El Rotary Club Sant Cugat i el Rotary Club Cerdanyola, presenten del 10 al 17 d’octubre l’exposició solidària “Unim l’Art per Erradicar la Polio, que tindrà lloc a l’Ateneul Santcugatenc (Av. de Grácia, 16, de Sant Cugat del Vallès).
Aquesta iniciativa compta amb la participació de 44 obres d’art cedides generosament per 41 artistes compromesos, molts d’ells locals però també internacionals, que sumen talent i sensibilitat per una causa global.
Objectiu i destinació dels fons
La totalitat de la recaptació per la venda de les obres es destinarà als programes de Rotary Internacional dedicats a la prevenció i lluita contra la polio, una de les causes centrals del moviment rotari, organització fundada fa 125 anys. Mitjançant aquesta acció, Rotary Club Sant Cugat i Cerdanyola vol contribuir a la consecució d’un món lliure de polio. Una malaltia que encara és vigent i molt perillosa per la salut.
Acte de cloenda
L’exposició es clourà amb un acte especial el divendres 17 d’octubre a les 19:00 h a l’Ateneu Santcugatenc, amb la presència de l’alcalde de Sant Cugat del Vallès, els artistes i els col-laboradors que ho han fet possible.
Serà una bona oportunitat per conèixer els artistes, valorar les obres i compartir un moment de reconeixement i solidaritat.
Dades de contacte i informació
Quan: del 10 al 17 d’octubre
Lloc: Ateneu Santcugatenc, Av. de Gràcia, 16, Sant Cugat del Vallès
Cloenda: divendres 17 octubre, 19:00 h
Catàleg complet i artistes: Disponible online: enllaç al catàleg:
Organitza: Rotary Club Sant Cugat del Vallès i Rotary Club Cerdanyola.
Collabora: Ateneu Sancugatenc, HP Sant Cugat, Mes Marcs, Mallol Estragués i Ajuntament de Sant Cugat
Per a entrevistes, fotografies i més informació, contactar amb:
L’Abadia de Montserrat va anunciar ahir dimarts, dia 16 de setembre, que l’abat emèrit de Montserrat, el Rvdm. P. Sebastià M. Bardolet i Pujol, va morir a l’edat de noranta-un anys (13 de març de 1934 – 16 de setembre de 2025).
Sebastià M. Bardolet i Pujol, abat emèrit de l’Abadia de Montserrat, dedicant el llibre Història de Montserrat als bellaterrencs Angi i Francesc
El Rvdm. P. Manel Gasch i Hurios, abat de Montserrat, li va administrar el sagrament de la unció dels malalts aquest dilluns a la tarda. La seva vinculació amb Montserrat va començar de ben petit, ja que va ser escolà del 1943 al 1948. Cinc anys després, el 1953, va entrar com a novici del monestir, on va fer la professió simple el 1954 i la solemne el 1957. Finalment va rebre el ministeri sacerdotal l’any 1960. Del 1961 al 1964 va realitzar estudis de música a l’Institut Pontifici de Música Sagrada (Roma) on va obtenir el títol de Mestre en Cant Gregorià i Musicologia.
Montserrat Codina Vilaplana i Francesc Pérez Torres, rebuts a Montserrat per l’Abat Emèrit Sebastià M. Bardolet i Pujol
Durant els seus anys de vida monàstica va desenvolupar diferents serveis en el si de la comunitat, destacant el de Prefecte de l’Escolania de Montserrat de 1968 a 1977 i el de Prior de l’abadia de 1978 a 1989.
El 27 de febrer de 1989 va ser escollit abat de Montserrat i el dia 1 d’abril del mateix any va rebre la benedicció abacial, substituint així el Rvdm. P. Cassià M. Just i Riba. L’any 2000 deixà el ministeri abacial i va ser succeït pel Rvdm. P. Josep M. Soler i Canals.
En fer-vos-ho saber, amb tristesa i plens d’esperança en Jesucrist ressuscitat, l’encomanem a les vostres pregàries. El funeral, presidit pel P. Abat Manel Gasch, serà el dijous 18 de setembre a les 10.45 hores a la Basílica de Santa Maria de Montserrat.
Sebastià Bardolet i Pujol
(Torelló, Osona, 13 de març de 1934 — Montserrat, Monistrol de Montserrat, Bages, 16 de setembre de 2025)
Abat de Montserrat.
Escolà de Montserrat (1943-48), 1953, entrà com a novici del monestir, on feu la professió simple el 1954 i la solemne el 1957. Ordenat de sacerdot (1960), estudià al Pontificio Istituto di Musica Sacra de Roma (1961-64), on obtingué el títol de mestre de cant gregorià i musicologia. De retorn al monestir, li fou encarregada la direcció coral dels monjos, i més tard fou prefecte de l’escolania durant nou anys (1968-77). El 1977 l’abat Cassià Just el feu secretari particular seu i l’any següent el nomenà prior del monestir, càrrec que exercí fins el 1989, en què, per resignació de l’abat Just a l’abadiat, fou elegit pels monjos abat de Montserrat.
