Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for Agost de 2017


http://www.ara.cat

Si hi ha un país que s’ha pres seriosament el problema dels plàstics és Kènia. Aquest país africà acaba de fer un pas de gegant, ja que no tan sols prohibeix la fabricació i importació de bosses tant en l’àmbit comercial com en el domèstic sinó que la llei preveu multes de fins a 32.000 euros i penes de presó de fins a 4 anys en cas d’incompliment. La mesura, que inclou les bosses de nansa i les simples, és aplicable fins i tot als viatgers que aterrin en algun aeroport del país, ja que no podran sortir de les instal·lacions amb les bosses, encara que les hagin obtingut en botigues duty free.
Fa una dècada que Nairobi intenta acabar amb els plàstics però no va ser fins fa sis mesos que el govern va anunciar l’actual llei. Des d’ahir qui sigui enxampat fabricant, venent o portant bosses de plàstic podrà rebre una sanció d’entre 16.260 i 32.520 euros. Es tracta de la multa més elevada per aquesta falta que imposa una legislació al món. El càstig no s’acaba aquí, sinó que es preveuen penes d’entre un i quatre anys de presó.
Des del convenciment de les bondats de la mesura, associacions de consumidors han alertat que l’executiu no ha fet prou campanya de conscienciació entre la ciutadania per canviar d’hàbits i que se substitueixi l’estès costum d’agafar i donar bosses per a qualsevol producte. L’Autoritat de Gestió de Medi Ambient (NEMA, per les seves sigles en anglès) ha recordat a través de la seva pàgina web que amb l’entrada en vigor de la nova legislació no es poden distribuir els estocs emmagatzemats.
El govern confia que la mesura ajudi a protegir el medi ambient. Es calcula que el plàstic triga a descompondre’s entre 500 i 1.000 anys, i contamina mars i oceans. A més, el plàstic és un residu escampat per carreteres, camps i suburbis.
Alternativa ecològica
Segons la NEMA, cada mes es fan servir 24 milions de bosses de plàstic, la meitat de les quals acaben a la brossa sòlida. Com a alternativa, les autoritats exigeixen a comerciants i consumidors que facin servir bosses menys agressives amb el medi ambient, fabricades amb materials ecològics i biodegradables, com el paper, la patata o la iuca. Malgrat la bona intenció, aquests embolcalls són molt més cars que els de plàstic. A més, hi ha un problema greu d’oferta, ja que, segons el diari local Daily Nation, no estan disponibles a totes les botigues i només n’hi ha petites quantitats al mercat a punt de distribuir-se.
L’Àfrica és pionera en la persecució de l’ús de les bosses de plàstic i ja són una vintena els països del continent que n’han prohibit l’ús. Seguint el camí de Bangla Desh, el 2007 el govern de Ruanda va ser el primer a instaurar la caça al plàstic, i va crear fins i tot patrulles oficials que examinen comerços. Després han vingut Mali, el Camerun, Ruanda i Sud-àfrica. I ara Kènia. Es calcula que només mig centenar de països del món han introduït alguna penalització, com el cobrament per bossa o senzillament la prohibició total del producte.
L’objectiu no és cap altre que reduir al màxim els residus altament contaminants que deixen durant segles les incomptables bosses de plàstic. La majoria dels residus plàstics acaben surant als oceans i mars del planeta, i causen estralls entre els grans mamífers i tortugues, que engoleixen trossos de plàstic sense voler. A més, els peixos mengen les micropartícules de plàstic, que entren així a la cadena alimentària dels humans. “Si seguim així, el 2050 tindrem més plàstic que peixos”, ha afirmat a Reuters Habib el-Habr, expert en deixalles marines que treballa en el programa de medi ambient a Kènia.

