Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for Juny de 2017


Pep Martí entrevista Enric Juliana

http://www.naciodigital.cat

• El periodista creu que en els propers mesos es plantejarà una reedició de Junts pel Sí i no descarta que Puigdemont torni a ser candidat i que Rajoy negociarà quan li convingui: «La política és molt freda»
• El director adjunt de “La Vanguardia” sosté que Madrid, construïda per l’Estat, és ciutat de motins mentre que Barcelona ho és de revoltes i ha viscut totes les utopies d’Occident

Enric Juliana (Badalona, 1957), director adjunt de La Vanguardia, acaba de publicar Esperant els robots (Icaria), un llibre entrevista a cura del també periodista Roger Palà, editor de Crític, on analitza el present polític amb la perspectiva de l’arribada d’uns bàrbars -els robots- que ens han de canviar la vida i que poden ressituar radicalment alguns dels debats quotidians. Ha passat molt de temps des que va ser un jove militant del PSUC, però Juliana encara es vindica com un home amb el cor a l’esquerra. A cavall de Madrid i Barcelona, la seva experiència com a corresponsal a Roma -ciutat de confluències entre contradiccions impensables- li va proporcionar un acostament relativista a les grans veritats. A casa seva encara conserva una fotografia d’Enrico Berlinguer, líder del comunisme italià dels anys setanta. Potser per no perdre el fil dels seus orígens.   
– Mentre esperem els robots, sembla que anem cap a un xoc de trens.
– D’entrada he de dir que de robòtica no en sé. El títol del llibre és una imatge per explicar que som en portes d’una nova sotragada tecnològica. Estem immersos en una acceleració de la tecnologia des de fa molts anys, el que ens ha anat canviant la vida. Les tècniques d’automatització i les aplicacions de la intel·ligència artificial estan a punt de fer un salt massiu, cosa que tindrà fort impacte en els processos de producció però també en la vida quotidiana. Crec que estem a cinc minuts d’un canvi en les formes de vida encara més profundes de les que hem viscut. Estem immersos en un temps absolutament provisional. Com en el vers de Kavafis, estem “Esperant els bàrbars”. No vol dir que quan vinguin els robots, Catalunya hagi de desaparèixer ni que tots els debats actuals s’hagin de fondre. No dic res d’això. Dit això, sí, estem en vigílies d’un conflicte, de fet, ja hi som. No m’agrada l’expressió xoc de trens, perquè en un xoc de trens hi sol haver víctimes mortals. I no crec que això acabi així.
– Dibuixa un quadre polític d’enorme complexitat en què les dues parts en conflicte es resisteixen a reconèixer la força de l’altre. L’estat espanyol no és cap broma, però l’independentisme no col·lapsarà.
– Crec que des de Catalunya hi ha gent que té una consciència bastant nítida del que és l’estat espanyol, n’hi ha d’altres que fan veure que no ho saben i n’hi ha d’altres que no ho saben. Si la proporció dels qui no ho saben és molt alta, tenim un problema. Des del govern d’Espanya, hi ha qui creu que l’independentisme és una inflamació més de les que ha produït la crisi econòmica, i que a mesura que l’economia espanyola vagi creixent (en aquests moments està per damunt de la mitjana europea i alguna dada no publicada assenyala que ara podria estar entorn del 3,7%), baixarà. I hi ha un corrent que creu que és una cosa més profunda. Hi ha enquestes -el PDECat les té- que diuen que de l’electorat independentista, que supera els dos milions de vots, de l’ordre d’un milió està convençut que a finals d’any Catalunya serà independent. I de l’ordre d’un milió dos-cents mil creuen que no. Sense voler ofendre ningú, és una mica Matrix. Algú s’ha pres la pastilla blava i algú altre la pastilla vermella. Qui té raó? La realitat es va fabricant cada dia. En aquest moment que estem parlant, s’està operant emocionalment. Perquè és el terreny comú, on està tothom.

