Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for Juliol de 2017


Opinió de Josep-Lluís Carod-Rovira 

http://www.elmon.cat

He anat seguint els diferents capítols de la sèrie documental Aeroport, de TV3, amb un guió a cops tan divertit, fresc i estiuenc, com d’una qualitat idiomàtica, massa sovint, tan escassa com correspon al catanyol estàndard. La sèrie dóna l’oportunitat a l’espectador d’accedir a unes imatges que, en la majoria de casos, queden reservades al personal que treballa en aquesta infraestructura, en qualsevol dels seus àmbits. És un dia a dia desconegut per al viatger, que reflecteix amb encert la complexitat enorme de factors humans i tècnics, sobretot humans, que incideixen en el funcionament regular de la instal·lació. Hi ha moments d’una gràcia particular que conviuen amb d’altres de més delicats i que contribueixen, segur, a fer-nos veure la diversitat de l’activitat professional que s’hi duu a terme, durant les 24 hores del dia. No tot hi és tan bonic, fàcil i divertit com, d’entrada, ens podria semblar als usuaris de l’aeroport que només veiem una cara de la realitat. La sèrie, doncs, té l’encert d’ensenyar-nos l’altra cara de l’aeroport. I en aquesta altra cara, la llengua catalana no hi és, hi és absent, n’és la llengua inexistent.  

En l’episodi d’aquest darrer dimecres, el tercer, ni un sol moment apareix en pantalla cap membre del personal de l’aeroport de la capital de Catalunya parlant en la llengua pròpia de Catalunya. Vaig quedar-ne francament impactat. Sabíem que era Barcelona perquè en reconeixíem l’aeroport, però hauria pogut ser, perfectament, Madrid, i no hi hauríem trobat cap diferència. Se’m fa difícil de creure, però és possible que ningú de la torre de control, dels taulells de les companyies aèries, dels capatassos, dels tècnics, del personal de neteja, dels conductors dels diferents vehicles de l’aeroport del Prat no parli mai català? M’he fixat en la seva edat i, pels anys que tenen, tots ells han d’haver estat educats en el sistema educatiu català, basat en la immersió lingüística, i, per tant, haurien de ser competents en català i en espanyol, però no hi ha cap prova documental, a la sèrie, que acrediti competència lingüística en el primer idioma. No només això, sinó que persones que atenen el públic en els diferents taulells, tant d’informació general, com de les diferents companyies aèries, fan una exhibició davant les càmeres de domini de l’espanyol i de l’anglès, com si res. És molt positiu aquest domini dels dos idiomes, però hi ha algun motiu pel qual el català, la llengua d’aquí, no s’empri ni per equivocació, més enllà del rutinari “adéu” de final de conversa?

 

En països europeus com Alemanya, el coneixement de la llengua del país és indispensable per a tenir un contracte de treball, passats tres anys després d’haver-hi arribat, conscients que no pot haver-hi un bon servei sense la llengua del país, factor clau de cohesió i ascensor social. La immersió ha estat positiva per al coneixement de la llengua, però l’absència de consciència lingüística de la majoria -sectors dirigents i societat- ha fet que mai una llengua hagi estat tan coneguda en el seu territori i, alhora, tan poc utilitzada. Una llengua, la catalana, que no tenen cap obligació de saber ni jutges, ni policies, ni guàrdia civil, ni militars, ni… I una llengua que no cal saber, no serveix de res.

 

Ningú, si més no això és el que ens ensenya la sèrie, ningú dels treballadors de l’aeroport utilitza el català entre ells, particularment en les comunicacions a través d’aparells de ràdio o per telèfon. Tot es desenvolupa, normalment, en espanyol o, com a la torre de control, en anglès. Llavors, de què li serveix a un país tenir una llengua pròpia, si els seus ciutadans no la fan servir? El president François Mitterrand sempre assegurava que el futur de la llengua francesa depenia dels francòfons, dels ciutadans que parlaven francès, no dels que no en parlaven. Si la gent que sap català no el fa servir, qui esperem que ho faci, doncs? I això afecta tant els catalans de famílies catalanoparlants, com els catalans nascuts en famílies d’altres llengües, però que s’han format aquí i viuen i treballen aquí. La responsabilitat en el futur de la llengua depèn de tots ells. I és a tots ells que correspon utilitzar-la com a gest d’afecte, arrelament i agraïment al lloc on viuen, treballen i esperen construir un futur per als seus.

