Bellaterra, 16 de febrer de 2024. El Carrer de Ramon Llull de Bellaterra té una llargada d’uns 460 metres, comença al Carrer de Lluís d’Àbalo i finalitza al Carrer de Balmes. A la seva placa apareixe pintade el Blet o quenopodi, nom que reben diverses plantes amb flor. Moltes pertanyen als gèneres Chenopodium, Amaranthus i Atriplex, de la família de les amarantàcies.
Ramon Llull (Palma, Mallorca, 1232-Tunis, Tunísia, 1316) va ser un escriptor, filòsof, místic, teòleg, professor i missioner mallorquí del segle XIII. És conegut per la seva extensa obra escrita, redactada en català, occità, llatí i àrab.
Destaca per la seva producció literària en llengua catalana i és considerat el primer autor a fer servir una llengua vulgar per escriure obres científiques.
Ramon Llull havia estat un cortesà de vida mundana fins que va realitzar una transformació religiosa quan tenia trenta anys, a partir de la qual dedicà la seva vida al proselitisme cristià, especialment entre jueus i musulmans, i a incorporar els poders polítics i religiosos cristians en un pla missioner destinat a la conversió dels no cristians. La seva estratègia per millorar els resultats dels mètodes tradicionals d’evangelització basats en l’autoritat dels textos sagrats el va portar a difondre el seu pensament mitjançant l’escriptura, l’ensenyament, la disputa amb autoritats teològiques, la petició a papes i reis o la fundació de centres de formació missionera. Per assolir els seus propòsits dedicà gran part de la seva vida a viatjar, per difondre el seu missatge i posar-lo a prova.
LLUÍS TORRES|Bellaterra, 15 febrer 2024. Els noms dels carrers, les coincidències i els errors històrics que ha il·lustrat el Nomenclàtor de revisar les plaques dels carrers de Bellaterra, ha destapat el valor, i la història local defensada pels seus habitants, però sorprent enormement, que del centenar de carrer de Bellaterra, només un porti el nom d’un personatge femení: el de l’escriptora catalana Mercè Rodoreda, sense oblidar un segon, el de la Mare de Deu de Montserrat, el que demostra que només el 1% del nomenclàtor de Bellaterra porta el nom de dona. Caldrà prendre consciència i fer quelcom per ser just amb la societat actual.
Amb la prohibició de l’alcalde franquista de Cerdanyola els anys 70, del nom de Marylin Monroe a un carrer de Bellaterra, només hi queden 2 noms de dóna al nomenclàtor de Bellaterra
Els noms dels carrers no sempre agraden a tothom. Hi ha qui considera que el que significa un carrer ha de mantenir-se per fer honor a la memòria històrica, o que cal afegir personatges de la història contemporània o del món de “l’esport, la cultura o la música”.
ANÈCDOTA: El prestigiós actor Jaume Plà (Barcelona, 21 maig 1928), ens recorda que als anys 70, al control de l’aeroport de Barcelona, un guàrdia cívil, -al veure al seu passaport l’adreça de Bellaterra amb el nom de Marilyn Monroe, li va comentar: “Esta calle donde vive usted, debe de tener muchas curvas”
El cas és qui creu que hi ha moments del passat per oblidar i no han de ser presents alguns noms per carrers actuals, com és el cas de Josep Maria Marcet, -alcalde de Sabadell de 1940 a 1960-, qui a les seves memòries, ell mateix reconeix que va lluitar amb les armes al costat de Franco, o Joan Baptista Viza, qui l’any 1936 va deixar Bellaterra i marxà a Burgos per ajudar al cop d’estat franquista.
En els noms dels carrers de Bellaterra figuren pintors, literats catalans i castellans, escultors, músics i sants. També abunden carrers amb noms d’antics masos i masies. Can Domènech, Can Jeroni Martí, Can Llobet, Can Margenat o Can Miró.
Gairebé, a la majoria dels carrers del barri Terranova de Bellaterra, per sota del Camí Antic de Sant Cugat, comencen amb la lletra T: Talent, Talió, Talismà, Tamborí, Til·ler, Tosca, Topazi, Tatuatge i Tulipà. També figuren pintors, literats catalans i castellans, escultors, músics, sants i científics. Igualment amb noms d’antics masos i masies. Can Domènech, Can Jeroni Martí, Can Llobet, Can Margenat o Can Miró.
Hi ha alguns casos ben curiosos, com el procés que va seguir el carrer del Pintor Utrillo, que prèviament, i per primera vegada al món, se li posaria el nom de Marilyn Monroe, -que va romandre gairebé tres anys, fins que l’alcalde franquista de Cerdanyola ho va prohibir-, o l’Avinguda Central, actual avinguda de Joan Fàbregas, La problemàtica carretera BV-1414, que travessa pel mig de Bellaterra, es va trocejar amb 6 noms diferents: Bellaterra, Viza, Bertomeu, Marcet, Film i Sabadell.
L’EMD de Bellaterra (Partit polític Bellaterra Endavant) i Ajuntament de Cerdanyola (PSC), no compleixen la llei actual de Memòria Democràtica, aprovada l’any 2022 pel Gobierno de Espanya del PSOE, i no actuen eliminant els carrers de Bellaterra amb noms de la dictadura de Franco.
FACTA NON VERBA X BELLATERRA!!
*EL carrer Marilyn Monroe de Bellaterra (actual Pintor Utrillo), va ser eliminat els anys 70 per l’alcalde franquista de Cerdanyola.
Bellaterra, 15 de febrer de 2024. Avinguda Joan Fàbregas de Bellaterra (abans coneguda com l’Avinguda Central), té una llargada d’uns 500 metres, comença a la. Plaça del Pi i finalitza a la Plaça de Joan Maragall. A la placa apareix dibuixada la Carlina vulgaris, el card carlí, és una espècie vegetal del gènere Carlina. És una biennal que creix sobre prats o dunes calcàries, calcaris o altres alcalins. Les flors són grups de flors marrons molt petites envoltades de bràctees marrons-daurades.
Placa i foto de Joan Fàbregas de Bellaterra 📷 Cedida Ignasi Roda
Joan Fàbregas i Soler (Barcelona 1889-1953), va ser un industrial de la Ciutat Comtal. Propietari de nombrosos terrenys de Bellaterra, va fer construir dotze cases. Va ser tot un cacic que amb la seva empenta va impulsar la construcció de l’església de la Santa Creu de Bellaterra. Va morir essent president de la UPB (Unió de Propietaris de Bellaterra) i del Club Bella-Terra, càrrecs que en aquella època no eren incompatibles.
Molt abans de la guerra civil, en Joan Fabregas s’havia enamorat de Bellaterra. Era un empresari d’èxit i va adquirir diverses parcel·les a Bellaterra a on hi va construir varies cases que ara han quedat al centre.
Tenia tres filles (Mª Lluïsa, Paquita i Mª Rosa) i els hi va deixar una finca anomenada Villa Maria (el nom de la seva esposa) amb tres cases, una per cada filla, i quan va morir ja havia construït les 12 cases, les altres ja les tenia llogades.
El projecte europeu ClearFarm, coordinat per la UAB, ha desenvolupat i validat la primera plataforma digital de monitoratge del benestar animal que integra, analitza i mostra la informació recollida per diversos sensors instal·lats a les granges. L’eina resultant permet als consumidors i agricultors prendre decisions informades sobre la compra d’aliments d’origen animal i la cura dels animals en diferents etapes de la seva vida.
Il·lustració funcionament ClearFarm
La plataforma prototip s’ha presentat en la conferència final del projecte a Brussel·les, que ha aplegat 200 representants de diferents sectors de la producció animal de tota Europa, amb el títol «Animal Welfare at the Heart of the Food Chain in Europe. Digital innovation for a sustainable transition».
ClearFarm proposa utilitzar la tecnologia de ramaderia de precisió i integrar dades basades en animals per millorar el benestar animal al llarg de la cadena de producció. A través de diferents sensors col·locats tant a les granges com als animals, controla una àmplia gamma de variables relacionades amb el comportament dels animals, la seva salut física i mental, l’impacte ambiental i la productivitat. La plataforma recull aquestes dades i, mitjançant un algoritme, proporciona una informació fàcil d’entendre sobre el benestar dels animals adaptada a cada públic. D’una banda, els ramaders poden veure, a través d’un web, la informació actualitzada sobre l’estat dels animals, amb èmfasi en els senyals d’alerta que poden ajudar-los a anticipar-se als problemes i fer un canvi o millora. De l’altra, els consumidors poden conèixer la història de benestar del producte carni que comprin escanejant, per exemple, un codi QR de l’etiqueta que els dirigeix a un web amb la informació.
“Amb aquesta plataforma volem contribuir a una producció més sostenible del bestiar lleter i porcí, els dos sistemes ramaders amb més producció a Europa, i més respectuosa amb el benestar dels animals”, explica Xavier Manteca, catedràtic del Departament de Ciència Animal i dels Aliments de la UAB i coordinador de ClearFarm.
La plataforma s’ha validat en granges de llet i el seu desenvolupament ha permès avançar en la comprensió de la tecnologia necessària per a la gestió del benestar dels porcs. “Els resultats facilitaran el disseny de sensors fiables i adaptats a les diferents etapes de la producció porcina”, assenyala Xavier Manteca.
ClearFarm és fruit de quatre anys de recerca entre la UAB, les universitats de Múrcia (Espanya), Wageningen (Països Baixos), Milà (Itàlia), Aarhus (Dinamarca) i el Natural Resources Institute Finland (Luke, Finlàndia). Amb un pressupost de 6,5 M €, hi han participat científics de diverses disciplines: benestar animal, tecnologia de computació i sensors, sociologia i aspectes ambientals, que han treballat amb reguladors, consumidors, productors, responsables polítics i altres parts interessades rellevants.
Moment crucial per a la ramaderia d’Europa
La nova plataforma arriba en un moment crucial per a la ramaderia del continent, amb la mobilització de diversos sectors socials i econòmics a favor d’una revisió de l’actual legislació europea sobre el benestar animal.
“Els ciutadans europeus estan cada vegada més preocupats pel benestar animal i la UE ha respost a aquesta demanda social a través de la legislació. ClearFarm ha integrat una solució que respon a la necessitat d’una bona avaluació del benestar animal amb les oportunitats que ofereixen les tecnologies ramaderes de precisió, posant l’accent en el vincle entre benestar animal i sostenibilitat i eficiència ambiental”, conclou Manteca.
