Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for Abril de 2017


http://www.nuvol.com

SÍLVIA PUJALTE

Frustració, disgust i indignació. Això és el que vaig sentir quan vaig saber, dimarts de la setmana passada, que s’havia venut l’edifici que havia acollit la Sala Granados. A finals del mes passat m’havia trobat amb Mònica Pagès i Alícia Torra, impulsora i membre, respectivament, de la plataforma Salvem la Sala Granados; s’havia publicat a les xarxes que el Concurs Internacional de Música Maria Canals “portaria cua“ al número 18 de l’Avinguda del Tibidabo, l’objecte de la reivindicació de la plataforma, per donar suport a la iniciativa, i els havia demanat a totes dues que ens expliquessin als lectors de Núvol les darreres novetats. La mala notícia de la venda va arribar quan tenia l’article gairebé enllestit; calia, doncs, reescriure, i, més que mai, reivindicar la Sala Granados.

 
La Sala Granados
Potser hauríem de començar explicant què és la Sala Granados. Aquesta caseta de l’Avinguda del Tibidabo, d’aspecte tan discret (i més ara que porta gairebé deu anys desocupada) que pots passar per davant sense veure-la, va ser, fa una mica més de cent anys, l’estudi del compositor Enric Granados. El doctor Salvador Andreu, propietari de diverses cases en aquell carrer nou de trinca, n’hi havia cedit l’ús a canvi que fes classe de piano a les seves filles; sembla un acord purament simbòlic. En les dues plantes per sota del nivell del carrer, construïdes aprofitant el desnivell del terreny, el compositor tenia el seu estudi; a la planta baixa hi havia una petita sala de concerts, la Sala Granados. Una de les coses que vaig demanar a la Mònica i l’Alícia és si era un auditori com els entenem avui, obert a tothom que pagués una entrada, o bé era un saló com n’hi havia encara a primers del segle XX, obert només a amics i convidats. Era una sala com les d’avui, que depenia del que ara coneixem com a Acadèmia Marshall i llavors era l’Acadèmia Granados. En l’imaginari col·lectiu dels aficionats és l’auditori on Conxita Badia i el compositor van estrenar les Canciones Amatorias, el 5 d’abril de 1915, però durant molts anys s’hi van fer concerts regularment i no només de Granados: també dels alumnes dels darrers cursos o d’altres músics com Arthur Rubinstein o Manuel de Falla.

Foto: Arxiu Acadèmia  Marshall de Barcelona
Com és ben sabut, Granados va morir l’any 1916, però la sala de concerts va continuar funcionant. 

Mònica Pagès i Alícia Torra m’expliquen que Frank Marshall va seguir amb la programació, i fins i tot va posar en marxa un projecte ambiciós que ell mateix va explicar al diari La Noche (podeu llegir aquí, a partir de la pàgina 12, l’article, publicat el 24 de febrer de 1925). Marshall estava creant una societat de concerts, amb l’objectiu de “realizar obra de divulgación de valores olvidados y de introducir las más más salientes técnicas modernas”; la programació d’aquesta sala de concerts conviuria amb el “Teatre íntim” d’Adrià Gual, que hi tindria la seva nova seu, i ja s’hi estaven fent les reformes necessàries; la inauguració estava prevista per l’abril de l’any següent, amb El retablo de Maese Pedro i El amor brujo, dirigides per Manuel de Falla. Marshall deia en l’entrevista que estava “loco de contento”, però el projecte no va reeixir, i no n’hem pogut esbrinar els motius. La qüestió és que l’octubre de 1928 va morir Salvador Andreu i l’edifici va passar a mans del seu gendre Pedro María de Reynoso Vilanova; suposo que en realitat va passar a mans de Francisca Andreu Miralles, per més que les referències citin el nom del gendre, que sembla ser que es dedicava a la gestió immobiliària. El 1933, De Reynoso va llogar l’edifici a un estudi de doblatge, La Voz de España, i la Sala Granados es va oblidar.
El 2006, Mònica Pagès estava traduint El rossinyol abatut, la biografia d’Enric Granados escrita per John W. Milton, i l’escriptor i ella van tenir la pensada d’anar a l’avinguda del Tibidabo per tal de localitzar aquella cèlebre Sala Granados que tant s’esmentava en la documentació sobre el compositor; el cert és que ni tant sols sabien si l’edifici encara existia. Quan van arribar a l’adreça que tenien van trobar una porta sense cap timbre ni cap rètol; van picar però no els va obrir ningú. Van passar una carta per sota de la porta explicant qui eren i perquè havien arribat fins allà i els van respondre de l’empresa de doblatge TADUTEC, hereva d’aquella “La Voz de España”. Així es va redescobrir la Sala Granados, que en realitat no havia desaparegut del tot perquè la història de l’edifici s’havia anant transmetent de generació en generació de treballadors durant setanta anys i la sala de concerts s’havia conservat bé; ara estava condicionada com a estudi d’enregistrament i a les parets hi havia retrats dels actors més glamourosos que s’hi havia doblat. Arran d’aquesta troballa se’n va fer un petit reportatge a BTV i es va parlar amb Mauricio Villavecchia, compositor i besnét de Salvador Andreu, de fer-ne un documental; va anar passant el temps entre converses i el documental finalment no es va fer, perquè la situació no va canviar.

