic, al territori on conflueixen els rius Mèder i Gurri. Rodejada d’explotacions agrícoles i ramaderes, per ella passen les carreteres més importants de la comarca. Això fa possible que Vic sigui el centre comercial de la zona i un punt estratègic per arribar tant a la costa com als Pirineus.
Vic és una ciutat petita, d’uns 50.000 habitants, que es pot recórrer en un sol dia. Tot i així, el patrimoni arquitectònic és ampli. A més, pels voltants es pot gaudir d’espais naturals de gran bellesa i poblets amb molt d’encant.
Un de les dues sales del Restaurant Casino de Vic |BELLATERRA GOURMET
Al centre de la ciutat de Vic trobem el Casino de Vic, un edifici centenari on es pot anar a socialitzar, passar una bona estona i anar a dinar al seu Restaurant
El Restaurant Casino de Vic està dotat de dues sales, tot i que la més atractiva i lluminosa és la de l’entrada, amb un servei de bar molt atent. El Restaurant ofereix una cuina mediterrània amb uns tocs moderns i creatius, platillos que van des dels millors embotits de la zona, fins a verdures, peixos més característics, així com les millors carns i guisats. Un punt apart que ens ha sorprès són els postres, tots ells amb una presentació força artística, com per exemple el Mel i mató i el Braç de gitano (veure fotografies)
Suggeriment del Restaurant Casino de Vic |BELLATERRA GOURMET
Vàrem triar el seu atractiu Menú Migdia. Els vespres ofereixen plats de mitges racions per gaudir-lo com si fos un Menú Degustació, això sí, per a taules completa.
Per la nostra pròpia experiència gastronòmica, a la cuina, per la seva qualitat i presentació, li donem un 9, al local i decoració un 7, al servei un 7 i al preu qualitat un 10. Pensem que el menjador, per la seva grandària i lluminositat s’hauria de situar a la zona d’entrada bar, i les dues petites sales que utilitzen com restaurant fos més interessants oferir-les com salons privats.
CRÍTICA EN POSITIU PER MILLORES
Un detall important a millorar és l’actitutd professional d’anim de servei; caldria que fos més alegre i dinàmic, tot i que es atent. Les flors artificials de la taula podrien ser substituïdes per una petita planta o flor natural, un detall que donaria més categoria i frescor. Ens ha agradat molt la vaixella i coberteria francesa, que es de bon nivell, però no pas els individual de plàstic de les taules. El blanc garnatxa D.O. Terra Alta s’hauria de servir en una cubeta amb aigua i gel, o sinó vestit de guant glaçat. Un detall més que suggerim és que al finalitzar l’àpat s’ofereixi la possibilitat de fer el cafè al bonic bar que hauria de ser la sala principal del restaurant. Al marxar caldria recordar a la clientela que tenen 1 hora gratuïta al proper aparcament SABA, tal com es pot veure publicat a la web oficial.
Calamars a la planxa i pilotes amb sèpia i pèsols del restaurant del Casino de Vic| BELLATERRA GOURMET
SUGGERIMETS:
Saltejat bolets, mongetes i ou ferrat 7,90
Carpaccio de tomàquet amb bacallà exqueixat i olivada 5,10
Amanida amb formatge grec feta i fruites fresques 5,50
Tempura de verdures i soja 5,75
Amanida tèbia de llagostins i taronja 8
Xipironets saltats amb pèsols 6,80
Patata farcida brandada de bacallà 5,50
Pilotilles amb fons de samfaina 6,90
Suprema de salmó a la llimona 7,50
Espàrrecs a la planxa amb formatge manxec gratinats 5,75
Croquetes de pollastre amb amanida 5,50
Arròs de llagostins 6,90
Llom de bacallà amb fons de tomàquet i allioli gratinat 8,50
Raviolis farcits de pera i ricotta 5,70
POSTRES
Braç de gitano i Mel i mató del restaurant Casino de Vic|BELLATERRA GOURMET
Braç de gitano de trufa 4,90
Batut de fruites naturals 4,90
Pastís de formatge amb nabius 5,25
Coulant de torró i gelat de xocolata 5,80
Façana del Casino de Vic i porta d’accés al seu restaurant| BELLATERRA GOURMET
RESTAURANT CASINO DE VIC
T. 938 852 463
C/. Jacint Verdaguer, 5, Primer Pis (08500 Vic, Barcelona)
LLUIS TORRES|La Noguera, és un dels Home & Garden més importants d’Europa. Va néixer el mes de desembre de l’any 1999. Centre dedicant amb molt de gust i professionalitat a la venda minorista de plantes, bricojardineria i mobiliari d’exterior.