El seu abadiat es caracteritzà per la renovació de nombrosos edificis de l’abadia, entre els quals la basílica del monestir (1996). El 1997 creà la Fundació Abadia de Montserrat 2025 amb l’objecte de recaptar fons econòmics, bàsicament en el si de la societat catalana, amb vista a restaurar el conjunt arquitectònic de Montserrat i els serveis que s’hi ofereixen. Presentà la renúncia com a abat de Montserrat a l’abril de l’any 2000 i fou substituït per Josep Maria Soler i Canals
Cada 1er dilluns de mes podeu assistir alMARAGALL A CASA, creat per Josep Maria Jaumà
LLUÍS TORRES✍️”Maragall a Casa“, a la Casa Museu-Arxiu Joan Maragall de Sant Gervasi de Barcelona, és un espectacle en petit format que creà ara fa 15 anys, en Josep Maria Jaumà. La visita és a la residència on va viure el poeta Joan Maragall i la seva família, model de vivenda burgesa a cavall dels segles XIX i XX. En el seu interior es conserva el mobiliari i estances originals: saló, menjador, dormitoris… Es poden gaudir d’obres de Santiago Rusiñol, Ramon Casas, Joaquim Mir…
Actualment és la seu de l’Arxiu Maragall, que reuneix un important fons documental sobre la figura i l’obra del poeta.
Maragall a casa és un espectacle de petit format, creat per Josep M. Jaumà a partir dels articles, els poemes i la correspondència de Joan Maragall, i que es representa des de l’any 2011 al menjador de la seva casa de Sant Gervasi, on l’actor Jep Barceló ens explica les vivències, els somnis i l’ideari del poeta.
Residència on va viure el poeta Joan Maragall, carrer Alfons XII, 79 (Barcelona)
Casa Museu-Arxiu Joan Maragall
Lloc: Arxiu Joan Maragall, c/Alfons XII, 79 de Barcelona (Plaça Molina).
Preu general: 15 €. Grup de 10 persones: 12 €. Estudiants: 10 €.
Reserves al telèfon 699 573 922, deixant un missatge de veu al contestador. La reserva serà confirmada per SMS. Si no poguéssiu assistir es prega que aviseu al mateix contestador.
Venda d’entrades: a partir d’1h abans de l’espectacle. Es recomana la compra o reserva anticipada.
Cal ser puntual perquè un cop començat l’espectacle ja no és possible entrar.
JOSEP M. JAUMA (Reus, 1938) és doctor en filologia anglesa i traductor. Ha estat durant més de trenta anys professor de Literatura Anglesa a la Universitat Autònoma de Barcelona, i uns quants més a diversos instituts de secundària. A ell li devem la traducció al català d’alguns dels grans poetes moderns en llengua anglesa, com W.B. Yeats o T.S. Eliot.
INFORMACIÓ, RESERVES I CONTACTE:
Reserves al telèfon 699 573 922, deixant un missatge de veu al contestador. La reserva serà confirmada per SMS. Si no poguéssiu assistir es prega que aviseu al mateix contestador.
LLUIS TORRES✍️Moltes vegades veiem antics “telèfons” amb tecles… i pensem que modernitat els telèfons de tecles als anys 50, però realment el que estem veient són intèrfons. Fins que es va generalitzar l’ús de centraletes automàtiques, els intèrfons van ser molt comuns. Compartim una publicitat de Vivó Vidal i Balasch S.L. que era una empresa de Barcelona comercialitzadora d’aquests aparells a mitjans dels anys cinquanta.
Interfons Standard Electrica S.A. 1
Juan Añino “àlies Cardé Cardé” i Mercedes, fou el matrimoni que gestionaven la centraleta de telèfons de Bellaterra, situada a la cantonada del Club Bellaterra/Joan Fàbregas, i si volies parlar amb algú de Bellaterra, si tenies sort i estava la Mercè, la telefonista, li deies que et connectés a casa d’una família, i ella et facilitava la connexió telefònica, però, si hi era el seu marit, en Juan Añino, si no aportaves el número no podies parlar. L’any 1930, tots els telèfons d’Espanya tenien 5 xifres.
VÍDEO EN CASTELLÀ DE COM FUNCIONAVA UNA CENTRALETA TELEFÒNICA L’ANY 1930 👇
Comunicar a distància, un hàbit recent
Els sistemes de comunicació a distància o de telecomunicacions formen part de la nostra vida quotidiana, del nostre univers de costums, fins al punt que sovint en fem ús sense ser-ne ben bé conscients. Per fer-nos una idea de com l’ús de les diverses formes de telecomunicació s’ha convertit per a nosaltres en una pràctica habitual, podem fer una petita comprovació. Tots som capaços de recordar —potser havent de fer algun esforç de memòria— les primeres cartes que vam escriure i que vam llegir o les primeres pel·lícules que vam veure al cinema. Intentem recordar, però, fent igualment l’esforç necessari, quines van ser les primeres trucades que vam realitzar. Segurament ningú no en serà capaç. És com si haguéssim començat a fer servir el telèfon abans de tenir plena consciència del que fèiem. Mirem de recordar el primer cop que vam escoltar la ràdio o que vam mirar la televisió. Novament serà difícil, si no impossible, fixar un record precís. Això és un indici del fet que, en la nostra societat, l’ús dels sistemes de telecomunicació és un hàbit molt arrelat, fins al punt que comencem a utilitzar-los des de la nostra tendra infantesa, i ens fa l’efecte que hem après a telefonar o a mirar la televisió amb la mateixa naturalitat amb què hem après a caminar i a parlar.