Demostració pràctica i taula rodona
La conferència final del projecte ha comprès una demostració pràctica de la plataforma dissenyada per familiaritzar el públic amb el potencial del sistema ClearFarm, a càrrec dels líders de les diferents fases del treball: Xavier Manteca, de la UAB, Elisabetta Canali, de la Universitat de Milà, i Eddie Bokkers, de la Universitat de Wageningen (WUR), així com Joan Serra, de la UAB, Paul Ingenbleek, de la WUR, i Jarkko Niemi, de l’Institut de Recursos Naturals de Finlàndia (Luke), per descriure el procés de desenvolupament i els detalls de funcionament de la plataforma.
També ha inclòs una taula rodona amb un panell intersectorial de representants d’agricultura, indústria, acadèmia, ONG i govern: Pol Llonch, de la UAB i coordinador tècnic de ClearFarm; Miguel Ángel Higuera de Copa-Cogeca; Andrea Gavinelli, de la Direcció General de Salut i Seguretat Alimentària de la Comissió Europea (DG SANTE); Mar Maestre, de l’ICF, i Stephanie Ghislain, de l’Eurogroup for Animals. Moderada pel periodista ambiental Andrea Bertaglio, el debat s’ha centrat en els reptes de desenvolupar solucions innovadores per a l’avaluació integral del benestar animal i la contribució de ClearFarm a les necessitats actuals de diferents parts interessades.
En l’acte també s’han presentat experiències de recerca similars finançades per la UE sobre benestar animal i digitalització, com els projectes TechCare, aWISH i PPILLOW, per analitzar reptes comuns i discutir sobre com la col·laboració en recerca entre diferents iniciatives afegeix valor a la millora de l’agricultura a tota Europa.
El Pirineu és fortificat amb diversos tipus de mà d’obra forçada, bé en batallons dependents del sistema concentracionari, en el marc de la repressió política dels vençuts, bé en unitats militars compostes per soldats de lleva que han de suportar un llarg servei militar.
Aritxulegi (Guipúscoa). 1942. Batalló Disciplinari de Soldats Treballadors 38.
Finalitzada la guerra, el Pirineu és el destí de diversos batallons de treball forçat dependents de la Inspecció de Camps de Concentració. Durant 1939, estan formats principalment per presoners de guerra que han estat classificats ideològicament en camps de concentració com a “desafectes” a l’anomenat “Gloriós Moviment Nacional”. Són categoritzats així fins i tot si, simplement, la seva simpatia pel règim és dubtosa.
Aquests batallons es reorganitzen el 1940 amb joves combatents republicans obligats a realitzar el servei militar de nou (sense considerar el realitzat amb la República durant la guerra) o amb nous reclutes incorporats al sistema concentracionari després de ser classificats com a “desafectes”. Al Pirineu basco-navarrès treballen en aquests batallons, almenys, 20.000 captius entre 1939 i 1942.
Els camins de la memòria, Àngel Santesteban.
D’altra banda, està sense confirmar encara el nombre de soldats de reemplaçament que treballen a les fortificacions, si bé sabem que van ser milers, especialment, a partir del 1943.
El novembre de 1938, Franco planteja una proposta de reglament en què explica la triple finalitat del treball dels presoners, a més de la “utilitat material immediata que es deriva de la seva realització”:
1a “La de compensació, en la mesura del possible, de la càrrega originada per la sustentació dels presoners.
2a La de contribuir directament o indirectament a la reparació dels danys i destrosses perpetrats per les hordes marxistes.
3a La d’aconseguir la correcció del presoner, proporcionant-li mitjans i ocasió de demostrar (…) el seu grau de rehabilitació moral, patriòtica i social, adquirint l’hàbit de profunda disciplina, ràpida obediència i acatament al principi d’Autoritat, precisament i molt especialment en el treball, com a base prèvia i indispensable de la seva adaptació al medi ambient social de la Nova Espanya.” (Reglament provisional per al règim interior dels Batallons de Treballadors. 23 de desembre del 1938)
1940-1942. Mapa de pistes i carreteres obertes per a la fortificació del Pirineu. Arxiu General Militar d’Àvila (AGMAV), C.3526, Cp.14.Plànol de l’organització defensiva de la Vall de Roncal. Arxiu General Militar d’Àvila (AGMAV)_ODP_Caja 3521.14 gener 1942: Francisco Pérez Pulido (Pedro Abad, 20 abril 1920-Barcelona, 11 abril 1971) va ser donat d’alta al Batalló Disciplinari de Soldats Treballadors número 67 a la Guarnició d’Oiartzun (Guipúscoa)
1 Juliol 1942: Treballs a pista Regiment de Fortificació del Batalló Disciplinari número 14 de Lesaka (Navarra). La carretera entre Lesaka i Oiartzun a través de l’alt d’Aritxulegi va ser construïda per esclaus del franquisme.
‘Un prometatge’ (versió de Joan Oliver), tindrà les actuacions d’Anna Pou, Jaume Plà i Ignasi Roda. Anton Txékhov va escriure l’obra el 1889 i a Catalunya es va estrenar al 1927 al teatre Coliseu Pompeia de Barcelona. Tiquets: http://www.entrapolis.com
L’obra ens presenta a un personatge afonat física i moralment, que va fer la petició d’una veïna seva, i a partir d’aquí es presenten una sèrie de situacions ridícules i tràgiques que faran arrancar la risa del lector. Es podria dir que “Un prometatge” reflecteix el gran geni de Txèkhov per a crear personatges i ens exposa la vanitat i estupidesa humanes.
“Un prometatge” va ser escrita per Txékhov l’any 1889, i es va estrenar a Barcelona l’any 1927, presentada pel Teatre Íntim d’Adrià Gual i traducció d’Alfons Maseras. Es dona la circumstància que un dels actors de dissabte 23 de marc 2024, Jaume Pla, ja havia interpretat el personatge fa 60 anys, el 1959, quan l’obra va ser posada en escena per l’Agrupació Dramàtica de Barcelona.
Agrupació Dramàtica de Barcelona (ADB) fou una agrupació teatral fundada el 1954 per Ferran Soldevila, Lluís Orduna, Pau Garsaball i Frederic Roda com a secció del Cercle Artístic de Sant Lluc, i que funcionava com una companyia independent d’intel·lectuals que vetllaven per a fomentar un teatre nacional català i la promoció d’autors teatrals catalans novells (com Josep Maria Benet i Jornet, Jordi Teixidor, Jaume Melendres, Alexandre Ballester, Ramon Gomis, Rodolf Sirera, Joan Abellan, entre altres), així com obres de teatre d’autors catalans no dramaturgs (Manuel de Pedrolo, Maria Aurèlia Capmany, Salvador Espriu, Joan Oliver) i per a traduir obres d’autors contemporanis europeus (Bertolt Brecht, Jean Anouilh, Eugen Ionescu, Friedrich Dürrenmatt) que es caracteritzaven per la renovació dels plantejaments teatrals.
Des de Bellaterra.Cat felicitem als prestigiosos historiadors Francisco Moreno Gómez i Antonio Barragán Moriana, pel II Premio Memoria Viva, en reconeixement de la trajectòria i les seves aportacions a la historiografia que han esdevingut imprescindibles.
HISTÒRIA I MEMÒRIA
En una de les seves obres, Francisco Moreno recordava que el seu llibre sobre la guerra civil a Còrdova no ho va plantejar com una recuperació de la memòria històrica, i que si ho va fer va ser sense saber-ho, per instint. Al meu entendre, cap a història, però en els darrers anys hi ha una certa confusió entre història i memòria, quan en realitat la primera, en determinats casos i en particular per a certs esdeveniments, pot donar pas a la formació d’una memòria col·lectiva Els estudis sobre memòria històrica tenen una llarga trajectòria a la historiografia europea, des dels clàssics de Maurice Halbwachs a les aportacions més recents de la historiografia francesa amb Pierre Nora o Paul Ricoeur. Al nostre país va ser pionera Paloma Aguilar amb ‘Memòria i oblit de la Guerra Civil espanyola (Madrid: Aliança, 1996). En tot cas, cal establir una necessària diferenciació entre memòria i història, i en aquest sentit és danticador el llibre de Josefina Cuesta ‘L’odissea de la memòria. Història de la memòria a Espanya. Segle XX (Madrid: Aliança, 2008).
Tampoc no s’ha de confondre producció historiogràfica amb polítiques de memòria, encara que gràcies a aquestes últimes es produeixin avenços en el camp de la història, com ha passat actualment. Sobre aquesta qüestió es poden consultar Paloma Aguilar: ‘Politiques de la memòria i memòries de la política (Madrid: Alianza, 2008); Paloma Aguilar i Leigh A. Payne: “El ressorgir del passat a Espanya, Foses de víctimes i contessions de botxins (Madrid: Taurus, 2018); Jordi Guixé, Jesús Alfonso Carballés i Ricard Conesa (eds.): ‘Deu anys de lleis i polítiques de Memòria (2007-2017) (Madrid: Llibres de la Catarata. 2019).
Entre les aportacions recents d’historiadors espanyols, citarem Xosé M. Núñez Seixas, per ‘Guaridas del lobo. Memòries de l’Europa autoritària, 1945-2020 (Barcelona: Critica, 2021) i Miguel A. del Arco, amb Creus de memòria i oblit. Els monuments als caicis de la guerra civil espanyola (1936-2021) (Barcelona: Critica, 2022).
FRANCISCO MORENO GÓMEZ Per José Luis Casas Sánchez
A Còrdova, els treballs pioners a l’estudi de la guerra civil, d’àmbit provincial, tenen com a autor Francisco Moreno Gómez. En primer lloc amb el Premi Diaz del Moral de 1982: ‘La República i la Guerra Civil a Còrdova (I) (Còrdova: Ajuntament, 1982). A aquest treball en seguiria un altre centrat en exclusiva a la guerra, analitza l’evolució de la mateixa a les diferents zones de la província, així com la repressió a tots els pobles: “La Guerra Civil a Còrdova (1936-1939) (Madrid : Alpuerto, 1985) Ambdues obres es van completar amb una tercera: “Còrdova a la postguerra. (La repressió i la guerrilla, 1939-1950)” (Còrdova: Francisco Baena editor, 1987) En conjunt, les tres obres aporten una gran quantitat de dades i han servit de base per a estudis locals.En col·laboració amb Juan Ortiz Villalba, d’aquells anys és l’estudi dedicat a la maçoneria cordovesa, on estudien l’expansió de les diferents lògies pels pobles i la capital, i hi dediquen un capítol a la repressió contra la maçoneria a la nostra província: ‘La Maçoneria a Còrdova (Còrdova: Albolafia, 1985).