El 2009 la Mònica va rebre una trucada de l’estudi de doblatge que l’avisava que la finca havia canviat de propietari, que els havien apujat tant el lloguer que havien de marxar i que l’edifici sortiria a la venda. Va ser llavors que va començar a moure’s el que acabaria rebent el nom de plataforma “Salvem la Sala Granados”, formada pels noms que he anat esmentat i d’altres que esmentaré a partir d’ara. L’advocat Carles Pi-Sunyer, per exemple, que va esbrinar al registre immobiliari de l’Ajuntament de Barcelona que aquella finca estava destinada a usos d’equipaments de tipus 7a; si les meves indagacions són correctes, això vol dir equipaments docents, assistencials, religiosos, esportius, culturals i administratius. No se sap del cert el perquè d’aquesta classificació, ja que no és el cas de les finques més properes (potser heretava aquesta condició dels seus orígens com a sala de concerts?), però el cas és que l’edifici no podia convertir-se en un restaurant o un pàrquing, per exemple, cosa que reduïa les seves opcions de venda. Pi-Sunyer va esbrinar també que el nou propietari de la finca era l’asseguradora Reale; després de morir De Reynoso el 1951 havia passat a mans del Gremi de Flequers (propietaris també de la propera clínica de Sant Honorat), que l’havia venut a Reale, amb seu a Madrid. I cap allà que s’hi va anar la Mònica, perquè els administradors van tenir interès en conèixer el passat de la casa. Es van mostrar predisposats a col·laborar i van deixar les claus durant un mes perquè l’arquitecte Marc Cuixart i l’enginyer Xavier Alcalà fessin l’estudi tècnic de l’edifici per tal de comprovar la viabilitat d’una rehabilitació.
Un cop comprovat que era viable van fer l’avantprojecte de reforma, amb un pressupost de tres milions d’euros (segurament l’actuació més important era la substitució de la coberta de l’edifici, que és de fibrociment d’amiant). En el document prèviament enllaçat podeu veure els plànols de l’edifici; en total són uns 1300 m2 construïts, repartits en quatre plantes, més un petit jardí. L’objectiu de la plataforma era que la Sala Granados tornés a formar part del patrimoni musical de la ciutat, i plantejava la coexistència de tres usos per a l’edifici. Dos d’ells recuperaven els usos originals, és a dir, sala de concerts (amb un aforament de 253 localitats) i lloc d’estudi, en aquest cas condicionant cabines que es posarien disposició dels estudiants de música. El tercer ús era museístic, dedicant un espai a la difusió de l’escola pianística catalana.
Hi havia diverses opcions per dur a terme aquest projecte. Una era que la iniciativa privada comprés la casa; com que sembla que ja no hi ha mecenes com el doctor Andreu, era més realista pensar en la participació per una banda d’empreses i institucions, que farien les aportacions més importants, i per altra de la subscripció popular; o, dit en modern, de micromecenatge. Per això calia que la immobiliària s’avingués a negociar el preu de la finca, que s’havia establert en 2,2 milions d’euros. Segons diversos experts que van consultar, estava molt per sobre del preu del mercat el 2012 i tenint en compte que la inversió que s’hi fes trigaria molts anys a recuperar-se, semblava més viable un projecte sense afany de lucre, com el que es proposava, que un negoci amb les condicions que establien els usos regulats. Però un cop va tenir el projecte, Reale va tallar el diàleg i es va negar a negociar el preu de la finca.
Una altra opció era que l’Ajuntament de Barcelona adquirís l’edifici, bé comprant-lo, bé fent una permuta, bé llogant-lo. Si més no, sempre podien fer de mitjancers amb la propietat. Es va presentar el projecte a la regidoria de Cultura, quan l’alcalde era Xavier Trias, i es va presentar també al Conseller de Cultura aquell any 2012, Ferran Mascarell. No hi va haver resposta de cap de les dues administracions. Encara hi havia una tercera opció: la Fundación Reale, dedicada a l’obra social i cultural. Donada la importància cultural de l’edifici, no era escabellat que la fundació es fes càrrec de la Sala Granados, i tot quedava a casa. En aquest cas, és clar, dependria de Reale l’ús que es fes de l’edifici, però si més no es conservaria el patrimoni cultural. Salvem la Sala Granados es va posar en contacte amb la Fundación Reale, però no hi va haver resposta. Núvol també hi ha escrit demanant si ens podien explicar la seva posició en aquest assumpte, però tampoc no n’hem rebut cap resposta.

Foto: Arxiu Acadèmia Marshall de Barcelona
I ara, què?
Així les coses, i després de tanta feina, el tema va quedar encallat. L’any passat es complien cent anys de la mort d’Enric Granados i enguany se’n compleixen cent-cinquanta del seu naixement; amb motiu d’aquests aniversaris celebrem un doble “Any Granados” i donat que l’edifici encara no s’havia venut (ara en demanaven 2,6 milions d’euros) era un bon moment per tornar a reivindicar la Sala Granados com a part del patrimoni cultural català. Així ho va fer Alícia Torra, filla de la pianista Alícia de Larrocha (directora de l’Acadèmia Marshall després de la mort de Frank Marshall) en un acte institucional en presència del President de la Generalitat, Carles Puigdemont, el 12 de desembre de 2016. El 4 d’abril, com dèiem al començament, el concurs Maria Canals va portar un dels seus pianos a la porta de l’edifici per donar suport a la iniciativa, i moltes personalitats del món de la música, entre ells el pianista Albert Guinovart, es van sumar a l’acte.
El 23 de març, uns dies abans de la nostra trobada, Mònica Pagès i Marc Cuixart van assistir a una reunió al Centre Cívic Vil·la Florida on van plantejar, novament i amb el suport de la plataforma de veïns Salvem la Rotonda, la recuperació de la Sala Granados per a la ciutat i, sobretot, per al barri. El regidor d’urbanisme, Daniel Mòdol, es va comprometre a reunir-se amb ciutadans i tècnics de l’ajuntament per mirar de trobar una solució. Dic “novament” perquè uns mesos abans, l’1 de desembre, ja s’havia presentat la reivindicació al Consell Plenari del Districte Sarrià-Sant Gervasi, i el regidor Mòdol ja havia promès una reunió que no s’ha fet.
Més èxit van tenir en les seves converses amb el Grup Municipal Demòcrata, que el 18 d’abril publicava al seu web que aquell mateix dia havia aconseguit el suport de la majoria dels grups municipals de l’Ajuntament de Barcelona (a més del GMD, C’s, ERC i PP) perquè la Sala Granados esdevingués un equipament públic cultural dedicat a la música. La resta de grups (PSC, CUP i BEC) es van abstenir. En concret, la proposició, defensada per Jaume Ciurana acordava garantir que la Sala Granados i l’edifici on està ubicada fos un equipament públic cultural, de referència catalana i mundial, dedicat a la música, a la preservació de la memòria d’Enric Granados i dels músics que han continuat el seu llegat, treballant el projecte de rehabilitació de l’edifici i la definició dels usos de l’equipament conjuntament amb els veïns i la plataforma Salvem la Sala Granados. L’endemà, el 19 d’abril (el mateix dia que Salvem la Sala Granados enviava el seu comunicat de premsa informant de la venda de l’edifici), La Vanguardia publicava que la comissió de Drets Socials, Cultura i Esports de l’Ajuntament de Barcelona havia descartat adquirir la Sala Granados (en aquella mateixa comissió, per cert, es va descartar també la compra del Teatre Principal, ja que parlem d’històries tristes relacionades amb el patrimoni musical català).

