Federico Mayor Zaragoza (Barcelona, 27 gener 1934 – Madrid, 19 desembre 2024), va ser un polític i diplomàtic català. Membre honorari del Club de Roma, va ser copresident del Grup d’Alt Nivell per a l’Aliança de Civilitzacions. Durant la postguerra va ser alumne del professor Ramon Fuster a l’Escola Virtèlia. Altres companys de l’escola serien noms destacats del panorama polític i cultural del país, com els germans Maragall, Miquel Roca, l’arquitecte Ricardo Bofill i el publicista Lluís Bassat.
Federico Mayor Zaragoza rebent del president Jordi Pujol la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya, 1989|Wikipèdia
Federico Mayor Zaragoza fou Ministre d’Educació i Ciència (1981-1982), Director General de l’UNESCO (1987-1999), Catedràtic, intelectual i científic prou conegut, fou alumne de Ramon Fuster i Rabés. En ocasió del 68 aniversari de la nostra Escola ens ha adreçat aquest emotiu record que ens plau de reproduir en aquest Butlleti per a coneixement general, testimoni de com un bon alumne recorda un bon mestre.
Federico Mayor Zaragoza, en el 25 Aniversari de l’Escola Tagore de Bellaterra, publicava aquesta carta recordant al seu estimat mestre Ramon Fuster:
Publicació del 25 Aniversari de l’Escola Tagore de Bellaterra |ARXIU BELLATERRA.CAT
“El teu record, llum de llunyanes tardes”, Salvador Espriu en “Seqüència”, de “Les hores”.
“Com m’agradaria, amic i mestre meu, tenir-te ara aprop! La teva experiència, el teu coneixement de la docència i de l’aprenentatge, el teu seny, la teva empenta…. M’ajudarien en estes hores de tants mal de cap i d’urgèn-cies als que haig de fer front. Però no te n’has anat del tot: els mestres sempre queden. La memòria dels dei-xebles és la pervivència dels bons mestres. Ens queda la llum del seu magisteri, però sobretot com en el teu cas-ens queda la gran lliçó de l’exemple.
Després d’aquelles llunyanes tardes al Col·legi et recordo lluitador a favor dels ensenyants, de la llengua catalana, de la catalanitat. I, quan Espanya començava a somriure en llibertat, quan Catalunya s’atanssava al que tu tant sommiaves i procuraves es va aturar per què, per qué en aquell moment? el teu caminar d’home de bể. Aleshores s’obria l’ample espai de tots els que t’estimen i que avui t’evoquen en esta publicació commemorativa de l’Escola Tagore.
Et recorden gran, cada dia més, en el mirall del temps.”
Federico Mayor Zaragoza
Font: Publicació 25 Aniversari Escola Tagore, Wikipèdia
Josep Firmat i Serramalera (Manresa, 1889-1970), és l’autor de la dita casa ‘Climent Vidal Pons ’ , al número 2 de l’ Avinguda de Joan Fàbregas, Bellaterra.
Detall modernista de la façana de la casa Climent Vidal Pons de Bellaterra
Va obtenir el títol a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona el 1914. Des de la titulació fins al 1954 va ser arquitecte municipal de Manresa. Va ser director del Col·legi Sant Ignaci i professor de dibuix de l´Escola d’Arts i Oficis de Manresa i cap de bombers de Manresa.
Del període modernista es conserva a Manresa el quiosc de l’Arpa (1917) a la plaça Fius i Palà, inspirat en el que va dissenyar Josep Puig i Cadafalch, per a Anís del Mono de Badalona; la decoració de la farmàcia Esteve (1926); la reforma de la Casa Sebastià Tàpias-Lluvià (1908-10). En altres poblacions també va deixar obra seva, com ara la Torre d’en Bernat (1914), la Casa Toribio Garrosset (1914), totes dues de Sant Vicenç de Castellet.
Posteriorment la seva obra és plenament noucentista, entre la qual destaca el Teatre Kursaal de Manresa del 1927.
Obres: A Manresa: Teatre gran Kursaal (1927); Cinema Goya; cases Sagrada Família; farmàcia Esteve (reforma, 1926); Cambril de l’Església Nostra Senyora de Montserrat (1932); quiosc de plaça Fius i Palà (1917); tribuna de l’hotel Sant Domènec (1917); casa Manuel Ribera, carrer d’Urgell: projecte habitatges “Cases Barates”, carretera del Pont de Vilomara (1926); urbanització plaça de la Reforma; pont de la Reforma sobre el riu Cardener; casa Alter, carrer Sant Fruitós; ampliació, reforma i decoració del Teatre Conservatori; pla d’eixample i reforma de Manresa (1934); edifici Pintó, plaça de la Independència; edifici habitatges carrer Casanova (porta cancel·la); Panteó de la família Dr. Planell; casa Clotet (Muralla); reformes casa Lluvià i ampliació casa Devant, passeig Pere III (1936), entre d’altres. A Sabadell, diversos mausoleus al cementiri de Sant Nicolau.