Anuncis

Read Full Post »


Foto: Sònia Pau http://www.elpuntavui.cat

ODEI A.-ETXEARTE – BARCELONA

Aplaudiments unànimes als herois de la Rambla

El lema de segona línia: “Les vostres polítiques, les nostres morts”

La crida perquè no hi hagués banderes no va fructificar

Mig milió de persones van inundar ahir el centre de Barcelona amb un clam divers per la pau. El que havia de ser una manifestació unitària contra el terrorisme després dels atemptats de Barcelona i Cambrils va esdevenir una complexa protesta amb nombroses pancartes contra la guerra i el tràfic d’armes amb què el rei va ser inevitablement retratat. Felip VI, que va desfilar amb posat greu a tocar de Mariano Rajoy, Carles Puigdemont i Ada Colau blindat per un dispositiu policial excepcional, va ser rebut i acomiadat amb una sorollosa xiulada i un horitzó de banderes visiblement estelat. A la mateixa hora, Ripoll es conjurava perquè la violència i la barbàrie no esguerrin la convivència. Les 2.500 persones congregades davant del monestir van ovacionar Safira Oukabir, germana d’un dels terroristes morts i d’un altre dels detinguts, que va condemnar el terrorisme visiblement emocionada en nom de la comunitat musulmana.
La de Barcelona era una manifestació de contrastos. Un conglomerat de missatges polítics convivia amb aplaudiments unànimes per als herois de la Rambla. Algunes de les 70.000 roses repartides pel gremi de floristes van acabar falcades a l’enreixat de les furgonetes dels Mossos d’Esquadra i la Guàrdia Urbana. Des dels Jardinets de Gràcia fins a la plaça de Catalunya, la ciutadania va retre homenatge a les víctimes i als treballadors i voluntaris que les van atendre arriscant la vida. Rere la pancarta “No tinc por” van desfilar una setantena de representants dels cossos de seguretat i d’emergència, sanitaris i d’atenció social, de neteja, d’entitats veïnals, taxistes, comerciants i veïns de l’únic carrer de la terra que Federico García Lorca volia que no s’acabés mai. En una segona línia, separats pel cordó de seguretat, hi havia les màximes autoritats catalanes i espanyoles. No hi va assistir cap mandatari internacional.
El passeig de Gràcia es vestia eclèctic. La unitat reclamada des de l’Ajuntament de Barcelona, la Generalitat i el govern espanyol s’exhibia amb una suma que evitava la uniformitat, responent així als perills de la instrumentalització política de la marxa. Els missatges del carrer no es dirigien, només, contra els terrorisme. A jutjar per les pancartes, Barcelona semblava no oblidar la guerra de l’Iraq ni el trio de les Açores, va voler recordar al món la hipocresia que pot suposar la venda i la compra d’armes, va clamar per la pau i contra la islamofòbia, i va exhibir que Catalunya viu un procés d’independència mentre, alhora, n’hi havia que lluïen banderes espanyoles entre la multitud.

Pedro Sanchez ha manipulat i ha tret totes les banderes d’aquesta foto al seu Twitter oficial

