Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for Octubre de 2015

  
El Gobierno y los centros de poder han entrado en pánico ante la posibilidad de que Jordi Pujol haga uso de los dossiers que guarda si los miembros del Clan Pujol pisan la cárcel. El ex president de la Generalitat dispuso de un servicio de inteligencia conocido como los “Pata Negra” formado por ex agentes del entonces CESID que elaboraron informes durante años sobre las redes de corrupción, escándalos y sus ramificaciones en todo el Estado español. La filtración de los dossiers haría tambalearse la democracia.
El ex molt honorable, Jordi Pujol, ya hizo un amago durante su comparecencia en el Parlament catalán, el 25 de septiembre de 2014, cuando al ser interpelado sobre el origen de su fortuna que atribuía a la herencia de su padre, y ante las dudas de algunos diputados, manifestó que si ponía en marcha el ventilador se iba a armar gorda.

Lo que pocos conocen, pero si el Gobierno Rajoy, la oposición y los centros de poder, es que tras el escándalo de Banca Catalana, Pujol lo tuvo claro. Logró que los miembros del tribunal que le juzgaba fueran convenientemente tocados. Sorprendentemente salió absuelto.
El Gobierno de Felipe González había ordenado a los fiscales que dejaran en paz al molt honorable. Y ahora que uno de los fiscales, Villarejo, no tiene inconveniente en airear la orden que le dieron, debemos recordar el párrafo de Salvador Sostres en “El Mundo” contando cómo se enterró el caso Banca Catalana: 
“Piqué Vidal hizo una lista de los 41 magistrados de la Audiencia de Barcelona que tenían que decidir si procesaban o no a Pujol y visitó uno a uno a los que calculaba que estaban más dispuestos a dejarse convencer. Y a cada uno de ellos les hizo una oferta que no pudieron rechazar”.
Jordi Pujol salió libre del caso de Banca Catalana después de que fueran visitados los 41 magistrados de la Audiencia de Barcelona

“No una oferta genérica -prosigue Sostres- sino perfectamente personalizada: ayudas al hijo yonqui, el puesto de trabajo de la esposa con problemas, cantidades económicas para las situaciones desesperadas, etcétera. Todo ello, naturalmente, con cargo al erario público. Un día antes de la votación, en 1986, Piqué Vidal estuvo en condiciones de anunciarle a Pujol: ‘Presidente, ganaréis por 33 a 8’, que fue exactamente el resultado de la votación del día siguiente”.
Se investigó las debilidades de los magistrados
Por supuesto que para llegar a cambiar la voluntad de 33 jueces hubo una minuciosa labor de inteligencia que investigó las debilidades de cada uno de los magistrados.
A partir de esa experiencia y para extender el control a jueces, fiscales, políticos, empresarios y otras personalidades, desde la Generalidad Pujol montó un servicio secreto de agentes conocidos como los “Pata Negra”.
Algunos de ellos eran agentes de la “antena” (oficina) del Centro Superior de Información de la Defensa (CESID) en Barcelona, que en su momento fueron utilizados por el ministro de Defensa Eduardo Serra para investigar las andanzas de Javier de la Rosa, entre otras misiones impropias.

CiU exigió desmontar la “Antena” del CESID para apoyar la investidura de Aznar en 1996
Parte de los agentes pasaron al servicio de Pujol cuando se desmontó la “antena” del CESID en Cataluña, una de las exigencias de CiU para apoyar la investidura de José María Aznar en 1996 tras ganarle las elecciones a Felipe González, pero sin mayoría absoluta.
En estos días la sociedad española comprueba como el escándalo Pujol es tratado con algodones por jueces, fiscales y el propio Gobierno que no se atreve a que el ex-molt honorable pase la pena del telediario.
Orden de no detener al Clan Pujol
En el despliegue policial del pasado martes los doscientos agentes que intervinieron en los registros de las viviendas y oficinas del Clan Pujol en Barcelona debían tener sumo cuidado. Habían recibido órdenes taxativas de no realizar ninguna detención, fueran cuales fueran los resultados de los registros.
Incluso cuando acudieron al domicilio del matrimonio Pujol-Ferrusola donde se encontraba convaleciente de una operación quirúrgica en el hombro el hijo mayor, las indicaciones eran muy precisas: sólo debían acceder a la habitación de Jordi junior. No podían buscar pruebas en otras dependencias de la vivienda.
La explicación es sencilla: el Gobierno tiene miedo de enfadar a Jordi Pujol y que empiece a tirar de los dossiers elaborados por los “Pata Negra” y salgan a relucir decenas y decenas de escándalos.

