Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for Agost de 2025

HUMANTI PROJECT|Comença la primera vaga mundial de consum per Gaza

Posted in Bellaterra, tagged on 22 Agost 2025|

Bellaterra, 22 d’agost de 2025

Convocada per l’organització propalestina Humanti Project, aquesta acció de boicot periòdic a escala internacional es durà a terme cada dijous de manera indefinida per tal de pressionar els governs per exigir la fi al genocidi israelià a Palestina.

La campanya no se circumscriu a la compra de productes de procedència israeliana o d’empreses que financin l’ocupació sionista sinó de tota mena de béns i serveis. 

L’inici aquest dijous 21 d’agost d’una vaga de consum global i indefinida per Gaza eleva la pressió internacional sobre els governs per exigir el cessament definitiu del genocidi israelià a la Franja. 

Morir de gana o per foc israelià. Aquest és l’escenari que prop de dos milions de gazatis encaren diàriament.

Alejandra Mateo Fano ✍️Tal com ha anunciat aquesta última setmana l’organització convocant, Humani Project, la mobilització es durà a terme cada dijous per tal de “generar un impacte real que els afecti on més els dol: a les seves economies”, han clamat des del compte d’Instagram. “No busquem actes simbòlics sinó conseqüències visibles i mesurables”, apunten.  La campanya insta a evitar la compra de qualsevol tipus de producte o servei, sigui o no de procedència israeliana, durant els dies designats. 

La iniciativa ha estat secundada per plataformes i col·lectius com BDS i la Xarxa Solidària contra l?Ocupació de Palestina (RESCOP), així com per activistes gazatíes. Entre ells hi ha Bisan Owda, jove periodista i cineasta coneguda per ser una de les veus transmissores del conflicte. 

La magnitud del setge als territoris palestins ha portat els col·lectius activistes de tot el món a pujar el to contra els Estats davant la seva tebior a l’hora d’exigir el cessament total de la massacre en curs. Per això, l’entitat convocant ha fet una crida a evitar qualsevol forma de compra, ja sigui física o digital mentre duri la vaga. “Una pausa coordinada d’un dia en les compres, si hi participen milions de persones, es reflectirà immediatament en les dades de vendes detallistes, les transaccions amb targeta i les activitats de pagament electrònic”, incideix el col·lectiu motor

D’aquesta manera, el boicot implica una aturada total de compres en tot tipus de comerços, des de cafeteries o restaurants fins a plataformes de subscripció durant tots els dijous de les properes setmanes i fins i tot mesos, en cas de dilatar-se l’atur.

Però la vaga de consum no es limita únicament al comerç. També és fonamental, perquè la iniciativa assoleixi un impacte palpable, no utilitzar cap mena de mitjà de transport públic durant el dia.  Per això, l’organització anima els ciutadans a desplaçar-se amb bicicleta, a peu o amb cotxe compartit per evitar la compra de bitllets de metro, autobús o tren. 

A més, s’insta la població a repostar benzina o carregar el cotxe elèctric els dies posteriors o previs al dijous ja que, asseguren, “una caiguda notable en les vendes de benzina o en l’ús del transport públic, especialment si passa el mateix dia cada setmana, es reflectirà als informes energètics i als ingressos de les autoritats de transport”.

Això sí, aclareixen que la vaga no inclou en cap cas una aturada laboral: “No tothom es pot permetre faltar a la feina i arriscar-se a perdre’l, fins i tot si no pots ser a casa, la teva participació a la vaga de consum és una contribució massiva”, puntualitzen des de Humanti Project.  

Aquesta campanya internacional inicia el seu camí a penes uns dies després que l’Exèrcit sionista anunciés la primera fase de l’ocupació total de Ciutat de Gaza, forçant així una vegada més el desplaçament de milers de gazatis. Des que l’Executiu de Benjamin Netanyahu posés en marxa la seva operació de neteja ètnica el 7 d’octubre del 2023, les forces israelianes ja han acabat amb la vida de més de 61.000 palestins, la majoria dones i nens, a través dels bombardejos indiscriminats i la fam. 

En aquest sentit, segons dades facilitades per Metges sense Fronteres, més de 1.599 persones pateixen actualment desnutrició a la ciutat de Gaza, mentre que la xifra de pacients ingressats per aquest motiu a les clíniques i hospitals d’aquesta ONG s’ha multiplicat per cinc des de finals de maig.

Davant aquest escenari catastròfic, s’espera que el boicot tingui una incidència significativa i “quantificable” en el nivell de consum de les llars que forci els Estats a prendre una posició activa i contundent contra l’extermini en curs. 

Font: PÚBLICO

Alejandra Mateo Fano, Redactora de cap de setmana a Público. És periodista i activista, escriu sobre justícia social, centrada en feminismes, migracions i vivenda. Ha escrit també a El Salto, Diario de Mallorca, Mundo Obrero i Jot Down Magazine.

Read Full Post »

MEMÒRIA DEMOCRÀTICA|Quan les olles servien d’urnes

Posted in Bellaterra, tagged on 19 Agost 2025|

Bellaterra, 20 d’agost de 2025

“Les actes en blanc, les urnes de doble fons, l’escamoteig de paperetes, el vot dels difunts i la preterició dels vius, i en darrer terme la clàssica sort de la tupinada, faran el seu ofici a meravella, i el cos electoral una vegada més es veurà sorprès amb els miracles de l’urna progressista”.

Memorial de Sighet: Urna de doble fons de 1946

Urna de doble fons:
La paret lateral es va retirar quan es va comptar la papereta.
Els vots falsos es van col·locar inicialment a la part inferior de l’urna, els vots reals van romandre a la caixa superior i no es van comptar.
Tanmateix, l’urna de doble fons només era un dels mètodes utilitzats per a la falsificació, i no el més important.

Antonio García Jiménez ✍️ Al segle XIX, quan es va consolidar l’Estat liberal, les urnes per dipositar el vot eren un element imprescindible, però no n’hi havia a tot arreu. Al món rural, omnipresent llavors a Espanya, s’arribaven a fer servir olles grans de cuina el dia de les eleccions. S’hi llençaven les paperetes com si fossin cigrons, pràctica que va donar lloc a situacions curioses.
El 1849, en un poble de Pontevedra, els membres de la mesa electoral van discutir sobre si un veí havia votat dues vegades. Van acabar de cops i se’ls va trencar l’olla que recollia les paperetes, que van quedar escampades per terra. La votació va ser anul·lada i es va haver de repetir. El diari La Nació, sorprès perquè un recipient casolà hagués servit d?urna, va explicar graciosament l’anècdota:
Tristos, plorosos, afligits i desconsolats, els electors gallecs del districte de la Consolació han acudit a la superioritat perquè faci unes llanes a l’olla gallega que els ha servit d’urna a les eleccions d’un diputat a Corts… És el cas que els fills de la província de Pontevedra van saber que Déu el seu diputat d’una altra porció de fang per poder-li dir algun dia: No esvalotis el cotarro,
Parlador de Satanàs, Recorda’t que ets fang I a ser fang tornaràs!
Als pobles on les olles podien servir d’urnes els cacics solien campar a plaer, per la qual cosa el frau era més fàcil en aquests districtes electorals. Com que l’olla o l’olla és també un guisat que un amaneix al seu gust és natural que la tupinada vingués a significar guisar les eleccions, és a dir, arreglar-les perquè resultés elegit el candidat desitjat. Per analogia amb les tres bolcades del bullit la bolcada d’olla era inflar artificialment les actes electorals amb vots que no havien estat emesos, com llegim en aquesta notícia publicada per L’Època en 1886:

Als qui parlen de la sinceritat que ha presidit les últimes eleccions els hem de dir que a les d’Alcalá Chinchón hi ha hagut substitució d’urna, bolcada d’olla, canvi de noms a les paperetes a presència dels electors i una altra porció d’il·legalitats.
A l’Espanya de la Restauració, en què els partits conservador i liberal es repartien per torn el Govern arreglant el resultat, el terme tupinada estava ja consagrat. El diari El Segle futur ho citava el 1886 amb algunes de les tripijoques usades per manipular les eleccions:
Les actes en blanc, les urnes de doble fons, l’escamoteig de paperetes, el vot dels difunts i la preterició dels vius, i en darrer terme la clàssica sort de la tupinada, faran el seu ofici a meravella, i el cos electoral una vegada més es veurà sorprès amb els miracles de l’urna progressista.
Avui dia tots els processos electorals estan supervisats pels jutges mitjançant les juntes electorals, cosa que garanteix el joc net, però la tupinada va ser durant molt de temps sinònim d’arribar al Govern fent trampes als comicis. Així ho reflecteix aquest dibuix del setmanari satíric El Mentidero, del 1917, en què veiem un polític abocant-se a una olla gegant amb la paraula Poder en majúscules:

Un polític sobre una olla gegant amb la paraula Poder

El 1890 es va aprovar el sufragi universal masculí per a majors de 25 anys. Abans només podien votar els qui tenien cert patrimoni i contribuïen a les arques públiques. Encara que el cos electoral era més gran no va canviar res. Al·ludint a Cánovas i Sagasta, els caps dels partits que feien torns al poder, la revista La Carcajada va compondre aquests versos:
El sàtrapa i el califa, mà a mà i faç a faç, van arreglar la paella del sufragi universal. Els vots es van repartir Amb encert i amb equitat
El diari La Unió catòlica, reia també del sufragi universal i donava la següent notícia:
A qui es farà creure que hi ha hagut eleccions a Albarrasí? Allà, a les nou seccions, les taules de les quals no estaven intervingudes, no hi ha hagut més que tupinada net, però maldestre i grollerament descarregat.
Descarregar una tupinada pogués interpretar-se metafòricament de manera més brutal. Com si el recipient servís per colpejar amb ell els candidats de l’oposició, cosa que recorda la temuda partida de la porra, grup d’homes armats que en dia d’eleccions rondaven pels col·legis per acovardir els votants i que va ser lamentablement cèlebre durant tot el segle XIX.
En aquesta caricatura que va publicar La Carcajada l’abril de 1872, després de les eleccions celebrades uns dies abans, podem veure alguns homes amb porra en una comitiva triomfal que exemplifica tots els mals del sistema electoral:

Comitiva triomfal que exemplifica els mals del sistema electoral

Al capdavant de la desfilada, portada a les espatlles pels beneficiats del sistema i pujada a un embut que simbolitza el cribratge dels vots, veiem Sagasta en la primera i breu etapa en què es va aplicar el sufragi universal masculí. Empenyent un carretó ple de paperetes apareix un dels addictes al poder. Porta la inscripció vots a lengròs, al·ludint a la compra de vots. Un altre porta sobre el cap una caixa plena de paperetes; és l’urna ja arreglada abans de començar la votació. Un altre porta una taula plegable amb els gobelets i els daus de triler. Veiem els candidats i electors de l’oposició detinguts i apallissats, mentre que la Guàrdia Civil i l’Exèrcit garanteixen l’ordre amb la seva presència.
Cap al final de la caricatura també es veu un carro amb la llegenda: dipòsit de vots per a Lázaros, cosa que necessita un aclariment. És una al·lusió al vot dels morts, una altra de les trampes utilitzades per inflar els resultats al gust desitjat. Eren anomenats Llàtzers per analogia amb el Llàtzer de l’Evangeli que ressuscitava. També es deia així als candidats del Govern que eren derrotats a les urnes i se’ls ressuscitava falsificant les actes.
Referint-se a aquesta segona accepció el diari La Discussió va fer un irònic comentari el 1871:
Els diputats a qui nosaltres anomenàvem Llàtzers no van poder ser ressuscitats perquè no van morir, i no van morir perquè la mort suposa la vida, i aquells senyors mai la van tenir com a diputats, perquè mai fossin tals sense la facultat creadora del Govern, que els va formar del fang de les urnes, com Déu a Adam del fang de la terra, segons de manera que, amb més propietat que Llàtzer, els hauríem anomenat Adanes.
Pel que fa al vot dels morts pròpiament dit, el diari satíric Gil Blas deia el següent el 1871 comentant les eleccions recents:
Molts afirmen que a Madrid han votat fins a dos-cents quaranta difunts… Això demostrarà només que fins i tot aquest segle de corrupció i descreïment solen reproduir-se els miracles; però miracles de veritat, autèntics, vivits, i no aquestes paròdies de miracles, aquests miracles de tres al quart, com la sang que es liquida o el Crist que sua… Els difunts surten de les tombes per recolzar el ministeri; això, a més de provar-ne la bondat relativa, és edificant.
Un altre diari satíric i anticlerical, El Motín, va publicar un expressiu dibuix el 1884 amb els morts sortint de les seves sepultures per anar a votar. El gravat porta el títol rotund: Abans de la batalla electoral. Aixecar morts

Dibuix satíric per denunciar el vot dels morts a les eleccions

Per tal de garantir unes eleccions netes i sense frau el Govern d’Antonio Maura va aprovar el 1907 una nova llei electoral. Era una llei reformista en línia amb els afanys regeneracionistes que buscaven acabar amb el caciquisme. La norma introduïa novetats com el sufragi obligatori, l’elaboració del cens per l’Institut Geogràfic i Estadístic en lloc dels ajuntaments i un control més gran del procés per part de l’administració de justícia, tot a fi que no s’adulteressin els resultats.
Amb el vot obligatori s’esperava augmentar el nombre d’electors dels districtes rurals, molts dels quals solien romandre passius. També per estimular la participació es va establir a l’article 29 que no hi hauria eleccions als districtes on es presentés un únic candidat, que quedaria proclamat automàticament, així com a les circumscripcions on es presentessin el mateix nombre de candidats que posats a triar.
Com que per altra banda s’endurien les condicions per ser candidat, l’article 29 va tenir un efecte contrari al desitjat amb el resultat que en cada elecció al voltant d’un centenar de diputats eren proclamats sense competència, cosa que afavoria els anomenats partits del torn, conservadors i liberals, en detriment dels altres.
Un dibuix publicat a la revista Gedeón el 1910 va expressar amb gràcia i mordacitat aquesta situació:

Diputats gats entrant al Congrés per la gatera de l’article 29 de la llei electoral

Amb el títol Música nova amb lletra vella veiem un munt de gats-diputats entrant per una gatera del Congrés denominada Article 29. La imatge del frau es completa amb una olla gegant al costat dels gats que al·ludeix a la tupinada.
Als anys 20 i 30 Gutiérrez, la gran revista d?humor de l?època, contribuirà a suavitzar les tensions socials arrencant somriures amb la seva sornegueria a tot l?espectre polític. Era un humor lleuger, enginyós, amable i amb espurna que fugia del sarcasme i la confrontació.
Un exemple d’això és aquesta caricatura publicada l’abril de 1933 titulada Discutint el vot en què una dona llança la bota al seu marit, que fugint per la casa li diu que li ha demanat el vot i no la bota. L’acudit s’aprecia millor sabent que aquell mateix any les dones votarien per primer cop a Espanya.