Es va construir el quiosc el 20 d’abril de 1917, per la raó social Salles i Amat i disseny de l’arquitecte manresà Josep Firmat i Serramalera. Substitueix un anterior de fusta obra d’Ignasi Oms.Casa d’Àngel Vilà i Llonch, que va ser alcalde de Sant Vicenç de Castellet entre els anys 1919 i 1921, dissenyada per l’arquitecte Josep Firmat i Serramalera, sent el constructor Francesc Pons i Piñol (mestre d’obres).Farmàcia Esteve, establiment que fa cantonada entre el carrer Born i la Plana de l’Om. A la façana del Born hiha un aparador emmarcat per fusteria, mentre que la de la Plana de l’Om hi ha una porta central amb petits aparadors a cada banda.
Els restaurants Blanc, Can Edo, El Club, El Galliner, El Pedregar no existeixen des de fa un munt d’anys, sí per l’EMD. FACTA NON VERBA X BELLATERRA🧑🍳
Dibuix de Perico PastorDetall amb 5 restaurants de Bellaterra que no existeixen i l’EMD no rectifica des de fa un munt d’anysTòtem de l’EMD a la Plaça del Pi
“L’Escola de Tagore de Bellaterra va concedir la Flor Natural dels Jocs Florals1980 a Mariona Borràs Pueyo, pel seu treball “Palestina, un poble que no vol morir”
Portada de la publicació de l’Escola Tagore de Bellaterra, dedicada als Jocs Florals 1980
PALESTINA, UN POBLE QUE NO VOL MORIR
A la meva amiga Saada; educadora, responsable i mare dels infants i joves que no tenen família al camp de “Rachidie” al Sud del Liban.
I al meu amic Simón Yuri, Fedaí, periodista, responsable a tot nivell de la zona Sud del Líban.
ATZAR
Quan era a Tir, l’instant en què el sol anava a la posta, en aquell temps, sentia brollar, com una font, una estranya alegria que filtrava molt dintre meu, es deixatava amb tristor i nostàlgia…
La nit, impavida, esdevenia fosca, talment, com si fos una gola de llop: era la por, el dolor, i també l’ardor de reviure una hora profundament viscuda nen altres temps, en altre lloc…
Era com, de sobte, en la tranquil.la tarda, contemplar extasiada una llarga processó…
Als acords de metralla, desfilaven amics de l’ànima, companys, que mai no tornaran, es veien confusos, com dispersats per la mort. i la sang, per l’exili i la follia, amics, profunds vestits d’eternitat…
Era, talment, com si el temps s’hagués deturat…
CANT A UN FEDAÍ
He dormit a prop teu una nit fugissera i espero a la portalada tal com la nit espera….
Quan et somnio, als camps de combat, penso que així t’estimo encerclat de bales, roig de roselles, però viu, com un raig fugisser que ofega l’extermini d’un poble
Necessari és matar per continuar. vivint.
Inscriu-me. en la teva lluita, recorda’m en el teu combat. Escriure el teu nom per carrers i per places… Fedai!, Fedail! … recorda’m. Iluita pel meu fill que és fill del teu poble. Seré l’ombra del teu somni, del teu amor, de la teva lluita, de la nostra guerra. i del nostre poble.
TRAÏCIÓ
Israel, Israel, un bell somni d’infant, una quimera de gran. Qui va ensenyar-me aquest mot? Qui el va parangonar amb la llibertat?
Avui, em sona a cadència d’un màuser, de sang, de mares i fills desvalguts, de morts, de flors i de plors, de runes, de set i de fam…
DELIT
Fill, tu que jugues amb fustes i fang, fas cases. i fas coses que a tu, et semblen grans. Si sabessis com juguen. infants com tu, palestins, ells, ja són “fedaïns”. També tenen mares i molts, no tots, tenen pares, però, ,no tenen cases.
Fill, si sabés que farás quan tu siguis gran.
Fill, no deixis mai de fer allò, que a nosaltres, ens ha quedat per a fer.
VENCEREM
Encara que ens dolgui caminar damunt dels nostres màrtirs, AVANÇAREM!
Faren ben dur el braç, més potent el puny; així, els àgils projectils arribaran més lluny sense que res ens deturi. AVANÇAREM!
Caminarem, de bell nou, cap al Sud. I comptarem els que som. AVANÇAREM!
A poc a poc construirem les cases, llaurarem els camps, plantarem plataners, amb suors, i llàgrimes, pels que no hi són, que jauen ben arrapats sota terra. AVANÇAREM!