S’ha ocupat de la història del Partit Comunista a Andalusia entre 1920 i 1936 al seu llibre ‘La última utopia’. I cal ressaltar la recuperació de la figura del poeta Pedro Garfias, nascut a Salamanca però andalús de cor i d’accent, com va dir Josep del Turó: Pedro Garfias, poeta de l’avantguarda, de la guerra i de l’exili’ (Còrdova; Diputació, 1996), així com amb l’edició de les seves poesies, a l’Ajuntament de Còrdova el 1989 i una altra edició definitiva: ‘Pedro Garfias. Poesies completes (Madrid: Alpuerto, 1996), En diverses de les seves obres s’ha ocupat de la resistència guerrillera, com a la resistència armada contra Franco: tragèdia del maquis i la guerrilla: de Madridal Guadalquivir (Barcelona: Critica, 2001).
Amb posterioritat, Moreno Gómez va fer un pas significatiu en qualificar com a genocidi el que ha passat a la nostra província: 1936. El genocidi franquista a Còrdova (Barcelona: Crítica, 2008), Les seves conclusions sobre la repressió a Còrdova són: «La xifra de 4.000 afusellats a la capital i 4.545 més com a mínim als pobles (durant la guerra), més 1.600 afusellaments més a la postguerra, més 220 exterminats en la persecució de la guerrilla, més 160 de personal civil eliminat per la ‘Llei de Fugues per suposat suport a la guerrilla, més 223 cordovesos exterminats als camps nazis (càlcul incomplet), més 750 presos exterminats per gana a la presó de Còrdova (falten dades. dels pobles). Tot plegat ens situa en un balanç mínim i incomplet de 11.581 víctimes del genocidi franquista a Còrdova, que són xifres absolutament brutals>.
Sobre aspectes bèl·lics ha tornat a treballar en una obra on posa en connexió els esdeveniments d’aquesta província amb els d’altres llocs, així com la presència de cordovesos: Trinxeres de la República, 1937-1939. Des de Còrdova al Baix Aragó, al desterrament ia l’oblit La gesta d’una democràcia assetjada pel feixisme (Còrdova: El Páramo, 2013) En la sintroducció duu a terme el que anomena Auto-Memòries, amb critiques a la historiografia revisionista, per això ens adverteix de que a la seva obra trobarem el més absolut desdeny per als qui, podent haver narrat aquestes coses, les estan negant, sota la fal·làcia de l’ocultació còmplice, de l’equidistància impossible, la neutralitat falsa i la fal·làcia de les ‘militàncies’ i de les ‘ ideologies’ (l’únic problema de les quals és que les ‘ideologies’ d’uns no són les dels altres, per la inclinació dels primers al “pensament únic”), Massa supèrbia per construir un país, una cultura i una ciència. Que la Història els ho demanis. Dedica un apartat a la darrera gran ofensiva republicana a començaments de 1939, amb el nord la província de Còrdova per escenari.
I a la línia de recuperació de la memòria: ‘La victòria sagnant, 1939-1945: un estudi de la gran repressió franquista per al Memorial Democràtic d’Espanya’ (Madrid: Alpuerto, 2014); ‘Ni localitzats ni oblidats: les fosses del cementiri de Sant Ferran de Sevilla, 1936-1958’ (Sevilla: Aconcagua, 2016) i ‘Els desapareguts de Franco: un estudi actual i teòric en el context dels crims internacionals i les comissions de la veritat’ (Madrid: Alpuerto, 2016).
ANTONIO BARRAGÁN MORIANA Per José Luis Casas Sánchez
ANTONIO BARRAGÁN MORIANA Per José Luis Casas Sánchez
Antonio Barragán Moriana representa per a la historiografia cordovesa la innovació en tant que les seves investigacions han obert camí en certs temes. Un primer exemple el vam tenir amb: “Realitat política a Còrdova, 1931. Un estudi electoral (Còrdova: Diputació, 1980). I quan es pensava que a Còrdova, a través de Díaz del Moral, estava tot dit sobre el trienni bolxevista, ens va sorprendre amb la seva Conflictivitat social i desarticulació política a la província de Còrdova, 1918-1920′ (Còrdova: Ajuntament, 1990), que va obtenir el premi Díaz del Moral. Politico (Còrdova: Universitat, 2000) i un plantejament metodològic original ho va aportar amb ‘Crisi del franquisme i transició democràtica a la província de Còrdova (Còrdova: Universitat. 2005), ja que abordava una qüestió de vegades oblidada com és el de la transició sindical, investigacions sobre el sindicalisme que també l’han portat a participar en una obra col·lectiva sobre la història de CCOO a Andalusia i ha estat coordinador del volum ‘L’articulació del franquisme a Andalusia
Si la repressió física al llarg de la guerra civil i de la postguerra va ser important a la província de Còrdova, una cosa semblant podem afirmar de la desencadenada en altres àmbits, i en aquest sentit destaca la seva investigació sobre les repercussions que van tenir les incautacions de bé i els judicis en aplicació de la Llei de Responsabilitats Polítiques, amb l’obra que va obtenir el Premi Corpus Barga el 2008: ‘Control social i responsabilitats polítiques. Còrdova (1936-1945 (Còrdova: El Páramo, 2009)) Al llarg de la guerra, es van incoar a la província de Còrdova un total de 4.408 expedients d’inquautació de béns, que van afectar no només persones físiques pertanyents a la classe obrera, sinó també a grups de classe mitjana d’adscripció republicana, i així mateix a les societats obreres Quant a l’aplicació de Responsabilitats Polítiques, hi va haver 6.454 expedients, si bé a l’alçada de 1947 encara que donaven 2.855 expedients per resoldre. mesures es va aconseguir exercir un ampli control social i polític sobre el conjunt de la població cordovesa, sobretot si tenim en compte que va ser objecte de repressió, com a mesura exemplaritzant, bona part de l’elit de la política republicana. obra que és una referència indispensable per als qui s’ocupen de la qüestió de la repressió i que ha esdevingut model per a l’estudi del tema a altres províncies.
Finalment, ens hem de referir a una obra magna, en tots els sentits: Assabentat. Justícia militar de guerra a Còrdova, 1936-1945 Còrdova: Utopia, 2022) Aquí estudia la justícia militar a la provinda de Còrdova des de la creació del Consell de Guerra Permanent al febrer de 1937 fins a octubre de 1945. Ha manejat un volum de documentació aclaparador : prop d’11.000 expedients. I davant aquest volum de dades, trobem un dels encerts de l’obra, de caràcter metodològic, en oferir-nos en capítols successius com es va desenvolupar la repressió en diferents sectors. Primer, contra els membres de l’estament militar i cossos de seguretat que no es van sumar a la revolta. Segon, contra els qui havien format part de l’exèrcit de la República. Tercer, contra sectors de la societat civil, en especial els càrrecs públics als Ajuntaments, Diputació, o per la seva militància als partits republicans o als sindicats obrers. Un quart capítol analitza la repressió dels diferents àmbits geogràfics establerts en funció de diversos paràmetres: els pobles on triomf la revolta militar, els de la conca minera de Peñarroya, que es va mantenir fidel a la República, les poblacions amb processos de violència revolucionàries, i al final la zona del darrer front de guerra, la comarca de Las Pedroches. Finalment, s’endinsa a l’anàlisi de les comissions d’examen de penes, i que en el cas de Còrdova va significar un volum de 2.497 expedients. Al final es recullen diversos annexos, entre els quals val la pena destacar el dels noms dels membres dels tribunals intervinents als consells. de guerra i un altre amb els de totes les dones encausades entre el 1937 i el 1945.
“No hi ha res a fer amb aquesta gent, no ens hi podem entendre, no volen, no volen, i ho haig de dir, surto amb l’impressió d’ésser en un país ocupat, som un país ocupat ; no sóc separatista… però som en un país ocupat!”.
Frederic Roda i Ventura (Barcelona, 1898 – Barcelona, 7 de març de 1967 📷 Família Roda Fàbregat
En el Diari “La Vanguardia” del dia 2 de Març del 1967, fou dedicada una pàgina al Dr. Jordi Rubió i Balaguer, fill de Jordi Rubió i LLuch i net de Jordi Rubió i Ora, un dels primers poetes de la Renaixença. El dia següent, 3 de març de 1967, a la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona, tingué lloc un homenatge públic al Dr. Jordi Rubio, president de l’Insitut d’Estudis Catalans, i abans del 1939, Director de la Biblioteca de Catalunya, Director de l’Escola de Bibliotecaris i professor de la Universitat Autònoma de Bercelona.
Però, aquests homenatges provocaren una profunda irritació al Dr.García Valdecasas, actual Rector de la Universitat de Barcelona. El Sr. García Valdecasas féu detenir els següents estudiants: Argullel, Trias, Coll, Cristina Fernández, i als Srs. Dr. Joan Corominas, metge, Professor de la Universitat de Chicago, Josep M. Piñol, escriptor i President de “Francisoàlia”, Dr. Joan Colominas metge, Dr.Antoni Gutiérrez, Sr. Enric Lluch, geògraf, Joan Triadú, escriptor, Jean Cornudella, economista, Francesc Casamajor, industrial, Joan Oliver, escriptor, Manuel Sacristán, professor, Pere Portabella, director cinematogràfic, Carles Barral, editor, Miquel Coll i Alentorn, historiador, Juan García Hortelano, escriptor, i Jordi Rubió i Lois, historiador, fill de Jordi Rubió i Balaguer, sota l’acusació comú d’haver assistit a l’acte d’homenatge en el transcurs del qual foren llegides les adhesions de centenars de catedràtics i intelectuals d’arreu del món.
A la matinada dol dia 7 de març foren posats en llibertat els detinguts, excepte els Srs. Argullol, Cornudella, García Hortolano, Triadú i Sacristán, que foren ingressats a la Presó Model.
El Degà del Col.legi d’Advocats de Barcelona, Sr. Frederic Roda Ventura, que havia intentat diverses vegades de convèncer el Jutge de Guardia que posés en llibertat tots els detinguts, sortí profundament trasbalsat del despatx del jutge cap a les dues de la matinada del dia 7, dolgut por la forma incorrecta i despreciativa en què havia estat tractat. Deia en veu alta cridant, a la sortida, davant del centenar d’amics, familiars i advocats que s’aplegaven al vestíbul del Palau de Justícia:
“No hi ha res a fer amb aquesta gent, no ens hi podem entendre, no volen, no volen, i ho haig de dir, surto amb l’impressió d’ésser en un país ocupat, som un país ocupat ; no sóc separatista… però som en un país ocupat!”.
Baixà les escales precipitadament i pujà al seu cotxe. Tingué temps d’arribar a la Plaça de Catalunya, i pogué just frenar, caient tot seguit víctima d’un atac de cor.
DEMA, DIMECRES, A LES 9 DEL MATÍ, sortint del Passeig de Gràcia nr. 102, tindrà lloc l’enterrament del nostre Degà, l’home que defensà als nostres detinguts per haver homenatjar el nostre Institut i la nostra cultura de la nostra Universitat.