Los dossiers tratan de redes de corrupción y escándalos con ramificaciones en todo el estado Español que harían tambalearse la democracia

Parece que las visitas de Artur Mas a don Jordi guardan relación con la estrategia sobre dichos dossiers que, aseguran fuentes conocedoras de los mismos, recogen pormenorizadas informaciones sobre las redes de corrupción, escándalos y sus ramificaciones en todo el Estado español. Dossiers que, de hacerse públicos, harían tambalearse la democracia.
La información es poder
Se confirma, una vez más, que la información es poder. Si Soraya Sáenz de Santamaría es tan poderosa, intocable por los Medios escritos y respetada por la clase política, se debe a la información que el servicio secreto, que todo lo escucha y todo lo ve, le ha proporcionado en estos cuatro años que lleva como jefa de los espías.
Ni el propio presidente Rajoy se atreve a ningunearla, sabedor de que en cualquier momento pueden indicar a sus fieles de la prensa que empiecen a filtrar capítulos del famoso Informe Pelícano, del que MIL21 dio a conocer su existencia.
Pujol lleva más de treinta años acumulando informes, muchos de infarto y sorprendentes. De ahí el pánico del poder a que se mosquee y ponga en marcha el ventilador para salvar al clan de la cárcel.

Artículo de Joaquin Abad

http://www.mil21.es

Read Full Post »