Galeria de fotos de Bellaterra.Cat
La Noguera practica un tracte i servei personalitzat al client del tot excepcional. Tenen una gran oferta de productes seleccionats aportat del millors creadors i artesans mundials. Eulàlia i Gemma practiquen un gran “Savoir faire” amb un criteri de gran professionalitat, que transmeteixen al seu gran equip. El centre Home & Garden La Noguera, situat a l’entrada de Rubí, en plena natura, tambe és soci fundador de Jardinarium.
Atenció famílies!! el Pare Noel torna un any més al centre de jardineria La Noguera de Rubí Anoteu les dates de la visita més esperada de l’any: ✅ 23/24 de novembre ✅ 30 de novembre/1 de desembre ✅ 7/8 de desembre Els més petits podran lliurar-li la seva carta, fer-se una foto amb ell i gaudir d’un ambient ple de llums, arbres de Nadal, flors i decoracions que faran brillar els ulls de tota la família.
“Situat a l’extrem nord-occidental de la comarca d’Osona, concretament al Lluçanès, la Fonda — Restaurant Sala es troba en una zona tranquila i boscosa, de tradicions agrícoles i ramaderes. El Lluçanès és un territori que s’enlaire en un altiplà amb personalitat pròpia, amb un entorn molt ben preservat amb espais declarats d’interès natural i arquitectònic”.
Detall del menjador del Restaurant Sala d’Olost de Lluçanes
Fonda Sala, Restaurant i Fonda a Olost
La Fonda — Restaurant Sala d’Olost és un establiment familiar situat al Lluçanès que, tal com el seu nom indica, combina serveis de restaurant i d’allotjament. Al capdavant hi trobem Toni Sala, que juntament amb Aurora Gabasa, van obrir les portes de La Fonda el 1959. La seva llarga experiència els va permetre obrir a la dècada dels vuitanta un nou espai, El Restaurant: una sala comfortable, ample i elegant, on poder oferir una gastronomia més innovadora i de tendència, sense deixar de banda el seu “savoir-faire” de la cuina rural i de caça.
Toni Sala, chef propietari amb Francesc Pérez, Llorenç Torrado i Miquel Bofill, ex del Celler D’Osona de Vic |ARXIU BELLATERRA GOURMET
El Restaurant Sala segueix un procés d’elaboració acurat i minuciós que ha estat distingit amb l’estrella Michelin des de 1992. La guia de millors resturants del món ha definit la seva cuina com “una cuina de gran finesa”, un establiment al qual compensa parar-se tant per la bona cuina com per la seva localització emblemàtica i l’entorn que l’envolta.
A més d’aquest espai gastronòmic, pel qual molta gent fa peregrinatge, la Fonda Sala ofereix els serveis que li donen nom a la fonda, com és el menú diari, basat en una cuina casolana i un ambient familiar, amb un servei d’habitacions on poder descansar i gaudir de la tranquil·litat que un poble com Olost pot proporcionar.
Toni Sala, Francesc Pérez i Llorenç Torrado al Celler del Restaurant Sala d’Olost de Lluçanès |ARXIU BELLATERRA GOURMET
Quatre dècades i dues generacions plenes de passió
La Fonda — Restaurant Sala és un establiment familiar que van engegar el 1959 els pares d’en Toni Sala, situant Olost al mapa gastronòmic mundial.
Avui en dia el dirigeixen Toni Sala, com a xef i director, i la seva dona Aurora Gabasa, com a directora de sala, amb l’ajuda i col·laboració de la “saba nova” que aporten els seus fills, Toni Sala (fill) a la cuina i Sergi Sala des del menjador. Cadascú aporta el seu talent per mantenir el prestigi d’una casa familiar de menjars amb una estrella Michelin des de l’any 1992.