Durant l’hora que va durar la manifestació, van conviure així els missatges i els símbols, les xiulades, els silencis respectuosos, els aplaudiments, i un final i universal “Cant dels ocells”. La interpretació del tema icònic de Pau Casals, símbol internacional de la pau la llibertat, va ser el colofó de l’acte breu amb què es va donar per tancada la manifestació des de la plaça de Catalunya. Abans, l’actriu Rosa Maria Sardà i la portaveu de la fundació Ibn Battuta, Míriam Hatibi, van donar veu al clam ciutadà amb uns parlaments austers, la lectura dels versos de Lorca sobre la Rambla i la interpretació de l’actriu barcelonina d’un fragment de “La Rambla de les Floristes” de Josep Maria de Sagarra. “Si la seva ideologia és la mort, la nostra és una aposta decidida per la vida”, va exclamar Sardà. Però fins que la capçalera no va arribar fins a la Plaça de Catalunya, completament barrada, els coloms se’n van fer els reis. Era una estampa inèdita en ple agost. El melic barceloní no només estava tancat a la gent sinó que tenia també un accés limitat per als periodistes i fotògrafs. La buidor contrastava amb la corrua de ciutadans i turistes que, malgrat la convocatòria, continuaven homenatjant les víctimes davant les esteses d’espelmes, flors i objectes que recorden la barbàrie allà on va passar tot: a la Rambla.
La protesta es va encapsular des de la Gran Via, on ja es va barrar el pas de la gent al carril central amb extremes mesures de seguretat. Des d’allà va sortir la capçalera cívica seguida de les autoritats. Des dels laterals del carrer, darrere de les tanques, centenars de persones aclamaven la disposició dels cossos de seguretat i d’emergència, la delegació de les entitats que treballen per la pau, contra el racisme i en defensa dels drets humans, tots ells barrejats amb víctimes dels atemptats que s’expressaven amb emocionants abraçades a dirigents polítics catalans. Puigdemont i Colau els van rebre abans a l’Ajuntament. El president de la Generalitat també ho va fer a Palau amb els presidents autonòmics.
El dispositiu policial i organitzatiu va quedar fortament condicionat per la decisió del monarca d’assistir per primera vegada a una manifestació, més enllà de la protecció exigida per una concentració d’aquestes característiques quan feia poc més d’una setmana dels atemptats gihadistes.
Amb crespons i sense
La majoria dels representants estatals van arribar al passeig de Gràcia amb autobusos, provinents de tres avions noliejats per Madrid, i alguns dels congregats els van donar la benvinguda amb xiulades. La llibertat de moviments es reservava per a la ciutadania des de la Gran Via en amunt. En tot moment va ser viable desplaçar-se amunt i avall.
Les estelades, amb crespons i sense, es barrejaven amb algunes banderes espanyoles després de més d’una setmana de campanyes mediàtiques i intents d’instrumentalització política dels atemptats gihadistes. Feia dies que el còctel derivat de la confrontació inicialment continguda entre els governs espanyol i català pel procés d’independència i el referèndum de l’1-O emborratxava el dol. Potser per això la crida matinal de l’alcaldessa de Barcelona perquè no hi hagués banderes no va fructificar. El mateix vicepresident del govern, Oriol Junqueras, va declarar que fer-ho era “compatible” amb els valors de la marxa. Un cop acabada la protesta, Puigdemont va demanar que no es magnifiqués la mostra de rebuig a Felip VI, mentre que Rajoy va evitar les valoracions. No obstant això, el president del PP a Catalunya, Xavier Garcia Albiol, va declarar haver “sentit vergonya d’una part de Catalunya” per “primera vegada”. Per a Catalunya en Comú i Podem era “llibertat d’expressió”. L’ANC i Òmnium van valorar positivament la denúncia de “la hipocresia d’aquells que trafiquen amb armes”.
La ciutadania va respondre a la crida per exhibir el rebuig de Barcelona al terrorisme, tot i que la xifra de manifestants es va quedar lluny del milió i mig que va sortir al carrer el 2004 després dels atemptats de l’11-M, o de les històriques manifestacions de les darreres diades. Hi van assistir els líders i direccions de tots els partits catalans. Madrid va noliejar tres avions. També hi van assistir els presidents del Congrés i del Senat, i els líders dels principals partits espanyols. La CUP es va diferenciar de la resta optant per la protesta prèvia, de les quatre de la tarda, convocada per 170 col·lectius, col·lectius i moviments socials. Finalment, les samarretes blaves amb què les entitats volien tenyir críticament la manifestació es van deixar veure per tot el passeig de Gràcia, fins al punt que una gegantina pancarta de visibilitat aèria va anar baixant sobre els caps de la multitud amb un rotund “Felip VI, govern espanyol, còmplices amb el comerç d’armes”, il·lustrat amb la imatge del monarca espanyol saludant al rei saudita Salmán bin Abdulaziz.
El cap de l’Estat no ho va poder evitar tot i l’engabiament policial. Una altra gran pancarta, de mida equivalent a la de la capçalera, es va colar a segona línia amb un “Les vostres polítiques, les nostres morts”. Duia fotografies de l’exministre de Defensa Pedro Morenés, el rei d’Aràbia, Felip VI i els expresidents Tony Blair (Regne Unit), George W. Bush (Estats Units) i José María Aznar (Espanya). “Felipe, qui vol la pau no trafica amb armes”, li van recordar també des de la zona blindada. Abans que marxés a la Zarzuela, Hatibi va aprofitar que el rei la saludava per interpel·lar-lo amb reclamacions d’urgència.

