Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for Mai de 2017


Foto: Meritxell Falgueras del Celler de Gelida de Barcelona

http://www.elpuntavui.cat

XANTAL LLAVINA
Meritxell Falgueras i el vi. El vi i Meritxell Falgueras. Un binomi inseparable. Als vint anys, la Meritxell, la cinquena generació d’una família del barri de Sants de Barcelona molt lligada al vi a Catalunya, es va convertir en la sommelier més jove de l’Estat a l’Escola d’Hostaleria i Hostalatge de Barcelona. Després va continuar la seva formació en països com França, Itàlia i els Estats Units. Col·labora sovint als mitjans de comunicació per divulgar la cultura del vi. És autora dels llibres Presumeix de vins, Els vins de la teva vida. Recentment ha publicat un llibre amb un títol que sorprèn: Què beure quan no beus. Amb ella parlem avui al El Punt Avui TV de les seves conferències sobre tast de vins.
Diu que els maridatges, com les parelles, serveixen per sumar, mai per restar sabor. Per què?

Perquè estem obsessionats amb el món gastronòmic, pensem els ingredients del menjar, però a l’hora de triar el vi a vegades hi posem el primer que trobem. Realment el vi pot fer que un àpat sigui extraordinari o te’l pot enfonsar.

Què és el més important quan comprem un vi? Què hem de valorar?

Els vins són com les persones: el primer és que ens entren per la vista. Hi ha gent a qui, només per assimilació cromàtica, el vi blanc li recorda més les fruites blanques; el negre, les vermelles; el rosat, les maduixes o gerds. Per la vista també ja veiem que els vins blancs amb el temps volen ser negres i s’enfosqueixen, i que els negres perden intensitat. Per la vista, podem saber si un vi és jove o no. Segon pas: l’olfacte. Els mamífers tenim la pituïtària, que ens avisa si alguna cosa està en mal estat. Quan un vi fa olor a raïm o a coses que ens agraden, està en bon estat. Tercer: moure el vi dins la copa. S’ha de fer per desplegar les aromes.

En els tastos què és el que es valora?

En un concurs de tast la puntuació que té més pes és en l’olfacte, però per la gent sol ser el paladar. Sempre diuen que el vi s’ha de tastar.

Ve d’una família de llarga tradició en el món del vi (al Celler de Gelida) i, segons m’han dit, als cinc anys ja sabia distingir les classes de vins. És cert?

Sí. Pensa que passàvem les vacances en zones vinícoles, tots els amics dels pares eren cellerers, i entre tots em deien les diferents varietats: un ull de llebre, un merlot… He tingut una educació gastronòmica més elevada que altres persones.

I què diria que ha après del món dels vins gràcies a la seva família?

He pogut estudiar humanitats i fer el doctorat en comunicació i dedicar-me a expressar el vi perquè genèticament ho portava a dins. Des de ben petita, per exemple, ja sabia què era un Magnum perquè estava ajudant els meus pares a la botiga i tot el vocabulari ja era intrínsec. Després també el fet que tota la meva família ha estat sommelier és un altre punt a favor. I per acabar m’he casat amb un cellerer, o sigui, que encara que vulgui desvincular-me del vi no puc!

Quan fa conferències arreu del món, què li demana la gent?

Els agrada molt notar coses a les copes. No som creguts sensorialment. Tenim molt coneixement intrínsec, però sembla que ens faci vergonya expressar-ho davant d’una copa de vi. Hi ha moltes persones que diuen que no entenen de vins, però sí que saben quin els agrada i quin no els agrada. El que passa és que costa trobar el vocabulari per expressar el que els agrada.

Quina seria la diferència d’elaboració entre blancs i negres?

El vi blanc es recull abans que el vi negre. Per a aquest busquem més grau, més insolació. Després hi ha l’elaboració en si. Sempre s’intenta que el vi blanc tingui més acidesa, més frescor. En canvi, en el negre s’intenta potenciar la part més tànnica. Els famosos tanins són el que dona aquesta sensació d’amargor. I molts cops, tot i que ara hi ha molts vins blancs més versàtils es posa més criança als negres.

Creu que hi ha prou cultura del vi a Catalunya?

No tanta com als EUA, on és espectacular, però n’hi ha. A mi de la cultura del vi m’interessa molt el llenguatge. La meva tesina doctoral és sobre la metàfora al llenguatge del vi i m’interessa molt com definim les coses, com les sentim. Hem d’aconseguir fer metàfores que siguin més atractives, mes divertides i més sexis perquè la gent perdi la por al vi.

Quins són els seus referents ‘sommeliers’?