He procurat ser curosa amb les dates perquè sembla que tot es va precipitar en poc temps, ni tan sols un mes, des d’aquella reunió a la Vil·la Florida el 23 de març fins el 18 d’abril, que vam saber que l’edifici s’havia venut. N’afegeixo alguna més: el 6 d’abril vam escriure des de Núvol a l’ajuntament, demanant de parlar sobre la Sala Granados; el dia 21 ens van respondre des del departament de premsa, demanant si encara hi estàvem interessats. Evidentment, que encara ens interessava! Correu electrònic amunt, correu electrònic avall, el dia 28, quan faig els últims retocs a aquestes línies, esperem encara que ens diguin amb qui podem parlar.
Sempre segons La Vanguardia, el regidor del districte Sarrià-Sant Gervasi, Daniel Mòdol, va assegurar durant la reunió de la comissió de Cultura que l’immoble havia estat venut recentment i que no era una prioritat per a Sarrià. Fa de mal llegir. Mozart me’n guard de dir què es o què no es prioritat per a Sarrià, però potser podem explicar per què és important salvar la Sala Granados. És important pel que representa l’obra d’Enric Granados, les seves composicions. També pel que representa la seva acadèmia; repasseu els noms més importants del món musical català durant el segle XX, no només els pianistes, i mireu quins hi estan vinculats, d’una manera o una altra. Acabaríem abans dient quins no hi tenen cap vinculació. No és important disposar d’un espai on es conservi, documenti i expliqui aquesta història? I que aquest espai sigui el mateix on va treballar Granados? Si aquest motiu us sembla un atac de sentimentalisme, penseu quantes sales de concerts hi ha al districte de Sarrià-Sant Gervasi. Diria que el Teatre de Sarrià i el Jardí dels Tarongers. I quantes sales de cambra hi ha a Barcelona. Potser d’aquestes característiques només hi ha el Casal del Metge. Penseu també com de fàcil s’arriba al número 18 de l’Avinguda del Tibidabo en transport públic, no seria un equipament només per als veïns. Finalment, penseu quants espais públics hi ha perquè els estudiants de música estudiïn. Ells no poden anar a la biblioteca, com la resta d’estudiants.
Ens preguntem quan es va vendre exactament l’edifici de la Sala Granados, i qui el va comprar. El més important, però, és quin ús s’hi donarà. Si bé la finca s’ha de dedicar a equipaments, la casa no està protegida perquè no té valor arquitectònic, no és tan afortunada com d’altres veïnes del mateix carrer. Això vol dir que demà mateix es podria enderrocar. I llavors ja no hi hauria res a fer. S’hauria perdut, definitivament, la Sala Granados.

Read Full Post »

El cuc de plàstic 

http://www.elpuntavui.cat


MANUEL CUYÁS 

“Si l’ha de destruir tot, no deixarà res sencer i ens picaràS’ha descobert un cuc sorgit de la cera que es menja i destrueix el plàstic. “La natura diligent ens procura una bèstia per a cada molèstia.” Joan Oliver ho deia amb una altra intenció i amb ira irònica, perquè es referia al mosquit, però els clàssics sempre són adaptables a situacions diverses. Un cuc ens eliminarà la molèstia del plàstic. Sempre ens hem de refiar de la feina destructora i també recicladora dels cucs, i ara no cal que ens posem desagradables pensant en el banquet dels cementiris evocat per Shakespeare, un altre immortal. Diuen que no és ben bé un cuc sinó una arna. Abans les arnes es menjaven a l’estiu els abrics de l’hivern, i a les cases es corria a omplir els armaris amb unes boles blanques desinfectants que semblaven anissos. Ara no sento parlar mai d’aquella arna. Potser Zara, que ens fa canviar el fons d’armari cada temporada, ha contribuït a l’extermini. O és que els vestits no es confeccionen amb llana…
Tant prestigi com havia tingut el plàstic. Entre altres utilitats, havia de salvar els boscos perquè les taules i les cadires i el paper d’embolicar serien fets de la seva matèria artificiosa. Els boscos han acabat saturats fins a la punta de l’Everest de plàstics nocius i recalcitrants, i ara recordo haver vist llençat en un bosc d’avets un avet de plàstic d’un Nadal passat. Mires, i sempre vola un plàstic. Entres a mar, i has d’enretirar un plàstic. S’haurà de fer una gran repoblació de cucs plasticides. Ja saben nedar i submergir-se a pulmó?
A col·legi ens havien explicat que el cos humà i gairebé tot el món tangible tenen un tant per cent escandalós d’aigua. Després hem après que tot és plàstic i que no et pots refiar ni del nom tradicional de les coses: la fusta, les llaunes, les pells, la roba, el vidre, el vímet, l’acer de la carrosseria dels cotxes, l’or olímpic… Un dia, el pollastre, les hamburgueses, els congelats i el suc de taronja van començar a fer gust de plàstic. Hem deglutit molt de plàstic però la nostra ingesta no val: haurem de confiar en la voracitat dels cucs per eliminar-lo. Cada dia comprovem que hi ha un animal inferior sense cervell més eficaç que nosaltres.
Som el que mengem, i en conseqüència tenim un component plàstic. Els cucs o les arnes de la cera ens picaran perquè ens trobaran apetitosos? Respectaran el mobiliari, o faran com feien els corcs amb la fusta? Els haurem d’espantar del donut i el yatekomo? Deixaran res dret i sencer? Una altra cosa: si ells, per llei nutricional, també seran el que hauran menjat, no ens trobarem després de tan llarg i abundant festí amb arnes o cucs de constitució plàstica? Es devoraran entre ells o haurem d’esperar que la natura diligent ens procuri la bèstia per a la nova molèstia?

