Davant les dades de l’Enquesta d’Usos Lingüístics de la Població 2023, publicades aquest dimecres dinou de febrer, Òmnium Cultural vol fer públiques les següents consideracions:
1. Constatem amb preocupació el descens de l’ús social del català i, per primera vegada des de la transició, el descens en el percentatge de persones que el saben parlar. Aquestes dades ens obliguen a reaccionar amb urgència, no només amb l’objectiu d’aturar la davallada, sinó amb l’ambició d’aconseguir una normalització plena del català en tots els àmbits de la societat.
2. Ens exigim treballar des del màxim rigor: tenim un país més poblat i divers que mai, amb persones que s’identifiquen i utilitzen simultàniament diferents llengües. Ser conscients d’aquest fet és imprescindible per poder desenvolupar una estratègia útil pel país.
3. No caurem en el catastrofisme ni el desanim. Les dades presentades ens ofereixen oportunitats per a continuar sumant nous parlants, i que així contribuïm a augmentar l’ús social del català. En aquest sentit, se’ns plantegen dos grans reptes com a país:
→ Universalitzar l’accés a l’aprenentatge i a l’ús del català. Hi ha més dos milions de persones que volen aprendre o millorar el català, però no se’ls està garantint, ja que, o bé no poden aprendre’l o bé l’estan aprenent, però troben obstacles per a utilitzar-lo amb normalitat. Aquesta mancança impacta en l’ús del català, ja que en els darrers cinc anys la població que té poc o cap contacte amb el català ha augmentat un mínim de 300.000 persones.
→ Multiplicar els espais de socialització en català. Els espais de socialització i vinculació emocional són fonamentals per a augmentar l’ús social del català. Per revertir la davallada del 6% en el seu ús habitual entre els sectors més joves, és essencial normalitzar-lo en els principals àmbits de socialització, especialment dels joves: escola, esport, lleure, digital…
4. No n’hi ha prou amb canvis individuals o respostes parcials, la plena normalització del català és una urgència que requereix una actuació coordinada i de país. Volem que el català sigui plenament accessible i utilitzat amb normalitat en tots els àmbits, perquè continuï sent llengua de cohesió, pertinença i d’oportunitats per a tothom. Omnium Cultural ja hi estem treballant i comptarem amb tothom per fer-ho possible.
“A cap dels canals oficials de WhatsApp de l’EMD hi la la presència de notícies dels partits de l’oposició Gent per Bellaterra ni ERC de Bellaterra”
2010 i 2023, primer i últim número de la revista municipal en paper EMD Informa
LLUIS TORRES|Des de 2023, quan el partit polític Bellaterra Endavant començà la gestió de l’EMD amb la presidència de Josep M. Riba, no han publicat a la revista impresa local municipal EMD Informa, -en canvi ha pagat milers d’euros públics en publicitat i notícies encarregades al mitjà privat Bellaterra Diari, -d’aparició mensual en paper i digital-. En canvi, l’EMD sí ho fa a través del seu canal de WhatsApp EMD Informa i amb un altra anomenat Bellaterra TV, (res a veure amb un canal televisiu). A cap d’aquest canal hi la la presència de notícies dels partits de l’oposició Gent per Bellaterra ni ERC de Bellaterra.
La participació dels Estats Units amb Rússia a les converses de pau d’Ucraïna, com si fos una part concernida en el conflicte és un sense sentit que no augura res de bo.
Bellaterra, 18 de febrer de 2025
Enrique Arias Vega (Bilbao, 1943) 📷 CEDIDA
ENRIQUE ARIAS VEGA| A Trump li interessa que la guerra s’acabi com més aviat millor, per dedicar-se a la reconstrucció d’un país devastat, al preu que sigui aquest final. Rússia, per la seva banda, és lògic en un país invasor. es negarà a tornar a les fronteres del 2014, abans de l’annexió de Crimea.
Ja tenim, doncs, l’escenari del postconflicte després de les converses entre les dues potències, a les quals importen un comí els interessos d’Ucraïna i que de servir d’alguna cosa ho fan per blanquejar Putin, que passa de ser un enemic de la humanitat a un líder amb opció al diàleg.
Els dos països reunits a Aràbia Saudita han exclòs de la seva trobada no només Ucraïna, sinó la Unió Europea, demostrant així la irrellevància amb què consideren l’Europa occidental, que ha portat Rússia a admetre que Kíev pot arribar a ser membre de la UE, encara que no de l’OTAN, és clar.