Després, farem sonar els tambors, ballarem, cantarem, fins que l’alba de bell nou ens cridi per viure. VENCEREM!
Si volguéssim llistar els compositors més representatius de cada país d’Europa, difícilment s’ometria el de Georges Enescu (1881-1955) quan penséssim en Romania.
George Enescu i el seu alumne de violí Yehudi Menuhin 📷 CEDIDA
JOSEP M. CODINA ✍️ Com Manén, Mendelssohn, Saint-Saëns i d’altres, la trajectòria d’Enescu –durant dècades presentat com a “Enesco”– va ser intensa ja des de la seva infantesa. Va entrar a estudiar al Conservatori de Viena el 1888, s’hi graduà el 1893 i des del 1895 prosseguí la formació al Conservatori de París, on es graduà el 1899. Des d’aleshores va viure entre París i Romania la seva trajectòria dividida entre les vessants de concertista –sobretot violinista, però també pianista– i compositor. Va guanyar múltiples premis i esdevingué un dels grans noms del panorama musical de la primera meitat del segle XX.
L’estrella no podia passar desapercebuda a l’aleshores corresponsal de la «Revista Musical Catalana» a París, Joaquim Nin, que ja el març del 1906 explicava que “ohí, ab veritable plaher, a n’en Georges Enesco, l’eminent y jove violinista rumà, interpretant la gran Chacona de J. S. Bach”. Nin i qui ocasionalment el substituïa en la tasca, Vicenç Maria de Gibert, feren breu esment d’actuacions d’Enescu amb motiu d’unes altres cinc cròniques parisenques entre els anys 1906 i 1907.
Si es tracta de condensar la confluència de músics catalans il·lustres amb Enescu a París, caldrà per descomptat destacar especialment un nom: Pau Casals. Casals i Enescu van mantenir una bona i perenne amistat des d’aquells inicis de segle i van col·laborar en diverses ocasions, bé a París, bé a Budapest. Són coneguts els rotunds elogis mutus que s’adreçaren: Casals el considerà reiteradament un “Mozart del segle XX” i un dels músics més complets de la seva generació; Enescu el qualificà com “el mestre per a tots els intèrprets” o el seu “maître à penser”. Enescu havia compost diverses obres interessants des de ben jove, i algunes havien estat estrenades amb èxit a París, com el Poème roumain, op. 1. Fou allà que, el 1901, va compondre les seves famoses Rapsòdies romaneses –amb els anys acabaria detestant-les, especialment la primera, en un d’aquells casos arquetípics de com una obra pot eclipsar la resta de la producció del compositor. Va estrenar-les, juntament amb la seva Suite per a orquestra, op. 9 núm. 1, a l’Ateneu Romanès de Bucarest l’any 1903. Casals, a París, al concert on debutava com a director el 7 de febrer de 1908, hi dirigí ambdues obres; la segona, de fet, la va estrenar –les fonts que consultem, potser per falta de precisió, a vegades resulten contradictòries en aquesta informació–; la primera, en tot cas, s’havia interpretat anys abans a Bordeus. Tots dos ja havien col·laborat en altres concerts, amb Casals al violoncel.
(c) AHCB. Programa de mà del Gran Teatre del Liceu. 18 de març de 1909 📷 Col·lecció Ephemera
Potser sorprèn menys, per tant, que a Barcelona fos en un concert de Pau Casals que aparegués per primera vegada –si més no seguint la premsa de l’època– una obra d’Enescu en un programa. Al principi –segons múltiples anuncis apareguts el febrer del 1909– havia de ser una Rapsòdia romanesa; finalment, però, es tractà de l’esmentada Suite op. 9 núm. 1. El concert al qual ens referim pertanyia a la Temporada de Quaresma i era un dels que commemoraven el segon centenar d’audicions de l’Associació Musical de Barcelona. Va tenir lloc al Gran Teatre de Liceu el 18 de març de 1909; a més de Pau Casals, que hi debutà com a director d’orquestra a Barcelona, hi participaren la també violoncel·lista Guillerminha Casals-Suggia i l’Orquestra de l’Associació Musical, el director titular de la qual era Joan Lamote de Grignon. Suposant que no ens passi per alt cap altra audició, la Suite op. 9 núm. 1 va ser la primera obra d’Enescu interpretada en concert reportat per la premsa a Espanya.
c) AHCB. Programa de mà del Gran Teatre del Liceu. 18 de març de 1909 📷 Col·lecció Ephemera(c) AHCB. Programa de mà del Gran Teatre del Liceu. 18 de març de 1909. Col·lecció Ephemera
El «Diario de Barcelona» del 16 de març de 1909 va publicar, dos dies abans del concert, un ampli comentari similar en gran mesura al que ja contenia el programa de mà. Varia, però, en alguns punts, i precisament en parlar d’Enescu, el darrer paràgraf se centra en les Rapsòdies romaneses, tot afirmant-ne l’estrena a París sota la batuta de Casals. Si bé la qüestió requeriria més recerca, podríem aventurar que el que hi apareix era el propi programa previ a la substitució de la Rapsòdia per la Suite, i que tal substitució fos cosa de darrera hora, tenint en compte que el concert tenia lloc el dia 18.