Caricatura d’una dona llençant una bota al marit quan li demana el vot

En aquesta mateixa pàgina de la revista Gutiérrez podem llegir un altre exemple d?humor lleuger i broma amb la notícia de les eleccions municipals celebrades al poble fictici d?Arreaparriba:
Les eleccions municipals celebrades diumenge van haver de ser suspeses perquè una encantadora ciutadana que va arribar a votar a dos quarts de dotze va començar de xerrameca amb els interventors i amb el president de la taula, i galanteo va, flirteig ve, pessic va i bufeta ve, van donar les deu de la nit i no s’havia pogut reprendre. La cua d’electors arribava al poble proper. Es prenia unes copes i tornava al col·legi electoral, on encara seguia el flirteig amb la veïna. En vista de tot això, la cua tornava a arribar-se fins al poble del costat. No se sap quan es repetiran les eleccions a aquesta localitat; però, sens dubte, esperarem que l’encantadora ciutadana es casi o es mori, perquè si no, no hi ha forma. A més, que la cua d’electors està fatigadíssima de tant de caminar.

BIBLIOTECA NACIONAL D’ESPANYA

Read Full Post »

BELLATERRA GOURMET🧑‍🍳 Recepta dels Supplì Mirella Saltarelli de Marino (Roma)

Posted in Bellaterra, tagged , on 19 Agost 2025|

Bellaterra. 19 d’octubre de 2025

Els supplì són pura poesia! Condimentats com dicta la tradició del Lazio i Roma, són excepcionals, cruixents i filants com aquests: supplì de mozzarella i tomàquet de Mirella Saltarelli de Marino (Roma).

Buon appetito!

Els Supplì de Mirella Saltarelli de Marino (Roma). Poden fer-se en forma rodona o de croqueta

LLUIS TORRES✍️Avui compsrtim la recepta casolana de Supplì de Mirella Saltarelli de Marino (Roma), -la nostra inolvidable i estimada família italiana-. Més senzilla però igual de deliciosa. Al cap i a la fi, n’hi ha que els estimen també en les seves variants més modernes i originals, com els Supplì de pernil i formatge Escamorsa o els Supplì a la carbonara o amb verdures… perquè aquestes bombes-croquetes d’arròs fregides amb art sempre són boníssimes i no gaire conegudes a Catalunya.

Per a un efecte súper filant et recomanem fer servir mozzarella per a pizza, encara que també un fior di latte anirà bé!

L’arròs sobrant, com per als Arancini (una de les receptes tradicionals de la cuina italiana, específicament de Sicília. És tracten d’unes croquetes d’arròs farcides, una meravella de la cuina siciliana) és perfecte per preparar els Supplì de mozzarella i tomàquet, prova’ls i comparteix aquesta especialitat de sabors tradicionals romans!

SUPPLÌ MIRELLA DE MARINO (ROMA)

Dificultat: Media

Temps de preparació: 30 min

Temps de cocció: 30 min

Nota: Més el temps de refredament de l’arròs (aproximadament 2 h)

Ingredients per a 20 peces de Supplì (de 110 g cadascun, aprox)

500 g d’arròs

1/2 ceba

200 g de mozzarella 200 g

2 Ous ecològics del número 0

120 g de formatge Grana Padano

30 g de mantequilla + 50 g per mantegar

100 ml de vi blanc sec

2 culleres d’oli d’oliva verge extra

Sal fina

Pebre negre al gust

Per empanar i fregir

Pan ratllat, quantitat suficient

2 Ous ecològic del 0

Oli de gira-sol, quantitat suficient

Comencen la preparació dels Supplì d’arròs, mozzarella i tomàquet 

Deixeu daurar la ceba picada uns 5 minuts i després afegiu-hi el puré de tomàquet. Salpebreu-ho, afegeiu el vi i deixeu cuidnar a foc moderat fins que la salsa s’hagi reduït i espessit.

Quan la salsa estigui llesta, afegeixir l’arròs i, remenant sovint, portar a cocció l’arròs fins que el risotto es vegi sec i compacte.

Apagueu el foc i incorporeu-hi la mantega i el formatge grana ratllat; barregeu bé i després afegiu els dos ous batuts. Remeneu-ho fins a incorporar i amalgamar bé tots els ingredients, després aboquem la barreja en un gran plat pla i deixem refredar completament.

Mentrestant, talleu la mozzarella a trossos o tires i poseu-la a escórrer en un colador, perquè perdi l’excés d’aigua. Quan l’arròs estigui fred, formin els suppli prenent amb les mans mullades una mica de la barreja a la qual donaran forma rodona i de croqueta: inseriu internament i al centre del Supplì un parell de trossos de mozzarella, després tanquem bé. Feu així fins esgotar els ingredients.

Fregeixim els Supplì en abundant oli calent (almenys 180°) donant-los la volta diverses vegades a tota la superfície, que haurà de quedar més que daurada. Els Supplì hauran de surar a l’oli, que haurà de ser per tant abundant. (Si volen evitar utilitzar grans quantitats d’oli, facin servir un cassó bastant petit i alt)

Poseu els Suppli a escórrer en un full de paper absorbent i serveixin ben calents.

Buon appetito i bona cuina!

Read Full Post »

BELLATERRA GOURMET🧑‍🍳 Les begudes refrescants de mitjan segle XX, per Josep Espunyes Peramolí

Posted in Bellaterra, tagged on 18 Agost 2025|

Bellaterra, 19 d’agost de 2025

Josep Espunyes

“Som al cor d’estiu, al pet de la calor. I immersos en la calor, dos dels gaudis gustatius que més cerquem els humans són la beguda fresca i els gelats. Tot i que se’n pot consumir tot l’any, de beguda fresca i de gelats, el seu consum augmenta a l’estiu, el temps que més ve de gust prendre’n”.

Josep Espunyes ✍️ Als segles XVI, XVII i XVIII, el poble català gaudia del benefici del fred gràcies a la indústria del gel. Una indústria potent i molt estesa al país —amb pous de gel a Cortiuda, Peramola, Arfa, Oliana, Lavansa, Isona, Talarn, Solsona, Pinell, Guissona, Torà…—, però que s’acaba quan desapareix la dita «petita edat de gel», a mitjan segle XIX.null

Aleshores, als pobles no tenen cap altre remei que refrescar les begudes —aigua, vi, gasosa, cervesa— a la serena de la nit o al celler de cada casa, l’indret més fresc. De vegades, però, si la beguda era aigua per a dinar o bé sopar, s’agafava un càntir —els de Verdú manaven— i s’anava a cercar directament a la font, si era a prop de casa. La frescor natural que aquestes begudes regalaven al paladar produïa una sensació de plaer deliciosa. Una sensació de plaer que avui, avesats com estem al fred artificial, el nostre paladar ja no cuida notar.

