LLUÍS TORRES|Avui compartim un petit relat signat per Esteve Font sobre l’esplendorosa Bella-Terra, aparegut a l’únic número 1 de la revista SPORT CLUB BELLA-TERRA, pocs dies abans de l’inici del cop d’estat franquista del 18 de juliol de 1936.
Auca de Bellaterra per Valentí Castanys
ENTUSIASME
Bella-Terra! Quin nom més encertat!
Boscúria; quietud sols trencada pel refilar del rossinyol. Paratge meravellós prop de la ciutat i lluny dei seu treball.
Cases, xalets, arbredes i muntanyes: cantar d’ocells i remor d’aigua.
Des de dalt, veus pobles i més poblets que al vespre lluen com estels en la nit clara; i de dia, el cel net d’un color tot blau.
A més de 250 m. sobre el mar
Corren per plans i muntanyoles jovenalla optimista i prometedors de millors temps, tot fent via als camps d’esports, lluny de tota preocupació d’estudis i de negoci.
Talment sembla un altre món. Fonts abundoses d’aigua meravellosa que conforta l’esperit del bon fontaire. Optimisme i joventut arreu.
Bella-Terra, palau de quietud amb els seus boscos i excursions, bells indrets i jovenalla, fonts i pins… i amistat.
Els 3 restaurants, (Blanc, Can Edo i El Pedregar) tancats des de fa anys i panys, segueixen anunciats al tòtem de la Plaça del Pi. Tot hi saber-ho els gestors de l’EMD, no ho tenen en compte ni ho modifiquen. Esperem ho modifiquin abans de la Festa Major 2024 per no descontrolar els turistes o visitants
LLUÍS TORRES| La prunera Bistrita, Starley o President ens dóna fruit en abundància. Va ser conreada per Thomas Rivers en Sawbridgeworth, Hertfordshire (Regne Unit) i introduïda el 1901. Va rebre el Premi RHS del Mèrit en 1895 i un primer certificat de classe en 1905. Les bones qualitats de conservació han fet una varietat comercial d’èxit gairebé a tota Europa i especialment a l’Europa central, on és una de les fruites més apreciades per elaboració de confitures i el prestigiós aiguardent amb diferents noms segons el país: Slobovitz, Palinca, Tuica, Veille Prune…. També s’utilitza per la pastisseria, en forma de crostades i bombes amb pa ratllat i sucre.
Cestella amb prunes Bistrita, Stanley o President 📷 BELLATERRA.CAT
Aquest 18 d’agost de 2024 hem recoltat 25 kg -d’una sola prunera-, però l’any anterior només el 50%, uns 12 kg.
La polpa de la pruna Bistrita o Stanley és de color groc daurat, ferma, sucosa. Blau fosc, pell glaçada. Amb un gust agradable i no enganxós, suporta ser sacsejat i transportat bé. Es pot mantenir durant 4-6 setmanes. Període de maduració a Bellaterra: mitjans- finals d’agost
La seva pell és llisa i presenta un to morat i la seva polpa és de color és de color blau morada. És ovalada i destaca per la seva gran grandària i suculència. És molt dolça i ideal com a postres, com pastisseria en forma de crostades i l’especialitat găluște cu prune “bombes dolces de prunes”; en alemany: Zwetschkenknödel; en hongarès: szilvás gombóc; en txec: švestkové knedlíky) són tradicionals originàris dels països que conformaven l’imperi austro-hongria. S’elabora amb patates, farina, ous i prunes.
Les prunes Bistrita, Stanley o President tenen propietats beneficioses per l’organisme, ja que reforcen els processos d’eliminació de toxines del nostre sistema enfortint el cos contra agents infecciosos.
Prunes Bistrita, Stanley o President
Plantació
El pou de plantació ha de tenir una superfície d’almenys 80×80 cm i una profunditat de 80 cm. Abans de plantar, escurceu una mica l’arrel i traieu els fils de l’arrel trencats.
Abans de plantar, poseu l’arrel en un bol amb aigua durant almenys un dia.
En comparació amb el nivell del sòl, els arbres es planten a la mateixa profunditat que abans de la plantació.
