El Carrer de Frederic Roda Ventura de Bellaterra té una llargada d’uns 250 metres, comença al Carrer de Terranova i finalitza al Cami Antic de Sant Cugat, tot passant de llarg del cul de sac del Passatge de Roda Ventura (de 50 metres de llargada, que per cert, no apareix al plànol oficial de l’EMD de Bellaterra, però sí està penjada la seva placa).
Placa del Carrer Frederic Roda i Ventura de Bellaterr on apareixen dibuixades les flors calcides (Cirsium Arvense) i Gatmaió (Tamus Communis)
Placa del Passatge de Roda Ventura
Frederic Roda i Ventura (Advocat i polític) Barcelona, 1898 — Barcelona, 1967. Es llicencià en dret a Barcelona i fou passant de Josep Bertran i Musitu. Militant de la Lliga Regionalista, fou regidor pel seu partit a l’Ajuntament de Barcelona durant l’any 1934. Fou vicepresident de Palestra, una entitat catalanista fundada el 1930 per Josep Maria Batista i Roca i un grup d’amics seus, amb el manifest Als joves de Catalunya, influïts pels sokols txecs i eslovacs, el Fianna Éireann del Sinn Féin i l’escoltisme de Robert Baden Powell. Tenia un tarannà educatiu i patriòtic, organitzà cursos d’història, literatura, art i llengua catalanes; cercles d’estudis de dialèctica, acampades, excursions i competicions esportives, així com campanyes d’acció social i cultural. Va mantenir bones relacions amb la Federació de Joves Cristians i grups semblants, ja que tots formaven part dels Minyons de Muntanya.
Esclatada la Guerra civil espanyola, emigrà a l’estranger des d’on prestà serveis al govern franquista establert a Burgos. En tornar a Catalunya, treballà dins la junta del Col·legi d’Advocats de Barcelona i en fou degà des del 1962. Intervingué en la defensa dels intel·lectuals detinguts per haver assistit a un homenatge a Jordi Rubió a la facultat de dret de Barcelona. En Roda i Ventura va ser un dels primers veïns de Bellaterra i va ser secretari de Unió de Propietaris Bellaterra (UPB).
Morí sobtadament d’un infart (7 de març) dins del seu cotxe, després d’una forta discussió amb el jutjat de guàrdia, i sense haver aconseguit la llibertat dels estudiants que defensava.
Plànol oficial de Bellaterra|EMD BELLATERRA
Font: Gran Enciclopèdia Catalana, Wikipedia, Bellaterra 1930-2005 per Ignasi Roda Fàbregas
L’assumpció del projecte de la Institució Lliure d’Ensenyament va ser un dels principals actius de la II República, que commemorem cada any aquest 14 d’abril: la revolució de l’ensenyament, des del respecte (Javier de Lucas)
Francisco Javier de Lucas Martín, més conegut pel nom de ploma Javier de Lucas, (Múrcia, 4 de desembre de 1952) és un filòsof i professor universitari espanyol, catedràtic de filosofia del dret i filosofia política a l’Institut de Drets Humans de la Universitat de València. Entre 2005 i 2012 va ser director del Col·legi d’Espanya a París a la Ciutat internacional universitària de París Des de 2019 és senador per València al Senat espanyol, escollit com a independent a les llistes del PSPV-PSOE durant la XIII i XIV legislatura i presideix la Comissió de Ciència, Innovació i Universitats del Senat.
Arran de les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931, que determinaren la caiguda de la monarquia d’Alfons XIII, Francesc Macià, líder d’Esquerra Republicana de Catalunya -partit triomfador a Catalunya- proclamà de manera unilateral «la República catalana a l’espera que els altres pobles d’Espanya es constitueixin com a Repúbliques, per formar la Confederació Ibèrica» el dia 14 d’abril, poques hores abans que a Madrid es procedís a proclamar la República Espanyola.
“El nom d’Iris li ve en honor de la deessa grega del valor. Els tres pètals interiors representaven la fe, la saviesa i el valor”
El lliri blau és una planta herbàcia que fa 40-90 cm d’altura. La tija és gruixuda i ramificada. Les fulles són de color verd, són allargades.
El fruit és una càpsula. Es reprodueix per rizomes que s’escampen sota terra i donen lloc a noves plantes.
Aquest híbrid és natiu dels Balcans però avui dia es troba present a gairebé tota Europa, l’est d’Àsia, el nord d’Àfrica alguns estats dels Estats Units d’Amèrica i a l’Argentina.