A les grans ciutats, en canvi, quan s’hi acaba el gel natural cuiten a fabricar-ne d’artificial —la nevera hi arribarà alguns anys més tard, coneguda primerament com «cambra frigorífica»— i a comercialitzar-lo. Una de les primeres indústries catalanes que va començar a fabricar gel en quantitat, a la darreria del segle XIX, va ser l’empresa Folch, Albiñana i Companyia, instal·lada al Poble Nou de Barcelona.

Sifó X
Sifó del Flotats, de Nargó, i ampolla de gasosa de l’Argerich, d’Organyà, amb fàbrica a la Seu. Foto: Montse Ramoneda.

A la nostra comarca, l’Alt Urgell, el gel s’hi torna a fer servir, pel que fa a refrescar la beguda, quan cap a la dècada 1930-1940 en comencen a fabricar a la Seu d’Urgell l’empresa RILSA i en Josep Boniquet. L’empresa RILSA, que ha de menester el gel per a refrescar la llet i conservar el formatge, també distribuirà gel, mitjançant els camions de recollida de la llet, als pobles de la rodalia de la Seu i als més allunyats, com ara Taús, Oliana o Peramola. El gel hi arribava encabit en gruixudes caixes de fusta de pi, amb palla a dins a tall d’aïllant, i destinat a fondes, cafès i tavernes. En Boniquet, en canvi, proveirà de gel la Seu d’Urgell mitjançant la venda directa al client o bé distribuint-lo casa per casa amb un ruquet i un carro que menava el Carboner —renom d’un ex-carboner—. 

A la nostra comarca, l’Alt Urgell, el gel s’hi torna a fer servir, pel que fa a refrescar la beguda, quan cap a la dècada 1930-1940 en comencen a fabricar a la Seu d’Urgell l’empresa RILSA i en Josep Boniquet

Cap al 1950, el Pepe del Carnisser —renom de Josep Reig— també va muntar una fàbrica de gel a Oliana. En aquells dies, aquesta població era tot un esclat de vida, amb un cens que s’acostava als 1.800 habitants, arran de la gent que hi havia vingut d’arreu de l’Estat per treballar en la construcció del pantà.   

Un gel artificial que tot seguit donarà volada al consum de nous refrescos estiuencs, com ara els famosos Danzón, Sandaru i Trinaranjus, que arriben de fora. El Danzón, que en un anunci de La Vanguardia es qualifica «de resfresco delicioso y agradable por su aroma y sabroso paladar», tenia diversos gustos —de cirera, de llimona, de taronja, de pinya, de préssec—, mentre que el Sandaru només era de tomata, de llimona i de taronja. Fa anys que han desaparegut del mercat, tant l’un com l’altre. En canvi, de Trinaranjus encara se’n despatxa, per bé que en un envàs diferent de l’inicial, molt original. El nom de la beguda provenia del seu contingut: el suc de tres taronges.

Ara bé, un refresc estiuenc molt demanat als cafès i tavernes de la Catalunya de mitjan segle XX va ser el suau —potser més conegut i tot per «soldat»—, que tant consumia un jove de vint anys com un padrí de setanta. Avui, tanmateix, d’aquest refresc no se’n serveix gaire perquè ben poca gent en demana. Consisteix en cafè, sucre i gasosa fresca, amb molta bromera en barrejar-se, a causa de la reacció del sucre amb el bicarbonat sòdic de la gasosa, que desprèn diòxid de carboni. Hi havia qui donava un toc final al refresc amb un polsim de cacau, canyella o vainilla.

Ara bé, un refresc estiuenc molt demanat als cafès i tavernes de la Catalunya de mitjan segle XX va ser el suau —potser més conegut i tot per «soldat»—, que tant consumia un jove de vint anys com un padrí de setanta

La gasosa, que acabem d’esmentar, va ser la primera de les begudes refrescants carbonatades que comercialment va fer forat de debò. Se’n bevia a casa i se’n bevia als cafès i les tavernes. Un consum elevat que va donar peu a la creació d’una fàbrica de gasoses, juntament amb sifons, a moltes poblacions catalanes mínimament grans. A l’Alt Urgell, hi van treballar la del Ramon Nadal i la del Joan Argerich, totes dues a la Seu —l’Argerich era d’Organyà, on també envasava sifó—; la del Domingo Flotats, a Nargó, i la de l’Enric Barber —renom d’Enric Bullich, barber d’ofici i pare del conegut cuiner Josep Bullich—, a Oliana, que envasava gasosa i sifó per concessió del Nadal de la Seu. En Flotats, a Nargó, a més d’envasar gasosa i sifó també va crear dos refrescos, un de taronja i l’altre de llimona. «Un Flotats de taronja» —o «de llimona»—, deien els nargonins quan en demanaven.

Unes indústries que tot i ser locals oferien al client un producte —gasosa, sifó o refrescos— d’una gran qualitat, reconeguda per la mateixa gent de la comarca i per la que venia de fora i el tastava. Avui no creiem que poguessin oferir aquell producte. La primera matèria, l’aigua, no té la mateixa qualitat ara que llavors.

Afegitó I

En la foto que il·lustra l’article, l’ampolla de gasosa porta la llegenda, gravada al vidre: «Argerich. Seo de Urgel». La prova inqüestionable, doncs, que l’Argerich fabricava a la Seu i que a la foto no s’aprecia.

Afegitó II

Un altre refresc estiuenc casolà que es consumia força a la Catalunya proletària —és a dir, d’extracció pobra—, tant a les grans ciutats com a qualsevol poble de la ruralia, era un got d’aigua fresca, una culleradeta de sucre i un raget de vinagre. Una gent pobra, sí, però que sabia molt bé què es feia. Una de les propietats del vinagre és la de ser refrescant.

Pel que fa al nom de «suau» de la beguda de cafè, sucre i gasosa que hem esmentat suara, pot ser que provingui de l’associació amb el terme Zuavo, el nom amb què es va comercialitzar la beguda inicialment. Però com que «zuau» també era el nom d’un soldat algerià al servei de França, el nom del refresc ben aviat va passar, probablement per associació d’idees, de ser «suau» a ser «soldat», que és el que en realitat era un «zuau».

Read Full Post »

BELLATERRA GOURMET🧑‍🍳 Le Negresco de Niça, molt més que un hotel

Posted in Bellaterra, tagged , , on 18 Agost 2025|

Bellaterra, 18 d’agost de 2025

“Le Negresco és famós per ser un hotel museu que acull més de 6.000 obres d’art de Niki de Saint Phalle, Victor Vasarely o Salvador Dalí entre molts altres artistes, i per haver allotjat un gran nombre de personalitats i famosos que al llarg de més de cent anys han protagonitzat divertides anècdotes”

Hotel Le Negresco de Niça 📷 CEDIDA

Henri Negresco (en romanès, Henri Negrescu), fill d’un hostaler de Bucarest, va deixar la seva casa amb quinze anys i va anar primer a París i després a la riviera francesa, on va tenir molt d’èxit. Quan era director del Casino Municipal de Niça, va tenir la idea de construir un luxós hotel de qualitat que atragués els clients més rics. Després d’obtenir el finançament, va contractar el gran arquitecte de la cafè society, Édouard-Jean Niermans perquè dissenyés l’hotel i la seva famosa cúpula rosa. L’espectacular llum d’aranya de 16.309 cristalls de Baccarat situada al Royal Lounge del Negresco va ser encarregada per al Tsar Nicolás II.

