BELLATERRA.CAT

Entre Guipúscoa i Navarra, tracem un itinerari per carreteres precioses que amaguen una història terrible: van ser construïdes per presos republicans.

ANDER IZAGIRRE | Va haver de venir Luis Ortiz Alfau, pocs dies abans de fer 100 anys, a mostrar-nos coses que mai havíem vist als llocs pels quals sempre vam passar.  A la primera rampa de Jaizkibel, una de les carreteres més freqüentades pels ciclistes guipuscoans, encara resisteixen uns murs ruïnosos entre la vegetació.

Aquí ens amuntegaven els presos que vam construir aquestes carreteres.  Ens ho hem callat tota la vida.  Jo he passat mig segle hivernant com els óssos, i ja sabeu que els óssos, quan es desperten, tenen molta gana i estan molt actius, no?

Més que un ós, Lluís semblava un ocellet: un home amb boina que no arribava al metro seixanta, prim, de moviments molt àgils, que enxinava els ulls i acostava l’oïda per escoltar millor.  Aquell dia de setembre del 2016 va viatjar des de casa seva a Bilbao fins a Jaizkibel, 250 quilòmetres anada i tornada al cotxe del seu amic Valentí, per revelar una placa entre les ruïnes.  Fins ben poc abans de morir amb 102 anys, viatjava als homenatges a les víctimes del franquisme, als desenterraments d’esquelets a fosses i trinxeres, a les taules rodones per explicar la seva història de la guerra com a voluntari de l’Esquerra Republicana, el seu testimoni  del bombardeig de Gernika, la batalla d’Elgeta, el front de Catalunya, la fugida a França, els camps de concentració, els treballs forçats, la repressió d’una postguerra interminable.

“És que no hi queda ningú més, així que he de venir i donar testimoni”.

Fins que vam escoltar Luis no ens havíem adonat.  Els nostres millors recorreguts ciclistes (Jaizkibel, Erlaitz-Pikoketa, Arkale, Aritxulegi, Agina, Artesiaga…) segueixen precisament les carreteres construïdes pels treballadors forçats de la postguerra: carreteres solitàries, serpentejants, abocades al mar, submergides en boscos, muntanya amunt  , muntanya avall, carreteres absurdes per les quals amb prou feines circulen cotxes.  Són una meravella: van ser un horror.  Els enginyers no les van projectar amb cap lògica civil sinó amb una lògica militar antiga. 

Entre 1939 i 1945, les noves autoritats franquistes van construir aquestes carreteres a prop de la frontera amb França perquè temien invasions i volien rutes per pujar a les fortificacions de la muntanya, passar tropes d’una vall a l’altra, comunicar llocs remots.  Aquestes obres es podien permetre tremendes perquè comptaven amb mà d’obra barata: quinze mil presos republicans a Guipúscoa i Navarra, als quals castigaven i de passada inculcaven “l’hàbit profund de l’obediència”, com deien els reglaments dels batallons.  No tenien cap delicte per imputar-los, no els van fer cap judici ni els van dictar cap condemna.  Igual que cent mil més a tot Espanya, els van classificar com a “desafectes al règim” i els van enviar a picar pedra a valls remotes.  Van construir carreteres, aeroports, ferrocarrils, pantans i canals, amb un benefici per a l’Estat de 780 milions d’euros, segons els càlculs d’Isaías Lafuente.

A mi em van empènyer amb un fusell i em van dir tira endavant.  Aquest va ser tot el contracte que em van fer –explicava Luis.

L’absurd de Jaizkibel

A Lezo, a nou quilòmetres de Sant Sebastià, arrenca la pujada a la muntanya costanera de Jaizkibel.  Per aquí han pujat els millors corredors de l’últim mig segle durant la Clàssica de Sant Sebastià, la Volta al País Basc, fins i tot el Tour de França, per aquí vam pujar una vegada i una altra els ciclistes de la zona.  Ara, en passar davant la placa que va inaugurar Luis a la primera rampa, ja no podem ignorar les restes dels barracons dels presos, els magatzems, les cuines.  Ens adonem també de com és d’absurda aquesta carretera: si ja existeix la nacional que va directa de Sant Sebastià a Irun, per què serveix aquest itinerari sinuós que puja i baixa per una muntanya despoblada?