Quan una pràctica ens sembla natural, immersa en els nostres hàbits i en la nostra visió de la vida, se’ns pot fer difícil de projectar-nos mentalment en un temps en què no existia. Per a qui està avesat al telèfon, per exemple, no és fàcil comprendre veritablement la fascinació que va provocar en el moment d’aparèixer per primera vegada. Ara bé, si volem establir una perspectiva històrica del fenomen de les telecomunicacions, ens caldrà esforçar-nos per a fer-nos-en una idea, per a prendre les distàncies mentalment respecte dels nostres hàbits, per a imaginar el món sense les telecomunicacions, per a adonar-nos de com han transformat la vida humana.
Les tecnologies de la comunicació a distància, convé recordar-ho, representen una novetat històrica sorgida en una època relativament recent. Abans del segle XIX, cap societat no havia tingut la possibilitat de comunicar-se a distància només mitjançant el transport físic, en circumstàncies absolutament extraordinàries, de cartes i paquets. En aquest sentit, són excepcionals el tam-tam utilitzat en algunes regions africanes, els senyals de fum d’alguns pobles indis d’Amèrica o els complexos sistemes de senyalització lluminosa emprats durant segles a les regions costaneres de la Mediterrània per a alertar de l’arribada de naus sarraïnes. Es tracta, en efecte, d’instruments de comunicació a distància, però amb unes finalitats molt concretes i unes possibilitats molt limitades. Només serveixen per a la celebració d’alguns rituals o per a la transmissió d’una gamma restringida de missatges, com són l’alarma, la fi del perill o l’allunyament de naus o de flotes amigues o enemigues. A diferència d’aquests sistemes de comunicació excepcionals, les telecomunicacions, tal com les entenem actualment, són instruments que es poden utilitzar en tot moment; a més, serveixen per a transmetre qualsevol tipus de missatge verbal, i també dades, sons i imatges.
Joan Añino “àlies Cardé Cardé i Mercè, fou el matrimoni que gestionaven la centraleta de telèfons de Bellaterra, situada a la cantonada del Club Bellaterra amb l’Avinguda Central (avui Av. Joan Fàbregas)
Si volies parlar amb algú de Bellaterra, si tenies sort i estava la Mercè (la telefonista), li deies que et connectés a casa d’una família, i ella et facilitava la connexió telefònica, però, si hi era el seu marit, en Juan Añino. Si no li aportaves el número, no podies parlar. L’any 1930, tots els telèfons d’Espanya tenien 5 xifres.
L’Escola Industrial, va ser l’escenari de la primera trucada telefònica a Barcelona
El 1877 es va produir la primera conversa a llarga distància entre la Ciutadella i el Castell de Montjuïc
El telèfon el va inventar l’italià Antonio Meucci el 1854, malgrat que popularment es creu que va ser l’escocès Alexander Graham Bell el 1876. Només un any més tard, el 1877, es van fer a Barcelona les primeres proves amb telèfons de Bell a l’Escola Industrial, que llavors s’ubicava la Universitat Literària de la plaça de la Universitat. Aquella experiència va constar en una connexió entre dos telèfons situats en dues sales i va ser possible gràcies a un pioner de l’electrificació i la telefonia a Catalunya, Francesc Dalmau, que va ser el primer fabricant d’aquests aparells a casa nostra. Tal com relata l’antropòleg i escriptor Xaver Theros, a finals d’aquell mateix any es va dur a terme la primera conversa a llarga distància entre el Castell de Montjuïc i la Ciutadella
El Borsí de Barcelona, primer edifici amb línia telefònica
Tot i que en un inici el servei telefònic era un monopoli en mans de l’Estat, a partir del 1890 es va autoritzar l’explotació per part de particulars.
El primer edifici que va disposar de línia telefònica va ser el Borsí, que llavors allotjava el Casino Mercantil i la Borsa de Valors. I ja el 1895 es va instal·lar la línia entre Barcelona i Madrid. En aquella època, l’operadora de telefonia més gran era la Sociedad General de Teléfonos de Barcelona, amb gairebé 2.500 abonats. En aquells temps, per poder fer les trucades, els ciutadans parlaven amb una centraleta i li indicaven a la telefonista el número de quatre xifres de l’abonat amb el qual volien parlar i, d’aquesta manera, s’establia la trucada.
No va ser fins al 1901 que van aparèixer els primers locutoris i que alguns negocis i botigues van començar a oferir la possibilitat de fer trucades.
Factura de telèfon de l’abonat número 23 de la centraleta de Bellaterra, corresponent al juliol de 1958 📷 CEDIDA
La confecció de la xarxa del telèfon
En un inici, la xarxa telefònica connectava les grans ciutats i el 1912 Barcelona ja estava enllaçada amb París. El servei, però, no arribava a la majoria del territori català. Per aquesta raó, es va crear el 1913 la Compañía Telefónica del Vallès que, amb la iniciativa de la Mancomunitat de Catalunya, va contribuir a fer arribar el telèfon arreu. Com a conseqüència, el 1922 ja hi havia 405 poblacions connectades. Aquest escenari va canviar el 1924, quan la dictadura de Primo de Rivera va nacionalitzar les comunicacions i les va delegar a la Compañía Telefónica Nacional d’Espanya que va monopolitzar-ne el servei. Va ser llavors, entre el 1926 i el 1929, quan es va construir l’edifici de Telefónica de la plaça de Catalunya.
