Salvador Dalí: …”Oriol Regàs és l’únic català que funciona“.
LLUÍS TORRES|A finals dels anys seixanta Barcelona estava molt més a prop d’Europa que de la resta d’Espanya. Era una ciutat més cosmopolita, on ja s’havia filtrat l’aire fresc que ens arribava a través de Perpinyà. Les noves músiques, el cinema i les editorials d’avantguarda entraven a la Península a través de la frontera amb Catalunya, un gueto on ni tan sols l’alta burgesia acabava d’acceptar del tot el règim franquista. La Ciutat Comtal era llavors l’únic lloc on podia emergir una discoteca com Bocaccio. Oriol Regàs era al lloc adequat, en el moment just, i hi va saber aprofitar-ho al màxim.
Poc podria imaginar, però, que la pelegrina idea de muntar un nou local, sorgida d’una conversa amb Xavier Miserachs, Carlos Durán i Teresa Gimpera a Calella de Palafrugell durant la tardor del 1965, esdevindria una apassionant aventura que, molt per sobre de la simple novetat, derivaria amb el temps en un espai singular i emblemàtic de la Barcelona d’aquells anys i marcaria per sempre la trajectòria professional d’Oriol Regàs, convertint-lo en el “Senyor Bocaccio”, un apel·latiu amb què encara ara, transcorreguts tants anys de la seva desaparició, molta gent encara l’identifica.
Oriol Regàs sempre va ser un empresari atípic. Autodidacte. L’ofici ho va adquirir amb la pràctica i sense ser-ne conscient és va inventar un estil de portar els negocis, una imatge que no s’assemblava gens a la dels grans directius del moment, la qual cosa, vist des de la perspectiva dels anys, va contribuir a crear una mena d’aurèola al voltant de la seva figura. Mai no es va considerat una persona creguda, però tenia també la seva vanitat, i per cert ben alimentada en aquella època. Potser va ser la seva timidesa, el pudor, el seu sentit de l’elegància moral, tan oposada a la que observava en altres empresaris, o potser va ser una cosa innata i d’acord amb la seva pròpia personalitat, cosa que el va salvar de caure en la insolent prepotència del guanyador. Tot i que no sempre ho aconseguia, intentava mantenir-se en un segon pla. No va canviar els seus costums, no li van temptar els luxes ni l’ostentació, tampoc va pretendre mai folrar-se amb els negocis. L’única cosa que l’atreia era l’èxit. Aquesta era la deva recompensa.
Al cap dels anys, Regàs es va adonar que entre tots li van fabricar un personatge, que l’agradava i pel qual conservà un afecte especial, tot i haver-se convertit en el seu propi presoner. Enigmàtic, reservat, inclassificable, un tipus del qual es murmuraven brillants històries i complicats romanços embolicats en una aurèola de misteri, cosa que no feia més que augmentar el glamour i la màgia al voltant d’aquell personatge en què no va acabar de reconèixer-se; potser per això preferiría passar de puntetes, sense donar gaires explicacions. Això va ser bo perquè no va caure en la petulància, però li va donar una inseguretat, una sensació d’estar en fals que ho va continuar arrossegant fins al final de la seva vida.
El programa “Identitats”, dirigit i presentat per Josep Maria Espinàs, entrevistà el 16 de gener del 1985 a Oriol Regàs👇
https://www.ccma.cat/3cat/oriol-regas/video/2690130/
Oriol Regàs creà el Restaurant Via Veneto de Barcelona, l’any 1967
El restaurant Via Veneto de Barcelona el va crear l’any 1967 en Oriol Regàs i Pagès (Barcelona, 11 gener 1936-17 març 2011), també altres locals històrics, com el Bocaccio, Madox, Revolution, Up & Down, Tropical, etc.,
Xavier Regàs, germà d’Oriol, va ser l’autor del logo modernista del Via Veneto, així com de la exitosa decoració inspirada en el desaparegut restaurant Sans Souci de la Via Sicília de Roma
Xavier Regàs va ser l’autor del famós logotip del restaurant Via Veneto, que obria les portes sota la direcció de Manuel Giménez Camas, procedent de l’hotel de Suïssa propietat de l’actor Itàlia Vittorio Gassman (1922-2000).