Així doncs, ja tenim prefigurat el futur d’Ucraïna, segons el disseny de les grans potències: pau per territoris. O sigui, que Moscou acceptarà deixar en pau allò que quedi d’Ucraïna –sigui aquest el tros que sigui–, limitant el seu paper internacional i convertint-la de fet en un país desmilitaritzat.
Aquesta, dic, ha estat la participació final dels Estats Units en el conflicte, després d’haver estat donant l’administració Biden armament amb el qual Kíev ha pogut resistir l’envestida russa. conformar-se amb allò que sigui.
Això no és obstacle per donar suport a l’expansionisme rus a les portes d’una Europa feble i desunida i que no ha sabut fer front al gran repte que ha tingut i té al davant.
*Enrique Arias Vega és diplomat a la Universitat de Stanford, porta escrivint gairebé quaranta anys. Els seus articles han aparegut a la major part dels diaris espanyols, a la revista italiana Terzo Mondo i al diari Notícies del Món de Nova York. Entre altres càrrecs, ha estat director d’El Periódico de Barcelona, L’Adelanto de Salamanca, i l’edició d’ABC a la Comunitat Valenciana, així com director general de publicacions del Grup Zeta i assessor de diverses empreses de comunicació. En els darrers anys, ha alternat les seves col·laboracions en premsa, ràdio i televisió amb la literatura, havent obtingut diversos premis en les dues tasques, entre ells el nacional de periodisme gastronòmic Álvaro Cunqueiro (2004), el de Novel·la Corta Ategua (2005) i el de periodisme social de la Comunitat Valenciana, Convivir (2006).
“Candel era autodidacte, però tenia una forta cultura popular; va millorar el seu coneixement del català fent classes particulars amb Joan Triadú. Sempre va viure al mateix lloc, el barri del port“.
L’escriptor Paco Candel, en una imatge d’arxiu 📷 Fundació Candel
Francesc Candel va néixer al municipi valencià de Cases Altes (Racó d’Ademús) el 31 de maig de 1925. Als dos anys la seva família es traslladà a Barcelona, on els seus pares es van instal·lar, primer, a les barraques de Montjuïc i, després, al carrer d’Ulldecona de les Cases Barates de Can Tunis, que inspirarien el seu llibre «Donde la ciudad cambia su nombre» (1957)
Tot i ser pobres, doncs, no pertanyien a les famílies més colpejades per la misèria, cosa que li va permetre tenir una adolescència relativament normal: va poder escolaritzar-se a Sant Raimon de Penyafort, un centre progressista que hi havia a la Zona Franca, per després trobar feina en oficis tan diversos com els de ceramista, decorador, comptable, mecànic o dissenyador de bijuteria.
La seva autèntica vocació, però, era ser pintor, si bé el fet de contraure la tuberculosi el 1947, va acostar-lo a l’àmbit pel qual ha passat a la memòria popular: l’escriptura. Postergat al llit per la malaltia, va començar a devorar les obres del novel·lista holandès Maxence van der Meersch i el francès Abbé Pierre, fins a convertir-se en un lector empedreït, cosa que el va llançar a retratar les vides dels obrers que l’envoltaven.
D’aquest període destaquen dos llibres que encara son una guia per entendre el fenomen migratori que aleshores poblava la rebotiga de la Barcelona: Hay una juventud que aguarda (1956) i, ambientada al mateix barri de Can Tunis, Donde la ciudad cambia su nombre (1957), que gairebé li costa el linxament dels veïns que se sentin al·ludits en la novel·la.
La veu dels sectors populars
De Can Tunis ja no es mouria mai més. Per bé que sempre es desplaçava amunt i avall, allà hi havia conegut la Maruja, amb qui es va casar i va tenir dos fills, la Marujita i el Paquito, un territori silenciat del qual volia narrar com les famílies intentaven prosperar en la nova societat d’acollida. Així queda recollit a Els altres catalans (1964) un llibre que, a mig camí entre el reportatge i l’assaig, va consagrar aquell home afable com la veu “dels altres”: la gernació d’immigrants que, entre l’aïllament i la incomprensió, maldaven per llaurar-se un futur a la primera corona de Barcelona.
L’enyorat Manuel Vázquez Montalbán deia de Candel que era “un dels millors representants del denominat realisme social, amb escenes lúdiques i poderoses que són una excel·lent descripció dels àmbits i condicions de vida dels cinturons urbans, els qui que van créixer salvatgement sense cap altre impuls que la fam, les mancances de tota mena i l’emigració“.