Superem unes rampes dures, amb desnivells del 10% i el 12%, fins a passar al vessant oceànic de Jaizkibel.  Allí pugem ja més suau, abocats als penya-segats i amb vista a gairebé tota la costa basca, des del far de Biarritz fins al cap de Matxitxako.  Després baixem veloços cap al fort de Guadalupe, el motiu pel qual existeix aquesta carretera: una mola de 30.000 metres quadrats amb murs, fossats, búnquers, bateries, nius de metralladores, patis, túnels, allotjament per a sis-cents soldats i canons que apuntaven a la frontera francesa, a Hendaia, a la desembocadura del Bidasoa.  El van aixecar el 1900 i de seguida, amb el naixement de l’aviació, ja no servia de res.  Però els franquistes van enviar milers de presos a construir la carretera de Jaizkibel només per disposar d’un altre accés fins a aquesta fortalesa, on van instal·lar un observatori i algunes metralladores.  Si van obrir la carretera pel vessant oceànic, molt més abrupte que el vessant interior, era perquè així quedava ocult i no podien bombardejar-lo des de França.

El fort de Guadalupe mai va servir per a res, que és el millor (l’únic bo) que es pot esperar de llocs així.  I la carretera va quedar per a ús gairebé exclusiu de ciclistes, muntanyencs i turistes.

El campament Babilònia

Passem d’Hondarribia a Irun, on una petita carretera segueix la riba del rierol Arantzate cap al sud.  S’hauria d’acabar a la base de les Penyes d’Aia, un poderós massís de granit, però allà van obligar els presos a obrir una pujada brutal (quatre quilòmetres al 10%) fins a un vell fort abandonat a la cimera d’Erlaitz, per baixar després a  Oiartzun.  En aquesta baixada hi ha el mas de Pikoketa, on les tropes franquistes van afusellar tretze milicians que defensaven un petit lloc a la muntanya.  Un monòlit i una placa recorden els noms de les víctimes, moltes noies i nois entre 16 i 18 anys.  I gairebé al final de la baixada, al costat del pal quilomètric 1, queden altres restes molt tènues: uns terres de ciment entre l’herba.  Les velles fotos aèries ho confirmen: just allà hi havia els barracons dels presos que van construir la carretera.  Al seu costat romanen el caseriu Markelainberri i el caseriu Babilònia, que va donar nom a aquest assentament d’esclaus.

El campament Babilònia!  -recordava Luis Ortiz Alfau.  Després d’un any i mig com a treballador forçat a la vall pirinenca del Roncal, el van destinar aquí un altre any més.  Als presos els tenien amuntegats en barraques, vestits amb robes mínimes per resistir les gelades, amb els peus embolicats en draps perquè no tenien ni espardenyes.  Els despertaven a fustades, els donaven una tassa amb infusió d’ordi i els manaven a picar roques ia palejar terra, per obrir el desmunt de la futura carretera.  A la pausa del migdia els servien una mica de brou amb algun cigró vidu.  Els presos caçaven llangardaixos per menjar-se’ls crus, robaven les mondes de patata que els veïns del poble tiraven als porcs, rosegaven els naps que altres veïns els deixaven mig amagats pel camí.  Molts van morir de gana, de pneumònia, d’esgotament.  Si no rendien prou, els donaven pallisses i els tenien treballant de nit.

I així un dia i un altre dia i un altre dia.  I un altre dia i un altre dia i un altre dia.

‒No vam saber mai quant de temps estaríem allà ‒deia en Lluís, que era l’administrador de la companyia perquè sabia portar comptes i escriure a màquina, i així es va deslliurar dels pitjors treballs.  El seu testimoni és molt valuós perquè va conèixer des de dins els mecanismes del règim esclavista: la corrupció dels militars, la revenda d’aliments al mercat negre, l’arbitrarietat amb què castigaven, la impunitat amb què afusellaven els presos, els certificats dels quals  defunció havia de redactar el mateix Luis, dissimulant sempre els fets.