M’agrada molt l’emoció que posa al vi en Pitu Roca. Ara estic fascinada també amb en Ferran Centelles, sommelier del Bulli Lab, perquè té unes idees molt boges, molt creatives que trobo que estan molt ben pensades i alhora desdramatitzen el món del vi.

Moltes vegades les etiquetes dels vins diuen que té “records de fusta antiga”, “constància de fruits vermells”, “tocs de regalèssia”, “notes de minerals”… Realment hi ha tot això en una ampolla de vi?

Les etiquetes, al final, les fan a màrqueting! El que sí que és important és que el vi fa olor de vi. Però això seria una tautologia i tots els vins farien la mateixa olor. Al final el que és important és definir les seves aromes, que, realment, són molt extenses, a traves de les aromes primàries, secundàries i terciàries. Estar davant d’una copa és com anar al psicòleg: “estic trist”, “què et passa?”, fins que no expliques el sentiment no el pots ordenar. Amb les sensacions ens passa el mateix. És molt important posar-hi paraules. Dins l’ambigüitat del llenguatge hem d’intentar definir què és per a nosaltres el vi per poder-li trobar encara més gust.

És seguidora de les llistes que puntuen els vins? La Parker, la Penin…

Sí, m’agrada molt Jancis Robinson, que és una gran crítica anglosaxona del vi. M’estic traient un diploma que és molt prestigiós a Londres, el Wine and Spirits Education Trust, i seguim més aquesta escola anglesa, que és molt metòdica. Les llistes són una mica com els premis Oscar del món del vi i perquè les puntuacions no deixen de ser una metàfora. Uns 100 punts Parker ens estan englobant moltes coses que potser no s’entendrien d’una altra manera. En canvi un 98 sobre 100 sí que l’entén. Per tant les puntuacions serveixen per arribar a la gent. Ho segueixo per veure com va la crítica, però tinc un problema com a crítica de vins perquè no critico mai. Intento parlar només dels vins que m’agraden.

Hi ha vins de molts preus. Al mercat tant se’n pot trobar un de decent per sis euros, o un altre de mil. Quines serien les diferències principals entre tots dos?

El de mil euros podríem dir que seria com una obra d’art. Hi ha gent que està disposada a pagar-los perquè pensen que beure un vi és beure art. Hi ha col·leccionistes que es tornen bojos per un vi de 6.000 euros. Entre un de sis i un de seixanta euros sí que et podria dir coses que es poden palpar: una verema manual, una preselecció abans d’arribar al celler, tècniques, fusta nova, temps de criança… Tot això sí que fa que un vi pugui valer trenta euros en comptes de tres. Però és veritat que quan estem parlant de vins de més de 120 euros estem parlant d’exclusivitat.

Com valora les diferents DO catalanes. Tenim bons vins a casa nostra?

Les cartes de vins al final són com aparadors. Per exemple hi ha vins catalans a les cartes de molts restaurants de Nova York. Si allà, on hi ha tants vins, hi són, vol dir que està molt bé. DO com Penedès, Montsant, Priorat, Costers del Segre… fan coses molt interessants. A Alella hi ha uns blancs encantadors. El cava també és molt competitiu… Ara a la botiga la gent demana vins catalans. Abans era “dona’m un bon vi”, un Rioja o un Ribera. I ara no. Per fi ens ho hem cregut i ja no tenim cap complex.

Al darrer llibre, ‘Què beure quan no beus’, parla de begudes sense alcohol. Per què?

Per diverses raons: en casos d’embaràs, d’un familiar amb càncer, d’un amic amb problemes d’alcoholisme, etc. Vaig pensar que sempre estic parlant de vi, de les seves excel·lències i no penso en gent jove o amb els que per religió no en poden beure… I em va venir de gust canviar el xip i fer maridatges tant en la vida com en la gastronomia amb productes com el te, el cafè, l’aigua, el vi, cerveses o còctels sense alcohol… Són més de dues-centes begudes de tot el món! M’ho he passat molt bé i m’he format molt.

Què en pensa, dels joves que comencen a beure?

El vi és cultura però el déu del vi és Dionís, que té dues cares: té coses bones com la gastronomia, el gust, el glamur, el paisatge… però també té una cara dolenta. La gent jove ens imita i ens queixem que beuen molt però nosaltres no parem de beure en celebracions, quan sortim de la feina, etc. Si els ensenyem altres coses, potser arribaran al vi amb mesura. Ser alcohòlic no és una broma.

Read Full Post »


Quin preu final pagarem pel nou Nokia 3310 a partir del juny de 2017?