Feu cas d’Aznar29 OCTUBRE 2015

  
Hi ha una curiosa teoria que es difon un dia sí i l’altre també segons la qual el creixement del sobiranisme i el procés català tenen com a motor i causa principal el desig de posar una cortina de fum per ocultar els casos de real o presumpta corrupció que afecten polítics i entorns nacionalistes, especialment a Convergència. Aquesta teoria té la seva versió sofisticada, sens dubte molt més conspirativa: els dirigents de CDC, amb Mas al capdavant, han ideat tot el que està passant avui a Catalunya per evitar ser jutjats per tribunals espanyols per l’anomenat 3%, ja que també s’afirma que en un eventual Estat català aquesta qüestió quedaria eternament sota les catifes i ningú no demanaria comptes de res. Cal afegir que, abans que la federació CiU posés punt final a la seva existència, aquestes curioses raons incloïen automàticament el partit de Duran Lleida, cosa que va cessar miraculosament des que els democristians van despenjar-se del procés.
Desconec si aquesta faula és fruit de la ignorància sobre la realitat catalana, d’un intent deliberat d’ocultar els greuges reals que han donat ales al moviment sobiranista o d’una barreja de tot plegat. Sigui com sigui, la teoria de la cortina de fum no suporta el mínim contrast amb les dades, amb la seqüència de fets i amb el sentit comú. Si aquesta peregrina explicació del que s’ha esdevingut des del 2010 fos certa, significaria que Artur Mas, per desviar l’atenció dels problemes del seu partit, hauria muntat un desafiament de dimensions històriques amb el concurs d’altres partits i organitzacions socials, a més de milers de ciutadans captivats per una mena de flautista d’Hamelin amb estelada. Seria una cosa mai vista. Però sabem perfectament que els esdeveniments no han succeït d’aquesta manera.
Anem als fets. Sabem que el Partit Popular va fer una campanya ferotge a tot Espanya contra l’Estatut català del 2006, explotant el discurs anticatalanista per competir electoralment amb el PSOE. Sabem que un Tribunal Constitucional fortament partidista va buidar i va retallar un Estatut aprovat per les Corts espanyoles i votat, després, en referèndum. Sabem que l’Administració central va postergar, va congelar i va desatendre diverses inver­sions a Catalunya, extrem que va ser denunciat per actors socials tan poc sospitosos de secessionisme com Foment del Treball i altres patronals. Sabem que Rajoy es va negar a explorar la possibilitat de parlar amb Mas d’un nou model de finançament. I sabem que el Govern popular, els socialistes, les elits econòmiques i uns mitjans de comunicació molt bel·ligerants s’han negat a considerar la possibilitat que la població de Catalunya sigui consultada oficialment sobre la seva relació amb l’Estat espanyol, una cosa que en la societat catalana -en canvi- té un consens proper al 80%.
Sabem tot això i, per si fos poc, podem recórrer a un argument d’autoritat que és indiscutible -suposo- per als qui consideren que cal fer el que sigui per evitar que Catalunya desconnecti de l’Estat. José María Aznar va ser dels pocs polítics espanyols que va anticipar el gir sobiranista de CDC i no ho va fer pensant precisament en la corrupció. Així ho va escriure en un llibre del 2005, Retratos y perfiles: “A mi em preocupava l’evolució del na­cionalisme català. La tardor del 2001, durant una conversa a la Moncloa, Pujol em va plantejar una qüestió sobre els estatuts. Jo vaig aprofitar l’ocasió per plantejar-li l’alternativa: o Pujol participava en el Govern espanyol, o continuava perdent vots a favor de les opcions sobiranistes. No va voler contestar-me, encara que la resposta va arribar pocs mesos després. Era una negativa sense matisos. Estic convençut que va ser un greu error per part seva” (…) Un cop esgotada la política de Pujol i tancat el camí d’una col·laboració més intensa i profunda amb el Govern d’Espanya, només quedava oberta la via del sobiranisme”. Va ser el febrer del 2005 quan el president Maragall va declarar, al Parlament, queCiU tenia “un problema” anomenat 3%.
Qui va ser líder de la dreta espanyola interpreta que l’adopció de la meta independentista per part de CDC neix de l’esgotament d’un model d’intervenció catalanista a Madrid (conegut com a “peix al cove”) que va arribar al seu sostre màxim amb el pacte del Majestic del 1996, subscrit per CiU i el PP solemnement. No obstant això, Aznar s’equivoca en el qui. És obvi que no va ser Pujol el que va orientar el nacionalisme majoritari cap al sobiranisme, va ser el seu successor, Artur Mas. Encara el 2013, Aznar afirmava -al segon volum de les seves memòries- que la mutació convergent era obra del fundador del partit: “En una conversa amb Pujol a la Moncloa l’any 2002 li vaig oferir integrar-se al Govern. Una oferta que vaig fer amb majoria absoluta i sense que existís cap interès de partit en això, sinó per pur sentit d’Estat. La resposta va ser no. ‘A mi -va afegir- el pacte constitucional ja no em val’. Pujol havia decidit trencar amb la Constitució i iniciar una ruta en competència amb l’esquerra que per a CiU seria suïcida: ‘T’equivoques. En una cursa entre radicals sempre guanyen els més radicals’, li vaig dir”. Em sembla que molts haurien de fer cas d’Aznar, que entén millor perquè un 48% de catalans vol avui la independència.
TweetFacebookLinkedIn

CATEGORIES: ARTICLES, POLÍTICA

MITJÀ DE COMUNICACIÓ: LA VANGUARDIA.