A Catalunya és freqüentment cultivada i naturalitzada, en indrets més o menys àrids al voltant dels pobles. Probablement no hi hagi cap població autòctona d’aquest tàxon. Als Països Catalans han estat citades altres quatre espècies autòctones de lliris blaus: Iris latifolia (un endemisme dels Pirineus i la Serralada Cantàbrica) és freqüent a tota la serralada pirinenca.
–Iris xiphium (propi del Sud-oest d’Europa i Nord d’Àfrica) ha estat citat al delta de l’Ebre, la Ribera Baixa i la Safor.
–Iris spuria es pot trobar a les terres de l’Ebre, la Ribera Baixa i la Marina Septentrional.
–Iris lutescens, el lliri menut, és un endemisme de la Mediterrània occidental que viu en diversos indrets més o menys àrids de Catalunya i el País Valencià.
Viu en terrenys rocosos i prats secs de la terra baixa i la muntanya mitjana. És una planta cultivada que s’ha escampat i naturalitzat en molts llocs.
Lliri blau és de la família Iridàcies.
Descripció: Planta herbàcia que fa 40-90 cm d’altura.
La tija és gruixuda i ramificada. Les fulles són de color verd, són allargades.
Floració: Floreix inici de la primavera Les flors són grans (10 cm), de color violeta i s’agrupen a l’extrem de les tiges.
Els sèpals i els pètals estan units formant tèpals, dels quals els externs tenen una mena de pèls de color groc.
Tenen 3 estams i 1 estil.
Fruit: El fruit és una càpsula.
Reproducció: Es reprodueix per rizomes que s’escampen sota terra i donen lloc a noves plantes.
Hàbitat: Viu en terrenys rocosos i prats secs part de la terra baix i la muntanya mitjana.
En Francisco Benavent, en Jordi Llovera i en Josep Bullich van ser els tres pilars bàsics de l’emblemàtic restaurant La Dama (Barcelona, 1986-2014)
LLUÍS TORRES| L’any 1986 en Josep Bullichi Gaspar (Oliana/Lleida, 1 de desembre de 1948), inaugurà com xef director La Dama, restaurant situat al pis principal de la modernista casa Sayrach de la Diagonal, cantonada amb el carrer Enric Granados de Barcelona.
Josep Bullich, xef director de La Dama amb Francesc Benavent i Jordi Llovera, titulars de la societat 📷 Testimonis para la Història Editora d’Angel Font
Empresaris des de sempre, en Francesc Benavent i en Jordi Llovera eren els propietaris del local mentre que en Josep Bullich n’era el xef i director. Tots tres van fer possible que cada dia el Restaurant La Dama oferí la millor qualitat i el millor servei als anys setanta, dirigit pel Maître Teo García, ex bàrman del Via Veneto.
CASA SAYRACH DE BARCELONA
Obra de l’arquitecte Sayrach, La Dama recrea a la perfecció tot el caire d’aquest moviment de principis de segle que ressalta els valors més acurats del comportament. Només faltava un nom tan suggerent com el seu perquè els fundadors del restaurant aconseguissin recrear un lloc ple de distinció i harmonia.
Casa Sayrach, és un històric edifici modernista tardà, construït l’any 1918, quan gairebé cap arquitecte treballava ja en aquest estil. Una obra signada per Gabriel Borrell, però que és de l’arquitecte i escriptor Manuel Sayrach (Barcelona, 1886-1937), fill del promotor del projecte. Sayrach fill no tenia la carrera acabada quan hauria concebut aquest interessant edifici que denota una clara influència de Gaudí en l’ús de les línies corbes. Les dues façanes principals de la casa es troben a la cantonada en forma d’eix semi cilíndric al capdamunt del qual despunta una esvelta torre. Un altre element destacat és la tribuna i balcó corregut entre columnes del primer pis, que dibuixa una galeria de grans finestrals. Per dins, l’edifici presenta un vestíbul i escala profusament decorats.
Casa Sayrach de Barcelona 📷 Adrià Goula
La Dama s’inaugurà l’any 1986, una idea original de crear un restaurant diferent del que en aquells moments hi havien a Barcelona. S’oferia un lloc gastronòmic personalitzat sense massificacions, amb una filosofia pròpia i innovadora on es recreava el refinament i els bons costums a la taula. Una altra de les intencions de LaDama era preservar i reivindicar l’estil modernista de personatges com Gaudi, un estil barroc i intimista que aglutinava a la perfecció l’exquisitat i la subtilesa dels clàssics.