La réédition du célèbre portable sera commercialisée à partir du 6 juin, à un prix assez élevé au regard de ses caractéristiques techniques.La nostalgie se paie cher. La réédition du Nokia 3310, l’un des plus fameux téléphones portables à ce jour, sera vendue 69,99 euros en France, à partir du 6 juin. C’est 20 euros de plus que le prix, hors taxes, qui avait été annoncé lors de sa présentation remarquée au Mobile World Congress de Barcelone. Le téléphone sera proposé en quatre couleurs, rouge, jaune, bleu et gris.

La nouvelle version dispose – et c’est heureux – de plus de puissance que le modèle d’origine, d’un écran en couleur et d’une lampe torche. Son fabricant y a aussi intégré un appareil photo, un petit navigateur Internet (Opera mini) et quelques applications, dont le fameux jeu du serpent.

Il n’empêche, ce niveau de prix est particulièrement élevé, au regard des caractéristiques techniques. Des téléphones de ce calibre sont vendus une quinzaine d’euros en grande distribution. Le nouveau 3310 cible avant tout un public de nostalgiques, prêts à dépenser trois fois plus pour un style rappelant l’original. Ainsi, la réédition du mobile sera présentée en avant-première chez Colette, à partir du 22 mai.

Une avant-première chez Colette

Le Nokia 3310 était l’un des téléphones les plus répandus au tournant des années 2000, lors de l’explosion du marché mobile. Il était apprécié pour sa solidité et son autonomie d’une semaine. La première génération s’est vendue à 126 millions d’exemplaires. Pour témoigner de la résistance de cette technologie, certains des premiers modèles sont encore en vente sur Amazon.

Cette renaissance est due à l’entreprise finlandaise HMD, créée par des anciens de Nokia, avec qui un accord de licence a été noué. Le département mobile de Nokia a connu beaucoup de changements ces dernières années. Il a été racheté par Microsoft en 2013, puis a subi une vague de licenciements et a finalement été revendu pour partie à Foxconn. HMD négocie en 2016 les droits d’utilisation de la marque et lance de nouveaux téléphones, donnant une nouvelle vie à la marque scandinave.

Read Full Post »


10 minuts abans de tancar els col·legis electorals, segons la Tribune de Genève de Suïssa:



Emmanuel Macron a été élu ce dimanche avec 62,5% des voix, selon un premier chiffre du Ministère de l’Intérieur. Il succède ainsi à François Hollande à la présidence de la République française.

Son opposante, Marine Le Pen est donc battue. Elle réalise cependant un score historique pour le FN avec 37,5% des voix. Elle a récolté quelque 10 millions de votes, soit le double de son père en 2002.


Historique aussi, l’accession au pouvoir d’un homme non issu des partis qui ont dominé la vie politique françaises ces dernières décennies. Emmanuel Macron (39 ans) est le plus jeune président français jamais élu. (TDG)


Read Full Post »

L’anàlisi d’Antoni Bassas

Read Full Post »


La pugna de tres dirigents pel control del moviment sobiranista català s’ha quedat, ara per ara, en una pugna entre dos, el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, i el líder d’Esquerra i vicepresident del Govern, Oriol Junqueras, atès que Artur Mas sembla que ja no està a l’escenari.
La inhabilitació de Mas per ocupar càrrec públic durant dos anys per l’organització de la consulta del 9-N del 2014 ha tingut més impacte del que pensava el mateix expresident, i la realitat és que al seu partit, el PDECat, ja gairebé ningú no compta amb ell per al futur. La situació podria canviar si el recurs contra la sentència l’anul·lés o reduís el període de condemna.
Queden, per tant, Puigdemont i Junqueras. L’actual president de la Generalitat, però, ja ha anunciat que no serà candidat les properes eleccions, per la qual cosa ja té data de caducitat política. Si no canvia d’opinió, el control del sobiranisme quedarà en mans de Junqueras, assenyalat per totes les enquestes com el proper president de la Generalitat. Només un problema judicial podria modificar aquestes previsions.