Read Full Post »

  
Foto: Carles Escolà Sánchez, alcalde de Cerdanyola del Vallès

Després de realitzar la Consulta Bellaterra Municipi ajustant-nos legalment a la Llei de Consultes, amb el resultat del 94% a favor de que Bellaterra esdevingui municipi. L’Ajuntament no reconeix el dret a decidir del nostre poble i ens proposa que ens senten a negociar un nou Conveni de l’EMD.
Davant d’aquesta situació, el Ple de l’EMD ha aprovat per unanimitat convocar a tots els bellaterrencs el proper dia 9 de Novembre a manifestar-nos a favor del dret a decidir del nostre poble tallant el transit de la carretera amb URNES a primera hora del mati, de 7.30 a 8.30 h.
Properament l’EMD informarà àmpliament sobre la mobilització.
Us hi esperem a tots. Pasa-ho.
Text aprovat per l’EMD
http://media.wix.com/ugd/2b201b_46859a357f7542f4b05718bb1bad9410.pdf

  

Read Full Post »

  
LA VOZ DE IÑAKI:

http://cadenaser.com/ser/2015/10/27/videos/1445931643_588805.html?ssm=14092012-Ser-rs-1-Tw#

Read Full Post »

  
El president del govern espanyol, Mariano Rajoy, ha amenaçat el Parlament de Catalunya de fer servir ‘tots els mecanismes polítics i jurídics’ contra la declaració d’inici del procés cap a la independència que han acordat Junts pel Sí i la CUP i que previsiblement s’aprovarà en un ple extraordinari la setmana vinent. ‘No renunciarem a cap mecanisme jurídic i polític que ens atribueix la constitució i les lleis. No aconseguiran cap dels seus objectius’, ha dit.

Rajoy ha afegit: ‘És un acte de provocació de qui pretén saltar la llei perquè saben que la llei no els avala.’ I ha acabat així: ‘Mentre jo sigui president, Espanya continuarà essent una nació de ciutadans lliures i iguals. Tots estarem sotmesos a la llei i a les resolucions dels tribunals. Teniu davant un govern disposat a fer servir la llei.’
D’una altra banda, Rajoy i Pedro Sánchez, el dirigent del PSOE, han acordat de ‘mantenir una via directa de diàleg’ arran de la resolució presentada per Junts pel Sí i la CUP. Fonts del PSOE han explicat que Sánchez havia trucat al president espanyol i li havia fet una proposta de ‘llei, diàleg i política’.

Read Full Post »

   
 

Read Full Post »

  
Enric Juliana avui a La Vanguardia:

Avui conclou una de les legislatures més doloroses de l’Espanya democràtica. Com a conseqüència de la pitjor crisi financera internacional des del 1929, el segon país més potent del sud d’Europa s’ha vist abocat a un quadre d’estrès desconegut des del final del franquisme.Són quatre les crisis que tenen Espanya convalescent. Una crisi econòmica profunda, sense format parèntesi, que ha ulcerat les desigualtats socials i ha humiliat els més joves. La crisi de confiança en els partits polítics, després d’una sagnant acumulació de casos de corrupció, aflorats com a conseqüència de les acusacions mútues –fatiga del sistema– i la feina de jutges i fiscals. Un esbós de crisi institucional que va tenir el seu zenit amb l’abdicació del rei Joan Carles el juny del 2014, que avui pot donar-se per tancada després de la ràpida consolidació de Felip VI amb un discurs atent a la bretxa generacional que s’ha obert al país. I finalment, la crisi de Catalunya, que conté en el seu interior elements de les altres crisis, recombinats en un quadre nacional propi. Un quadre nacional català que condiciona la història política d’Espanya des de fa més de cent anys.

Dura convalescència econòmica, irritació amb la fàbrica de la política i l’independentisme fregant el 50% a Catalunya. Aquests són els tres cercles concèntrics que envolten les eleccions del dia 20 de desembre, que avui seran formalment convocades pel president Mariano Rajoy Brey, amb la firma prèvia de la dissolució del Congrés i el Senat.

En el moment de més erupció de la crisi, sota el govern de José Luís Rodríguez Zapatero, l’economista Luis de Guindos va ser convidat a esmorzar a la redacció de La Vanguardia a Madrid perquè oferís el seu diagnòstic de la situació. Sense el pes de la responsabilitat governamental, De Guindos va dir el següent: “Aquesta crisi es carregarà l’actual govern i potser s’emportarà per davant el que vingui després”. Al cap d’uns mesos era nomenat ministre d’Economia.