Situat a l’extrem nord-occidental de la comarca d’Osona, concretament al Lluçanès, la Fonda — Restaurant Sala es troba en una zona tranquila i boscosa, de tradicions agrícoles i ramaderes. El Lluçanès és un territori que s’enlaire en un altiplà amb personalitat pròpia, amb un entorn molt ben preservat amb espais declarats d’interès natural i arquitectònic.
El seu passat històric entorn al bandolerisme, la bruixeria i els carlins, suposen també una oferta lúdica i cultural pels visitants, en forma d’itineraris plens de llegendes i personatges històrics com el bandoler Perot Rocaguinarda (qui dóna nom a un dels menús gastronòmics del Restaurant), el brigader Cabrinetty o la bruixa Napa.
“Entre problemes, negocis, taxes i impostos, entre bulls i profecies i programes i definicions, ara quan el món s’enganya amb mentides desagradables, entre coses importants que passen desapercebudes i vanitats colossals, entre tanta tragèdia i sàtira i dolor i riallades i llàgrimes, com es distingeix la meva?” FREDERIC RODA PÉREZ*
POESIES DE FREDERIC RODA PÉREZ
DECLARA l’autor, en el pròleg, que “ha procurat, abans de res, no divorciar la Poesia, de la Vida” i que no és “pescador de núvols”. Són dues afirmacions bastant significatives pel que fa al sentit de l’obra proposada, integrants d’un Món embellit pels que saben captar la bellesa on és i encertar-la, o posar-hi la de relleu amb art.
La lectura de les composicions que segueixen, aclareix suficientment la qüestió. La poesia de Frederic Roda es nodreix de realitats concretes i expressives. Hi ha en ella sentiments veritables i forts i aprofita les imatges tangibles del Món exterior:
…”Una quieta tarda d’hivern amb aspecte fragants de primavera vaig dibuixar un tosc Sol a la meva cartera, vaig posar ingenu al seu peu: “Que sigui etern!”
D’aquesta manera l’autor ha anat eternitzant instants, i, després, ha unit les instantànies espirituals un volum que ofereix sota el títol de “Cruz en el aire”.
V. P., 30 de desembre de 1944
Crònica del primer llibre de poesies en castellà Cruz en el Aire de Frederic Roda Perez al diari La Prensa, dissabte dia 30 de desembre de 1944, pàgina 2.
PRÒLEG PER A INDIFERENTS
En aquest ple apogeu de la Primavera, quan les hores són plenes de l’esglaófred triomfal de verds arbres i d’aridesa d’exàmens, escric les paraules que iniciaran la lectura del meu primer llibre.
No estic adscrit a cap escola, ni tinc més pretensió que la justa per ser considerat com a orgullós, ni em presenta ningú. Un sol lector que em comprengui m’omplirà l’ànima de satisfacció.
Podria, és clar, haver esperat que la meva obra fos més madura; però em feien pena aquests pobres poemes ansiosos, amb ganes de veure’s als teus ulls, aquests versos que no escriuré mai més, doncs renuncio solemnement al plagi de mimisme.
Els he escrit entre adolescència i joventut: són, per tant, categòrics i atrevits. És que no tinc por del Destí. Estic segur de vèncer el que em proposi: és terriblement vulgar.
Però no sóc pescador de núvols. Summe, resta i multiplic i encara dividit amb prou soltesa sempre que no hi hagi decimals. En tots els ordres de la vida menyspreu als decimals.
Penso de vegades que m’agradaria fer un viatge llarg, immens; deixaria anar les amarres de l’esperit i viuria per un temps de paisatge i color. Però no puc feri: per això he trencat les lligadures de l’exterior i viatjo per dins en un discorrer íntim.
La meva capacitat d’assimilació, sense ser excessiva, supera la meva capacitat d’admiració. No hi ha tragèdia, ni vall de llàgrimes, ni traïció que em sorprengui; però, de vegades, m’emociono per unes ximpleries!
Aquest llibre té en part la culpa de la meva manca de coneixements en certes branques del dret positiu.