L’home que es veié obligat, amb desgrat seu, a dir públicament aquestes darreres paraules: “Som un país ocupat”.
Confiem que no assistirà a l’enterrament ni el jutge d’aquesta gent, ni el rector de la seva Universitat. Però nosaltres, TOTS. Telefoneu durant aquest vespre convidant a l’enterrament.
I després, fem còpies d’aquest escrit i que per a tothom en surti la lliçó de redoblar fins al límit l’esforç per a la pervivència de la cultura catalana, l’única oultura europea porseguida, que només nosaltres podem defençаг.
Universitat de Barcelona, 7 març 1967
Font: Universitat de Barcelona, Família Roda Fabregat
LLUÍS TORRES| Bellaterra, 13 febrer 2024 Aquest 2024, coincidint amb els 25 anys del seu traspàs, recordem el prestigiós arquitecte i pintor Enric Llimona i Raymat (Barcelona, 1919-1999), que ens va deixar uns mesos abans de finalitzar la seva última obra com arquitecte, una casa unifamiliar al barri del Viot de Bellaterra. El seu amic i també prestigiós arquitecte, Josep Maria Fargas i Falp, Degà del Col·legi Oficial d’Arquitectes de Catalunya i regidor de l’Ajuntament de Barcelona, que l’any 1996 ingressà a la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, és va Titulat a l’ETSAB el 1952, i treballà associat amb Enric Tous i Carbó.
Enric Llimona Raymat amb la seva esposa Maria Alfonso i filla Marta, al restaurant La Taula de Barcelona
ENRIC LLIMONA RAYMAT, Per Josep Maria Fargas i Falp
Enric Llimona i Raymat va néixer a Barcelona, el 28 de setembre de 1919, i ens va deixar el 16 de juny de 1999, en plena construcció de la seva última obra, una casa unifamiliar realitzada a Bellaterra (Vallès Occidental). Enric va estudiar a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona i va exercir com arquitecte des de 1950. Es va casar amb la Maria Alfonso l’any 1947. Van tenir 3 fills, la Marta, dissenyadora d’estampats i expositora d’èxit, l’Enric, arquitecte, i en Jordi.
Els Llimona continuen.
El seu Discurs d’ingrés a aquesta Reial Acadèmia amb el títol “Art i Silenci” és una autoreflexió de la seva filosofia de viure. D’aquest discurs caldria destacar les següents idees:
«La paraula art em sembla sinònim de silenci; un silenci de respecte, que l’acompanya en totes les seves manifestacions.>>>
* L’arquitectura és l’art de la bellesa útil i quan l’aconsegueix, la seva presència imposa silenci a qui la contempla. Això passa en totes les altres Belles Arts i, fins i tot, amb més intensitat. La música i la poesia les escoltes en silenci; llegeixes amb una total abstracció, voltada de silenci; contemples les obres plàstiques d’una expo- sició, en un primer tomb, tot sol i en silenci, per poder captar el seus secrets.
Com valorar aquest silenci per donar raó que el que contemplem és veritablement una obra d’art?, o bé, qui posseeix la mesura per discernir-ho? Aquest poder de mesurar, podria pertànyer a persones amb possessió d’un coneixement històric de l’art?, o també, que aquest poder pogués pertànyer a persones en possessió d’una major sensibilitat que la d’altres.
“Per a mi és vàlida, primer, la força produïda per la pròpia sensibilitat de percepció davant de l’obra d’art, i, segon, l’altra força: el coneixement històric, és a dir l’aspecte més científic. La primera és el silenci i la segona la mesura d’aquest silenci.»
Aquestes paraules resumeixen la seva personalitat. Enric Llimona reunia les dues forçes: la sensibilitat i el coneixement històric.
Dibuix original de la casa de Bellaterra realitzada l’any 1999 per l’arquitecte i pintor Enric Llimona i Raimat|BELLATERRA.CAT
Activitat professional:
De la seva activitat professional com a arquitecte, permetin-me que destaqui els tres blocs d’habitatge social al Polígon de Sant Martí de Barcelona i la fàbrica Bic, on assoleix la conjugació de la tècnica amb l’elegància, humanitzant el racionalisme i el funcionalisme de l’època.
Potser és el moment de desvetllar dues injustícies que, al meu entendre, van marcar la seva trajectòria professional:
La primera va ser quan al 1962 el Foment de les Arts Decoratives va seleccionar l’edifici d’habitatges Diagonal-Beethoven, també un magnífic projecte a Barcelona (actualment seu de Catalunya Ràdio) pel premi FAD d’Arquitectura d’aquell any. Intrigues difícilment explicables d’un conegut crític d’Art, a qui el mateix Llimona havia encarregat la decoració del vestíbul, van fer que no guanyés el premi. La segona, el no haver guanyat el concurs del Banc Comercial Trans Atlàntic (a la cruïlla Passeig de Gràcia-Diagonal de Barcelona), tot i que el propi Coderch, després de retirar-se del concurs, va reconèixer que el projecte d’en Llimona era el millor. Aquest fet va privar a Barcelona de tenir un edifici de qualitat en un emplaçament tan emblemàtic i va barrar a l’Enric el camí cap a projectes singulars.
Felicitació nadalenca del matrimoni Enric Llimona Raymat i Maria Josepa Alfonso, dedicada a la seva Comunicat de Propietaris del carrer Madrazo de Barcelona
Activitat artística:
La seva vocació de pintor la va desenvolupar amb més dedicació a partir dels anys vuitanta, tot i que sempre la simultanejava amb la d’arquitecte.
La seva pintura és plena de vigor, de força i color, seguretat en el traç i domini de la tècnica pictòrica, en resum, és una pintura optimista i d’un temperament jove.
Activitat Institucional:
Va ser membre del Cercle Artístic de Sant Lluc, de la Fundació Güell i de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi. Per petició expressa dels membres del Cercle Artístic de Sant Lluc, l’Enric Llimona va acceptar ser President. La motivació per acceptar el càrrec va ser el lligam afectiu amb el seu pare, Joan Llimona i Bruguera, que va ser fundador i primer President de la Institució i pintor d’anomenada.
La seva Presidència en el Cercle, que s’inicia el 27 de febrer de 1991, es va caracteritzar per la seva voluntat de renovació.
Des del começament va impulsar la modificació dels Estatuts (volia dotar de contingut executiu a la figura del President), va obtenir recursos de la Generalitat de Catalunya per l’Exposició del Centenari (1993), va treballar per aconseguir que el Cercle fos considerat una Institució Catalana de prestigi que va merèixer la Creu de Sant Jordi de la Generalitat i va promoure el grup Artístic, dintre del cercle de Sant Lluc. La seva Presidència va concloure el febrer de 1999.
La seva activitat com a Acadèmic d’aquesta Reial Acadèmia ha estat brillant.
Està a la memòria de tots els acadèmics la seva última intervenció, un mes abans de deixar-nos.
L’Il·lm. Sr. Dr. Francesc Fontbona, en el seu discurs de contestació al d’ingrés de l’Enric Llimona, diu: «Malgrat la seva tasca artística de tot ordre, és i ha estat sempre un home silenciós, que s’ha mantingut al marge de la faramella que adorna sovint l’activitat dels arquitectes més actius.>>>
Jo afegiria que era i és un gran desconegut! Esperem que entre tots hi posarem remei.
Per concloure, voldria destacar unes paraules de la carta del Sant Pare Joan Pau II als Artistes i que semblen escrites pensant ell:
<<Un artista ha de treballar sense deixar-se portar per la recerca de la glòria banal o l’avidesa d’una fàcil popularitat. Hi ha doncs, una ètica o més aviat una “espiritualitat” del servei artístic que d’una manera pròpia contribueix a la vida i al renaixement d’un poble.>>>
Original d’Enric Llimona Raymat pel restaurant La Taula de Barcelona|BELLATERRA.CAT
JOSEP M. FARGAS I FALP (Barcelona, 5 març 1926-16 abril 2011) fou un arquitecte català. Degà del Col·legi Oficial d’Arquitectes de Catalunya (1970-72) i regidor de l’Ajuntament de Barcelona per CiU (1987-91). L’any 1996 ingressà a la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi.
Formació:
Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona. Membre de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi. Titulat a l’ETSAB el 1952, treballa associat amb Enric Tous i Carbó. Obra conjunta seva són: la Casa Ballvé (Pedralbes, 1961); la Fàbrica Dallant (Sant Feliu de Llobregat, 1963); la Fàbrica Kas (Vitòria, 1965); les seus de Banca Catalana de Passeig de Gràcia (1968), Balmes (1974) i Diagonal (1980); el Banco Industrial de Bilbao (1971) i el Banco Pastor (1982). És enterrat al Cementiri de Montjuïc (agrupació 6a, tomba menor núm. 251).
*Parlament pronunciat el dia 22 de setembre de 1999 a la sessió necrològica.
Txema Romero|La urbanització de Bellaterra es va inaugurar el 1930 segons un projecte de l’arquitecte barceloní Lluís Girona i Cuyàs i la va ampliar, successivament, Emili Sala Pibernat. Es tracta d’una de les ciutats jardí noucentistes més ben conservades de l’època i constitueix un mostrari excepcional de l’arquitectura catalana dels anys trenta en els seus diversos vessants estilístics: del noucentisme al racionalisme ortodox del GATPAC, passant pel regionalisme i l’art déco. Com tota ciutat jardí, Bellaterra comptava amb diferents tipologies que donaven servei a les nombroses torres d’estiueig: estació, església, club esportiu i hostal. L’article repassa l’origen i les millors construccions d’aquesta modèlica urbanització cerdanyolenca.
Publicitat de l’Hostal de Sant Pancras, 1930. (Arxiu del Club Bellaterra).