Read Full Post »

Catalunya Cristiana?


http://www.ara.cat

La societat catalana segueix sent culturalment cristiana, i més en concret catòlica: un 52% de la població se’n declara. Des del punt de vista religiós, en canvi, la cosa ja no és tan evident. Dels que s’adscriuen dins el catolicisme, els practicants són minoria (32%) davant dels no practicants (68%), i dins d’aquest últim grup, encara que sembli contradictori, fins i tot n’hi ha que afirmen que no creuen en Déu. Els temples i ritus catòlics ja només s’omplen i se segueixen en dates puntuals, com Setmana Santa i Nadal, i més pel gust per la tradició que no per una adhesió profunda i coherent. Es tracta d’un fenomen que a Catalunya ve de lluny, però que progressivament ha anat a més: la secularització, un procés general a Europa, aquí ha avançat amb més força, molta més que en altres països de tradició catòlica, com Espanya (incloent-hi el País Valencià i les Illes) o Itàlia, però també que en països de tradició protestant. La suma d’ateus (18,2%) i agnòstics (12%) conforma un gruix important de població.
En efecte, el grau de religiositat a Catalunya està força per sota de la mitjana europea. I tanmateix, l’Església catòlica segueix tenint aquí una influència i un rol social molt rellevants, sigui a través de l’educació, de l’acció social, dels mitjans de comunicació o de la preeminència que li dona l’Estat. Una altra cosa és la seva connexió real amb la gent, incloent-hi bona part dels catòlics: la manca de renovació del seu discurs, especialment en temes de moral sexual (contracepció, avortament, homosexualitat, etc.) o d’igualtat de gènere (rol de les dones dins l’Església), l’han allunyat progressivament de la realitat. Un allunyament que també té arrels històriques en l’anticlericalisme popular com a rèplica al rol polític i econòmic exercit per la jerarquia eclesiàstica durant bona part dels segles XIX i XX. Fins i tot avui hi ha gestos incomprensibles en un estat aconfessional, com el d’imposar les banderes a mig pal a les casernes durant la Pasqua.
En paral·lel a aquesta desconnexió, en les últimes dècades s’ha produït la normalització d’altres religions, especialment l’islam, la majoritària (7,3%) entre les minoritàries, incloent-hi budisme, judaisme i un gran nombre de confessions cristianes. Així doncs, alhora que ha seguit avançant la secularització, Catalunya s’ha fet més plural, i tant de bo més tolerant, des del punt de vista de la religiositat i l’espiritualitat.

Read Full Post »

wwww.cerdanyolainforma.com

L’alcalde de Cerdanyola, Carles Escolà, no ha superat la confiança vinculada a l’aprovació inicial del pressupost del 2017. Ara l’oposició té 30 dies per presentar una moció de censura.
El Govern s’ha sotmès a una qüestió de confiança vinculada a l’aprovació del pressupost d’enguany, una qüestió de confiança plantejada per decisió del Govern que, després de no haver aprovat els pressupostos. Carles Escolà podria haver optat per continuar governant amb uns pressupostos prorrogats, però va decidir fer un pas endavant i va optar per l’opció més valenta: sotmetre el document a una qüestió de confiança, mostrant que el govern d’Escolà prioritza els interessos de ciutat per sobre dels interessos de partit.

La qüestió de confiança va ser convocada per l’alcalde després que el plenari rebutgés un pressupost que apostava clarament per ajudar a les persones que més ho necessiten, augmentant en un 35% les partides de caràcter social, invertir en la millora dels barris de la ciutat abandonats durant anys i en els equipaments públics, un document que fugia de les inversions milionàries que ens tenien acostumats els anteriors governs per fer grans inauguracions. El pressupost, malgrat haver incorporat 97 de les 133 propostes de tots els partits (menys del PSC, que no va aportar cap proposta), va estar rebutjat per la majoria plenària.
Escolà donava pas a les intervencions dels portaveus recordant que la votació “clarificarà qui està a favor del canvi i del sacrifici pel bé comú i qui està a favor que tot continuï com sempre, prioritzant els interessos de partit”
El difícil camí de Compromís
El maig del 2015 la ciutadania de Cerdanyola va votar un plenari fragmentat en diversos partits que obligava a realitzar pactes de, com a mínim, tres formacions per governar. Compromís va entomar el repte de presentar-se a una investidura amb el suport dels vots de CiU, ERC i ICV-EUiA. Des de llavors fins ara, Compromís ha tingut un camí ple d’obstacles, tant dels partits que no li van donar la investidura com de CiU i ERC. Escolà afirma que no tots els partits que van signar l’acord programàtic es creien el canvi.
Durant aquest temps, tant l’oposició com els partits que van formar part del govern s’han dedicat, segons l’alcalde, “a no deixar-nos governar i desestabilitzar l’acció de govern”. Per una banda, el PSC s’ha dedicat a bloquejar l’acció de govern i a “crispar sense fer propostes des del primer dia, perquè no accepta ni que governem nosaltres ni que no governin ells”, deia Escolà. Respecte a ERC, l’alcalde se sent enganyat “va votar la nostra investidura atrapat en el discurs de canvi que havien fet, però mai s’ho van creure i van posar traves al govern”, de fet, segons l’alcalde, el grup d’Helena Solà va bloquejar l’Ajuntament quan formava part del Govern.
Aquest acord amb forces de la dreta va portar a Compromís a grans contradiccions que han provocat, durant aquest temps, que “molta gent propera a nosaltres” no comprengués la línia política del Govern, però, segons afirmava Escolà “era imprescindible fer un gran sacrifici personal”, sabent que “no podíem fer tot allò que ens agradaria fer”.
Jordi Miró (regidor no adscrit): “és difícil recompondre els ponts trencats”.
Jordi Miró va lamentar que, després de 22 mesos de mandat, “continuem a la casella de sortida”, una casella de sortida que el regidor considera que té pitjor condicions que la partida iniciada en juny del 2015 perquè “s’han trencat ponts, i recompondre aquests ponts avui és més complicat que al principi, la situació no és massa esperançadora”.