Al contrari del que afirma la creença popular, la gran finestra del Royal Lounge (catalogada com monument històric) no és obra de Gustave Eiffel, sinó de Edouard-Jean Niermans; Eiffel no va treballar al Negresco.

Quan va esclatar la Primera Guerra Mundial, Henri Negresco es va enfrontar a un declivi dels negocis, just dos anys després d’obrir l’hotel, que es va transformar en hospital durant el conflicte. Al final de la guerra, el nombre de visitants rics de la Riviera havia disminuït fins al punt que l’hotel estava en severes dificultats financeres. Confiscat pels creditors, Le Negresco es va vendre a una empresa belga. Henri Negresco va morir uns anys després a París, a l’edat de 52 anys.

Hotel Le Negresco de Niça 📷 CEDIDA

Amb el passar dels anys, l’hotel va tenir els seus alts i baixos, i el 1957 va ser venut a la família Augier. Jeanne Augier va renovar l’hotel amb luxoses decoracions i mobles, incloent una excepcional col·lecció d’art i habitacions amb cobrellits de visó. Conegut pels seus porters vestits amb les robes dels empleats de les cases burgeses elitistes del segle xviii, amb barrets amb ploma vermella, l’hotel també ofereix sopars de gourmet al restaurant Le Chantecler, d’estil Regence.

Però sobretot Le Negresco és famós per ser un hotel museu que acull més de 6.000 obres d’art de Niki de Saint Phalle, Victor Vasarely o Salvador Dalí entre molts altres artistes, i per haver allotjat un gran nombre de personalitats i famosos que al llarg de més de cent anys han protagonitzat divertides anècdotes.

Bar Le Relais de l’Hotel Le Negresco de Niça 📷 CEDIDA

Va ser al seu elegant bar Le Relais, d’estil anglès, on Richard Burton, una nit, després d’uns quants còctels, va oblidar el collaret de maragdes que li regalaria a Elizabeth Taylor i també on Salvador Dalí es passejava amb els seus guepards abans de sopar al restaurant Chantecler, que encara és d’avui.  En una ocasió Madame Augier va elogiar l’amor que Dalií sentia pels animals, però l’excèntric artista li contestà  «no ho faig perquè m’agradin sinó perquè em donen publicitat».

Tant li agradava Le Negresco a Montserrat Caballé que es va arribar a allotjar durant més de 500 nits, avui la seva suite preferida ostenta l’honor de portar el nom de la diva.

Le Negresco, potser per tenir una ànima bohèmia, ha estat refugi de grans artistes i músics com Michael Jackson que assajava en una pista de ball que es va fer instal·lar a la seva habitació;  Charles Aznavour que cada any celebrava el seu aniversari a l’hotel o Paul McCartney que durant la seva estada a Niça va perdre el passaport el que el va obligar a perllongar la seva estada que aprofito per compondre l’exitosa cançó The Fool on the Hill.

Bill Gates, va voler fer-se amb la propietat del Negresco i va enviar a Madame Augier un xec en blanc que deia: «Indiqueu la quantitat que voleu rebre», l’oferta va ser amablement rebutjada amb una nota que deia, “Ho sento Mr. Gates, hi ha records que valen molt, i vostè no és prou ric”

Restaurant Le Chantecler de l’Hotel Le Negresco de Niça 📷 CEDIDA

Le Chantecler té una estrella a la Guia Michelin, i està dirigit per Virginie Basselot des de 2018. Ha estat sota la direcció de xefs famosos com Bruno Turbot i Alain Llorca, qui el va deixar per fer-se càrrec de l’igualment llegendari Moulin de Mougins. El restaurant té un fabulós interior amb gobelins i mobiliari rococó en colors no tradicionals com els colors rosa, llima, llimona…

El 2003, l’Hotel Le Negresco va ser catalogat pel Govern Francès com monument historique. És membre del consorci The Leading Hotels of the World. El Negresco té un total de 119 habitacions més 22 suites.

Font: Wikipèdia, Javier Lozano

Read Full Post »

Homenatge a Eugenio García Magdalena, històric mestre cuiner del Restaurant Finisterre de Barcelona

Posted in Bellaterra, tagged on 13 Agost 2025|

Bellaterra, 13 d’agost de 2025

El passat dia 24 de juliol de 2025, -any que hauria complert els 100 anys-, ens va deixar l’amic Eugenio García, inobidable i estimat professional del desaparegut Restaurant Finisterre de Barcelona

Tots els companys del Finisterre i Josep Garcia Fortuny, historiador gastronòmic català, transmeten el seu condol a la seva esposa Pepita Llari Domec (Zanuy/Osca, 1935, als seus fills Lidia,  (Zanuy/Osca, 22 novembre 1964 i Fernando, (Barcelona, 15 febrer 1962), així com a  familiars i amics.

DEP estimat amic i Mestre!

El Mestre Eugenio García Magdalena (1925-2025) amb els seus companys de cuina del Restaurant Finisterre de Barcelona 📷 Cedida per la seva esposa Pepita Llari Domec

El Mestre Eugenio García Magdalena va néixer a Galícia, en el petit poble de  Fonteformosa de Lugo, el 12 d’octubre de 1925, i va morir a Barcelona, el 24 de juliol de 2025. 

Eugenio arribà molt jove a Barcelona, i va començar d’aprenent de cuina al Restaurant La Puñalada (Passeig de Gràcia). L’any 1957 va conèixer la que seria la seva esposa, l’aragonesa Pepita Llari Domec, i varen celebrar el seu matrimoni a la Parroquia de la Virreina (Sant Joan de Gràcia), el dia 23 de gener de 1960.

Tot i que els últims 17 anys, abans de la seva jubilació l’any 1969, fou chef de les cuines de l’antiga Clínica Quirón de Barcelona, també treballà al Restaurants La Font, Chantecler (Plaça del Pi) i Cotlliure (Catalunya nord), però  els anys més prestigiosos sempre seran recordats per la incorporació  al luxós Restaurant Finisterre, -que va obrir les seves portes el 23 de desembre de 1943-. Per la seva professionalitat i bona persona, és un referènt per molts joves cuiners, ja que el Finisterre va ser una autèntica Escola de Cuina, a l’alçada del millors restaurants de París, com per exemple el Restaurant Laserre.

Eugenio García Magdalena (1925-2025) i els seus companys de cuina, brindant amb Cava un Nadal. Al seu costat, el chef Belmonte, qui va inaugurar el Finisterre el 23 de desembre de 1943, posteriorment el va succeir el chefs Josep Maria Urgell, Siscu Gorro i Josép Maria Valls 📷 Cedida per Pepita Llari Domec

RESTAURANT FINISTERRE (1943-1994)

El Finisterre passarà a la història de Barcelona com un dels seus restaurants més prestigiosos de la segona meitat del segle XX. Situat al final del carrer Villarroel, fent cantonada amb la Diagonal, fou inaugurat en els darrers dies de l’any 1943.

El mestre Eugenio García Magdalena, al finalitzar el seu servei, sempre compartia amb companys del menjador una sincera amistat i divertida tertúlia 📷 ARXIU de Francesc Pérez Torres (a la foto amb jersei gris i paraigües).

