(Sabadell, Vallès Occidental, 29 de novembre de 1899 — Barcelona, 18 de juny de 1986)
Joan Oliver fou dramaturg, poeta, prosista, traductor i periodista. Considerat un dels poetes catalans més importants del segle xx, la seva aportació a la literatura catalana s’ha considerat exemple de llenguatge rigorós, imaginatiu i creador, mantenint una postura crítica permanent contra el poder polític i el conformisme social, amb una ironia propera al sarcasme. La seva tasca com a traductor fou important, adaptant al català textos de Bernard Shaw, Beckett, Goldoni, Brecht, Molière, o Txèkhov, entre d’altres.
Publica el seu primer llibre el 1928, Una tragèdia a Lilliput, sàtira de la societat burgesa del moment, i el 1929 debuta com a dramaturg amb Gairebé un acte o Joan, Joana i Joanet. El 1934, el seu primer poemari, Les decapitacions, mostra el seu estil iconoclasta, satíric i humorístic. El 1935 edita Cataclisme. El 1936 amb Allò que tal vegada s’esdevingué, desmitifica les estructures familiars tradicionals i el món de la religió. El 1937, Bestiari, llibre de poemes epigramàtics irònics rep el premi Joaquim Folguera de poesia. La Guerra Civil de 1936 suposa un canvi en la seva obra, el seu estil que encara dins el noucentisme, es decanta cap al realisme i la història viscuda. Són exemples Oda a Barcelona (1936), nacionalista i revolucionària o La fam (1938), on es planteja els problemes de la revolució. També estrena L’emboscat i La fi d’en Cagalàstics, peces en un acte, avui perdudes. El 1938 també escriu l’obra El comte Arnau, amb Xavier Benguerel.
A l’exili estrena L’amor deixa el camí ral i el 1947 publica el poemari Saló de Tardor, intent de poesia elegíaca, amb múltiples tocs d’ombra i de mort. Ja de retorn, publica Terra de naufragis (1956), Epístola d’alta mar i les obres teatrals Ball robat (1958) i Primera representació (1959), recollides amb Una drecera en el volum Tres comèdies, de 1960. El seu llibre de poemes Vacances pagades (1960), una de les seves obres més conegudes i considerada una fita del realisme històric català, rebrà els Premis Àusias Marc de 1959 i letra d’or de 1961. El 1962 publica 12 aiguaforts de Granyer i el 1963 recopila tots els seus poemes publicats, més alguns d’inèdits, a Obra poètica i tota la seva narrativa a Biografia de Lot i altres proses. Del 1968 és el llibre de poemes Circumstàncies, i del 1970 Tros de paper, col·lecció d’articles de crítica de costums, irònica i moralitzant, barrejada amb records personals, apareguts a Serra d’Or.
El 1975 fou editat el primer volum d’Obra completa, però la seva obra poètica continuà amb Quatre mil mots i Teatre original, el 1977, i Poesia empírica (1981). Alguns dels seus poemes han estat musicats per cantautors com Lluís Llach (Corrandes de l’exili), Joan Manuel Serrat (Infants), Raimon o Ovidi Montllor. Posteriorment a la seva mort, es va editar un darrer volum de poesia, Refugi de versos (1987), que agrupa poemes escrits entre 1917 i 1985. El 1999 es va fer el mateix amb el volum Obra en prosa.
