BELLATERRA.CAT

Bellaterra, 14 de maig de 2025

“Jo sóc un entusiasta del camp. I d’aquest, de la part del Vallès que en podríem dir grallerí. En sóc perquè hi ha recons i reconets bellíssims, perquè el paisatge és dolç i perquè la gent és cordial i, potser, perquè m’hi criaren de petit. Aquestes coses, barrejades, poden donar com a resultat un sentiment d’afecte“.

ESTAMPA DEL VALLÈS

A la primavera ja fan la seva aparició solemne les primeres avançades de mosques porfidioses, els primers grups d’estiu vestitsejants diumengers que inunden de paper de barba, de casquets blancs i de tendes de campanya estrafolàries els trens i les platges democràtiques de la costa. Van de bracet amb les primeres calors.
El sol ja comença a picar ; cal alleugerir-se malgrat no es vulgui, de roba. La necessitat del refresc és imperiosa. El quiosc de Canaletes es converteix en en un oasi, calmador de la sequedat de les nostres goles, transformant-se en paper secant.
I aquella bala de vidre, mig vermella mig blanca, que funciona al taulell sense parar, nit i dia, esdevé una fita obsessionant. Tot bevent-hi un refresc, penseu en el problema immediat que i la calor planteja : el de fugir de la ciutat, per emprendre la ruta de la mar o de la muntanya, segons les preferències de cadascun.

El fet d’haver-hi passat tot l’hivern encofurnats dóna un dret indiscutible a poder anar-hi a passar una temporada a fora, ajaçats damunt la sorra de les platges o sota l’ombra dels pins.

Jo sóc un entusiasta del camp. I d’aquest, de la part del Vallès que en podríem dir grallerí. En sóc perquè hi ha recons i reconets bellíssims, perquè el paisatge és dolç i perquè la gent és cordial i, potser, perquè m’hi criaren de petit. Aquestes coses, barrejades, poden donar com a resultat un sentiment d’afecte.

Al Vallès s’hi troben uns poblets blancs i polits, voltats de pins o de roures, que us cabrien al palmell de la mà; unes fonts delicioses, cobertes d’un toldo de verdor ufana, a través del qual a penes entrelliguen el cel, arraulides al recó més arrecerat del bosc, com els violers entre les altres plantes; fonts amarades de quietud i de calma. Us hi sentiu embolcallats d’una sensació inefable de benestar; talment suspesos entre el cel i la terra, més a prop, però, d’aquell que no d’aquesta.

Perquè hi ha uns boscos suaus, gairebé misteriosos, com de conte de fades. El renlet d’un rossinyol que, en aquella hora pesanta de sol, trenca l’ensopiment de la salzereda, us encanta. Perquè hi ha uns reguerons adormits, ombrejats de pollancres, que us somriuen des del seu mirall d’aigua clara: L’altíssim poeta Josep Carner, gourmet excel·lent del nostre paisatge, ha cantat el del Vallès amb uns versos tendres i delicats.

No hi puc fer més.. A primers de juny sento la pruïja irresistible d’anar-hi, per tal de tornar a contemplar aquells boscos i aquelles vinyes de seda; de caminar altra vegada per aquelles salzeredes ensunyades, perfumades de reïna de pi, d’olor de ginesta, de caps d’ase, de farigola, d’espígol i de romaní. Mentre hi passegeu, recercant els tocoms solitaris preferits, cau a prop vostre una pinya pesanta. Un d’aquells pins, que us ha reconegut, us l’ofereix generós. Per reveure els ruscos d’abelles i per a anar a fer costellades o a menjar arrossos a aquelles fonts, la de Sant Josep o la de Sant Joaquim, gloriosos, i per beure aquella aigua fresca i regalada que raja abundant de la panxa dels sants, travessades irreverentment per un broc de canya.

M’enfilo a l’auto de Masnou, aquell Ford baladrer que devora, afamat, les pujades, o aquell Hispano vermell, enorme, que camina a glops, que espeternega i panteixa en haver de tombar als revolts, o en muntar les pujades de la carretera, i que s’atura a reposar així que arriba al cim de Font de Cera, per tal de poder pendre embranzida en baixar després carretera avall, travessant boscos de pins, d’alzines sureres i de roures; fregant, en passar, les ginesteres, les gatoses que la voregen, i les acàcies que la cobreixen amb una teulada de verd esponerós, en una zigazaga interminable. A aquest auto jo li estic agraït. Com que camina a pос а poc, permet detallar el paisatge. El que fa quilòmetres hi passa rabent i l’esborra. A la banda dreta les vinyes, vellutades; la terra roja, grassa. Més enllà, boscos d’avellaners, d’un verd tèrbol; darrera els pins, negrosos.