– Diu en el llibre que creu que Rajoy es veu capaç de guanyar l’embat.
– El govern espanyol té la impressió que pot guanyar per 3-0. Creuen possible impedir, si no al cent per cent, sí impossibilitar que la jornada de l’1 d’octubre es pugui considerar un referèndum i demostrar al conjunt de l’opinió pública espanyola que no s’ha transigit i, a partir d’aquí, potser negociar després d’haver imposat el camp de joc. Quan hi ha gent que es pregunta: com és que el govern espanyol no es mou? És que creuen que guanyen. Tampoc vull dibuixar un Rajoy olímpic. El PP té quatre cartes sobre la taula. Una cosa li va bé: l’economia, molt important. Per alguns, és determinant. Jo tinc dubtes. Ja ho veurem. Segona carta: Europa. Rajoy sempre tindria el suport dels estats europeus, però en aquests moments hi ha una circumstància addicional. Després del Brexit, la UE viu una fase reactiva de resposta al Brexit i a la nova presidència americana. La victòria de Macron ho facilita i estem davant la reconstrucció de l’eix franco-alemany, però això requereix el suport del sud d’Europa, on els dos països importants són Itàlia i Espanya. Això explica coses tangibles, com que abans de les eleccions franceses, Rajoy va ser convidat a una trobada amb Hollande i Merkel. Ara, s’ha vist amb Macron, que ha fet unes declaracions que Hollande no havia fet.
“Rajoy sempre tindrà el suport dels estats europeus. Macron ha fet unes declaracions sobre el procés que Hollande no havia fet”
– I el factor corrupció?
– Aquesta és una carta desfavorable, i ha fet més mal al PP del que ells preveien. La imatge del partit està molt cremada. Podem ha fet un paper important en aquest sentit, com acabem de veure amb la moció de censura, i és difícil treure’s això de sobre. En les darreres enquestes, tornen a baixar. La quarta carta és Catalunya i no se sap com acabarà.       
– Perquè la carta econòmica no la veu tan positiva per al PP?
– Crec que el moment políticament més delicat d’una crisi econòmica és quan es comença a sortir d’ella. Quan les coses estan molt fotudes, o hi ha brots de desesperació -com va passar a Grècia- o hi ha una tendència de veure què passa. Quan es comença a sortir del pou, la recuperació no és igual per tothom, és quan hi ha més tensions socials. Hi ha gent que torna a trobar feina, però amb un sou molt menor, etc. No sempre és un final feliç. El nivell de precarietat en la franja de 18 a 34 anys és enorme. Per tant, seria erroni la idea d’un govern espanyol fort.

El periodista creu que el govern espanyol negociarà quan cregui que li convé fer-ho. 

– El notari Juan José López Burniol va escriure fa uns dies un article sobre el procés que es titulava El gran engany. Era molt dur amb els dirigents sobiranistes. Comparteix la seva visió?
– Jo tinc un gran afecte per Juanjo López Burniol, amb qui he coincidit en algunes coses. Però no sempre. Jo no crec que la qüestió de Catalunya sigui un gran engany. Quan un moviment social adquireix una gran dimensió, es fa difícil parlar d’engany. El que sí que crec és que en la gènesi del que anomenem procés hi ha una part important de propòsit estratègic del grup dirigent de Convergència de salvar els mobles davant la crisi. Això ho han reconegut alguns dirigents. Per exemple, el conseller Santi Vila. El procés ha actuat de cuirassa davant la crisi i els problemes judicials que han tingut sense quedar carbonitzats. Això ho sap molta gent. I en política això tampoc és estrany. Ara, a la vegada el sobiranisme ha esdevingut la causa comuna d’un desig de protesta i de replantejar les coses, i això no em sembla una fantasmagoria.
“En el procés hi ha una part important estratègica de CDC per salvar els mobles i tenir una cuirassa davant la crisi i els problemes judicials”
– Creu que això pot culminar en una gran decepció?
– Jo em permeto discrepar d’aquesta tesi. No crec que la majoria dels catalans siguin uns crèduls i vegin la independència com la vinguda dels reis mags. Potser hi ha un sector que sí pot tenir una decepció, però molta gent sap que això és també una presa de posició. I si la situació derivés en una negociació, no crec que hi hagués uns cobriments de cor extraordinaris. L’article de López Burniol deia que el govern no pot negociar mentre es planta cara a la llei. Bé, el govern espanyol negociarà quan cregui que li convé fer-ho. Quan ha necessitat els vots del PNB, ha negociat. Amb Jordi Pujol bé que van negociar. La política és molt freda.   
– Vostè té clar que l’independentisme ha vingut per quedar-se.
– L’independentisme continuarà sent un factor molt important en la política catalana. Una raó és perquè és versemblant. Va obtenir un 48% de vots en les eleccions del 27-S, potser ara ha baixat al 45%, o al 42%, però en tot cas continua i continuarà sent una força clau. I cal dir una cosa: si Espanya no fa una proposta intel·ligent i imaginativa a Catalunya, l’independentisme pot passar del 45% al 60%.  

