Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for 6/06/2018

Espanya, in memoriam


Per Joan Minguet Batllori

Història d’una traïció, més aviat d’unes successives traïcions a allò que s’esperava que passés quan un país sortia d’una dictadura feixista


Diuen que no ha pogut més; que aquella que havia estat una, gran i lliure no ha suportat la pressió. Ella, que ha demostrat tanta benevolència, que ha desplegat tanta dignitat els últims anys, s’ha vist atacada per bandes ferotges i sedicioses: pensionistes rebels, els contraris als desnonaments, dones que no volen que les toquin sense consentiment, separatistes, rapers, immigrants que volen viure amb nosaltres en pau i igualtat, tots els qui qüestionen les lleis de la monarquia heretada…
L’any 1978 aquest gran país va traçar un pla per a acontentar tothom o, almenys, acontentar els qui sempre havien estat contents durant la dictadura. Ja ho havia dit Franco, ho deixava tot lligat ‘i ben lligat’. I així va ser. I així havia de ser, caram!, per això hi ha hagut tants personatges (de Fraga a Soraya, de Suárez a Rivera, també de Pujol a Roca…) que s’han sacrificat perquè el nus que va lligar el ‘Generalísimo’ ningú no el pogués desnuar. Una cosa era dissimular el règim –ara en dirien democràcia i hi hauria eleccions i comunitats d’autonomia– i una altra cosa era posar fi als favoritismes del sistema que rebien les classes privilegiades, les d’abans i les d’ara.
Espanya, aquesta Espanya, va tenir ajudes que ni ella mateixa s’esperava. Primer, els socialistes, que van renunciar ràpidament al marxisme, que van prometre una societat més justa confiant en la ingenuïtat dels votants, que van ocupar llocs de poder i s’hi han arrapat fins a l’extenuació, només cal mirar tants i tants municipis catalans i espanyols. Ningú no s’esperava, encara menys, la contribució apassionada dels comunistes: es van deixar legalitzar per aquell règim continuista, per una monarquia –repeteixo: per una monarquia!– i, a més, ho van fer amb entusiasme. La memòria dels republicans abatuts pel franquisme quedava ferida, però sempre trobaven arguments i vituperis per a defensar les seves posicions. Qui havia de pensar que l’Espanya postfranquista comptaria amb aquelles col·laboracions altruistes.
La història de l’Espanya de la transició és la història d’una traïció, més aviat d’unes successives traïcions a allò que s’esperava que passés quan un país sortia d’una dictadura feixista. Alguns ho denunciaven en el mateix moment de produir-se la traïció (em vénen a la memòria Xirinachs, Haro Tecglen i Vázquez Montalban), d’altres han trigat molt a veure que Espanya s’ha convertit en un estat corromput (parafrasejant Shakespeare: ‘something is rotten in the state of Spain’). Ja s’entén: la il·lusió de fer veure que això és una democràcia real no podia durar més temps. Els jocs de màgia s’acaben convertint en farses quan els prestidigitadors són uns ineptes. I aquí n’hem tingut molts, els quals han comptat amb la credulitat generalitzada de tot de ciutadans.
Els darrers temps, els atacs que ha rebut aquesta Espanya han colpejat la línia de flotació del miratge, de l’engany. Els casos són diversos: les revoltes del 15-M; els rapers que són empresonats; les dones que denuncien violacions per part de guàrdies civils i membres de l’exèrcit; dos milions de persones participant en un referèndum il·legal i fent front a la ràbia de les forces militars espanyoles; jutges que s’adonen que la justícia espanyola és diferent de l’europea; membres de la família reial que viuen còmodament a l’estranger mentre d’altres viuen entre reixes o a l’exili; els pensionistes mobilitzat-se; les dones reclamant el seu poder; els ajuntaments que aturen desnonaments… ‘Democratitzem la democràcia’, deia fa temps l’artista Daniel G. Andújar.
El perill és que aquesta Espanya moribunda pugui revifar. Ja em perdonareu: Pedro Sánchez i el PSOE no són la solució, són una part enorme del problema que s’ha anat creant des de la mort del dictador. Felipe González, Alfonso Guerra, Zapatero, Josep Borrell, Miquel Iceta, Pepe Montilla, entre més i més, han ajudat com ningú a consolidar el sistema de les desigualtats i de la impossibilitat de la democràcia genuïna. Perquè dels altres, les dretes catalanes i espanyoles, no podíem esperar una altra cosa; però d’ells (recordeu Barrionuevo cridant com a un energumen al congrés espanyol!) no podíem imaginar aquestes traïcions continuades.
Sí, jo també celebro que persones repulsives com Rajoy, Millo, Zoido, Wert, Hernando i tots els qui vulgueu posar en el llistat de la ignomínia surtin de les nostres vides. Però no podem oblidar que alguns catalans ens vam encastar en les estratègies independentistes per a capgirar-ho tot, no solament per tenir un passaport nou (els papers oficials no fan una vida!), sinó per a aconseguir que aquells que han reforçat el postfranquisme acabin essent residuals a l’Espanya i a la Catalunya republicanes, cadascuna amb la seva i competint fraternalment per veure qui aconsegueix arribar a les més altes cotes de llibertat.
I, mentrestant, vetllem la morta, l’Espanya pútrida de legisladors corruptes, jutges prevaricadors i carcellers de tota espècie.

http://www.vilaweb.cat

Read Full Post »