Dalt del marge apareix la cresta roja d’un pollastre, encesa com una rosella. La bestiola us esguarda amb una insistència inexpressiva. Ací i allà els cirerers farcits de fruita, de color de sang. Escampades, les masies blanques, voltades de pallers daurats, l’olla delatora dalt del pal. L’aviram pica el boll, terreja, o es dispersa pels sembrats. Una pagesa, el mocador del cap tirat endavant, damunt dels ulls, per tal de resguardar-se dels raigs del sol, els arpions a la mà, us mira amb ulls somorts.

A l’esquerra la muntanya, alta, de Montornès, clapada de pins, amb les runes del vell castell feudal al cim. Darrera, Monterrat, entre boires. Davant vostre els pollanores daurats sota dels quals s’aixopluga la Font de la Ginesta, Prop d’aquesta, la Torre Tavernera, avui masia i abans palau de la noblesa vallesana, amb els retrats dels avant passats pintats a la façana, dins d’uns medallons, mig esborrats per l’acció destructora del temps.

Les gatoses i moreres que voregen el camí de la font són farcides de cargolins. El pla del davant és un bosc d’avellaners. El sol, que hi bat de ple, daura les seves fulles, afina un segon terme de pins, dóna un to d’or vell al blat, gairebé madur, i als pallers i encén el foc de les roselles, inunda de contrastos de colors violents i de grisos foscos les muntanyes; fa envermellir, avergonyides, les carenes i pinta, finalment, d’un color de vori
aquilotat uns núvols de cotó fluix que hi saltironen damunt, penjats al cel per mitjà d’un fil invisible.

Més enllà de la font, la plana ubèrrima del Vallès, estesa, com una catifa vellutada i molsuda, en una gamma de colors finíssims, amb Granollers al mig; darrera, la silueta morada de les muntanyes i damunt el cel blau. Ni un sol núvol. El cel sembla una cortina de teatre. Ho contempleu a través del marc natural que formen les soques dels arbres, les recolzades del camí o el marc de les finestres de l’auto. Es un espectacle únic. En arribar a Font de Cera, tombeu el cap. Veureu Alella, la matrona de la costa, ajaçada als vostres peus, voltada de muntanyes de sauló, clapades de vinya; la cortina blava de la mar retallada al fons, amb les taques blanques dels velers gronxadissos pel mig.

Darrera d’una gatosa, d’una mata o d’una ginestera, surt el canó d’una escopeta. En passar el revolt veieu el pagès, a l’aguait. En aquell recó de món, la temporada de la caça sol començar abans del temps. Hem passat pel davant de can Jordi i de can Curet; ja podeu dir que sou a casa. L’auto tomba i enfila la riera. Al peu d’aquesta hi ha un pal voltat de pots de llauna; detall, aquest, típic de la major part de les carreteres vallesanes. Hom els troba infal-liblement, arrambats a les soques de tots els arbres, fins a la Garriga. Els hi deixen plens i els camions, en passar, els recullen i els porten a Barcelona. En tornar, els deixen buits al mateix lloc. Quan els pagesos tornen del camp o de la vinya, se n’incauten. A Barcelona hom els reparteix tots els matins, en un tancat del carrer de Pujades, davant del Parc. La llet que contenen, llet del Vallès, espessa i dolça, coberta amb una espessa capa de nata, munyida aquella mateixa matinada i encara calenta, alimenta tot Barcelona. I perquè veieu si és badoca, la ciutat encara no s’ha adonat d’aquest fet important.

Dalt del pal un rètol amb el nom del poble, que es veu a mà dreta, escampat pels turons, com un pessebre. Les primeres cases es troben repartides en dos grups, a banda i banda de la Riera. Les altres per les muntanyes, a considerables distàncies les unes de les altres. A la banda dreta trobareu la tenda, empeltada de centre telefònic i d’estane; la carnisseria i un forn de pa on serveixen begudes i si cal us afaiten; darrera, els pins.

A l’esquerra, aquella església típica de Vallès, alegre, amarada de sol, voltada de rosers, amb el cementiri enganxat, una branca pansida de llorer dalt del campanar i un al-tar major que és un retaule amb afegits daurats i angelets grassos. Al seu costat la barberia que és, tanmateix, un dels llocs més importants del país, car, si bé us hi afaiten, també us venen espardenyes, us serveixen gots de vi ranci i moscatell del país, per sucar-hi uns quants carquinyolis, licors de tota mena, i el que és més important és que la mestressa us cou un pollastre o un conillet de bosc amb una salsa de tomàquet divina.

