El món del cafè s’exhibeix a l’Hospitalet de Llobregat: “El sector viu una bogeria” Aquest cap de setmana es fa la primera edició del Fórum Coffee Festival, que vol atraure 10.000 visitants
Un bon cafè és “una dansa entre l’acidesa, l’amargor i la dolçor”, segons Clàudia Sans, responsable de qualitat de Cafès Magnífico, una empresa familiar establerta al barri del Born de Barcelona.
Com ha passat amb el món del vi, el del cafè està avançant cap a la qualitat i el sector viu una “bogeria” any rere any, segons la campiona de tast Begoña Baqué, que diu que cal valorar aspectes tan variats com l’acidesa, l’aroma, el cos, la uniformitat i també el grau de satisfacció que provoca tastar-lo.
Cafè aràbiga en premsa francesa i tasses primera colecció illy de 1993 a Bellaterra
De tot això es parlarà aquest cap de setmana a l’Hospitalet de Llobregat, a la primera edició del Fòrum Coffee Festival que es fa al recinte la Farga amb el propòsit de ser una plataforma per a productors, torradors, baristes i consumidors. Després d’anys ocupant un petit espai dins la fira Alimentària, ara agafa entitat pròpia.
“Rere una tassa hi ha un origen, un procés i tota una indústria que gira entorn un petit gra de 3 mil·límetres, i necessitem informació d’allò que estem prenent”, segons la directora del festival, Iolanda Bolaños. La matèria primera del cafè “és la gran desconeguda”, però el client “cada vegada és més conscient del cafè especialitzat”, apunta Clàudia Sans.
Espresso pur aràbiga i macaron en tassa primera col·lecció illy de 1993
El millor barista
Una setantena d’expositors participen en la trobada, on s’organitzen conferències, taules rodones, demostracions i concursos. L’organització del Fórum Coffee Festival preveu atraure uns 10.000 assistents en tres dies. L’objectiu és repetir la cita cada any i fer-ho de forma itinerant.
Entre les activitats previstes s’escollirà el millor professional especialitzat en la preparació de cafè entre 14 aspirants de diferents llocs d’Espanya.
El coordinador del jurat, Rubén Sanz, ha explicat que per triar el millor barista es valorarà el coneixement del producte, la maquinària, l’aigua, la capacitat d’identificar-ne l’origen o de tots els mètodes d’elaboració del cafè i no només l’espresso perquè “cal una combinació de tots aquests elements si es vol aspirar a una beguda excel·lent”.
Espresso illy pur aràbiga en tassa de porcelana fina de Sant Petersburg
Flors o ossets sobre el cafè
Decorar els cafès amb llet amb el dibuix d’una flor o d’un cor és una tècnica que s’ha anat estenent i s’ha convertit en tendència a les cafeteries especialitzades.
Karen Quiroga és campiona d’aquesta tècnica que es coneix com a “lattear” i defensa que els dibuixos donen un “valor afegit” a la beguda “perquè denoten que s’ha elaborat amb més estima”.
“El client que rep un cafè amb una flor, per exemple, sap valorar que al darrere hi ha un temps de preparació especial que no tenen altres begudes”, afegeix.
Etiòpia, pàtria on va néixer el cafè
A totes hores
La directora del festival, Iolanda Bolaños, creu que totes les baules de la cadena s’han de tenir en compte i destaca el paper de l’hostaleria, que treballa amb horaris que comencen molt aviat i s’allarguen fins ben entrada la nit i “el cafè és present absolutament a totes hores”.
Segons els organitzadors, es calcula que al món es consumeixen 14.000 milions de tasses diàries i que el 83% dels espanyols consumeixen almenys un cafè al dia.
Donació de Francesc Pérez Torres (ex vocal de CIU Bellaterra a l’EMD Bellaterra), del domini ‘EMDBELLATERRA.CAT” a la Junta Veïnal de l’EMD de Bellaterra, el 9 de desembre de 2010.
La història del .cat és una reivindicació constant i col·lectiva dels drets de la nostra llengua i cultura. Repassem els moments clau de la història del primer domini que representa una comunitat lingüística i cultural.
1990 – L’inici del moviment
La comunitat internauta catalanoparlant, una de les més actives al món, comença a preguntar-se “per què no tenir un domini propi que ens representi a la xarxa?”
Domini .cat, l’inici del moviment 16 de març 2004 – Presentació de la candidatura
La llavors Associació puntCAT troba l’oportunitat de presentar la candidatura del domini .cat a ICANN. La candidatura rep el suport explícit de 98 entitats i associacions. 2.615 empreses i 65.468 persones de tots els territoris de parla catalana.
Domini .cat, la presentació de la candidatura
“No en tindries prou amb un cat.es?’, li va preguntar el “pare d’Internet”, Vinton Cerf, a Manel Sanromà. Cerf era, en aquell moment, un dels membres principals de la ICANN, havia visitat algunes vegades Catalunya i coneixia bé els catalans.
28 de desembre 2004-L’inici de la Fundació puntCAT
Un cop demanat el domini .cat, l’Associació puntCAT es dissol i dona pas a la Fundació puntCAT amb l’objectiu de gestionar el registre del nom del domini .cat.
L’inici de la Fundació .cat
El primer patronat va estar format per les entitats ISOC-CAT, Institut d’Estudis Catalans, CTecno, Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals i Vilaweb. El seu president era Joan Francesc Gras i Alcoverro i el director general Amadeu Abril.
16 de setembre 2005-Neix el domini .cat
L’abril de 2005 en una de les seves reunions quadrimestrals la ICANN anunciava oficialment que entrava en negociacions amb la Fundació .cat per arribar a un acord contractual que donés pas a la creació efectiva del domini. 5 mesos més tard, nasqué oficialment el domini .cat.
A les 01:04 hora local catalana del 16 de setembre de 2005, es va aprovar el domini .cat. A Marina del Rei, Califòrnia, era encara dia 15. Allà es on ICANN, l’organització mundial que gestiona els dominis d’Internet; autoritzava la sortida d’aquest domini pioner i innovador.
Neix el domini.cat
23 abril 2006 – Un Sant Jordi pel record Durant diada de Sant Jordi es va obrir de forma pública el procés de registre del domini .cat a tota la comunitat catalanoparlant. Un dels primers èxits internacionals del domini va arribar quan els cercadors Yahoo i Google el van demanar.
Tothom pot tenir un domini.cat
A dia d’avui, més de 111.000 dominis .cat fan possible iniciatives per fomentar la presència digital del català. Recentment, la Fundació .cat juntament amb les entitats que formen part de l’Aliança per la presència digital del català han treballat per recuperar la visibilitat del català als resultats de Google.
16 setembre 2023 – 18 anys del domini .cat Gràcies a l’esforç de molts, no només és una història d’èxit, sinó que és una fita sense precedents i amb molt futur per endavant.
Al Carrer de Vila Puig (Camí que va a l’estació de Bellaterra) hi ha càmeres de videovigilància instal·lades i un intèrfon que pots fer servir en cas d’emergència. Si prems el botó, podràs parlar amb seguretat del Campus. Seguretat de Vila està disponible 24 hores al 93 581 73 13
TV de Sant Cugat va negar a Bellaterra.Cat que havien rebut 18.000 euros de l’EMD presidida per Ramon Andreu, per l’emissió en directe de 7 programes sota el títol “Bellaterra en Directe”
Ramon Andreu, ex president de l’EMD de Bellaterra| TELEVISIÓ SANT CUGAT
El Consell de la Informació de Catalunya (CIC) ha tramitat una segona queixa que involucra l’Entitat Municipal Descentralitzada (EMD) de Bellaterra per l’aprovació de contractes amb diners públics destinats a promocionar les activitats del govern a TV Sant Cugat.