Els promotors d’aquest restaurant van ser els industrials Joan Jover i Milagros Marin, juntament amb Joaquim Garcia Torrents, un conegut restaurador barceloní. El local va ser luxosament decorat amb fusta guineana, tot aprofitant que els amos tenien negocis d’importació d’aquest material. A la planta del nivell del carrer hi havia una barra amb un servei de degustació i una gran exposició de marisc en grans recipients. La decoració del menjador, situat a l’entresol, era marcadament marinera amb timons, fanals, i d’altres icones marítimes. Una gran terrassa coberta, que s’estenia sobre la vorera de Villarroel, completava l’establiment.

Una de les cartes del Finisterre cuinada pel Mestre Eugenio García Magdalena
📷 CEDIDA

Font: Francesc Pérez Torres, Josep Garcia Fortuny, Pepita Llari Domenc, Lluís Permanyer

Read Full Post »

BELLATERRA GOURMET🧑‍🍳 Amanida de rap de Blanes allagostat

Posted in Bellaterra, tagged on 11 Agost 2025|

Bellaterra, 11 d’agost de 2025

Rap allagostat es na recepta clàssica de les que val la pena recuperar. També se l’anomena llagosta de pobre, pel color que li dona el pebre vermell. Podem fer el peix amb antelació i tallar-lo al moment de servir. Un plat de peix vistós i excel·lent.

Rap de Blanes allagostat 📷 Gremi de Peixateres de Catalunya

INGREDIENTS:                                          1 cua de rap d’1,250 kg
Oli d’oliva verge extra
Sal
Pebre vermell dolç

Per fer al fumet
1 ceba
1 gra d’all
10 grans de pebre blanc
1 branca de julivert
La pell i l’espina del rap
Aigua mineral
Sal
 
PREPARACIÓ I COCCIÓ
Demanem a la peixateria que ens treguin la pell del rap, l’espina i ens deixin els dos lloms ben polits.

Salem el rap, ajuntem els dos lloms i els lliguem amb fil de cuina.

Un cop lligat l’amanim amb oli i, amb les mans, hi posem el pebre vermell.

Preparem el fumet
En un cassó posem la pell del peix, l’espina, la ceba tallada en quatre, l’all, les boles de pebre, el julivert, l’aigua i la sal.

Ho deixem bullir uns 25 minuts, el deixem reposar una estona i colem.

Preparem una cassola on ens càpiga la cua del rap.

Hi aboquem el fumet, posem la cassola al foc, quan el fumet bulli posem el peix a dintre.

El deixem coure a foc mitjà uns 15 minuts.

A mitja cocció li donem la volta.

Traiem el peix i el deixem refredar a temperatura ambient, després el posem a la nevera.

Un cop fred, retirem el fil de cuina i tallem el peix a rodelles d’uns 2 cm.

Ho servim en una safata, fred de nevera o a temperatura ambient, acompanyat d’amanida i d’una maionesa lleugera.
 
Font: Gremi de Peixaters de Catalunya 

Read Full Post »

TURISME “El barri no és nostre, és dels turistes”: el difícil dia a dia dels veïns de la Sagrada Família

Posted in Bellaterra, tagged on 10 Agost 2025|

Bellaterra, 10 d’agost de 2025

“El temple dissenyat per Antonio Gaudí és un emblema per a la ciutat de Barcelona, però l’allau de visitants que rep complica la vida dels veïns de l’entorn”.

Sagrada Familia, 1933 📷 ARXIU MAS

ARIADNA BÉ. CRUZ✍️Cada dia alguns veïns de la Sagrada Família es reuneixen a tocar de l’Aula Ambiental del barri, situada a la plaça Gaudí, per jugar al dòmino. Persones que hi han viscut tota la vida, que tenen un pis en propietat a pocs metres de la basílica i que han trobat un petit refugi a cent metres de la icona barcelonina, en un petit racó amagat dels turistes.

Ells ja s’han acostumat a la seva realitat. Saben que no poden comprar als supermercats de sota casa, ja que es venen imants de Barcelona i altres souvenirs per als turistes i, sobretot, perquè els preus són més cars. També tenen clar que han de travessar unes quantes illes de cases per trobar un bon restaurant, un que no sigui per a turistes. “El barri és cada dia més car i més brut”, afirmen.

Cada dia hi ha més gent i més turistes, i amb el pas dels anys han adaptat la seva vida a això: evitar restaurants, botigues, i sobretot carrers plens on no es pot ni caminar. Tenen clar que el barri ja no és seu, “és dels turistes”. En resum, la massificació turística els ha complicat la vida. El volum de visitants, a més, va a més i l’any passat la basílica va rebre gairebé cinc milions de visitants, un rècord històric.

El primer dimarts d’agost, dia que arriben els creuers a Barcelona, només es podien trobar cinc agents cívics a tot el barri. Estan situats a la cruïlla del carrer Marina amb el carrer Mallorca, intentant dirigir els turistes, evitar les aglomeracions i prevenir qualsevol accident. “Estem sobrepassats”, asseguren els agents cívics. Creuen que no són prou personal per cobrir les necessitats d’aquesta zona, i les queixes dels veïns no cessen.

Milers de persones s’amunteguen cada dia al voltant de la Sagrada Família, turistes que visiten la basílica com a punt imprescindible dins del seu llistat de “coses a veure a Barcelona”. Però aquesta saturació de gent en uns carrers que envolten la Sagrada Família afecta directament la vida dels veïns.

L’Ajuntament implanta mesures noves

Per intentar aconseguir una convivència millor, l’Ajuntament de Barcelona ha decidit implantar noves mesures aquest agost, a través d’un Pla d’acció de l’Espai de Gran Afluència de la Sagrada Família treballat amb entitats i veïnat. Les actuacions més destacades són el reforç operatiu de serveis i equipaments i un augment de la presència de la Guàrdia Urbana, els agents cívics i el servei de neteja.

Però la realitat difereix de la teoria. Els veïns del barri tenen clar que els carrers “estan més bruts que mai”, i de moment no han vist un canvi als espais ni als reforços. L’Ajuntament assegura que la majoria de les mesures estan en marxa, però hi comença a haver un canvi real? Les condicions de vida han millorat per als veïns del barri?

Els objectius principals d’aquestes mesures són treure pressió a l’espai públic, impulsar la diversitat comercial de proximitat, reduir l’impacte dels fluxos de visitants i recuperar espais per a les activitats veïnals. Algunes d’aquestes mesures s’estan duent a terme, mentre que d’altres no s’han avançat. Segons la comunitat veïnal, la neteja continua sent “insuficient“.

En tot un matí no s’observen equips tècnics pels voltants de la basílica, no hi ha equip de neteja establert a la zona o organismes de seguretat. Quan ja no es pot caminar pels carrers de l?entorn, un petit dispositiu de Protecció Civil intenta dinamitzar els espais i millorar l’accessibilitat de la zona. Però, tot i així, els veïns continuen queixant-se de la saturació, de no poder viure en unes condicions normals i “tenir dificultats per caminar pel carrer de sota casa”.

Dues veïnes del carrer Lepant -una propietària d’una perruqueria i l’altra presidenta de l’escala on resideixen- veuen clar que “el barri ha canviat els últims anys”. “Hi ha un volum més elevat de persones i això influeix a la vida del barri”, afirmen. Des de la comunitat de veïns han decidit pagar un suplement extra per evitar tenir pisos turístics a l’escala, assegura Mercè. Tenien clar aquest canvi, ja que generava més seguretat i tranquil·litat pels veïns.