(c) AHCB. Diario de Barcelona. 16 de març de 1909.
Sabem d’altres intèrprets catalans que van incorporar, els anys següents, obres d’Enescu al seu repertori, o que en van interpretar a Espanya. A París és destacable el concert del 1911 en què el pianista Alexandre Ribó, que aleshores residia a la capital francesa, participà en l’estrena de la Rapsòdia espanyola d’Albéniz en un arranjament fet per Enescu, als Concerts Colonne; es tractà d’un dels concerts que més eixamplaren la projecció del pianista. A Burgos, el 1915, l’arpista Lucile Adèle Wurmser-Delcourt va interpretar l’Allegro de concert per a arpa cromàtica del romanès. Marià Vinyas n’interpretà la “Pavana” de la Suite per a piano núm. 2, op. 10 el 1916, en un recital de la Societat Cultural Athenea de Girona, i una altra obra per a piano el 1918 al Teatre de l’Ateneu Social de Sant Feliu de Guíxols. Des de la tardor del 1918 i fins a l’estiu del 1919, el violinista Francesc Costa i el pianista Tomàs Teran van col·laborar en una gira de concerts per Catalunya i Espanya; el darrer oferia algunes obres per a piano sol, una de les quals la “Toccata”, primer moviment de l’abans esmentada Suite per a piano núm. 2, op 10. El 17 de juny de 1919 la interpretà al Palau de la Música; en aquell concert, a més de Costa, tocava l’Orquestra dels Amics de la Música que dirigia Francesc Pujol. Va ser l’any següent, nascuda ja l’Orquestra Pau Casals (OPC), que van arribar per fi les Rapsòdies romaneses: al segon concert inaugural de la formació, el 23 d’octubre de 1920, es va donar la primera audició de la Primera, i ja la temporada següent, el 16 d’octubre de 1921, van oferir la primera audició de la Segona Rapsòdia.
(c) CEDOC.(c) CEDOC.
Que ens consti, Enescu va visitar per primera vegada Espanya el 1908, concretament Sant Sebastià, on donà dos concerts acompanyat per l’Orquesta Sinfónica de Madrid que dirigia Enrique Fernández Arbós, els dies 21 i 24 de juliol. El 1913 tornem a trobar indicis d’una vinguda; sens dubte tocà a Bilbao pel gener, però és menys clar que finalment tinguessin lloc els tres concerts que després havia de donar a Madrid, amb el pianista Maurice Dumesnil. Enescu tornà a visitar Espanya el 1922. Acompanyat pel pianista Marcel Ciampi, van donar concerts a les ciutats d’Oviedo, Sevilla, Madrid i Barcelona. La manera com s’avança la notícia a la premsa, que sol especificar que es tracta de la “presentació” de l’artista, sembla confirmar que era efectivament la primera vegada que venia, si més no, a Madrid i Barcelona. En cap dels concerts d’Enescu a la Península, almenys fins en aquell moment i fins on sabem, no s’hi van interpretar obres seves. Almenys a Barcelona, tampoc no hi donaren cap primera audició. Després de tocar a Madrid el 4 de febrer, van dirigir-se cap a Barcelona, on van tocar els dies 6 i 8.
(c) CEDOC.(c) CEDOC.
Tots dos concerts havien estat organitzats per l’Associació Música da Camera. Mesos abans, però, possiblement romania una qüestió pendent d’esclarir, ja que també l’Associació Íntima de Concerts havia anunciat que tindria Enescu a la seva temporada. Ciampi sí que donà un concert el gener a Barcelona per a l’Íntima, dies abans de començar la gira amb Enescu; potser això sintetitzi el transcurs d’aquest afer. Els programes que portaren eren majoritàriament romàntics, amb alguna peça clàssica i algunes d’autors barrocs. Enescu va comptar també amb la col·laboració del pianista i compositor Tomàs Buxó, que ja acumulava notable prestigi i des del 1909 exercia com a professor a l’Escola Municipal de Música de Barcelona. Tots dos programes s’iniciaven amb una sonata, a càrrec de Ciampi i Enesco. A la segona part, se succeïen la intervenció d’Enescu-Buxó (si bé el dia 6 anà precedida d’una obra per a violí sol), i la de Ciampi en solitari amb obres d’autors romàntics. Finalment, la tercera part consistia en l’execució d’una segona sonata, de caire franckià.