La següent dècada, l’ús del telèfon particular es va estendre i també es va instal·lar a altres espais com les casernes i els equipaments esportius i culturals. Aquest procés d’implantació va continuar durant la postguerra amb l’habilitació de telèfons a les estacions de trens i les parades de taxi. No va ser fins al 1966 que van començar a funcionar les primeres 16 cabines telefòniques i, en paral·lel, el telèfon va arribar a pràcticament tota la població.
Després de molt temps, finalment, l’EMD i Cerdanyola han complert parcialment la llei de Memòria Democràtica, ja que el nom Marcet segueix en el nomenclàtor de Bellaterra. Ho venia reclamant Bellaterra.Cat, Gent per Bellaterra, ERC de Bellaterra/Cerdanyola, així com Junts per Cerdanyola.
Placa del monòlit Marcet substituït per Plaça del Pi de Bellaterra
LLUIS TORRES✍️Després de 60 anys, de quan Domingo Fatjó Sanmiquel, (alcalde franquista de Cerdanyola del Vallès, de 1959 a 1976), el 12 de juliol de 1965 va inaugurar, amb la família i uns veïns de Bellaterra, el monòlit de la Plaça del Pi i placa de l’Avinguda Josep Maria Marcet, (alcalde franquista de Sabadell 1940-1960). Així ho publicava aquell dia al diari Hola del Lunes, que avui compartim.
Després de molt temps, finalment, l’EMD i Cerdanyola han complert parcialment la llei de Memòria Democràtica, ja que el nom Marcet segueix en el nomenclàtor de Bellaterra. Ho venia reclamant Bellaterra.Cat, Gent per Bellaterra, ERC de Bellaterra/Cerdanyola, així com Junts per Cerdanyola.
Cal recordar que Guillem Nadal, portaveu de GXB, fa un any va presentar una moció a la Junta Veïnal de l’EMD de Bellaterra, perquè Josep Maria Riba, del partit polític Bellaterra Endavant, retirés per Llei el nom franquista del nomenclàtor de Bellaterra i substitueixi, aprofitant la renovació parcial de la Plaça del Pi, el nom franquista del monòlit, tot recordant que Riba i els seus vocals de Bellaterra Endavant es varen abstenir.
Monòlit Marcet substituït per Plaça del Pi
Esperem que els actuals gestors de l’EMD i Ajuntament d Cerdanyola, eliminin per sempre el nom Marcet del nomenclàtor del poble de Bellaterra, complint la Llei de Memòria Democràtica.
Tot i que és fonamental per enfortir i mantenir la massa muscular, sobretot en esportistes i dones en menopausa, les necessitats d’un adult normal solen suplir-se amb una dieta convencional
Val la pena triar al supermercat els productes amb proteïna afegida?
Segons el Ministeri de Sanitat, la recomanació per a la població general és entre 0,8 i 1 gram de proteïna al dia per quilo de pes corporal 📷Carlos Gawronski
LAURA CONDE ✍️ Menjar proteïna i fer exercici de força. És el nou mantra de moda per a una vida saludable, que ha donat lloc a la proliferació de pols, barretes, batuts, iogurts enriquits i les típiques receptes altes en proteïnes que abunden a les xarxes socials. Són molts els missatges que ens recorden, des de diversos fronts, que no estem consumint prou proteïna, un macronutrient que “ajuda a construir i reparar teixits, mantenir un sistema immunitari fort i regular processos hormonals, entre altres funcions”, explica Isabel Martorell, dietista-nutricionista de Nootric, un servei on-line de nutrició.
La proteïna també és fonamental per enfortir la massa muscular. “És perd amb molta rapidesa a partir de la mitjana edat, sobretot en el cas de dones en menopausa. I més si no fan exercici de força ni ho han fet al llarg de la vida”, adverteix la nutricionista Nuria Monfulleda, del centre Loveyourself, a Barcelona. De fet, les investigacions més recents posen en valor el paper decisiu de la massa muscular com a indicador de salut al mateix nivell que el colesterol, la pressió arterial o la diabetis. Una, publicada al Journal of Cachexia, Sarcopènia and Muscle, destaca que l’índex de massa muscular esquelètica és un predictor de mortalitat per qualsevol causa, especialment en persones amb diabetis. L’evidència científica més recent constata la importància de la proteïna per a una dieta equilibrada. Un estudi publicat el 2004 a l’American Journal of Clinical Nutrition, a partir de prop de 50.000 infermeres de mitjana edat, conclou que un consum adequat de proteïnes és crucial per a un envelliment saludable, especialment si procedeixen de fonts vegetals. Una altra investigació, publicada a Frontiers in Nutrition, constata que la quantitat total de proteïna consumida diàriament és el factor més important que influeix en la massa muscular magra. Altres estudis vinculen la proteïna amb una millor funció cerebral o salut cardiovascular.
Tot i això, Martorell alerta que no cal obsessionar-se amb la proteïna, comptar els grams i molt menys suplementar-la en el cas d’adults sans. “Si parlem dʻesportistes o dones en menopausa podríem ser més estrictes, però en línies generals la població no sol tenir dèficit de proteïna, sinó tot el contrari”, recorda Martorell.