Davant de la barberia, la sala, una ex-quadra amb un taulell al fons. Els diumenges a la tarda s’hi fa ball amb piano de maneta dedicat a les minyones forasteres. Al vespre hi balla la jovenalla del poble. A la sala s’hi celebren els actes solemnes, els esdeveniments més importants del poble. Per exemple, el banquet que el vidu casat de nou té el costum d’oferir als compatricis, després d’haver estat obsequiat per aquests amb uns esquellots formidables; el ressopo dels músics, per la festa major; el clàssic refresc propi dels bateigs i el xocolata tradicional dels casaments. Al costat de la barberia, l’era amb els pallers; la cort dels porcs, la quadra pels cavalls, el xopluc pel carro, les gàbies de conills i el galliner. Davant de la casa l’hort, pel qual circula lliurement l’aviram. Darrera, vinya i més vinya; muntanya i més muntanya. Un camí de carro, vorejat de canyars, us emmena vers les cases de pagès, les masies, escampades per la muntanya. Es tot el viatge, ple de sorpreses inesperades. La natura es transforma a cada passa, a cada recolzada; ací és un oasi de verd, amb una font; ençà una bauma; enllà l’ombra benefactora dels pins o dels avellaners; més amunt una salzereda. Per aquest camí sol passejar el rector, cap al tard; el cigarret a la mà, el paraigua obert.

Al mig d’un camp de patateres veieu En Duran, el tender, republicà de tota la vida, en cos de camisa, arromangat de braços i de cames, regant. En passar vora seu us fa un gest amical, estil feixista, amb el braç. Ací és on comença la Vallromanes autèntica, síntesi de totes les gràcies i encisos del Vallès; la Vallromanes de la qual el vell doctor Mascaró deia, i amb raó, que era la Suïssa de Catalunya. El terreny, reny, d’una topografia aturonada i barroca, l’accentua ondulant fins a Sant Mateu.

En aquell turó, uns pins; en aquell altre, castanyers; al de més enllà, vinya; al de l’esquerra, esgraonat com una escala, hom hi ha sembrat vinya, blat, patates, pebrots, tomàtecs, cebes i mongetes, fins al cim, dalt del qual s’albira una caseta menuda, blanca com un glop de llet, i petita com una capsa de llumins. A la teulada, hom ha clavat una agulla prima que és la xemeneia. En surt un fum blanquinós que fa cabrioles al cel.

Una altra, en un altre cim, encara més enlaire. El paller, al costat, li fa de sentinella. Dalt de Sant Mateu, l’ermita, menuda, voltada de pins gegants. A mig camí, penjada a una banda de la muntanya, la masia de can Gregori, rònega; al seu costat l’esplet d’acàcies que donen ombra a la font.

Els vallromanencs anomenen poble al grup de cases de la riera, perquè és el lloc on s’improvisa el mercat; on acuden el forner de Montornés amb el carro, el del Raval amb el camió, i els diumenges el peixater de Masnou. Aquest estén els coves plens de peix a terra, sota l’ombra dels castanyers. La gent del poble i els forasters hi van a proveir.

Sota l’ombra, hom lliga la conversa. El carter, en cos d’armilla, hi reparteix les cartes i els diaris, a la sortida d’ofici; de passada, bromeja amb les minyones. La gent del poble es barreja amb els estiuejants, els quals semblen gent del país, i si no ho són, s’hi han afincat, hi han posat arrels. Mantenen converses amicals, surten de l’església plegats i esperen les nou, l’hora solemne de l’arribada de l’auto de Masnou, en el qual arribarà algun parent, esperat ja el dia abans. Els pocs estiuejants de calça blanca que hi pullulen no són pas massa ben conceptuats per la gent del país. Ultra que en aquell marc de paisatge amic hi detonen, n’hi ha molt pocs.

Passeu al poble, endinseu-vos per aquella riera, per aquells camins de vinya assolellats, pel roquerol d’aquells canyars humits que us menen suaument a la muntanya. Aleshores és quan s’escorre el vel i sorgeix davant vostre la meravella valle-sana que és Vallromanes, Quan, per fi, copseu totalment la dolçor, la bellesa d’aquell paisatge esponjós, il·luminat pel somriure de les clapes blanques d’aquelles masies alegres.