     
 

Read Full Post »


Per què no s’ha respectat el dol dels catalans? Per què no s’ha tingut en compte l’enorme impacte que ha patit una societat traumatitzada pels atemptats i que en tan sols quatre dies ha assistit a una pel·lícula de terror que va començar a la Rambla de Barcelona, va seguir a la Diagonal i Sant Just Desvern i d’allà es va expandir per tot el territori català des de Ripoll a Sant Carles de la Ràpita? Encara que el dolor pels atemptats de Barcelona i de Cambrils és imperible i marcarà el rumb del país i de la capital catalana en els propers anys, estan començant a passar coses que no poden ser passades per alt. Dir prou, potser, no serveixi de res. Però callar és ser còmplice de la mentida, la difamació i la infàmia. I això mai no és acceptable.
Per això i des del dolor i la indignació profunda que un no pot sinó sentir després que quinze persones hagin perdut la vida a mans dels terroristes i diverses desenes continuïn ingressades una setmana després en diferents hospitals, cal proclamar el següent:
No aconseguiran desacreditar els Mossos d’Esquadra i que el que ha estat un èxit policial amb molt pocs precedents en l’àmbit internacional i que no té cap ideologia política sigui motiu de descrèdit de la policia nacional de Catalunya per part d’uns malànimes que tan sols busquen esgarrapar un grapat de vots.
No aconseguiran dividir la societat catalana, que una vegada més ha estat a l’altura i ha respost amb maduresa a un repte tan dramàtic com colossal. Tota ella sense excepció i tots i cadascun dels col·lectius que s’han vist implicats en la tragèdia. Esclar que hi ha un sentiment d’orgull com a país per la resposta que s’ha donat! Que potser els éssers humans som aliens a l’èxit o al fracàs?
No aconseguiran omplir el relat informatiu de mentides. Si algú vol plantejar seriosament el debat sobre la seguretat des de fora de Catalunya parlem del bloqueig d’informació als Mossos, de la seva absència en organismes internacionals com l’Europol pel vet de l’Estat o de set anys sense reunir-se la Junta de Seguretat de Catalunya amb alerta antiterrorista 4 sobre 5 durant diversos mesos. No d’un correu electrònic informal entre un policia belga de la localitat de Vilvoorde i un mosso d’esquadra preguntant per l’imam de Ripoll i enviat fa 18 mesos. Si algú vol parlar seriosament de seguretat que expliqui per què a la policia espanyola li constaven els antecedents de l’imam i no els havia transmès als Mossos.
No aconseguiran fer creïble el ventilador mediàtic que s’ha engegat i que està convertint en un femer tot el que es va fer a Catalunya des de la tarda de l’atemptat de Barcelona fins que es va abatre l’últim terrorista a Subirats. No en van tenir prou amb les falòrnies de l’11-M? No en van aprendre cap lliçó? Com s’ho poden jugar tot a convèncer la gent que res no és el que sembla i que l’èxit és tan sols aparent, ja que tot fa molta pudor?
No aconseguiran que la societat i les institucions catalanes deixin a les seves mans la manifestació de dissabte. Tothom és benvingut i totes les mostres de solidaritat amb Catalunya són d’agrair, vinguin d’on vinguin. #NoTenimPor. I fins i tot encara hauria estat més d’agrair que alguna de les 46 capitals espanyoles i dues ciutats autònomes —queden òbviament fora les quatre catalanes—, hagués convocat també per a aquest dissabte una manifestació. Barcelona, per exemple, va quedar col·lapsada quan la va convocar després dels atemptats de Madrid de l’11 de març del 2004. Es va publicar que 11 milions de persones s’havien manifestat a tot l’Estat espanyol i un milió i mig a la capital catalana.
No aconseguiran esborrar el que han publicat els mitjans internacionals. No un, dos o tres. Sinó una infinitat i, entre ells, els principals de referència al món. The New York Times, The Wall Street Journal i Frankfurter Allgemeine Zeitung són tres exemples i el resum val per a tots ells: les mentides divulgades són de consum intern perquè a l’estranger no hi ha aquest debat.
I no aconseguiran que la por sigui el vector principal d’una societat lliure com la catalana. No ho aconseguiran.

