ESCAC, Terrassa 2011
“Una família sense llar troba una casa on residir-hi. Allà començaran una vida tranquil·la però un misteriós camp de blat farà que la seva estada no sigui tan idíl·lica. Posant els patriarques de la família en una difícil decisió moral”.
SINOPSI DE TRIGO
Una família (Jesús, Marga i el seu fill Simó) no tenen llar ni recursos per subsistir, troba recer a l’interior d’una masia, envoltada de camps de blat. Allí descobriran el cos sense vida d’un ancià que deixa en herència totes les seves possessions al primer que trobi la casa, amb una única condició: el camp de blat, dia i nit, plogui on nevi, el blat ha de ser tallat.
Així la família, atònita davant el seu cop de sort comença una nova vida sense preocupacions a la seva nova llar. Però les coses mai no són el que semblen. La família mai no imaginaria el que s’amaga darrere d’aquest camp de blat i del que suposarà acceptar aquesta càrrega per tal de viure còmodament.
REFLEXIO PERSONAL
TRIGO parla de l’avarícia i l’egoisme. De què passa quan allò que més anheles es torna en contra teva, que estaries disposat a fer per tal d’aconseguir allò que desitges.
TRIGO és un drama, encara que al llarg de tota la història es respirés un profund aire de misteri/thriller. Des del seu inici fins que les famílies s’enfronten a la realitat de la llar on viuen, comencem amb un to lluminós i optimista fins que lentament anem entrant en un món fosc ple de pesadum. Barrejant la quotidianitat familiar amb el misteri del lloc. A mesura que l’espectador comprengui el que succeís quedarà, en molts moments, agafat a la butaca buscant la coherència del que passa davant seu. Per aconseguir aquest hipnotisme per l’espai, la càmera estarà al servei d’aquest, captant aquest pesat amb lents i constants moviments de càmera emfatitzant aquest punt de vista que té a veure amb un personatge latent, personificat pel camp i la casa. Alguns dels referents per exemplificar l’anterior, serien: el Resplandor de Stanley Kubrick, Senyals de M. Night Shyamalan i El Orfenato de J.A. Bayona. El que fan aquestes pel·lícules referents de la meva història, és la manera de mostrar el que està passant a través de la contenció espacial, com uns personatges tancats en un espai finit busquen una solució condicionats sempre pel seu espai al voltant. Et mostren una cosa real, sense caure en els artificis propis del fantàstic, sinó que des de la contenció aconseguim mostrar la manera com el personatge percep un espai viu i fluctuant a les seves accions. Tota la felicitat inicial, és el que donarà sentit al final, a la decisió que pren aquesta família a favor del propi benestar. Com desitgen alguna cosa fins al punt de no importar-los a qui afectessin les conseqüències dels seus actes igual que succeeix a la societat actual on s’anteposa el benestar d’uns quants al de tants altres. Aquest curtmetratge no parla de trobar una llar, sinó d’allò que faries per conservar-lo encara que calgui trepitjar-ne d’altres.
És una història de contrastos, de l’alegria d’una família que juguen a les casetes sense ser conscients de la realitat a què s’enfronten.
En aquesta família trobem Jesús i la seva dona, costats oposats d’una mateixa moneda, que es complementen encara que facin les accions per separat. Si cau un cauen tots dos. Arriba un moment en què Jesús haurà de mirar a l’ull de l’huracà i enfrontar-se a la veritat. En la planificació i posada en escena, farem servir un continu moviment de càmera, lleugers tràvelings de pocs centímetres que potenciïn els conflictes interns, a part d’usar-los de forma expressiva per donar a entendre que hi ha un ens major als personatges observant les seves accions. En aquesta expressivitat anirem buscant un lleuger descens als inferns de la llar. Trigo a través de les petites coses, t’explica un fet universal.
La interpretació dels actors, per ser coherent amb la resta de la pel·lícula, serà molt continguda. Potenciant la tensió de la llar i com aquesta es transmet als personatges que hi deambulen.
Captarem aquests instants veritables dels personatges, jugant amb improvisacions, que tindran per suposat la seva llavor al guió, però sense deixar que aquest sigui una mica tancat, perquè els personatges flueixin lliurement dins d’aquest lloc enrarit i contingut, que lentament els consumirà.