– Quan fa que no parla amb el toro Segador?
– Ara fa uns mesos que no ens hem vist. Però probablement cap a la tardor haurem de fer-li una visita.
– A Esperant els robots, es mostra prudent sobre el futur paper hegemònic d’ERC.
– L’Esquerra Republicana té davant seu un bon escenari. És el gran receptor dels vots disgustats de l’àmbit de Convergència, sobretot per l’afer Pujol i tots els altres afers, vots disgustats del PSC, bàsicament de les ciutats mitjanes de Catalunya, no tant de l’àrea metropolitana. La pregunta que em faig és si en aquest temps transcorregut ha pogut aplegar tots els quadres necessaris per governar Catalunya. I una altra pregunta és si després de l’1 d’octubre, en què s’haurà d’anar a un altre escenari, hi voldrà anar sola. Tinc la impressió, tot i que hi ha sectors del PDECat que ho neguen de manera vehement, que sorgirà en els propers mesos la proposta de refer una coalició unitària del sobiranisme per afrontar la fase 2.
“ERC té davant un bon escenari. La pregunta és si té els quadres necessaris per governar Catalunya”
– Un altre Junts pel Sí?  
– Sí. Potser amb un altre nom, però això es plantejarà.
– Una coalició presidida aquest cop per Oriol Junqueras?
– Potser. O potser algú li demani a Carles Puigdemont que hi vagi. Jo el que no veig és que ara hi hagi un 1 d’octubre, amb grans protestes, etc., i es faci un tall i es digui: ara anem a unes eleccions amb partits.   

– No descarta una candidatura de Carles Puigdemont?  
– Que en Carles Puigdemont no es torni a presentar a les eleccions… Ja sé que ell ho repeteix. No tinc cap mena d’informació, però em permeto de posar-ho en dubte. M’han cridat l’atenció unes declaracions de Lluís Llach d’aquesta setmana en què, fent aquest paper de coaching de Junts pel Sí, deia que caldria que el PDECat insistís sobre Puigdemont perquè es presentés. Puigdemont és el principal actiu electoral que tenen i la política té unes regles que sovint estan per damunt de la voluntat dels homes.
– Què creu que passarà l’1 d’octubre?
– L’1 d’octubre pot ser una jornada de mobilització molt àmplia, en què quedi clar davant del tribunal de l’opinió pública, tant estatal com europea, que hi ha hagut una gran protesta. Això significa perdre? No ho sé. Jo del que discrepo d’aquesta visió mil·lenarista que s’ha instal·lat que sembla que la nit de l’1 al 2 d’octubre, si no neix un nou Estat, ja no tornarà a sortir el sol. Que el dia 2 no hi haurà matinada.   
“Els «comuns» no eren al guió quan el 2012 Mas decideix posar-se al capdavant de la mobilització sobiranista. Hi era el PSC, que va quedar descol·locat”
– Com veu el futur del fenomen Colau?
– Els comuns són els actors que no estaven en el guió. Quan el 2012 Artur Mas decideix posar-se al davant de la mobilització sobiranista i convoca eleccions, el que sí que estava al guió és que el PSC quedava en una posició molt difícil, descol·locat. Així va ser. I de cop i volta, apareixen els comuns, que aconsegueixen una cosa imprevista, que és l’alcaldia de Barcelona. No sé si Xavier Trias no sap encara per què va perdre l’alcaldia.

– En què es va equivocar Convergència?
– La pèrdua de Barcelona és fruit d’errors d’anàlisi. La ciutat de Barcelona és l’expressió màxima de la complexitat catalana. No s’entrega fàcilment a ningú. Les alcaldies de Barcelona exigeixen bons intèrprets. Crec que Convergència va menystenir els efectes de la crisi econòmica. Estaven contents que l’Ajuntament tingués superàvit però va oblidar que les butxaques de molts barcelonins tenien dèficit. No van saber controlar el llenguatge i els gestos. Fixi’s, darrerament les alcaldies de Barcelona moren a la Diagonal. L’alcalde Hereu, en la fase final de desgast del PSC, va ensumar que la gent tenia set de consulta, i en va convocar una sobre la Diagonal. Noi, això era com veure una Fanta calenta. L’alcalde Trias va voler convertir la nova urbanització de la Diagonal en l’aparador final del seu mandat. Ha quedat un gran bulevard, però en el pic d’una crisi era un missatge que les energies es concentraven en el lloc on es passa menys necessitat. I ara l’Ada Colau també està entestada en el tramvia de la Diagonal. No fos cas que hi deixi les dents. Jo si fos alcalde, de la Diagonal en sortiria corrents.     
“Hereu amb la consulta i Trias concentrant esforços on la gent percebia menys necessitats van morir a la Diagonal. Jo si fos Colau en sortiria corrents”
– Quina maduració li veu al projecte dels comuns?  
– El projecte dels comuns té un nivell de consolidació important. Ara està sotmès a pressió dels sobiranistes, però jo crec que depèn més de què passa al Partit Socialista. Crec que si Susana Díaz hagués guanyat el congrés del PSOE, al PSC ja li haurien pogut cantar les absoltes. Però ha guanyat Pedro Sánchez amb idees del PSC. Veurem què passa.
– En algun moment parla de Madrid com a ciutat de motins, mentre que Barcelona és una ciutat de revoltes. 