He procurat, sobretot, no divorciar la Poesia de la Vida. Ser poeta és una mica més profund que tenir una facilitat tècnica; és posseir un sisè sentit per apreciar la cadència fins i tot en les coses més vulgars i senzilles. El primer que cal fer per aconseguir-ho és recolzar-se en Déu.
Potser em tracteu d’ingenu. Però no oblideu que ara, la ingenuïtat, és el “que s’emporta”; simplicitat d’estil, retorn a allò natural, a allò instintiu…
Entre problemes, negocis, taxes i impostos, entre bulls i profecies i programes i definicions, ara quan el món s’enganya amb mentides desagradables, entre coses importants que passen desapercebudes i vanitats colossals, entre tanta tragèdia i sàtira i dolor i riallades i llàgrimes, com es distingeix la meva?
És vella la història, Mahoma parlava a les torbes. L’enorme multitud sentia silenciosa les paraules del Profeta: eren milers de humans. Mahoma tenia la veu eixordadora. Es resguardava del sol abrasador sota un arbre. Els arbres no han nascut per acollir profetes sinó per niar ocells. Mahoma tronava l’aire amb la seva veu: a l’arbre hi vivia una cadernera que no estava d’acord amb el mahometanisme. Era una cadernera marró, com si s’emporta l’hàbit de San Francisco. Mahoma alçava els braços i ningú no podia resistir la seva mirada i el torrent de la seva veu. L’ocell es va enfurismar. Si fos una àguila potser hauria encegat el Profeta: però era un ocell petit, una au intel·ligent. Mahoma va cridar un d’aquells dilemes terribles, sofístics i demagògics que posen els oients en l’alternativa de lliurar-se a l’orador o travessar-se el pit. L’ocellet estava fart: inclinant el graciós cap sobre l’orador inspirat, va donar una nota en fals. I el dilema i l’orador i l’atenció de la massa es van fondre com el núvol al sol. I un nen (la saviesa) es va posar a riure.
Vull deixar-vos una mica d’aroma a l’esperit: és una humil gran ambició. Per això us dono de beure al càntir de la inexperiència, perquè estic convençut que la malícia, la teatralitat, són hidres que es devoren a si mateixes.
Estimeu els vells, però no cregueu ni mitja paraula del que us diguin. Han vist massa; estan empatxats d’experiències individuals. Però, estimeu-los mur! És molt dolç fer-ho i és la manera de merèixer que un dia ens estimin a nosaltres.
I ara, vénen a tu els meus poemes com un patell de joves poltres, com una tragella de llebrers caçadors, com un vol reposat d’aus passatgeres…….. Te’ls ofereix cordialment,
F. R.
“Encara he de parlar, o cal que mostri una flama ja ben coneguda i un amor que és més visible del que jo voldria? Però mal puc dissimular-ho, qui és capaç d’amagar un foc que la seva mateixa claredat traeix?”
P. OVIDI (Heroides)
Dedico aquest llibre a MARIA ROSA amb els ulls i el pensament posats en ella.
Frédéric Roda Pérez (Barcelona, 1924-2006) 📷 IGNASI RODA FÀBREGAS
*Frederic Roda i Pérez (Barcelona, 15 de gener de 1924 — Barcelona, 1 de març de 2006), Director teatral, crític i activista cívic. Fill de Frederic Roda i Ventura, estudià dret, i compaginà l’advocacia amb una intensa activitat cívica i cultural, que el portà a fundar CC (1954), grup nacionalista catòlic amb, entre altres, Jordi Pujol.
