Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for 9/07/2017


El tren Euromed (València-Barcelona) en un tram de via única a Cambrils (Vicenç Llurba)

ENRIC JULIANA

http://www.lavanguardia.cat

La societat valenciana ha obtingut aquesta setmana una victòria important, ignorada per la majoria dels mitjans de comunicació de Madrid i postergada a un segon pla pels mitjans catalans, absorbits, imantats i engolits per l’espiral d’octubre. Els valencians estan aconseguint generar una gran majoria social favorable al projecte del corredor mediterrani. Comparteixen un objectiu que no els divideix. Empenyen i poden guanyar.
El Ministeri de Foment ha cedit i acaba de comprometre’s a construir una plataforma segregada d’ample europeu entre València i Castelló , exclusiva per al trànsit de passatgers. Traduït del llatí això significa descongestionar un dels trams més crítics del corredor mediterrani . Després de l’any 2020 es podria viatjar en només dues hores entre València i Barcelona. Comunicació ràpida entre les dues ciutats i via específica per a les mercaderies amb rumb al centre d’Europa. Una esmena important a l’obsessiu mapa radial de l’aznarisme.
Que és avorrit escriure sobre trens mentre a Barcelona es prepara una revolució ! El tema pot semblar veritablement tediós davant unes emocions tan fortes, però la notícia de València ens explica coses importants sobre l’evolució política d’ Espanya . Per entendre-ho millor cal tenir en compte els antecedents i entretenir-se en algunes qüestions tècniques. No és una qüestió que pugui despatxar-se amb 140 caràcters. Em sap greu. Em sap greu, però no resisteixo la temptació del tuit: “L’obsessió centralista d’Aznar acaba de ser derrotada a València ”.
L’any 2002 el govern de José María Aznar va decidir esborrar el corredor mediterrani del mapa. No li interessava. Ho considerava perillós per a la seva visió estratègica d’ Espanya , en la mesura que reforçava el pes de l’arc mediterrani i obria la possibilitat d’un clúster econòmic Catalunya- València – Balears . A Aznar li interessava separar València de Barcelona i fomentar el Madriterráneo interessos del Llevant a Madrid. Turbo-economia immobiliària. Pelotazos sdeveniments. Turisme. Hotels i camps de golf. Transvasament de l’ Ebre . Aixecar una muralla política i psicològica entre valencians i catalans. Desviar pel Pirineu aragonès l’eix logístic que a començaments de segle reclamava la Unió Europea pensant en un futur amb més ferrocarrils de mercaderies i menys camions.
Aznar va esborrar del mapa el corredor mediterrani i va proposar a Brussel·les una travessia central del Pirineu . Tronc ferroviari Algesires -Madrid- Saragossa amb un túnel de més de trenta quilòmetres al Pirineu aragonès. Les grans empreses d’obra pública ja salivaven. Era l’època daurada de les tuneladores. Perforar, perforar, perforar! Perforar i aïllar Catalunya. Any 2002. En aquell temps l’independentisme català no superava el 15% dels vots. Abans que els separatistes van arribar els ­separadors.
Corredor atlàntic (pel País Basc ) i corredor central amb túnel pirinenc. Aquest va ser el mapa enviat a Brussel·les . Un mapa que no va acabar d’agradar a París, ja que els francesos són reticents a les obres faraòniques al Pirineu . Hi havia un altre motiu darrere del recel: Jacques Chirac no suportava Aznar. Chirac va dir no al túnel. Nicolas Sarkozy va mantenir la negativa. Els semblava una bogeria.
Arribada la crisi econòmica, el PP valencià va començar a tenir por. Empès pels empresaris, Francisco Camps va reprendre la idea del corredor mediterrani . Necessitava un nou programa re­gional i volia pressionar el PSOE. El ministre socialista de Foment, José Blanco, va veure venir la maniobra. Va arxivar definitivament el túnel del Pirineu i va comunicar a Brussel·les que el corredor mediterrani era prioritat espanyola. Setembre del 2011. Faltava poc per a la desfeta electoral socialista.
Mariano Rajoy aviat va fer saber que no tenia pressa. Rajoy no té mai pressa. L’empresa Ford va amenaçar llavors de tancar la fàbrica d’ Almussafes si no se li garantia una via d’ample europeu per exportar els seus cotxes. La ministra Ana Pastor, assistida per la consellera valenciana Isabel Bonig, va inventar la solució del tercer fil, consistent a reaprofitar el traçat d’ample ibèric amb l’afegit d’un tercer rail. Un pedaç.
Hi va haver canvi polític a València i els empresaris van aixecar la bandera del corredor mediterrani amb més força que mai. Liderats per l’influent Juan Roig, president de Mercadona , exigeixen un traçat descongestionat i sense trampes. “A més de radial, Espanya ha de ser circular”, diu el seu lema. Han organitzat actes a Tarragona, Múrcia i Almeria amb molt de públic. Ara preparen una gran trobada a Madrid a l’octubre.
Rajoy finalment ha reaccionat. El Partit Popular corre el risc de quedar fora de joc a València per un llarg període de temps. A Catalunya ja és una força marginal. Ha perdut les Balears i la seva situació comença a ser fràgil a Múrcia . Aquest no era el pla d’Aznar!
Raons polítiques i raons tècniques. El tercer fil no ofereix prou garanties per als trens d’alta velocitat. El ministre Íñigo de la Serna ha recuperat uns estudis previs de l’època de Blanco i ofereix construir una plataforma d’ample europeu entre València i Castelló per a l’alta velocitat. Mercaderies i trens de rodalies compartirien la via mixta. Entre Castelló i Tarragona tot el traçat serà d’ample europeu. S’accepta construir un túnel passant a la ciutat de València per connectar amb Alacant . Aquesta és la promesa. Caldrà seguir amb molta atenció la concreció pressupostària. El PP està descobrint que es juga el seu futur a la Mediterrània .
Que és avorrit escriure sobre trens amb tot el que està passant! Què ha passat aquesta setmana? Crec que podem resumir-ho amb 170 caràcters: el PSOE es nega a ingressar al Club 155 i els comuns es neguen a posar-se a les ordres de Carles Puigdemont i del comitè invisible que prepara els Fets d’Octubre.