TV Sant Cugat incompleix el punt 1 i 7 del Codi Deontològic
Una força política de Bellaterra és qui denuncia els fets i entrega els documents oficials de l’expedient de contractació així com el decret del president de l’EMD com a proves. En aquests arxius el CIC ha pogut comprovar l’acord al qual l’entitat municipal i la televisió local han arribat i es tracta de l’emisió de set programes sota el títol “Bellaterra en directe” per una suma superior als 18.000 euros. En el contracte s’especifica que l’objectiu de les emissions és mantenir la ciutadania informada de les activitats del govern municipal.
El programa es presenta com una oportunitat perquè la ciutadania envií les seves opinions i preguntes al president amb entrevistes a peu de carrer, però també a través de diversos canals com ara Whatsapp, correu electrònic o Twitter, entre d’altres. Cal destacar que en el moment en què s’emet aquesta denúncia, tan sols s’han realitzat tres programes dels set contractats i aquests es van publicar entre el febrer i l’abril del 2023, unes dates que coincideixen amb el període preelectoral de les eleccions municipals del maig.
Per tal de poder contestar a les al·legacions, el CIC s’ha posat en contacte amb TV Sant Cugat, però no ha obtingut resposta. Així doncs, en el procès de valoració del contingut del programa, el CIC ha detectat que en cap moment la periodista qüestiona les respostes del president de l’EDM ni tampoc s’aporten punts de vista diferents, reduint de manera dràstica la pluralitat i la verificació dels arguments que exposa el president. És per això que el CIC determina que la cadena vulnera el punt 1 del Codi, ja que no informa de manera acurada ni precisa, i no mostra un compromís amb la recerca de la veritat.
A més a més, TV Sant Cugat no fa saber als espectadors que es tracta d’un contingut patrocinat i, per tant, incompleix el punt 7 del Codi Deontològic dels Periodistes, que clarament especifica la necessitat de rebutjar les fórmules de promoció o publicitat sota l’aparença deliberada d’informacions periodístiques.
Finalment, els denunciants també exposaven la possible vulneració del punt 6 que parla sobre la conciliació dels drets individuals amb el dret del públic a saber, però en aquest cas l’òrgan periodístic no considera que es vulneri.
En el moment de la denúncia, l’Entitat Municipal Descentralitzada (EMD) era governada per una força política, però amb les eleccions municipals del maig de 2023, hi ha hagut un canvi de govern i una nova Junta de Veïns ha estat constituïda pel mandat 2023-2027.
No són temps fàcils per al periodisme, per les estretors econòmiques que viu el sector i per la complexitat que ha aportat la digitalització. Fer avui els diaris és una taverna molt més difícil que fa uns anys. Però els asseguro que continua sent igual d’apassionant. Si hagués d’escollir un referent que m’ha marcat professionalment ia qui intento emular pel seu rigor, progressisme, amor a aquesta professió i per la manera de dirigir els equips no tinc cap dubte que triaria Antonio Franco, a qui tinc de director a El Periódico.
Antonio Franco Estadella (Barcelona, 17 gener 1947-25 setembre 1921) 📷 L’AVENÇ
Quan es compleix el segon aniversari de la seva mort, avui rebrà un homenatge amb la presentació d’un llibre que compta amb el suport dels companys i del Col·legi de Periodistes de Catalunya.
Els periodistes sempre diem allò tan gastat que nosaltres no hem de ser notícia mai, però hi ha poques professions amb un ego tan inflat com aquesta. Antonio Franco no tenia, malgrat la seva exitosa carrera, problemes de vanitat o de celossia professional. La seva vida era la redacció, i no li agradaven ni els actes socials, ni ser tertulià, ni concedir entrevistes, ni presentar llibres, ni, fins i tot, escriure’ls. S’identificava a si mateix com un xava de barri perquè no es volia donar importància. La seva vida era intentar fer el millor diari possible amb els instruments de què disposava.
Es va inventar El Periódico i el va fer créixer de manera tan vertiginosa que es va carregar altres capçaleres històriques com ara Món Diari, Tele/i Xpres, Diari de Barcelona oEl N . Va arribar així mateix a superar en difusió durant mesos La Vanguardia , fins al dia que Javier Godó i l’aleshores director Joan Tapia van reformular el disseny i el model del nostre diari i el van tornar a deixar a la primera posició de la premsa catalana , de la qual ja mai més no s’ha mogut.
Molts dels periodistes que avui fem La Vanguardia , com Màrius Carol, Lola Garcia, Enric Juliana o Àlex Rodríguez, tindrem la sort d’aprendre del seu arribat. I crec que no m’equivoco si escric que va fer millors tots els que va tenir al seu costat.
NOTADE BELLATERRA.CAT:
A final dels anys 80, el Comte de Godó va oferir a Antonio Franco la direcció de La Vanguardia, però no ho va acceptar perquè havia de portar a terme una reestructuració i fer fora molts treballadors.
Avui dimarts, 26 de setembre, 19:30h. al Centre Cívic, Placa Maragall de Bellaterra
Josep Costa i Rosselló (Santa Gertrudis de Fruitera, Eivissa, 1976) és un polític i jurista eivissenc. És professor associat de teoria política a la UPF i lletrat a l’Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet. Va ser vicepresident primer del Parlament de Catalunya (2018-2021) en la XII legislatura
Albano Dante Fachin Pozzi (Bahía Blanca, 22 d’abril de 1976) és un activista i polític català d’origen argentí. Va ser diputat al Parlament de Catalunya en la XI Legislatura per la coalició Catalunya Sí que es Pot. El 2017 va fundar el partit Som Alternativa. Es va presentar com a cap de llista de la coalició Front Republicà a les eleccions generals espanyoles de 2019.
La llei de benestar animal entra en vigor divendres que ve, però alguns aspectes importants queden pendents d’un reglament que encara no s’ha fet
Kenya, una mascota Rhodesian Ridgeback a Bellaterra nevada
Algunes companyies d’assegurances ja han començat a repartir publicitat a les bústies per recordar als propietaris de gossos que han de tenir una cobertura de responsabilitat civil, segons la nova llei de benestar animal que ha d’entrar en vigor divendres que ve. Però la realitat és que no hi ha tanta urgència com semblava.
La llei arrencarà a mig gas i, de moment, queden en l’aire l’assegurança i el curs de tinença de gossos que s’havien anunciat. La raó és que el govern espanyol, ara en funcions, encara no ha aprovat el reglament que ho desenvolupa.
A l’espera del reglament
La llei de benestar animal es va publicar fa sis mesos al Butlletí Oficial de l’Estat (BOE) i, quan el reglament entri en vigor, exigirà tenir una assegurança de responsabilitat civil a tots els propietaris de gossos, independentment de la raça, mida o edat. Fins ara, només era obligatòria per a les races catalogades com a perilloses.
L’altre aspecte de la llei que ara queda congelat és la necessitat d’acreditar un curs de formació per a tinença de gossos.
Des del Ministeri de Drets Socials, responsable de la llei, han assegurat a l’agència EFE que el reglament està redactat, tret d’alguns matisos, i pendent només d’aprovació.
Altres aspectes de la llei
Segons el director general de Drets dels Animals, Sergio Torres, la llei garantirà “l’abandonament zero d’animals de companyia” amb la garantia que han estat considerats “éssers dotats de sensibilitat al Codi Civil”. Com ha recordat, cada any s’abandonen al voltant dels 300.000 animals a Espanya.