Detall de la sala principal del Restaurant La Dama (1986-2014) de Barcelona 📷 CEDIDA
En Josep Bullich segueix creient que “el modernisme és un dels estils que ha singularitzat més Catalunya i s’havia de potenciar. Per aquesta raó La Dama conservava la mateixa delicada decoració modernista en tots els seus salons”. El color pastel i la il·luminació càlida contrastava amb els amplis finestrals recoberts per cortines difuses, on la llum adquiria una tonalitat suau i transgressora que recreà una atmosfera de somni on el temps semblava detenir-se. Distribuït per poder oferir espais privats i racons íntims.
“El Restaurant La Dama ofereria la possibilitat de gaudir d’una ambientació difícil de trobar en el nostre temps”.
Josep Bullich i Gaspar (Oliana/Lleida, 1948) amb la carta del Restaurant La Dama de Barcelona 📷 CEDIDA
BIOGRAFIA DEL XEF JOSEP BULLICH
Josep Bullich i Gaspar va néixer el 1948 a Oliana (Lleida), cuiner català per vocació, profund coneixedor de la Cuina Catalana, l’evolució del nostre gust col·lectiu, a més d´estudiós analista de les modes a taula i els seus canvis.
Bullich nicià la seva professió als 15 anys a l’Hotel Mar-Eden de Calella. A Barcelona continuà el seu aprenentatge al restaurant Selva de Mar, al Hotel Gal•la Placídia i a la Marisqueria Carballeira -en aquell moment la millor marisqueria de Barcelona-. Tot seguit va entrar de cuiner al restaurant Reno, i amb només 19 anys formà part de la brigada de cuina d’Antoni Julià, el restaurant més refinat del moment, -famós pels soufflés tant salats com dolços, les patates soufflés i el plat estrella: Les quenelles de llenguado-.
“En aquell moment, Reno suplí la mancança d’escoles de cuina i tota una generació que es va refinar professionalment amb el mestratge d’Antoni Julià“.
És per aquest motiu que Bullich sempre que pot reclama que la normalització gastronòmica de Catalunya passi per retre-li homenatge a Julià per la seva aportació al luxe del refinament a la nostra gastronomia.
En Josep Bullich començà amb la responsabilitat de xef de cuina a l’Hotel Gal•la Placídia, als 25 anys, fou el xef més jove del moment, allí hi treballà dels anys 1972 al 1977.
Vista general del menjador de La Dama 📷 CEDIDA
En aquella època es casà el 1974 amb Nati Muñoz, filla de Carles Muñoz Espinalt i és amb ella que va descobrir el científic anàlisi de la Psicoestètica, al anar-la aprofundint es convertí en un notable expert en l’evolució psicoestètica del gust i la moda al redós de la taula. Col•laborà el 1976 en la revista: Decinco, decoración e instalación de cocinas, amb l’article «La moda en la cocina» a on presentà la Psicoestètica aplicada a la cuina i la necessitat d’introduir el color en l’uniforme de cuiner.
Del 1977 al 1981 va ser xef del restaurant Agut d’Avignóde Ramon Cabau. En aquest temps Bullich es va endinsar en el món de les Sopes fredes, tant salades com dolces que foren tota una novetat, a més dels Sorbets tant de fruites com de flors fins el punt que la revista Gourmets dedicà una portada als Sorbets fets amb roses o violetes per la seva originalitat.
“Assolí en aquell temps la primera estrella Michelin pel restaurant Agut d’Avinyó i per Barcelona, fou l’any 1978“
Durant el període del 1981 al 1986, ocupà la responsabilitat de xef al restaurant Via Veneto, on introduí per primer cop la Cuina Catalana en un restaurant de luxe i aconseguí també per aquest restaurant, gràcies al seu art culinari, l’estrella Michelin i la màxima puntuació en les guies especialitzades i un total reconeixement a nivell europeu.
Josep Bullich amb Tete Montoliu i la seva esposa Montserrat G.-Albea Ristol celebrant a La Dama el 63 aniversari de Tete Montoliu 📷 CEDIDA
La Damafeia honor a tres virtuts:
Refinament, personalitat i modernisme. Era refinat per la distinció que els clients respiraven a l’hora de gaudir de La Dama, personal pel tracte individualitzat que els professionals del restaurant dedicaven a tots els clients, i modernista perquè seguia la pauta d’un dels estils més característics de la capital catalana.
Amb motiu del Jocs Olímpics d’Estiu Barcelona’92, s’hi varen celebrar els àpats oficials on hi assistiren les cases reials i els primers ministres assistents de tot el món, així com directius de les empreses punteres internacionals.