 

Aquesta naturalitat en el no ús del català i, contràriament, en l’ús de l’espanyol en tot moment, a tot arreu i per a qualsevol funció, converteix l’espanyol en imprescindible per a viure en la quotidianitat i el català, lamentablement, en la llengua prescindible. Hauríem de demanar-nos què no hem fet i no fem prou bé com per haver arribat a una situació així, en la qual la imatge que es dóna trenca tota lògica: a França en francès, a Alemanya en alemany, a Itàlia en italià, a Anglaterra en anglès i a Catalunya en… espanyol! Per a la majoria d’usuaris de l’aeroport, aquest és el primer, el darrer o, fins i tot, l’únic lloc del país que veuran i aquí no hi sentiran pas el català com sentiran l’espanyol a Madrid, l’anglès a Londres, o el suec a Estocolm. Si la Catalunya que ve és, des del punt de vista lingüístic, la Catalunya de l’aeroport, he de confessar que no m’agrada i que no és el país en el qual havia somiat tants cops.

 

Tots plegats amb la vista posada en l’1 d’octubre i interessats molts de nosaltres per la independència, ens podem trobar que sí, que acabem tenint independència, però que ens haguem quedat sense llengua, substituïda per l’espanyol com a senyal d’identitat, referent social i icona cultural de Catalunya, sempre i en tot lloc. No diré que, personalment, no m’interessi una independència sense llengua. M’interessa de totes passades, però em faria una pena enorme, perquè seria la demostració de la nostra impotència col·lectiva, el senyal de la nostra deixadesa i la prova del nostre desinterès real per la llengua que ens fa diferents, que arribéssim a una República Catalana sense el català. Tots els arguments són utilitzats per anar fent imperceptible la substitució social del català per l’espanyol: perquè ho entengui tothom, per una qüestió d’educació, els estrangers és més fàcil que sàpiguen espanyol que català i altres bestieses del mateix nivell intel·lectual.

 

Sincerament, no m’agradaria acabar sent ciutadà d’una República que no s’estima ni valora prou la seva llengua, l’única aportació original al patrimoni cultural de la humanitat que només podem fer nosaltres. Ni tenir la mateixa fi que Irlanda, on durant tot l’any la gent va aprendre-hi anglès, un cop ja sentenciat de mort el gaèlic. No m’agradaria ser d’un país amb tan poca consciència lingüística, per part dels seus dirigents i dels seus ciutadans, que acceptés amb normalitat de ser la destinació turística dels estrangers que vindrien aquí a aprendre l’espanyol, un cop els catalans han decidit per la pràctica i l’actitud de cada dia, conscientment els uns, sense ni adonar-se’n els altres, que la seva llengua, el català, no val la pena de ser mantinguda. Perquè les llengües, totes les llengües, només viuen si es fan servir. I jo no vull que el català acabi sent, per culpa nostra, una llengua morta i inútil, com ja és ara la llengua de la qual sempre és pot prescindir, per innecessària. 