L’altre eix important de la llei és assegurar “el sacrifici zero a les gosseres”. Ara se sacrifiquen prop de 100.000 animals sans abandonats, segons Torres.
La llei lluita contra l’abandonament i el sacrifici dels animals
La llei “és una valoració de sentit comú per a la majoria de la ciutadania, la necessitat de garantir el benestar dels animals que conviuen amb nosaltres”, resumeix.
Entre altres novetats, no es poden deixar els animals de companyia sense supervisió durant més de tres dies consecutius i, en el cas dels gossos, el màxim seran vint-i-quatre hores.
Temps per adaptar-se
A banda d’aquest retard a aplicar alguns aspectes destacats de la norma, el text també fixa terminis per donar temps a l’adaptació dels afectats per la nova llei.
És el cas, per exemple, de la moratòria d’un any perquè les botigues que venen gossos, gats i fures puguin adaptar-s’hi, perquè després només tindran autorització per comercialitzar-los els criadors.
La nova llei exclou els gossos de caça i els d’altres activitats professionals de la seva aplicació.
Les bombes de calor són aparells que mouen la calor des d’un fluid que és a una temperatura més baixa a un altre de més calent. Traslladar l’energia és més eficient que produir calor directament. Per això, les bombes de calor són considerades un sistema de climatització estalviador i sostenible, ja que poden funcionar amb energia elèctrica d’origen renovable.
Vols saber-ne més sobre les bombes de calor?
Diagrama de flux d’una bomba de calor.
Què és una bomba de calor?
De manera natural, quan dos cossos a diferents temperatures es posen en contacte, el que està més calent cedeix calor al més fred fins que les temperatures s’igualen. Així passa quan poses glaçons de gel en una beguda: la beguda es refreda mentre els glaçons s’escalfen i es fonen. Una bomba de calor és un aparell capaç de capgirar aquest procés , de manera que un fluid que està més fred cedeixi calor a un altre de més calent. Els frigorífics i els aparells d’aire condicionat , per exemple, són bombes de calor que extreuen calor dels aliments o de l’ambient i el cedeixen a l’exterior.
Com ho aconsegueixen?
Mitjançant un fluid especial refrigerant i un compressor, que consumeix una certa quantitat denergia elèctrica per funcionar.
Com funcionen les bombes de calor?
El fluid refrigerant , que es troba dins d’un circuit tancat, pot estar en estat líquid o gasós segons la pressió i la temperatura a què es trobe. Durant el funcionament de la bomba de calor, el refrigerant canvia d’estat, de manera que necessita guanyar o perdre calor.
Aquest és el procés:
Evaporació : per passar de líquid a gasós, el refrigerant absorbeix calor (la que hi ha a l’habitació o als aliments) fins que s’evapora completament. En aquest moment és quan refreda.
Compressió:
Un compressor elèctric “prem” el refrigerant en estat gasós per elevar la seva pressió i l’impulsa cap al condensador. És el motor que se sent brunzir quan l’aparell està en funcionament.
Condensació:
En passar pel condensador, que és un serpentí llarg, el gas refrigerant va cedint calor a l’exterior fins que torna a l’estat líquid.
Expansió:
Passant a través d’una vàlvula d’expansió, el líquid refrigerant perd pressió i torna a l’evaporador per tornar a començar el cicle. Les bombes de calor escalfen i refreden Les bombes de calor als frigorífics o als aparells d’aire condicionat més antigues es feien servir per refredar, traient la calor d’un recinte cap a l’exterior.
Tot i això, ara la majoria dels aparells d’aire condicionat que es venen disposen de bombes de calor reversibles. En invertir el cicle , es poden utilitzar tant per refredar una habitació com per escalfar-la, perquè el mateix equip pot expulsar cap a l’habitació calor o fred .
Tipus de bombes de calor:
Encara que funcionin amb els mateixos principis, al mercat pots trobar diferents tipus de bombes de calor en funció de diversos factors:
Hi ha models portàtils i fixos:
Els models fixos són més eficients energèticament, funcionen de manera més silenciosa i subministren més confort. Els portàtils són mòbils i no necessiten instal·lació, per la qual cosa pots portar-los d’una habitació a una altra (per exemple, del saló al dormitori quan te’n vagis a dormir) i així refredar casa teva amb un sol aparell. Hi ha unitats interiors que s’instal·len a la paret , d’altres es recolzen a terra i també n’hi ha que funcionen per conductes ocults . Has de triar la que millor s’adapta al teu habitatge tenint en compte els diferents acabats (blanc, plata, negre…) per adaptar-se a la decoració. Per nombre d’unitats exteriors: pots triar un sistema de split simple que et climatitza una sola habitació (una unitat exterior per a una unitat interior) o un multisplit (una unitat exterior i fins a 5 unitats interiors). Si et planteges un multisplit, has de comprovar si la distància entre les unitats entra dins dels marges recomanats el fabricant.
Bombes de calor per a aerotèrmia:
Són un tipus especial que pot cedir calor a l’aigua (per això, s’anomenen també bombes de calor aire-aigua), de manera que es poden usar per a sistemes de calefacció amb radiadors i també per produir aigua calenta.
Una bomba de calor a casa:
Està preparada casa teva per tenir una bomba de calor? Si et planteges instal·lar una bomba de calor a casa teva, tingues en compte diversos aspectes:
Un sistema de bomba de calor convencional té com a mínim una unitat interior i una altra exterior. Has de tenir espai per posar la unitat exterior a la teulada, la façana o en una terrassa des d’on sigui possible connectar-la amb la unitat interior ediant un cablejat elèctric i un altre tub per al refrigerant. La unitat exterior també sol necessitar un drenatge d’aigua. Has de tenir contractada prou potència elèctrica per suportar l’aparell d’aire més els altres electrodomèstics que tinguis sempre funcionant, com ara el frigorífic. Has de consultar també les normes locals i d’edificació , per assegurar-te que les compleixes en acolorir les unitats exteriors. Si compleixes totes aquestes condicions, casa teva està preparada per tenir bombes de calor.
Quina potència necessites?
A Espanya, pel nostre clima i materials constructius, hauria de ser suficient amb:
Per a habitacions petites, de fins a 12 m 2 : models de 2 kW són suficients, llevat que hi hagi una finestra gran orientada a l’oest per la qual entri molt de sol des del migdia, cas en què hauries de triar una unitat de 2,5 kW de potència . Habitació de 20 m2 : una bomba de calor amb una capacitat de 2,5 kW . Si tens una finestra gran orientada cap al sud o oest, una gran quantitat d’aparells elèctrics o hi viu molta gent a casa, podries necessitar la capacitat següent, que és de 3,5 kW. Estada de 30 m 2 : com a mínim, una bomba de 3,5 kW. Per a habitacions de més de 30 m2 : pots triar un model de 5 kW de potència o dos de 2,5 kW . Amb dos aparells pagaràs més per adquirir-los i instal·lar-los, però tindràs la temperatura més ben distribuïda i més comoditat. Són valors orientatius perquè, a més de la superfície de l’habitació, cal tenir en compte l’orientació, si hi ha moltes finestres i el nivell d’aïllament de la casa.
Quan costa una bomba de calor?
A Espanya, els principals fabricants de bombes de calor i aparells d’aire condicionat són Daikin, Saitsu, Fujitsu, General, Haier, Kaysun, LG, Mitsubishi Electric, Panasonic i Samsung . Hi ha una gran varietat de models en funció de la potència, nombre d’unitats interiors, etc.
