Eduard Jener (centre), Jaume Pla (dreta) i Ignasi Roda (esquerra) 📷 programa Molta Comèdia de Ràdio Sant Cugat
Eduard Jener entrevista l’actor Jaume Pla i Pladevall (Vilassar de Mar, 21 de maig de 1928), amb ocasió del seu 96è aniversarial, al seu programa d’Arts Escèniques de Ràdio Sant Cugat.
Jaume Pla ha interpretat obres de Salvador Espriu, William Shakespeare, Anton Txékhov i Bertolt Brecht i ha format part de nombroses companyies de teatre Grup de Teatre Independent, Companyia de Teatre Inestable, Teatre Truca a la Porta, Teatre del Sol, Teatre Nacional de Catalunya i Teatre Popular de Barcelona. A Sant Cugat del Vallès, durant molts anys, ha interpretat anualment el paper de l’abat Biure a l’obra Pedra i Sang.
Tanmateix, és més conegut per la seva aparició a televisió, on destacà pel seu paper de Ferran a la sèrie de TV3 El cor de la ciutat, i d’altres sèries com Estació d’Enllaç, Nissaga de poder, Plats Bruts, Temps de Silenci, Majoria Absoluta, Infidels i la Riera. També ha aparegut en sèries de Telecinco com Hospital Central o El Comisario. El 2011 va rebre la Creu de Sant Jordi per la seva implicació en diverses iniciatives que han contribuït al prestigi i a la renovació de l’escena catalana.
La temporada del 2013 encarna el paper principal de l’obra La meva Ismènia, d’Eugène Labiche, al teatre La Seca-Espai Brossa de Barcelona, i en els anys 2013, 2014 i 2015 interpreta el protagonista de l’obra Taula Rodona, o la joia de ser catalans de Pere Calders i Víctor Alexandre. En el 2016 protagonitza Abans que pugi el teló, de Víctor Alexandre. Aquesta obra és un regal d’Alexandre a l’actor, ja que l’escriu perquè ell en sigui l’intèrpret i pugui acomiadar-se dels escenaris amb un text que constitueix un homenatge al món del teatre.
Pel que fa al cinema, ha intervingut en diverses pel·lícules, com ara Lo mejor que le puede pasar a un cruasán (2003), El tránsfuga (2003), Las hijas de Mohamed (2004), L’ombra d’un crim (2005), ¿Por qué se frotan las patitas? (2006), Estigmas (2009), La vida comença avui (2010), Cendres (2013), i Un conte de Nadal (2014). El 2015, al costat de Montserrat Carulla, va protagonitzar el curtmetratge oficial del disc Cartes de l’Orient, de Blaumut, que és un càntic a l’emoció, a la superació i a la generositat. La darrera aparició de Jaume Pla davant la càmera ha estat com a protagonista del curtmetratge Tanto como siempre (2019), sobre l’efecte que té la malaltia d’Alzheimer en les persones que la pateixen.
L’any 2011 fou guardonat amb la Creu de Sant Jordi i el 2016 va rebre el Premi Extraordinari Ciutat de Sant Cugat en reconeixement a la seva trajectòria i a la seva manera de ser, de fer, de viure la ciutat i d’estimar la seva gent.”
Teclejar l’enllaç de sota per veure l’entrevista d’Eduard Janer a Jaume Pla, on també va intervenir el cronista bellaterrenc Ignasi Roda Fàbregas (Barcelona, 11 de març de 1953), escriptor, actor, director i pedagog de teatre, cantautor i promotor cultural català, fill de Frederic Roda i Pérez i M. Rosa Fàbregas i Rovira. 👇
Principals candidats a les eleccions europees del 9J
Els 720 eurodiputats tindran sobre la taula carpetes com l’escalfament global, l’ampliació de les fronteres o la desinformació a les xarxes socials
Les eleccions del 9 de juny tornen a posar sobre la taula els reptes d’un projecte que es va començar a gestar fa 74 anys i que en fa més de 30 que coneixem com a Unió Europea. La campanya ha començat la mitjanit de dijous a divendres amb la mirada posada en el possible auge de l’extrema dreta, que pot desplaçar el centre de gravetat al Parlament Europeu.
Aquest dijous, en un debat a Brussel·les, la candidata del PP europeu Ursula von der Leyen no tancava la porta als pactes amb el partit liderat per Giorgia Meloni, mentre que descartava pactar amb els de Marine Le Pen.
Sigui com sigui, els integrants de la nova Eurocambra hauran de fer front a diferents carpetes que cremen a les mans dels responsables de la Unió, des de la crisi climàtica a la voluntat de reforçar la defensa davant de Rússia, passant per les migracions i nous problemes com la desinformació.
Tot seguit repassem els principals reptes de la UE per a la nova legislatura i per quines vies polítiques s’hauran de canalitzar les respostes.