‘Els altres catalans‘ va consagrar Candel com la veu dels immigrants que maldaven per llaurar-se un futur
Van ser aquells escrits, directes i propers, que van convertir-lo en un dels cronistes més apreciats i prolífics de l’època. De fet, entre 1956 i 1975 va publicar 35 llibres, entre novel·les, assajos, contes i altres gèneres literaris, encara que va ser amb Els altres catalans i Ser obrero no es ninguna ganga (1968), parcialment censurat pel règim franquista, els que van obrir-li les portes al periodisme.
La seva obra com a autor literari i periodístic va ser prolífica. Més de cinquanta llibres, novel·les, contes i assaigs, alguns d’ells en doble versió català i castellà, i un munt d’articles periodístics i reportatges publicats pràcticament a tots els diaris de Barcelona i a desenes de revistes i publicacions.
La seva obra com a autor literari i periodístic va ser prolífica. Més de cinquanta llibres, novel·les, contes i assaigs, alguns dels quals en versió doble, en català i castellà, i un munt d’articles periodístics i reportatges publicats pràcticament a tots els diaris de Barcelona i a desenes de revistes i publicacions.
Francesc Candelva destacar per la seva contribució a la configuració de l’ideari col·lectiu sobre la immigració.
Va focalitzar els seus esforços i energies a reivindicar les eines que havien de fer possible la integració de les persones immigrades a la societat i cultura catalanes, l’escola i l’ordenació territorial, i va denunciar els problemes dels habitatges on vivien els immigrants (barraques, rellogats, monoblocs, etc.). La seva trajectòria cívica i política va estar marcada també pel compromís amb els més desafavorits i amb la voluntat d’integració de la immigració.
Era simpatitzant del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), i el 1977 fou elegit senador a les Corts espanyoles per la demarcació de Barcelona sota la candidatura de l’Entesa dels Catalans. El 1979 fou elegit regidor de l’Hospitalet de Llobregat per la llista del PSUC, i es va fer càrrec de la regidoria de Cultura.
Entre els nombrosos reconeixements cal destacar que l’any 1983 va rebre la Creu de Sant Jordi, i el 2003, la Medalla d’Or de la Generalitat.
Abans de morir el 23 de novembre de 2007, a l’edat dels 82 anys, Candel encara va tenir temps per crear la Fundació que porta el seu nom, des d’on es promouen estudis sobre la immigració, i captivar l’opinió pública amb altres píndoles d’un periodisme que l’ha entronitzat, en l’imaginari col·lectiu, com l’escriptor dels obrers.
La Fundació Candel és una entitat sense ànim de lucre que va ser creada l’any 2005 pel propi Paco Candel amb l’objectiu de preservar la seva obra literària. La Fundació es troba al barri de la Marina de Port, al districte de Sants-Montjuïc, a Barcelona, espai central en la vida de l’autor i de les seves obres.
L’Ajuntament projecta un nou districte al Turó de Can Camps amb 3.000 habitatges en sòl públic per donar resposta a la demanda habitacional a Sant Cugat
El nou barri, amb 3.000 habitatges, podria triplicar els habitants de Bellaterra, també situat a l’altra banda de l’AP7.
Bellaterra, 18 de febrer de 2025
Recreació del nou districte a Sant Cugat 📷 CEDIDA
El pla preveu la construcció de 2.000 habitages d’HPO, en règim de lloguer, i 1.000 en règim de cessió d’ús a preu assequible
L’ecodistricte multiplicarà per quatre el parc d’habitatge públic de lloguer de Sant Cugat
Els habitatges de 60 m2 de lloguer tindran un preu 600 euros de mitjana (10 € m2) i els de cessió d’ús assequible de 200.000 euros (3.000 € m2)
Els habitatges s’edificaran amb estrictes criteris de sostenibilitat i sistemes de construcció innovadors que permetran abaratir els costos
El disseny de l’Ecodistricte 2030 compta amb la col·laboració dels prestigiosos estudis d’arquitectura Batlleiroig i B720 Fermín Vázquez
L’Ajuntament de Sant Cugat ha presentat avui un ambiciós pla urbanístic per donar resposta a la demanda habitacional a la ciutat. Des de l’inici del mandat, aquesta és una de les prioritats del govern municipal que, durant el darrer any i mig, ha explorat diferents alternatives per elaborar un pla de xoc per atenuar la dificultat de l’accés a l’habitatge, principalment, dels joves de Sant Cugat.