Alguns anuncis de la premsa previs al concert van apuntar la Sonata de Guillaume Lekeu com el plat fort del concert del dia 6, ja que el tàndem l’havia interpretat ja feia anys arreu, bo i obtenint-hi sempre un èxit rotund. Això mateix afirmà Joan Salvat a la ressenya de la «RevistaMusical Catalana» de març, a més de referir-se a la “tècnica totalment perfecta” i el “temperament musical de primer ordre” del romanès, el qual calia comptar “entre els artistes més eminents que ens han visitat d’uns quants anys ensàˮ. També una “S” signava la ressenya a «La Veu de Catalunya» del 14 de febrer, on explicava: “Escoltant l’Enesco no podem menys de recordar el nostre Casals, que així mateix interpreta els grans mestres amb la més admirable senzillesa, exempta de tota «pose», però sentint interiorment l’obra que trasmet a l’auditori amb la major intensitat d’expressió i sempre amb el ritme just que li dona vida esplendorosa. Sense que tingui una gran potència, el violí de l’Enesco és d’un timbre encisador, que llueix sobretot en els «cantabiles» i en les frases que requereixen una fonda emoció”. Destacà, també, el bon paper tant de Buxó com de Ciampi en les seves parts respectives. Pau Casals i l’Orquestra van programar la Rapsòdia romanesa núm. 1 el 15 de maig següent, en una –pensaríem– palpable voluntat de reivindicar la tasca compositiva del romanès. Aquell mateix any, la mateixa Associació Música da Camera va portar al Palau la Société Moderne d’Instruments de Vent de París, prestigiosa formació que al seu segon concert va oferir la primera audició del Dixtour à vents, op. 14, (Deset) del romanès, obra que venia de rebre grans elogis. En anys posteriors, només molt puntualment en seguirien arribant primícies, bé per mitjà d’intèrprets que n’incorporaven obres al repertori –com la cantatriu Vera Janacopulos el 1923–, bé per la mateixa OPC –per exemple, amb la Simfonia concertant per a violoncel i orquestra, op. 8, el 1925. El 1922 fou, així, un any per ressaltar si es tracta de Georges Enescu i els inicis de l’aparició de la seva música als auditoris de Barcelona. Volem creure que aquestes línies han pogut ser, a més d’un bocí de record d’activitat musical barcelonina no gaire enfocada ni recordada, una oportunitat per descobrir o revisitar algunes obres del cèlebre compositor romanès. Per a un més acurat homenatge, això sí, suggerim deixar per al final de tot la Rapsòdia romanesa núm. 1.
Imatge destacada: Georges Enescu el 1912. (c) Desconegut-Revista Luceafarul din anul 1912.
Font: Revista Musical Catalana (8 febrer, 2022), Josep M Codina
Compartim amb el veïnat de Bellaterra l’escrit rebut del nostre veí Josep A Martínez Llorach, sobre el manteniment de la llibreria Paper’s al nostre poble
Llibreria Paper’s de Bellaterra 📷 ARXIU
Benvolguts,
Sembla que hi ha un tema relacionat amb el nostre poble que fa temps que resta sense resoldre.
Em refereixo a la botiga Paper’s, situada a la plaça del Pi.
Durant les darreres setmanes —per no dir mesos— l’establiment presenta un estat força deixat, tant a l’exterior com a l’interior, on l’oferta de productes és mínima.
Sigui per manca de clientela, de recursos econòmics o d’una perspectiva clara de futur… qui sap?
No em correspon fer-ne un judici de valor, però és evident que costa entendre’n les causes. Crec que tots els veïns de Bellaterra coincidirem que una botiga com la “vella” Paper’s és necessària al nostre poble.
Per això, demano a qui correspongui que prengui les mesures oportunes per evitar que aquesta situació s’allargui indefinidament
“El Parlament de Catalunya és al parc de la Ciutadella de Barcelona, on ocupa l’arsenal de l’antiga fortificació feta construir per Felip V en finalitzar la guerra de Successió i en ocupar l’exèrcit borbònic la ciutat de Barcelona“.
Parlament de Catalunya i estanc amb l’escultura Descònsol de Josep Llimona
Després de l’enderrocament de la fortificació (1869) i la construcció del parc de la Ciutadella en el seu lloc, l’arsenal fou, juntament amb el palau del governador i la parròquia militar, l’únic edifici conservat. Construït pel mateix arquitecte de la Ciutadella, Jorge Próspero de Verboom, l’arsenal ocupa una superfície de 5.532 m2, repartits en dues plantes i golfes. Es disposa en dues grans naus en creu, amb un pavelló central coronat per una cúpula. Els espais entre els quatre braços de la creu els ocupen quatre patis. La planta baixa del cos central i dels extrems és formada per un porxo a base d’un seguit d’arcades.