A més, comenten que s’han hagut d’adaptar a tots els canvis que viu el barri per culpa del turisme. Igual que la resta de veïns, tenen clar quins comerços evitar i quins carrers és millor no trepitjar. “Cada vegada entren més clients que només parlen anglès i em genera més dificultats per dur a terme la meva feina”, afirma l’Anna, propietària de la perruqueria.

A més de patir tots aquests canvis que s’han produït els darrers anys, la gran majoria dels veïns acaben denunciant l’incivisme dels turistes. Comenten que molts no fan un turisme responsable i dificulten la vida en aquesta zona de Barcelona. Paral·lelament, s’ha iniciat la campanya de civisme adreçada als visitants de la basílica per intentar corregir les males conductes i millorar la convivència.

El Ayuntamiento asegura que hay una distribución de trípticos activa, con consejos y recordatorio de las normas de convivencia en múltiples idiomas, pero de momento los turistas no los han tenido en sus manos. Únicamente hay algunos carteles colgados en las farolas de la Plaza Gaudí, recordando algunas normas básicas de comportamiento en inglés. De momento, la realidad es que los vecinos del barrio sufren básicamente los impactos negativos de una masificación turística que les ha cambiado su vida cotidiana, mayoritariamente a peor.

L’Ajuntament assegura que hi ha una distribució de tríptics activa, amb consells i recordatori de les normes de convivència en múltiples idiomes, però de moment els turistes no els han tingut a les mans. Únicament hi ha alguns cartells penjats als fanals de la Plaça Gaudí, recordant algunes normes bàsiques de comportament en anglès. De moment, la realitat és que els veïns del barri pateixen bàsicament els impactes negatius d’una massificació turística que els ha canviat la vida quotidiana, majoritàriament a pitjor.

Font: Público

Read Full Post »

CULTURA|Biografia de Fèlix Revello de Toro, pintor i gran retratista del segle XX

Posted in Bellaterra, tagged , on 10 Agost 2025|

Bellaterra, 11 d’agost de 2025

EL PINTOR FÈLIX REVELLO DE TORO
Neix el 1926 a l’Hospital Noble de Màlaga el 10 de juny, fill del professor d’art José María Revello Cazar.

Fèlix Revello de Toro amb Francesc Pérez Torres, director del Restaurant del Cercle Comtal de Barcelona, actual seu de la Fundació Vila Casas 📷 ARXIU

1935 Als vuit anys realitza un extraordinari dibuix del Crist de Mena.  Després de la mort primerenca del seu pare, la seva família es troba en una difícil situació econòmica al començament de la Guerra Civil Espanyola.
1943 Després de finalitzar els seus estudis secundaris al Col·legi San Estanislao és becat per l’Ajuntament de Màlaga per estudiar Belles Arts a l’Acadèmia de San Fernando de Madrid.  Pinta Els quinze Misteris Del Rosari per a la Confraria de Sentència.
1945 A canvi de la seva beca envia a l’Ajuntament de Màlaga dues de les seves obres: Nen amb ocell i Escriviu-me una carta, Sr. Cura.
1950 Finalitza els estudis de Belles Arts que aprova amb excel·lent i rep el Premi Pérez Madrigal.
1951 Viatja a Itàlia gràcies a la Beca Carmen Del Río en dues ocasions i continua els seus estudis a l’Acadèmia de Belles Arts d’Espanya a Roma.
1952 La seva primera exposició important a la Galeria Macarrón de Madrid rep bones crítiques de la crítica i rep elogis del públic.
1953 Primera exposició de retrats al Casino de Madrid i exposició a Granada organitzada per l’Associació de la Premsa.
1956 Es casa amb Chini, s’instal·la a Barcelona i obté una càtedra al?Escola de Belles Arts La Llotja de Barcelona.
1957 Naixement de la seva filla Carmen.
1958 Exposició a la Galeria d’Art de Bilbao.
1962 Exposició a Saragossa.
1967 Nova exposició a Saragossa.
1968 Exposició a la Galeria Garbi de València.
1970 Comença a pintar retrats per a la Sala d’Alcaldes de l’Ajuntament de Màlaga.
1973 Abandona la càtedra de Belles Arts per dedicar-se per complet a la pintura.
1976 Realitza el seu primer retrat oficial del Príncep d’Astúries.
1983 Acaba el Tríptic Mediterrani, un dels seus quadres més ambiciosos.
1987 Rep el Premi Nacional de Pintura Rafael de Penagos.
1988 Realitza el retrat col·lectiu del Comitè Olímpic Internacional que va votar la candidatura de Barcelona als Jocs Olímpics del 1992, per a la seu d’aquest organisme a Lausana (Suïssa).  Pinta el primer cartell per a la fira de Màlaga.
1990 Se li concedeix la llibertat de la Ciutat de Barcelona, rebent la Clau d’Or. La Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Telmo de Màlaga li atorga el doctorat honoris causa.
1991 Realitza els dos grans retrats oficials dels Reis d’Espanya per a la seu d’ABC.
1993 L’Associació de la Premsa de Màlaga li atorga la Insígnia d’Or.
1994 L’Associació Nacional de Cultura Viva el nomena membre d’honor i li atorga la Insígnia d’Or. Pinta el seu primer cartell oficial de la Setmana Santa malaguenya.
1995 L’Ajuntament de Màlaga li atorga la Medalla d’Or i li atorga el títol de Fill Predilecte.
1997 La Real Acadèmia de Belles Arts de Santa Isabel d’Hongria li atorga la Medalla d’Honor.
1998 La Reial Acadèmia de les Arts i les Ciències de Barcelona el nomena Acadèmic Corresponent.
2001 La Diputació Foral de Màlaga li atorga la Medalla d’Or i el títol de “Fill Predilecte de la província” i l’Ajuntament de Màlaga hi dedica un carrer.  Primera gran exposició retrospectiva a Madrid, organitzada pel Banco Santander Central Hispano, i visitada pels reis d’Espanya.  Mor la seva esposa Chini.
2002 La Junta d’Andalusia li atorga el títol de Fill Predilecte i li atorga la Medalla d’Andalusia.
2004 Gran exposició retrospectiva al Museu Municipal de Màlaga Revello de Toro, una vida dedicada a la pintura, organitzada per l’Ajuntament de Màlaga i Unicaja, i visitada per més de cinquanta mil persones.
2005 L’Ajuntament de Màlaga li concedeix la seva medalla d’Or i el nomena Fill Predilecte.  L’Associació de Germandats de Màlaga li ret homenatge amb la Medalla d’Or.
2006 S’inaugura a l’Arxiu Municipal de Màlaga la primera exposició de pintures que va donar a la ciutat de Màlaga amb motiu del seu 80 aniversari.
2007 S’obre una segona exposició de noves pintures donades al futur museu que portarà el seu nom.  Per segona vegada pinta el cartell de la fira de Màlaga.
2008 Es casa amb Maria Rosa Molins Roca.

La col·lecció permanent del Museo Revello de Toro de Màlaga culmina amb una de les grans obres més estimades pel pintor, Sumida en el son (1989), tota una simfonia dels seus famosos blancs amb la seva actual esposa com a model, Maria Rosa Molins Roca 📷 MUSEO REVELLO DE TORO

2010 L’Ajuntament de Màlaga li concedeix la seva medalla d’Or i el nomena Fill Predilecte, pinta el seu segon cartell per al carnaval de Màlaga.  S’inaugura formalment el Museu Revello de Toro.