Read Full Post »


Todo el mundo tiene derecho a recordar lo que le venga en gana y le convenga más. En las últimas semanas, por ejemplo, los periódicos llenan páginas y páginas para recordar el 25 aniversario de la celebración de los Juegos Olímpicos de Barcelona. Les confieso que del verano de 1992 sólo conservo en la memoria un acontecimiento de tipo personal, sin ningún interés para ustedes pero que para mí fue muy importante. De los Juegos Olímpicos no me acuerdo de nada, porque este tipo de eventos no me interesan lo más mínimo. Con el Mundial de Fútbol de 1982, el del Naranjito, me pasó algo parecido. Tampoco recuerdo nada, salvo una circunstancia, nuevamente personal, que tenía que ver con mi salud.
Los hechos que conmemoramos dicen más sobre la forma de pensar de las personas que los conmemoran que sobre los eventos a celebrar. Conmemoramos desde el presente y es por eso que las conmemoraciones, cuando pasan por el tamiz del presente, adquieren la carga política de quien ha hecho la elección. No es lo mismo conmemorar los Juegos Olímpicos desde la feliz autocomplacencia posmaragallista que mirar atrás hacia el 92 y ver cómo entonces empezó a despuntar una generación de jóvenes, moderados ideológicamente pero radicalmente independentistas, algunos de los cuales tienen hoy responsabilidades en el Ejecutivo de Carles Puigdemont.
La campaña “Freedom for Catalonia” ha tenido su repercusión posteriormente

Si admitimos que la Barcelona actual no se explica sin el impacto de los Juegos Olímpicos, a pesar de que aquel evento no importara a gente como un servidor, también tendremos que concluir que la campaña “Freedom for Catalonia”, que organizaron entidades como la Crida a la Solidaritat y Òmnium Cultural, ha tenido su repercusión posteriormente. Repasen ustedes los nombres de los jóvenes activistas de entonces y compárenlos con los nombres de algunos dirigentes políticos de hoy y me darán la razón. A pesar de que los organizadores de la campaña “Freedom for Catalonia” eran principalmente jóvenes entonces próximos a la JNC —Joaquim Forn, Marc Puig, Toni Rovira o Marc Prenafeta—, también estaban implicadas personas que con el tiempo tendrían o tienen relevancia y que se encuadraban en la Crida a la Solidaritat que dirigía Àngel Colom —entre otros Tomeu Marí, Joan Manuel Tresserras, David Madí, Jordi Sánchez, Jordi Galves o Pere Martí, actual jefe de prensa del presidente Puigdemont. La semilla que aquellos jóvenes plantaron en el Estadio Olímpico el día del aguacero y la pitada contra el Rey es hoy indudable.
Los Juegos Olímpicos fueron un éxito, pero las detenciones de junio y julio de 1992 de 45 militantes independentistas y las torturas, probadas y que el juez Baltasar Garzón se negó a investigar, al cabo de los años también impactan en el presente. Claro que entonces el Ministro del Interior no era un derechista opusdeísta como Fernández Díaz, sino José Luis Corcuera, un exsindicalista de UGT, implicado en la trama terrorista de los GAL, sufragada con fondos públicos. Se libró judicialmente de todo aquello en 2005 y hoy en día se pasea por algunas de las tertulias más piojosas de Madrid. Todo aquello acabó pasando factura a un PSOE que ahora vuelve a caer en manos de la lógica represiva por falta de alternativa y de coraje.
Los Juegos Olímpicos fueron un éxito, pero las detenciones de independentistas y las torturas, probadas y que Garzón se negó a investigar, también impactan en el presente