Una persona de 60 quilos necessitaria entre 48 i 60 grams de proteïna al dia, cosa que a la pràctica sol complir-se sense massa dificultat
Segons el Ministeri de Sanitat, la recomanació per a la població general és entre 0,8 i 1 gram per quilo de pes corporal. És a dir, una persona de 60 quilos necessitaria entre 48 i 60 grams de proteïna al dia, cosa que a la pràctica sol complir-se sense gaire dificultat. Què passa si superem aquestes xifres? La comparació és eloqüent: “És com si omples un got d’aigua fins a la vora i segueixes fent-ne fora. No hi cap més. Amb la proteïna passa una cosa semblant: més no sempre és millor”.
De fet, el veritable problema amb la proteïna no sol ser el dèficit sinó l’excés. “De sobte, ens preocupa molt no assolir el consum proteic necessari cada dia, però els estudis indiquen que només una de cada deu persones té un consum adequat: nou de cada deu el superen amb escreix”, apunta l’experta. De fet, la ingesta de carn continua sent alta. Segons informa Greenpeace, Espanya és el cinquè país del món i el primer d?Europa en consum de carn per persona, amb una mitjana de 275 grams diaris, mentre que les recomanacions científiques suggereixen un màxim de 300 grams setmanals. Un consum, recorda aquesta organització, “excessiu i insostenible des del punt de vista ambiental, sanitari i social”.
En menopausa o vellesa, augmentar lleugerament la proteïna pot ajudar a frenar la pèrdua de massa muscular
Tot i així, convé diferenciar entre les diferents etapes de la vida: en menopausa o vellesa, per exemple, augmentar lleugerament la proteïna pot ajudar a frenar la pèrdua de massa muscular associada a l’edat, encara que tampoc no requereix una gran addició. “No cal oblidar que darrere d’aquesta febre pel consum de proteïna hi ha una indústria que vol vendre’ns pólvores i barretes i que, per tant, té molt interès a fer-nos creure que tenim un dèficit. Per sort, no és així en el gruix de la població, ni tan sols entre els vegans”, assegura Martorell.
Un altre punt que se sol passar per alt és l’origen de la proteïna. L’animal (carns, ous i peix) domina la dieta occidental, però “no hem d’oblidar les vegetals: llegums, fruita seca, tofu, formatge o iogurt”. Fins i tot certs cereals, com ara la quinoa, aporten una quantitat interessant de proteïnes. Tot i que la proteïna vegetal té menor biodisponibilitat, no sol suposar un problema: “En persones veganes no s’ha observat un dèficit proteic si la dieta està ben planificada”, explica Martorell, que recomana estratègies senzilles com el remull dels llegums o una lleugera cocció prèvia al consum per millorar l’absorció.
No cal ni pesar els aliments no obsessionar-se amb cap macronutrient. Es tracta de menjar menjar real, variat i sa Isabel MartorellDietista-nutricionista de Nootric Cal, doncs, incloure proteïnes a cada àpat? No cal ser tan rígids, ja que l’obsessió per consumir proteïnes fa que moltes vegades desplacem altres nutrients sense adonar-nos-en. “Si dedico molt de temps a mirar el mòbil, em treu temps d’altres coses, oi? Doncs passa el mateix amb el menjar: si em concentro només a la proteïna, deixo fora aliments vegetals, fibra, vitamines…”, apunta Martorell. A més, moltes persones associen les dietes altes en proteïnes “amb carta blanca per menjar aliments poc saludables: cansalada, costelles o embotits el consum dels quals pot comprometre la salut cardiovascular”.
Per estructurar un plat equilibrat, el mètode del Plat de Harvard segueix sent una eina útil: la meitat del plat verdures, una cambra hidrats de carboni integrals i la cambra restant una font de proteïna, que pot ser també vegetal. “No cal ni pesar els aliments ni obsessionar-se amb cap macronutrient. Es tracta de menjar menjar real, variat i sa, i repartir-lo al nostre gust en cada menjar”, conclou Martorell.
Història del Restaurant Cristal Diagonal, 589-591 (08014 Barcelona)
Francesc Pérez Torres, Restaurant Manager del Cristal, saludant aPeter Michael George (3 d’octubre de 1943 – 4 de gener de 2007), qui va exercir com a president i director executiu del Hilton Group, empresa britànica que opera hotels Hilton fora dels EUA i cases d’apostes Ladbrokes.
LLUIS TORRES ✍️ Pocs restaurants d’hotels de Barcelona han tingut una situació tan privilegiada con el Cristaldel Barcelona Hilton, situat a peu de carrer i accés directe, tot el contrari que altres hotels de luxe que situaven el restaurant en soterranis o en zones sense accés directe des del carrer, per ajudar que la clientela accedeixi sense pasar pel vestíbul de l’hotel i es vegi com un restaurant més de la ciutat.