Fou, però, en l’àmbit teatral, que centrà les seves iniciatives, sobretot amb la fundació de l’Agrupació Dramàtica de Barcelona (1954), de la qual en fou el principal mentor, incorporant obres dels principals autors europeus. Com a director, hi estrenà Un caprici, d’A. de Musset (1957), La teta gallinaire, de F. Camprodon (1957), Antígona, de S. Espriu (1958), L’auca del senyor Esteve, de S. Rusiñol (1956), Homes i no, de M. de Pedrolo (1958), Les alegres casades de Windsor, de W. Shakespeare (1959), La cantant calba, d’E. Ionesco (1959), Un barret de palla d’Itàlia, d’E. Labiche (1960), L’hort dels cirerers, d’A. Txékhov (1960), Or i sal, de J. Brossa (1961), Tècnica de cambra, de M. de Pedrolo (1961), La visita de la vella dama, de F. Dürrenmatt (1962), entre d’altres, i L’òpera de tres rals (1963), de Bertolt Brecht, que ocasionà la suspensió governativa de l’entitat. Aquest mateix any promogué el premi Josep M. de Sagarra, per a obres teatrals inèdites, del jurat dels quals formà part, i començà a exercir la crítica teatral a Destino (1963-68) i, posteriorment, a La Vanguardia amb ressenyes que contribuïren a actualitzar els criteris d’aquesta activitat. De 1970 a 1980 fou sotsdirector de l’Institut del Teatre de Barcelona.
En un altre vessant, fou un destacat activista a favor de la pau: fou vicepresident de Pax Christi i, el 1984, amb el premi Nobel Adolfo Pérez Esquivel i Arcadi Oliveres fundà la Universitat Internacional per la Pau, amb seu a Sant Cugat del Vallès, de la qual fou director fins el 1999. L’any 2004 rebé de l’Ajuntament de Barcelona la medalla d’or al mèrit cultural. L’any 2014 l’Agrupació Dramàtica de Barcelona i l’Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona, amb el suport d’Òmnium Cultural, crearen el el Premi Frederic Roda de teatre.
Font: Cruz en el Aire, Editorial Solidaridad Nacional, Enciclopèdia Catalana, La Prensa
“A que treu cap esborrar la nostra identitat amb la creença ridícula que retolar en anglès fa cosmopolita?”
Víctor Alexandre |CEDIDA
Sant Cugat no té mar. No el té pas gaire lluny, però els santcugatencs hem de recórrer uns quants quilòmetres per banyar-nos-hi. Tanmateix, si ens hem de guiar pel tarannà del nostre comerç, es diria que Sant Cugat té vocació de poble costaner, delerós de veure turistes d’arreu del món passejant pel carrer amb sandàlies i mitjons. Arribo a aquesta conclusió en llegir els rètols de les botigues del centre de la ciutat, que semblen viure d’esquena als santcugatencs i adreçar-se exclusivament a hipotètics passavolants planetaris:
Tea Shop, The Universe in Feminine, Menswear, Kidswear, Kids & Beats, Bread & Cakes & Coffee, Coffee, brunch and much more, Coffee & Bakery, Smash Burger House, New Collection, Nails Garden, Happiness is Your Color, Nice & Price, Beds Store, Hair Salon & Store, The Office Code, Delivery, Take away... Hom potser dirà que, d’això, se’n diu modernitat. Jo en dic provincianisme. A què treu cap esborrar la nostra identitat amb la creença ridícula que retolar en anglès fa cosmopolita? Quin estrany complex d’inferioritat ens fa creure que retolant Coffee & Bakery serem més guais que retolant Cafè i Fleca? Sant Cugat és una ciutat catalana, no anglesa. No pot ser que la nostra autoestima sigui tan baixa, que arribem a pensar que si deixem de ser qui som, aparentant que som una altra cosa, farem bullir l’olla. El que ens fa cosmopolites, estimat comerç, no és l’anglès, és el respecte. I el respecte comença per nosaltres mateixos.
Hom potser dirà que, d’això, se’n diu modernitat. Jo en dic provincianisme. A què treu cap esborrar la nostra identitat amb la creença ridícula que retolar en anglès fa cosmopolita? Quin estrany complex d’inferioritat ens fa creure que retolant Coffee & Bakery serem més guais que retolant Cafè i Fleca? Sant Cugat és una ciutat catalana, no anglesa. No pot ser que la nostra autoestima sigui tan baixa, que arribem a pensar que si deixem de ser qui som, aparentant que som una altra cosa, farem bullir l’olla. El que ens fa cosmopolites, estimat comerç, no és l’anglès, és el respecte. I el respecte comença per nosaltres mateixos
BELLATERRA.CAT 