Preu de compra i instal·lació:
Una bomba de calor split de paret de 2,5 kW de bona qualitat pot costar entre 500 i 1.500 euros . També podeu trobar aparells més econòmics, però no solen donar bons resultats. Les de 3,5 kW poden pujar una mica més, però no hi ha una gran diferència. Al comparador d’OCU pots trobar els preus i els resultats de més de 50 aparells d’aire condicionat amb bomba de calor:
COMPARA APARELLS AIRE CONDICIONAT
Els costos d’instal·lació depenen de la distància entre les unitats interior i exterior i la facilitat d’accés al lloc on es faci la instal·lació: orientativament, una instal·lació bàsica per a bomba de calor pot costar entre 200 i 300 euros . Si la distància entre les dues unitats és molt llarga, hauràs d’afegir entre 20 i 30 euros per cada metre de canaleta o de línia elèctrica que necessitis ampliar.
Costos de funcionament:
Quan compris una bomba de calor per a calefacció i refrigeració, has de considerar també els costos de funcionament. Fixa’t a l’ etiqueta energètica : t’ajudarà a comparar entre models eficients per a diferents escenaris climàtics. Valors alts de COP i SCOP signifiquen costos més baixos en calefacció , mentre que si té un EER i SEER alts signifiquen menors consums en refrigeració .
De manera aproximada, un aparell d’aire condicionat molt eficient pot suposar uns 25 euros al mes a la factura elèctrica si el tens connectat durant tota la tarda. En cas que el teu aparell sigui antic o poc eficient, la despesa pot pujar a més de 50 euros mensuals .
Quan puc estalviar amb la bomba de calor?
Les bombes de calor són un sistema de calefacció molt eficient, ja que pot proporcionar més kW de calor que els que consumeix. Això s’expressa mitjançant el coeficient de rendiment (COP), per exemple, una bomba de calor amb un COP de 4 transporta 4 kWh de calor per cada kWh d’electricitat que consumeix. Aquesta eficiència et permet estalviar energia, diners i emissions de CO 2 comparant-ho amb altres sistemes de calefacció convencionals:
Calefactor elèctric:
Un calefactor mai no et proporciona més d’1 kWh de calor per cada kWh elèctric consumit, és a dir, el seu COP és de 1. Si utilitzes una bomba de calor COP 4, gastaràs al voltant d’un 25% de l’energia que consumiries amb els calefactors elèctrics.
Caldera de gas:
La relació no és tan directa, però tant la factura del gas com la delectricitat tenen un valor €/kWh de l’energia. Si utilitzeu una caldera de gas, heu de dividir per l’eficiència de la caldera (normalment és un 85% o 0,85). Per comparar-la amb una bomba de calor, recordeu dividir el valor €/kWh d’electricitat entre el factor COP de l’equip, per obtenir el valor real .
Bomba de calor davant de caldera de gas
Perquè te’n facis una idea, aquí tens el càlcul del que et costaria la calefacció amb una caldera de gas i amb una bomba de calor, per al mateix habitatge i el mateix nivell de confort.
Preu de l’energia:
Electricitat: 0,26 €/kWh Gas: 0,06 €/kWh.
Eficiència:
De la caldera de gas: 85% De la bomba de calor COP = 4 (400%)
Costos de funcionament:
Tenint en compte la potència d’una caldera de 24 kW que funciona al 30% de càrrega a l’hivern i la d’una bomba de calor de 7 kW al 50% de càrrega a la mateixa estació, els costos són:
Caldera de gas: 0,06/0,85 = 0,070 €/kWh * 24 kW * 0,3 = 0,504 €/h, és a dir 50 cèntims per hora de funcionament.
Bomba de calor (hivern): 0,26/4 = 0,065 €/kWh* 7kW * 0,5 = 0,227€/h, uns 23 cèntims per hora de funcionament.
Aquests valors lògicament varien segons la tarifa d’energia i l’eficiència de l’equip. Si coneixes el preu a què pagues cada kW, pots fer un càlcul més exacte.
Instalació de bomba de calor a França
Els riscos de la bomba de calor:
Hi ha molts trastorns que normalment s’associen a l’ús de l’aire condicionat, i que pots evitar tenint en compte alguns consells d’ús i manteniment.
Refredats:
La causa és un virus i no el condicionador d’aire. Són els ambients tancats els que faciliten els contagis. També és cert que el condicionador d’aire eixuga l’aire, cosa que rebaixa la capacitat protectora de les nostres vies respiratòries, fent-nos més vulnerables a infeccions.
Al·lèrgies:
Totes les unitats d’aire condicionat porten filtres i l’aire climatitzat conté menys partícules al·lèrgiques (pols, pol·len, etc) que el que hi havia abans de filtrar-lo. Per això mantenir net el filtre és crucial per a la qualitat de l’aire.
Rigidesa de coll:
Pot passar en l’ època de refrigeració si el raig daire fred està dirigit sobre la teva esquena o coll. El condicionador d’aire ha d’estar instal·lat de manera que l’aire fred circuli sense impactar sobre ningú i també podeu orientar les pales perquè el llencin en una altra direcció.
Sequedat a la gola:
Quan refrigereu, un condicionador d’aire retira aigua de l’aire que es condensa en contactar amb les superfícies fredes de l’aparell. En mode calefacció, no es retira aigua, però l’aire calent conté menys humitat específica. En tots dos casos, pots notar irritació o sequedat a la gola. Per evitar-ho, no programes una temperatura molt baixa a l’estiu (entre 24 i 26 ºC sol estar bé) ni gaire càlida a l’hivern . Hi ha aparells que poden ventilar amb aire exterior i ho humitegen.
Trastorns per Legionella:
És una malaltia respiratòria causada per un bacteri (Legionella) que habita en aigua tèbia i calenta (20 a 45º C). Els condicionadors d’aire domèstics són circuits tancats que no incrementen el risc de contraure aquest trastorn. Sí que s’han documentat casos en altres tipus de sistemes on l’entrada d’aire fresc del sistema d’acondicionament d’aire recollia el bacteri que s’havia desenvolupat fora (per exemple en una font, torre de refredament o en un dipòsit d’aigua estanca) .
Antonio Franco Estadella (Barcelona, 17 gener 1947-Barcelona, 25 setembre 2021), va començar a treballar a la secció d’esports del Diario de Barcelona, on va ser nomenat redactor en cap i subdirector.
Després de deixar l’empresa el 1977, durant un temps va treballar a la televisió, per finalment fundar i dirigir el projecte d’Antonio Asensio “El Periódico de Catalunya”.
Professions com el periodisme permeten un contacte directe amb la realitat. Antonio Franco fa gala en els seus comentaris d’aquest coneixement mesurat i profund de l’etapa de la transició, dels canvis que va comportar, de les il·lusions que s’hi van dipositar i de les decepcions actuals sobre el procés.