Part central de l’edifici del Parlament de Catalunya
L’edifici és de pedra de Montjuïc i de rajola vermella.
El 1889 l’Ajuntament de Barcelona inicià les obres per a convertir l’edifici en palau reial, i amb aquesta finalitat el blasó d’armes dels Borbó fou traslladat d’una de les portes d’accés de la Ciutadella a la façana principal. En les obres de remodelació, dirigida per l’arquitecte municipal de la ciutat Pere Falqués, s’obriren tres balcons a l’altura del primer pis, es decorà la façana amb esgrafiats, s’alçà el cos central de l’edifici i es col·locà al mig de la façana l’escut de pedra de la porta del Socors de la Ciutadella. Bé que l’any 1894 fou habilitat com a residència de la reina regent Maria Cristina d’Àustria, aquesta hi renuncià, i l’any 1900 el consistori aprovà destinar-lo a Museu Municipal d’Art, i amb aquesta finalitat hom hi afegí dues ales laterals i decorà les façanes amb vint-i-quatre bustos d’artistes catalans i de persones relacionades amb la història de l’art català, ampliació inaugurada el 1915.
Detall de la Biblioteca del Parlament de Catalunya
El 1927 hom hi construí el jardí actual, centrat per un estany amb una rèplica de l’escultura Desconsol, de Josep Llimona. Cedit el 14 d’octubre de 1932 com a seu del Parlament de Catalunya, el decorador Santiago Marco, dirigí les obres d’adaptació i decoració, que coordinà el conseller de Governació Josep Tarradellas, el qual, seguint instruccions del president de la Generalitat, Francesc Macià, feu cobrir l’escut d’armes dels Borbó amb les quatre barres.
Detall d’una part dels jardins davant del Parlament de Catalunya
La sessió inaugural tingué lloc el 6 de desembre de 1932. Després de la Guerra Civil Espanyola, les autoritats franquistes convertiren el Palau del Parlament en caserna, fins que l’any 1945 hi fou instal·lat el Museu d’Art Modern i, posteriorment, altres institucions, com el Gabinet Numismàtic i la Biblioteca dels Museus d’Art. Durant trenta-set anys el Saló de Sessions fou clausurat i hom en prohibí l’accés. A la façana principal, les quatre barres foren novament substituïdes per l’escut d’armes borbònic.
Porta principal d’accés al Parlament de Catalunya
Després del franquisme, i restablert l’autogovern català, recuperà les funcions com a seu del Parlament català a partir de la primera legislatura (1980), formalitzades l’any 1999 amb la cessió del palau en qualitat de cambra legislativa catalana a la Generalitat de Catalunya per l’Ajuntament de Barcelona. La cessió permeté successives ampliacions i adequacions de l’edifici fins al setembre del 2004, data a partir de la qual es dedica íntegrament a usos parlamentaris.
L’any 2006 els presidents de la Generalitat i del Parlament, i l’alcalde de Barcelona signaren un nou acord per a la construcció d’un edifici adjacent al Parlament de Catalunya que n’ampliava les dependències.
El 10 de setembre de 2012, arran d’un acord de la mesa del Parlament adoptada el mes de maig, foren inaugurades les quatre barres a la façana principal, que taparen novament l’escut d’armes dels Borbó.
“Els pares d’ara admeten i col.laboren en iniciatives que fa vint-i-cinc anys semblaven perilloses i escandalitzaven”.
Maria Rosa Fàbregas Rovira, esposa de Frederic Roda Pérez 📷 CEDIDA Ignasi Roda Fàbregas
MIRANT ENRERA
Vint-i-cinc anys de TAGORE són, per mi, el temps fonamental de la meva vida.
Mai no havia pensat, en una adolescència, allunyada de les preocupacions pedagògiques, que alguna vegada, una Escola seria el meu destí principal i, en bona mesura, la justificació de la meva vida.
Ben incidentalment en Frederic va presentar-pe a Ramon Fuster i Rabés i em propasarem una feina d’ajuda a un projecte pedagògic. Era el temps en què l’esperança d’un canvi i millorament de la nostra societat, aleshores ben ensopida, fosca, desil.lusionada, no tenia altre recurs que apel.lar a la responsabilitat dels pares per a crear uns models educatius més lliures, més oberts, més respectuosos amb la mentalitat dels nois i noies que els encarcarats sistemes aleshores vigents.
Ha passat el temps i a poc a poc se’ns ha donat la rаб.
Allò que era el somni titllat d’idealista de Ramon Fuster ara està admès per tothom si bé no és practicat com caldria.
Els pares d’ara admeten i col.laboren en iniciatives que fa vint-i-cinc anys semblaven perilloses i escandalitzaven.
Miro enrera i sento vius i presents tots els professors que han passat per l’Escola, tot el personal col.laborador i tots els nois i noies que, grans ja, seguiran sent, per sempre “els meus nois i noies del Tagore”!