Quan planteu, poseu terra solta al voltant de l’arrel, però assegureu-vos que el punt d’empelt no arribi per sota del terra.
Després de plantar en una superfície d’1 m2, cobriu el sòl amb torba o fems barrejats amb palla, protegint així l’arbre de l’assecat.
A la primavera, repetiu el reg setmanal, prenent cada cop 15-20 l d’aigua per cada arbre, durant aprox. dos mesos.
Escurceu lleugerament els brots. Planteu-los tant com sigui possible en un lloc assolellat, perquè la llum solar influeix favorablement en la producció de substàncies aromàtiques, vitamines i el color de la fruita.
A la llum del sol, la rosada s’evapora més ràpidament de la copa dels arbres, de manera que les condicions de vida no són favorables per a l’aparició de malalties micòtiques i bacterianes.
“Deixaré aquest món sense compadir-me. La vida no té res més a oferir-me, ho he vist tot, ho he viscut tot. Però sobretot, odio l’època actual, em fa nàusees. Tot és fals, tot s’ha substituït, no hi ha respecte per la paraula donada, ara, l’únic que importa són els diners i la riquesa! Sé que deixaré aquest món sense fer-me pena” (ALAIN DELON)
Alain Delon (1935-2024) 📷 CEDIDA
LLUIS TORRES|Avui tenim el cor pesat per conèixer la desaparició d’Alain Delon, un home excepcional, un artista inoblidable i un gran amic dels animals. Alain era molt més que una icona del cinema; el seu compromís va marcar els nostres cors. Patrocinador del nostre primer Nadal Animal, va donar suport a la nostra Fundació amb una generositat rara.
Alain també era molt amic de presidenta Brigitte Bardot, que està devastada pel seu traspàs. La seva amistat, basada en un amor comú pels animals i un compromís compartit amb el seu benestar, era preciosa i sincera.
Alain va comprendre el profund vincle entre l’home i l’animal. Al llarg de la seva vida, va estar envoltat dels seus fidels companys de quatre potes, gossos que li van aportar amor i consol, i als quals va estimar amb una tendresa infinita, com en Loubo, el seu darrer company que va deixar enrere.
Hem perdut un un home amb un gran cor. Descansa en pau, Alain. Els nostres pensaments estan amb la vostra família i els vostres éssers estimats.
LLUÍS TORRES| Coincidint que ahir va ser el Dia Mundial del Vianant, compartim aquest interessant article de Frederic Roda Pérez, sobre la natural activitat de passejar (tot i la gran dificultat de fer-ho amb normalitat i sense perill, per les deixades voreres i camins de Bellaterra), l’hem trobat a la desapareguda revista L’Esquirol del Vallès de l’estiu de1986.
L’ART DE PASSEJAR (FREDERIC RODA)
El nostre poble és ple de pujades i baixades: una orografia dificil i poc apte per la passejada. No tenim dret a rambla com no tenim dret a plaça. Què hi farem!
Malgrat tot, sempre hi ha intrèpids, que no són precisament de les joves generacions, que practiquen l’art de passejar. Alguns d’ells fins i tot treuen del racó corresponent del rebedor de la torre, un vell bastó de reminiscències pirenencas o alpines com si es tractés d’anar al llac de Sant Maurici o a l’encontre de la Jungfrau!
El conjunt idoni és la parella i, de ser possible, la parella del mateix sexe; perquè el passeig vol contigüitat però no enllaç. Les parelles molt joves si passejen és perquè no tenen on caure. Les parelles grans, si ho fan, és per raons de salut, d’estirar les cames. Realment, per ben passejar la parella no ha de ser mixta. La conversa ha d’ésser escassa i no fer-la aprofitable ni pels projectes, ni pel negoci, ni per passar comptes. Ha d’ésser d’oci en l’estat més pur possible.
Els autos, aquestes màquines excessives, ens fan la vida intransitable. Quan aquestes bèsties dormen, bé sigui en els seus garatjos, bé sigui incòmodament amorrades a les vores, us suggereixo un volt pel Camí Vell de Sabadell a Sant Cugat, que és una Circumvalació per la part alta de Bellaterra.