No oso mencionar nombres de independentistas para ahorrar disgustos a los mencionados, ya que la nueva táctica represiva del Estado es cazar uno a uno a los independentistas ante la indiferencia de los que apelan a la Constitución y a la legalidad todos los días. Incluso hay articulistas que viven muy bien y que no corren ningún peligro por exhibir a cara descubierta su unionismo, que se permiten el lujo de denunciar que Cataluña está sometida a “la creciente acritud verbal del independentismo”. ¿Qué quiere esta gente? ¿Que los soberanistas callen y se tomen con fair play que el Estado les quiera arruinar la vida? La mirada de los articulistas no puede ser jamás indiferente. Hay estados de excepción que no hay necesidad de proclamarlos oficialmente y contra los que hay que estar por una simple cuestión de dignidad democrática.
No es necesario contar con una comisión parlamentaria para constatar la persecución arbitraria e ilegal de las cloacas del Estado, con el ministro Jorge Fernández Díaz al frente, contra el soberanismo. Y lo peor es que en Catalunya el PP tiene sus cómplices. Joan Coscubiela y Lluís Rabell, por poner dos nombres de exaltados unionistas de la izquierda, se apuntan al linchamiento gubernamental de personas y reputaciones simplemente porque discrepan de ellos. El señor Xavier Trias aún espera que Ada Colau, la socia barcelonesa de Pedro Sánchez vía Jaume Collboni, le pida perdón por haber dado crédito a la campaña contra él y sacar así un rédito político para ella. La democracia no es una teoría, es una práctica que los extremistas de derecha, el PP, y de izquierda, Catalunya en Comú, no saben respetar.
El Estado ha puesto en marcha un estado de excepción encubierto en Cataluña

El Estado ha puesto en marcha un estado de excepción encubierto en Cataluña. Las nuevas medidas de control sobre el Ejecutivo catalán son inadmisibles, porque son políticas y no presupuestarias, si bien son más folclóricas que reales. Lo que hay que reprochar a la oposición es que no se ponga al lado del gobierno Puigdemont por mero partidismo. Todos elegimos a quien consideramos “amigos para siempre”, como cantaban a dúo Sarah Brightman y Josep Carreras aquel verano de 1992. Las autoridades españolas nos roban la política y la democracia y nadie puede argüir que esa anomalía no le concierne.
Carl Schmitt, el jurista nazi que se inventó el concepto de estado de excepción, estaría contento si pudiera ver qué está pasando en Cataluña en estos momentos. La democracia liberal ha tenido muchos adversarios teóricos y prácticos en España. El siglo XX sufrió las consecuencias de ello. A la izquierda se sitúan todas las corrientes marxistas, anarquistas y populistas que la han despreciado por burguesa o por estar en manos de la casta. A la derecha, han desconfiado de la democracia aquellos que han considerado que el pluralismo, del tipo que sea pero en especial el nacional, genera divisiones artificiales en un cuerpo natural y unido como es el Pueblo. El Pueblo español, claro, según los nacionalistas que mandan en Madrid.

Read Full Post »


Read Full Post »


Sovint les preguntes més senzilles són les que obtenen les respostes més reveladores. Ahir Jordi Basté li va preguntar a Miquel Iceta: “Va veure ahir a la nit el documental ‘Las cloacas de Interior?’ ”, i el primer secretari del PSC va contestar que no, perquè a la tele de pagament feien ‘Goldfinger’.Veure un programa de televisió no és obligatori, però sobta que un aspirant a presidir Catalunya no comparteixi l’interès que l’emissió va despertar entre més de 750.000 catalans.

“Sobta que un polític tan interessat a apartar Rajoy del poder enviï a la societat la poderosa i frívola metàfora que la denúncia dels mètodes de Rajoy pot esperar”

I avui dia no cal veure un programa a l’hora que el fan, perquè és fàcilment recuperable a la xarxa, però Iceta respira política, i respira, concretament, PSC-PSOE. Sobta que un polític tan interessat a apartar Rajoy del poder enviï a la societat la poderosa i frívola metàfora que la denúncia dels mètodes de Rajoy pot esperar.

Perquè Iceta és aquell polític que encara no fa un any, el setembre de l’any passat, a Gavà, cridava d’aquella manera: “Allibera’ns, Pedro! Allibera’ns de Rajoy i del PP, per Déu! Aguanta!”.

O sigui: quan estàs en campanya per ser el primer secretari del teu partit invoques el parenostre perquè un ésser superior -Sánchez- et lliuri de Rajoy. Quan un documental et subministra poderoses raons per lliurar-te de Rajoy tu presumeixes que a aquella hora el millor que podies fer era veure un James Bond de fa 53 anys. Que, per cert, també es fàcilment recuperable. Potser que Iceta denunciés públicament que cap cadena espanyola vol passar el reportatge (excepte les teles balear i basca) ajudaria a fer avançar la causa del PSOE. I la de la decència política.