El seu nom ve per les seves parets, totes elles de vidre, que l’aportava llum natural. La decoració interior sorprenia per la seva vegetació i una cascada d’aigua, però les taules de marbre i cadires de ferro, pel seu pes, no eren pràctiques quan s’havien de juntar per un petit group de família o empresa. Riccardo San Martino, el dinàmic director italiano del Barcelona Hilton, per la posterior renovació realitzada, es va comprovar que no ho va encertar en moltes instal·lacions, com el Bar Atrium, situat al centre del vestíbul, -aixecat en una tarima de marbre de Carrara-, on també es va situar un elegant piano negre de cua, interpretat pel jove pianista català de nom Richard, queaportava els vespres, moments musicals romàntics. Trist que al cap de poc temps, el director Sant Martino va substituir el jove pianista per un sistema automàtic de reproducció pianistic, una decisió del tot inadequada per un hotel de luxe.
Francesc Pérez, amb quatre dels professionals del Restaurant Cristal del Barcelona Hilton, de dreta a esquerra, José Jiménez, Eduard Tintó, Carles Cuende i Jordi Rubio. Foto feta devant de l’escultura comestible de la Sagrada Família, al Gran Saló de banquets del Barcelona Hilton
El mànager del restaurant fou en Francesc Pérez i Torres, un prestigiós professional de l’escola de Suïssa, amb anys d’experiència com Maître als restaurants Finisterre, Via Veneto, Melià Barcelona i Director de l’Hotel Saurat d’Espot (Lleida). Francesc, en contra de les idees inicials de la direcció de l’hotel, va apostar de valent per aportar Cuina Catalana al Cristal, així com oferir cada diumenge el seu creat Cava Brunch amb música en directe, que amb la col·laboració de la Relaccions Públiques, Mercè Marsol, es va promocionar en plena Diagonal, amb gegants en forma d’ampolles de Cava, aportades per cellers catalans, els col·laboradors del Restaurant Cristal, que cada diumenge subministraven una marca diferent de Cava, per així promocionar aquest producte català exitós, conegut en tot el món.
No seria just parlar del Restaurant Cristal del Barcelona Hilton sense valorar i recordar els professionals de sala, que amb la seva entrega i “Savoir faire” varen fer posible un bon servei atent i personalitzat, en un local únic a la ciutat de Barcelona. És per això que publiquem els noms d’aquells selectes professionals que durants dos mesos abans de l’obertura, varen preparar-se fent cursos intensius, en una sala de l’hotel, per aportar unitat de servei i atenció al client, al nivell dels millors restaurants i hotels del món.
Part dels professionals del Restaurant Cristal del Barcelona Hilton, acompanyats de les cambreres de servei d’esmorzar (Lamentablement no tenim els seus noms)
US PRESENTEM L’EQUIP DEL CRISTAL:
Restaurant Manager: Francesc Pérez Torres
Maîtres: David Cayuela Josep Juncosa Julio del Olmo
Chefs de Rang: José Jiménez Carles Cuende Eduard Tintó Manuel Burguillos Sergio Esquerra Víctor Lambea Javier Embiz Sergio Morera Jordi Rubio
Chefs: Lucas (NL) i Cayuela
Barman: Felip Puig
Francesc Pérez i Torres, restaurant Manager del Restaurant Cristal del Barcelona Hilton, davant de la porta d’entrada amb el clàssic logotip
Cuina Catalana al Restaurant Cristal
La carta del Restaurant Cristal del Barcelona Hilton oferia Cuina Catalana i internacional, disponia de carrets d’argents de la casa Christofle de Paris. Al carret calent oferia, des de un Pollastre de pota blava del Prat, un Gigot d’Agneau rôtí, fins a un Filet Wellington, etc., (sempre a 5.000 Ptes. la porció). Els pastissos del carrer de pastisseria eren elaborats pel un matrimoni francès formats a Fauchon de Paris, una qualitat extraordinària que també comentava la nombrosa clientela, que amb un ple de gom a gom, assistia al Cava Brunch dels diumenges.
Una nota simpàtica era que per saber el preu que pagararien els infants que acudien al Cava Brunch, a l’entrada els pesaven en una bàscula antiga i multiplicaven el seu pes per 75 pessetes. Aquest novedós detall era sorprenent per totes les famílies assistents.
Caldria recordar que el Restaurant Cristaldel Barcelona Hilton va ser el primer a Catalunya de no disposar de gas natural a les cuines, introduint l’inducció industrial, al un hotel de Barcelona, fet que va sorprendre enormement al visitants.
Quan se li va preguntar a Riccardo San Martino, director del Barcelona Hilton, sobre la necesitat d’un guardarroba al Cristal, va dir que no calia, que es podia baixar al soterrani del Saló de banquets, una opció del tot anormal.
Patrick Ewing, prestigiós jugador de l’ANB, signant el llibre d’or del Restaurant Cristal del Barcelona Hilton
Pel RestaurantCristal varen pasar moltes personalitats locals i mundial, com per exemple, Henri Kissinger, ex secretari d’estat dels EUA, Alberto Sordi, actor italià, Raphael, cantant de Linares, Mari Cruz Soriano, pianista i periodista, Patrick Ewing, jugador NBA, Miguel Torres, propietari Bodegas Torres, Aaron Spelling, productor cinema, President Jordi Pujol ( que va aportar la placa oficial d’inauguracio, així com l’alcalde Pasqual Maragall, etc., etc.,
Si en aquests moments visiteu el Barcelona Hilton, veureu que ja no existeix aquella romàntica decoració, -han modificat el Cristal per altre restaurant anomenat Mosaïc, i trobareu el bar molt més comercial, sense piano. El que més sorprèn ha estat l’eliminació del Gran Saló de Banquets, -ara sense làmpares de cristal, més fred i comercial, segurament modificat des del fracàs del banquet d’Homenatge al President Jordi Pujol, per la decisió de Miquel Boldú, l’anterior director de banquets, -incorporat després d’un munt d’anys al Margarita Hilton de Veneçuela-, va dir al chef Miquel Moy, (cuiner que va oferir feina de rentaplats al jove Ferran Adrià, (sempre se li havia anomenat Fernando), a l’Hotel Playafels de Castelldefels. Moy l’examinava cada dia, amb deures del llibre de cuina El Pràctico), que fes un Menú de Gala Català, servint de primer plat una Torrada amb escalivadai anxoves de l’Escala, de segon plat, Perdiu a la Vinagreta i de postre, Crema Catalana.