Read Full Post »


La capital espanyola per fi és capital. Capital total. Li ha costat uns quants segles, però sembla que ho ha aconseguit: és capital política, econòmica i cultural. A cop de talonari de l’Estat, gràcies al BOE i sota l’impuls definitiu de l’endèmic i ara renovat centralisme. La concentració de luxe i poder que exhibeix Madrid és la negació fefaent de l’Espanya de les autonomies, una estructura territorial que cada cop fa menys ombra a la totpoderosa capital.
Tots els camins d’Espanya porten al Madrid quilòmetre zero: no només per l’estructura radial dels transports, tan denunciada com imparable, sinó també per l’oasi fiscal que atreu empreses, per l’atracció irresistible del poder que s’hi concentra -tant el públic com el privat- i per la injecció constant de diners, per exemple als equipaments culturals. La competència de Barcelona cada cop preocupa menys. La capital catalana té el turisme, sí, i de Barcelona preocupa el procés independentista, esclar, però no la rivalitat econòmica o cultural. Les distàncies no paren d’ampliar-se. I Madrid no para de créixer. L’alcaldessa Manuela Carmena amb prou feines pot contenir la voracitat especulativa que sembla haver deixat enrere la crisi. El seu programa social topa amb la inèrcia del vell projecte d’una supercapital.
En efecte, la capital d’Espanya xucla totes les energies, tots els recursos. El que no van aconseguir ni els Àustries ni els Borbons, ni la fallida revolució liberal del segle XIX ni el franquisme, sembla que finalment en democràcia ha quallat. Tots els governs des de la Transició, malgrat les autonomies i al marge d’ideologies, han apostat per una capitalitat única, forta, absoluta. Que ho concentri tot. El vell somni maragallià de la cocapitalitat amb Barcelona no figura a l’agenda de les elits madrilenyes. És com si els Jocs Olímpics del 1992 haguessin sigut un error de la història. Avui ningú dubta que se celebrarien a Madrid.
I rere aquesta fortalesa exclusiva, rere la por a repartir i descentralitzar, hi ha també una manera d’entendre el poder, l’Estat i la democràcia: tot controlat i ben controlat, tot a mà d’una minoria dirigent concentrada a la capital, d’un món d’alts funcionaris, grans empresaris i banquers. Madrid S.L. Potser en un futur, en lloc de dir-ne Espanya, n’haurem de dir senzillament Madrid.

http://www.ara.cat

Read Full Post »