Es veu que la indignació és selectiva. A Mas, Ortega, Rigau i Homs ja els van jutjar i condemnar. Ara el govern espanyol, via Tribunal de Comptes, intenta que paguin els cinc milions d’euros que va costar el 9-N. El ‘The New York Times’, el ‘Financial Times’ i la Fundació Adenauer li diuen a Rajoy que amb policies i jutges no ho acabarà. El diari americà li va dir que pactés el referèndum amb Catalunya i que s’espavilés a guanyar-lo; doncs no, a perseguir judicialment algú que va posar les urnes, i tot per l’enrabiada que allò va ser un èxit, perquè 2,37 milions de catalans es van poder expressar lliurament. Ja ho saben: si ho fa l’oposició veneçolana són uns herois, si ho fan 2,37 milions de catalans és un delicte.

ANTONI BASSAS

Read Full Post »


ORIOL JUNQUERAS – VICEPRESIDENT DEL GOVERN DE CATALUNYA

De debò es pensen que amenaçant-nos econòmicament ens farem enrere? De debò creu el govern espanyol que el camí per aturar la voluntat de la gent del país de votar i decidir el futur és instrumentalitzant ara el Tribunal de Cuentas per amenaçar el patrimoni dels ja condemnats per posar urnes?
Si és així, que sàpiguen que no només no ens farem enrere sinó que incrementen exponencialment el desig de votar per decidir i el nostre compromís amb la democràcia i l’1 d’Octubre. Aquest país no renunciarà a votar i ho farà amb tota la dignitat. I si el preu sobrevingut amb el qual ara el govern del PP vol aturar que la gent d’aquest país voti l’1 d’Octubre és una responsabilitat de 5 milions d’euros, que no dubtin que aquest país no deixarà ningú compromès amb la llibertat a l’estacada. No permetrem aquest nou abús que no té cap més intenció que intimidar el conjunt de la població. El 9-N vam votar 2.344.828 persones, en un procés participatiu exemplar. És a dir, 2,1 euros per vot és la factura econòmica que ara ens volen girar. No tinc cap mena de dubte que cap dels vam participar en la votació –i gosaria dir també que molts dels que pel motiu que sigui no van anar a votar aquell dia– estaran més que satisfets d’aportar aquesta quantitat per fer front a la nova ofensiva del govern espanyol, ara sobre el patrimoni de les quatre persones ja condemnades del govern que presidia Artur Mas. I òbviament, abordant la creació d’una caixa de resistència al servei de la defensa de la democràcia i plantejant les iniciatives corresponents en tots els àmbits. Estem davant un episodi insòlit i, malgrat tot, no ens sorprèn. Com tampoc ens sorprèn que no es demani cap responsabilitat per l’afer Castor, que suma 1.350 milions, o pel rescat de les radials de Madrid, de 3.718 milions, o pel rescat fraudulent dels bancs, que ha costat desenes de milers de milions d’euros, entre molts d’altres. O pels qui s’han fos irresponsablement els 60.000 milions de la guardiola de les pensions, veritable amenaça de futur per al conjunt dels nostres jubilats. Així funciona el Règim del 78. Pal a qui posa les urnes, pastanaga als que ens han estat a punt d’arruïnar.
Les darreres setmanes hem vist com s’accentua l’amenaça sobre el patrimoni personal de tots aquells que gosin treballar per tal que la gent d’aquest país pugui votar l’1 d’Octubre. Fins i tot ja s’està amenaçant hipotètics voluntaris sense cap rubor. Em pregunto, quan parlen del patrimoni personal, el quantifiquen i ens assenyalen, si ens estan dient que volen desposseir els nostres fills d’un sostre on viure. Em pregunto si tota resposta a la voluntat de la gent de votar és l’amenaça de prendre’ns-ho tot. Em pregunto si la voluntat de perjudicar la ciutadania i els seus ciutadans és el manual que distribueix el govern espanyol del PP als seus aliats polítics i mediàtics. Em pregunto si allò que hem pogut veure i escoltar fa uns dies a Las cloacas de Interior, el rigorós documental dirigit per Jaume Roures, és l’estratègia que guia tothora als que volen impedir al preu que sigui que votem. Allò de “nos hemos cargado el sistema sanitario” revela la maldat inconfessable d’aquells que no dubten a conspirar per perjudicar el conjunt de la societat catalana, tots i cadascun de nosaltres. Saben quines responsabilitats s’han exigit a les dues persones que conspiraven per delinquir des de les institucions de l’Estat? Cap. La impunitat més absoluta ha estat la resposta, amb el silenci còmplice del gruix dels partits polítics espanyols i de les seves corretges de transmissió.
Seguim i seguirem, serenament. Amb el cap ben alt. Treballant per un futur pròsper, per una societat més justa, a favor dels emprenedors, al servei de la majoria, potenciant les inversions, potenciant les exportacions, batallant per unes millors infraestructures, al servei de l’economia productiva, al servei del bé col·lectiu, sent generosos amb tothom, intentant mantenir les millors relacions amb la societat espanyola. I parlant amb tothom, sempre, a tota hora. També amb el govern espanyol, per descomptat. Ara bé, tothom ha de saber que hi ha una cosa a la qual no renunciarem mai, i és a servir el conjunt dels nostres ciutadans facilitant que puguin dipositar una papereta en una urna per expressar la seva opinió. Perquè si ho féssim no només estaríem traint un mandat ciutadà, estaríem condemnant el conjunt del nostre país a la resignació i a la desesperança i a deixar el futur dels ciutadans catalans en mans d’aquells que no volen que ens en sortim ni com a país ni com a societat.
     

