Josep Maria Riba Farrés, president de l’EMD Bellaterra comunica a través del vídeo del canal oficial EMD Informa de YouTube, el seu desacord amb la instal·lació del rètol gegant “Cerdanyola del Vallès”, en plena campanya electoral al Parlament de Catalunya, instal·lat per l’Ajuntament de Cerdanyola, entenent l’enuig de una part del veïnat i demana confiança i suport per aconseguir millores tangibles que ja estan en marxa a Bellaterra per part de la Generalitat de Catalunya, la Diputació i Cerdanyola.
El Carrer de Salcillo de Bellaterra (Perquè traduïr el seu propi cognom original Salzillo?) té una llargada d’uns 500 metres, comença a l’Avinguda del franquista Juan Baptista Viza, i finalitza en un cul de sac, a tocar la 30/AP-7.
Plaques del Carrer Salcillo de Bellaterra on apareix dibuixada la civada borda (Avena sterilis) i l’arç blanc (Crataegus monogina)
Francisco Salzillo (Escultor), Múrcia, 1707-Múrcia, 2 de març de 1783. Es formà al taller del seu pare, un escultor napolità establert a Múrcia. A la mort d’aquest (1727) deixà els dominicans (hi havia ingressat de jovenet) per fer-se càrrec de la direcció del taller. Voltat de nombrosos deixebles, alguns d’ells els seus propis germans, desenvolupà una gran activitat, fruit de la qual és una producció abundantíssima, de temàtica religiosa, que presenta dos grups ben diferenciats: el de les figures de pessebre, moltes fetes en sèrie i amb materials simples (cartó pedra, fang, teles endurides, etc), que segueixen la tradició dels pessebres napolitans, d’una religiositat ingènua molt d’acord amb el gust popular, i el dels passos de Setmana Santa, part a l’ermita de Jesús de Múrcia i part al Museo Salzillo, també de Múrcia (Oració a l’hort, La flagel·lació, etc), de valor desigual però d’un gran efectisme. També d’ell són un Sant Jeroni i un medalló amb la Mare de Déu amb l’Infant (catedral de Múrcia).
El Carrer d’Alonso Cano de Bellaterra té una llargada de 375 metres, comença a la Carretera de Bellaterra (BV-1414) i finalitza al Carrer de Salcillo
Placa del carrer d’Alonso Cano de Bellaterra
Alonso Cano (Granada, 1601-1667). Artista espanyol polifacètic, que va practicar la pintura, l’escultura i l’arquitectura. El seu pare, Miguel Cano, mestre fuster i retablero, va haver d’ensenyar a Alonso a dibuixar amb precisió i manejar els rudiments de l’arquitectura abans que la família efectués el seu trasllat definitiu de Granada a Sevilla, en 1614. En 1616 va iniciar el seu aprenentatge amb l’artista i teòric Francisco Pacheco, i aviat va entaular una amistat duradora amb el seu condeixeble Diego Velázquez. Va poder ser també Pacheco qui li presentés a Juan Martínez Montañés, l’estil va influir en obres escultòriques de Cano i amb qui col·laboraria més tard.
A Sevilla, Miguel i Alonso Cano de seguida van començar a col·laborar en encàrrecs compartits amb dinasties artístiques com els Uceda, els Herrera i els Castell, que es repartien els principals encàrrecs eclesiàstics de disseny i policromia de retaules. A l’arribar a Alonso la maduresa va consolidar el seu lloc en l’art sevillà integrant-se en una de aquelles famílies mitjançant el seu matrimoni amb Maria de Figueroa a 1626, el mateix any en què va obtenir el grau de mestre pintor.
Durant les dècades de 1620 i 1630 va participar en nombroses empreses artístiques, però en els documents sol aparèixer més com a escultor o retablero que com a pintor. Llenços com Visió de la Jerusalem celestial de sant Joan Evangelista (1636-1637, Wallace Collection, Londres) manifesten una interpretació lírica de l’realisme rigorós desenvolupat per Pacheco. Cano va presidir el Gremi de Pintors al 1630, el que indica que gaudia de el respecte dels seus col·legues.
En 1638 el comte-duc d’Olivares el va convidar a traslladar-se a Madrid com a pintor i ajudant de càmera. Entretant Cano havia contret segones núpcies en 1631, novament amb la filla d’un col·lega, Maria Magdalena d’Uceda. Quan va arribar a Madrid era ja un mestre reconegut i professionalment acreditat en l’ambient artístic de Sevilla. La vida a la cort, i particularment en el imprevisible cercle de l’comte-duc, prometia una clientela més variada i sofisticada, però també els riscos inherents a un sistema de favor i protecció personal. Cano va haver de sentir certa inseguretat quan Olivares va perdre el poder al començament de 1643, ja que va sol·licitar sense èxit el lloc de mestre major de la catedral de Toledo.