D’una banda veureu com el traçat dels carrers pel fons de les torrenteres, una obra urbanística de l’arquitecte Sala, ha deixat intactes i plens de verd les carenes, i, per sort, no es veuen tantes cases com les que hi són: Bellaterra es troba amagada entre el bosc, un bosc de pins que no té gaire més de seixanta anys! De l’altra banda veureu tota la plana vallesana, cap a la capital, Sant Cugat, fins els primers pendents d’un Tibidabo salvatge encara.
Des de la serreta de Gallinera fins a la frontera de Terranova, tot plegat no fa tres quarts d’hora.
De passada comprovareu com es manté la febre per fer cases…
“Vosaltres sou cridats a celebrar el centenari del Club prenent el relleu als que han fet possible l’aconteixemen que avui celebrem” (Joan Rossell, cap del servei de coordinació d’esports de la Generalitat de Catalunya)
La Junta que va gestionar el Club Bellaterra l’any 2005 📷 CEDIDA
LLUÍS TORRES|Avui, 18 dies després del tancament i desaparició del Club Bellaterra que acabà de complir 90 anys de vida esportiva, compartim la crònica del seu 50 Aniversari apareguda al número 9 de la revista L’Esquirol del Vallès, corresponent als mesos maig i juny de 1986. En el record del veïnat romandrà la manca de crítica de l’última junta directiva presidida per Jordi Fau, havent celebrat com despedida, un sopar de festa amb els seus últims socis.
ESPECIAL CINQUANTENARI DEL CLUB
El Club Bellaterra ha celebrat el seu cinquantenari els dies 31 de maig, 7 i 15 de juny. L’Sport Club Bella-Terra nom que se li donà al començament va ésser fundat l’any 1934. Per tant el seu cinquantenari va tenir lloc l’any 1984.
1986: El trencadís de la façana del Club Bellaterra, idea original d’en Ramon Codinach, executat perRosa Blanch 📷ARXIU BELLATERRA.CAT
L’actual Junta ha cregut, molt encertadament, tornar a celebrar-lo amb la solemnitat que mereixia. M’atreveria a pensar que també per a retre un petit homenatge a aquells membres d’altres Juntes que varen idear i començar la construcció del nou local social però que, malauradament, les circumstàncies adverses, la manca de col·laboració i la situació econòmica i d’altres moltes coses no permeten fer-ho realitat. Avui, l’actual Junta, al comptar amb mitjans econòmics atípics, i el fet d’haver guanyat el suport dels socis i simpatitzants ho ha fet. El Club ha estat sempre una entitat preferent a Bellaterra. Els bellaterrencs ho han demostrat sempre que han tingut la possibilitat de fer-ho.
La nova façana del Club, idea original d’en Ramon Codinach, ha tingut en la Rosa Blanch l’executiva perfecta. El dibuix era una cosa, el que ha fet la Rosa Blanch n’és un altre. La Rosa ha sabut plasmar la seva sensibilitat i transformar unes linies perfectament dissenyades en una realitat plàstica realment atractiva.
En la dura i llarga tasca d’anar trencant rajoles i anar enganxant els trocets (tècnica anomenada trencadís i utilitzada per Gaudi) hi va col·laborar molta gent. Jo voldria destacar per les llarges i moltes hores que va dedicar a treballar-hi a l’Emili Sala, primer perquè és un gran artesà -haurieu de veure els seus treballs en paper, construint els més singulars edificis de Barcelona i d’arreu del país i que són una autèntica maravella- i segon, perquè és un bon amic meu i sé que ho feia sortint-li de dins, amb gust i il·lusió.
El dia 31 de maig es va inaugurar la nova sala amb la benedicció per part de Mn. Toni Oliver i a continuació un pe- tit parlament de l’Artur Vidal que recordà que era la primera vegada que el Club era beneït. No va ser prou encertat quan va dir que les anteriors Juntes del Club no van pensar en fer cap acte conmemoratiu en les dates correctes del cinquantenari, o sigui l’any 1984. Jo recordaria que sí es van fer algunes coses, sempre dins del moment econòmic que s’atravessava. Per exemple; el primer torneig de parxis «Bota d’or» pels infants; la primera olimpíada infantil, i un torneig de Dominó que va reunir al nostre Club a tres Clubs més de la comarca amb un total de 48 jugadors. La final fou jugada entre els membres del Club «Les Fonts de Terrassa i el Club Bellaterra que en va sortir perdedor.