El pintor i crític d’art Rafael Benet va publicar a La Veu de Catalunya del 24 de juny de 1930 un article en el qual donava notícia de la inauguració de l’esta- ció de Bellaterra i de l’inici de la urbanització del mateix nom. L’autor, nascut a Terrassa el 1889, nebot de l’escultor Josep Llimona i del pintor Joaquim Van- cells, estava molt interessat en l’arquitectura; havia escrit sobre Le Corbusier i havia estat el director de la revista La Ciutat i la Casa, Benet, al seu article, apuntava: “Catalunya no trigarà gaire, així ens permetem d’anunciar-ho de comptar amb un altre poble: Bella-Terra. La majoria dels lectors, de moment, potser no podran endevinar de cap manera on cau aquest poble o els primers vestigis d’aquest poble per nosaltres anunciat.” Benet detallava la situació geogràfica i la importància dels Ferrocarrils de Catalunya com a dinamitzadors de la urbanització i mitjà de transport per accedir-hi: “Bella-Terra, el poble de Bella-Terra, és una realitat. Preneu, si us plau, el tren de Sabadell, el dels Ferrocarrils de Catalunya, i entre Sant Cugat i Sabadell, passada l’estació Pearson, en veureu una altra que diu Bella-Terra, Sardanyola. Quan haureu llegit això ja podeu dir: ‘Ja hi som!’ […] Bella-Terra es troba a divuit quilòmetres de Barcelona i a quatre de Sabadell.” Respecte al nom que es va triar per a la nova urbanització, Benet esmentava la manca d’un referent originari, al temps que justificava la tria del nom per la bellesa del paisatge: “Algú preguntarà, com han preguntat d’altres, si els iniciadors de la urbanització d’aquest lloc gairebé equidistant de Sardanyola i Sabadell trobaren ja establert el nom que a hores d’ara porta. Cal respondre negativament. El nom de Bella-Terra és nou. Ara que, davant d’aquell bellíssim paisatge, potser no hi havia altre recurs que escollir el nom de Bella-Terra…. Podem dir en resum. que Bella-Terra és destinada a les més altes possibilitats, i cal felicitar els que no han estalviat cap sacrifici per aconseguir-ho.”
Font de la Bonaigua, Bellaterra. ca. 1930. Autor de la fotografia desconegut. (Arxiu Històric de Sabadell. Fons Florenci Renom Palau).
Bellaterra va ser una empresa del Fomento de la Vivienda Popular S.A. i malgrat que el juny de 1930 només s’havia construït l’estació, tot ja estava a punt per començar a edificar les parcel·les. De fet, segons Benet, la urbanització comptava amb “vint-i- tres milions de pams”, disposava de clavegueram. llum elèctrica i de gas i canalització d’aigua. Hi tenia “oberts carrers de setze metres d’amplada i magnífiques places, i hi havia trenta xalets a punt de ser construïts”.
Al marge de les bones comunicacions, la bellesa del paisatge i la modernitat de les instal·lacions, l’existència d’aigua, abundant i de qualitat, va ser un dels incentius que va justificar la tria del lloc on es va instal·lar la urbanització d’estiueig. Benet, parlant de l’aigua, destacava: “Tots els que la proven la troben excel-lentissima; i per si això no fos prou, n’hi ha amb tanta abundància que el Fomento de la Vivienda Popular S.A. es proposa servir l’aigua de Bella-Terra a Sabadell, Terrassa i Sardanyola.”
Per a la inauguració de l’estació, es va celebrar un programa de festes populars ben complet. en la línia de la recuperació del folklore i les tradicions catalanes que propugnava el noucentisme, com sempre amb el vist-i-plau i la col·laboració de les autoritats religioses. Benet, a La Veu, feia constar que: “Els invitats procedents de Barcelona, van sortir en un tren especial, a les onze del matí, de l’estació de la plaça de Catalunya.” El rector de Cerdanyola va beneir l’estació i les vies, seguidament es va fer un aperitiu i una ballada de sardanes. El dinar es va fer a la mateixa estació i a la Cooperativa Flor de Maig. A les quatre de la tarda la festa va continuar amb la cobla Nova Catalònia i l’Orfeó de Sabadell.
La ciutat jardí i el Garden suburb
Bellaterra, des dels seus inicis, seguia el model de ciutat jardí. L’origen d’aquest nou concepte urbanístic cal trobar-lo en les experiències dels arquitectes utòpics anglesos del segle XIX i d’altres propostes europees coetànies. De fet, és arran de la il·lustració que l’arquitectura pren consciencia de la seva funció social i comença a abordar el problema de l’habitatge col·lectiu. Al llarg del segle XIX i principis del XX. se succeeixen els plantejaments i les experiències urbanístiques vinculades al desenvolupament de les colònies industrials a Europa i a la creació de noves poblacions a Amèrica. Més endavant, al segon i el tercer congrés del CIAM (Frankfurt. 1929. i Brussel-les. 1930) es posarà de manifest la dicotomia entre el bloc o l’habitatge aïllat per afrontar el creixement demogràfic de les ciutats. Aquesta darrera solució, que tindrà més acceptació a Gran Bretanya i els Estats Units, trobarà en la ciutat jardí i el Garden suburb l’esquema de desenvolupament. La primera de les opcions, la ciutat jardí. va ser plantejada per Ebenezer Howard a Tomorrow: A Peaceful Path towards Reform (1898) i Garden Cities of Tomorrow (1902). La seva proposta reunia les idees filantròpiques, socialistes i utòpiques del segle XIX per crear una entitat autosuficient, combinant indústria i agricultura. i completament envoltada d’un cinturó verd que controlaria el seu creixement racional. Aquest concepte evolucionarà cap al Garden suburb que assimila bona part dels principis de la planificació de la ciutat jardí (equilibri amb el paisatge, existència de vials amples, abundant arbrat. habitatges unifamiliars envoltats de jardí, etc.). però que és en essència una zona perifèrica d’una convencional localitat Tot i algun precedent modernista, com ara el Parc Güell d’Antoni Gaudí, que no va arribar a assolir l’èxit esperat, la urbanització basada en la idea de ciutat jardí es va desenvolupar amb èxit a Catalunya a l’època noucentista. Aquesta tipologia urbanística. aquí respondrà més al concepte del Garden suburb d’una altra població, que no pas al de la ciutat jardí. com a entitat independent i autosuficient, vinculada a l’arquitectura amb vocació social i utòpica. Les grans urbanitzacions de ciutat jardí noucentistes que es van projectar a Catalunya estaven especialment relacionades amb el desenvolupament de l’estiueig de la burgesia i la classe mitjana. Tot i que el concepte de ciutat jardí o Garden suburb també va inspirar la construcció de barris de “cases barates” sovint de règim cooperatiu, destinades a la classe mitjana i la treballadora. Alguns dels primers exemples de ciutat jardí d’estiueig a Catalunya són: Terramar, projectada a Sitges per Josep M. Martino amb la col·laboració de l’arquitecte de Sabadell Josep Renom i Costa a instàncies del promotor sabadellenc Francesc Armengol Duran: i S’Agaró, a Sant Feliu de Guixols, segons el projecte de l’arquitecte gironí Rafael Masó. Durant la mateixa època, a Cerdanyola es van projectar destacades urbanitzacions d’estiueig basades en la idea de ciutat jardí. Un dels exemples més complets és el de la urbanització situada al voltant de la masia de Can Cordelles per Nicolau Maria Rubió i Tudurí cap al 1928. que comptava amb un parc amb piscina i instal·lacions esportives per al gaudir dels estiuejants. En aquest barri que s’articula al voltant dels antics camins i la vegetació preexistent es va construir la Casa Viñas de Rafael Masó (1929-1931), la Villa Montecarlo, de Melcior Vinyals (1933), i el Xalet Dasca, d’Eduard M. Balcells (1932), entre d’altres. Uns quants anys abans, cap al 1921, la família Riera encarregava a Ignasi Mas la urbanització de les seves terres, que serien conegudes com a Montflorit arran d’un poetа de Victor Català, familiar dels Riera. La urbanització s’estenia pel vessant del turó de Can’Oliver, als peus de la serra de Collserola, i disposava de casino i club de tennis propis. També, a finals dels anys vint i principis dels trenta del segle passat, es construirien altres urbanitzacions com ara Parcers. Antolí i Turó de Guiera, totes obres de l’arquitecte municipal Eduard Maria Balcells.
Lluis Girona arquitecte. Estació de Bellaterra, ca. 1930. Autor de la fotografia desconegut. (Arxiu Municipal de Cerdanyola del Vallès).
La planificació de Bellaterra, segons Rafael Benet. era obra de l’arquitecte barceloní Lluís Girona i Cuyàs, que va obtenir el títol l’any 1920. Girona era membre de la Comissió editora de l’Associació d’Arquitectes de Catalunya i havia participat al consell de redacció de la revista La Ciutat i la Casa de manera que Benet, que n’era el director, coneixia bé l’arquitecte i devia tenir informació de primera mà de les obres que Girona preparava per a Bellaterra. Al primer número de la revista, editat el gener de 1925. Girona hi participava amb l’article “Una casa de lloguer construïda a San Sebastián”. en el qual destacava la construcció neoplateresca de Pere Cendoya. Al segon número, publicat la primavera de 1925, va escriure l’article “El casal dels enginyers industrials”, dedicat a l’arquitecte Antoni de Ferrater, en el qual continuava amb prudència la seva defensa del classicisme arquitectònic. En aquest darrer estudi. el jove arquitecte donava fe de la línia que seguia bona part de l’arquitectura catalana del moment, i aprofitava per criticar la generació modernista que els havia precedit: “Avui dia, sembla que ens comencem a cansar ja de la tendència tot just iniciada de reproduir els estils clàssics d’arquitectura. Aquesta reacció va produir-se en adonar-se els arquitectes del mal que feia a la ciutat l’onada de modernisme introduïda a l’arquitectura, no solament per l’extravagant de cada aplicació considerada isoladament, sinó per l’efecte de conjunt i per la diversitat dels elements emprats. degut a les distintes tendències i interpretacions arbitràries donades per cada artista.” Al mateix article. apostava tímidament per una posició més moderna tot avisant dels perills de l’arquitectura monumentalista que venia a reproduir classicismes historics: “Seria de doldre que ara que justament teníem certes esperances de millorar l’arquitectura en les construccions, tornéssim a enamorar-nos d’una nova tendència, si no tan perniciosa com l’al-ludida, més allunyada encara de la manera que nosaltres hem de sentir. l’arquitectura.” Girona també seria l’autor de l’edifici de l’estació de Bellaterra i d’una sola casa de la urbanització, projectada el 1930 i amb llicència de 1932. la casa de Luis de Ábalo Pérez. Al marge dels edificis esmentats, a Cerdanyola l’arquitecte va projectar la reforma de l’antiga masia de Can Codina. seguint amb la seva peculiar síntesi de modernitat i arquitectura tradicional catalana.
El 1931. Emili Sala Pibernat, amb títol de 1927 i arquitecte municipal de l’Ametlla del Vallès, i anys més tard de Castellar del Vallès, va signar el plànol de la urbanització de Bellaterra que es va presentar a l’Ajuntament i es va aprovar el 1934. El canvi de signatura es podria explicar per algun tipus d’incompatibilitat, o bé es podria atribuir a un canvi en la direcció de l’obra. El fet és que la vinculació de Lluís Girona amb Bellaterra s’inicia i finalitza el mateix any 1930, quan projecta la urbanització, l’estació i L’única casa. L’escassa presència de Girona sorprèn ja que, en urbanitzacions paral·leles, com ara s’Agaró o Terramar, els promotors recomanaven l’arquitecte o bé s’arribava a vendre el terreny amb el disseny del xalet inclòs, de manera que l’autor del projecte es feia càrrec de la pràctica totalitat de les cases de la urbanització perquè en resultés un conjunt harmònic. El fet és que, segons la documentació, Sala Pibernat continuaria el traçat de Bellaterra, faria l’hostal i projectaria la major part de torres de la urbanització.