Aquell torterol enjogassat de fum que surt de dins d’un bosc de pins us descobreix una masia amagada al bell mig; dalt d’un turó, n’apareix una altra. A mida que aneu pujant en descobriu de noves. Les veieu dalt dels cims, penjades per les carenes, a punt d’estimbar-se, ajaçades al mig del bosc, sorgint dels ceps. Darrera d’aquell turó, sembrat de vinya, un paller. Darrera del paller una masia blanca, l’era al davant. Si hi entreu hi trobareu el tònic de la cordialitat vallesana. Al temps de la batuda, pels volts de Sant Joan, s’hi respira un aire calent i espès, perfumat amb l’olor de les menges suculentes que cuina la mestressa per als batedors durant les clàssiques nou hores. Entre vosaltres i la casa s’alça un núvol de palla, a través del qual veieu rodar la corpora rodona dels animals, enllustrada per la suor, i sentiu petar el fuet atiador de la tralla.

Com que l’aigua és abundant, s’hi troben fonts i més fonts; la verdura, per tant, hi creix ufana, molsuda i grassa.

Dalt de la muntanya, sota l’ermita de Sant Mateu, la font de can Gurgui, punt de reunió dels caçadors de Teià; la de Sant Joaquim, enterrada gairebé sota terra i gairebé sempre solitària. Un encís de font, coberta d’un tou de verd i sempre xopada de rosada; la de can Panna, al peu d’un roquissar enorme, en ple bosc. Dalt del roquissar treu el nas, tafanera, la vella masia pairal. Més a prop, la de les Merles, la de Sant Josep, la de cal Beco; més lluny, la font del Ferro. La llista es faria interminable. A totes, però, trobareu un encís nou, una calma novella, calmadora dels vostres nervis sotraguejats per l’hivern passat a la ciutat.

No caldria citar la font de la Ginesta perquè, de fet, és una font barcelonina ja, que tots els dies de festa s’omple de barcelonins que hi van a passar el dia. Ací al costat de l’aigua hi ha el vi. Car a prop de la font hi ha la masia on, a més de la filla, una pagesa vallesana de cap a peus, tenen un vi daurat, ni dolç ni aspre, que es la delícia dels assidus de la font.
Natura ufana, esponerosa; tanmateix, dolça, suau. Paisatge no gens espectacular; més aviat senzill, més que senzill, franc. La Suïssa de Catalunya que és Vallromanes no s’avé al motllo estereotipat de la tarja postal, escenogràfica. S’avé millor a la contemplació directa i amiga. Paisatge que no és pintat a l’oli; ho és, ans bé, a l’aquarella, amb tintes fines i delicades, diríem japoneses. Té tanta transparència que el cel hi és sempre barrejat; és tan alegre, que canta; tan acollidor, que us convida a l’amistat. Us pren de mica en mica. А рос а рос, li poseu afecte.

Dins d’un d’aquells recons silenciosos i obacs, us sentiu allunyats del món i més propicis a la bondat. La gent, igualment que el paisatge, és franca, és cordial, és alegre. Si entreu en una casa, encara que no us coneguin, hom us allarga amb gest amical la petaca i el porró. Si hi feu amistat, el dia que l’home surt de cacera, a la tornada us farà acceptar el conill de bosc que ha mort d’un sol tret. I el dia del sant de la menuda, com que fiquen l’olla gran dins de la xica, celebrant-lo amb un gran dinar, no us excuséssiu pas d’anar-hi. S’enfadarien de debò si no hi anéssiu.

Bo de debò, el paisatge. Bona de debò, i trempada, aquella gent, i amb una punta de picardia sorneguera enganxada entre nas i llavi. Tan bo, el paisatge, que es fa difícil poder-lo pintar amb paraules; cal conèixer-lo de prop, àdhuc familiaritzar-s’hi. Aleshores és quan hi trobeu mil encants diversos, mil delícies insospitades i sempre noves.

Perquè el conec de petit, perquè l’he admirat de gran i perquè, si li demaneu, us regala una salut nova de trinca, ‘i escric aquest elogi, que jo voldria fervorós i cordial si tingués una ploma brillant.

JAUME PASSARELL O RIBÓ, (Badalona, Barcelonès, 2 de novembre de 1889 — Barcelona, 5 de febrer de 1975)
Dibuixant humorístic, periodista i escriptor.

Publicà caricatures a Papitu, L’Esquella de la Torratxa, La Campana de Gràcia i El Mundo Deportivo. Fou redactor de Mirador i La Publicitat.

En el llibre Cent ninots i una mica de literatura (1930) combinà caricatures i comentaris sobre personatges de la vida barcelonina. Publicà unes biografies populars sobre L’inventor Narcís Monturiol (1935) i Pompeu Fabra (1938). Altres obres són Llibre dels llibreters de Vell i de Bibliòfils barcelonins d’abans i d’ara (1949), Homes i coses de la Barcelona d’abans (dos volums, 1968 i 1974) i La Publicitat, diari català (1971).

Font: Mirador, 19 de maig de 1932, Biblioteca de Catalunya

Read Full Post »