El nou projecte planteja la construcció de 3.000 habitatges en terrenys públics a l’àmbit de Can Sant Joan. D’aquests, 2.000 seran de HPO, en règim de lloguer, i 1.000 en cessió d’ús assequible a preu regulat.
Pel que fa als habitatges en règim de lloguer, tindran una mitjana de 60 m2 i un cost aproximat de 10 € m2, segons el mòdul oficial establert per la legislació vigent. Els habitatges assequibles en cessió d’ús, regulats per les condicions de la concessió del dret de superfície, tindran un cost molt inferior al valor del mercat.
El desenvolupament del pla permetrà a l’Ajuntament multiplicar per quatre el parc públic que gestiona actualment Promusa, i sumar-hi 2.000 nous habitatges de lloguer d’HPO amb rotacions periòdiques. Els 1.000 habitatges en cessió d’ús s’incorporaran al patrimoni públic un cop acabada la concessió.
LLUÍS TORRES|Aprofitant el tema de la fallida pujada de sou desitjat per Josep M. RibaFarrés, president de l’EMD, -amb els vots en contra de Chus Cornellana, vocal independent dins el partit Bellaterra Endavant, més els vocals dels partits locals Gent per Bellaterra, i ERC-, compartim la crònica del nostre veí Ignasi Roda Fàbregas, publicada per Bellaterra.Cat, aquell dia 14 d’octubre de 2010, molt poc després de crear-se l’EMD. CiU Bellaterra, presidit per Fèlix Riba Farrés, ja es va mostrar oficialment contrari als sous creats a l’EMD, -amb unes competències minimes-. Seria d’agrair més opinions crítiques i actuals del nostre veí autor.
Ignasi Roda Fàbregas i el seu llibre Bellaterra, 1930-2005
IGNASI RODA FÀBREGAS|Tothom té dret a cobrar per una feina. Aquest axioma, i en una societat com la nostra, no l’hem de qüestionar perquè és par inherent al sistema.
Tanmateix un dret no implica una obligatorietat i la persona té la opció de cobrar o no segons li abelleixi.
En el cas de la renuncia a percebre diners per una feina, el motiu pot ser diferent segons els cassos: un favor, l’altruisme, la no necessitat, i fins i tot una manera de figurar, que de tot n’hi ha. A Bellaterra, i majoritariament, els que han esmerçat feina per la comunitat ho han fet sempre de manera altruista . Vull possar l’exemple de les diferents juntes que han regit els destins de, la Unió de Propietaris, primer, i després la Unió de Veïns. En destaco aquesta perquè és la més antiga, però podria citar totes les Associacions que conviuen a casa nostra. També vull fer menció de la magnífica feina dels monitors del GEB que, a més d’altruistes és vocacional, tot un altre estadis més transcendent.
En algunes ocasions -i crec amb bon criteri- la Unió de Veïns va tenir l’encert de contractar gestors professionals que és feien càrrec de les feixugues gestions amb l’Ajuntament. Això alliberava de burocràcia la junta, cosa que els permetia fer una acció més social i veinal. Cal dir però, que la renúncia a cobrar uns diners per la feina feta no eximeix de ser rigorós alhora de fer la dita feina. És més; mai s’ha de justificar una mala gestió pel fet de no cobrar-la.
La responsabilitat moral d’un voluntariat és tant o més compromesa que la no voluntària. Tot aquest preàmbul ve a conte per la polèmica suscitada pels sous que, ara regeixen l’EMD Bellaterra, s’ha otorgat, un sou al qual hi tenen tot el dret, ja que fan una feina i cal cobrar-la. No val a dir que, fins ara, ningú havia cobrat per treballar per la comunitat ja que, el no fer-ho era una opció personal que res té a veure amb les circunstancies actuals. Tenim una EMD, un òrgan legislatiu el qual contempla el règim de renumeració dels seus càrrecs.
La Polèmica però, sorgeix alhora de quantificar aquest sous, i aquí és quan entrem en el terreny ètic o moral.
Les empreses privades estableixen (o haurien d’establir) els seus sous en funció dels seus beneficis. Les empreses Públiques en funció dels seus recursos. En el cas de les primeres, tots sabem fins a quin punt es pot arribar a distorsionar els criteris en la aplicació de sous. La privacitat es pot permetre el luxe de ser inmoral. No pas l’empresa pública i, en aquest cas, una EMD. Els recursos de que disposa un ens públic no sempre (per no dir quasi mai) es corresponen a les necesitats. L’actual endeutament dels municipis n’és un exemple prou evident. L’EMD de Bellaterra neix en un moment de crisi, quan a tothom se li demana estrèyer el cinturò. També neix amb un pressupost molt minso amb el que tan sols es podrà fer front a les despeses que generin les seves, també, minces competències. A aixó cal afegir que, tan la Presidència com les vocalies s’han triat a menys d’un any vista de les properes eleccions municipals i que per tant tenen la precarietat que els hi otorga la curta durada del seu mandat.