 

– Madrid és una ciutat fabricada pel poder. És una creació de l’Estat. A Barcelona, quan la gent s’emprenya, imagina un món diferent. No s’hi posa pas per poc. Per Barcelona han passat totes les utopies d’Occident, des de l’anarquisme al socialisme, i ara el sobiranisme. I en alguns moments han pres el poder. Crec que a Madrid l’Estat mai ha perdut el control. Fins i tot durant la Guerra Civil, qui dirigia la lluita era l’Estat. Una cosa que a vegades no tenim prou en compte és que el franquisme ho arrasa tot i extirpa la cultura política a Espanya. Ho fa a través de l’afusellament i l’exili. Ara, a Madrid hi ha moments de protesta, es condensa la protesta i hi ha motins. Com el març del 2004, després dels atemptats d’Atocha. El 15-M, un altre.  

– Pedro Sánchez ha guanyat un motí? El veu com a líder d’una alternativa?  
– Té elements de motí. Els militants socialistes saben ben bé què vol dir això del gir a l’esquerra del PSOE? Si els ho preguntem, cadascú dirà la seva. Però una cosa és clara: es van emprenyar. Encara és aviat per saber si Pedro Sánchez serà un fenomen sòlid, però per ell no serà fàcil.  
“Parlar de plurinacionalitat és un canvi important. La part més moderna del PSOE creu que reconèixer la identitat de Catalunya no li fa perdre vots”
– La plurinacionalitat té recorregut?   
– És un canvi important. És el primer cop que el PSOE fa seu aquest concepte. Segurament el que Pedro Sánchez pot entendre per plurinacionalitat no és el mateix que el que pot entendre Podem. I encara menys Esquerra Republicana. Però el cert és que a Madrid hi ha molta gent emprenyada amb la paraula. Ja s’escolten veus que diuen: compte amb el llenguatge! Hi ha una altra dada a tenir present: després que Podem hagi fet un discurs a tot l’Estat defensant un referèndum, la part més moderna del PSOE creu que reconèixer la identitat de Catalunya no li fa perdre vots.
– Com veu els moviments de reconstrucció del centredreta català? Lliures, Units per Avançar…
– Jo crec que hi ha un espai i que és un error caricaturitzar-ho. Un partit de centre liderat pel senyor Fernández Teixidó, amb tots els respectes, jo no el veig. El vaig conèixer quan treballava a El País l’any 1987, i ell era el cap de llista del CDS. Home, potser en aquesta època fan falta lideratges nous. Ara, atenció, aquests grups interpel·len el PDECat, que sap que ha de tenir cura d’aquest territori. El PDECat no s’ha de menystenir en cap cas perquè a mi em fa pensar en la Democràcia Cristiana italiana, té una voluntat de poder manifesta. El PDECat juga ara mateix en tres pistes: en la que porta a l’1 d’octubre, en la de la reconstrucció del centredreta català i en el Parlament espanyol. Sobre això darrer, vull apuntar una dada. A València, ara mateix, hi ha gent situada a l’esquerra que ha criticat a Compromís per haver-se tancat en banda a un acord amb el PP en els pressupostos.

– Que fessin de Quevedo [el diputat regionalista canari escollit a les llistes del PSOE que va facilitar l’aprovació del pressupost].
– Sí. Ja sé que era difícil, i més amb la situació deixada pel PP a València.
“La Transició no va repolititzar prou la societat, i això ara cal que reconèixer-li a Podem”
– Com un home d’ordre com vostè és tan afalagat per la nova esquerra?
– Això d’un home d’ordre… Jo de jove vaig militar al PSUC, que per mi va ser una bona escola política. Han passat els anys, però continuo tenint el cor a l’esquerra. L’aparició de la nova esquerra i de Podem m’ha interessat i hi he escrit des del respecte. Això a Madrid no és tan habitual i, acostumats com estan a llegir molts articles insultants, suposo que han valorat que jo hi escrigui amb respecte. S’ha de reconèixer a Podem, lligant amb allò que he dit abans del franquisme i la seva extirpació de la cultura política, una cosa molt important: que ha repolitizat la societat. Una cosa que la Transició no va fer prou bé. No va sembrar prou cultura política. Hi ha una anècdota que és indicativa. Quan l’aleshores president del govern Felipe González va pujar a l’Azor, que havia estat el iot de Franco, va enviar un missatge a la societat: ara l’ordre sóc jo. Des d’aquest moment, el PSOE va ser l’administrador de l’ordre, no del canvi polític.    
– Ha parlat del PSUC. També el va influir la seva estada a Roma. Entre el PSUC i la Democràcia Cristiana, vostè té una mica del “compromís històric”…
– Reconec que a casa tinc una fotografia d’Enrico Berlinguer, el gran dirigent del Partit Comunista Italià. Això que diu em recorda el que una vegada em va dir una persona: vostè és un comunista moderat.