Read Full Post »


El reial decret, que està en consulta pública, persegueix combatre el frau fisca

L’Agència Tributària vol investigar sobre el diner negre que es mou entorn de la puixant activitat de llogar habitatges a turistes a través de plataformes com Airbnb, HomeAway, Niumba i Wimdu. El Ministeri d’Hisenda ultima un decret per obligar aquestes empreses a identificar els propietaris que utilitzen la seva pàgina per llogar pisos turístics i detallar quant guanyen per fer-ho.

El text del reial decret, que ha estat obert a consulta pública per recollir al·legacions, suposa un salt qualitatiu en el control tributari sobre el lloguer turístic. Tal com ressalta al preàmbul de la norma, aquests canvis busquen actuar de manera preventiva contra el frau fiscal. Per això, el departament que dirigeix Cristóbal Montoro vol que aquest tipus de webs especialitzats hagin de presentar “periòdicament” una declaració informativa sobre tots els habitatges del territori espanyol que publiciten a la xarxa.
En l’esmentada comunicació, haurien d’especificar el nom, els cognoms i el NIF de cada arrendador i del propietari de l’habitatge (si no fossin la mateixa persona). No es tracta d’una qüestió fútil, després de la polèmica, revelada per La Vanguardia, dels propietaris que han descobert que els seus pisos eren sotsarrendats a turistes a través d’ Airbnb, sense el seu consentiment. També hauran de facilitar la referència cadastral de l’immoble i identificar les persones que han utilitzat el pis turístic, el nombre de dies que n’han gaudit i l’import percebut pel propietari (no queden fora d’aquesta nova decla­ració les cessions de caràcter gratuït).
El text proposat per Hisenda especifica, a més, que els propietaris tenen l’obligació de tenir “una còpia del document d’identificació de les persones beneficiàries del servei”.
El decret s’ atura també a concretar que entén per pisos turístics els dedicats a la “cessió temporal d’ús de la totalitat d’un habitatge moblat i equipat en condicions d’ús immediat, sigui quin sigui el canal a través del qual es comercialitzi o promocioni, i fet amb finalitat lucrativa o onerosa”.
Qui estarà obligat a informar sobre aquest tipus de transaccions entre particulars (o empreses i particulars)? Segons el decret, tothom que presti aquest servei d’intermediació, tant si cobra una comissió per això com si no ho fa. Tampoc no diferencia entre els intermediaris que es limiten a mitjançar entre propietari i tu­rista, i els que estableixen condicions contractuals com, per exemple, “preu, assegurances, terminis”.
Segons el decret, en un desplegament normatiu posterior recolliran, a part del model de declaració, la forma, el termini i el lloc en el qual s’haurà de presentar davant l’Agència Tributària.
