BELLATERRA.CAT

Bellaterra, 6 de maig de 2024

El Carrer de Gabriel i Galán de Bellaterra, – zona del torrent de Can Fatjó dels Aurons- té una llargada de 250 metres, comença a la Carretera de Bellaterra (BV-1414), i finalitza al Carrer León XII.

José María Gabriel i Galán (Frades de la Serra, 1870 – Guijo de Granadilla, 1905) Poeta espanyol que va cantar en versos senzills i espontanis les virtuts tradicionals camperoles.  La seva obra, aliena a les novetats temàtiques del modernisme de Rubén Darío (encara que no tant a les formals), es va centrar en l’ambient rural i va expressar un concepte cristià i optimista de la vida a la natura.  La família patriarcal, l’existència casolana i l’austeritat del pagès castellà van ser la matèria dels seus versos, que va beure a les fonts de la literatura pastoril llatina i al Segle d’Or espanyol, així com en alguns autors espanyols romàntics i contemporanis.

Biografia José María Gabriel i Galán

Fill de pagesos, va ser al seu torn pagès després d’haver exercit la professió de mestre, que va abandonar en contraure matrimoni.  La seva consagració com a poeta arrenca de 1901, quan als Jocs Florals celebrats a Salamanca va ser guardonat amb la flor natural per la seva composició “L’estima”.

Grans escriptors d’aquell temps, com Emilia Pardo Bazán, José María de Pereda, Miguel d’Unamuno i Joan Maragall, en ple apogeu del costumisme literari regionalista, van contribuir al seu ràpid enlairament.  Posteriorment, la crítica li ha regatejat mèrits, tot i que segueix sent un dels poetes espanyols més llegits.  Cantà les terres i la gent de Salamanca i Extremadura, en una poesia realista, de vegades monòtona, però que donà clara i musical expressió a sentiments molt arrelats en la consciència col·lectiva del seu país.  Hi resideix un dels seus principals mèrits, ja que, com diu Gerald Brenan, és “un dels pocs escriptors d’aquesta nació de camperols que sent veritablement la vida del camp”.

Cal advertir en la seva poesia influxos de l’escola poètica salmantina, d’Espronceda, de José Zorrilla, de Vicente Medina i del colombià José Asunción Silva.  Els “Aires murcians” de Vicente Medina van ser els que, segons Unamuno, van suggerir a Gabriel i Galán les seves composicions en dialecte extremeny, entre les més famoses de les quals figuren “L’embargament” i “El Cristu benditu”.

Estilísticament és notable la seva propensió a les adjectivacions dobles (“els de les marrons ondulades costes”, “la castissa vella raça de selvàtics poetes”), característica del modernisme espanyol que ell va extremar de manera peculiar en els seus versos.  Del 1902 al 1906 van aparèixer els seus llibres Castellanes (1902), Extremenyes (1902), Camperoles (1904), Noves castellanes (1905) i Religioses (1906).  De 1909 data la primera aparició de les seves Obres completes, que han aconseguit més de quaranta edicions successives, cosa que significa que no ha decaigut la seva àmplia i sostinguda popularitat.

Les Castellanes (1902) són les més representatives de l’autor, gran intèrpret de la naturalesa austera.  La vida miserable dels camperols salmantins és cantada pel poeta en versos que expressen una resignació cansada, sense res de rebel·lia social.  La presència constant de la mort arriba a moments gèlids, que tan sols aireja la fe en Déu.  A Noves castellanes (1905) es nota una major versatilitat i varietat temàtica, i desapareix una mica el tema de la mort.  Les Religioses (1906) expressen el sentiment religiós des de l’experiència quotidiana i en les circumstàncies de la vida íntima i social del poeta, i també la vivència religiosa del poble, sovint en to costumista.

Font: Vidas y Biografias

Read Full Post »