Bellaterra, 28 de maig de 2025
“Maria Rosa Buïgas, portà a molts intel·lectuals espluguins i barcelonins a casa seva, on es feien moltes trobades, balls i actes culturals. Va escriure moltes poesies, novel·les i relats, que recolli i publicà en nou llibres”.
Maria Rosa Buïgas Suárez
MIQUEL CASELLAS✍️ Nascuda a Barcelona el 1925, Maria Rosa Buïgas Suárez, filla de Joaquim Buïgas i Garriga i de Emília Suárez i Torres, va venir a viure a Can Brillas d’Esplugues, arrel del seu matrimoni el 1948, amb Robert Brillas Juncosa. El 1972, la masia de Can Brillas, fou venuda a l’ajuntament i es converti en el Casal de Cultura Robert Brillas, que tothom coneixem.
Na Maria Rosa, provenia d’una familia burgesa i acomodada, d’arquitectes, enginyers i intel·lectuals, el seu besavi, Miquel Garriga i Roca, va ser l’arquitecte del Gran Teatre del Liceu, el seu avi Joaquim Buïgas i Monravă va ser l’arquitecte que, entre altres obres molt importants a l’Uruguai i l’Argentina, erigi el monument i urbanitza el passeig de Colom, a Barcelona. El seu oncle, Carles Buïgas i Sans, fou l’enginyer que dissenyà, les Fonts de Montjuic. El seu pare comprà el 1917, al que seria el seu sogre, Arturo Suárez Roca, la revista infantil TBO, del que en va ser director, editor i també guionista de la majoria de les seves historietes, com “La família Ulises” o “Los grandes inventos del TBO (Doctor Franz de Copenhagen)”, fins que va morir el 1963. Els guions sempre els va escriure en català, fins i tot, durant la dictadura franquista, i era el seu soci Emili Viña, qui les traduïa al castellà.
Maria Rosa Buïgas, portà a molts intel·lectuals espluguins i barcelonins a casa seva, on es feien moltes trobades, balls i actes culturals. Va escriure moltes poesies, novel·les i relats, que recolli i publicà en nou llibres.
L’any 1968, Dient coses (poesia). 1973, El Signe del Matí (poesia). 1976, Més lluny de l’estranger (narracions). 1979, De verdes i madures (narracions). 1982, El cementiri dels elefants (novel-la). 1984, L’aranya roja (narracions). 1991, Cel rogent (poesia). 1993, Belle èpoque, Diari de Lillianne (novel la) i l’any 2000, Rondalles (narracions curtes). L’ajuntament d’Esplugues també l’homenatja publicant algunes de les seves poesies a L’Espluga Íntima, Antologia d’Autors Locals de l’any 1973.
També l’any 1973, es va editar un disc LP, titulat “Cançons i Poemes de Maria Rosa Buïgas”, interpretat per la soprano Maria Dolors Marti acompanyada al piano per Josep M. Llorens, que va musicar la majoria del seus poemes. Els poemes que es canten són. La Puntaire, La Rosa Vermella, musicada pel mestre Pere Mañé, La Gran Albada, Violetes del bosc, Amor, El Geni, Sempre, Mirant al Cel, Campanetes Blaves, Mainumbi. La cara B del disc el conforma un oratori poètic, dividit en quatre apartats que porten els noms genèrics de: Pau, (cinc poemes), Inquietud, (set poemes), Amor, (cinc poemes), Humor (sis poemes).
A un altre disc LP de vinil, també de l’any 1973, de la companyia Hispavox, sèrie Estel, gravat per l’Orfeó Enric Morera, amb el títol de Concert de l’Ateneu, i té musicats dos poemes: Era un Pescador i La Rambla de les Flors.
Maria Rosa Buïgas va morir el 17 de novembre del 2016, a l’edat de 91 anys.
Us presentem alguns fragments de poemes de M. Rosa Buïgas:
Dient coses
Les hores mai no s’acaben, fan nits i fan dies, i com les ones, tornen i sempre varien
El signe del matí
Si podia aturar el pensament igual que s’agafa un cavall per la brida, tancaria els ulls a la nit i no tindria somnis de dia, pensaments que no puc aturar.
Dedicat a la casa on va viure (Can Brillas)
Avui et tinc més lluny, però et recordo tant I a la primavera, és quan et recordo més … A tu, oh casa vella, els ocells que hi habiten, i els florits rosers. …
La rosa vermella
La neu queia lentament no tenia pressa, però al jardí s’anava cobrint d’una capa espessa.
Enmig la blancor, com taca de sang, es veia una rosa vermella, que s’anava ofegant.
I va durar tants dies aquella rosa vermella, que quan es va morir, ja era primavera.
Jo la volia collir, i estava tan freda, que els pètals no va obrir, i romangué poncella.
Font: El pou del Vernís
BELLATERRA.CAT 