El lloguer d’habitatges turístics –que ha explotat gràcies a l’impuls de populars plataformes digitals– està en el focus d’ Hisenda des de fa un parell d’anys. Però fins ara l’Agència Tributària ha utilitzat informació externa per detectar els contribuents que no estan declarant rendes pel lloguer de pisos turístics. El 2016 els responsables del fisc ja van anunciar que farien seguiments del consum elèctric i a través de moviments bancaris. Més tard des d’ Hisenda van explicar que estaven pentinant les mateixes plataformes digitals per localitzar aquest tipus de propietaris. I així un total de 21.500 contribuents van rebre per primera vegada un avís el 2016, amb l’ esborrany de l’impost de la renda, en què els advertien que tenien constància que s’havien anunciat a la xarxa habitatges de lloguer i els recordaven que estaven obligats a declarar-los.
Davant les acusacions de falta d’iniciativa davant de l’economia submergida en el negoci del lloguer vacacional, Airbnb –que ha criticat el decret que presenta ara Hisenda– insisteix des de fa temps que ells sempre han defensat que els propietaris compleixin amb el fisc. Per això, argumenta la companyia nord-americana, quan acaba l’any fiscal, envien un recordatori als arrendadors de quines són les seves obligacions fiscals i els comuniquen els saldos que han de declarar a Hisenda.

Read Full Post »


Foto: Bellaterra.cat

Canvi de moneclatura i de colors | http://www.fgc.cat

També es modificaran les línies de Can Ros i Quatre Camins per evitar la duplicitat i millorar la comprensió general de la xarxa de Ferrocarrils

 A partir del dia 20 de juliol, Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC) canvia el nom d’algunes línies per evitar duplicitats de nomenclatura i facilitar la mobilitat de l’usuari per la xarxa d’FGC. A la línia Barcelona-Vallès, les actuals S55 U. Autònoma i S5 Rubí canvien el seu nom i gamma cromàtica, i passen a anomenar-se S6 U. Autònoma i S7 Rubí. D’aquesta manera, s’evita que dues línies tinguin el mateix número a la nomenclatura i el mateix color, i es dota d’identitat pròpia cadascuna de les línies.

 A la línia Llobregat-Anoia, l’actual S33 canvia el seu nom i gamma cromàtica, i passa a anomenar-se S3 Can Ros. D’aquesta manera, s’evita la nomenclatura amb dos dígits i es diferencia la línia de la L8 dotant-la d’un nou color.

 D’altra banda, FGC ha ampliat recentment el servei de trens a l’estació de Quatre Camins amb noves circulacions per millorar el flux de viatgers i facilitar l’intercanvi modal. Per fomentar aquestes noves circulacions, es crea una nova línia anomenada S9 Quatre Camins. 

A partir del dia 20 de juliol, aprofitant l’inici del servei de les tres noves estacions de Sabadell, els nous noms s’integraran en tots els elements de senyalització de la xarxa de Ferrocarrils, tant a estacions com a l’interior dels trens. Per familiaritzar els usuaris d’FGC amb les noves nomenclatures, Ferrocarrils emprendrà en els propers dies una campanya per donar a conèixer les noves línies. Cal tenir en compte que els canvis de nom no suposaran alteracions en els horaris de trens ni en les freqüències dels trens.

 

Read Full Post »

Older Posts »