Antonio Franco Estadella (Barcelona, 17 gener 1947-25 setembre 2021)
Quan em vaig incorporar a la professió s’estava esgotant un model de periodisme
Jo tenia –des de petit– la il·lusió de ser periodista, tot i que a la meva família no ho veien clar perquè consideraven que no era una professió seriosa i em van obligar a compaginar la carrera de periodisme amb la d’econòmiques. Però sentia que aquesta era la meva vocació. Tota la vida vaig ser un fervent lector de diaris i volia dedicar-me a la premsa escrita, com així ha passat a la major part de la meva trajectòria professional. Vaig començar a treballar a la secció d’esports del Diario de Barcelona quan encara estava fent el servei militar, i de seguida vaig adquirir més responsabilitats. Vaig passar a ocupar-me dels temes polítics i a exercir càrrecs de coordinació interna dins de l’empresa, vaig ser nomenat redactor en cap i quan vaig abandonar l’empresa el 1977 ja era subdirector. En això va influir força la sort que el meu ingrés al periodisme coincidís amb un relleu generacional. Quan em vaig incorporar a la professió s’estava esgotant un determinat model de periodisme vigent fins aleshores, el dels periodistes que no eren professionals en el sentit que ho podem entendre ara, és a dir, era gent que compaginava la seva feina als diaris amb una altra feina a mitja jornada a l’Ajuntament o al Govern Civil. L’any 1969, la mitjana d’edat de les redaccions dels diaris de Barcelona era elevadíssima, i el recanvi biològic es va produir a marxes forçades coincidint amb l’obertura política de l’Estat, així que el 1972 a les redaccions ja predominava la gent jove, donant-se la circumstància que jo, amb tres o quatre anys dexperiència, ja era gairebé dels més veterans de l’ofici i dels més aptes per assumir responsabilitats directives.
Posada en marxa d’El Periódico de Catalunya
El 1977 es va produir un conflicte ideològic al si del Diario de Barcelona, l’empresa va voler fer una depuració política dels seus empleats, fer una neteja interna de militants i simpatitzants comunistes. Jo, encara que no era comunista, em vaig oposar a la purga ideològica i vaig ser acomiadat juntament amb la majoria dels companys del consell de redacció. Durant un temps vaig treballar a la televisió fins que Antonio Asensio em va encarregar el projecte d’un diari nou.
Antonio Asensio (1) havia guanyat diners amb la revista Interviú i pensava que a Barcelona quedava un espai per a un altre diari, tot i que en aquell moment coexistien deu diaris. Va saber que jo era del mateix parer, em va trucar, li vaig explicar un dels buits que veia a la premsa escrita de llavors, em va demanar que em fes càrrec del projecte i així va néixer El Periódico de Catalunya, que acaba de fer vint-i-cinc anys i del qual vaig ser director fundador. Vaig tenir la sort de poder contractar molts dels que havien abandonat Diario de Barcelona, per tant el diari va sortir al carrer amb un nucli de gent compenetrada i experta.
Preteníem fer un diari liberal, de centreesquerra moderat, progressista, menys convencional que els models periodístics de l’època, massa avorrits, molt oficialistes, poc centrats en els interessos reals del públic. Pensàvem que no existia un diari amb aquestes característiques, i una prova que el diagnòstic era bo és que de la resta de competidors només continua La Vanguardia Española. Altres diaris de la mateixa època, com El Correu Català, Diari de Barcelona, Tele/Exprés, El Noticiero Universal, etc., van arribar al moment del canvi democràtic espanyol passats de forma o curts d’empresa editorial, i gairebé tots amb una alarmant miopia davant dels successos de la transició.
Asensio va tenir habilitat per intuir nous camins periodístics
Antonio Asensio era abans que res una bona persona, amb extraordinari olfacte empresarial, molt treballador, i que va fer un diagnòstic força correcte del que demanaven els lectors en el moment de la transició. El canvi democràtic va coincidir amb un cert esgotament de les bones revistes que teníem a Espanya: Triunfo, La Gaceta Ilustrada, etc. Van sorgir nous productes a la premsa més convencional, com El País o Cambio 16, però per a mi, encara que pugui ser discutible pel seu contingut i línia editorial, Interviú és el producte més definitori del que va significar aquella etapa històrica, almenys és indiscutible que va trencar la inèrcia anodina dels setmanaris del moment. La presència d’aquesta revista va donar sensació general de llibertat d’expressió, va trencar amb la hipocresia i l’integrisme de l’estil de vida quotidià, fins ara els desitjos íntims de la gent no eren considerats correctes ni transmesos pels mitjans de comunicació. Crec que va saber captar l’anhel general que la premsa parlés de problemes polítics i econòmics i també de coses més properes com la sexualitat. Asensio després va tenir habilitat per intuir nous camins, com el setmanari Tiempo o El Periódico de Catalunya, un cas clar de diari adequat al seu temps, al seu moment i al seu país. Posteriorment, en els dos anys i mig que va estar presidint Antena 3 TV, va trencar definitivament el monopoli de TVE, perquè fins que va arribar ell les televisions privades eren una cosa totalment secundària a les graelles d’audiència. Encara que fos una televisió populista, la qualitat que va tenir Antena 3 i el paper que va jugar al panorama televisiu durant la seva etapa directiva era molt superior al que té ara.
Asensio era un home que sabia fer treballar els periodistes, els respectava i era conscient que una empresa periodística ha d’estar dissenyada de cara que aquests homes de la informació puguin exercir còmodament la seva feina, cosa que és molt poc habitual a la pràctica.
Edició bilingüe d’El Periódico
L’aventura més interessant i atractiva de tota la premsa catalana des de la transició fins ara és la doble edició d’El Periódico en català i castellà, una proposta que només un empresari com Antonio Asensio podia haver fet. Tot i ser una persona castellà parlant, va comprendre que no es feia un bon servei als lectors de premsa obligant-los a llegir els diaris en una llengua que no era la que ells desitjaven, perquè Catalunya és un país evidentment bilingüe, amb totes les matisacions que vulguem. A més, des del principi va voler que les dues edicions fossin idèntiques, no es tractava que l’edició castellana posés, per dir-ho així, èmfasi en la informació taurina i la catalana en l’activitat castellera. El més lògic era que la gent rebés les notícies, siguin les que siguin, en la seva llengua.
En aquell moment, molta gent va pensar que aquest experiment duraria quatre dies, però l’èxit de la doble edició ha estat històric, especialment perquè no se sospitava, arran de l’experiència de l’Avui i de l’hegemonia de la comunicació escrita de caire nacionalista exercit per La Vanguardia, diàriament, curiosament, en llengua castellana, que hi hagués tants lectors potencials en llengua catalana. Avui el 40% dels lectors d’El Periódico escullen l’edició catalana, cosa que ens converteix en el diari que ha venut –i ven– més exemplars en català de tota la història de Catalunya.
No veig possible un model democràtic sense la idea que la gent exerceixi el seu vot amb un coneixement previ
Des de la transició i fins i tot abans, a les albors del procés de canvi de Règim, la missió essencial de la premsa ha estat nodrir de dades i d’elements de judici i de reflexió al poble perquè, arribat el moment de les eleccions, faci un ús intel·ligent del seu dret al vot. No veig possible un model democràtic sense la idea que la gent exerceixi el seu vot amb un coneixement previ, format a base de dades servides amb certa objectivitat, honestedat i lliures de tota imposició ideològica.
D’altra banda, reconec que treballo en un diari de centreesquerra; és a dir, no crec en la neutralitat d’aquesta professió, no sóc neutral respecte de res, però això sí, tinc l’obligació de ser seriós, transmetre la informació al públic sense barrejar-la amb les meves impressions personals, ni amagar dades per distorsionar la realitat.
Vam voler informar amb rigor i ajudar a instaurar un sistema democràtic
Aquesta ha estat la funció de la premsa en relació amb els esdeveniments de la transició, tant a Espanya com més específicament en el cas particular de Catalunya. Vam voler informar amb rigor per, així, ajudar a la instauració d’un sistema democràtic normal, a l’entrada en vigor d’una Constitució recolzada per una majoria dels ciutadans, a la posada en marxa de l’Estatut a Catalunya, a l’enllaç amb els criteris essencials d’aquest país trencats per la guerra civil, a aportar coneixements perquè la gent a Catalunya sabés, tant des del punt de vista de la vida privada, com de la manera d’enfocar els negocis o la vida social, el que passava a la resta del món.