Durant 4 anys, he buscat sempre trobar alguna cosa certa del que parlar, veritats personals que poguessin transmetre amb el narrar de les imatges cinematogràfiques. Indecís pel projecte que pogués realitzar vaig trobar en aquest relat aquesta veritat que em costa d’acceptar però que tots en algun moment de la nostra vida hem viscut. Al principi era una veritat que per por de no ser la persona correcta que la societat espera de mi em vaig negar a acceptar, però un cop a tercer, especialitzat en guió, vaig començar a veure amb ulls freds aquesta lluita d’egos i desitjos que es produeix a l’ESCAC a l’hora de repartir especialitats, aquest desig per sobre de tot i tots, a partir de llavors, en aquest aire estrany i viciat de la meva autocomplaença vida i m’obligui a observar la part fosca del meu ésser, faria el que fora per tal d’aconseguir allò que més desitjo?. Mostrant així la cara que tots amaguem dels altres però amb què arribem a anteposar els nostres desitjos i benestar per sobre de tot, no és així com hem arribat a un món en constant lluita per mantenir l’estatus de primera potència mundial? no és així, com ens mirem malament el veí per tenir un televisor més gran? Perquè mirar a un altre costat quan la veritat més crua i real de nosaltres mateixos la tenim davant d’un mirall, mai no acceptarem qui som en realitat, però abans que res som humans.
EDUARD FARELO NIN “Jesús”
(Barcelona, 20 de novembre de 1970) és un actor i presentador català.
Cinema:
Què t’hi jugues, Mari Pili?, de Ventura Pons (1989), Síes y noes, d’Enric Folch (1994, curtmetratge), Parella de tres, d’Antoni Verdaguer (1995), Coses que passen, d’Enric Folch (1997, curt)
Sévigné, de Marta Balletbò-Coll (2004)
Ingrid/myspace, d’Eduard Cortés (2008)
Eloïse, de Jesús Garay (2008), No habrá paz para los malvados, d’Enrique Urbizu (2010), Creuant el límit, de Xavi Giménez (2010), XP3D, de Sergi Vizcaíno (2011)
Sèries de Televisió:
Quico el progre (1989), Secrets de família (1995), Nissaga de poder (1996-1999), El comisario (2001)
Psico express (2002), Majoria absoluta (2004), Jet Lag (2004), Lo Cartanyà (2006) Vent del plà (2007-2008), Hay alguien ahí (2009-2010), Sagrada Familia (2011), Ángel o Demonio (2011), Toledo, cruce de destinos (2012), Niños robados (2013), Com si fos ahir (2017)
Programes:
“Lluna de mel” (1993-1994) com a hoste
“Luna de miel” (1993-1994) com a hoste
Oh happy day (2015) com a presentador
“Lluna de mel” (1993-1994) com a hoste
“Luna de miel” (1993-1994) com a hoste
Oh happy day (2015) com a presentador
Telefilm:
Laia, el regal d’aniversari, de Jordi Frades (1995), Des del balcó, de Jesús Garay (2001), El príncep de Viana, de Sílvia Quer (2001), Cabell d’àngel, d’Enric Folch (2001), Adivina quién soy, d’Enrique Urbizu (2006)
Mobbing, de Sonia Sánchez (2006)
Extrems, d’Abel Folch (2008), Planet 51 (2009)
Teatre:
Les dones de Traquis, de Pere Alberó (1992), Pel davant i pel darrera, de Alexander Herold (1996), De què parlavem, de Tamzin Townsend (1997)
Pigmalió, de Joan Lluís Bozzo (1997)
Olga sola, de Rosa Novell (1999)
T’estimo ets perfecte ja et canviaré, d’Esteve Ferrer (1999), L’increíble inspector Hound, de Tamzin Townsend (1999), Comèdia negra, de Tamzin Townsend (1999), A la cuina amb l’Elvis, Roger Peña (2001), Fedra, Joan Ollé (2002), Roda de mort a Sinera, de Ricard Salvat (2002), Glengarry Glen Ross, d’Àlex Rigola (2003), Les falses confidències, de Sergi Belbel (2005)
Marie i Bruce, de Carlota Subirós (2005)
Pels pèls, (2006), Coral romput, de Joan Ollé (2007), L’home la bèstia i la virtut, de Pep Pla (2008), La febre, de Carlota Subirós (2010), Marburg, de Rafael Durán TNC (2010), Celebració, de Lluís Pasqual (2011), Les tres germanes, Carlota Subirós (2011), Poder absoluto, de Roger Peña i Carulla (2012/2013)
L’onada, de Marc Montserrat Drukker (2013), Absurds i singulars, de Joan Peris (2015), Temps salvatge, de Josep Maria Miró (2018)
Doblatge habituals:
Djimon Hounsou, Edward Burns, Josh Lucas, Gary Dourdan, Eric Bana
Doblatge ocasionals:
Andy Serkis, Colin Firth, Michael Sheen
Michael Vartan, Jimmy Smits,Taye Diggs, Vincent Cassel, Tyrese Gibson
MARIA MOLINS RAICH “Marga”
(Barcelona, 14 de febrer de 1973), actriu catalana de teatre, cinema i televisió. Es va fer popular amb un paper a la sèrie de Televisió de Catalunya El cor de la ciutat i ha obtingut diversos guardons com el Gaudí a la millor actriu protagonista per la pel·lícula El Bosc.