Totes aquestes circumstàncies em fa pensar si la decisió de Gent per Bellaterra de fixar-se uns sous que, quantitativament, representen vora un terç del pressupost de l’EMD, pot ser o no, èticament desarcertada.
Repeteixo que estan en tot el dret de cobrar per la seva feina, però Dret i Ètica, sovint van per camins diferents. Cal reflexionar sobre tot això, tant la societat civil com els que ara exerceixen de polítics. A aquest darrers també dir-los que procurin fer-nos partícips de totes les decisions que ara prenguin ja que poden condicionar la gestió dels qui, el proper any, seran escollits per regir l’EMD. Potser seran els mateixos però, si no ho són, tot allò que ara facin, en aquest breu temps de govern, pot hipotecar el futur de la recent estrenada EMD de Bellaterra i això sí fora començar amb mal peu.
Catalunya Metropolitana: Dubtes per la decisió de Bellaterra de deixar de pertànyer a Cerdanyola i annexionar-se a Sant Cugat: què se sap del procés?
LLUÍS TORRES|Compartim aquesta interessant crònica de Jordi Pascual Mollá, redactor cap d’elCugatenc, publicat a Catalunya Metropolitana, sobre el procés de l’annexió de Bellaterra a Sant Cugat del Vallès.
JORDI PASCUAL*✍️Els dos ajuntaments i l’entitat municipal descentralitzada es mostren prudents després que la darrera sentència del TSJC obligui Cerdanyola a iniciar el tràmit per portar l’afer a la Generalitat.
Cerdanyola (PSC) ni el de Sant Cugat (Junts i ERC) fan declaracions públiques sobre la possible annexió de Bellaterra a Sant Cugat. Només el departament de premsa de l’ajuntament de Cerdanyola especifica els passos a seguir arran de la darrera resolució judicial, rebutjant fer més declaracions: “Se’ns ha notificat formalment la fermesa de la sentència i li donarem compliment iniciant en dos mesos la tramitació de l’expedient sobre la base de la sol·licitud de la comissió promotora. La sentència no predetermina el resultat final de l’expedient doncs serà la Generalitat qui el resolgui”.
La darrera resolució, emesa a finals de gener, dona fermesa a la sentència emesa el passat mes de juny, quan el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) instava l’Ajuntament de Cerdanyola a iniciar l’expedient d’alteració del municipi presentat el 2019 per una comissió de veïns creada pocs mesos abans, Bellaterra és Sant Cugat. El consistori cerdanyolenc va presentar un recurs en contra de la resolució però el mateix TSJC ha notificat que el recurs no prospera i la sentència esdevé ferma.
Davant d’això, ni l’alcalde de Cerdanyola, Carlos Cordón (PSC), ni el de Sant Cugat, Josep Maria Vallès (Junts), fan cap valoració política. Tampoc el president de l’EMD de Bellaterra, Josep Maria Riba (Bellaterra Endavant), fa, per ara, cap pronunciament al respecte.
Mentrestant, el president de la comissió veïnal que ha impulsat el procés, Miquel Vázquez, explica que l’Ajuntament de Cerdanyola té entre sis i nou mesos per incorporar els informes tècnics a l’expedient iniciat arran de la recollida de signatures promoguda per la comissió, que va aconseguir que prop del 60% de la ciutadania bellaterrenca sol·licités l’annexió a Sant Cugat. Quan l’informe estigui enllestit, el consistori veí l’haurà d’enviar a la Generalitat, que podrà sol·licitar més documentació i demanarà el posicionament als dos ajuntaments afectats.