Font: Museo Revello de Toro

Read Full Post »

CULTURA|Biogràfia de Josep Maria Subirachs Sitjar (Escultor, pintor, gravador, escenògraf i crític d’art)

Posted in Bellaterra, tagged , on 10 Agost 2025|

 Bellaterra, 10 d’agost de 2025

“El 1986 Subirachs rep un encàrrec de proporcions extraordinàries, la realització dels grups escultòrics de la façana de la Passió del temple de la Sagrada Família de Barcelona, l’obra emblemàtica del genial arquitecte Antoni Gaudí“.

L’escultor Josep Maria Subirachs Sitjar amb el bellaterrenc Francesc Pérez i Torres al Cercle Comtal de Barcelona, actual seu de la Fundació Vila Casas 📷 ARXIU

JOSEP MARIA SUBIRACHS SITJAR (Barcelona, 11 de març de 1927 – ibídem, 7 d’abril de 2014) fou un escultor, pintor, gravador, escenògaf i crític d’art 

Dels nou als dotze anys viu els esdeveniments tràgics que provoquen la Guerra Civil Espanyola, la derrota republicana del 1939 i l’inici de la dictadura franquista.

Fill d’una família de classe obrera establerta al barri del Poblenou, la precària situació econòmica que pateix durant la postguerra l’obliga a renunciar a fer estudis d’arquitectura i, amb catorze anys, comença a treballar al taller d’un daurador aficionat a l’escultura. En aquesta mateixa època ja modela figures de fang que cou al forn d’una bòbila. Del 1942 al 1947 treballa com a aprenent amb l’escultor Enric Monjo, al taller del qual adquireix coneixements tècnics. Però qui exerceix sobre ell un profund magisteri és, en realitat, Enric Casanovas, amb qui treballa durant un període breu perquè, malauradament, l’escultor noucentista mor el gener del 1948, uns mesos després que Subirachs entrés com a col·laborador al seu taller. La influència de Casanovas es fa palesa en les obres primerenques del jove escultor, encara que l’estilització de les figures que mostra a la seva primera exposició individual, celebrada el 1948 a Barcelona, ja apunta cap a la que serà la seva etapa expressionista. deixant mai llises les superfícies, fent-les rugoses, aspres, per accentuar la capacitat expressiva de la matèria.

El 1950 Subirachs funda, juntament amb els escultors Francesc Torres Monsó i Martí Sabé i els pintors Esther Boix, Ricard Creus i Joaquim Datzira, el grup Postectura, que es presenta amb una exposició i un manifest a les Galeries Laietanes de Barcelona. L’any següent el Cercle Maillol de l’Institut Francès li concedeix una beca per ampliar estudis a París, on entra en contacte amb les darreres avantguardes europees i s’entusiasma en descobrir l’obra de l’escultor britànic Henry Moore. D’altra banda, la seva participació al II Saló d’Octubre, celebrat a Barcelona el 1949, serveix per obtenir el reconeixement públic i fins a l’any 1957 participa en aquest saló ininterrompudament. És precisament al Saló d’Octubre on el pintor belga Luc Peire descobreix i s’interessa per l’obra de Subirachs i el convida a traslladar-se a Bèlgica, on l’escultor català viu i treballa del 1954 al 1956 i realitza exposicions tant individuals com col·lectives a Brussel·les, Bruges, Knokke i de la Biennal de Amb5. té possibilitats de poder viure de la seva obra, quan es converteix en un escultor professional. De l’expressionisme deriva cap a l’abstracció, en un procés cap a un estil personal que, cap a finals dels anys cinquanta, el porta a interessar-se pel ferro. En aquesta mateixa època treballa amb altres materials: pedra, bronze, coure, formigó, fibrociment, gres, fusta… tractant de ressaltar de cadascun les qualitats plàstiques de les seves variades estructures, colors i textures. Entre 1957 i 1960 Subirachs inicia la seva important aportació al camp de l’escultura pública. Concretament l’any 1957 s’instal·la Forma 212, la primera obra abstracta emplaçada en un espai públic de Barcelona; a l’any següent es col·loca a la façana de la facultat de dret de la Universitat de Barcelona el relleu Les taules de la llei, realitzat en col·laboració amb el ceramista Antoni Cumella, i el 1960 provoca apassionades polèmiques amb l’obra Evocació marinera, situada al barri de la Barceloneta. Durant aquest mateix període treballa al santuari de la Verge del Camí, inaugurat el 1961 a Lleó, on realitza les tretze monumentals figures de bronze de la façana, quatre portes també de bronze i diversos elements per a l’interior del temple. Aquest conjunt monumental, culminació de l’etapa expressionista de l’escultor, ha estat considerat una fita en la renovació artística espanyola del segle XX. Cap al 1965 es proposa dotar la seva obra de més elements comunicatius i amb aquest objectiu opta per una nova figuració. Això no obstant, no es tracta d’una figuració representativa, sinó d’una figuració significativa que es caracteritza per la introducció de recursos plàstics com els perfils correguts, les motllures, les formes tornejades i elements clàssics com fornícules, capitells, cariàtides i balustrades i, a partir de principis dels anys setanta, per la incorporació de fragments realistes pictòrics. També és l’etapa en què consolida l’anàlisi de les dualitats i de les oposicions: horitzontal i vertical, positiu i negatiu, masculí i femení, espai i temps, vida i mort, alhora que va incorporant una sèrie d’elements simbòlics com la Torre de Babel, el laberint, l’obelisc fal·lus, l’arbre pubis, l’escala de l’enteniment iconogràfic que defineix singularment la seva obra.

Escultures de Subirachs a la nova façana de la Sagrada Família de Barcelona
📷 CEDIDA

El 1986 Subirachs rep un encàrrec de proporcions extraordinàries, la realització dels grups escultòrics de la façana de la Passió del temple de la Sagrada Família de Barcelona, l’obra emblemàtica del genial arquitecte Antoni Gaudí.

Subirachs dedica gairebé vint anys (1987-2005) al conjunt, que es podria considerar síntesi i culminació de la seva carrera escultòrica, integrat per més d’un centenar de figures esculpides en pedra i quatre portes de bronze. Per representar els dos darrers dies de la vida de Jesús recupera l’expressionisme figuratiu, buscant l’efecte dramàtic que el tema requeria, però quan l’escultor treballa amb més llibertat, en la intimitat del seu taller i al marge de l’encàrrec esmentat, aconsegueix plasmar el seu alt domini de la tècnica, la seva gran escrupolositat formal i el seu bagatge cultural amb creacions de concepció profunda. s’ha expressat mitjançant la creació tridimensional, sinó també gràcies a altres tècniques com la pintura, el dibuix, l’obra gràfica (aiguafort, punta seca, serigrafia i litografia), el tapís, la il·lustració de llibres, l’encunyació de medalles i el disseny de joies i d’elements utilitaris. A més d’una notable projecció internacional i cal destacar la presència de la seva producció a qualsevol part de Catalunya, amb diverses obres monumentals. Durant els darrers anys de la seva vida, Josep Maria Subirachs no es va poder dedicar activament a l’art a causa d’una malaltia neurodegenerativa. Va morir a Barcelona el dia set d’abril de l’any 2014 a l’edat de vuitanta-set anys.

Font: Espai Subirachs

Read Full Post »

« Newer Posts - Older Posts »