Aquest banquets cuinat pel chef Moy, i organitzat per Boldú seria el pitjor que s’ha servit mai en una sala de banquets de la ciutat de Barcelona.
Al dia següent començaren ha arribar cartes personals de molts dels 400 assistents (del mon català de la restauració i empresariat català), aportant fortes queixes que feien plorar a tot els professionals del Barcelona Hilton, resultant que els comensals assistents es treien de la boca, restes de les plomes de les perdius, etc., etc., Això va enfonsar la bona imatge del servei de banquets dirigit per Miquel Boldú, sort que el Restaurant Cristal va conservar la seva permanent qualitat gastronòmica.
Diari Avui entrevistant a Francesc Pérez Torres, Restaurant Manager del Cristal del Barcelona Hilton 📷 ARXIU BELLATERRA GOURMET
Font: Noms dels professionals aportat pel company i amic José Jiménez (Papi)
Al marge de la seva carrera televisiva, Mari Cruz Soriano va triomfar en altres àmbits, com ara el radiofònic i, sobretot, el musical. Els seus dots de pianista la van portar a publicar discos –el primer, ‘La caja de música’ (1979) i “Sentiments” (1982). Va presentar dos programes de TV, ‘Blanco y negro’ i ‘Así como suena’, en què alternava entrevistes amb actuacions seves al piano. El seu últim programa a TVE va ser ‘Gigantes de La 2’, el 2018.
Mari Cruz Soriano rebuda a l’Hotel Barcelona Hilton, l’any 1990
Mari Cruz Soriano Roales, neix a Portugalete, el 23 d’agost de 1955). Empresària, periodista, pianista, presentadora de televisió i locutora de ràdio basca. Els primers anys de la seva infància van discórrer a la localitat navarresa de Lesaka. Va iniciar els seus estudis al Col·legi de Santa Anna i posteriorment els continuà als Jesuïtes de Bilbao. Amb tan sols disset anys, va començar a treballar com a locutora de ràdio a la Cadena COPE de Bilbao. D’aquí va passar, el 1973, al centre territorial de TVE (Telenorte) on li van encomanar la presentació dels informatius. La fama a nivell nacional li va arribar molt jove quan, el 1977, Maruja Callaved, la va triar per substituir a Isabel Tenaille al programa magazín d’entrevistes en directe que ella dirigia, anomenat Gente hoy. En aquest treball, Mari Cruz Soriano va romandre fins a 1981. Entre els premis que va rebre per la seva tasca al capdavant del programa pot citar-se el TP d’Or (1979) a la millor presentadora.
Mari Cruz Soriano durante una interpretacio a RTVE
Va ser l’encarregada de presentar, al costat de Miguel de los Santos, el Festival OTI de la Cançó de 1977, certamen de televisió emès en directe per als països de llengua hispana que va congregar a més de 300 milions de teleespectadors. També va presentar des de l’Haia el Festival d’Eurovisió de 1980, any en el qual Espanya va ser representada pel trio donostiarra Trigo Limpio. Aquest mateix any, TVE li va atorgar la conducció del programa especial de cap d’any. I el 1981, va conduir el Festival de la Cançó de Benidorm. Però el festival de televisió més multitudinari que Mari Cruz Soriano arribaria a presentar seria el del dia de la Hispanitat, retransmès en directe des del Madison Square Garden de Nova York, i dirigit a una audiència potencial de 500 milions de teleespectadors.
El seu disc Caja de Música (Hispavox, 1979), interpretat al piano, va aconseguir els primers llocs de vendes de països tan dispars com Argentina o Txecoslovàquia.