*L’objectiu del treball és l’assaig d’una edició crítica de ‘Les decapitacions’ de Pere Quart, a partir de les diferents versions recollides en el buidatge de premsa i de la recerca de material inèdit a l’arxiu de l’autor. L’edició és precedida d’un extens estudi, que repassa el context històricosocial en què va aparèixer l’obra, l’esperit de revolta de l’autor que ja caracteritzava la Colla de Sabadell (sobretot la publicació de ‘L’any que ve’ i la importància de l’humor transgressor), l’obra anterior a la guerra civil de Joan Oliver (la prosa, el teatre i la poesia), la publicació de ‘Les decapitacions’ el 1934 i les posteriors edicions del llibre, els temes i l’estil dels poemes. Finalment, l’apartat d’història interna del text estudia les diferents variants del text (d’adequació a la normativa, de puntuació i lèxiques) i després analitza cadascuna de les decapitacions per demostrar que les modificacions tendeixen a accentuar la sàtira i la càrrega crítica del poema. *HELENA MESALLES
Joan Oliver, el 1919 crea, amb Francesc Trabal i Armand Obiols, el Grup de Sabadell, grup literari de caràcter avantguardista amb traces d’humorisme local i de certa herència noucentista. El 1923 es fan càrrec del Diari de Sabadell, on Oliver escriu amb pseudònims diversos: Feliu Camp de la Sang, Joan Pendonista, Florentí Carvallà,… El 1925, emprenen l’editorial Edicions La Mirada que publica a autors com Carner, Pla, Rovira i Virgili, o Riba. Oliver també col·labora en publicacions de l’època: La Veu de Catalunya, La Publicitat, Revista de Catalunya, Mirador… Durant els anys 20 estrena i publica les seves primeres obres de teatre, narrativa i poesia. A Les decapitacions, combina en clau d’humor la paròdia dels moviments d’avantguarda i la crítica amb vessant ideològic.
L’esclat de la Guerra Civil li provoca un canvi personal i literari. Trenca amb el seu origen burgès i es compromet amb el bàndol republicà: esdevé president de l’Agrupació d’Escriptors Catalans, cap de publicacions de la Conselleria de Cultura de la Generalitat, cofundador de la Institució de les Lletres Catalanes i autor de l’himne de l’exèrcit popular català. Literàriament la seva obra poètica troba el vers lliure amb un to nacionalista i revolucionari (Oda a Barcelona, 1936); i l’obra teatral planteja els problemes de la revolució (La fam, 1938).
A les acaballes de la guerra, per encàrrec de la Conselleria de Cultura, s’ocupa de l’evacuació dels intel·lectuals compromesos. S’exilia a França amb altres intel·lectuals catalans: Trabal, Rodoreda, Calders… Al poc s’embarca cap a Buenos Aires, i el 1940 fixa la seva residència a Santiago de Xile, on exerceix com a traductor i periodista, mentre continua la seva tasca intel·lectual i compromís: col·labora amb la publicació Catalunya, editada a Buenos Aires, i dirigeix Germanor, editada a Xile; conjuntament amb Xavier Benguerel funda la col·lecció El pi de les tres branques, on editen llibres propis i d’altres noms de la literatura catalana.
El 1948 torna a Catalunya i és detingut dos mesos i mig a la presó Model de Barcelona pel seu passat republicà. Sobreviu tres anys traduint pèssimes novel·les al castellà, i es torna a introduir en l’ambient cultural del pais: col·labora amb l’Agrupació Dramàtica de Barcelona com a autor o traductor; i treballa a l’editorial Montaner i Simón on entra en contacte amb professors i intel·lectuals que el valoraran com a mestre i que inicien el seu reconeixement literari. Fins els anys 60, seguirà publicant obres i traduint, mostrant-se com a enemic actiu del franquisme. Se’l multa i deté en diverses ocasions per participar en actes i manifestacions contraries al règim. El 1960 apareix la seva obra més emblemàtica Vacances pagades. El 1964 entra a treballar a l’editorial Aymà, dirigint Edicions Proa i la col·lecció A tot vent. Després de la mort de Franco, continua essent crític amb els polítics catalans i la democràcia, mostrant-se cada cop més com a independentista i contrari a l’Autonomia concedida des de Madrid, així com a la Monarquia.
Membre i soci d’honor de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, el 1970 rebé el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i el 1979 el Premi Ciutat de Barcelona. El 1981 accepta la medalla d’Honor de la Ciutat de Sabadell. I el 1982 rebutja la Creu de Sant Jordi de la Generalitat.
Mor el 19 de juny de 1986 a Barcelona i és enterrat al seu Sabadell nadiu
BELLATERRA.CAT 