Read Full Post »


Foto: Carles Puigdemont, 130 President de la Generalitat de Catalunya

El president de la Generalitat, Carles Puigdemont ha assegurat aquest divendres al rotatiu britànic ‘Financial Times’ que el Govern ja té les urnes pel referèndum de l’1 d’octubre:
“Ja tenim més de 6.000 urnes. No veig com l’Estat pot aturar-ho”
Puigdemont també també ha dit que no li agradaria que l’empresonessin però que passi el que passi, el referèndum es farà:
“No vull anar a la presó però no hi ha res que em puguin fer a mi, que faci aturar aquest referèndum”
El corresponsal del Financial Times diu que per a Puigdemont, abandonar el referèndum planificat per l’1 d’octubre pels atemptats terroristes seria com deixar guanyar als terroristes. De fet, Puigdemont diu que s’ha de tornar a la normalitat per vèncer el terror:
“Retornar a la normalitat és derrotar els terroristes”.

         
Puigdemont també ha defensat que la millor cooperació entre Catalunya i Espanya s’assolirà amb la independència:
“Estem convençuts que una relació entre iguals millorarà les nostres relacions”.
El President de la Generalitat ha remarcat al Financial Times que Catalunya ha demostrat que està preparada per ser un estat:
“Demostrem cada dia que estem preparats per actuar com un estat independent. No només en moments excepcionals”, ha remarcat el president de la Generalitat.”

       
Puigdemont assegura que van demanar al govern espanyol que no utilitzés els atemptats de forma partidista:
“Els vam demanar que no fessin política amb seguretat, però desafortunadament, el govern espanyol tenia altres prioritats.”
 

Read Full Post »


Foto: Esther Vera, directora del diari http://www.ara.cat

Després de l’impacte de l’atemptat jihadista i de valorar els ingents esforços dels Mossos d’Esquadra, després de lliurar els cadàvers als seus familiars i curar els ferits, de valorar la solidaritat ciutadana i l’aparició pública conjunta del govern espanyol i el català, després de veure la sensatesa de fer una capçalera de manifestació amb protagonistes i no amb polítics… Després de tot això, quan baixi la tensió, arribarà el moment de fer balanç i actuar en conseqüència. De parlar de com de ràpid s’estenen les més baixes passions a les xarxes socials, de quina tolerància a la violència demostren molts dels que ens envolten, de com de ràpid es renta el cervell a uns joves que estaven aparentment integrats en la nostra societat, de com de nerviosos es posen alguns quan es parla català i més si és català de Santa Coloma de Gramenet. Haurem de denunciar les conseqüències de la falta de lleialtat institucional del govern espanyol. De com la vicepresidenta del govern no garanteix l’accés a l’Europol tot i que depèn del seu propi govern. També haurem d’aclarir qui era realment l’imam a qui es va donar l’arrelament després de la presó. Els ciutadans tindran temps de valorar qui ha fet la feina, qui els ha tractat com a adults, qui ha desaparegut, qui ha demostrat la seva mesquinesa. Com les forces vives espanyoles (amb el capellà inclòs) i els seus portaveus han intentat enfangar políticament el drama. Com admetia un d’ells en privat, “per damunt de la veritat hi ha la unitat d’Espanya”.

Read Full Post »

“Alta tecnologia” fent la migdiada al Carrer Llorenç/ Camí antic de Sant Cugat a Sabadell. Despertarà?