A Madrid el seu estil es va allunyar ràpidament de l’naturalisme intens que caracteritzava per llavors a la pintura sevillana. Dels quadres que va restaurar després de l’incendi de l’palau de l’Bon Retiro a 1640 va assimilar aspectes de les tècniques pictòriques italiana i flamenca. Sembla haver-se deixat influir en especial pels pintors venecians de el segle XVI i per les formes elegants i les tonalitats transparents de Van Dyck.
En 1639-1640 va executar l’encàrrec reial de pintar setze retrats imaginaris de reis medievals d’Espanya per al saló daurat de l’Alcàsser de Madrid. Gairebé tots es van perdre en l’incendi de 1734, però es conserven dos, un rei d’Espanya i Dos reis d’Espanya (tots dos al Prado) i en ells s’aprecia clarament l’interès de Cano pels efectes de color i la transparència. L’esbós preparatori per Sant Antoni de Pàdua de l’Alte Pinakothek de Munic, conservat al Prado, és un exemple de model a petita escala presentat a el client per a la seva aprovació, o potser emprat com orientació al taller. Es creu que Cano va passar de Madrid a València en 1644-1645, després de la mort violenta de la seva segona esposa. Interrogat sota turment, va ser absolt de complicitat en l’assassinat.
Plànol oficial de Bellaterra|CEDIT EMD DE BELLATERRA
Al setembre de 1645 estava de tornada a Madrid, i des de llavors fins 1652 s’estén la seva etapa més productiva, amb nombroses obres de la qualitat del miracle de el pou (1638-1640, Prado), on la pinzellada solta, les veladures i la llum espurnejant dels venecians apareixen plenament integrades en el seu estil. La atmosfèrica Verge amb el Nen en un paisatge, un dels molts temes marians que va tractar en la seva carrera, i obra estilísticament propera a El miracle de el pou, revela una tècnica similar, amb veladures de lluminós efecte. Les pintures d’aquesta època, com les dues versions de l’Crist mort sostingut per un àngel (Prado), són líriques i sòbries, i estan executades amb mestria. En interpretacions de la Passió, com Crist lligat a la columna (Prado), carregat de tràgica dignitat, Cano ofereix alguns dels més reeixits tractaments de l’anatomia humana a la pintura espanyola.
En 1652 l’artista va decidir tornar a Granada, acollint-se a una prebenda que de fet li feia pintor de la catedral. Les obres més importants d’aquest període són el cicle monumental de pintures marianes per a la capella major de la catedral granadina i la sòbria i graciosa Verge de el Rosari de la catedral de Màlaga. L’etapa final de la seva vida a Granada està marcada per algunes de les seves obres més commovedores, però també per una relació tempestuosa amb el capítol catedralici.
Entre 1657 i 1660 va estar de nou a Madrid, i d’aquests anys daten Sant Benet en la visió de l’globus i els tres àngels i Sant Bernat i la Verge, en què la geometria de diagonals demostra el seu talent per destil·lar la iconografia essencial i plasmar-la en una composició serena i elegant. L’hàbit blanc de sant Bernat està tractat amb mà mestra. Després del seu retorn definitiu a Granada la relació de Cano amb el cabildo va ser de mal en pitjor, i sent ja ancià i malalt es va veure desallotjat del seu taller a la torre de la catedral.
LLUÍS TORRES|Avui publiquem el número 8 de L’Esquirol del Vallès, corresponent als mesos de març-abril de 1986, i la continuïtat de l’article. El Túnel del Temps per Artur Vidal.
EL TÚNEL DEL TEMPS per Artur Vidal (8) L’Esquirol del Vallès Bellaterra 1986
Mercè i Juanita Llorach, les germanes Carme i Mercè Ferrer, les germanes Agueda i Angelina Bosch, les germanes Sara i Fina Roca, nebodes d’en Bosch Bierge i una d’elles casada amb en Martinez Hidalgo, fins fa poc director del Museu Maritim de Barcelona, la Maria Rosa Novas, la Frasquita Camps, una neboda dels Platero i alguna altra.