El S’Agaró de Masó va deixar una empremta decisiva en la concepció de Bellaterra. Totes dues urbanitzacions es van desenvolupar paral·lelament, amb pocs anys de diferència. La influència de l’obra de Rafel Masó es fa latent en l’aire mediterrani de les construccions i en la disposició urbanística del conjunt. D’altra banda, algunes de les cases incorporen elements decoratius dissenyats pel mateix Masó, com ara les rajoles engalbades amb espirals de la fabrica La Gabarra de la Bisbal (casa de l’avinguda de Josep M. Marcet, 5) i les columnes de ceràmica emmotllada que produïa la casa Marcó de Quart (com la casa que està situada al camí de la Font de la Bonaigua).
Club Bellaterra, ca. 1935. Autor de la fotografia desconegut. (Arxiu del Club Bellaterra).
La urbanització de Bellaterra, que Rafael Benet qualificava com “una de les urbanitzacions més acurades que hem vist”, es va concebre com un barri enjardinat orientat cap al sud-est i situat entre els peus de la serra de Galliners i la via del ferrocarril. Es va traçar al voltant d’un centre ben delimitat, la plaça del Pi, on es van situar els edificis més importants: l’estació, veritable porta de la urbanització, i els dos edificis que centralitzaven el lleure i la vida social: l’hostal i el club esportiu. La urbanització es va estendre a partir dels camins preexistents, bàsicament seguint l’eix de la carretera de Sabadell sentit Sant Cugat. D’altra banda, des de la via del tren es van traçar uns vials perpendiculars que s’enfilaven pel pendent d’un terreny accidentat travessat per torrents. En un intent de cohesionar l’entramat irregular de la urbanització, es va projectar una ronda de circumval·lació que giraria al voltant del primer nucli i que seguiria el traçat de les actuals avingudes de Bartomeu i de Marcet. El resultat era un conjunt de voreres amples amb arbrat abundant; en aquest sentit, es van conservar alguns exemplars ja existents, com ara els pins, i es van plantar plàtans i altres espècies caduques que proporcionaven molta ombra a l’estiu. Altres elements del paisatge es van reinventar, com és el cas de la Font de la Bonaigua, amb la incorporació d’una capelleta al camí d’accés, la decoració de la font i la reestructuració de l’esplanada. Al primer traçat de la urbanització s’anaven incorporant tot un seguit d’edificis públics com ara l’estació, l’hostal, el club, la font o, amb el temps, l’església. La tipologia d’habitatge que es va construir a Bellaterra va ser el de la casa unifamiliar aïllada que deriva del cottage anglès. Tret d’algunes excepcions de concepció més senzilla, com ara la Casa Miquel Aguadé de Germà Rodríguez Arias, es tractava d’habitatges més o menys luxosos concebuts per al des- cans, el gaudir una certa ostentació de la burgesia. Aquesta dinàmica es va consolidar després de la Guerra Civil amb la instal·lació d’industrials i de membres destacats de la societat sabadellenca, com ara l’alcalde Josep M. Marcet.
Emili Sala Pibernat arquitecte. Hostal Sant Pancrás, 1932/1944. Fotografia: Txema Romero.
Malgrat la forta pressió urbanística i el canvi d’ús de lloc d’estiueig a primeres residències, Bellaterra constitueix un dels conjunts urbanístics de ciutat jardí noucentista més ben conservats del país, juntament amb Terramar i s’Agaró. Manté el traçat i bona part dels elements originaris, com ara l’estació, la font, l’hostal i un interessant conjunt de torres d’estiueig representatives dels estils arquitectònics que es van succeir a partir dels anys trenta a Catalunya, del noucentisme al racionalisme, passant per l’art déco i el regionalisme, tot i que molts hagin estat reformats amb els anys.
Els estils arquitectònics
Els estils arquitectònics que predominaven a les construccions de Bellaterra s’emmarquen en el noucentisme, en la seva vessant més mediterranista, o bé en el regionalisme, que va trobar el model en la masia i l’arquitectura popular catalana. Aquests moviments. de caire tradicional i que s’inspiren en el passat i n’interpreten els estils, han determinat l’aspecte de la major part del barri.
El 1906 va tenir lloc el naixement teòric del noucentisme que va sorgir, en bona mesura, com a reacció contra el modernisme. La data d’inici del moviment ve marcada pel començament de la publicació del Glossari de Xènius (Eugeni d’Ors), veritable posteriorment es van imposar les posicions més conservadores. Paral·lelament a l’evolució política del país, es va produir un tancament vers Europa. En aquest context, es va desenvolupar el regionalisme, un corrent estilístic que va defensar l’arquitectura tradicional. Dins de la reivindicació de l’arquitectura popular i la tradició dels oficis, es va recuperar la masia com a edifici paradigmàtic que es va utilitzar com a model per a cases i residències d’estiueig. El punt culminant d’aquest moviment va arribar el 1929 amb l’Exposició Internacional de Barcelona i la construcció del Poble Espanyol de Montjuïc, un compendi del més característic de l’arquitecturaideòleg del moviment. Els seus textos establien un discurs de caràcter nacional en el qual el classicisme era vist com a autòcton en una Catalunya de tradició mediterrània. En una clara referència al Renaixement, els noucentistes es definien com els homes del nou segle, del mil nou-cents.
Josep Domènech Mansana arquitecte. Casa Florencio Santiago Latorre, 1931. Fotografia: Txema Romero.
El noucentisme va iniciar una recuperació del classicisme grec i romà. Predominaven en aquesta època els volums cúbics i la línia recta. La decoració es va inspirar en l’estil clàssic i en els motius ornamentals geomètrics i vegetals tractats amb senzillesa i mesura. Si bé, en un primer moment, el noucentisme es pot considerar un moviment amb una clara vocació de modernitat, posteriorment es van imposar les posicions més conservadores. Paral·lelament a l’evolució política del país, es va produir un tancament vers Europa. En aquest context, es va desenvolupar el regionalisme, un corrent estilístic que va defensar l’arquitectura tradicional. Dins de la reivindicació de l’arquitectura popular i la tradició dels oficis, es va recuperar la masia com a edifici paradigmàtic que es va utilitzar com a model per a cases i residències d’estiueig. El punt culminant d’aquest moviment va arribar el 1929 amb l’Exposició Internacional de Barcelona i la construcció del Poble Espanyol de Montjuïc, un compendi del més característic de l’arquitectura popular peninsular. Per a l’exposició de Barcelona. l’arquitecte municipal de Cerdanyola, Eduard Maria Balcells, va projectar el pavelló de l’Associació de Ramaders en forma de típica masia catalana.
Paral·lelament a l’estètica noucentista d’interpretació del classicisme i de l’arquitectura tradicional que van seguir la major part de les residències d’estiueig de la urbanització, a Bellaterra es van projectar tot un seguit d’edificis en els quals predominava una visió més moderna de l’arquitectura, en la línia de l’art déco i de l’anomenat estil internacional.
Pelai Martinez arquitecte. Casa Joan Vila Puig, ca. 1935. Autor de la fotografia desconegut. (Arxiu Familia Vila Puig).
L’art déco és un estil que es va desenvolupar i consolidar especialment arran de l’Exposició d’arts decoratives de 1925 de París. Es tractava d’un estil, sobretot, decoratiu, tal com ho indica el nom, que va sorgir com a evolució del modernisme centreeuropeu més renovador i també va rebre la influència del cubisme i d’altres moviments de l’avantguarda artística de principis del segle xx. Va destacar pel gust geomètric i l’exotisme de la influència oriental. arqueològica, precolombina i, també, africana. A l’Exposició Internacional de Barcelona de 1929 es van projectar diversos pavellons que van seguir aquest estil, però per sobre de tot va destacar el con- junt de fonts i la il·luminació obra de l’enginyer Carles Buïgas. A Catalunya, l’any 1929 marca també l’arribada de la renovació arquitectònica i de l’introducció del racionalisme o estil internacional. A l’abril, es va inaugurar una exposició de projectes d’arquitectura moderna a les galeries Dalmau, en la qual van participar molts dels futurs components del GATPAC, i en el context de l’Exposició Internacional es va construir un dels edificis més paradigmàtics de l’arquitectura contemporània, el pavelló d’Alemanya obra de Mies van der Rohe. Un any abans Le Corbusier havia visitat Barcelona i els seus postulats començaven a arrelar fort. El racionalisme va ser un moviment que va propugnar la ruptura amb els estils històrics i també amb el preciosisme de l’art déco, va establir un nou concepte de bellesa basat en la funcionalitat de l’obra i es va desfer de l’anècdota i de la decoració supèrflua. La utilització de nous sistemes constructius derivats de l’ús del ferro i el formigó armat va obrir el camí a noves solucions arquitectòniques. El Grup d’Artistes i Tècnics Catalans per al Progrés de l’Arquitectura Condifusió de la nova arquitectura catalanatemporània (GATPAC) va ser el principal focus de Edificis i espais públics de Bellaterra
El primer edifici que es va construir a la urbanització, l’estació dels Ferrocarrils de Catalunya, va ser projectat el 1930 per Lluís Girona. Situada a la plaça del Pi, era la porta d’arribada a la urbanització i va marcar el centre al voltant del qual s’aniria construint el nou barri. En origen, i abans de les ampliacions, es tractava d’un edifici senzill i elegant, de planta rectangular i amb el pis superior reculat. Seguia la tipologia d’estació paral·lela a la via. A la planta baixa s’obria un porxo, encara existent, amb arcs de mig punt, que substituïen la típica marquesina, decorats amb relleus de terra cuita amb decoració vegetal i frisos de fulles d’acant. El primer pis presentava una galeria amb obertures rectangulars modernes i estava cobert amb una teulada piramidal. El referent de l’estructura es pot trobar en algunes masies i cases pairals catalanes amb porxada i galeria, com ara la cerdanyolenca de Can Cordelles. A l’interior es conserva l’enteixinat del sostre i els arrambadors que, tot i imitar la fusta, són de placa Dekor de la fabrica Uralita. L’estació, amb la seva estructura i decoració, es pot interpretar com una síntesi dels diferents estils arquitectònics que convivien en aquell moment. L’estructura cúbica i neta, el referent clàssic de la porxada, les balustrades i la interpretació de l’arquitectura tradicional ens remeten al noucentisme i el corrent regionalista. D’altra banda, la singular tipografia del rètol metàl·lic i les obertures de la galeria superior denoten la influència. de corrents més renovadors, com ara l’art déco i el racionalisme. Benet va destacar al seu article l’interès de l’edifici: “L’estació de Bella-Terra no és pas com la generalitat de les estacions. No és feta amb motllo. […] no pas pel fet d’ésser nova, és pulcra, té tot l’aire d’una masia catalana. És un d’aquests casos que no sabríeu dir si l’estació és construïda d’acord amb el paisatge o si el paisatge s’ha posat d’acord amb l’estil de l’estació. […] Per ella sola ja recomana l’indret.” D’altra banda, Benet donava informació detallada dels professionals que van intervenir en la construcció: l’arquitecte Lluís Girona, el mestre de cases Josep Amargós Pellicer, el fuster Oleguer SanIlehí, el serraller J. Panyella i companyia, el vidrier B. Olsina, el pintor Antoni Utrillo (coautor amb Xavier Nogués i Ramon Raventós del Poble Espanyol de Montjuïc), la decoració d’Uralita SA, la lampisteria Vídua d’Almirall, els mosaics d’Amargós i Cosme Toda, el rellotger J. Cabré, i els llums de Butsems i companyia. Malauradament, l’edifici va patir una ampliació cap als anys quaranta o cinquanta que va desfigurar la netedat i la modernitat del conjunt, i va afectar especialment el primer pis.