Caja de Música (1979) i Sentiments, dos LP de la pianista Mari Cruz Soriano
Dues interpretacions al piano de Mari Cruz Soriano, A mis pocos años i Canción para mi tristeza, van SER els temes instrumentals d’una famosa telenovel·la argentina dels anys vuitanta, Señorita Andrea, protagonitzada per la popular actriu Andrea del Boca. Més endavant, se li va oferir la presentació d’un programa musical nocturn de televisió anomenat Blanco y negro (1981), on va tenir ocasió de mostrar els seus dots de pianista. A aquest espai, va seguir un altre anomenat Así como suena (1982). En els anys següents es va dedicar al desenvolupament d’activitats empresarials sense projecció pública com la promoció de creuers d’empresa fins que el 1996, després de la defunció de la locutora Encarna Sánchez, va ser contractada per l’emissora de radi COPE per conduir el programa La Tarde al capdavant del qual va romandre fins a l’any 1998. En una entrevista en aquest programa va conèixer al polític Juan Alberto Belloch, exministre de l’Interior i Justícia, i futur alcalde de Saragossa, amb qui acabaria casant-se el 19 de desembre de 2002 per retirar-se de nou de la vida pública. Aquest allunyament públic es va interrompre el dissabte 14 d’abril de 2012, quan va reaparèixer en una entrevista televisiva. Després del seu pas a La tarde centraria la seva ocupació al món empresarial en el qual durant 25 anys ha treballant amb empreses d’Espanya i França com El Corte Inglés, L’Oréal, així com institucions (comunitats autònomes, ministeri de Medi Ambient). Especialment intensa ha resultat la seva activitat professional en el camp de l’exportació mitjançant la promoció de productes agroalimentaris espanyols al Regne Unit i Alemanya.
Senglar 1 kg Vi negre Garnatxa 1 ampolla Brandi 1/2 copa Cebes 2 Llorer 3 All 3 grans Oli d’oliva 1/2 copa Pastanagues 2 Escalunyes 5 Farigola 1 branqueta Julivert 5 branquetes Cansalada de porc 200 g Farina 2 cullerades Sal i pebre
(1) Marinar la carn i les verdures (Talleu la carn a trossos i poseu-la en una cassola poc profunda. Talleu les cebes i les pastanagues a rodanxes fines. Piqueu l’all i el julivert gruixudament. Afegiu les verdures, l’all picat, les herbes i l’oli a la carn. Salpebreu-ho i cobriu-ho amb vi. Deixeu-ho marinar durant almenys 12 hores.
(2) Cuinar el senglar Escorreu la carn, mantenint les verdures i el vi separats. Daureu la panxa tallada a daus en una cassola. Afegiu-hi els trossos de senglar escorreguts i deixeu-los daurar, després flambeu-los amb el brandi. Traieu els trossos i reserveu-los.
(3) Cuinar les verdures Salteu les escalunyes tallades finament i afegiu-hi les verdures marinades i 2 cullerades de farina. Humitegeu-ho amb 1 got d’aigua.
(4) Cocció a foc lent Remeneu i afegiu-hi els trossos de senglar. Aboqueu-hi el vi i deixeu-ho coure a foc lent durant 2 hores, deixant la cassola amb la tapa entreoberta. Recordeu de remenar de tant en tant.
(5) Per acabar No ho vaig necessitar, però si la salsa us queda una mica massa líquida, la podeu reduir, però no us oblideu de treure els trossos de carn.
El pintor Perico Pastor agraeix a la sanitat pública perquè considera que els metges li van salvar la vida
L’artista parla de l’infart que li va canviar la vida a ‘Noms Propis’
Perico Pastor 📷 CEDIDA
El pintor i il·lustrador Perico Pastor no s’esperava com li canviaria tant la vida d’un dia per l’altre. Va ser durant l’any de la pandèmia quan va patir un infart que el va deixar 5 setmanes en coma. “Estàs aquí de miracle”, diu la presentadora de ‘Noms Propis’, Anna Cler. I és que l’artista visita el programa de La 2 per parlar de la seva passió i d’un moment molt agredolç de la seva vida.
Entre la vida i la mort
“Era el novembre del 2020 quan em vaig desplomar en sortir de remar al Port de Barcelona”, explica durant l’entrevista. Va patir un infart, dels que els metges anomenen “fabrica vídues”.
Gràcies al fet que es trobava a prop de l’Hospital del Mar, en uns 20 minuts estava allà amb diversos cardiòlegs que li van salvar la vida. Es va quedar, això sí, 5 setmanes en coma, entre la vida i la mort a l’UCI de l’hospital de Sant Pau. A partir d’aquest moment li va canviar la perspectiva de la vida.
“Jo no hauria d’estar aquí “ “El miracle té nom i cognom i es diu: sanitat pública”, afirma. El pintor, que és aficionat al rem, assegura que si això li arriba a passar en un altre lloc o, fins i tot, 15 minuts més tard: “No ho explico”. A conseqüència de l’infart va estar 3 setmanes amb circulació externa i va tenir una necrosis que va fer que li tallessin un tros de budell. “No hauria d’estar aquí”, diu.
Perico Pastor, protagonista a ‘Noms Propis’ RTVE CATALUNYA
Una nova vida
La rehabilitació per l’inici d’una nova vida va ser intensa, ja que “passar-se dos mesos estirat va fer que quan m’aixeques no tingués ni un múscul”, explica. Quan ja es va veure recuperat, va tenir una iniciativa molt original. Aquesta consistia a enviar una il·lustració als hospitals per animar-los durant la mala època que s’estava passant. “Em van començar a fer encàrrecs”, explica el pintor, que recaptava els diners per donar-los als hospitals. La idea va tenir força èxit.
Perico Pastor va passar per una experiència que li va fer canviar la perspectiva de la vida
Nascut a la Seu d’Urgell l’any 1953, Perico Pastor ha viscut bona part de la seva vida entre Nova York i Barcelona. Als EUA va tenir força èxit i les seves il·lustracions s’han publicat a revistes com ‘Harper’, ‘Vogue’ o ‘The New York Times’.
BELLATERRA.CAT 