Després del parlament de l’Artur Vidal els assistents vàrem visitar l’exposició retrospectiva de cartells, fotos, car- nets, rebuts, anuncis de festes… etc. realitzats durant aquests 50 anys.
Com a cloenda els membres de la Junta van obsequiar amb una copa de champagne (perdó Cava) als socis i amics que assistiren a l’acte.
Per la tarda, «Conferència sobre la Bellaterra de l’any 1936» a càrrec de l’Artur Vidal que amb la fina ironia que el caracteritza va anar enumerant fets, impressions personals, i aconteixements realment frapants d’aquells dies en que va esclatar la guerra civil, afegint de la seva collita els acudits que sempre són celebrats pels oïdors. Remarcà, també, que aquesta data del cinquantenari serà recordada per la coincidència dels Mundials de Futbol a Mèxic.
Tot seguit es projectà una pel·lícula sobre el club i els seus socis d’anys enrera. L’expressió de la cara de més d’un soci al veure’s «retratats» quan era un noiet va ser tot un espectacle. Llàstima de no portar la màquina de retratar perquè les «fotos» eren de concurs!!
Al vespre, el concert de música de cambra a càrrec de, l’Enric Suñé al piano, en Josep Calvo al violí, en Santiago Vila Puig a la viola i l’Antoni Figueres al violoncel. El públic que gairebé omplia la sala va premiar amb grans aplaudiments l’actuació.
La cloenda de la primera jornada va demostrar la coordinació i bona organització dels membres de l’actual Junta que no deixaren a l’improvitsació cap aspecte. Malgrat tot vàrem trobar a faltar la presència física en aquests actes dels antics presidents del club i de la gent de Bellaterra, no socis del Club, ja es pensava en l’assistència de més persones atretes per llur curiositat i la singularitat dels actes. Vull creure que, tal vegada, van agafar la sincera invitació de la Junta com a reclam per a captar socis, cosa totalment incerta ja que fins i tot s’ha augmentat la quota d’entrada al Club per limitar-ne el número.
El dissabte 7 de juny tingué lloc, la segona diada commemorativa amb una exhibició tenística entre dues bones ra- quetes. Lamentem l’absència d’en Lluís Riba. El fet de jugar un torneig a Saragossa féu impossible la seva pre- sència.
Per la tarda dos partits de Futbol Sala. El primer el disputaren els equips alevins del Club Bellaterra i l’escola Ra- mon Fuster en el que s’imposaren els petits del nostre Club per un contundent 6-2. El plat fort fou l’actuació de la Selecció Catalana de Futbol Sala (que pocs dies abans es proclamà, a Galícia, campiona d’Espanya al derrotar a la Selecció Andalusa per 9-1) enfront del Club Bellaterra. La veritat és que vàrem veure una selecció a mig gas. Varen anar sempre al davant en el marcador però mai ridiculitzar l’equip del nostre Club. Guayaren per 11 a 5.
Finalitzat el partit tots vàrem afanyar-nos per anar a visionar l’Espanya-Irlanda del N., corresponent als Mundials de Futbol i que va motivar el retard en el començament del Sopar del Cinquantenari.
Assistiren a l’esmentat sopar unes 150 persones -l’acte més nombros de tots els celebrats- i del que voldríem destacar la bona organització, distribució de l’espai i detalls molt ben cuidats. A la fi el President del Club donà les gràcies a tots els assistents, remarcant l’agraïment de tota la Junta als socis que, amb el seu esforç personal han fet possible la realització de la façana i adreçant unes boniques paraules d’agraïment al Conserge del Club, en Pablo Sánchez. Cal remarcar les gràcies donades per la col·laboració extraordinària dels socis Ramon Codinach i Rosa Blanch.
A continuació i amb el reconeixement de les entitats de Bellaterra: el Club, Unió de Veïns i l’Esquirol del Vallès, és lliurà a l’Artur Vidal el títol de «Primer Cronista» de Bellaterra. L’emoció de l’Artur fou prou evident.