Fotos: Bellaterra.cat

Read Full Post »


Foto: Bisbe Omella rep als Reis d’Espanya a la Sagrada Família de Barcelona

Senyor bisbe, ja sé que és arquebisbe de Barcelona i fa poc que és cardenal, ignoro quins han estat els mèrits per tan alta distinció. La institució a la qual pertany no disposa d’un conveni laboral com els altres i, per tant, no és possible saber quins criteris se segueixen per anar pujant en l’escalafó. Dit això voldria deixar clar que no és sant de la meva devoció, vostè com aragonès, no ha fet res per intercedir en el contenciós entre els governs d’Aragó i Catalunya per les obres d’art del monestir de Sixena, obres que, si es conserven, és gràcies a la Generalitat que se’n va fer càrrec, que va pagar 40 milions de pessetes a les monges, que les va restaurar amb el cost afegit i que ara es conserven gràcies a aquella decisió. Sàpiga també que Catalunya es va fer càrrec de les poques monges que quedaven en el monestir -i d’avançada edat- fins al seu definitiu traspàs. Ara el govern d’Aragó reclama tot l’art provinent d’aquell monestir per la cara, gratuïtament i apel·lant a la justícia. Creu vostè que la Generalitat, que n’ha tingut cura tots aquests anys, que va donar diners a canvi, que les ha restaurat i conservat mereix una sentència condemnatòria? Vostè que en pensa? Ara bé, si m’he decidit a escriure-l’hi quatre ratlles ha estat per la seva “actuació” o, així ho entenc jo, en la basílica de la Sagrada Família amb motiu de la missa per les víctimes de l’atemptat perpetrat a Barcelona i Cambrils la setmana anterior. Vostè ha comès una sèrie d’errors en la seva intervenció. Errors impropis que una persona intel·ligent, preparada i culta no ha de cometre. Ha fet tota la seva intervenció en castellà, ha obviat el català -llengua pròpia i oficial a casa nostra-, no s’ha adreçat en cap altre idioma sabent que hi havia gent estrangera, familiars o amics de les víctimes i, fins i tot, turistes catòlics que han volgut participar en l’eucaristia en homenatge als afectats per la barbàrie terrorista. S’ha adreçat al rei Felip, al president Rajoy i a la vicepresidenta Soraya. No hi tinc res a dir però… Suposo que era conscient de la presència del president de Catalunya i de l’alcaldessa de Barcelona. No mereixien ser esmentats? Creu que és correcte referir-se a ells com les “autoritats autonòmiques i locals”? Ha estat idea seva o li han suggerit els de la conferència episcopal espanyola? Quan ha dit que “la unión nos hace mas fuertes mientras que la división nos corroe y nos destruye”, he cregut per un moment que estava escoltant Rajoy o Rafael Hernando des de la tribuna del congrés de diputats, paraules que semblaven extretes de qualsevol discurs del Partit Popular referint-se al procés català. Creu que són paraules adients en una homilia dedicada a les víctimes? Ja per acabar, vull recordar-li el moment més desafortunat de la seva intervenció quan s’ha referit a les “forces de seguretat”, ja que la primera menció d’agraïment ha sigut per les forces de seguretat de l’Estat i no ha fet cap referència al cos dels Mossos d’Esquadra, que han portat i porten tot el pes de l’actuació policial i la coordinació d’una manera exemplar i amb reconeixement internacional i de tota la ciutadania. Una ciutadania que també ara, en moments de dolor, ha donat una resposta madura i responsable, i ha demostrat la seva voluntat i capacitat d’autogovernar-se. Crec que, en el cas d’aconseguir Catalunya la seva independència, vostre ha fet mèrits, més que suficients, per a ser candidat a presidir la Conferència Episcopal Espanyola. Bon vent i barca nova, senyor bisbe. – Publicitat –
Llegeix-ne més a http://www.catalunyalliure.cat/2017/08/carta-oberta-bisbe-barcelona-joan-josep-omella/, ©2017 Manel Mas / Diari Catalunya Lliure

Read Full Post »

Older Posts »