La premsa escrita conserva certa independència
En el moment de la transició, la gent va trobar que els mitjans de comunicació li donaven una certa garantia, va entendre que la premsa podia ser el referent més seriós. Més enllà del que pogués fer el franquisme, el govern o els partits, la informació periodística estava de part seva. Posteriorment s’ha adonat que els poders controlen i dirigeixen els mitjans públics de comunicació, la televisió sobretot, però que les publicacions escrites privades conserven una certa independència. Som un dels elements en què té confiança doncs, fins i tot amb les nostres imperfeccions, la premsa escrita continua sent la que està més al seu costat.
Ètica periodística a Catalunya
Els diaris anem guanyant o perdent la credibilitat al dia a dia, és una batalla quotidiana, i personalment diria que els que funcionen són aquells que demostren tenir unes obligacions ètiques, serietat i respecte a la gent. Almenys això és el que passa en una societat com la nostra. Altres col·lectivitats tenen models de publicacions poc serioses o no informatives, però aquí a Catalunya s’exigeix que la premsa estigui per informar, aquí ha fracassat qualsevol intent d’esgrogueïtat. Conservem certa cultura que els diaris són instruments que ens ajuden a entendre la realitat, i, per tant, tenim dret a demanar credibilitat. El cas de la resta d’Espanya és una mica més heterogeni, però en aquest sentit a Catalunya tenim un ventall de diaris molt correctes; es pot escollir el diari en funció de la tendència ideològica o la tècnica comunicativa, o pel criteri que sigui, però tots són força raonables pel que fa al nivell d’ètica periodística.
Bastants mitjans de comunicació van acostar l’espatlla per millorar la situació i van treballar per aconseguir la llibertat d’expressió
Un element omnipresent a la professió periodística durant el procés de canvi democràtic va ser la censura informativa. Resultava francament difícil transmetre informació adequada i puntual de les coses que estaven passant. Recordo que en aquella època les retallades informatives a Diario de Barcelona eren directes i constants; sabíem què passava, per exemple que havien mort quatre persones en una manifestació a Sevilla, però també érem conscients que tot l’espai disponible per a aquest tipus de notícies era una columna com a màxim. La meva generació de periodistes es va formar amb aquesta sensació permanent de frustració i amb aquest esperit de lluita contra la censura. En aquesta època no tots, perquè de vegades això es generalitza alegrement, però força mitjans de comunicació van acostar l’espatlla per millorar la situació i van treballar per aconseguir la llibertat d’expressió, i això ho demostren les publicacions tancades, les revistes emmordassades per la censura. El final del franquisme es va caracteritzar per un empitjorament del control sobre els mitjans que va acabar sent inútil.
La transició política espanyola va ser inesperadament plàcida
Des del punt de vista polític, la transició espanyola va ser un procés atípic. Crec que vam tenir molta sort, hi va intervenir gent amb intel·ligència i sentit comú. L’actitud raonable dels comunistes, per exemple, va ser una ajuda importantíssima. També el suport dels nacionalistes en general, entenent que la situació era molt complexa i poc propícia per a utopies. Fins i tot vam tenir la sort que un franquista declarat com Adolfo Suárez, per la raó que sigui, per conveniència per a la seva carrera política o per convicció ideològica, s’avingués a forçar l’harakiri de les Corts franquistes. El mateix Rei va tenir una actuació correcta. Crec que al final vam tenir molts elements a favor, encara que jo en aquella època no era gaire optimista i feia la impressió que tot aniria més lentament, que no seria tan fàcil. És veritat que la descomposició del franquisme era una cosa evident, però davant de semblants circumstàncies en altres latituds han calgut processos molt més traumàtics.
Era important girar full
Aleshores la guerra civil i la postguerra estaven en el nostre record com una cosa tan amarga que tots vam decidir cedir per construir un país, oblidar-nos de radicalismes i acceptar el canvi, procurar que aquest fos el més tranquil possible. Va predominar en aquella època la bona fe, evitar passar comptes pendents del passat, pensar que l’important era girar full, i això va ser molt unànime, existia al carrer, al món sindical, cultural, als partits polítics.
Hi va haver unitat d’acció política
Per això ara existeix aquesta sensació d’enyorança de la transició, perquè la idealització del que seria la democràcia o del que suposaria viure en un país on la política no fos un element de divisió entre la gent, sinó el marc general de la vida ciutadana era molt bonica, mentre que avui sabem que en política les coses no són sempre així, que els interessos són molt diversos. Aquesta mateixa unitat d’acció també es va produir aquí a Catalunya durant la transició, sobretot, des que Tarradellas la va convertir en una referència explícita, la pretensió que els partits oblidessin les seves diferències i fossin units. Amb tot, anar junts va servir per acabar amb el franquisme més de pressa, i aquesta etapa d’unitat i de cooperació sincera entre gent que pensa diferent es recorda, amb el pas dels anys, amb nostàlgia.
Conveniència de l’alternança política
No he votat mai a favor de Jordi Pujol, però faig un balanç positiu de la seva etapa com a president de la Generalitat de Catalunya. Ara bé, em sembla que aquesta etapa ha durat uns vuit anys de més, perquè en tot sistema democràtic és molt bo que es produeixi certa alternança política, que hi hagi un relleu, que la gent que porta les regnes del poder, en el moment en què que comencen a estar una mica de tornada de les coses, sigui substituïda per gent fresca. És dolent per a una institució que no es produeixi el canvi polític, que es posposi l’efecte reformista que suposa que els que fins aleshores han fet la crítica des de fora, entrin i apliquin les correccions que creguin oportunes al sistema organitzatiu, en la gestió de les coses, en l’eficàcia del govern, en la manera de tractar el ciutadà, etc. Des d’aquest punt de vista no ha estat bo per a Catalunya una durada tan llarga del poder convergent, encara que cal constatar el mateix en altres institucions públiques governades per altres tendències polítiques, com ara l’Ajuntament de Barcelona
Crítiques a l’immobilisme polític de Jordi Pujol
La política catalana s’ha vist limitada fins ara pel que podríem anomenar l’arquitectura política de Pujol, d’una persona que té uns conceptes i que fa tots aquests anys que els aplica sense variacions. És veritat que en alguns casos Jordi Pujol ha mostrat petites evolucions, però en allò fonamental el polític que es jubila aquesta legislatura és el mateix que va prendre les regnes de Catalunya el 1980, i això significa que les seves manies, les seves intuïcions bones, però les dolentes també els seus defectes i les seves pors polítiques han fet que determinades opcions polítiques s’hagin mantingut sempre tancades. Per què no hi ha hagut a Catalunya un govern de coalició? En la política és normal quan no hi ha majoria absoluta, però aquí hem estat marcats per l’estil personal de Pujol, un senyor molt llest, d’acord, però al capdavall una persona solitària que no és capaç de veure que la Catalunya d’ara és molt diferent de la del 1980, i en canvi els ressorts del poder segueixen inalterables. Si, per exemple, Pujol hagués perdut unes eleccions, hagués estat uns anys a l’oposició i hagués tornat després, tindríem una Generalitat més viva i oberta a les alternatives, amb estils i debats diferents, es podrien plantejar coses com un referèndum d’autodeterminació, organitzar comissions parlamentàries a què tradicionalment s’ha oposat, mecanismes de poder ordinaris o excepcionals diferents dels que Jordi Pujol creu que han d’existir. Em fa la impressió que les forces polítiques catalanes han estat presoneres d’aquest quietisme i això també ha marcat negativament la vida en aquest país.