“A partir d’aquell moment La Dama va ser considerat el restaurant símbol del refinament culinari a Barcelona“.
Josep Bullich es retirà per jubilació el 23 de desembre del 2014, dia del 28è Aniversari que s’obrí La Dama. En aquest restaurant, en Bullich va fer evolucionar les Amanides tèbies tant de peix, marisc o d’aus. Incrementà el nostre receptari de la cuina del bolet amb receptes que han traspassat fronteres com les Múrgules farcides a la crema de tòfones, els Cèps farcits amb cranca, els Molls amb rossinyols i salsa de taronja, etc., no menys famosos e importants els plats de caça com el Faisà trufat i rostit, la Perdiu amb rovellons o la seva famosa Llebre a la reial, “plats que li varen permetre convertir La Dama en el restaurant més distingit i de moda a Barcelona“.
Josep Bullich (esquerra), Segastià Damunt, …, Josep Maria Urgell Vila (xef del Finisterre) i Josep Maria Figueras, a l’exposició gastronòmica dedicada a Picasso l’any 1982 a l’Hotel Princesa Sofia de Barcelona.
Josep Bullich, l’any 1981 va presidir el Casal del Cuiner, mandat que impulsà la creació de la biblioteca organitzada pel cuiner Jordi Barrera. Donat que en aquella època es celebrà el centenari del naixement de Pablo Picasso va proposar que l’any 1982 s’organitzés una exposició de diferents pintors amb temes de cuina, bodegons i també el concurs anual que es feia de cuiners. Va suggerir que fos inspirat en l’estil de Picasso, resultant un gran èxit per la seva espectacularitat i originalitat per ser el primer cop que es vinculava l’art i la cuina. Aquella activitat cultural del Primer Congrés Català de la Cuina ho va recollir i publicà en un llibre la Generalitat de Catalunya, fent una exposició gastronòmica a l’Hotel Princesa Sofia de Barcelona.
En Josep Bullich romandrà com un dels xefs més reconeguts del nostre país. Conferenciant en nombrosos congressos, constata que avui en dia s’estan perdent costums primordials, que s’ha de confiar en les modes i en l’evolució del gust col·lectiu i el respecte per la feina ben feta.
Poc amant de generalitzar, creu que l’eslògan de la cuina mediterrània és poc precís i que dins d’aquesta generalització s’amaguen moltes petites apreciacions que fan que cada cuina dels països banyats pel Mediterrani sigui diferent:
“Els catalans som un dels pobles més antics i amb més tradició culinària. Vam ser els primers en menjar asseguts a taula i també en individualitzar el menjar en plats a Europa. Per tot això, i per les innombrables receptes autòctones de Catalunya, ens hem guanyat un lloc important en la història de la gastronomia.”
Sopar sorpresa del 60 aniversari de Josep Bullich al Restaurant La Dama 📷 CEDIDA
Tots aquells que han disfrutat dels plats de La Dama saben que l’Amanida d’escamarlans a la vinagreta de taronja és una recepta exquisida. Tampoc ens podem oblidar del Soufflé de tòfona o la llagosta amb tòfona i bolets. Entendrem perquè moltes vegades triar un plat es feia tant difícil, és per la gran varietat que s’hi oferia, i per l’acurada presentació que es dedicà a tots els àpats. Així, fins i tot era difícil la disjuntiva per els clients a l’hora de decidir-se per un Gratinat de llamàntol amb fons d’espinacs, o escollir uns Peus de porc desossats farcits de cèps.
El xef Bullich no podia matisar perquè, com ell deia, “la carta de La Dama és com un fill i era difícil escollir un sol plat. Podia garantir que tots estaven fets després d’un procés d’elaboració molt acurada, on la matèria primera es tractava amb el màxim de rigor per mantenir el sabor i la concepció original del plat”.
Practicant de la psicoestètica, el Josep és un clar exponent d’aquesta tendència que té en compte la forma i el fons del plat. Ressaltant l’estètica i la decoració, sense oblidar l’elaboració i la combinació dels ingredients, s’aconsegueix una unió harmònica que dóna com a resultat final una obra d’art de la gastronomia. Obra d’art que sempre va estar al servei del més important de La Dama: el client.
Concurs de Cuina Homenatge a Picasso organitzat pel Casal del Cuiner, 1 de marc de 1982
Font: Generalitat de Catalunya, Josep Bullich, Nati Muñoz, Testimonis para la Història Editora d’Angel Font
BELLATERRA.CAT 