Una animada revetlla, amb la instal·lació d’una discoteca ambulant plena de llum i sorolls al nostre local social posaren punt i final a un dia ple de celebracions.
El 15 de juny es celebrà l’últim acte oficial del cinquantenari: la inauguració de la façana. En representació del President de la Generalitat vingué el Sr. Joan Rossell, cap del servei de coordinació d’esports d’aquella institució. Després d’un breu parlament del nostre president Josep Ma. Mas, el Sr. Rossell tallà la cinta amb els colors de la senyera catalana que creuava la façana de dalt a baix. Com que el temps no acompanyava, l’acte continuà a la nova sala recentment inaugurada. El Sr. Rossell felicità al Club pel camí emprès fa 50 anys i encoratjà als més petits a continuar-lo ja que, digué «vosaltres sou cridats a celebrar el centenari del Club prenent el relleu als que han fet possible l’aconteixement que avui celebrem». Li respongué amb mots ben emotius el nen Jordi Casellas i Tamburini en representació d’aquesta generació que, ben segur, regentarà els destins del Club en el seu centenari.
Una concorreguda ballada de sardanes a càrrec de la Cobla i un abundós aperitiu clogueren el conjunt d’actes programats.
“A la majoria dels 100 carrers de Bellaterra és imposible caminar per estar plens de pals de fusta i ferro, siguin de telèfons o electricitat, amb voreres extretes sense reparar o inexistents en molt carrers principals amb perill permanent” A BELLATERRA LI CAL MÉS FETS DIARIS I MENYS POLÍTICA DE MÀRQUETING!!
Vorera de la BV-1414 de Bellaterra a Sabadell amb arbres talats des de fa anys 📷 ARXIU BELLATERRA.CAT
LLUÍS TORRES| Tot i les vacances d’agost, sorprèn i molt que els actuals gestors de l’EMD de Bellaterra, que presumeixen d’ecologistes, etc., no hagin tingut la sensibilitat ni detall de reivindicar avui el Dia mundial del Vianant, més quan es conegut les immenses dificultats històriques que parteixen les famílies bellaterrenques per poguer caminar per la majoria del 100 carrers de Bellaterra. No hi ha prou amb plantar 3 petits arbres per vendre ecologisme en ple estiu!
Majoritàriament, les voreres dels carrers de Bellaterra estàn plens de pals de telèfons i electricitat que no permeten el normal caminar de les families. Altres estàn tancats i barrats des de fa un munt d’anys (veure per exemple el Passatge Nou Creus).
També és just reconèixer que l’EMD presidida per Ramon Andreu, va deixar el millor llegat ecològic i refugi verd climàtic de Bellaterra, obrint el Camí del Bosc entre Can Llobet i Escultor Vilanova, Vázquez de Mella, (que un veí egoista va amagar la seva actuació històrica instal·lant tanques i porta de ferro per evitar que les families poguéssim passejat i gaudir del paisatge ple de roures, alzines i romaní). La feina ben feta no té fronteres. Esperem pel bé de tot el veïnat, que l’actual EMD de Bellaterra presidida per Josep Maria Riba pensi i actuï més en el bé comú i no pas particular, com ha demostrat públicament, presentant alegacions al PDUM, sense l’opinió dels propietaris de cases i terrenys de Bellaterra.
Passatge Nou Creus de Bellaterra tancat i barrat pels vianants 📷 ARXIU BELLATERRA.CAT
L’Organització Mundial de la Salut va proposar aquest dia per a commemorar el Dia mundial del vianant.
El Dia Mundial del Vianant va sorgir de l’atropellament de Bridget Driscoll que va morir atropellada per un cotxe a Londres el 17 d’agost de 1897.
L’Organització Mundial de la Salut va proposar aquest dia per a commemorar el Dia Mundial del Vianant.
Des de P(A)T creuen intolerable que algú pugui perdre la vida o resultar greument ferit mentre camina. Cal recordar d’una banda, que caminar és un dret universal i d’altra banda que darrere de cada xifra hi ha una vida truncada i una família destrossada.
Sabem que la velocitat mata, especialment als usuaris més vulnerables com són els vianants i per tant aplaudim la reducció de la velocitat en zones urbanes, que sens dubte ajudarà a reduir l’accidentalitat i millorarà la convivència entre els diferents usuaris de la via.