El nom del Via Veneto es deu a José María Gotarda, que, inicialment, tenia emparaulat un comerç del Carrer Ganduxer, 10, per instal·lar-hi un restaurant Italià i com a tal pensava utilitzar aquest nom. Gotarda tenia el seu propi local del mateix cognom molt a prop de la plaça de Francesc Macià, -llavors Calvó Sotelo-, on reunia una clientela àvida per degustar els seus còctels i combinats. Per damunt de tot, Gotarda era un magnífic bàrman i un eficaç relació pública. En canvi, fluixejava com a empresari.
El projecte del restaurant Via Veneto el tenia encallat i van convenir un acord per dur-ho a terme. L’experiència no va ser reeixida i, abans que s’inaugurés, Oriol Regàs va anul·lar la col·laboració d’en Gotarda
S’havia creat una societat mercantil a nom del seu cunyat Eduard Omedes, on van subscriure participants com José María Casajús, un dels socis de Maddox, Carlos Durán, que també va incorporar el seu pare, José, i la seva germana Pilar. La família Regàs estava representada pel seu pare, el seu germà Xavier, i ell mateix. I la seva tia Maria Castells.
“Antonio de Senillosa va ser un ferm puntal durant la seva permanència tant com a client com el seu paper de crític“.
També José María Juncadella, que aleshores tenia com a lletrat Luis Pascual Estivill. Aquest era conegut com l’advocat pastor, protagonista d’una història que explicava com un simple pastor d’ovelles del Priorat que havia après a llegir i escriure als divuit anys, en dos havia estudiat i aprovat tot el batxillerat i en tres s’havia llicenciat a dret. La veritat és que feia la impressió de ser intel·ligent i llest alhora. Res presagiava el seu futur decadent com a jutge, condemnat per prevaricació i per frau fiscal. Finalment també va prendre participacions i va representar, moltes vegades, una ajuda econòmica important els primers anys de Via Veneto.
Oriol Regàs va encarregar la decoració al seu germà Xavier, que va fer la seva millor obra. Tant així que, encara ara, al cap de 57 anys, l’entrada i el menjador principal continuen exactament igual, amb l’el·lipse que separa i permeten veure els desnivells, els sofàs, les llotges, la catifa, les cortines i els llums. Una decoració un toc modernista que també va utilitzar als tres salons reservats, en colors blau, rosa i daurat, inaugurats al cap de poc temps per Manolo Garí.
Xavier Regas va ser l’autor del famós logotip del restaurant Via Veneto.
És lamentable i injust que la placa que hi havia a l’entrada interior del restaurant, testimoniant l’autoria de l’interiorisme de Xavier, fos retirada per l’actual propietari Josep Monje, i que, al seu lloc, n’hi figuri una altra, d’una reforma de decoració que es va encarregar d’unes obres posteriors i menys significatives.
Després de molts problemes, gairebé sempre econòmics, Via Veneto va obrir les portes el 19 de març de 1967 amb una gran festa privada. L’obertura al públic es va produir el 30 d’abril del 1967.
Anualment, coincidint amb l’aniversari de cada clients, l’hi enviava, dedicat i signat, un llibret publicitari amb fotografies del restaurant Via Veneto, felicitant-lo i aprofitant per convidar-lo amb una ampolla de xampany.
El 2010, Oriol Regàs va publicar les seves memòries, anomenades Els Anys Divins. Casat en segones núpcies amb Isabel de Villalonga, va morir el 17 de març de 2011 a Barcelona, un mes després d’haver patit un greu ictus.
Font: Oriol Regàs, Los Años Divinos,
BELLATERRA.CAT 