– Fem una mirada a la realitat internacional. Acabem de viure eleccions a França i al Regne Unit. Quines conclusions se’n poden extreure?    
– En el cas de França, crec que els grups dirigents han sabut trobar en la candidatura d’Emmanuel Macron una sortida imaginativa a un atzucac polític que mesos abans semblava que era indefectiblement favorable al Front Nacional. Viurem un intent de reflotar el projecte europeu. Al Regne Unit ha passat una altra cosa, que després del resultat del referèndum del Brexit, una part de la societat britànica que ho ha viscut negativament ha reaccionat i ha dit “no”. Les dues eleccions tenen una cosa en comú: mostren que les societats europees no es volen veure abocades a un carreró sense sortida.  
“A França els grups dirigents han sabut trobar en Macron una sortida imaginativa a un atzucac que ho posava tot de cara pel Front Nacional”
– Estem analitzant bé el fenomen Trump?  
– L’elecció de Donald Trump demostra que els accidents succeeixen en la història. Crec que hem d’esperar a veure si finalment encaixarà d’alguna manera en la realitat del Partit Republicà. Aquesta és la clau, si aquesta coalició entre Trump i el que representen tots els interessos i forces que conflueixen en els republicans acaba quallant. De moment, això encara no està clar.
– Tots aquests temes sobre els quals hem parlat poden acabar sent residuals així que arribin els robots?   
– Els canvis tecnològics implicaran modificacions en aspectes fins ara essencials com la centralitat del treball i el funcionament dels sistemes de producció. Ara vindran els bots, una mena d’assistents personals, una cosa cilíndrica a la qual podrem donar ordres. Coses com una consulta mèdica la podrà fer un robot. Hi ha una notícia durant la campanya electoral nord-americana que em va impactar: el transport de 50.000 llaunes de cervesa Budweiser des de la fàbrica a un centre de distribució a dos-cents quilòmetres de distància i sense conductor. Què devien pensar molts treballadors pobres en veure això? A qui van votar? El que està clar és que el capitalisme està entrant en la seva fase de ciència-ficció.

Anuncis

Read Full Post »


L’enquesta que l’ARA ha publicat entre ahir i avui demostra que la societat catalana és plural i diversa, i que si efectivament se li pregunta per la independència les majories són ajustades, però en alguns punts el consens és molt ampli. N’apuntarem només dos: el suport majoritari, pròxim al 70%, al fet que el contenciós català es resolgui mitjançant un referèndum, i l’oposició, encara més rotunda, a la via repressiva iniciada pel govern espanyol de Mariano Rajoy contra les autoritats catalanes.
Aquest fet potser hauria de provocar alguna reflexió en l’executiu espanyol i en les forces que li donen suport, com ara Ciutadans. Perquè ni tan sols els votants d’aquestes formacions avalen la resposta que hi estan donant. I per descomptat la societat catalana és majoritàriament contrària a mesures excepcionals com la suspensió de l’autonomia o la persecució de ciutadans i empreses que col·laborin amb el referèndum.
Una tercera conclusió de l’enquesta és que la ciutadania té ganes de votar i ha respost a la crida del president Puigdemont. La dificultat que afronta Rajoy per aturar el referèndum és, per tant, màxima. Primer perquè no té suport intern a Catalunya per impedir-lo per la força, i segon perquè una part significativa dels seus votants, i dels electors contraris a la independència, es mostren disposats a participar en el referèndum convocat per a l’1 d’octubre. Un terç d’ells, segons el sondeig, aniran a votar, ignorant així les consignes dels seus líders polítics, entestats a restar legitimitat a la votació en lloc d’acceptar l’envit.
Però si es reproduís l’escenari dibuixat per l’enquesta, amb una participació del 64% i una clara victòria del sí, el resultat seria bastant incontestable a nivell internacional. Per això és tan important que el Govern ofereixi les màximes garanties democràtiques, perquè està bastant clar que l’estratègia del govern espanyol serà negar-les i boicotejar-les.
En resum, després de cinc anys de Procés hi ha un ampli consens a favor del referèndum, les posicions ja estan definides amb un lleu avantatge del sí, i s’és conscient que per tirar-lo endavant caldrà enfrontar-se a l’Estat. A partir d’aquí els diferents actors haurien de prendre’n nota i actuar en conseqüència per evitar mals majors.