-No sabíem si serien unes setmanes, uns mesos o tota la vida.  De vegades et desesperaves, però què faries.

Què faries: carreteres.

-Els cuiners preparaven el menjar en uns perols enormes.  Un dia estaven fent el brou amb una pota de vaca.  En acabar, van agafar l’os i el van llençar a la muntanya.  Aleshores va sortir corrent un presoner i es va llançar a buscar l’os, a veure si podia xuclar-lo una mica.  És que ens feien passar una gana horrible.  Va agafar l’os, però gairebé al mateix temps va aparèixer un gos rodamón, que tindria tanta gana com ell, també es va llançar a buscar l’os i van començar a barallar-se.  Va ser un espant.  El gos va destrossar el braç esquerre al pobre home, li va treure l’os de vaca i el va deixar sagnant, tot el braç esquinçat.  Tirava sang per tot arreu.
Luis s’enduia les mans a les temples.

‒Encara tinc malsons amb allò.  Els grunyits, el braç destrossat, tota aquesta sang.

Acabem la baixada a prop del barri de Gurutze.  Des d’allà queden set-cents metres fins a l’alt d’Arkale, per una altra carretera que van construir els presos per accedir als túnels i búnquers excavats en aquestes penyes, des de les quals vigilaven el corredor estratègic Sant Sebastià-Irun.  Encara es poden recórrer, llanterna a la mà, si preguntem als voltants i si els trobem al bosc proper a la carretera.

La boca de l’infern

Des de Oiartzun vam passar a Navarra per la GI-3420, travessant els ports d’Aritxulegi i Agina.  Aquesta carretera recorre 19 quilòmetres per unes muntanyes on hi ha uns quants caserius escampats, per un traçat sinuós que es fica als boscos, que es recolza en murs i contramurs per baixar als barrancs, que travessa un túnel de fama negra.  Aquesta carretera enllaça un poble de 10.000 habitants (Oiartzun) amb un altre de 2.700 (Lesaka).  I abans ja es podia anar de l’un a l’altre per la carretera nacional del Bidasoa.  ¿Van fer una obra semblant per escurçar quinze minuts el trajecte entre dos pobles tan petits, a través d’unes muntanyes despoblades?

No. Aquesta carretera és una conseqüència directa de la Guerra Civil.  A l’agost de 1936, les tropes franquistes baixaven pel Bidasoa cap a Irun quan es van trobar que els republicans havien volat el pont d’Endarlatsa, i no van tenir més remei que emprendre una marxa penosa a través de les muntanyes per arribar a Oiartzun i d’allà  a Irun.  Van comprovar que la ruta del Bidasoa era molt vulnerable.  Així que en acabar la guerra van decidir construir una carretera per aquí, pels passos d’Aritxulegi i Agina, una alternativa per moure tropes entre Sant Sebastià i el Bidasoa.  No tenia sentit civil, mai no va tenir ús militar, però quatre mil presos van obrir aquesta carretera endimoniada amb bec, pala, dinamita i carretons.

El túnel d’Aritxulegi, al cim del port, va ser l’escenari dels patiments més atroços.  Els presos picaven el granet a mà durant hores per col·locar alguns cartutxos i avançar amb les voladures.  Testimonis de la zona com Xebe Sistiaga expliquen que havien d’avançar seixanta centímetres diaris en la perforació del túnel, sota amenaça de càstigs, hores extra, més gana.  Segon Pagadizabal, un carreter que va veure Franco quan va inaugurar el túnel el 1948, recordava com de vegades arribava algun esclau al seu caseriu:

-Veníen mig morts, molt pàl·lids, arrossegats.  Els donàvem una mica de formatge i un glop de vi, i ressuscitaven.  Si trobaven un nap, el pelaven i se’l menjaven cru.  Fins i tot les panotxes de blat de moro se les menjaven crues: crac-crac-crac…

A Oiartzun abunden els records d’aquells treballadors fantasmagòrics que pul·lulaven per la muntanya, famolencs, descalços, patint tifus, sarna, tuberculosi, arreats a fustades muntanya amunt i avall.  Quan un es va escapolir, els militars en van escollir set a l’atzar i els van afusellar.  Els cadàvers van baixar en lliteres improvisades amb dos pals i una manta.  Els cossos es balancejaven muntanya avall, recordava el veí Joxe Maia, i així els van portar fins al cementiri de Rentería.  Les seves actes de defunció són a l’Ajuntament.