Aconseguirà el Partit Popular desmentir el pronòstic d’un dels seus millors analistes econòmics? Aconseguirà que els espasmes de les tres crisis acumulades no el tombin també a ell? Aquest és el gran repte a què s’enfronta Rajoy en els propers cinquanta-quatre dies. Estratègia electoral: convèncer els espanyols que la continuïtat del partit governant és la millor garantia de futur, malgrat els escàndols que l’afecten, el més feridor de tots, la baixada als inferns de Rodrigo Rato.

Fins i tot tenint en compte la greu pèrdua de posicions en les eleccions locals i regionals del maig, el PP continua sent una màquina política potent i perfectament adaptada al combat electoral en circumscripcions provincials. És el Partit Alfa.

La popularitat de Rajoy és la més baixa que un president espanyol ha registrat en democràcia (vegeu la pàgina següent), però el partit governamental té molta cilindrada. Amb notable influència sobre la població de més edat i veritablement rocós a les ciutats mitjanes i petites de bona part del país, no és fàcil que el PP baixi d’un terra de set milions d’electors. Pot ser el partit més votat, però per sota dels 130 diputats la investidura de Rajoy estaria en zona d’alt risc. A la màquina unificadora del centre i la dreta, posada a punt per José María Aznar en els anys noranta, li ha sortit un voraç competidor.

Aquest competidor no és el PSOE. Afectat encara per l’amarga experiència de la segona legislatura de Zapatero, el Partit Socialista no aconsegueix capitalitzar el desgast del Govern conservador. Alguna cosa s’ha trencat en la seva base electoral, malgrat els esforços de Pedro Sánchez per encarnar un lideratge jove i autònom. Sánchez té bona imatge i en té molta cura, però la marca socialista continua rebregada. El corrent social més actiu i més desitjós de canvis té menys de 45 anys i sembla haver-se dotat dels seus propis instruments polítics. Els nous partits. Un nou partit liberal-centrista. Una nova ala esquerra, marxista-televisiva.

Fa ara un any, Podem capitalitzava el malestar social i semblava aglutinar els desitjos de canvi. Després d’un excel·lent resultat de les seves plataformes municipals en les eleccions locals del maig, Podem té ara problemes per mantenir-se per sobre del 15% en les enquestes. El partit fundat per Pablo Iglesias, Íñigo Errejón i Juan Carlos Monedero ha renovat el llenguatge de la crítica social, però també ha estat víctima dels seus mites. Grècia ha deixat de ser bandera. El realisme de Syriza, després de veure com es fonia la cera de les ales d’Ícar-Tsipras, ha avariat el discurs contestatari. Iglesias ja no és el tigre televisiu del 2014, ja que la televisió també devora partisans. Hi ha marge per a un repunt de Podem, en la mesura que el PSOE se sentirà amenaçat pel centre.

Propulsat pel seu excel·lent resultat electoral a Catalunya, a cinquanta dies de les eleccions, el momentum sembla ser el de Ciutadans. Ben tractat per importants mitjans de comunicació i amb recursos materials suficients per afrontar una campanya electoral d’alt voltatge, Albert Rivera sembla atreure com un imant els joves electors del centredreta i, atenció, pot ser que estigui obrint també un forat en l’electorat socialista que vol reformisme, novetats i una política severa davant el nou Parlament de Catalunya.

Ciutadans atreu avui moltes mirades. Només podrà superar els 30 escons escalant a la segona posició en diverses províncies, en detriment del PSOE. Atenció a aquesta inèdita baralla, ja vaticinada pel 27-S català.

El sobiranisme català –unit o separadament–, més el PNB i els seus amics navarresos poden posar 30 diputats sobre l’incert tauler de Nadal.

Read Full Post »

Older Posts »