L’estol de mascles, com es diu avui, estava format per en Conrado Llorens Suqué, que venia amb els joves encara que era més gran i després matrimonià amb la Mercè Llorach, en Josep Mirapeix, el millor tenista, estudiant de medicina i estiuejava a l’Hostal amb la seva mare, els germans Grifé, en Ramon i l’Antoni, ja que el més gran en Francesc tenia promesa i venia poc; els germans Camps, en Rafael i en Lluís; l’Agustín Uribe, que després es va casar amb la Maria Lluïsa Fàbregas, en Vicents Cots, el meu germà i jo i algun altre que formaren l’orquestra juvenil que va posar en solfa el Club Bellaterra. També vull recordar les criatures d’aquella època, doncs d’aquella munió n’han sortit unes nissagues que ara formen la base sòlida de Bellaterra. Agrupant-los per families recordo la niuda dels Roda Ventura, en Frederic, la Isabel, Maria Lluïsa, Pepa i una cinquena noia que no puc recordar el norn. Els nois Tamburini, en Josep i l’Antoni, doncs en Laureà, el més gran ja treia una mica el nas amb els més grans. Les noies Buigas, Núria, Maria Rosa i Montserrat i el seu pare, editor del T.B.O. i un anecdotari vivent i la seva conversa una delicia; la Maria Rosa Fàbregas, la més petita de les tres germanes, que anys després es va casar amb en Frederic; els nois Casolà, amb en Joan en Joaquim i la María José i algun altre de més petit. La noia Dencas, posteriorment casada amb en Jesús Gómez; els nois Loran, l’Alfons i en Victor i altres de més petits. La Carme Ábalo, que es va casar més tard amb en Rovira Beleta i el seu germà Lluís; en Lluis Grifé, el més petit de la família, un marrec de sis o set anys que va tenir l’honor de ser elegit “Mister Bellaterra”, i en Pepe Cots, germà petit d’en Vicents, casat després amb l’Antonia Duran. Com podeu veure de tot aquell estol en varen sortir unes nisagues bellaterrenques, com les Roda- Fàbregas, Uribe-Fabregas, Llorach-Martinez, la numerosa tamborinada procedent dels germans Josep, Antoni Laureà, Rovira-Ábalo, Gómez- Dencas, Cots-Duran i potser a extingir la nisaga dels Vidals, doncs el meu germà Climent l’any 1941 va marxar de Bellaterra.
Parlaré breument de la vida social d’aquells dies. El centre n’era l’Hostal de Sant Pancràs i n’era promotor el seu propietari Sr. Bartomeu.
L’Hostal era més petit de com el veieu ara però substancialment amb la mateixa configuració. A la planta baixa hi havia el restaurant i als costats una barberia i una tenda de queviures. Al primer pis hi havien els pissets, que ara en diríem departaments. Molts dels estiuejants de Bellaterra, abans de fer-se les respectives torres, havien començat com a llogaters dels pissets de l’Hostal. En recordo les famílies Fàbregas, Llorach i Grifé. El matí dels diumenges i festius hi havia reunió a la terrassa de l’Hostal, sortint de missa. La CapeIla estava en el mateix edifici però a la part del darrera. S’hi reunien grans i petits per fer el vermut, com es deia aleshores. També era lloc de reunió de set a nou del vespre, quan els pares tornaven de Barcelona.
Els dissabtes a la nit s’hi organitzaven algunes festes de diversa mena a les sales de l’interior. Una nit era una orquestrina, altres vegades varietats amb ballarines folklòriques o no, jocs de mans i mags, i també recordo que una nit hi va haver-hi una actuació de varietats, però amb gran consternació d’alguns estiuejants va resultar que entre els artistes predominaven els que avui en diuen benèvolament gays i llavors tenien un nom més determinatiu Sovint es feien sopars que podríem dir-ne comunals. Alguns tenien una motivació especial i gairebé inverosímil però que mostra el sentit de l’humor d’aquella generació fundacional. S’atorgava a algun prohom de Bellaterra un títol especial com els de Batlle, Governador i també el de Capita General amb el lliurament de les corresponents insígnies. Entre altres recordo els Srs. Fabregas, Grifé i Camps, com titulars d’alguna d’aquestes distincions.
I com a recordança d’aquells benemerits colonitzadors que varen promoure i sostenir el Club, relacionaré el nom dels socis de l’any 1935, trets de la Revista Sport Club Bellaterra, apareguda al juliol de 1936 i de la qual solament en va sortir el primer número.
Lluís Abalo, Lluis Abalo, junior, Carme Abalo, Ramón Grifé, Anton Grifé i Lluis Grifé, Conrado Llorens Suque, Josep Maria Mirapeix, Lluis Rovira, Climent Vidal Pons, Climent Vidal Solà i Artur Vidal Solà, Alfons Loran, Josep Tamburini, Mercè Llorach, Juanita Llorach, Anton Díaz, Maria Lluïsa Fàbregas, Paquita Fàbregas i Maria Rosa Fàbregas, Tomàs Llorens, Sara Roca, Fina Roca, Empar Bosch, Josep Cabot, Matilde Vidal i Manuel Vidal, Narcis Rovira, Josep Maria Negre i Balet, Casimiro Cots, Moisés Llorach, Angel Sampion, Frederic Roda Ventura, Agueda Bosch, Angelina Bosch, Joaquim Casolà i Cerdà, Gonzalo Bosch Bierge, Isabel Segura Torres, Montserrat Noguera Salsas, Alexandre Pont, Antoni Rossi, Frasquita Camps, Núria Campa, Mercè Ferrer, Carmen Ferrer, Josep Lluís Pérez, Manuel Salsas, senyora Salsas Llorens i , Rafael Camps, Lluis Camps, Ricard Josep Antoni Llorens.
Font: L’Esquirol de Bellaterra, Arxiu Bellaterra.Cat
BELLATERRA.CAT 