Crisi climàtica
La UE ha impulsat en aquest mandat el Pacte Verd Europeu, una ambiciosa estratègia de creixement per fer que la Unió arribi a la neutralitat d’emissions el 2050. S’han tirat endavant diverses lleis per descarbonitzar el sector energètic, la indústria, el transport i els edificis, però no s’han eliminat les subvencions als combustibles fòssils i s’ha pres la controvertida decisió de considerar algunes plantes de gas i les futures centrals nuclears com a fonts d’energia neta. L’ambició inicial també s’ha anat diluint, entre altres, en el disseny d’un sistema alimentari sostenible, amb l’oposició de la dreta mobilitzacions dels agricultors que han forçat la marxa enrere de projectes com el de l’ús sostenible dels plaguicides.
Desinformació
La voluntat de manipular els missatges i la percepció de la població és una amenaça que va més enllà de la legítima voluntat dels polítics d’influir en l’opinió pública. De campanyes de desinformació n’hi ha de planificades a anys vista, i troben camp obert per córrer a través de les xarxes. Davant d’això, i de l’evidència que aquestes pràctiques ja han influït en algunes eleccions, la Unió treballa des de fa temps per protegir-se i intentar combatre els missatges distorsionats.
Extrema dreta
L’extrema dreta està en auge a Europa i pot ser decisiva en la composició del nou Europarlament. Els últims anys, a mesura que ha anat suavitzant la imatge, ha aconseguit treure rèdit dels seus principals cavalls de batalla, com el malestar del sector agrari contra les polítiques mediambientals, el discurs contra la migració i el debat identitari. Davant d’això, els partits tradicionals continuen debatent com combatre les seves idees, i si és convenient, o no, fer un cordó sanitari i aïllar aquests partits davant de qualsevol possible pacte. A l’Eurocambra l’extrema dreta està dividida entre dos grups; el populista, que té Le Pen com a referent, i l’ultraconservador, que guia Giorgia Meloni. Tot i la divisió, és probable que aconsegueixin desplaçar el centre de gravetat del Parlament Europeu cap a la dreta.
Ampliació de les fronteres
La Unió Europea havia refredat les ampliacions, però ha reobert el meló amb la guerra a Ucraïna, confiant que incorporar més països de l’Est reforçaria la seguretat de la Unió. En tota la història hi ha hagut set ampliacions, i el 2019 hi va haver el Brexit. Els països que han mostrat interès per entrar són Ucraïna, els Balcans Occidentals, Geòrgia, Moldàvia i, amb menys passió, Turquia.
Obrir-se a nous països també podria implicar canvis en algunes normes internes de funcionament o de repartiment de recursos, dos reptes sempre delicats per a la UE. Sobre la taula, l’opció d’eliminar l’obligatorietat de consens per prendre algunes decisions, per evitar que un líder com l’hongarès Viktor Orbán pugui bloquejar qüestions estratègiques.
Defensa
La guerra ha tornat a les portes de la Unió Europea, i amb les bombes a tocar es vol agafar urgentment múscul geopolític, però també defensiu.
Hi ha consens que cal augmentar la inversió en indústria de defensa, i es parla de crear la figura d’un comissari de Defensa la pròxima legislatura. La situació a Ucraïna ha canviat de ple el tauler europeu, mentre l’esquerra pressiona perquè aquest gir no impliqui renúncies d’inversió i progrés en altres àmbits.
Migracions
La qüestió és ineludible per a la Unió Europea des de la crisi de refugiats del 2015.
La falta de decisions comunes i determinades –calia decidir entre l’esperit humanitari i els intents de pintar els migrants com un focus de desestabilització– ha fet que els països que han estat porta d’entrada de 4 milions de migrants de manera irregular s’hagin sentit sols.
L’acord va arribar el desembre passat, amb un text que reforça les fronteres, augmenta la cooperació amb tercers països i introdueix els reconeixements biomètrics durant els procediments d’asil.
Algunes entitats avisen del perill de detencions generalitzades, i altres critiquen que la implicació de la UE amb els països porta d’entrada com Grècia, Itàlia i Espanya se soluciona pagant. Els estats que no vulguin acollir hauran de pagar 20.000 euros per cada migrant que rebutgin.
Qui decideix?
Sobre tots aquests assumptes hauran de decidir els 720 eurodiputats dels 27 estats membres de la Unió Europea que sortiran elegits aquest juny.
Les lleis que ells aprovin acabaran afectant tots els europeus, però el Parlament Europeu no és –ni molt menys– l’únic actor.
Per començar, els eurodiputats s’encarreguen d’elegir el president de la Comissió Europea, que és el govern de la Unió, en gestiona el pressupost i contribueix a definir l’estratègia per la via de proposar lleis.
Les propostes es debaten també al Consell de la Unió Europea, on es reuneixen els ministres de cada àmbit, i al Consell Europeu, on es reuneixen els caps d’estat i de govern dels 27.
Allà es busquen consensos per acabar de validar totes les propostes, i els dossiers tornen al Parlament Europeu per aprovar-se definitivament.
BELLATERRA.CAT 