Miró feia una crida a consensos “difícils per absolutament necessaris”, i demanava a Escolà un esforç d’obertura, alhora que demanava el nomenament d’una gerència consensuada que dirigeixi l’Ajuntament d’acord a les prioritats polítiques que s’estableixin al ple.
Maria Reina (ICV-EUiA): “continua apostant per l’acord programàtic”.
Maria Reina lamentava la inestabilitat política del mandat, alhora que continuava apostant pel consens “perquè la nostra ciutat avanci i resolgui els principals problemes que tenim”. Reina recordava que el seu grup mantenia l’acord programàtic, tal com ho ha fet des del minut zero. La portaveu d’ICV-EUiA feia una crida a l’acord polític, amb “compromisos i confiances mútues per aconseguir un acord de ciutat”.
Josep Grau (CiU): “l’alcalde hauria de dimitir”.
Grau mostrava la manca de confiança en un govern que té una actitud reciproca cap al seu grup, ja que, amb l’argument de la deslleialtat, l’Alcalde va expulsar del Govern a CiU en setembre del 2016, en ple debat pel crematori. Grau recorda a Escolà que “ho ha tingut tot a les seves mans per aconseguir els seus objectius i ha estat incapaç d’aconseguir el que volia”, alhora que demanava la seva dimissió.
A l’hora de preparar la possible moció de censura, Grau ha anunciat que el seu grup tindrà dos objectius prioritaris i amb la mateixa importància: la ciutat de Cerdanyola i el Referèndum de Catalunya.
Manuel Buenaño (PP): “els pressupostos podrien haver estat aprovats fa mesos”.
Buenaño va criticar a Carles Escolà per no haver presentat els pressupostos quan eren majoria plenària, “si vostès haguessin tractat bé als seus socis de Govern els pressupostos portarien mesos aprovats i no estaríem en un ple històric en què per primera vegada en Cerdanyola un alcalde es sotmet a una qüestió de confiança”.
Buenaño criticava que el Govern continuava sense resoldre els grans problemes de ciutat: Cerdanyola Aparca, Centre Direccional, Bosc Tancat, segona fase del Riu Sec, manteniment de l’espai públic o la neteja viària. També afegia que no havia posat solució als abocadors i recordava “que això sí que ho hagués pogut solucionar si hagués volgut”.
Pau Ortolà (C’s): “un govern sense rumb”.
Ortolà també posava èmfasi en l’estabilitat política del mandat, un mandat que, tal com explicava, havia comptat amb quatre governs, uns pressupostos prorrogats i cap pla d’inversions ni pla estratègic de ciutat. Segons Ortolà, Compromís tenia altres prioritats, com l’Associació de Municipis per la Independència o la imatge i autopromoció del Govern. El portaveu de C’s valora positivament aquesta qüestió de confiança, “fruit de la manca de rumb del Govern”.
Helena Solà (ERC): “un govern sense diàleg ni transparència”.
Helena Solà va ser la més crítica de l’oposició i va denunciar la manca de diàleg i transparència de Compromís amb la resta de partits del plenari. Segons la portaveu d’ERC, Compromís “actuava al marge dels seus socis de Govern”, un govern que es va acabar de trencar quan va esclatar el “cas Aparca”, un cas que va portar a ERC a entregar l’informe de secretaria a fiscalia, mentre que Compromís va trigar cinc setmanes i ho va fer a la Ciutat de la Justícia “fent-se una foto” injustificada, doncs els informes entregats van ser remesos als jutjats de Cerdanyola. Solà també criticava “l’ús tendenciós i amb greus omissions de la revista municipal “Riu Sec”.
Quant als pressupostos, la portaveu d’ERC denunciava que, malgrat que Compromís deia que havia acceptat moltes de les propostes presentades, aquestes propostes no es veien incorporades dins del document, “no ens han dit en quina partida estan incorporades, perque no hi són, fets i no paraules”.
Contxi Haro (Compromís): “estem aquí per la por que tenen alguns de renovar les institucions”.
La portaveu de Compromís va atacar a ERC en aquesta “guerra particular” entre els dos partits que es va generar a la sessió. Haro, tal com va dir l’alcalde a l’inici del ple, va denunciar que ERC s’havia dedicat “a bloquejar sistemàticament l’acció de govern, primer abans d’entrar al govern i després entrant-hi per torpedinar-lo”. Haro lamentava que “als regidors d’ERC no els interessa la ciutat, només l’interessa l’Ajuntament”, i “tenen una actitud que recull el pitjor de la vella política: supèrbia i ambició (…) amb aspiracions partidistes i personals”.
Respecte a l’estat d’inestabilitat del Govern, Haro deia que això és degut al que representa Compromís, “per la por que tenen alguns de renovar les institucions, d’encetar uns camins que trenquin amb el règim on tan còmodes han estat durant anys”.
Victor Francos (PSC): “l’alcalde va tenir l’oportunitat i no la va saber gestionar”.
Francos va començar el seu discurs ironitzant si “la nova política és donar instruccions perquè retirin banderes del públic” – en referència a una petita bandera antifeixista que es va desplegar-. El portaveu del PSC va dir que Escolà havia tingut tres opcions: dimissió, moció de confiança o ampliació del Govern, però l’alcalde “va tenir la seva oportunitat, que no va sabre-la gestionar”.
Francos criticava la gestió d’Escolà “alguna cosa haurà fet mal vostè (…) quan CiU li ha perdut la confiança, ERC també i, de dijous fins avui, fins i tot el Miró ha canviat el vot”.
Següent estació: moció de censura
Després de no haver superat la qüestió de confiança, el Govern de Carles Escolà haurà d’esperar 30 dies on l’oposició tindrà l’opció de formar un nou govern. Aquesta possibilitat la veu molt difícil l’alcalde, que deia que “l’oposició a la meva persona és una cosa que uneix, hauran de saber si vostès són capaços d’unir-se en positiu (…) i posar-vos d’acord en una proposta, un candidat, Cerdanyola Aparca, Guiera, Centre Direccional, Universitat Autònoma, Crematori o Referèndum de Catalunya”. Totes aquestes “pedres a les sabates”, tal com deia Escolà, dificultaran un possible pacte per tirar endavant la moció de censura.