Andreu Audet arquitecte. Casa Francisca Bruguera, 1934. Fotografia: Txema Romero.
L’edifici del Club es va construir cap als primers anys trenta. Es tractava d’un edifici senzill de volum cúbic amb cornisa i teulada plana que seguia l’estètica de l’arquitectura industrial de l’Art Déco i el racionalisme. Amb grans finestrals, destacava l’articulació del mur amb obertures i falses obertures d’emmarcat esglaonat que s’endinsaven en el mur creant una certa profunditat. El conjunt, que comptava amb pistes esportives, ha estat molt modificat en les ampliacions successives.
L’Hostal de Sant Pancraç va ser projectat el 1932 i es va ampliar el 1944. L’autor del projecte inicial és Emili Sala Pibernat, que també es faria càrrec de l’ampliació, tot continuant amb l’estètica de l’edifici originari (de fet, Sala Pibernat projectaria a Barcelona uns quants edificis interessants d’estil racionalista als anys trenta). L’article de Rafael Benet ja feia referència a la seva imminent construcció: “Davant mateix de l’estació, a unes dues-centes passes de distàncies, hom hi té assenyalat l’indret on serà construït un gran restaurant.” És un dels edificis més significatius de la urbanització i un punt neuràlgic de l’estiueig. És format per un edifici rectangular de dues plantes amb un cos de més alçada a la cantonada esquerra. La planta baixa es resol amb una successió d’arcs de mig punt que gairebé neixen de terra, mentre que al primer pis es troba l’ampla balconada amb barana metàl·lica de ferro que distribueix les habitacions. El saló de la planta baixa conserva part de la decoració original, com ara llums, enguixats i rajoles. A la part baixa de l’edifici, es localitzaven les estances públiques que feien la funció de punt de trobada dels estiuejants i centre de les activi- tats socials de la colònia. Tot i l’aire clàssic de la deco- ració interior, l’estructura de l’edifici és d’una gran modernitat i, encara que és més aviat d’estil racionalista, recorda una mica el primer Hostal de la Gavina de s’Agaró projectat per Rafael Masó.
Un dels elements de la urbanització que es con- serva pràcticament intacte és la Font de la Bonaigua, que data de 1930. A la font s’accedeix pel camí del mateix nom, que arriba a una esplanada amb bancs de pedra i fileres de plataners. La font se situa sota un arc amb rajoles ceràmiques de mitges veles i rams de flors a la part baixa. Té, a més, un mural de ceràmica vidrada, signat per Joan Vicens, en el qual s’insisteix en les propietats de l’aigua: “Si de la font beus aigua cada dia, tindràs prosperitat pau i alegria. Els teus fills seran sans, tes filles belles, mai sofriràs dolor ni malaltia, i’t moriràs de vell, sense recança, tot beneint a Deu, i amb l’esperança, de millor vida. Duarte.”
L’església de la Santa Creu va ser projectada el 1934 per l’arquitecte Andreu Audet. Es tracta d’un edifici d’estil grec ortodox o bizantí. Els murs combinen l’arrebossat amb les cornises de maó en forma de dent de serra o denticles. La façana és presidida per un campanar quadrangular a l’angle dret. S’accedeix al temple per un porxo o nàrtex amb arcs de mig punt sobre columnes toscanes. L’interior està cobert amb voltes de creueria. El cor està situat als peus de l’edifici i compta amb dues capelles laterals, a banda i banda. L’absis és semicircular i està decorat amb les pintures al fresc del pintor sabadellenc Fidel Trias Pagès-seguidor de la pintura mural d’Antoni Vila Arrufat, fetes uns quants anys després d’acabada la Guerra Civil. El disseny original de l’edifici d’Audet no preveu el campanar ni els espais laterals. En el projecte destaca la creu de sis braços que culminava l’edifici i la porta lateral en arc de mig punt flanque- jada per esferes, en una clara referència a l’obra de l’arquitecte gironí Rafael Masó. L’edifici va ser ampliat el 1958 per l’arquitecte Emili Sala Pibernat i posteriorment, el 1966, va patir unes altres reformes que van acabar desvirtuant el projecte d’Audet.
Les torres d’estiueig
Una de les primeres torres d’estiueig documentades a Bellaterra és la Casa Josep Grau, projectada el 1930 per l’arquitecte Raimon Duran Reynals i situada a l’avinguda de Bartomeu. És un edifici encara sota el ressò del modernisme centreeuropeu, amb teulada de dues vessants, decoració clàssica i aplicacions de ceràmica. L’arquitecte, amb títol de 1926, va destacar per ser un dels receptors de la influència de l’arquitectura renaixentista italiana, va col·laborar amb Nicolau M. Rubió i Tudurí al monestir dels benedictins de Pedralbes i amb Pelai Martínez a l’Estació de França a Barcelona. En un moment determinat, Duran Reynals ingressaria a les files de l’arquitectura racionalista i seria membre del GATPAC.
La Casa Florencio Santiago Latorre (1931), de l’arquitecte Josep Domènech Mansana, amb títol de 1910, és un dels edificis del barri que il-lustren millor el referent clàssic de l’arquitectura noucentista. La torre d’estiueig, situada a la plaça del Greco, 16, està formada per un edifici noucentista d’estil molt classicista. Té planta quadrada i volum cúbic cobert amb teulada piramidal. Les obertures són simètriques, en arc de mig punt al primer pis i generalment confina- des a la planta baixa. Al bloc de la construcció s’afegeixen dues porxades amb columnes toscanes i una terrassa amb balustrada al primer pis.
Un dels arquitectes que va projectar més obres privades a Bellaterra és Emili Sala Pibernat, amb títol de 1927. Entre 1932 i 1954 el seu nom figura en 96 llicències d’obres majors a l’Arxiu de Cerdanyola, pràcticament totes a Bellaterra. Entre 1931 i 1934 va construir les cases de Santiago Latorre, Josefa Llobet, Custodio Samplón (totes a l’avinguda de Josep M. Marcet), Bartomeu Bartomeu (al carrer de Santiago Rusiñol), Joan Font (al carrer de Mossèn Cinto Verdaguer, actualment del Pedregar), Llorens Tomàs (al carrer de Ramon Llull), Carmen Gallifa (a l’avinguda de Josep M. Marcet, cantonada amb Espronceda), Joan Padró (al carrer de Fortuny) o la de Laureà Tamburini (al passatge d’Espronceda). La majoria d’aquests edificis destaquen pel referent clàssic de frontons i pilars amb arcades. A moltes de les cases apareix l’element de la torre, i en l’acabat de les façanes sovint alterna el mur arrebossat amb el maó vist. Pel que fa als elements decoratius, apareixen referències regionalistes que conviuen amb dissenys més moderns propers a l’art déco. Un dels edificis més singulars de l’arquitecte és la Casa Antonio Díaz. De grans dimensions, va ser projectada el 1932 i es va construir al carrer de Fortuny, 3. Es tracta d’un edifici noucentista de dos pisos i golfes amb una decoració inspirada en el romànic que es concentra a les obertures. La porta d’accés amb arquivoltes està protegida per una marquesina. A sobre trobem una galeria de tres arcs de mig punt amb petites columnes que es tornen a repetir a les altres façanes. A la banda dreta hi ha una torre amb coberta piramidal. La façana posterior té una porxada que sosté una terrassa. Tant la planta baixa com el primer pis estan estructurats radialment al voltant del vestíbul central. A baix es trobarien els dormitoris del servei i a dalt els de la família d’estiuejants. La casa està envoltada d’un jardí amb pèrgola i copes decoratives.
A la urbanització van treballar altres arquitectes de renom. com ara Antoni Fisas, el mateix Lluís Girona. Josep Firmat. Pelai Martinez o Andreu Audet. Antoni Fisas, nascut a Sarrià (Barcelona) el 1896 i autor de la clínica barcelonina d’estil racionalista de Sant Josep de la Muntanya, va projectar el 1934 a Bellaterra la Casa Antoni Soler, a l’avinguda de Joan Fabregas, de volum cubic massís, porta amb porxada de columnes adossades i arcs amb escalinata d’accés. L’autor del primer plànol de la urbanització i de l’estació, Lluís Girona, només projectaria una casa a Bellaterra, la casa de Luis de Ávalo Pérez (projecte de 1930). La torre d’estiueig seguia el mateix esquema de l’estació. Es tractava d’una estructura amb referències tradicionals (novament recordava la cerdanyolenca masia de Can Cordelles) però amb una sintaxi moderna. L’edifici, de forma cúbica i teulada piramidal, estava envoltat d’un porxo d’obertures confinades. El pis superior estaria reculat respecte de la línia de la façana i presentaria obertures rectangulars que airejarien la coberta.
El pintor Joan Vila-Puig va decidir instal-larse a Bellaterra el 1936 a la casa d’estiueig que, poc abans, havia fet edificar el seu sogre, el fabricant sabadellenc Domingo Codina. Es tractava d’un edifici construït cap al 1935 pel prestigiós arquitecte Pelai Martínez, amb títol de 1920, autor, entre altres obres, del Palau de les Arts Gràfiques (actual Museu Arqueològic) de l’Exposició Internacional de Barcelona de 1929, en col·laboració amb Raimon Duran Reynals. La torre combinava el mediterranisme d’arrel tradicional, que havia posat de moda la urbanització de S’Agaró, amb alguns elements més moderns, propis de l’arquitectura racionalista. De fet, l’arquitecte és també l’autor de la casa del pintor Joan Colom a s’Agaró. L’habitatge del pintor Vila- Puig incorporava també el taller de l’artista, al pis superior on. el 1942 l’arquitecte de Sabadell Gabriel Bracons va afegir una sala d’exposicions orientat cap a la serra de Collserola, el xalet avui dia acull l’Institut d’Estudis Metropolitans i Regionals de Barcelona a la UAB.