Pel·lícules:
2022 La nena de la comunió, dirigit per Víctor García.
2019 RIOT, curtmetratge dirigit per Ariadna LaGarsi, Loida García iJavier Grajales.
2018 L’arbre de la sang, dirigida per Julio Medem. Paper protagonista.
2017 L’habitació de les estrelles, curtmetratge dirigit per Ilune Diaz.
2016 Fractures, curtmetratge dirigit per David David.
2015 Cent anys de perdó dirigida per Daniel Calparsoro i produïda per Morena Films i Vaca Films.
2014 Seve, llargmetratge dirigit per John Paul Davidson i produït per Stephen Evans de Renaissance Films. Paper protagonista; Carme.
2014 El vol de la papallona (curt) dirigit per Gemma Brun produït per El plató de cinema.
2013 Tenim de tot (curt) dirigit per Roberto Pérez Toledo produït per Fotogrames
2012 El bosc, llargmetratge dirigit per Óscar Aibar, produït per Fausto Producciones. Paper protagonista.
2011 Fill de Caín, llargmetratge dirigit per Jesús Monllaó produït per Life & Pictures. Paper protagonista.
2011 Trigo, curt dirigit per Guy Pérez Ciurezu (produït per ESCAC).
2009 A la deriva, dirigit per Ventura Pons. Produïda pels Films de les Rambles. Paper protagonista.
2008 Covards llargmetratge amb guió i direcció de José Corbacho i Juan Cruz (produïda per Filmax).
2008 The Cemetery llargmetratge dirigit per James Wilson produïda per Wilson Films.
2007 Les llàgrimes del cigne, curt de J. Wilson produït per Wilson Films.
2005 Tot està a l’aire, llargmetratge dirigit per David Ciurana i Ángel Penalva, produïda per Fosca Films. Paper protagonista.
2005 Dusseldorf, curtmetratge dirigit per Anaïs García produït per la ESCAC.
2005 Tiffany’s curtmetratge dirigit per Carola Rodríguez produït per l’ESCAC.
Sèries de televisió
El cor de la ciutat (2008-2009). Olor de colònia (2012). La Riera (2014-2015)
BIEL MONTORO FALCÓ “Simó”
(Olesa de Montserrat, 2000), és un actor català deixeble de Laura Jou. Després de descobrir els seus dots artístics participant a La Passió, i havent interpretat papers de repartiment en el cinema i la televisió, Montoro va fer el seu debut cinematogràfic com a protagonista l’any 2019, amb la pel·lícula Diecisiete, de Daniel Sánchez Arévalo. Al film, l’Héctor (Daniel Montoro) és un jove delinqüent reincident amb síndrome d’Asperger que està tancat en un centre de menors, on participa en una teràpia de reinserció amb gossos abandonats i estableix un vincle molt fort amb un dels animals, un gos que es diu Oveja. Un dia, Oveja no torna perquè l’han adoptat i el protagonista decideix escapar-se del centre per anar-lo a buscar i hi involucra el seu germà, la seva autocaravana i l’àvia de tots dos. La cinta esdevé així una road movie que, més enllà de la recerca del gos, fa emergir la complexa relació entre els dos germans. En paraules de Montoro, el personatge d’Héctor «és totalment pràctic i lògic, està capficat amb els seus objectius, però també és algú molt sensible que per les circumstàncies que li ha tocat viure s’ha posat una carcassa protectora perquè sembli que les coses no l’afecten, per mostrar-se insensible davant del món.» L’actor afegeix: «A l’hora de treballar-lo era important entendre aquestes dues capes».
Pel·lícules:
Trigo (2011, curt) Guy Pérez,
Diecisiete (2019) Daniel Sánchez Arévalo, Blue Rai (2017)
Jeremy Saulnier i Superlópez (2018) Javier Ruíz Caldera
El rodatge de Trigo es va realitzar a la zona de Montgai (Lleida) i Manresa, del 15 al 25 de juny de 2011
GUY PEREZ, Il·lustrador, Director, Guionista per ESCAC (Escola de Cinema i Audiovisuals de Catalunya. Ha realitzat els storyboards de pel·lícules com El Orfanato i Lo Imposible de Juan Antonio Bayona o Eva i Toro de Kike Maíllo.
BELLATERRA.CAT 