Read Full Post »


http://www.elnacionat.cat

Enric Vila

Joan B. Culla em cita a dos quarts de deu del matí a la pastisseria Mauri i, quan hi arribo -amb 10 minuts de retard-, ja me’l trobo assegut llegint el diari amb el suc de taronja sobre la taula. Porta un pullover violeta la mar de jovenívol, que fa conjunt amb la camisa i la corbata i que ressalta el seu aire d’estudiant etern conservat pel formol de la disciplina i la curiositat.
Culla va signar el primer contracte universitari ara farà 40 anys, el setembre de 1977. Sempre m’ha semblat que les seves virtuts s’haurien desenvolupat millor si, dins del gremi, hagués trobat més competència. Ja sé que és grotesc, però la seva formalitat de vegades em recorda, per contrast, els impactants pèls de les aixelles de les noies que hi havia a la Facultat d’Història i el mal gust dels professors que vaig tenir, quan hi estudiava.

Amb menys comunisme i més respecte per l’estil i la bellesa, el debat historiogràfic hauria assolit cims més elevats i Culla no hauria quedat tan sol i sobredimensionat, i també tan vulnerable a la caricatura -una mica com li va passar a Josep Pla en la literatura catalana, per motius més justificables. Culla ha sigut un dels pocs historiadors locals que he pogut llegir i un dels columnistes del país més influents de les darreres dècades.
La primera persona que li va dir que escrivia bé va ser Josep Termes, el seu director de tesi. “D’entrada –explica– em va deixar clar que la tesi era cosa meva, posició que em va semblar perfecta perquè la tesi és un procés d’autoaprenentatge. Quedàvem a l’Ateneu cada tres mesos i, quan es va llegir els 100 primers folis, recordo que, en comptes d’anar directament al contingut, va començar preguntant, sorprès, on havia après a escriure tan bé. Això, esclar, també em va sorprendre a mi”.
Potser perquè tenia la vivor de les persones intel·ligents d’extracció baixa, Termes era un bon creador d’idees en brut i de seguida va veure que, en aquest país, prendre’s la feina massa a la valenta no només no l’ajudaria sinó que li aniria en contra; sabia bé què preguntava. Quan estudiava Història, jo mateix vaig arribar a entregar treballs amb pàgines senceres sense cap paràgraf. Si no hagués sigut pel periodisme encara escriuria com un animal. 

–Podria ser –li pregunto– que el poc interès que els historiadors han tingut per la prosa tingui a veure amb la por que el passat fa en aquest país d’ençà de la Guerra Civil? Vull dir que, com millor escrius, més definit queda el pensament i més problemes tens, oi?

–És veritat que si escrius de forma confusa el pensament queda dissolt en una obscuritat amorfa. Però també es podria plantejar al revés: quan saps què vols dir la prosa surt clara. Jo sempre he escrit el que he pensat. 
Culla va fer la tesi sobre el Lerrouxisme. Llavors la tesi no era un “tràmit burocràtic”, sinó una “empresa intel·lectual”. No hi havia penalitzacions com ara, per incomplir terminis, i li va portar set o vuit anys de feina. “Cada cas concret demana un temps de preparació i de cocció i, quan una tesi és bona, ningú no pregunta quants anys ha costat acabar-la”.