http://www.ara.cat

Read Full Post »


Dijous passat, dia 15, es van complir 40 anys de les primeres eleccions democràtiques a Espanya després de la dictadura de Franco. Feia poc menys de dos anys que s’havia mort el dictador, al llit, i el règim va començar a preparar una transició dirigida que intentava acontentar les expectatives de llibertat i democràcia de la població sense sublevar les recances dels militars i el seu entorn, encara fermament franquista. Va ser un moment clau, del qual s’ha fet molta apologia i que ara està en un moment de forta revisió crítica.
És una revisió necessària, perquè no hi ha dubte que moltes coses no es van fer bé. La llei electoral, per exemple, estava pensada per afavorir les zones rurals i donar avantatge a la dreta traient pes a les zones urbanes, on l’esquerra era més forta. Això encara es manté i ha sigut una distorsió permanent en la representació real de les aspiracions d’una població que a Espanya, com a tot el món industrialitzat, és majoritàriament urbana. Moltes inèrcies i la falta d’una sòlida cultura democràtica encara són un llast per prendre decisions que adaptin el sistema polític al progrés que s’ha aconseguit en altres camps. En el tema nacional es va fer tots els possibles per aigualir les aspiracions de Catalunya i el País Basc creant el sistema del cafè per a tothom, que ja anava bé a la majoria de les forces que van estar representades en aquelles eleccions, en les quals, per exemple, encara no s’havia legalitzat ERC. El centralisme no ha canviat, com ho demostra la petició que va fer ahir Alfonso Guerra, un dels protagonistes d’aquell moment, d’aplicar l’article 155 a Catalunya contra l’independentisme. Tanmateix, estaria bé que Guerra i alguns hereus d’aquell règim recordessin algunes lliçons de la Transició que ara tant defensen. En aquell moment van tenir prou valentia per asseure’s en una taula enemics que dècades abans s’havien enfrontat a trets. Franquistes i comunistes, Fraga i la Passionària, es van donar la mà i van parlar i acordar unes normes mínimes de convivència. No es van atendre a la legalitat vigent, sinó que van treballar per canviar-la, fent una nova Constitució que aixoplugués el màxim de consens possible. La legalitat del 77 es va canviar, i la del 2017 també és pot canviar. Com llavors, es tracta de tenir altura política i esperit democràtic. Resulta incomprensible no haver-ne après.

http://www.ara.cat

Read Full Post »


INVESTIGACIÓNSecuritas Direct instruyó a sus comerciales para difundir falsos robos y así vender más alarmas

 La táctica que explica el jefe de ventas a sus subordinados invita a elegir telefonillos al azar en las urbanizaciones alegando que llegan para instalar alarmas en el edificio “por lo del robo”

 El instructor de los vendedores asegura que cuando el rumor de la inseguridad se ha extendido por el bloque sus inquilinos son más propensos a contratar servicios de alarma

 Varios ayuntamientos se han dirigido a la compañía para que deje de sembrar rumores falsos sobre oleadas de robos y la Policía Municipal de Getxo llegó a sacar un comunicado para desmentirlo.

Por José Precedo, Marcos Pinheiro

Cargos intermedios de Securitas Direct instruyeron a sus comerciales para inventarse robos en edificios y hacer cundir la sensación de desamparo en comunidades de vecinos y urbanizaciones. El sistema, muy rudimentario, lo detalló el gerente de Alcorcón protagonista de dos vídeos grabados por trabajadores descontentos con sus métodos, a los que ha tenido acceso eldiario.es.

Read Full Post »