“La decisió ha d’estar basada en criteris tècnics, no polítics”
“La decisió ha d’estar basada en criteris tècnics, no polítics”, defensa Vázquez, tot interpretant la normativa que regula la possible annexió, “Bellaterra té superàvit respecte als impostos que recapta l’Ajuntament de Cerdanyola i, per tant, l’annexió no tindrà cap cost econòmic per a l’Ajuntament de Sant Cugat”. El president de la comissió insisteix que el vincle social de Bellaterra és més estret amb la nostra ciutat que amb Cerdanyola i defensa que l’annexió no hauria de suposar perdre l’autogovern: “La llei que regula l’annexió no especifica què passa amb l’EMD i per això nosaltres interpretem que no s’extingirà. Tenim un informe no vinculant que diu que no desapareixeria. Una altra cosa és la negociació amb Sant Cugat, on es pot decidir mantenir-la, donar-li més competències o fer-la desaparèixer”.
Què diu la llei sobre la possible annexió?
La comissió impulsora basa la seva petició d’annexió en un decret català aprovat el 2007 en què s’especifica la possibilitat que una part d’un municipi o de diversos municipis s’agreguin a un altre sempre i que es garanteixi que “després de l’alteració, el municipi o els municipis afectats disposaran dels recursos ordinaris suficients per prestar els serveis mínims obligatoris que estableix la legislació de règim local” i que “el municipi al qual es fa l’agregació tingui més potencial demogràfic i econòmic que la part del municipi objecte de segregació”.
La norma recull que alguns dels motius que fan necessari o aconsellable la segregació i l’annexió han de ser d’índole geogràfica, demogràfica, econòmica o administrativa, motius que la comissió ciutadana ha esgrimit de forma continuada des de l’inici de la reivindicació ara fa més d’un lustre. Complint aquesta norma, la comissió, que es va crear a finals del 2018, va aconseguir superar el suport de més d’un 50% del cens estipulat pel decret.
Els resultats finals es van presentar al mes de maig de l’any següent: 1.200 signatures que representaven un 60% del cens.
Arran de l’èxit de la recollida, la comissió va entregar la petició i les signatures a l’Ajuntament de Cerdanyola el mes de juny del 2019 tot i que l’alcalde Cordón, que tot just assumia el càrrec, va desestimar l’expedient amb un decret d’alcaldia al mes d’agost. Va ser arran d’aquella denegació que la comissió va impulsar un procés judicial en contra de l’Ajuntament, amb una primera resolució el mes d’octubre del 2022 en què es donava la raó a la comissió. L’Ajuntament va recórrer novament però el mes de juny passat el TSJC va refermar que el consistori havia d’iniciar la tramitació, una sentència que el govern cerdanyolenc va recórrer novament però que ha acabat amb la fermesa de la sentència arran de la resolució del mes passat.
La resolució definitiva de l’expedient depèn del govern de la Generalitat
Segons el decret, les administracions afectades han de facilitar totes les dades i informació necessàries a la comissió ciutadana perquè aquesta elabori la petició d’inici de l’expedient i, després, han de ser elles les que tramitin la sol·licitud per elevar-la a la Generalitat, que és el punt en què ens trobem arran de la darrera sentència. La resolució definitiva de l’expedient depèn del govern de la Generalitat, que haurà d’emetre un decret. Tot i que la normativa se centra en els criteris tècnics, com ara la viabilitat econòmica del canvi, no especifica quin pes tenen els posicionaments polítics dels municipis afectats.
Alhora, en cas de prosperar, el decret estipula règims transitoris en la governança municipal. Per exemple, si l’annexió prosperés i es produís abans de les eleccions municipals del 2027, la suma dels 3.000 habitants de Bellaterra faria que Sant Cugat superés els 100.000 habitants. A partir d’aquesta xifra, la ciutat hauria de tenir dos regidors més. Es contempla, llavors, cobrir “la diferència amb vocals gestors designats pel conseller de Governació i Administracions Públiques”.
I l’EMD?
La norma, en canvi, no estipula què passaria amb l’EMD ja que ni obliga a la dissolució ni al manteniment. Tot depèn de la interpretació de la norma ja que, sense una legislació pròpia de les EMDs i, per tant, basant la seva constitució en altres normatives, aquestes institucions se sustenten en la cessió d’unes competències bàsiques per part del municipi del qual formen part. Alhora, la negociació de convenis competencials i econòmics permet ampliar les competències més enllà de les bàsiques que han de tenir les EMDs.
Valldoreix, per exemple, té moltes més competències que les bàsiques gràcies a aquests convenis, que hores d’ara estan pendents de renovar.
L’EMD Bellaterra, per la seva banda, ha iniciat el procés per definir nous convenis que permetin ampliar l’autogovern. Si el canvi de municipi suposa deixar sense efecte la cessió de competències o si aquesta cessió es manté al nou ajuntament no està estipulat al decret. El que és clar és que la negociació dels convenis passaria a dependre d’un altre ajuntament.