Culla està “furiosament” en contra de les tesis curtes. Una tesi de menys de 400 pàgines, em diu removent-se a la cadira, no és una tesi. Recorda que algun company li va dir que havia sigut enze de no aprofitar les 150 pàgines de la tesina per acabar el doctorat més ràpid. Però diu que ara la burocratització de la universitat comença a angoixar-lo perquè fa del pragmatisme quasi una necessitat.
“Amb la pèrdua de les assignatures anuals, que et permetien avaluar els estudiants amb tres exàmens i un parell de treballs, tot s’ha degradat. Si ara tragués de les carpetes que tinc a casa, ben guardades, els exàmens de fa trenta anys la majoria dels meus alumnes suspendrien”. De vegades els estudiants se li queixen de la densitat de la matèria; ell se’ls mira de reüll i els recomana que vagin a veure els seus amics de ciències i preguntin quins temaris han d’aprendre.
–Per què donem per descomptat que les humanitats han de ser més faciletes? Ningú no s’ha plantejat resoldre-ho?
–Se’n parla entre els professors. Però no recordo cap equip de deganat que ho hagi intentat solucionar. 
Culla és molt treballador i organitzat. Quan coincidíem a les tertúlies em va explicar que des de fa 20 o 30 anys porta un dietari polític, gesta de formigueta que només podem admirar les persones que hem procurat de ser tenaços. No té Twitter i fins fa dos anys ni tan sols tenia Whatsapp al telèfon. Com que em diu que treballa el 80 per cent dels caps de setmana, li pregunto, recordant un dia que va venir la seva senyora a recollir-lo a can Terribes i em va explicar que tenien un conill a casa.
–I la teva dona no protesta?
–Com que em vaig casar als 37 anys sabia com funciono. M’agrada molt la feina que faig, m’agrada treballar.
JOAN C CULLA – SergiAlc
Fins ara Culla ha publicat una dotzena llarga de llibres –volums col·lectius a banda–. El darrer, El Tsunami, analitza els orígens de la sotragada que ha patit el sistema de partits català. Culla té una concepció del coneixement molt materialista, que no dóna el més mínim valor a la imaginació, tan estimada en la tradició anglesa. Això fa que el seu discurs tendeixi a afavorir unes determinades dinàmiques polítiques i que, finalment, tot li sembli sempre “una mica més complex”.
Segons el seu llibre, l’origen de la crisi política catalana i espanyola no s’ha d’anar a buscar només en el procés independentista. Culla parla de la crisi econòmica, de la corrupció i de “la fatiga de materials del sistema de partits.” Tot i així, reconeix que tots els daltabaixos que ha patit l’Estat en l’època moderna han tingut com a epicentre Barcelona, “inclosa la dictadura de Primo de Rivera”.
Una cosa que no m’encaixa és que digui que l’independentisme ha sigut minoritari fins fa quatre dies, però més tard afegeixi: “Després del 14 d’abril, Alfons XIII se’n va anar perquè a Madrid li van dir: o marxes tu o marxa Catalunya”. Una altra cosa que em crida l’atenció és que insisteixi que l’autodeterminació no era un tema central en els anys 30.
Ara trobo un article de Sàpiens que explica: “L’articulat de l’Estatut de Núria era ambiciós i defensava ‘el dret que té Catalunya, com a poble, a l’autodeterminació'”. Buscant a Google veig que el text entre cometes pertany al preàmbul retallat per les corts espanyoles. En el pdf que he enllaçat s’hi veuen els articles suprimits, com el número dos que diu que “el poder de Catalunya emana del poble i el representa la Generalitat”, o el quatre, que parla “d’agregar territoris” per “plebiscit”.
Tot plegat em recorda que les interpretacions literals de la història poden caure en els mateixos presentismes que les imaginatives, sobretot en un país que té els papers tan dispersats. I també que el coneixement consisteix a descartar dades, perquè, com deia Paul Valéry, buscar moltes raons sovint és una excusa per no afrontar la principal (que de choses il faut ignorer pour agir). 
M’hauria agradat molt discutir d’això amb Culla, però com que ens interromp un senyor amb un casc que se l’ha de portar en moto no sé on, mentre recollim li faig l’última pregunta.
–En tot cas, per primera vegada hi ha la possibilitat de resoldre el conflicte amb Espanya per via democràtica, oi?
–Encara està per veure –diu posant aquella cara dels catalans nascuts en temps de Franco que recita: “ja saps que els espanyols són uns bèsties”–. Si es produeix una derrota democràtica dels partits independentistes –afegeix– serà la primera vegada que una crisi d’Estat amb Catalunya no es resol a bufetades.
–I si guanya l’independentisme?
–La crisi espanyola serà tan fonda que riu-te’n del trauma del 98. 
Els traumes –penso, mentre pago– sovint són el fruit de prejudicis que demanen una revisió a crits. La qüestió, esclar, és que no sempre hi ha prou força, i que la força és l’essència de la realitat –encara que no ens agradi reconèixer-ho, perquè resulta un pèl pertorbador.

Read Full Post »


http://www.elnacional.cat

Albert Acín
La majoria de lectors de dos dels principals diaris de Catalunya, La Vanguardia i El Periódico de Catalunya, estan a favor del referèndum unilateral d’independència (RUI). És el que es desprèn de les dades de l’últim baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO), que han estat analitzades per El Nacional. L’audiència d’aquestes dues capçaleres no només dona un suport majoritari al referèndum -encara que aquest sigui sense l’acord amb l’Estat-, sinó que també donaria un ‘sí’ contundent en el supòsit que la Generalitat convoqués el plebiscit.
A favor del RUI

Aquest diari ha creuat i analitzat les dades procedents del baròmetre, que per primera vegada preguntava pel vot en una consulta de la Generalitat, i ha constatat que tant el lector de La Vanguardia com d’El Periódico de Catalunya dona suport majoritàriament al RUI: fins a un 56,5% de l’audiència de la capçalera de Godó i un 53,4% en el cas del rotatiu de Zeta. Però això no és tot: si se sumen també aquells que donen suport a un referèndum sempre que sigui acordat amb l’Estat, la consulta guanya adeptes fins a convèncer vuit de cada deu lectors de les esmentades capçaleres. Aquestes dades contradiuen la línia editorial de tots dos diaris, que no aposten precisament per la independència.
El suport a la independència: un 56,5% de l’audiència de La Vanguardia i un 53,4% en el cas d’El Periódico

Si es distingeixen els resultats segons les edicions, en català i en castellà, es poden apreciar diferències importants. Les persones que prefereixen La Vanguardia o El Periódico en català opten clarament per la consulta unilateral, mentre que els que llegeixen la versió en castellà prefereixen les dues vies: el RUI i també el referèndum acordat.
Per a entendre aquesta dada és vital tenir en compte que, segons el CEO, el 58% dels lectors de La Vanguardia trien la versió en català i el 42%, en castellà. Per la seva banda, en el cas d’El Periódico, el 45,9% tria l’edició en català i el 54,1% en castellà.​
En el cas dels lectors catalans d’El País i El Mundo, malgrat que el RUI perd força, l’opció de votar continua sent majoritària. Set de cada deu lectors del diari de Prisa a Catalunya (72%) i sis de cada deu del d’Unidad Editorial (58,3%) donen suport al referèndum. No obstant això, cal esmentar que l’opció preferida per l’audiència d’El País és el referèndum acordat amb el Govern central, mentre que en el cas d’El Mundo és no votar sota cap circumstància.