Foto: Cua de vehicles al seu pas per Bellaterra

http://www.elpuntavui.cat

El debat sobre el futur de les autopistes un cop venci la concessió de les vies de peatge va llançat i sense aturador i ahir s’hi va afegir el president de la companyia Abertis, Salvador Alemany, que considera “urgent” la creació d’un nou model de gestió de vies d’alta capacitat. Alemany, en l’acte de lliurament dels premis Abertis d’investigació en el transport i seguretat viària, va recordar que s’està a punt d’arribar al final d’un model de 50 anys que “ha portat a tenir un país amb una de les millors infraestructures i ara es troba davant el desafiament de canviar el model perquè, si no, pot entrar en crisi”.
Alemany va dir que el desafiament és molt important i en aquest sentit va dir que compadia l’actual conseller de Territori, Josep Rull, perquè “es troba davant d’un dels desafiaments més importants que ha tingut un conseller fins ara”. El president d’Aberits va posar l’empresa a disposició de les institucions, de les quals va dir que “farà falta que l’encertin amb la solució”, tot i que va reconèixer que haver d’arribar a un acord amb el Ministeri de Foment “és una complicació addicional”.
Aquesta dificultat ja la va constatar la setmana passada el conseller Josep Rull quan el ministre de Foment, Íñigo de la Serna, va rebutjar de ple la proposta que des de fa mesos treballa la Generalitat per substituir l’actual model de peatges per un sistema de vinyeta, com la que funciona a Suïssa, on els cotxes paguen una quantitat fixe cada any per poder circular per les autopistes.
Rull va tornar a defensar ahir la proposta catalana assegurant que amb aquest sistema el govern català disposaria cada any de 300 milions d’euros per poder-los invertir al transport públic “per millorar els sistema de rodalies, el transport públic per carretera i el transport a la demanda”. En el marc de la Jornada Catalana de Mobilitat 2017, el conseller va recordar que aquest any el seu departament paga 185 milions pel concepte de peatge a l’ombra.
LA XIFRA
185 milions d’euros es destinen en el pressupost d’aquest any de Territori a pagar peatges a l’ombra.

Read Full Post »


Foto: capgirembcn

http://www.ara.cat

JORDI MUMBRÚ / ELENA FREIXA

El sector veu risc de saturació i proposa mesures per millorar la gestió i garantir la convivència

Després de molts anys amb l’objectiu d’atraure més i més turistes, Barcelona viu ara un punt d’inflexió. La corba de visitants s’ha enfilat fins a superar els nou milions l’any passat, i fins i tot els empresaris amb interessos turístics reconeixen que cal canviar el xip i que ha arribat l’hora de preocupar-se per ordenar aquest nombre ingent de visitants.
L’Ajuntament de Barcelona comparteix aquesta tesi, i part dels ciutadans també. Les enquestes adverteixen que, per primer cop, els ciutadans que volen posar límits al turisme han superat els que encara en voldrien més. I, també per primera vegada, s’han celebrat manifestacions a la ciutat contra el turisme i fins i tot s’han produït alguns atacs i sabotatges.
“Hem arribat a un punt en què la ciutat ja no pot absorbir gaire més turisme”, sosté el responsable de recerca de l’Escola Universitària de Turisme i Direcció Hotelera de la UAB, Albert Saló. Ara, proposa, és el moment de la gestió i de buscar “solucions de convivència” perquè la ciutat “necessita el turisme”, avisa.
El Gremi d’Hotels, que, com la resta d’agents empresarials del sector, veu amb preocupació els episodis “puntuals” de tensió, també reconeix la saturació: “Possiblement som en un punt d’equilibri en què no fa falta que arribin més turistes, toca gestionar i fer que el turisme sigui de millor qualitat”, sosté el president del gremi, Jordi Clos. Ell, però, carrega la culpa d’aquest turisme no desitjat a “l’oferta d’apartaments turístics il·legals” que ha proliferat a la ciutat -concentrant-se en determinats barris- i ha generat conflicte amb els veïns. Aplaudeix l’Ajuntament de Barcelona, que empaita l’oferta il·legal i ja ha “eliminat” un 20% dels pisos sense llicència que anuncien diferents portals.
El director general de Turisme de Barcelona, Jordi William Carnes, és partidari de solucions més constructives davant de les crítiques a portals com Airbnb, que han irromput al sector i han protagonitzat un “boom de l’allotjament”, reconeix. “Les plataformes han vingut per quedar-se i han transformat les relacions entre els operadors i els clients”, subratlla. Només cal parlar amb el col·lectiu dels menors de 35 anys i preguntar-los com viatgen i on s’allotgen, insisteix, per arribar a la conclusió que cal incorporar aquests nous agents al debat que ha d’afrontar Barcelona sense dilacions.
Revisar drets i deures
El rebuig frontal al turisme no porta enlloc, subratlla Saló. L’expert de la UAB proposa accions consensuades. El repartiment del turisme per rebaixar la pressió als barris és una bona solució, explica, així com adequar el transport per evitar la sensació de col·lapse en algunes zones. A banda, afegeix, s’ha d’actuar sobre l’oferta per apujar-ne el nivell i atraure un turisme amb un poder adquisitiu més alt.
Posar límits al creixement de l’oferta turística en determinades zones -com ha fet el PEUAT d’Ada Colau al centre de Barcelona prohibint l’obertura de nous hotels-és una solució que el Gremi d’Hotels acata, tot i que veuria millor altres models. “A París, per exemple, si vols obrir un hotel has de comprar un terreny o un edifici de superfície similar a la mateixa zona perquè hi vagin habitatges per a la gent que no podrà viure allà on va un hotel”, explica Clos.
“La qüestió no és tant dir no com explorar què ens farà sentir còmodes”, sosté el director general de Turisme de Barcelona. El fet de viatjar ha passat de ser una oportunitat a ser quasi un dret, i per això el debat ha de ser profund i no pot obviar aspectes fins i tot sociològics. “Tenim una imatge molt estereotipada del que és un turista, però els perfils de visitants són molts i van evolucionant”, opina William Carnes.
El regidor d’Ocupació, Empresa i Turisme de Barcelona, Agustí Colom, defensa que el consistori ha de treballar en un pla estratègic turístic 2020 que inclogui “les mesures perquè l’impacte del turisme sigui menor però se’n puguin aprofitar la riquesa i ocupació”. William Carnes sosté que, resumint, es tracta de discutir els drets i deures que han de tenir els turistes i els que corresponen als residents.
L’antimodel de Venècia
El repte de la gestió del turisme, especialment a les ciutats, no és cosa només de Barcelona, sinó un fenomen global. El professor de turisme de la URV, el venecià Antonio Paolo Russo, subratlla que els passos que està fent Barcelona són esperançadors per evitar que acabi com Venècia, “convertida en un parc temàtic”. “Aquí ja heu dit que s’ha de gestionar el turisme d’una altra manera”, reconeix, i lamenta que a la ciutat dels canals el problema fa 30 anys que existeix i mai no l’han volgut solucionar.
A Venècia, només 47.000 persones viuen al centre. La crisi la va convertir en una ciutat massa cara per viure-hi. A Barcelona, avisa Russo, encara hi ha àrees no turístiques i alternatives econòmiques com la indústria o les universitats, i fa una crida a aprofitar-ho.