La idea antidemocràtica que la Constitució no es pot reformar
Constitueix una obsessió per part del govern actual la defensa del marc jurídic vigent i la idea que no es pot tocar la Constitució perquè això és renegar de la facultat que té el poble de reformar les coses. Respon fins i tot a un esperit antidemocràtic, ja que se’n fa gairebé un axioma polític. La democràcia espanyola és un sistema que fabriquem una mica entre tots, i si pensem que cal modificar algun punt es pot fer si ens posem d’acord. Crear aquests axiomes, aquests tabús és fer política del segle passat, que encara perviu per motius partidistes, però no per interès del poble.
A Catalunya crec que la gent de totes les tendències polítiques, fins i tot la que vota el PP, no té una visió catastrofista del que significaria canviar la Constitució, com la té en canvi la gent que vota el PP a Madrid. Encara més, diria que els polítics del Partit Popular catalans creuen que es pot reformar l’Estatut de Sau, a diferència dels seus col·legues madrilenys.
Crisi de l’Estat de les autonomies i la fórmula federalista
La mentalitat tradicional del castellà vell que caracteritza ara l’estil polític de l’Estat espanyol no té prou elements de contrapès per part de l’imaginari mediterrani o europeu, amb una tendència democràtica més oberta, que sempre havia representat la política catalana.
Catalunya és una societat més equilibrada que la mitjana espanyola en general, sense les dissonàncies pròpies de l’administració del poder, i possiblement aquesta voluntat de reduir les estridències al màxim ha estat una característica que hem sabut exportar, i, des de sempre, n’ha produït una certa enveja a altres parts de l’Estat.
Però avui dia Catalunya no exerceix aquesta tasca cultural cap a Espanya, no insisteix que la vida política i social ha de ser una mica més dinàmica del que es planteja de vegades des de Madrid, i això porta com a conseqüència la involució actual del model autonòmic. Puc entendre que Jordi Pujol no sigui federalista, però crec que ha estat un error polític de grans dimensions que no admeti que, possiblement, la solució de fons dels problemes de l’Estat espanyol i també de Catalunya passaria per acceptar com a mal menor la fórmula federalista . Ara mateix veiem exemples molt clars de la crisi de l’Estat de les autonomies, en què la dreta espanyola no ha cregut mai, en ocasió de la catàstrofe ecològica succeïda a Galícia, o amb les recents declaracions de Jiménez de Parga. Tot i que no sigui la solució ideal, adoptar una fórmula molt més definida, des del punt de vista del dret internacional, com el federalisme, hauria estat una bona jugada política per a Catalunya. Però Pujol, per no facilitar les coses als socialistes, ha fet un renego absolut, essencial, del federalisme. En això ha estat poc hàbil, no s’ha adonat que era molt difícil consolidar una fórmula tan etèria com la de l’Estat de les autonomies i que, si més no, la federalista seria molt més concreta i amb menys possibilitats de fer enrere.
Pujol creu que la informació ha d’estar al servei de la pàtria
La filosofia governamental catalana sobre com han de ser els mitjans de comunicació públics és la mateixa ara que la de l’any 1980, però el món mentrestant ha canviat de manera estrepitosa. La comunicació avui és completament diferent de la de llavors, i, no obstant, seguim presoners dels clixés que tenia Pujol respecte a la comunicació quan va obtenir el poder, que no procedeixen d’una reflexió política serena sinó d’experiències estrictament personals.
Jordi Pujol va tenir un xoc amb els periodistes democràtics als inicis de la seva carrera que el va fer marcar unes distàncies i un recel. Des d’aleshores sempre es queixa que no ha comptat mai amb periodistes favorables a la premsa barcelonina. Sospito que deu haver tingut la impressió que cap director de diari li dóna suport, excepte els que ell mateix ha designat, però aquesta situació és una resposta al concepte de la informació periodística. Ell creu que la informació ha de ser al servei de la pàtria, en el sentit grandiloqüent de la paraula, quan això és una gran mentida. La premsa no ha d’estar al servei de la pàtria, sinó dels ciutadans, en la mesura que ells i les seves idees són realment la pàtria. Nosaltres enfoquem la nostra feina en aquest sentit, mentre que Pujol creu que els interessos de la nació són els que marca el seu partit. No ha entès mai que una crítica a la gestió de la Generalitat no és una crítica a Catalunya; per a ell qualsevol crítica a la seva tasca deteriora la imatge de Catalunya. Ha estat un home que ha dividit Catalunya una mica entre nosaltres i els altres on els altres no són els anticatalans, són tots els que no comparteixen el mateix model de Catalunya que té Pujol. Aquest tema sempre ho ha portat malament i és lògic que hi hagi mala sintonia.
La premsa catalana s’hauria de distanciar més del poder polític
Amb aquesta concepció no són estranys els seus forts enfrontaments amb la premsa, perquè hi haurà molts periodistes a Catalunya que no són correctes, però molts altres que sí que ho són, que se senten catalans però no poden acceptar el nivell de subordinació directa que desitja Pujol. Precisament, per la seva experiència personal en el tema, perquè va ser empresari d’El Correo Catalán i ha promogut magníficament TV3, hauria d’haver fet algunes reflexions i canvis d’actitud per impulsar que la premsa pogués actuar amb més independència respecte al poder polític a Catalunya . Tot i això, el President no ha ajudat a crear una mentalitat més oberta als mitjans de comunicació, i ara possiblement el seu projecte de Catalunya té dificultats de divulgació, perquè el periodisme català, al final, ha desenvolupat molt poc les seves capacitats d’independència, desmarcatge del terreny polític, de reflexió crítica en profunditat.
L’èmfasi en la informació sobre la violència a Euskadi és també una manera de practicar la violència mateixa, d’eternitzar el conflicte
A més de ser un periodista, sóc una persona que està en contra de la violència a Euskadi, però sé que tinc l’obligació de no formar part de l’aparell propagandista de l’Estat en contra de la violència. La meva obligació és informar-ne, les causes, els efectes, les claus del conflicte, la història, encara que no hi he d’estar, ni n’estic, treballant a favor de les tesis oficials del govern de Catalunya o d’Espanya en cap tema.
Aclarit això, em sembla que hi ha una mica de raó en les queixes per l’ús, de vegades partidista i d’altres en profit econòmic, que fa la premsa d’aquests temes. L’èmfasi en la informació sobre la violència a Euskadi és també una manera de practicar la mateixa violència, d’eternitzar el conflicte. De tota manera, em sembla que aquí, a Catalunya, influeix en l’elecció de les notícies el caràcter llatí, som mediterranis i ens agrada el sol, el foc, la llum i també fer soroll, encara que és veritat que els mitjans de comunicació a vegades es passen amb l’efectisme del soroll informatiu, com també passa amb la classe política.