Read Full Post »


Per MÓNTERRASSA

Detinguts 18 membres d’un grup que es desplaçava en transport públic per robar en domicilis | MOSSOS

 Agents de la Policia de la Generalitat–Mossos d’Esquadra de la Divisió d’Investigació Criminal adscrits a l’Àrea d’Investigació Criminal de la Regió Policial Metropolitana de Barcelona i la Unitat d’Investigació de la comissaria de Sant Martí, conjuntament amb el Grup 11 de la Brigada Provincial de la Policia Nacional, han detingut 18 membres d’una organització criminal especialitzada en realitzar robatoris amb força en domicilis de Catalunya.

 La investigació es va iniciar l’octubre del 2016 quan els agents van tenir constància d’un robatori amb força perpetrat a Terrassa per tres persones. Els policies des d’un primer moment van poder identificar els autors del fet com a integrants d’un grup d’origen georgià ubicat al districte de Sant Martí de Barcelona, especialitzat en els robatoris a domicilis.

 En la fase inicial de les indagacions els mossos van constatar que aquest grup de lladres s’havia separat per formar altres grups amb persones reclutades en organitzacions que s’havien desfet, tant a Catalunya com a diverses ciutats de l’Estat espanyol, europees o que havien vingut directament des de Geòrgia per integrar-se a l’activitat delictiva de l’organització criminal. El seu àmbit d’actuació delictiva es situava dins l’àrea metropolitana de Barcelona, el Vallès Occidental, el Baix Llobregat i a la ciutat de Madrid.

 Tot i la formació de noves bateries els principals investigats tenien habitualment contacte entre ells i s’intercanviaven tant els integrants del grup com les eines per consumar els robatoris amb la finalitat d’optimitzar els seus recursos.

 Durant la investigació els agents van saber que l’organització havia enviat un grup a Madrid, localitat on ja havien dut a terme diversos robatoris. Per aquest motiu es va crear un equip de treball conjunt amb agents de la Policia Nacional de la Brigada Provincial de Madrid. La primera setmana de febrer una patrulla d’aquest cos va avortar un robatori in fraganti dels investigats. Aquesta actuació va comportar la detenció de quatre persones que van ingressar posteriorment al CIE de la capital espanyola.

 Estructura i funcions dins l’organització criminal

 Els rols i les funcions dels membres de l’organització estaven perfectament definits. Hi havia un grup de persones que tenien la tasca de realitzar les visites prèvies als possibles objectius que havien d’assaltar posteriorment. En dies anteriors al robatori s’hi desplaçaven i en feien un estudi detallat: tipus de porta d’accés a la finca, nombre de veïns a l’escala, situació de les portes a cadascuna de les plantes a més del tipus de porta i marca dels panys. A partir de l’exhaustiva anàlisi realitzada ja estaven en disposició de col·locar els marcadors en funció del grau de vulnerabilitat de cada habitatge.  

 Un altre grup es dedicava a la vigilància i control de la zona seleccionada. El dia del robatori es desplaçaven al lloc triat i part dels lladres es quedaven a l’exterior per dur a terme la vigilància mentre uns altres entraven a l’edifici per comprovar la finca i, a partir de la informació dels marcadors, saber quins pisos estaven buits.

 Un cop comprovat l’interior de l’escala l’especialista en l’obertura entrava en acció i forçava la porta amb algun dels mètodes habituals utilitzats en els robatoris amb força en funció del seu nivell de vulnerabilitat: radiografia, bec de lloro, bumping o amb l’ús de rossinyols.

 Aleshores era el torn dels autors materials del robatori. Un cop facilitat l’accés l’encarregat de l’obertura deixava pas a les persones que consumaven el robatori.

 Una altra de les característiques de l’organització criminal investigada és que les diferents bateries es desplaçaven als llocs gairebé sempre en transport públic. Entre setmana anaven en tren fins a poblacions de l’entorn de l’àrea metropolitana – especialment a Terrassa i Sabadell- i el cap de setmana en metro en el cas dels robatoris a la ciutat de Barcelona.

 El 27 de febrer es va dur a terme un dispositiu per desmantellar els quatre grups ubicats a l’àrea metropolitana i es van realitzar vuit entrades i perquisició, sis a Barcelona, una a l’Hospitalet de Llobregat i una altra a Sant Adrià del Besòs.

 Als arrestats se’ls atribueixen 46 robatoris amb força a domicili: un a Cornellà, dos a Badalona, onze a Barcelona, tres a Madrid, tretze a Sabadell, quinze a Terrassa i un a Vic.

 L’operatiu va permetre arrestar un total de disset persones de nacionalitat georgiana, set a Barcelona, quatre a Sabadell, dos a l’Hospitalet de Llobregat i quatre que ja estaven ingressades al CIE de Madrid. A més, es van recuperar diverses joies, aparells electrònics de valor elevat, eines i material per forçar tot tipus de portes, càmeres per detectar moviment, diversos equips electrònics de seguiments, un dron i productes químics per a la comprovació de la puresa de les joies.

 En una segona fase del dispositiu el dia 21 de març es va detenir una persona d’origen armeni a qui el grup venia gran part dels objectes obtinguts en els robatoris.

 Els arrestats van passar a disposició del Jutjat d’Instrucció número 12 de Barcelona que va decretar l’ingrés a presó de setze dels detinguts, entre ells el receptador, i el reingrés al CIE de Madrid d’un altre.

Read Full Post »