Read Full Post »


Un reportatge alemany destapa una trama corrupte dels porcs ibèrics

http://www.directe.cat

La “manipulació” del porc ibèric i el frau massiu que existeix amb l’etiqueta ‘pota negra’ ha quedat destapada a un article de Thomas Urban, corresponsal a l’Estat espanyol del prestigiós diari alemany Sueddeutsche Zeitung. El diari narra les possibles irregularitats legislatives i les “males praxis productives” que imperen en l’entorn industrial del porc ibèric i els seus derivats carnis, arribant, fins i tot, a posar en dubte que “més del 90% de les peces venudes no corresponen al que se suposa hauria de ser el millor pernil del món”.
En un extens reportatge, titulat “L’obscenitat de l’ibèric”, el periodista alemany revela obertament “que la gran majoria del pernil de luxe que es ven a tot el món sota el famós nom comercial d'”ibèric”, s’obté d’animals que han nascut de femelles ibèriques creuades amb enormes sementals de la raça duroc “. I assegura que el R.D. 4/2014, que regula la fabricació del pernil ibèric, permet ocultar aquests massius encreuaments als consumidors en totes les etiquetes que porten les peces disposades per a la seva venda.

Un porc més barat i més gros

 

Urban explica que gràcies a aquest creuament, “s’aconsegueix un major nombre d’animals per part, els porcs arriben al seu pes idoni pel sacrifici en menys temps, les peces dels exemplars creuats perden entre un 15% i un 20% menys de massa càrnia durant el seu procés de curació i necessiten menys mesos per a la seva òptima maduració”. Això és tradueix uns costos d’alimentació i producció significativament més baixos.

El gust no és el mateix

“El pernil que s’obté dels ibèrics creuats amb duroc, no té el mateix gust que el veritable pernil dels porcs de raça pura criats en els alzinars de glans i que ofereixen peces càrnies de matisos delicats, aromàtics, sucosos, amb un regust intens i persistent al paladar”. Els exemplars creuats, en canvi, ofereixen menys sabor i tenen més grassa, que es pot veure en línies blanques en els talls.

Pressions a les institucions espanyoles

L’article explica que els defensors de la producció tradicional “acusen el Ministeri d’Agricultura de Madrid d’estar sota la influència de grans corporacions càrnies que multipliquen els seus beneficis criant aquest tipus de porcs creuats a base de pinso i que després la reglamentació els permet comercialitzar oficialment com porcs de raça ibèrica de manera enganyosa”.

Ni hi ha suficients glans per a tant porc

Els experts consultats per l’article calculen que amb la quantitat de glans acumulades en les deveses espanyoles només es podria alimentar la meitat dels animals documentats per les entitats d’inspecció. Els especialistes de les empreses fabricants han desenvolupat substàncies que imiten els àcids grassos característics de les glans, barrejat en el pinso.

Read Full Post »

Older Posts »