Caminar pel Camí Antic de Sant Cugat a Sabadell és tant perillós que pot matar, però les administracions públiques l’oblidan 📷 ARXIU BELLATERRA.CAT
A major velocitat major és la distància recorreguda abans que s’activin els frens (distància de reacció = temps de reacció x velocitat) augmentant la velocitat d’impacte i per tant la gravetat de les lesions. La pròpia distància de frenat també augmenta ràpidament amb la velocitat. Una extensa recerca mostra que com més gran és la velocitat de l’impacte, major és la probabilitat que els vianants i altres usuaris vulnerables morin o resultin greument ferits.
La nova mobilitat derivada de la pandèmia ha evidenciat la necessitat de més espai per al vianant. A més hi ha un moviment internacional que aposta per carrers per a la vida, on la gent viu, camina, es relaciona i treballa. És a dir, on el vianant cada vegada tingui més protagonisme i reclama el seu espai actualment parasitat pel cotxe.
Per una EMD de Bellaterra que protegeixi als vianants i respecti els 20 km hora en carrers sense voreres, com la BV-1414
De fet, la majoria de carrers estan pensats per als cotxes: amb carrers amples, espai per a aparcar, semàfors que ens obliguen a parar o a caminar més ràpidament en funció de les necessitats dels vehicles de motor, … Només cal pensar en la gent gran o en les persones amb mobilitat reduïda que sovint senten amenaçada la seva integritat física quan han de travessar segons quins carrers.
Recordem que tots som vianants i que la manera més natural de desplaçar-se és a peu. Per això cal garantir una xarxa per a caminar que sigui segura, accessible i atractiva per a fomentar una mobilitat activa que a més millora la nostra salut.
Per tot això i prioritzant la protecció del vianant proposem:
📍ampliar l’espai del vianant en el qual se senti segur i protegit on si per exemple canvia de sentit o si es para sobtadament a parlar amb algú o mirar un aparador, no se senti amenaçat per un vehicle.
📍reduïr la velocitat a 30km/h o menys tal com hem impulsat durant la recent setmana de l’ONU per a la Seguretat Viària. Aplaudim els carrers 30 i demanem a la ciutadania que respecti el límit de velocitat. Al contrari del que alguns pensen, l’objectiu d’aquesta mesura és salvar vides, no posar multes.
📍passos de vianants elevats al mateix nivell de la vorera, la qual cosa facilitaria l’accessibilitat de les persones amb mobilitat reduïda i obligaria els vehicles a reduir la seva velocitat.
📍respecte als vehicles de mobilitat personal, hem de tenir en compte que tal com diu la seva nomenclatura són vehicles (igual que les bicicletes) i per tant han de circular per carrils bicis i en cas de carrers de coexistència amb vianants, sempre la resta de vehicles han de respectar al vianant i adequar la seva velocitat a la marxa del vianant.
📍amb el canvi climàtic i les temperatures extremes – per exemple l’onada de calor que hem sofert – es fa evident la necessitat que hagin més arbres que donin ombra per a poder caminar més protegits i regular la temperatura de la ciutat.
📍treballar per a millorar la sensació de seguretat personal, per exemple ajudant a reduir els actes delictius amb la millora de l’enllumenat, tal com s’ha fet recentment en alguns barris de Barcelona.
📍A més fem una crida als ajuntaments a signar la Carta Internacional del Caminar -impulsada a Catalunya per l’associació Catalunya Camina – i complir les seves recomanacions passant a l’acció per a protegir el vianant, que recordem som tots i totes.
No oblidem que com a resultat directe de la nostra inactivitat estem sofrint alts nivells d’obesitat, depressió, malalties cardiovasculars, ansietat, etc. Caminar és salut i ens aporta benestar. De fet és la típica recepta que ens recomana el metge per a millorar la nostra salut cardiovascular i muscoloesquelética: “camini almenys 30 minuts al dia”!