Hi haurà pocs trams més dolços per pedalar que aquesta carretera dels esclaus: la baixada d’Aritxulegi fins a l’embassament d’Endara, la pujada de quatre quilòmetres per la fageda fins a l’alçada d’Agina, la baixada corbada fins a Lesaka.  Qui segueix una empremta deu un agraïment.  Els ciclistes que recorrem aquesta carretera hauríem, almenys, de explicar la seva història.

El camí injust

De Lesaka a Irurita, remuntem el Bidasoa.  Primer entre les muntanyes que estrenyen la vall, després per un paisatge més ampli, un onatge de turons verds, boscos, rierols, blat de moro, palaus de pedra rosada, caserius blancs escampats a les praderies com daus llançats en una taula.  A Irurita comença un altre tram ideal per a ciclistes: els 27 quilòmetres fins a Eugi a través del port d’Artesiaga, un altre treball d’esclaus.

La carretera puja dolça, amb alguna rampa dura, amb descansos, amb vistes cada cop més altes sobre la vall verda, els caserius blancs, el bosc fosc.  Poc abans d’arribar al coll, en un monticle a la vora de la carretera van instal·lar el 2009 unes planxes i barres d’acer corten: és una escultura de Mikel Iriarte, titulada Bidegabeko bidea (El camí injust).  Sembla bonic, potser massa optimista, que en eusquera “injust” es digui “bidegabea”: literalment, “sense camí”.  Un panell recorda que 1.756 presos van construir aquesta carretera entre 1939 i 1941, i que 3.463 més van treballar en les fortificacions del Baztán.  El biscaí Francisco Barrena va assistir a la inauguració de l?escultura i va explicar que van passar gana, fred i molt dolor, que els castigaven per qualsevol cosa, que per exemple els feien cavar un forat i després emplenar-lo, o que els penjaven al coll sacs amb deu  quilos de pedres i que es passaven tota la jornada treballant amb aquella càrrega que els destrossava, que passaven tanta gana que una vegada, a l’hivern, van baixar fins al poble perquè algú els va dir que hi havia una gallina morta, i que allà la van trobar, entre  la neu, i se la van menjar.

L’endemà de la inauguració, l’escultura va clarejar regalimant pintades negres.  Les firmava Falange Baztán, proclamaven diverses vegades “Viva Cristo Rey” i deixaven una sèrie d’amenaces en un basc apretat: “39n irebazi giñun ta beti irebaziko” (“guanyem al 39 i sempre guanyarem”), “Rojos kontuz ibili” (  “vermells, aneu amb compte”).  La van netejar i ara apareix ben cuidada.  Potser seria una bona idea incloure una foto d’aquell atac al panell informatiu a la vora de la carretera, perquè els autors de les pintades negres van completar de manera involuntària però molt efectiva el missatge de l’escultura: la justícia, la necessitat, l’actualitat de la  memòria.

Epíleg fins a Pamplona

El poble d’Eugi, a la vora d’un pantà, als peus dels boscos del Cinquè Reial, és una destinació fantàstica per acabar el recorregut.  Si volem completar l´etapa fins a Pamplona, poc després d´Eugi podem agafar la petita carretera NA-2520, una altra obra dels treballadors forçats, per creuar l´alt d´Egozkue i baixar a Olague.  A la perifèria nord de Pamplona, una carretera sotragada puja des d’Artika fins al Fort de San Cristóbal, al cim de la muntanya Ezkaba, on van amuntegar i maltractar centenars de presos republicans.  El 22 de maig de 1938 van emprendre una fuita extraordinària que va acabar en massacre: dels 795 escapats, els guàrdies i militars van assassinar més de dos-cents en les següents hores i dies, van detenir tots els altres i només tres es van salvar passant a França després de  una caminada de diverses jornades.

Font: Público

Read Full Post »