“Extracte d’una entrevista de l’any 2010 de Bellaterra.Cat a Fèlix Riba i Farrés, germà de l’actual president de l’EMD Josep Maria RibaFarrés“
QUI ÉS FÈLIX RIBA I FARRÈS?
El tenista Bellaterrenc Fèlix Riba i Farrès va nèixer a Sabadell el dia 9 de juny de 1956.Viu a Bellaterra des de fa 51 anys. Va estudiar a l’Escola Tagore de Bellaterra. Llicenciat en Ciéncies Biologiques per l’UAB de Bellaterra. és president del Grup CiU Bellaterra des d’el 2003, quan es va constituir.
Actualment és regidor d’Esports de CiU a l’Ajuntament de Cerdanyola, des del 2007. Va fundar el Fit Sport Consulting l’any 1986, i ha estat dirigint i/o assesorant 31 centres esportius a Catalunya i a Espanya. Entrenador i jugador de tennis. El passat mes de setembre, juntament amb altres persones de l’esport, han inagurat el Catalunya Tennis Resort, instalacions esportives de l’Hotel Mas Solà a Santa Coloma de Farnès a Girona
SOU PRESIDENT I PORTAVEU DE CiU BELLATERRA A L’EMD. QUINA ÉS LA VOSTRA OPINIÓ SOBRE ELS POLEMICS SOUS APROVATS I VOTATS AL PLE DE L’EMD?
El passat mes de setembre, es va aprovar, amb el nostre vot en contra, que el President de l’EMD Bellaterra, senyor Ramon Andreu i Atik, tindria dedicació exclusiva com a President de la entitat, amb efectes del dia 1 de setembre de 2010 (sense data de finalització de cobrar-ho i s’enten que aixì serà fins les properes eleccions minicipals del maig de 2011),una retribució íntregra mensual de 3.569, 75 € . La senyora Montserrat Muñoz i Casals, una retribució íntegra mensual de 2.160,02 € peer una dedicació de 24 hores (es a dir, quasi el mateix sou que el President, per la proporció en hores), En Marc Campmany i Crusafon, una retribució íntegra mensual de 1.619, 95 €, per una dedicació de 18 hores (es a dir, molt a prop també del sou del President, segons la proporció d’hores). I Miquel Angel Vazquez, una retribució íntegra mensual de 1.079, 98 € per 12 hores semanals (es a dir, també molt a prop també del sou del President, segons la proporció d’hores).
Vocals de CiU Bellaterra a l’EMD 2010 d’esquerra a dreta: Francesc Pérez Torres, Fèlix Riba Farrès i Valeri Novell Sala 📷 BELLATERRA.CAT
Per nosaltres la prioritat sería enfortir institucionalment l’EMD i prioritzar les necessitats que Bellaterra té als seus carrers, no els sous del seu govern municipal.
“Per allà on passava, deixava petjada, però no de manera teatral, sinó freàtica”, explica Genís Sinca, l’autor de la biografia de Ramon Fuster i Rabés que acaba de publicar Pagès Editors. Nascut a Bell-lloc d’Urgell el 1916 i mort a Barcelona el 1976, amb només 60 anys, Fuster va ser un transformador de la pedagogia catalana i un gegant de la resistència cultural antifranquista.
«Hauria pogut ser monjo, músic o batlle de Barcelona, però la vocació i la passió el van encaminar cap a la pedagogia i el mestratge»
Ramon Fuster i Rabés, un mestre de mestres Sinca: “Estimulava qui treballava amb ell 📷PAGÈS EDITORS
Martí Estruch Axmacher (*) Era l’hora del pati a l’escola Tagore de Bellaterra i feia un bon dia. Teníem sis anys i el joc consistia a anar eliminant formigues a mesura que sortien del niu. Quan no en sortien més, hi abocàvem una mica d’aigua i l’èxode es reprenia. Per ser l’any 1975, allò era molt més apassionant que qualsevol videojoc, oimés tenint en compte que encara no els havien inventat. De cop, una veu masculina dolça però ferma va interrompre la nostra escabetxina: ‘Per què ho feu això?
Les formigues també són criatures de Déu i mereixen viure.’ Des d’aleshores, sempre que mato una formiga, o fins i tot un mosquit, penso en Ramon Fuster, el director de la meva escola.
Aleshores, innocent de mi, no podia pas saber que l’escola Tagore era un oasi enmig del desert i que Ramon Fuster era un home extraordinari. Pensava que la meva escola era com les altres i amb prou feines devia capir quina era la funció d’un director, més enllà de protegir-ne les bestioles. Quan tens sis anys, encara no imagines com n’està, de mal organitzat i mal repartit, el món, i el fet que per esmorzar uns portin entrepans de Nocilla dins la motxilla oficial del Barça i uns altres una poma tallada a trossos en una bossa cosida a casa són misteris insondables, mers indicis que encara són molt lluny de la rastellera de xifres que David Fernàndez és capaç de recitar de memòria i que mostren que no són només els esmorzars i les motxilles cares allò que ens separa, independentment que menjar una peça de fruita per esmorzar sigui molt més saludable.