Read Full Post »


http://www.ara.cat
 David Miró 

Suso de Toro (Santiago de Compostel·la, 1956) s’emociona quan recorda el preu que ha hagut de pagar per qüestionar el relat nacional espanyol. A La lliçó catalana (Editorial Gregal), recull els seus articles sobre el Procés (molts publicats a l’ARA), en què anima els catalans a fer el pas definitiu del referèndum.
¿És més fàcil defensar el procés sobiranista a Galícia o a Madrid?
A Galícia ja fa anys que em van expulsar dels mitjans tradicionals. L’únic espai que em queda és Catalunya o alguna premsa digital de Madrid com Eldiario.es. Soc un autor al qual li ha anat desapareixent el terra a sota dels peus.
A què ho atribueix? Al tema català? A les seves crítiques al sistema?
Una mica a tot. El fet és que la societat espanyola no suporta la dissidència. I jo vaig anar posant claus en el meu taüt. El meu pensament discrepa del consens social.
¿Ha pagat un preu elevat per defensar la seva independència?
Sí, i tant és així, que fa set anys vaig deixar la professió d’escriptor perquè era inviable. Em van fer el buit als mitjans. Quan editava un llibre no sortia a la premsa…
¿No va trobar cap suport entre la intel·lectualitat espanyola?
Jo em vaig sentir molt sol. Fins i tot el conselleiro de Cultura em va difamar als mitjans. Em vaig plantejar anar a viure a Barcelona…
Per què no ho va fer?
No vaig voler furtar el país als meus fills.
Quin va ser l’inici d’aquest procés?
Va ser durant l’època de Zapatero quan vaig escriure sobre el tema territorial amb llibres com Españoles todos, i aquí vaig tocar nervi.
Ha valgut la pena?
És que jo crec en la responsabilitat individual de l’intel·lectual, però et jugues les garrofes. Jo vaig abandonar la literatura, em vaig reincorporar a la docència, i ara estic jubilat. I escric de manera aficionada.
L’origen de tot és la Transició?
Hi va haver un moment d’obertura, a finals dels 70, en què tothom estava disposat a revisar coses. Això es va tancar ja als anys 80, i la responsabilitat és del PSOE, que ressorgeix no com el partit de Pablo Iglesias sinó com un partit andalús. No és casualitat que el primer AVE fos per unir Madrid i Sevilla. El PSOE andalús es va empassar l’espanyol.
I després tenim el PP i el fenomen Mariano Rajoy, que coneix bé.
És algú que només ha parlat gallec una vegada en públic i va ser per dirigir-se a una senyora portuguesa. És un producte de factura franquista neta, de dalt a baix. De fet va fer campanya contra la Constitució des d’un partit que es deia Renovació Espanyola, dirigit per un ex alt càrrec de Franco [José Antonio Trillo].
I enmig de tot el procés català.
Sí, aquí és on es juga avui la democràcia a Espanya. Sempre he admirat i he envejat els catalans. Barcelona és l’única ciutat gran on viuria.
Però alguna cosa malament també es deu fer des d’aquí…
No us culpabilitzeu. El país és exemplar però té limitacions perquè és un procés sobrevingut. I a diferència d’Escòcia, no hi ha un líder clar. Hi hagut partits que han hagut de qüestionar-se el seu sentit històric, la seva pròpia naturalesa; d’altres no estaven preparats, i després hi ha casos d’immaduresa política…
Ho diu per la CUP? La societat catalana sembla refractària a un lideratge únic…
La societat catalana afronta un moment transcendental, de canvi de pell, i demana seguretat. I precisament per això és important tenir figures de referència, persones que es veuen investides d’una responsabilitat, i això les transforma.
Està pensant en Artur Mas?
L’Estat va voler destruir-lo. I si ho van voler fer és perquè ho necessitaven per afeblir el Procés. I és infantil no voler veure això…
¿Espanya seurà algun dia en una taula de negociació?
Espanya no té solució, però els catalans l’estan posant en una situació en què no li quedarà més remei que negociar. Però bé, en realitat Espanya no existeix. Existeix Madrid. I Madrid no canviarà perquè la seva naturalesa és viure de la resta.
I el referèndum la farà canviar?
Sí, perquè dins la UE no pot treure els tancs. El meu pronòstic és que poc abans del referèndum la UE i els mateixos poders de l’Estat obligaran Mariano Rajoy a plegar. Perquè el missatge de la seva última visita a Catalunya és molt clar: no us donaré res. Per això crec que després hi haurà unes eleccions en què es plantejarà la reforma constitucional.
¿El Procés acaba amb la reforma d’Espanya o la independència?
Crec que si els catalans fan l’acte de sobirania del referèndum, l’estat espanyol es veurà obligat a fer una contraoferta. I finalment els catalans hauran d’optar entre la independència i aquesta contraoferta.
La clau llavors és el referèndum?
El referèndum és la derrota de Madrid i el projecte nacional castellano-andalús. Però si no hi ha referèndum serà la societat catalana la que serà vençuda, i el seu nervi cívic serà destruït per a molt de temps.

Read Full Post »