La llei impedeix crear noves EMDs però no especifica què passa si una EMD canvia de municipi
Alhora, la llei de Racionalització i Sostenibilitat de l’Administració Local (LRSAL) impedeix crear noves EMDs, motiu pel qual el veïnat de la Floresta que pretenia arribar a aquesta fita va haver de fer marxa enrere i centrar-se en aconseguir més autogovern. Això significa que, si no canvia la norma, la hipotètica desaparició de l’EMD de Bellaterra arran de l’annexió al nostre municipi no es podria resoldre amb la creació d’una nova EMD de la mà de l’Ajuntament de Sant Cugat.
Tot i que per ara la llei segueix inalterable, el president de l’Agrupació d’EMDs de Catalunya i actual president de Valldoreix, Juanjo Cortés (Valldoreix Plural), ha iniciat una ronda de contactes amb els partits amb representació al Congrés dels Diputats per intentar modificar la norma en el que afecta a les EMDs, sobretot centrant-se en aspectes d’autonomia com garantir que l’incompliment de la regla de la despesa no suposa l’eliminació de l’administració descentralitzada.
Recorregut històric de la reivindicació
L’EMD de Bellaterra es va crear el 2010 però, només un lustre després, es feia evident el descontent d’una part de la ciutadania i dels partits respecte a la relació amb Cerdanyola. El mes de setembre del 2015, l’EMD de Bellaterra, encapçalada llavors per Ramon Andreu (Gent per Bellaterra), va fer una consulta ciutadana per preguntar si l’EMD s’havia de constituir com un municipi independent. Amb un 54% de participació, un 95% dels votants va dir que sí. “Es dona la situació que les decisions de la comunitat de Bellaterra les estan prenent persones d’una altra comunitat que no tenen cap interrelació amb aquesta”, deia el president en una entrevista a aquest mitjà poc després de la consulta, “les decisions de Bellaterra es prenen en base a les necessitats d’una comunitat que no té res a veure”.
“Els bellaterrencs van abans a Sant Cugat, Sabadell i Barcelona que a Cerdanyola”
La via per esdevenir municipi no va prosperar i dos anys més tard, tenint la consulta com a precedent immediat, es va crear la comissió ciutadana que demanava l’annexió. “Ja al 2012 vam estudiar si teníem una singularitat pròpia i quins eren els hàbits dels bellaterrencs, que estan més enfocats cap a Sant Cugat que cap a Cerdanyola”, deia Vázquez en representació de la comissió que s’acabava de crear en una entrevista a aquest mitjà, “amb una enquesta vam veure que en hàbits de consum i ús de serveis els bellaterrencs van abans a Sant Cugat, Sabadell i Barcelona que a Cerdanyola”.
La petició de segregació i annexió va seguir el seu camí no exempta de polèmica perquè, mentre fins a un 60% de la ciutadania acabava fent suport a la petició, el vocal Quim Oltra (ERC) denunciava que l’EMD de Bellaterra s’havia gastat 15.000 euros el 2013 per un estudi amb arguments favorables a l’annexió. Entre els arguments, tal com va destapar Bellaterra Diari i elCugatenc, constava un de dirigit a la llavors alcaldessa de Sant Cugat, Mercè Conesa (CiU), a qui se li garantia “una bossa de vots favorables a l’equip de govern de Sant Cugat”, una idea que el propi informe especificava que s’havia d’excloure de qualsevol document escrit. És un informe que, tot i que ja parlava d’annexió, es va fer abans de l’aposta independentista de Gent per Bellaterra amb l’impuls de la consulta sobre la constitució com a municipi.
Arran de la creació de la comissió ciutadana el 2018, Gent per Bellaterra i Convergents es van mostrar favorables a l’annexió mentre que ERC plantejava dubtes. Tampoc el govern de Cerdanyola veia amb bons ulls la proposta. De fet, la majoria de l’oposició cerdanyolenca també es mostrava prudent mentre que els partits santcugatencs es mantenien a l’expectativa. Sense renunciar a l’annexió, Andreu va proposar reprendre la negociació del conveni amb l’Ajuntament de Cerdanyola abans d’acabar el mandat passat.