Però el fet indubtable és que el Tagore era alhora illa i oasi: una escola catalana, mixta, laica i moderna en ple franquisme.
Una escola repartida en diversos edificis que havien estat cases familiars, enmig de la natura, amb moltes flors, un castanyer davant la torre principal i tot de pins dels quals baixaven les erugues de la processionària, que es mostraven encara més endreçades a l’hora de desfilar i sobretot més difícils d’exterminar que les formigues.
Una escola on fèiem jocs florals per Sant Jordi, panellets per Tots Sants i Els pastorets per Nadal. Una escola que neix el 1957 en el decurs d’una reunió clandestina del moviment Crist Catalunya, quan l’advocat, activista i dramaturg Frederic Roda li fa arribar un trosset de paper amb la següent proposta: ‘Ramon, fem una escola?’
50 anys de l’Escola Tagore de Bellaterra. D’esquerra a dreta: Maria Rosa Fàbregas, Jordi Pujol i Toni Morral
Si Ramon Fuster ‘només’ hagués fundat l’escola Tagore, ja hauria acomplert amb escreix l’objectiu vital, com es podria definir: fer quelcom de positiu per a la societat i per al país. Però és llegint l’excel·lent biografia que n’ha escrit Genís Sinca (Ramon Fuster i Rabés, biografia del mestre, a Pagès Editors) com podem fer-nos una idea de la dimensió real del personatge: un homenot fora de mida i certament inabastable en un article com aquest. De manera discreta però exercint un lideratge inequívoc, trobem el nom de Fuster lligat a projectes cabdals en aquella època, com l’Escola de Jardineres Educadores, el Col·legi de Llicenciats, Cavall Fort, les escoles Sant Jordi o el diari Avui, entre més. I llegint el llibre de Sinca t’adones que Fuster no era un més en aquests projectes, sinó que n’era motor, peça cabdal i, sovint, imprescindible.
Hauria pogut ser monjo, músic o batlle de Barcelona, però la vocació i la passió el van encaminar cap a la pedagogia i el mestratge. Va formar centenars, potser milers, d’educadors, mestres i professors, amb unes idees modernes i desconegudes al sud dels Pirineus en aquella època. Fuster capta l’essència dels moviments pedagògics renovadors de Piaget, Freinet, Montessori i companyia i se’ls fa seus, creant-ne un de propi. Directament i indirecta, va influir en milers d’alumnes, i és prou simptomàtic que gent tan diversa ideològicament com Federico Mayor Zaragoza, Miquel Roca i Junyent i Ernest Maragall, que el van tenir de professor a Virtèlia, se’n declarin deutors. Maragall, per cert, li atribueix un altre possible ofici: ‘Hauria pogut ser ministre d’educació si hagués estat en un país normal.’
El país no era, ni és, normal. Amb prou feines era país. Ramon Fuster forma part d’aquesta colla de prohoms que es van dedicar a fer-lo quan Catalunya era un erm, fruit de la derrota de la guerra del 1936-1939 i de la grisor i la repressió del franquisme posterior. Fuster, amb Raimon Galí, amb Joan Triadú, amb Josep Espar i Ticó, amb el mateix Jordi Pujol que tant va popularitzar l’expressió, i amb tants altres des de posicions i àmbits diversos, fan aquest país nostre, o el refan, com si fossin formiguetes: de manera tossuda, disciplinada, incansable, assumint riscos i sacrificant sovint família i lleure.
Ells han ajudat en gran manera a dur Catalunya on és ara, a una posició en què per a molts s’ha fet evident que és impossible de continuar fent país sense disposar d’un estat propi. En honor a ells, també, penso que fóra bo deixar les batalletes partidistes de banda i dedicar-nos a culminar la tasca. Si fóssim formigues, potser ja ho tindríem fet.
(*) Martí Estruch i Axmacher (Lovaina, Flandes, 8 novembre 1968) és un periodista i diplomàtic català. Fou delegat oficial de la Generalitat de Catalunya a Berlín (Alemanya) entre 2008 i 2012. Entre octubre de 2012 i febrer de 2014 fou director del Programa Internacional de Comunicació i Relacions Públiques Eugeni Xammar del Govern de Catalunya. Des de llavors, treballa al Consell de Diplomàcia Pública de Catalunya (DIPLOCAT) i col·labora al mitjà digital Vilaweb.
BELLATERRA.CAT 