LLUÍS TORRES| Que Barcelona és l’única universitat de tot Espanya que disposa d’autobusos interns propis és del tot positiu, però no ho és tant que els ciutadans de l’EMD de Bellaterra no tinguin transport públic per desplaçar-se a Cerdanyola, ni pels 100 carrers de tota Bellaterra. Després molts es demanen els motius del per què més del 60% del veïnat ha signat per annexionar-se a Sant Cugat del Vallès. FACTA NON VERBA X BELLATERRA!!
📷 Vídeo de la Laura Pierola i el Víctor Rodríguez
I és que des que la UAB va obrir les seves portes el 1968 i de seguida van decidir que era necessari el servei, degut a l’accessibilitat que hi havia en aquell moment al campus.
El millor de tot que és un servei totalment gratuït, si UABer ho has llegit bé, és GRATUÏT! No sé a què esperes!
Aprofita per descobrir noves facultats anant amb l’autobús o anar per anar més còmode fins a la Renfe, això sí… ara no et tornis un mandrós, que tot i que està molt bé veure la UAB des del bus intern, però hi ha molts espais que només descobriràs passejant pel campus. I recorda passar la targeta quan pugis al bus.
LLUÍS TORRES| Avui compartim un article publicat fa un temps a La Vanguardia que ens dona a conèixer el nou negoci del Coliving, (un model de vida comunitària residencial de convivència que acull persones no relacionades biològicament que viuen a la mateixa unitat d’habitatge). Laia Coma, fundadora de Inèdit Barcelona, té llogades dos cases a Bellaterra, per fer negoci oferint aquest sistema relativament nou d’habitatge compartit.
Dos de les cases que Laia Comas (Inèdit Barcelona) té llogades a Bellaterra pel negoci de Coliving 📷 Google Maps
Per José Ramón Zurdo, director de l’Agència Negociadora del Lloguer, l’auge del coliving és perquè “són lloguers menys intervinguts que els lloguers tradicionals de llarga estada” de manera que proporcionen “més rendibilitat amb menys risc” a inversors i promotors.
Inversors i promotors s’han llançat a desenvolupar coliving, flexliving i altres fórmules d’allotjaments col·lectius i temporals per evitar les rigideses que imposa la nova llei d’habitatge: la necessitat de destinar fins al 40% del sòl als nous desenvolupaments a construir habitatge social de lloguer i llarga durada dels contractes, amb límits també a l’actualització de rendes. Les noves fórmules, a més, tenen unitats més petites i afegeixen serveis, cosa que permet augmentar la rendibilitat dels projectes en un moment en què la pujada dels tipus d’interès ha fet que construir habitatge per a lloguer ( build to rent o BTR) ja no sigui rendible.
“La rendibilitat dels allotjaments flexibles és més alta perquè és un tipus d’actiu nou, i no hi ha historial del rendiment o de les dificultats. Els inversors veuen més risc i exigeixen més tornada”, reconeix Stefano Somoggi, director de residencial flexible de CBRE. Segons les dades de la mateixa consultora, construir habitatge per a lloguer a ubicacions urbanes proporciona una rendibilitat del 3,8% a Madrid i del 4,0% a Barcelona.
Per José Ramón Zurdo, director de l’Agència Negociadora del Lloguer, l’auge del coliving és perquè “són lloguers menys intervinguts que els lloguers tradicionals de llarga estada” de manera que proporcionen “més rendibilitat amb menys risc” a inversors i promotors.
Així, el nombre de llits en aquests allotjaments flexibles s’ha multiplicat per quatre en els darrers tres anys, fins a les 10.000 unitats, i hi ha projectes en marxa que preveuen que aquest número es dupliqui el 2025, segons les dades de la consultora CBRE. Fins al setembre del 2023, assenyala la firma, ha captat inversions per 306 milions d’euros, el 13% de la inversió institucional en residencial, que se sumen als 600 que va captar l’any passat. “Inverteixen sobretot fons i grups estrangers, perquè és una modalitat molt freqüent al Regne Unit o als Països Baixos, però ja hi ha operadors locals sospesant invertir”, assenyala Olga Beltrán, directora associada de l’àrea de residència de CBRE Barcelona.