Les darreres eleccions van apartar del govern el president que havia impulsat la consulta del 2015
Les darreres eleccions municipals van apartar del govern a Andreu, que es mantenia com a presidenciable de Gent per Bellaterra. Josep Maria Riba, candidat del nou partit Bellaterra Endavant, que va tenir el suport de Jordi Macarulla –fins llavors representant de Convergents–, va guanyar la presidència amb 817 vots (un 58%). També canviava la composició de la Junta de Veïns, que passava a tenir cinc vocals de Bellaterra Endavant, dos de Gent per Bellaterra i un d’ERC.
El canvi de govern no ha suposat apartar la possibilitat de l’annexió, tal com va reconèixer Macarulla, actual portaveu de Bellaterra Endavant i vocal al govern de l’EMD, a una entrevista a Bellaterra Diari: “No podem oblidar que estem immersos en un procés d’annexió a Sant Cugat gestionat per la comissió veïnal ‘Bellaterra és Sant Cugat’. D’una forma o altra ha de tenir el suport d’aquest govern donant resposta al 61% dels veïns de Bellaterra que es van mostrar favorables a aquesta annexió”. Segons el mateix mitjà, l’inici de la negociació del nou conveni es va fer sense descartar la via de l’annexió.
*Jordi Pascual Mollá és periodista i cap de redacció d’elCugatenc. Col·laborador de Catalunya Metropolitana, Dialogal, Ràdio Floresta, Cugat Mèdia i altres mitjans locals. Implicat a La Politja, pol cooperatiu de Sant Cugat, i a la Universitat Internacional de la Pau.
El diari Catalunyametropolitana.cat està editat de forma col·laborativa per disset mitjans de comunicació de proximitat i la fundació Periodisme Plural. El seu àmbit són les comarques del Baix Llobregat, Barcelonès i el Vallès.
LLUIS TORRES|De gener a març és temps de mimoses a Bellaterra, un arbre perenne de creixement ràpid que pot arribar als 12 metres d’alçada. Presenta una escorça grisenca o blanca, molt ramificat, i s’utilitza sovint en jardineria com a planta ornamental. Últimament, pel seu bonic i espectacular color groguenc i olor, també es venen a moltes floristeries de Catalunya.
Mimosa a Bellaterra
LA MIMOSA (Joan Maragall, 8-11-1909)
Avui la mimosa altiva se m´ha posat al davant tota plena d´arracades i pènjolls i fils daurats, S´ha fet una minyonassa que no ho hauria dit mai: tan xica que la plantàrem i tan prima d´un sol tany!… Ara fins m´ha fet respecte amb aquesta majestat que fa anar les arracades, vanitosa ençà i enllà… Dèu te guard galant minyona!… Mil perdons…que Dèu te guard!
Compartim la notícia que ens envia el nostre veí Ignasi Roda Fàbregas, i des de Bellaterra.Cat aprofitem per transmetre a tota la seva família el nostre condol pel traspàs de l’Anna Maria Rosa Pérez
El passat 28 de gener va morir l’Anna Maria Roda Pérez, germana del nostre veí il•lustre Frederic Roda Pérez i del qui l’any passat es celebrava el centenari del seu naixement.
D’esquerra a dreta i a dalt: Isabel M., Frederic, Lluïsa, Pepa. A baix i entre els pares Frederic i Pepita, l’Anna Maria 📷 Foto cedida per Ignasi Roda Fàbregas
L’Anna Maria és la filla petita de Frederic Roda Ventura. Potser molts veïns no sabran qui és aquest personatge o en tinguin notícia perquè ara el carrer que du el seu nom té prioritat en entrar al Camí Antic de Sant Cugat, una decisió tant absurda com perillosa.
La mare de la Tianna, que és com l’anomenen tots els seus nebots, es deia Pepita Pérez de Cambra i les seves germanes, la Lluïsa, que està a punt de fer 110 anys i la Isabel i la Pepa que ja són mortes. Ella, i amb la seva família, va ser una de les primeres en instal•lar-se a Bellaterra, en una casa que hi ha davant per davant de la guarderia d’en Pitus i que ja no és de la família.
L’Anna Maria va participar activament en els actes sacramentals que organitzava el seu germà a les escalinates de l’església i formava part del jovent actiu de la comunitat. També de jove va estudiar declamació, però la seva vocació la va trobar en el museu de Barcelona i més concretament en la secció de conservació i arxiu de cartells. També tenia la gran passió de col•leccionar postals, però, la gran passió van ser els seus nebots, fins a 26, i que l’adoràvem.
És bo recordar els antics veïns de Bellaterra i dedicar-los-hi una ressenya des d’aquest diari. Els nebots sempre la tindrem present.
BELLATERRA.CAT 