Josep Maria Subirachs va morir a Barcelona el 7 d’abril de 2014, als 87 anys. Afectat de Parkinson, havia deixat de treballar el 2010. Segons el conseller de Cultura de la Generalitat, Ferran Mascarell, «Subirachs és un dels grans escultors que ha tingut Catalunya, molt reconegut internacionalment, i representa una figura clau en la trajectòria artística catalana del segle XX»
Josep Maria Subirachs i Sitjar (Barcelona, 11 de març de 1927 – ibídem, 7 d’abril de 2014) fou un escultor, pintor, gravador, escenògraf i crític d’art català. Va ser un dels escultors contemporanis amb més prestigi internacional, com es pot veure als seus múltiples guardons i reconeixements rebuts, així com en la presència de la seva obra en nombrosos museus i llocs públics de ciutats de tot el món, principalment Barcelona. També participà en una gran quantitat d’exposicions tant col·lectives com individuals, a museus i galeries públiques i privades. Té un museu dedicat a la seva obra des del 2017 a Barcelona, l’Espai Subirachs.
Josep Maria Subirachs nasqué al barri barceloní de Poblenou, fill de Josep Subirachs i Casanovas, obrer en una fàbrica de tintures, i de Josepa Sitjar i Ferrer. De família humil, no disposà de recursos per a dedicar-se a l’arquitectura, la seva major vocació des de jove, tot i que com escultor tingué molt present la conjugació de la seva obra dins d’edificis o espais públics. Malgrat tot, el seu pare va alenar la seva vena artística, animant-lo en els seus dibuixos a captar diverses perspectives de la realitat, com les efectuades en negatiu o revers, exercicis que estimulen la imaginació i la creativitat.
Als catorze anys va entrar com aprenent al taller d’un daurador, on va tenir el seu primer contacte amb els processos artesanals. Posteriorment realitzà diversos treballs, com aprenent de decorador, retocador en un taller d’imatgeria, depenent d’antiquari, mecànic, fonedor de peus de llàntia i dibuixant publicitari. Entre 1942 i 1947 fou deixeble de l’escultor Enric Monjo, al mateix temps que assistia a classes nocturnes de dibuix a l’Escola Superior de Belles Arts de Barcelona. El 1947 entrà al taller d’Enric Casanovas, que, malgrat la seva mort, pocs mesos després influí poderosament en el jove escultor, al qual introduí en l’estil noucentista de moda en aquell moment a la capital catalana.
El 1948 realitzà la seva primera exposició individual a la Casa del Llibre de Barcelona, presentant deu escultures i sis dibuixos. A l’any següent participà en el II Saló d’Octubre de Barcelona, on exposà durant diversos anys seguits, fins a 1957. El 1950, juntament amb els escultors Francesc Torres Monsó i Josep Martí Sabé, i els pintors Esther Boix, Ricard Creus i Joaquim Datsira, fundà el grup Postectura, el qual fou presentat amb un manifest i una exposició a les Galeries Laietanes de Barcelona. Aquest grup, d’efímera duració, es manifestava hereu del cubisme i el purisme i, segons Subirachs, «simbolitza la tendència d’humanització de l’art actual tenint com a mestre o precursor l’estil elemental constructiu que caracteritza un dels corrents artístics de la nostra època derivada de Cézanne». No
El 1951 va obtenir una beca del Cercle Maillol de l’Institut Francès de Barcelona per estudiar a París, on entrà en contacte amb l’avantguarda europea i rebé la influència de l’escultor anglès Henry Moore. El 1953 formà part de la comissió organitzadora de l’Associació d’Artistes Actuals (AAA), juntament amb Enric Planasdurà, Antoni Tàpies, Joan-Josep Tharrats, Joan Fluvià i Alexandre Cirici i Pellicer. Invitat per l’artista belga Luc Peire, s’instal·là un temps a Bèlgica (1954-1956), on començà la seva fama internacional, en rebre nombrosos encàrrecs del col·leccionista Rémy Vanhoidsenhoven. Fou llavors quan començà a considerar dedicar-se professionalment a l’escultura. El 1955 es casà a Brussel·les amb Cecília Burgaya Ibáñez, i a l’any següent va néixer el seu fill Roger, que es dedicaria al còmic;el 1959 va néixer la seva filla Judit, que exerciria com a historiadora de l’art, i el 1965 el seu fill Daniel.
Conjunt d’altar, crucifix i escultura de Santa Cecília (al fons), de l’església de Santa Cecília de Barcelona (1964).
El 1956 començà la seva col·laboració amb l’agència publicitària Zen, fundada i dirigida per Francesca Granados i Alexandre Cirici, on va rebre nombrosos encàrrecs per empreses i entitats de tota Catalunya. Gran part de l’obra de Subirachs està col·locada en espais públics, accessibles a tothom, una preferència personal de l’artista, que sovint afirmava que «l’art sense espectador no té raó de ser. L’art deu ser per a tots i, per tant, el millor és que estigui emplaçat en espais públics». El 1957 va rebre el seu primer encàrrec per una obra pública, Forma 212, situada a les Llars Mundet de Barcelona, la qual va ser la primera obra abstracta col·locada a la via pública de Barcelona. A aquesta obra va seguir tres anys més tard Evocació marinera, situada al barri de la Barceloneta, la qual va causar certa polèmica per les seves formes abstractes —que no va tenir l’obra anterior per trobar-se a la perifèria de la ciutat—. Posteriorment, entre 1959 i 1961, realitzà la façana del santuari de la Mare de Déu del Camí a Lleó, i des de llavors va rebre nombrosos encàrrecs per indrets públics de tot el món.
El 1961 començà a donar classes a l’Escola Elisava de Barcelona. Compromès políticament, el 1966 realitzà la medalla commemorativa del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona, la recaptació de la qual va servir per pagar les multes imposades als participants en el tancament al convent dels Caputxins de Sarrià, conegut com la Caputxinada.
El 1980 va ser elegit acadèmic de la secció d’escultura de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi. Des de llavors ha rebut innumerables distincions, entre les que es compta la consideració d’«Artista català viu més important del segle XX», segons una enquesta popular realitzada el 1997 pel diari La Vanguardia, Catalunya Ràdio i Enciclopèdia Catalana. També ha rebut, entre altres distincions, la Medalla d’Or al Mèrit en les Belles Arts atorgada pel Ministeri d’Educació i Cultura, la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya i la Medalla d’Or al Mèrit Artístic de l’Ajuntament de Barcelona.
L’any 2001 Subirachs va signar un acord amb la Fundació Caixa Penedès per a constituir un museu dedicat a l’obra de l’escultor que devia denominar-se Espai Subirachs, per al que va donar 137 obres representatives de tota la seva trajectòria artística. Malgrat tot, el 2011 aquesta entitat va anunciar que no podia fer front al cost d’aquesta inversió, a causa de la crisi econòmica. Finalment, els fills de Subirachs van prendre la iniciativa i van llogar un local de 300 m² en el Poblenou, el barri natal de l’artista, amb una exposició d’escultures, pintures i dibuixos, així com material documental i una videoprojecció de la seva trajectòria. L’Espai Subirachs va obrir les seves portes el 27 de maig de 2017.
Josep Maria Subirachs
Sabadell, 1968
Pedra de Sant Vicenç
215 x 315 x 110 cm
Font: Wikipèdia
BELLATERRA.CAT 