Segons els experts jurídics del bufet Uría Menéndez, el coliving no és un arrendament d’habitatge, dels quals regula la Llei d’arrendaments urbans (LAU) perquè no satisfà la necessitat permanent d’habitatge, i s’ha de regir pel Codi civil, que dóna llibertat de pacte a les parts, com a arrendament temporal d’habitació o com a contracte d’allotjament, si es presten altres serveis a l’hoste (com ara neteja o bugaderia).
Un dels factors clau en el boom del flexliving és la possibilitat de construir-lo a sòls amb diferents qualificacions urbanístiques: residencial, però també terciari (que permet ús hoteler i comercial) o d’equipaments, encara que en cada cas els allotjaments són diferents.
“Els allotjaments no es regeixen per la LAU sinó pel codi civil, que dóna llibertat de pacte a les parts“
Segons CBRE, el coliving es construeix en sòl residencial en zones urbanes, amb poques zones comunes, mentre que en sòl terciari, a l’extraradi de les ciutats s’està construint Corporate Living: residències corporatives, per a joves professionals, en complexos de grans dimensions moltes zones comunes i serveis. Altres fórmules en auge, també en sòl terciari, són les residències de vacances o Vacation Living, a zones costaneres o rurals. En sòl d’equipament, en canvi, es poden construir residències per a col·lectius vulnerables, com ha fet l’Ajuntament a Barcelona, o en el cas dels promotors privats, per a gent gran, amb projectes de Senior Living.
Segons CBRE, actualment el 75% dels llits operatius s’ubiquen entre Madrid i Barcelona, encara que aquests allotjaments també estan en auge a zones que atrauen un alt volum de població flotant, com València, Màlaga i Biscaia.
Esteve Almirall, cofundador i director general de Node, una empresa especialitzada a promoure i gestionar espais d’habitatge flexible assenyala que la característica comuna dels seus residents és “que estan en un moment de transició: perquè canvien de ciutat, per estudis o feina, o perquè s’han separat o perquè estan en procés de reformes a casa seva”. Per això, assenyala, “malgrat el que sembla, no és només un allotjament per a joves”.
El nombre més gran de projectes en marxa s’enfoca al residencial corporatiu o Corporate Living ja que, segons les estimacions de CBRE, més del 80% de la demanda d’aquest tipus d’allotjaments procedeix de joves professionals que troben feina a una altra ciutat o desplaçats per la seva pròpia empresa, així com de nòmades digitals o d’autònoms que han d’atendre un client a una altra ciutat.
Aquest tipus de perfil, a més, és el que pot fer front als alts preus d’aquest tipus d’allotjaments. Segons les dades de CBRE, la tarifa mitjana del lloguer mensual d’una habitació és de 922 euros a Madrid i de 967 euros a Barcelona, amb forquilles que van des dels 600 euros a habitacions compartides als 1.500 euros/mes a Madrid i entre els 700 i 1.500 euros/mes a Barcelona.
Són preus alts, encara que no inclouen només l’allotjament sinó també els subministraments, roba de llit, neteja i opcions de lleure “per això les estades són naturalment curtes, de persones que quan coneixen més la ciutat i fan amics es muden a un pis compartit”, assenyala Somoggi.
Poden fer-se a terra residencial però també terciari i d’equipament i rendeixen més que el lloguer BTR
Node, que gestiona 4.000 habitacions a tot Espanya, assenyala que els seus edificis tenen una ocupació mitjana del 95%, amb una estada “llarga” (de més de sis mesos). “Els nostres allotjaments són una opció més per solucionar el problema de l’habitatge a les grans ciutats”, assenyala Almirall.
*Coliving (convivència), és un model de vida comunitària residencial que acull tres o més persones no relacionades biològicament que viuen a la mateixa unitat d’habitatge. Generalment, la convivència és un tipus de comunitat intencionada que ofereix habitatge compartit a persones amb valors o intencions similars. L’experiència de convivència pot incloure simplement debats en grup a les zones comunes o àpats setmanals, encara que sovint s’estendrà a espais de treball compartits i esforços col·lectius com ara viure de manera més sostenible. Un nombre creixent de persones a tot el món recorre a la convivència per tal d’aconseguir els mateixos beneficis que altres models de vida comunals (com les comuns o el cohabitatge ), com ara “confort, assequibilitat i un major sentiment de pertinença social”.
BELLATERRA.CAT 