Atacs de la premsa oficial contra el Lehendakari Ibarretxe
Crec que Juan José Ibarretxe és molt millor persona del que reflecteixen els mitjans de comunicació estatals, i molt millor del que diuen els seus adversaris polítics, el que passa és que ha d’afrontar uns problemes sofisticadíssims. És cert que el PNB ha tingut algunes covardies que després, sigui just o no, han caigut damunt de les espatlles d’Ibarretxe com a figura que encarna què és, què significa i allò que desitja el nacionalisme basc. La postura impulsada pel PP de demonització del nacionalisme i del poble basc és una de les irresponsabilitats més grans que hem hagut de patir en aquest Estat. Tots hem comès pecats, tothom té aspectes vergonyants i infames, i el nacionalisme basc ha fet coses que no són correctes, però la manera com ha plantejat l’aznarisme la possibilitat de fer front a la independència d’Euskadi és, al meu entendre, una de les ximpleries més espectaculars que s’han produït a Europa en aquests darrers vint-i-cinc anys; per a l’aznarisme sembla que hi ha coses sobre les quals ni tan sols hi ha el dret a anomenar-les, com si així es pogués evitar el debat o la reflexió sobre certs temes.
Durant el 23-F em trobava a Londres
La tarda del cop d’Estat del 1981 em va agafar per sorpresa, allunyat de tota possibilitat d’exercir la meva tasca periodística i d’intervenir en l’assumpte, ja que aquell dia em trobava fora d’Espanya, a Londres, i no vaig poder tornar per problemes de connexió aèria fins al matí següent. Aquesta és una dada ben coneguda de la meva biografia professional. El que no ha transcendit fins ara, i sap molt poca gent, és la raó per la qual vaig viatjar a Londres aquell dia. La vigília del cop d’Estat, per raons que no vénen al cas, vaig tenir una baralla descomunal amb la meva dona, mai no m’havia enfadat així amb ella i no hem tornat a discutir mai d’aquesta manera, però el fet és que, a causa del disgust que tenia, vaig decidir posar terra pel mig i anar-me’n a Londres. Aquella tarda fatídica vaig arribar a l’hotel a dos quarts de nou, vaig demanar la clau de l’habitació, perquè pensava canviar-me de jaqueta per sortir a sopar, i vaig preguntar si tenia alguna trucada. Em van dir que en tenia vint-i-quatre, m’havia trucat el meu pare, els meus germans, del diari un munt de vegades, etc. Aleshores, desconeixent la situació del país, vaig pensar que havia passat una cosa greu a nivell familiar, que un dels meus fills havia patit un accident o una mica pitjor, i vaig haver de prendre la complicada decisió d’escollir qui trucava abans perquè em donés una dolenta notícia. Quan vaig descobrir de què es tractava, encara que Antonio Asensio em va ordenar rotundament que no tornés al país de cap manera, vaig tornar amb l’avió de les set del matí, perquè estava molt espantat pel fet de no ser a prop de la meva família i dels meus companys del diari, que devien estar passant una situació molt dura. Cap a les tres de la matinada, per la informació que rebia, ja vaig tenir la sensació que el cop fracassaria, i a la parada tècnica que va fer l’avió a Madrid vaig poder constatar que la situació, afortunadament, estava controlada.
1. Antonio Asensio (1947-2001), empresari editorial. Fundador i president del Grup Zeta des del 1976, en vint-i-cinc anys va aixecar tot un imperi d’empreses de comunicació. Tota la seva vida va promoure un concepte de premsa popular i independent, que unís rigor informatiu i fàcil lectura. La seva aventura al sector televisiu va estar condicionada per una sèrie d’ingerències polítiques que van forçar, de manera legítima però poc ètica, la seva retirada.
2. Es fa referència aquí a un esport tradicional català, la realització de torres humanes conegudes amb el nom de castells per part de colles que rivalitzen entre si, que gaudeix de gran seguiment per part de la societat civil, molt més gran a Catalunya que el fervor que desperta en altres parts les fires taurines.
3. Des de les primeres eleccions municipals de la democràcia, el partit polític que governa a l’Ajuntament de Barcelona és el PSC.
4. El 19 de novembre de 2002 el petrolier Prestige s’enfonsa davant les costes de Galícia provocant un desastre ecològic de dimensions inusitades. L’actuació abans, durant i després de la crisi del govern central i de la Xunta de Galícia, del mateix perfil polític, ha estat blanca de nombroses crítiques.
5. El 22 de gener de 2003 Manuel Jiménez de Parga, president del Tribunal Constitucional, realitza unes polèmiques declaracions en què posa en dubte la distinció constitucional entre comunitats autònomes històriques i comunitats de nou encuny.
Font: Llibre Testimonios para la història 2003, Àngel Font,
Davant del gran nombre d’inscripcions per a la presentació del llibre, hem decidit traslladar l’esdeveniment a una nova ubicació i l’acte tindrà lloc a l’Espai Francesca Bonnemaison de Barcelona (C/ de Sant Pere Més Baix 7, Barcelona), el dimarts 26 de setembre a les 18.30 h. Si tens alguna pregunta o necessites més informació, no dubtis a posar-te en contacte a comunicacio@periodistes.cat o trucant al 93 317 19 20. El canvi d’ubicació ens permet oferir més places de les ja confirmades.
Antonio Franco, un gegant del.periodisme
Antonio Franco, exdirector d’El Periódico de Catalunya, va deixar una petjada inesborrable en el periodisme des de la Transició. El Col·legi de Periodistes de Catalunya vol recordar i homenatjar el periodista amb aquest recull d’articles, entrevistes i cròniques que es presentarà el dimarts26 de setembre, a les 18.30 h, a l’Espai Francesca Bonnemaison de Barcelona (C/ de Sant Pere Més Baix 7, Barcelona). Tots els assistents rebran gratuïtament un exemplar del llibre.
El periodisme català es prepara per homenatjar un dels seus grans exponents, Antonio Franco, a través de la presentació del llibre “Antonio Franco. Un gegant del periodisme”. Aquest recull d’articles, entrevistes i cròniques servirà per destacar la inestimable contribució d’Antonio Franco a l’ofici i la seva admirable trajectòria professional.
Antonio Franco Estadella a l’Associacio d’Amics de la UAB|CEDIDA
L’experiodista col·legiat i exdirector fundador d’El Periódico de Catalunya va morir el 25 de setembre del 2021. La seva plena de dedicació i vocació el va convertir en tot un referent per al periodisme a Espanya des de la Transició. La Junta de Govern del Col·legi de Periodistes de Catalunya va atorgar-li el Premi Ofici de Periodista 2021 a títol pòstum.
El llibre forma part de la col·lecció “Vaixells de paper” editada pel Col·legi de Periodistes de Catalunya i avui ja compta amb un total de 35 títols. En aquest segell hi trobem firmes de periodistes com Jaume Guillamet, Susanna Tavera, Josep Pernau, Elvira Altés o Carles Geli. Tots els llibres es poden trobar i consultar a la seu de Barcelona del Col·legi.
L’acte comptarà amb la presència destacada del degà del Col·legi de Periodistes, Joan Maria Morros, qui serà l’encarregat de donar la benvinguda als assistents i destacar la importància d’aquesta iniciativa per recordar i celebrar la figura d’Antonio Franco. L’acompanyaran els periodistes col·legiats Jaume Guillamet i Maria Iranzo. A continuació, hi haurà una taula rodona amb els periodistes Xavier Vidal-Folch, Rosa Mora, Albert Sáez, i Rosa Massagué amb la moderació de Xavier Casinos. L’acte finalitzarà amb una copa de cava.
Tots els assistents rebran gratuïtament un exemplar del llibre. Cal recordar que l’aforamanet és limitat. Aquest acte representa un tribut a la figura d’Antonio Franco i part del seu llegat es conservarà en les pàgines d'”Antonio Franco. Un gegant del periodisme”.
BELLATERRA.CAT 