La Casa Climent Vidal (avinguda de Joan Fabregas, 2) va ser projectada el 1934 per l’arquitecte Josep Firmat Serramalera, titulat l’any 1914 i arquitecte municipal de Manresa. Es un edifici de dos pisos, format per dos cossos perpendiculars amb l’afegit de miradors i balconades als angles. Destaca pel contrast del mur amb tot un repertori decoratiu basat en la combinació de maons que dibuixen diferents siluetes geomètriques. Aquest sistema decoratiu de dents de serra i línies en ziga-zaga s’ha concentrat als miradors poligonals i a l’accés de l’edifici. La porta principal s’estructura com una portalada art déco d’inspiració barroca. A la part superior hi ha un relleu de bronze emmarcat per motllures en ziga-zaga. Representa una Diana caçadora (una de les imatges més freqüents de l’art déco) i porta la inscripció “Wobs Hambug Paró”. La porta principal és de ferro forjat i detalls de vidre emplomat amb una decoració de línies espirals i siluetes de gerros. Els murs laterals s’avancen en forma de cantonada amb cornises de dents de serra. A banda i banda hi ha dos finestrals amb vitralls de línies geomètriques i espirals. A les finestres de la planta baixa s’han disposat unes curioses columnes de pedra amb el fust estrangulat per un anell. Un dels detalls més moderns de l’edifici són les finestres del primer pis que foraden les cantona- des. Es tracta d’un avançat recurs racionalista que també es pot trobar a la Casa Bruguera. La decoració de l’edifici i la utilització s’emmarca dins de l’estil art déco amb la incorporació d’alguns recursos pro- pis de l’arquitectura racionalista.
Andreu Audet i Puig, amb títol de 1891, arquitecte municipal de Barcelona, autor del desaparegut Hotel Colom de la plaça de Catalunya i de diversos teatres, com ara l’Apol·lo, l’Arnau i, entre d’altres. el Condal al Paral·lel barceloní, té una forta presència a Bellaterra. És autor de la Casa Rogèlia Pi i Jaume Joan projectada el 1934. Situada a l’avinguda de Bartomeu, 3, la torre està construïda en estil noucentista, amb trets propis de l’arquitectura tradicional i elements decoratius clàssics. Destaca la porta dovellada, que recorda la d’una masia, i les arcades amb columnetes toscanes de la torre. La façana posterior dóna a un gran jardí en forma de terrasses que baixa cap a la Font de la Bonaigua. En aquesta banda hi ha una galeria mirador sobre pilars. Aquest arquitecte anirà incorporant tota una sèrie d’elements decoratius més moderns, en la línia de l’art déco, en reixes i motllures d’altres xalets de Bellaterra. Audet és també autor de la Casa Joan Fabregas i Soler (1936), a l’avinguda de Miquel Servet, un edifici on conviuen l’aire noucentista amb alguns elements art déco, com ara la interessant reixa de la porta d’entrada, amb motius geomètrics i estilitzacions vegetals. També van ser projectats per Audet altres edificis que incorporen elements propis de l’arquitectura moderna, com ara la casa Andreu Piguillén Barrera (1931-1932), a l’antiga ronda de Circumval-lació, de gran volum cúbic, teulada amb diverses vessants, obertures confinades que foraden la cantonada, porxo amb arcs rebaixats o rectilinis, o la casa Sebile de Cotte de 1936, al carrer de Balmes, de volums cúbics, teulada plana i finestrals confinats i amb un gran arc rebaixat o rectilini.
La Casa Francisca Bruguera (avinguda de Bartomeu, 1) és un dels edificis més destacats de la urbanització. És també obra d’Andreu Audet, i és també del 1934. Es tracta d’un edifici completament racionalista, en la línia del GATCPAC. Tot i ser projectat paral·lelament a la Casa de Rogèlia Pi i Jaume Joan, és radicalment oposat. L’edifici és pràcticament cúbic i fa 9,80 m x 9,90 m. Segons el projecte original té planta baixa, primer pis i soterrani. S’hi accedeix per una escalinata a la cantonada. La planta baixa consta del vestíbul amb l’escala, el menjador, la cuina-office, el lavabo i el dormitori del servei. El primer pis està ordenat de manera que els diferents dormitoris i la cambra de bany s’articulin radialment al voltant de l’escala central. Les quatre façanes són d’una gran simplicitat i austeritat. Seguint els postulats del racionalisme, la decoració s’ha eliminat completament i tot se supedita a la funcionalitat de l’edifici. Les obertures són confinades, sense motllures ni emmarcats. Destaquen les finestres que foraden les cantonades, i d’aquesta manera trenquen el volum massís del cub. La casa es remata amb una coberta plana i un gran voladís que n’accentua les línies horitzontals. També és molt interessant l’emplaçament, a peu de carrer per la banda de l’entrada, i amb un gran desnivell pel darrere amb un enorme jardí amb pendent, que, com la casa veïna de Rogèlia Pi, arriba fins a l’esplanada de la Font de la Bonaigua, on té el garatge. Aquest xalet és molt diferent dels altres del mateix Audet que hi ha a la urbanització i tant podria haver estat projectat per ell, que l’any 1934 tenia seixanta-sis anys i moriria l’any 1938-,com per algun arquitecte més jove que estigués treballant Ilavors al seu estudi, ja que l’edifici està perfecta- ment connectat a l’arquitectura més moderna del seu temps. La Casa Bruguera recentment ha estat objecte d’una acurada restauració que ha sabut respectar tots els elements de la façana.
José Miguel Roldán i Mercè Berengué arquitectes. Cases M&M, 2001. Fotografia: Txema Romero.
Al marge dels edificis esmentats, a Bellaterra es van construir més cases que van seguir l’estètica neta i funcional del racionalisme, com ara la Casa Eulàlia Bruguera de l’arquitecte Bartomeu Agustí (1930) o la Casa Jacint Humedes (1931-1932), al carrer de Rusiñol, que han patit, ambdues, modificacions i ampliacions que en desvirtuen el disseny original.
L’arquitecte Germà Rodríguez Arias, fundador del GATPAC i, juntament amb Josep Lluís Sert, un dels membres més destacats, va signar l’abril de 1936 el projecte de la Casa Miquel Aguadé que s’ha- via de construir al carrer de Mossèn Cinto Verdaguer, actualment del Pedregar. Es tractava d’un disseny avançat que s’emmarcava dins dels postulats racionalistes de l’habitatge mínim que promovia el GATCPAC. L’edifici era un prisma senzill de planta rectangular amb l’afegit d’un porxo en forma de pèrgola en un dels laterals a la banda de l’entrada. La coberta plana quedava remarcada per una cornisa. La façana s’articulava a partir dels grans finestrals que marcaven bandes horitzontals i delimitaven els dos nivells de l’edifici. L’interior era auster i molt funcional. S’accedia al menjador des del porxo lateral. L’habitació comunicava amb el lavabo, la cuina i un dels dormitoris. L’escala, situada en un dels laterals. donava accés al primer pis, on es localitzaven dos dormitoris més i un bany. La major part de les estances comptaven amb armaris encastats. La casa, de moment, no ha estat localitzada, tot i que és probable que fos completament reformada el 1942 per l’arquitecte Emili Sala Pibernat, per tal de convertir-la en la residència de Joan Font. Si es tractés del mateix edifici (carrer del Pedregar, 5), la dràstica reforma s’explicaria per la modernitat de la proposta de Rodríguez Arias, que no seria del gust del nou propietari, i també per l’austeritat extrema de l’habitatge, més propera a una casa barata que no pas a un xalet d’una urbanització burgesa. L’edifici de Sala Pibernat adopta un volum molt més massís, i s’amplia considerablement amb l’afegit d’una coberta piramidal de teula i la incorporació d’arcades i porxos molt més tradicionals.
La línia de l’arquitectura moderna, iniciada pel GATPAC i altres professionals que es van implicar en el racionalisme, s’ha mantingut a Bellaterra al llarg dels anys amb alguns edificis projectats per prestigiosos arquitectes que defugen la línia convencional de la major part de les residències unifamiliars aïllades. Entre aquestes obres cal fer esment de la Casa Menna a l’avinguda de Josep M. Marcet, 27, construïda el 1963 per l’arquitecte Santiago Arderiu, autor, per aquells anys, d’alguns edificis a Sabadell. La Casa Menna manté la coberta plana racionalista, els volums senzills que s’adapten al desnivell del terreny i s’estenen amb porxos de bigues metàl·liques, les obertures confinades i la combinació del mur pintat de blanc amb el maó vist. No gaire lluny, al passatge de Santiago Rusiñol o de la Santa Creu, hi ha un altre edifici emblemàtic més modern, la Casa Garau-Agustí (1988-1993), obra del prestigiós i ja desaparegut arquitecte Enric Miralles. Aquest xalet s’inscriu de ple en el corrent deconstructivista que encapçalava Miralles, amb planta i obertures irregulars i agosarades, igual que la tanca del jardí. En el panorama de la modernitat, destaquen també les Cases M&M dels arquitectes José Miguel Roldán i Mercè Berengué, que van ser guardonades amb el premi FAD a la millor obra arquitectònica de l’any 2001. El conjunt inclou dues cases unifamiliars i un espai d’aparta- ments de lloguer. L’edifici està format per dos pavellons paral·lels de dues plantes, amb un espai de bosc al mig que integra les construccions amb l’entorn. És destacable l’ús dels pilars i de materials senzills, com ara el totxo i el formigó. El resultat és auster i contrasta amb la gran originalitat de recursos emprats. Aquestes darreres torres només són un petit exponent de l’arquitectura contemporània de nivell que hi ha disseminada pel bosc i que conviu mig amagada amb altres construccions, sovint més anodines. Bellaterra, amb els xalets originaris, les edificacions de caràcter públic que s’han conservat i les noves construccions de qualitat, constitueix, sens dubte, un interessant conjunt ben representatiu de l’arquitectura moderna catalana.
1 BAIAROLA [Rafael BENET). “Bella-Terra”, La Veu de Catalunya. Barcelona (24 de juny de 1930).
2 La Ciutat i la Casa, Barcelona, núm. 1.2 (1925)
3 La casa no ha estat localitzada. Segons els plànols de llicències es trobaria en un carrer paral·lel a l’antiga ronda de Circum- val-lació, actual avinguda de Marcet.
Font: Txema Romero, Revista Arraona (número 32 de 2009).
BELLATERRA.CAT 